Bombolla de Lloguer i Rendisme Immobiliari – xerrada de Salva Torres a l’Observatori del Guinardó

En el marc de les xerrades de l’Observatori del Guinardó-Can Baró (en defensa dels Serveis Públics i els Drets Socials) el nostre company Salva TORRES explica la seva visió sobre la bombolla del lloguer i com podem acabar amb ella. La profusió de dades i anàlisi permeten una visió general del problema a la ciutat de Barcelona i a l’estat espanyol sobre com el capitalisme manega el rendisme immobiliari.




TROBADA: ATUREM DESNONAMENTS OBERTS i/o CONFIDENCIALS

TROBADA: ATUREM DESNONAMENTS OBERTS
DIA. dimarts 2 OCTUBRE
HORA: 19 hores
LLOC: ateneu La Bòbila C/estudiant s/n baixos plaça SÓLLER
METRO: groga (Llucmajor)- blava (Virrei)- vermella (Fabra i Puig)

OBJECTE:

En els dos darrers anys hem vist com els jutjats utilitzen una mesura administrativa anomenada DESNONAMENT OBERT per desallotjar habitatges després de sentències judicials fermes. Aquesta mesura no té cap empara legal, al menys a la LEC- Ley de Enjuiciamiento Civil – dons als articles 440 y 704 de la citada llei s’obliga l’administració de Justicia a fixar data i traslladar a les parts els fets.

Está BEN EXPLICAT AQUÍ i també AQUÍ.

ÉS NECESSARI FIXAR DATA DE LLANÇAMENT PERQUÈ LES FAMÍLIES PUGUIN ORGANITZAR LA SEVA VIDA

Les famílies són desnonades sense gaire miraments com hem vist al carrer Comte Borell 59. Però també amb el cas de Lourdes a La Sagrera els Jutjats han deixat de practicar els protocols mínims d’ajut quan hi ha menors i adults malalts doncs el desalllotjament va ser SECRET, ni tant sols van ser avissats els Serveis Socials dÈmergència.

Hem parlat amb diferents entitats i col·lectius de la ciutat i rodalies i tothom hem coincidit que això no pot continuar així vulnerant qualsevol dret humà o constitucional. Volem proposar un manifest i una campanya amb el suport de tots els col·lectius, entitas i associacions d’advocats per acabar amb aquesta xacra. Segurament això haurà d’acabar amb una negociació amb el Deganat de Jutjes i mobilitzacions davant els jutjats de la ciutat, etc.

US ESPEREM!!!

LA TARDOR SERÀ CALENTA SI NO ES SOLUCIONA




Mor Joan Balañach, company de lluites pel dret a l’habitatge i membre de la FAVB.

Joan, va ser el referent i responsable de la temàtica de l’habitatge a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Actualment ocupava la responsabilitat de segon vice-president a la Junta de l’entitat en la que ha portat una llarga trajectòria com activista, conjuntament amb la de l?Associació de Veïns de la dreta de l’Eixample.

Podem destacar que vam col·laborar amb ell en la denúncia de la venda del dret de superfície dels 298 habitatges del Consell Comarcal del Barcelonès, als barris de Can Peguera, les Corts, la Sagrera i Porta de la ciutat comtal. Igualment al llarg d’aquests anys vam confluir en diverses accions amb la FAVB i per tant amb el Joan.

Recordarem el seu treball com mostra el tuit de la FAVb sobre la seva pèrdua:

La tristor s’ha apoderat de nosaltres sobtadament. En Joan Balañach, company entranyable, tan ferm en els principis com tendre amb la manera de fer, ha mort. La , de la que era vicepresident, els moviments socials i la ciutat de trobarem a faltar el seu batec.

Rescatem aquest documents que són una mostra de la seva lluita i la de tothom pel dret a l’habitatge al nostre web:




La revolució urbana Entre la municipalització i la col·lectivització de la propietat immobiliària a Barcelona, ​​1936-1937

La realitat de la especulació immobiliària a Barcelona és un problema recurrent en tota la història de la ciutat. La nostra Associació està fent un esforç d’anàlisi i cerca de solucions per a l’accés universal de les classes populars a un dret fonamental com es l’habitatge. Els darrers articles del web sobre la problemàtica de la bombolla del lloguer en són una mostra: AQUÍ, AQUÍ, AQUÍ. Les solucions assajades durant la revolució del 36 ens permeten entendre que significaria avui un decret de municipalització del sòl urbà o de la propietat immobiliària, amb la conseqüent abolició de la Ley de la Propiedad Horizontal. El següent article ens introdueix els problemes d’habitatge d’aquella època i les solucions revolucioàries que es van assajar.


