PAH-Madrid y 500×20 registran en el Congreso de Diputados un documento de medidas contra la burbuja del alquiler

Este pasado día 24-1-2019 hemos registrado ante el Congreso de Diputados de Madrid un conjunto de medidas en defensa de los inquilinos ante las subidas abusivas de los alquileres en todo el país.

Estamos recabando el apoyo de más colectivos a las medidas porque creemos que la situación en nuestras ciudades y barrios se ha vuelto insostenible.


CONGRESO DE DIPUTADOS

PRESIDENCIA

La Asociación sin ánimo de lucro Plataforma de Personas Afectadas por la Hipoteca de la Comunidad de Madrid PAH-Madrid, inscrita en el Registro de Asociaciones de la CAM, Sección primera, nº 34128, con domicilio a efectos de notificación en calle Francisco Silvela, 13, Centro Lista, C.P. 28028, Madrid. Teléfono 619267333. Mail afectadosporlahipotecamadrid@gmail.com, y la Associació pel lloguer públic i asequible- 500×20 Nº Registro 45225 Generalitat de Catalunya,

Exponen, para el común conocimiento, medidas para pinchar la burbuja del alquiler y asegurar el derecho a la vivienda del inquilinato.

Organizaciones involucradas en la lucha por la vivienda y frente a las consecuencias de la crisis financiera y la estafa hipotecaria venimos reflexionando y compartiendo criterios respecto al problema de los alquileres de viviendas en España, por los precios abusivos que precisamente sufren los sectores de la población con más dificultades económicas.

En nuestras conclusiones hemos descartado “la regulación de precios medios del mercado” porqué eso significa REGULAR POR LEY LA BURBUJA INMOBILIARIA, dando carta de legitimidad a precios abusivos, por mucho que adornen la medida. Tampoco ha funcionado en ningún país ni ciudad, a pesar de que en los medios de comunicación predomina este discurso hoy. Sin embargo, sólo hace falta mirar los medios internacionales para observar que la burbuja se extiende por todo el planeta empujada por los excesos de liquidez inducida por los bancos centrales. Tampoco la medida debe ser muy lesiva para los intereses de la propiedad cuando la propia CDU de Ángela MERKEL, añadió la regulación al programa de su partido para las elecciones alemanas del 2013.

El derecho a la vivienda está amenazado en todas partes frente a este capitalismo financiero capaz de doblegar ciudades como Berlín, donde el precio medio del m2 de vivienda en alquiler ha pasado de 7€ en 2007 a 30€ en la actualidad.

Nosotros proponemos medidas que paran en seco la subida –la congelación de alquileres– y la prórroga forzosa que permite a través de un contrato único supervisado por la Administración que los caseros se vean imposibilitados de subir con picarescas los alquileres.

La segunda gran medida tiene a ver con la justicia fiscal. No puede ser que un trabajador por la misma renta pague un 1000% más que un rentista profesional junto a todos los trajes a medida del Impuesto de Sociedades que permiten la elusión fiscal de los grandes propietarios y la brutal caída de recaudación de ese impuesto, que se ha vuelto irrelevante en los ingresos del Estado. Aparte que la figura fiscal de las SOCIMI es en realidad una UTE – Unión Temporal de Empresas- en la cual siempre hay alguna que redirige los ingresos a paraísos fiscales.

Por ello, proponemos eliminar todas las desgravaciones fiscales a los arrendadores, que suponen más de 10.000 millones anuales, para que ese dinero se invierta en ayudas fiscales a todos los inquilinos, lo que de rebote permitiría acabar con el fraude.

Todo ello en un país como el nuestro donde no existe un parque de vivienda pública que amortigüe precios y donde la picaresca consentida supone que, por ejemplo, un 25% de economía sumergida y el 60% de los contratos de alquiler de la Comunidad de Madrid sean ilegales.

Estas medidas que exponemos queremos consensuarlas con otras organizaciones a escala estatal de cara a un programa de reivindicaciones para las elecciones municipales y autonómicas del 2019 y que se añadirían a lo que tenemos elaborado desde el 2015.

  • Congelación de alquileres y prórroga forzosa (excepto en caso de necesidad familiar justificada).

  • Contrato público único, inspeccionado por las Oficinas de Vivienda, donde esté prohibido cargar los impuestos y los gastos de mantenimiento a los inquilinos. Todo para evitar el doble cobro de los mismos a Hacienda y al inquilino. Inspección Técnica de las Viviendas arrendadas y de la cédula de habitabilidad, con revisiones cada 5 años.

  • Eliminar todas las desgravaciones fiscales a los arrendadores, para que tributen como una ganancia más.

  • Realizar desgravaciones fiscales sobre la totalidad de inquilinos (4 millones de hogares) según baremos de rentas pagadas y renta familiar disponible, con el dinero ahorrado de suprimir la elusión fiscal de los arrendadores (4 millones de caseros), con lo se conseguiría acabar con el fraude fiscal de muchos de ellos pues, conoceremos la totalidad de alquileres que cobran.

  • Grabar fiscalmente las viviendas “urbanas” vacías y crear un impuesto sobre las ventas de viviendas que no sean para primera residencia,  para evitar que los propietarios boicoteen todas estas medidas poniendo en el mercado sus viviendas vacías a la venta.

  • Municipalización del suelo urbano. Debe ser de dominio público y no un bien privado, especulativo y con derecho a herencia. Lo único que se puede vender si se ha comprado es el derecho de uso del suelo-público (sería como un impuesto) y la propia edificación.

Medidas complementarias para hacer efectivas las anteriores:

  • Ligar los gastos deducibles a la edad de la finca y de la vivienda. Las exenciones fiscales de gastos en fincas adultas sólo pueden estar relacionadas si hubo reformas y mejoras de habitabilidad, energéticas, etc.

  • Eliminar los incrementos del recibo del alquiler por mejoras arquitectónicas, instalaciones o estéticas de la vivienda, para evitar el doble cobro a Hacienda y al inquilino.

  • La deducción por amortización catastral del edificio se suprimirá a partir de la edad adulta del edifico que se apruebe.

Associació pel lloguer públic i asequible- 500×20, PAH MADRID




04-02-2019: judici al nostre company Toni TALLADA i altres dos activistes de 9barris – 2 anys de presó

¡¡¡OTRO JUICIO AL ACTIVISMO¡¡¡.