Revista Masala / Texto: Maribel Cadenas y Miquel Fernández / Imágenes: AC Documentos de Actividad Contemporánea

El juny del 1937 a la Catalunya revolucionària s’aprova el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana, sense precedents al sud d’Europa i del qual només tenim notícies que s’hagi assajat durant la Revolució soviètica. Aquest decret havia d’implicar l’expropiació i municipalització de totes les propietats urbanes no utilitàries i la imposició d’un màxim de renda a les utilitàries lucratives.

Aquest article exposa alguns dels debats previs a l’elaboració del decret entre la petita burgesia liberal, els estatalistes i els llibertaris, des del juliol del 1936 fins després dels Fets de Maig del 1937.

Sense cap mena de dubte, la màxima expressió de la ciutat socialista havia de començar amb la socialització del sòl. Aquesta mesura es decreta després dels fets contrarevolucionaris del maig, el juny del 1937, quan el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb el beneplàcit d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), liquida les milícies antifeixistes organitzades a través de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). L’aplicació del decret a ciutats com Barcelona implicava una municipalització del sòl burocratitzada i centralitzada. La CNT creia que calia sindicalitzar i no municipalitzar la propietat urbana, ja que considerava el municipi l’entitat burocràtica per excel·lència, i veia en aquest moviment l’intent d’enfonsar «tota classe de col·lectivització». Per al POUM encara era més clar: el decret «pretenia perpetuar el règim econòmic de la burgesia».

Avui resulta especialment interessant recuperar la història d’aquesta fita i les seves contradiccions. En primer lloc, tot i la dimensió revolucionària que espontàniament li podríem atribuir, el decret va ser impulsat a causa dels greus problemes de liquiditat amb què es trobava el consistori i el mateix govern de la Generalitat republicana a partir del triomf de la revolució el 19 de juliol del 1936. En segon lloc, la CNT i el POUM van ser els primers a fer efectiva la socialització i anar més enllà d’alguna de les normatives que implicarien el decret i de la resposta contrarevolucionària —i, en concret, de Josep Tarradellas, conseller de Finances— que detallarem a continuació.

L’abolició de la propietat urbana com a fonament de la nova societat

El conegut Pla Nova Barcelona o Pla Macià, elaborat pels arquitectes revolucionaris del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), estava supeditat al que Josep Lluís Sert va anomenar la «nova economia urbana». Les condicions úniques i necessàries, segons Sert, per aplicar qualsevol pla urbanístic eren: la socialització de la propietat urbana, la col·lectivització de la indústria de la construcció i la socialització del treball professional dels tècnics.(1)

Previs al Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny del 1937, es van aprovar el de Col·lectivitzacions i Control Obrer, del 24 d’octubre del 1936, i el de Municipalització dels Serveis Públics, del 9 de gener del 1937. Aquestes tres reestructuracions haurien de permetre la «revolució urbana», la necessària transformació de la ciutat capitalista en una més propera al socialisme. No es tractava d’una proposta utòpica. Aquests arquitectes havien arribat a la conclusió racional que només d’aquesta manera es podia substituir la motivació irracional de construir per guanyar diners per la de construir per satisfer les necessitats bàsiques, especialment la d’habitatge. I, aquí, tècnics i obrers van arribar a la mateixa conclusió: calia abolir la propietat urbana.

En paraules de Torres i Clavé: «Volem creure en aquesta nova societat; la tendència social actual de municipalitzar l’estatge, desposseint els propietaris particulars de llurs drets sobre aquest i el terreny, haurà trobat el camí per a desempallegar-se de tots aquells prejudicis que en l’anterior societat impedien la realització de l’única solució racional del problema, i nosaltres, els tècnics, que no havíem tingut por d’arribar a conclusions lògiques, sabíem, pels estudis realitzats sobre la matèria, que no hi havia altre camí […]. Tots, obrers manuals i tècnics, esperem, doncs, de la nova societat, aquelles mesures radicals que han de posar fi a l’explotació de l’estatge. Cal, abans que tot, desposseir de llurs drets tan indignament exercits la propietat particular».