Toni Tallada – presidente de asc. 500×20 en 2014

“EL FISCAL ME PIDE DOS AÑOS Y MEDIO DE PRISIÓN POR TIRAR UNOS PAPELES AL SUELO…”

El 22 octubre del 2014 después de dar soporte en uno de los cientos de desahucios que asolan el distrito de Nou Barris, los congregados allí decidimos ir a la oficina de servicios sociales a hablar con su directora, pues los colectivos en defensa de la vivienda de la zona considerábamos que el papel de servicios sociales en el tema de la vivienda dejaba bastante que desear. No era la primera vez que íbamos a un centro de servicios sociales para hacer llegar nuestras reclamaciones, pidiendo incluso la interlocución de responsables políticos para que nos aclararan los protocolos y actuaciones frente a los desahucios y exigir más implicación.

Así pues esa mañana nos dirigimos hacia la oficina de servicios sociales unas 70 personas. Entramos en primer lugar un grupo de unas 15 personas con la intención de hablar con la directora cuando de repente vimos como lxs trabajadorxs se encerraban con llave en los despachos laterales. Les dijimos que veníamos ha hablar pero nadie salió a atendernos.

Pasados un par de minutos sin que nadie nos hiciera caso decidimos tirar algunos papeles al suelo en modo de protesta y marcharnos. Cogimos 2 bolsas de papeles del container de reciclaje y los lanzamos al suelo de las dependencias.

En un momento dado un grupo de personas que estaban detrás nuestro tiró mobiliario y algunas macetas al suelo. Yo particularmente les increpé su actitud y una vez calmada la cosa salí del local para ver si localizaba al mediador del ayuntamiento, que me constaba que se dirigía hacia allí.

Según me enteré días después algunos trabajadores del equipamiento se habían sentido violentados por los hechos, incluso algunos cogieron la baja y se les proporcionó atención psicológica.

Quiero aclarar que en ningún momento presencié amenazas ni coacciones a lxs trabajadorxs y que en ningún modo los hubiera permitido. Lxs activistas por el derecho a la vivienda vivimos una tensa escenificación de la violencia institucional cada vez que se intenta desahuciar a una familia y a pesar de ello mantenemos nuestro adn pacifista intacto.

Pues bien, por esta acción de protesta la fiscalía me pide 2 anos y medio de cárcel por desórdenes públicos y seré juzgado el día 4 de febero.

Las únicas pruebas acusatorias que tienen sobre mis actos es una fotografía en la que se me ve tirando papeles al suelo y un testimonio que lo ratifica. La pregunta a la judicatura es obvia: ¿esto actos constituyen delito penal? (actuaciones premeditadas con el propósito de alterar la paz social y el normal funcionamiento de las instituciones, según el fiscal). Pues bien, la judicatura manifiesta que ya se dilucidará en el juicio, pero por lo pronto usted está en libertad condicional a la espera de jucio.
Tal es el despropósito del escrito de acusación que incluso está imputado el compañero Filiberto Bravo que ni siquiera entró en las dependencias, cosa demostrable. Una vez más la presunción de inocencia al desagüe.

Asistimos una vez más a un juicio político donde las pruebas no se sostienen y las peticiones de penas son totalmente desproporcionadas.

En Nou Barris (como en muchos lugares) ya estamos acostumbrados a que cuando hay protestas, huelgas o acciones reivindicativas los/las imputados/as sean los/las activistas más reconocibles los que acaben siendo juzgados/as por el sólo hecho de haber estado en el escenario, ante la incapacidad de las fuerzas del orden (fiscalía incluida) de identificar a quien realmente comete un desaguisado punible. En octubre del 2014 yo era presidente de la asociación 500×20 y Filiberto Bravo presidente de la AAVV de Ciutat Meridiana. Evidentemente, detrás de estas actuaciones jurídico-policiales había (y hay) un claro objetivo: descabezar a los movimientos sociales moliendo a multas y juicios a sus miembros más activos.

Esta táctica del descabezamiento que utiliza el establishment no es nueva, huele a rancia de antigua, pero en los últimos tiempos estamos asistiendo a un repunte desacomplejado de acciones judiciales contra personas y colectivos reivindicativos al fin de acallar sus voces y meter miedo al personal. Todo un retroceso democrático, propio de estados represivos.

Quiero recordar que precisamente la humanidad ha avanzado en derechos y libertades gracias a tanta gente que a lo largo de la historia se ha revelado ante la injusticia y la desigualdad y por ello muchos fueron perseguidos y castigados. A algunxs lxs callaron, muchxs recogieron el testigo.

Por último quiero agradecer todas las muestras de solidaridad que estoy recibiendo estos días y deciros que me preocupa mucho más que una familia se vaya a la calle que afrontar este montaje.

Se que puedo contar con vosotrxs.

Antoni Tallada. Enero 2019


Así es como vimos la notícia en el 2014

ciutat meridiana: menos condenas y más derechos sociales.

 

TAMBIÉN EN LA PRENSA

Demanen dos anys per l’assalt dels Serveis Socials a Ciutat Meridiana.

 




resposta de 500×20 a l’invitació de concentració a la seu del PSC per a reclamar la “regulació de lloguers”

La nostra entitat – Associació pel Lloguer Públic i Assequible, 500×20 – que és entitat fundacional del Sindicat de Llogateres de Barcelona vam rebre divendres a la nit una invitació formal a participar d’una concentració davant de la seu del PSC de Barcelona amb l’objectiu final de:

  1. Rebutgem la votació del reial decret de dimarts de la setmana vinent.
  2. Volem un nou decret que inclogui la regulació de lloguers, així com la resta de demandes esmentades més amunt,
  3. Convoquem una concentració per dilluns 21 a les 18h. davant la seu central del PSC (carrer Pallars, 191, Barcelona).

Sense entrar a valorar encara la proposta volem dir que demanem des de fa temps la constitució definitiva del “Consell d’Entitats” del Sindicat com un òrgan consultiu de ciutat que hagués permès que aquesta mobilització hagués sorgit amb el màxim consens en la diversitat de visions que l’haguessin enriquit molt més.

Creiem que la precipitació no és bona consellera i no ens agrada prendre decisions precipitades quan el que hi ha en joc és el sofriment de diversos milers de llars de Barcelona. La convocatòria tan propera ens ha deixat sense marge per millorar-la “afegint la nostra pròpia veu“. I la tenim. Precisament, fa uns dies, la nostra entitat va prendre posició sobre com punxar la bombolla del lloguer i la publiquem perquè volem compartir el nostre bagatge de més d’una dècada de lluita plantant cara a la bombolla del lloguer.

Amb aquests preliminars la nostra resposta als 3 punts és:

  1. Ens sumem al rebuig d’aquest Reial Decret ja que ens retrotrau a la LAU anterior a la del 2013 que era tan lesiva com el desnonament exprés aprovat en temps de Chacón i Zapatero, i que en alguns casos, els de taules d’emergència, ha produït que les entitats financeres no vulguin dur a terme els acords assolits sobre lloguers socials.
  2. En el segon punt, tot i que compartim moltes la principal reivindicació, la que ho resumeix tot, estem en desacord. El Reial Decret que nosaltres volem requeriria:
    • la CONGELACIÓ DE LLOGUERS, la PRÒRROGA FORÇOSA i UN CONTRACTE PÚBLIC ÚNIC de lloguer gestionat per les oficines d’habitatge
    • justícia fiscal! DESGRAVACIÓ FISCAL A TOTS ELS LLOGATERS per ELIMINACIÓ de totes les DESGRAVACIONS FISCALS DELS PROPIETARIS al costat d’altres mesures que hem anat publicant.

    Sense un parc d’habitatge públic de lloguer, digne d’aquest nom, al qual se suma la precarització salarial i a l’emergència habitacional … la suspensió temporal de l’increment de les rendes de lloguer “congelació pararia en sec la bombolla i “regularia els lloguers amb desgravacions a tots els llogaters amb els ingressos obtinguts de l’eliminació de l’elusió fiscal dels rendistes. El dret a l’habitatge enfront del capitalisme financer imperant exigeix mesures contundents que requereixen grans mobilitzacions unitàries consensuades.

  3. La convocatòria de concentració davant de la seu del PSC s’hauria d’haver consensuat prèviament, amb ànim unitari, amb la multitud d’entitats que avui treballem a la ciutat i àrea metropolitana amb l’exemple de la Plataforma ProuDesnonamentsOberts. Creiem que és poc afortunada la forma d’escrache i en el punt de mira podríem haver inclòs altres (PP, Ciutadans, PDEcat, etc.) per la qual cosa hagués resultat potser millor exigir un posicionament a tot el Parlament. Tampoc entenem deixar al marge als propietaris concentrats a la Cambra de la Propietat o en la Borsa de Barcelona on cotitzen els grans inversors immobiliaris. Finalment en aquest punt, creiem que els mitjans de comunicació poden veure en aquest escrache maniobres preelectorals en les quals no volem col·laborar si no és davant de tots els partits i no només un.

Sabent que la lluita serà llarga, molt llarga, perquè tenim un poderós enemic davant demanarem una mica més de destresa unitària en els objectius i en la tàctica per a futures mobilitzacions per aconseguir un marc adequat “en la diversidad” perquè totes les organitzacions ens vegem representades. Per a això necessitem un marc estable que ens permeti el debat de manera organitzada sense precipitacions ni exclusions.




500×20 – Dos desnonaments oberts a Sant Andreu – La historia de dues dones valentes!

El cas de Laura que ja ha estat desallotjada del seu habitatge.

Aquesta setmana el barri de Sant Andreu es va despertar amb l’amenaça de dos desnonaments en obert. Això vol dir, que les famílies poden estar esperant dies sense saber quan una Comitiva Judicial acompanyada dels Mossos d’Esquadra vindran a casa a desallotjar-te. I per això l’angoixa o la sorpresa de quan es produirà tot causa una profunda desesperació de veure’t al carrer sense saber on anar a dormir, on deixar les teves coses.

El grau de violència exercit és tant gran que ens costa entendre com funcionaris com els de justícia o la policia no es neguen a realitzar aquestes tasques per propietaris sense el mínim d’humanitat. El dimecres 5 de desembre, quan encara ressonava el suïcidi d’Alicia de Madrid i el de Sista a Gràcia, una Comissió judicial va aporrejar la porta de l’habitatge de Laura, al barri de Camp de l’Arpa, per desnonar-la per la força.

Feia uns mesos que s’havia quedat a l’atur i no podia pagar el lloguer d’una important immobiliària. Aquesta va instar el desnonament al primer rebut impagat i al 3er ja va instat el desnonament obert que començava a comptar des del dilluns 3. No van deixar passar ni el pont de la suposada Constitució que garanteix un habitatge digne. Les coses de Laura van quedar dins l’habitatge i es va quedar al carrer amb el que portava posat. Ni Serveis Social ni res. La Comissió judicial va canviar el pany de la porta deixant les pertenences de Laura dins. Tot el cap de setmana Laura i les companyes de la nostra Asc.500×20 han estat negociant una habitació en una pensió mentre el resolt l’allotjament de Laura. Primer van ser dos dies fins divendres i després de negociacions àrdues amb el CUESB es va aconseguir dos dies mes fins dilluns. Dilluns cal tornar a negociar perquè no es quedi al carrer de nou.

En tot això, l’advocat d’ofici no va informar a Laura que tenia un desnonament obert. Aquest advocat en 40 anys d’experiència se li va haver d’informar que els desnonaments oberts vulneraven diversos articles de la Llei d’Enjudiciament Civil i que presentes un escrit exigint la suspensió per vulneració de drets humans i de l’ONU. L’actitud prepotent dels Mosos d’Esquadra presents que explica Laura en el vídeo posen de manifest que aquesta policia necessita una profunda reforma democràtica.

El cas de Arancha i el seu fill petit.

L’Arancha ens ha enviat el seu cas per explicar que és el que l’ha succeït ens els darrers mesos. Al igual que Laura, està esperant l’ordre de desnonament en obert. Té un fill petit i aquesta és la seva historia explicada per ella…

Expongo mi caso para cualquier persona que se vea ahora o próximamente en la misma situación que estoy pasando a día de hoy,espero ser clara y poder explicarme bien, allá voy!

Expongo mi caso para cualquier persona que se vea ahora o próximamente en la misma situación que estoy pasando a día de hoy,espero ser clara y poder explicarme bien, allá voy!

Hace 4 años me alquile un pisito para mi y mi bebé que estaba en camino lo alquilé por 525€mensuales, yo trabajaba a tiempo completo y tenía una nómina de unos mil euros ,al ser mamá cojí una reducción de jornada por maternidad con lo cual mi nómina bajó.

Aun así nunca fallé en pagar mi alquiler ,lo hacía religiosamente, hasta el pasado noviembre del 2017 donde me llegó un burofax donde ponía que el contrato de alquiler acabaría ese mes y que si quería quedarme en el piso me pusiera en contacto con el abogado de la propiedad para las nuevas condiciones.

Y así hice, llame a la abogada de la propiedad y me comunico que la nueva condición era una subida en el precio, mi asombro vino cuando la subida era de 525€ que pagaba a 800€ .

No podía hacer frente a ese coste cuando era lo que ganaba mensualmente que es lo que les comenté, pero su respuesta fue “pues si no te vas lo llevaremos judicialmente”.

Asi fue, al siguiente mes me acerque a informar a Habitatge para que me asesoraran que podría pasar que yo no tenía ninguna alternativa para ir a ningún lado que mi límite de pago era el que tenía y no podía cambiar de momento. En febrero llego la primera orden de desahucio, ahí fue cuando tuve que ir asistencia jurídica gratuita y me adjudicaron el abogado de oficio.