Com a «acció complementària» a «l’enderroc d’habitatges malsans», calia una actuació nova: «l’habilitació immediata dels nombrosos pisos que han quedat desallotjats en la ciutat: Diagonal, passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, etc. i part de l’Eixample» (GATCPAC, 1937). Així doncs, el centre de la ciutat va créixer, però no guanyant terreny al mar, sinó enfilant-se ver la muntanya: seguint la línia del passeig de Gràcia-Diagonal-Balmes. Els habitatges dels aparells polítics i ideològics del vell ordre (sindicats patronals, hotels de luxe, palaus i residències de l’alta burgesia) van esdevenir les seus dels departaments governamentals, de sindicats, partits i ateneus, d’hospitals, cooperatives o restaurants populars. S’iniciava eufòricament la recuperació per a usdefruit popular dels estatges més privilegiats.

Cal recordar, però, l’argument econòmic, tan essencial a l’hora de propulsar la municipalització de la propietat urbana: la conjunció d’uns altíssims nivells d’atur en el ram de la construcció, la desaparició de la inversió privada després de la revolució del 19 juliol del 1936 i l’inici de la guerra van accelerar encara més les ànsies socialitzadores dels immobles: era necessari trobar una nova font de finançament que substituís els propietaris privats per un de sol: l’autoritat municipal.

Els liberals, els estatalistes i els anarcosindicalistes

Els Decrets de Col·lectivitzacions i de Municipalització de la Propietat Urbana, necessaris per a l’esmentada «revolució urbana», van sorgir en el si del Consell d’Economia de Catalunya. La idea del Consell neix dins de les milícies antifeixistes i es va formalitzar mitjançant un decret de l’11 d’agost del 1936. La composició volia reflectir un equilibri entre les tres tendències que lluitaven contra el feixisme: el moviment obrer llibertari, els partits i sindicats d’inspiració marxista i la petita burgesia republicana.(2)

Els lloguers es van començar a deixar de pagar i van aparèixer diverses iniciatives revolucionàries encaminades a una administració alternativa de la propietat urbana, com ara l’Administració Popular Urbana de la CNT. Aquesta situació era la que neguitejava Tarradellas, qui emprendria un seguit de mesures legals per torpedinar els efectes emancipadors de la socialització dels immobles, una sèrie de decrets destinats clarament a protegir els propietaris i controlar les requises immobiliàries que s’estaven duent a terme des del primer dia de la revolució.

La contrarevolució o la fi del somni col·lectivista

La primera mesura va ser el Decret del 12 d’agost del 1936 de la Rebaixa dels lloguers de finques urbanes a Catalunya. La intenció era clarament contrarevolucionària: rebaixar els lloguers (allò circumstancial) per tal de salvar la propietat (l’essencial), «en un moment de particular desbordament revolucionari». La segona mesura va ser la creació per decret del 18 de setembre del 1936 del Comissariat de la Vivenda. Aquest és el primer organisme creat ad hoc per exercir un control polític directe sobre la riquesa urbana de tot Catalunya. Segons Grijalbo, vocal del Consell d’Economia per la UGT, aquest organisme es va crear al marge i en contra dels sindicats, fet que va provocar un recel que desencadenaria tota una sèrie d’incautacions de propietats per compte d’entitats diverses i sense una ordenació superior.

La tercera mesura, el Decret núm. 48 d’aquest pla, suspenia momentàniament el pagament de lloguers. «Es tractava, novament, d’una mesura de defensa de la propietat» i, segons el POUM, «tenia un sentit purament negatiu i anava dirigit exclusivament contra l’Administració Popular Urbana de la CNT». Així doncs, l’objectiu primordial d’aquesta disposició va ser aturar les apropiacions d’immobles considerades «arbitràries» per part del Comissariat. D’entre elles, les que més ira aixecaven eren les anarcosindicalistes, perquè eren les més preeminents i «perquè, a banda d’estar obertament enfrontada [la CNT] amb el Sindicat de Gestors Administratius i Administradors de Finques Units (UGT), exercia una competència ja aleshores qualificable d’il·legal a les funcions atorgades al Comissariat». Dins del mateix decret es creava una Comissió per a l’estudi del règim immobiliari formada per representants de les conselleries de Finances, Justícia, Economia i dels ajuntaments, i se suspenia el Comissariat de la Vivenda.