El primer día que lo visite le entregue toda mi documentación que había recogido nominas,contrato,declaración de renta ,todos los recibos del alquiler, mi carnet de familia monoparental, libro de familia etc ,su respuesta fue …”Yo intentaré alargarlo un par de meses pero te iras ala calle” mentalmente mi cabeza estaba a punto de estallar con lo cual me centré en hacer horas trabajando por si me reclamaban lo debido en esos meses y guardar todo lo que pudiera para no verme sin nada.

Un familiar me informo de la Asc. 500×20 que fuera allí expusiera mi caso que me asesorarían de lo que podría pasar y por donde irían los tiros. Todo cambio, llego algo de calma después de hablar con ellos, apoyo absoluto y fuerza en los siguientes desahucios en puerta que fueron llegando. Dos exactamente dónde se movilizaron y estuvieron a mi lado.

A día de hoy sigo en la misma situación a la espera de fecha y hora del próximo desahucio, pidiendo ayuda y información a mi letrado … su respuesta ante mi incomprensión de su actitud es desearme suerte y negación de presentar recurso alguno para evitar que se produzca el lanzamiento, y aunque he ganado la confirmación de mesa de emergencia sé que no estoy sola que hay más personas en mi situación que si no se resiste y se lucha no se llega ala meta y aunque me invada el miedo en momentos de verme en la calle sola con mi pequeño seguiré peleando por vivir dignamente.

Arancha.




Ha sido una semana negra y trágica para el derecho a la vivienda: muchos desahucios con fecha y en abierto y un suicido.

El mes de noviembre, desde hace una década, es un mes muy duro para las familias precarias en el trabajo y en la vivienda. No sólo empieza el frío sino también una actividad frenética de los juzgados, actuando en nombre de los propietarios, para echar a la gente de sus casas antes de Navidad. Cada día de noviembre se perpetra una injusticia en nombre del derecho a la propiedad. Jueces, secretarios, policía y propietarios son un ejército sin alma que ciegamente actúan vulnerando los derechos humanos que el estado español ha ido firmando en los tratados internacionales y que supuestamente están reflejados en la Constitución del régimen del 78. En los desahucios no hay miramientos. Da igual que hayan menores, ancianos, madres solteras, o hombres sin empleo.

Esta semana ha sido aciaga en la zona norte de Barcelona. Las comisiones judiciales han campado a sus anchas por todos los barrios intentando echar de sus casas en un total de 10 desahucios conocidos y los desconocidos que suelen llegar hasta 20 o 30 a la semana. La solidaridad con las familias, que la reclamaban de sus convecinos, no se ha hecho esperar.

Todos los desahucios se pudieron aplazar. Es un respiro que muchas familias esperan para recibir un piso de emergencia que nunca llega pues la lista es para más allá de un año. La desesperación se apodera de muchas mujeres, madres y solas, que saben que en un momento u otro llegará el fatídico “desahucio abierto” sin fecha para que jueces, secretarios, comisiones judiciales, policía se ponen de acuerdo para aparecer en cualquier momento del día o la noche para dejar a una madre y sus hijos en la calle.

10 años de crisis llevamos parando desahucios y la clase política, la banca y la propiedad miran al otro lado mientras la sociedad se desangra.

El mes de noviembre nos trae el recuerdo de los suicidios del vecino M.P de L’Hospitalet el día 11 del 2010 que se colgó de un árbol delante de su casa. Pero también de Amaia Egaña que se tiró por la ventana el dia 9 del 2012. La crisis económica y el fracaso de una vida ha provocado una larga lista de suicidios en España que es silenciada en los medios de comunicación. En 13.300 suicidios, entre el 2008-2015, se calcula el daño del terrorismo de este sistema injusto con los pobres. Esta lista muestra una pequeña cantidad recogida por el 15-M>>>

Este lunes 26 de noviembre mientras se paraban 3 desahucios en nuestros barrios, en Madrid, Alicia, una mujer de 65 años se tiraba por la ventana cuando iba a ser desahuciada y la comisión judicial subía por la escalera a echarla. ¿Dónde esta la humanidad de esta gente que después de esto continúan su trabajo como si no hubiera pasado nada?

¿Hasta cuando vamos a callar? ¿cuando nuestra gente piensa alzar la voz y salir a la calle para acabar con tanto sufrimiento?


Pero la vida continua. Y este sábado nuestros activistas estaban en la plaza Sóller y en la fiesta del barrio de Sant Andreu-Nord, repartiendo la declaración contra los desahucios abiertos, vendiendo nuestra nueva camiseta con “stop desahucios” y invitando a la gente a sumarse a la protesta.




JORNADA de 500×20 entorno a las novedades sobre cláusulas abusivas hipoteca, reclamación gastos y nulidad cláusula constitución hipoteca

En la Jornada hipotecaria de la Asc.500×20 habrá importantes novedades en materia jurídica sobre la oposición a ejecuciones hipotecarias y procedimientos ordinarios.

Cómo suspender lanzamientos hipotecarios por decreto del secretario judicial – El Vendrell- artículo 675LEC. Y especialmente, las novedades para oponerse por abusiva – directiva europea – a la cláusula de constitución de la garantía hipotecaria, que podría ser un nuevo dolor de cabeza para la banca mucho más allá del AJD. Igualmente hablaremos de la actualidad de la responsabilidad hipotecaria, de como reclamar el AJD y toda la movida del Tribunal Supremo de estos días.

Previamente habrá un taller sobre cláusulas abusivas y especialmente la tan manida de gastos de constitución de la hipoteca, vencimiento anticipado, titulización del crédito, etc


+++ INFO RELACIONADA

Un decreto judicial de El Vendrell cuestiona la mayoría de las ejecuciones hipotecarias

 




La impunidad de la banca y las preferentes | Luisa Vicente

Luisa, una activista de EstafaBanca – preferentes- nos envía este vídeo de una charla  en el Cafe de la Ópera de Barcelona sobre esta temática que tanto ha afectado a miles de personas.




Hem participat a la MANIFESTACIÓ CONTRA LA SENTÈNCIA DEL SUPREM A L’IMPOST DE LES HIPOTEQUES

JA NI DISSIMULEN PROTEGINT LA BANCA!

Segons la Guàrdia Urbana de Barcelona més de 500 persones hem assistit a la manifestació contra la Sentència del Tribunal Suprem autorectificant-se per donar la raó als Bancs. La nostra associació ha participat amb tots els col·lectius i persones que lluitem contra una justícia lacaia de la Banca.





Bombolla de Lloguer i Rendisme Immobiliari – xerrada de Salva Torres a l’Observatori del Guinardó

En el marc de les xerrades de l’Observatori del Guinardó-Can Baró (en defensa dels Serveis Públics i els Drets Socials) el nostre company Salva TORRES explica la seva visió sobre la bombolla del lloguer i com podem acabar amb ella. La profusió de dades i anàlisi permeten una visió general del problema a la ciutat de Barcelona i a l’estat espanyol sobre com el capitalisme manega el rendisme immobiliari.




TROBADA: ATUREM DESNONAMENTS OBERTS i/o CONFIDENCIALS

TROBADA: ATUREM DESNONAMENTS OBERTS
DIA. dimarts 2 OCTUBRE
HORA: 19 hores
LLOC: ateneu La Bòbila C/estudiant s/n baixos plaça SÓLLER
METRO: groga (Llucmajor)- blava (Virrei)- vermella (Fabra i Puig)

OBJECTE:

En els dos darrers anys hem vist com els jutjats utilitzen una mesura administrativa anomenada DESNONAMENT OBERT per desallotjar habitatges després de sentències judicials fermes. Aquesta mesura no té cap empara legal, al menys a la LEC- Ley de Enjuiciamiento Civil – dons als articles 440 y 704 de la citada llei s’obliga l’administració de Justicia a fixar data i traslladar a les parts els fets.

Está BEN EXPLICAT AQUÍ i també AQUÍ.

ÉS NECESSARI FIXAR DATA DE LLANÇAMENT PERQUÈ LES FAMÍLIES PUGUIN ORGANITZAR LA SEVA VIDA

Les famílies són desnonades sense gaire miraments com hem vist al carrer Comte Borell 59. Però també amb el cas de Lourdes a La Sagrera els Jutjats han deixat de practicar els protocols mínims d’ajut quan hi ha menors i adults malalts doncs el desalllotjament va ser SECRET, ni tant sols van ser avissats els Serveis Socials dÈmergència.

Hem parlat amb diferents entitats i col·lectius de la ciutat i rodalies i tothom hem coincidit que això no pot continuar així vulnerant qualsevol dret humà o constitucional. Volem proposar un manifest i una campanya amb el suport de tots els col·lectius, entitas i associacions d’advocats per acabar amb aquesta xacra. Segurament això haurà d’acabar amb una negociació amb el Deganat de Jutjes i mobilitzacions davant els jutjats de la ciutat, etc.

US ESPEREM!!!

LA TARDOR SERÀ CALENTA SI NO ES SOLUCIONA




El desahucio abierto y secreto de Lourdes y sus 3 hijos enfrenta al juzgado 55 de Barcelona contra la jurisprudencia del TJUE

Vídeo- Documento de SICOM.CAT – explicación del caso de Lourdes y familia

La família de Lourdes se queda y resiste en su vivienda.

Con este documento queremos informar de la irregularidad practicada en el desahucio que hemos sufrido el pasado jueves 13 de setiembre al ser desalojados sin conocimiento del día y hora del mismo de la que es nuestra casa desde 1991. Ha sido un lanzamiento irregular, llamado abierto, instado por el Juzgado nº 55 de Barcelona, en nombre Kontur Grup Company 3000 S.L., empresa subastera de capital ruso.


concentración delante de la vivienda de uno de los responsables de Kontur Group S.L: Konstantin Toporkov.

Hoy a primera hora de la mañana, mientras Lourdes estaba gestionando su situación precaria y sus 3 hijos menores estaban en la escuela, una comisión judicial acompañada de los Mossos se presentaba en su domicilio. Han despertado a Antonio, el marido, que sufre una fuerte crisis de ansiedad desde hace semanas y con lo puesto lo han dejado en el rellano de la escalera cambiando la cerradura de la puerta de la que fue su casa durante 30 años.

Al mediodía, una familia de 5 personas se encontraban con lo puesto en la calle en el barrio de la Sagrera. Ni los servicios sociales ni el CUESC estaban llamados. Los muebles se han quedado dentro y toda su vida también. Los Mossos, dependientes de la Generalitat, han actuado sin informar al Ayuntamiento ni a sus servicios sociales, y han actuado de conformidad con los Autos y sentencias del Juzgado de Instrucción nº55 de Barcelona para entregar su vivienda a una empresa de capital ruso que se dedica a comprar pisos de bancos en las subastas… UNA EMPRESA SUBASTERA- Kontur Grup Company s.l. , de las que hay a decenas en los juzgados.

Konstantin Toporkov de Kontur Group sl

Era un desahucio abierto pues desde julio la familia sabía que le podía pasar. Pero era secreto pues ni siquiera los servicios sociales estaban avisados. Los juzgados están utilizando esta artimaña sin ningún amparo legal más que la propia fuerza de la policía para ejecutarlos. Los desahucios abiertos son ilegales.

El mismo día que el TJUE declara ilegal la cláusula de vencimiento anticipado que uso Catalunya Caixa para robar la vivienda a la familia el Juzgado 55 de Barcelona ejecuta un desahucio ilegal a favor de una empresa subastera con la ayuda de la policía catalana

Más claro no lo podemos decir. La familia y la abogada han luchado en los juzgados desde el 2015 para enmendar una injusticia a todas luces. Todos los recursos han resultado infructuosos ante el muro de la Ciudad de la Justicia, en el descansillo del Juzgado de Instrucción 55 y en la Audiencia Provincial a la que se recurrió también.

Por qué decimos que el desahucio es ilegal?

      • porque en los sucesivos recursos de la abogada por las numerosas cláusulas abusivas de la hipoteca de Catalunya Caixa el Juzgado nunca los ha tomado en consideración a pesar que cuando se inició la ejecución en 2014 la jurisprudencia europea había dado el primer golpe a la legislación hipotecaria española en materia de cláusulas abusivas (caso AZIZ).
      • Porqué en 2018 la abogada ha recurrido nuevamente en ese sentido y el Juzgado 55 ha hecho oídos sordos a la reclamación obligada por Europa que de oficio debía haber suspendido todo el proceso ejecutivo y la adjudicación a Catalunya Caixa y al remate al subastero ruso. La razón es que se había interpuesto un tercero, un ciudadano, que no tenía la culpa de lo que había hecho anteriormente el Banco. O sea, que ahora los bancos, creando sociedades pantalla de subasteros pueden quedarse con las viviendas de las familias y el argumento les permitiría saltarse todas las normativas europeas para no perjudicar a un tercero que se ha presentado al festín de la carroña en la subasta del juzgado.
      • porqué cuando se inició la ejecución hipotecaria, Catalunya Caixa ya no tenía la legitimación activa para reclamar la hipoteca porqué había vendido el crédito al Fondo de titulización MBScat1. La reclamación de ausencia de legitimación llegó también al Juzgado, que la rechazó a pesar de tener toda la documentación en la mano.
      • porqué la abogada reclamó a la Audiencia Provincial de Barcelona  y su Sección 13 rechazó nuevamente en un auto lleno de errores donde se citaba el Fondo de titulización en litigio como Participaciones hipotecarias cuando estaba constituido por Certificados de Transmisión hipotecaria, lo que quería decir que generaban jurisprudencia sin leer siquiera los papeles >>>>> TODO ESTA MUY BIEN EXPLICADO Y DOCUMENTADO AQUÍ>>>
      • Y POR ÚLTIMO porqué es un DESAHUCIO ABIERTO Y SECRETO que vulnera los más elementales derechos humanos y no está amparados en ninguna legislación de derecho civil.

La actuación de la justicia estatal y de la policía autonómica dejando a la familia en la calle traspasa el problema a los servicios sociales del Ayuntamiento de Ada COLAU que se encuentran desbordados desde hace meses por la magnitud del desastre en la ciudad.

El retraso en la transposición de la normativa europea a la ley hipotecaria española lleva un retraso de dos años, 90 millones de multa a España y la familia tendrá el derecho a la reclamación al banco en primer lugar y al Estado en último término por los daños económicos y morales causados por la actuación ilegal de los juzgados y de la policía.

Primer intento de desahucio en el 2016 a la Sagrera

Nuestra Asociación ha recomendado a la familia afectada, activista de nuestra entidad así como del sindicat de Llogaters de Barcelona que la batalla no ha terminado aquí y que vamos a apoyar todas las actuaciones necesarias para:

  1. realizar un manifiesto de todas las entidades que luchamos en la ciudad por el derecho a la vivienda para reclamar la abolición de los desahucios abiertos que tanto daño causan a la población más indefensa.
  2. ayudar jurídicamente y en la movilización para reclamar y resarcir el daño causado por tanta injusticia porque entendemos que después de todas las sentencias el juzgado de instrucción 55 de Barcelona está actuando NEGLIMENTEMENTE al margen de la legislación española y europea en materia de derechos de los deudores hipotecarios. Porqué si el juzgado fuera CONSCIENTE de que ha dictado una resolución arbitraria en un asunto administrativo o judicial a sabiendas de que dicha resolución es injusta y contraria a la ley eso tiene un nombre: PREVARICACIÓN y eso es un delito penal.



Mor Joan Balañach, company de lluites pel dret a l’habitatge i membre de la FAVB.

Joan, va ser el referent i responsable de la temàtica de l’habitatge a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Actualment ocupava la responsabilitat de segon vice-president a la Junta de l’entitat en la que ha portat una llarga trajectòria com activista, conjuntament amb la de l?Associació de Veïns de la dreta de l’Eixample.

Podem destacar que vam col·laborar amb ell en la denúncia de la venda del dret de superfície dels 298 habitatges del Consell Comarcal del Barcelonès, als barris de Can Peguera, les Corts, la Sagrera i Porta de la ciutat comtal. Igualment al llarg d’aquests anys vam confluir en diverses accions amb la FAVB i per tant amb el Joan.

Recordarem el seu treball com mostra el tuit de la FAVb sobre la seva pèrdua:

La tristor s’ha apoderat de nosaltres sobtadament. En Joan Balañach, company entranyable, tan ferm en els principis com tendre amb la manera de fer, ha mort. La , de la que era vicepresident, els moviments socials i la ciutat de trobarem a faltar el seu batec.

Rescatem aquest documents que són una mostra de la seva lluita i la de tothom pel dret a l’habitatge al nostre web:




La revolució urbana Entre la municipalització i la col·lectivització de la propietat immobiliària a Barcelona, ​​1936-1937

La realitat de la especulació immobiliària a Barcelona és un problema recurrent en tota la història de la ciutat. La nostra Associació està fent un esforç d’anàlisi i cerca de solucions per a l’accés universal de les classes populars a un dret fonamental com es l’habitatge. Els darrers articles del web sobre la problemàtica de la bombolla del lloguer en són una mostra: AQUÍ, AQUÍ, AQUÍ. Les solucions assajades durant la revolució del 36 ens permeten entendre que significaria avui un decret de municipalització del sòl urbà o de la propietat immobiliària, amb la conseqüent abolició de la Ley de la Propiedad Horizontal. El següent article ens introdueix els problemes d’habitatge d’aquella època i les solucions revolucioàries que es van assajar.


Revista Masala / Texto: Maribel Cadenas y Miquel Fernández / Imágenes: AC Documentos de Actividad Contemporánea

El juny del 1937 a la Catalunya revolucionària s’aprova el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana, sense precedents al sud d’Europa i del qual només tenim notícies que s’hagi assajat durant la Revolució soviètica. Aquest decret havia d’implicar l’expropiació i municipalització de totes les propietats urbanes no utilitàries i la imposició d’un màxim de renda a les utilitàries lucratives.

Aquest article exposa alguns dels debats previs a l’elaboració del decret entre la petita burgesia liberal, els estatalistes i els llibertaris, des del juliol del 1936 fins després dels Fets de Maig del 1937.

Sense cap mena de dubte, la màxima expressió de la ciutat socialista havia de començar amb la socialització del sòl. Aquesta mesura es decreta després dels fets contrarevolucionaris del maig, el juny del 1937, quan el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb el beneplàcit d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), liquida les milícies antifeixistes organitzades a través de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). L’aplicació del decret a ciutats com Barcelona implicava una municipalització del sòl burocratitzada i centralitzada. La CNT creia que calia sindicalitzar i no municipalitzar la propietat urbana, ja que considerava el municipi l’entitat burocràtica per excel·lència, i veia en aquest moviment l’intent d’enfonsar «tota classe de col·lectivització». Per al POUM encara era més clar: el decret «pretenia perpetuar el règim econòmic de la burgesia».

Avui resulta especialment interessant recuperar la història d’aquesta fita i les seves contradiccions. En primer lloc, tot i la dimensió revolucionària que espontàniament li podríem atribuir, el decret va ser impulsat a causa dels greus problemes de liquiditat amb què es trobava el consistori i el mateix govern de la Generalitat republicana a partir del triomf de la revolució el 19 de juliol del 1936. En segon lloc, la CNT i el POUM van ser els primers a fer efectiva la socialització i anar més enllà d’alguna de les normatives que implicarien el decret i de la resposta contrarevolucionària —i, en concret, de Josep Tarradellas, conseller de Finances— que detallarem a continuació.

L’abolició de la propietat urbana com a fonament de la nova societat

El conegut Pla Nova Barcelona o Pla Macià, elaborat pels arquitectes revolucionaris del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), estava supeditat al que Josep Lluís Sert va anomenar la «nova economia urbana». Les condicions úniques i necessàries, segons Sert, per aplicar qualsevol pla urbanístic eren: la socialització de la propietat urbana, la col·lectivització de la indústria de la construcció i la socialització del treball professional dels tècnics.(1)

Previs al Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny del 1937, es van aprovar el de Col·lectivitzacions i Control Obrer, del 24 d’octubre del 1936, i el de Municipalització dels Serveis Públics, del 9 de gener del 1937. Aquestes tres reestructuracions haurien de permetre la «revolució urbana», la necessària transformació de la ciutat capitalista en una més propera al socialisme. No es tractava d’una proposta utòpica. Aquests arquitectes havien arribat a la conclusió racional que només d’aquesta manera es podia substituir la motivació irracional de construir per guanyar diners per la de construir per satisfer les necessitats bàsiques, especialment la d’habitatge. I, aquí, tècnics i obrers van arribar a la mateixa conclusió: calia abolir la propietat urbana.

En paraules de Torres i Clavé: «Volem creure en aquesta nova societat; la tendència social actual de municipalitzar l’estatge, desposseint els propietaris particulars de llurs drets sobre aquest i el terreny, haurà trobat el camí per a desempallegar-se de tots aquells prejudicis que en l’anterior societat impedien la realització de l’única solució racional del problema, i nosaltres, els tècnics, que no havíem tingut por d’arribar a conclusions lògiques, sabíem, pels estudis realitzats sobre la matèria, que no hi havia altre camí […]. Tots, obrers manuals i tècnics, esperem, doncs, de la nova societat, aquelles mesures radicals que han de posar fi a l’explotació de l’estatge. Cal, abans que tot, desposseir de llurs drets tan indignament exercits la propietat particular».

Com a «acció complementària» a «l’enderroc d’habitatges malsans», calia una actuació nova: «l’habilitació immediata dels nombrosos pisos que han quedat desallotjats en la ciutat: Diagonal, passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, etc. i part de l’Eixample» (GATCPAC, 1937). Així doncs, el centre de la ciutat va créixer, però no guanyant terreny al mar, sinó enfilant-se ver la muntanya: seguint la línia del passeig de Gràcia-Diagonal-Balmes. Els habitatges dels aparells polítics i ideològics del vell ordre (sindicats patronals, hotels de luxe, palaus i residències de l’alta burgesia) van esdevenir les seus dels departaments governamentals, de sindicats, partits i ateneus, d’hospitals, cooperatives o restaurants populars. S’iniciava eufòricament la recuperació per a usdefruit popular dels estatges més privilegiats.

Cal recordar, però, l’argument econòmic, tan essencial a l’hora de propulsar la municipalització de la propietat urbana: la conjunció d’uns altíssims nivells d’atur en el ram de la construcció, la desaparició de la inversió privada després de la revolució del 19 juliol del 1936 i l’inici de la guerra van accelerar encara més les ànsies socialitzadores dels immobles: era necessari trobar una nova font de finançament que substituís els propietaris privats per un de sol: l’autoritat municipal.

Els liberals, els estatalistes i els anarcosindicalistes

Els Decrets de Col·lectivitzacions i de Municipalització de la Propietat Urbana, necessaris per a l’esmentada «revolució urbana», van sorgir en el si del Consell d’Economia de Catalunya. La idea del Consell neix dins de les milícies antifeixistes i es va formalitzar mitjançant un decret de l’11 d’agost del 1936. La composició volia reflectir un equilibri entre les tres tendències que lluitaven contra el feixisme: el moviment obrer llibertari, els partits i sindicats d’inspiració marxista i la petita burgesia republicana.(2)

Els lloguers es van començar a deixar de pagar i van aparèixer diverses iniciatives revolucionàries encaminades a una administració alternativa de la propietat urbana, com ara l’Administració Popular Urbana de la CNT. Aquesta situació era la que neguitejava Tarradellas, qui emprendria un seguit de mesures legals per torpedinar els efectes emancipadors de la socialització dels immobles, una sèrie de decrets destinats clarament a protegir els propietaris i controlar les requises immobiliàries que s’estaven duent a terme des del primer dia de la revolució.

La contrarevolució o la fi del somni col·lectivista

La primera mesura va ser el Decret del 12 d’agost del 1936 de la Rebaixa dels lloguers de finques urbanes a Catalunya. La intenció era clarament contrarevolucionària: rebaixar els lloguers (allò circumstancial) per tal de salvar la propietat (l’essencial), «en un moment de particular desbordament revolucionari». La segona mesura va ser la creació per decret del 18 de setembre del 1936 del Comissariat de la Vivenda. Aquest és el primer organisme creat ad hoc per exercir un control polític directe sobre la riquesa urbana de tot Catalunya. Segons Grijalbo, vocal del Consell d’Economia per la UGT, aquest organisme es va crear al marge i en contra dels sindicats, fet que va provocar un recel que desencadenaria tota una sèrie d’incautacions de propietats per compte d’entitats diverses i sense una ordenació superior.

La tercera mesura, el Decret núm. 48 d’aquest pla, suspenia momentàniament el pagament de lloguers. «Es tractava, novament, d’una mesura de defensa de la propietat» i, segons el POUM, «tenia un sentit purament negatiu i anava dirigit exclusivament contra l’Administració Popular Urbana de la CNT». Així doncs, l’objectiu primordial d’aquesta disposició va ser aturar les apropiacions d’immobles considerades «arbitràries» per part del Comissariat. D’entre elles, les que més ira aixecaven eren les anarcosindicalistes, perquè eren les més preeminents i «perquè, a banda d’estar obertament enfrontada [la CNT] amb el Sindicat de Gestors Administratius i Administradors de Finques Units (UGT), exercia una competència ja aleshores qualificable d’il·legal a les funcions atorgades al Comissariat». Dins del mateix decret es creava una Comissió per a l’estudi del règim immobiliari formada per representants de les conselleries de Finances, Justícia, Economia i dels ajuntaments, i se suspenia el Comissariat de la Vivenda.

El projecte finalment aprovat va ser el presentat per Joan Grijalbo, vocal del ram de la Construcció per la UGT, amb algunes petites esmenes. La municipalització consistia en una expropiació molt àmplia, bé que no total, dels antics propietaris privats del sector. Afectava tots els immobles (3) excepte les finques utilitàries i les utilitàries-lucratives amb rendes baixes segons els municipis.(4)

Per als inspiradors del decret, la municipalització no era un acte revolucionari, sinó gairebé el contrari, es justificava per la situació «excepcional» del ram de la construcció en el marc de l’abandonament dels empresaris i propietaris. El preàmbul expositiu del decret no deixava dubtes sobre aquestes diferències. L’argumentació bàsica, gairebé única, per a l’adopció de la municipalització feia referència a la crisi del ram de la construcció i a l’atur consegüent.(5)

Els Fets de Maig del 1937 van suposar un gir en la situació política catalana, i també van significar un qüestionament del model col·lectivista pactat en els primers moments de la revolució a favor d’una estructuració econòmica molt més controlada pels organismes estatals. La contrarevolució impulsada pel PSUC s’acarnissaria amb les col·lectivitzacions, atacant els espais d’autogestió i substituint la lògica participativa obrera per l’estatalista.

Reflexions

Després d’aquest succint repàs d’una de les concrecions pràctiques del període revolucionari, queda preguntar-se què significa avui aquesta experiència i com la podríem adequar a les condicions presents. Actualment ens trobem en un dels moments més agres pel que fa a l’acumulació mitjançant la despossessió, en aquest cas, d’un bé tan bàsic com l’habitatge. Aquest bocí d’història resulta un exemple paradigmàtic d’una política urbana revolucionària.

Una política d’aquest tipus ni aleshores ni ara seria utòpica, sinó més aviat una necessitat per restablir la civilitat i reduir les tensions i patiments del conjunt de la societat. D’altra banda, en ser un organisme públic el recaptador principal o únic, allò comú esdevindria agent real de redistribució de la riquesa —si més no, d’aquella necessària per a la reproducció social—. Els ingressos dels consistoris creixerien substancialment gràcies a la recaptació dels lloguers de l’habitatge. Aquest augment de la liquiditat podria afavorir la col·lectivització no només del sòl, sinó dels materials i de la feina dels tècnics de la construcció, tal com suggeria el GATCPAC. També podríem afavorir la gestió autònoma d’aquests béns bàsics a través del que, en aquell moment, eren les Caixes Immobiliàries, ens públics, dues terceres parts dels quals serien formats per representants cívics i la tercera pel consistori.

Resta encara cercar respostes a preguntes com ara, quines propietats serien objecte de l’expropiació? La infrautilitzada o destinada exclusivament a l’especulació? O, simplement, com proposaven la CNT i el POUM, tota propietat urbana? Qui seria el titular? El municipi, les cooperatives? Es podria heretar l’usdefruit d’aquesta propietat si no és lucrativa?

Per engegar tot això, caldria aprofundir més en l’estudi d’aquests moments de transformació radical de les formes d’organització i distribució de la riquesa de les ciutats. Analitzar cadascun dels projectes debatuts abans de l’aprovació d’aquest decret ens permetria dissenyar propostes per a una nova economia urbana menys violenta i conscient dels efectes perversos i injustos de la liberalització del mercat del sòl.

Notes

(1). Concretament, afirmarà: «mientras los alojamientos constituyan la base de negocios y de especulación para el capital privado, y que su construcción y explotación dependan de empresas que no buscan más que un mayor rendimiento de los capitales invertidos, las viviendas en nuestras ciudades no serán “decentes”, ya que son la más pura expresión de esta organización financiera. […] Solo podremos empezar la regeneración de nuestras ciudades el día en que el alojamiento se considere como un servicio público de primera necesidad y se realice con las técnicas modernas para satisfacer nuestras eternas o nuevas necesidades. Para alcanzar ese resultado es preciso: a) Liberar el suelo de las ciudades. b) Que el alojamiento sea un servicio público» (Sert, 1937).

(2). Estava format per 15 membres, 5 de cadascuna de les tendències esmentades. Però, tal com assenyala Cendra, «Aquest equilibri no reflectia fidelment l’estat real de la situació política del moment a Catalunya, que es caracteritzava per l’hegemonia social de l’anarcosindicalisme. Significava, almenys, una sobrevaloració de la importància del bloc UGT-PSUC, de poca importància en els primers moments de la revolució» (2006: 26).

(3). Que no havien estat ja expropiats sense indemnització per haver estat declarats als tribunals els seus propietaris com a facciosos.

(4). «Son exceptuadas de la municipalización las fincas utilitarias y también las utilitarias-lucrativas que rendían en el mes de junio de 1936 hasta 25 pesetas mensuales en los Municipios de menos de 15.000 habitantes, hasta 59 pesetas mensuales en los Municipios de más de 15.000 habitantes, exceptuando el de Barcelona, y hasta 100 pesetas mensuales en el Municipio de Barcelona» (La Vanguardia, 19 de juny de 1937).

(5). Al preàmbul, d’una forma breu, s’expliquen els fonaments econòmics i socials pels quals els consellers de Finances, Justícia i Economia presenten al Consell el decret, amb tres línies bàsiques que el justifiquen: a) aconseguir que tot el col·lectiu obrer directament vinculat al ram de la construcció no es vegi «privat dels elements de vida indispensables» per haver d’engreixar les llistes d’atur forçós; b) la necessitat d’aportar noves fonts per la tresoreria de la Generalitat que permetin l’acabament de les obres abandonades pels constructors i la promoció de noves de naturalesa pública; e) evitar a la població la imatge d’abandonament que alimentava una progressiva manca de credibilitat en el govern republicà per la situació tan excepcional com la que s’estava vivint (Florences i Coca, 2012).

Cendra, I.: El Consell d’Economia de Catalunya, 1936-1939: revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Florences i Coca, S.: El decret de municipalització de la propietat urbana de 1937. La seva aplicació a la ciutat de Barcelona. Universitat Oberta de Catalunya, 2011.

GATCPAC: «Esbós del pla a seguir per una acció immediata en el problema de la vivenda al Casc Antic de la ciutat». A.C. Documentos de Actividad Contemporánea, núm. 25 (Problemes de la Revolució), 1937.

Grijalbo, J. i Fàbregas, F.: Municipalització de la propietat urbana. Barcelona, UGT, 1937.

Redacción: «El decreto sobre la municipalización de la propiedad urbana en Cataluña». La Vanguardia, 19 de juny del 1937, p. 3.

Roca, F.: «El decret de municipalització de la propietat urbana de l’11 de juny del 1937 i la “nova economia urbana”». Recerques: història, economia, cultura, núm. 2 (1972), p. 223-228.

Roca, F.: El Pla Macià. De la Gross-Barcelona al Pla Comarcal. Barcelona, La Magrana, 1977.

Roca, F.: Política, economía y espacio. La política territorial en Cataluña (1936-1939). Barcelona, Ediciones del Serbal, 1983.

Sert, J. L.: «Rapport n.o 2. Cas d’application Villes», en V Congreso Internacional de Arquitectura Moderna. París, Logis et Loisirs, 1937.

Torres i Clavé, J.: «La transformació del concepte de l’estatge». Nova Iberia: revista mensual il·lustrada, núm. 2 (febrer del 1937), Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, p. 39-41.




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – defensa jurídica de la vivienda en precario

Puede encontrar información complementaria de las charlas de José Angel GALLEGOS sobre ocupación aquí>>>