El projecte finalment aprovat va ser el presentat per Joan Grijalbo, vocal del ram de la Construcció per la UGT, amb algunes petites esmenes. La municipalització consistia en una expropiació molt àmplia, bé que no total, dels antics propietaris privats del sector. Afectava tots els immobles (3) excepte les finques utilitàries i les utilitàries-lucratives amb rendes baixes segons els municipis.(4)

Per als inspiradors del decret, la municipalització no era un acte revolucionari, sinó gairebé el contrari, es justificava per la situació «excepcional» del ram de la construcció en el marc de l’abandonament dels empresaris i propietaris. El preàmbul expositiu del decret no deixava dubtes sobre aquestes diferències. L’argumentació bàsica, gairebé única, per a l’adopció de la municipalització feia referència a la crisi del ram de la construcció i a l’atur consegüent.(5)

Els Fets de Maig del 1937 van suposar un gir en la situació política catalana, i també van significar un qüestionament del model col·lectivista pactat en els primers moments de la revolució a favor d’una estructuració econòmica molt més controlada pels organismes estatals. La contrarevolució impulsada pel PSUC s’acarnissaria amb les col·lectivitzacions, atacant els espais d’autogestió i substituint la lògica participativa obrera per l’estatalista.

Reflexions

Després d’aquest succint repàs d’una de les concrecions pràctiques del període revolucionari, queda preguntar-se què significa avui aquesta experiència i com la podríem adequar a les condicions presents. Actualment ens trobem en un dels moments més agres pel que fa a l’acumulació mitjançant la despossessió, en aquest cas, d’un bé tan bàsic com l’habitatge. Aquest bocí d’història resulta un exemple paradigmàtic d’una política urbana revolucionària.

Una política d’aquest tipus ni aleshores ni ara seria utòpica, sinó més aviat una necessitat per restablir la civilitat i reduir les tensions i patiments del conjunt de la societat. D’altra banda, en ser un organisme públic el recaptador principal o únic, allò comú esdevindria agent real de redistribució de la riquesa —si més no, d’aquella necessària per a la reproducció social—. Els ingressos dels consistoris creixerien substancialment gràcies a la recaptació dels lloguers de l’habitatge. Aquest augment de la liquiditat podria afavorir la col·lectivització no només del sòl, sinó dels materials i de la feina dels tècnics de la construcció, tal com suggeria el GATCPAC. També podríem afavorir la gestió autònoma d’aquests béns bàsics a través del que, en aquell moment, eren les Caixes Immobiliàries, ens públics, dues terceres parts dels quals serien formats per representants cívics i la tercera pel consistori.

Resta encara cercar respostes a preguntes com ara, quines propietats serien objecte de l’expropiació? La infrautilitzada o destinada exclusivament a l’especulació? O, simplement, com proposaven la CNT i el POUM, tota propietat urbana? Qui seria el titular? El municipi, les cooperatives? Es podria heretar l’usdefruit d’aquesta propietat si no és lucrativa?

Per engegar tot això, caldria aprofundir més en l’estudi d’aquests moments de transformació radical de les formes d’organització i distribució de la riquesa de les ciutats. Analitzar cadascun dels projectes debatuts abans de l’aprovació d’aquest decret ens permetria dissenyar propostes per a una nova economia urbana menys violenta i conscient dels efectes perversos i injustos de la liberalització del mercat del sòl.

Notes

(1). Concretament, afirmarà: «mientras los alojamientos constituyan la base de negocios y de especulación para el capital privado, y que su construcción y explotación dependan de empresas que no buscan más que un mayor rendimiento de los capitales invertidos, las viviendas en nuestras ciudades no serán “decentes”, ya que son la más pura expresión de esta organización financiera. […] Solo podremos empezar la regeneración de nuestras ciudades el día en que el alojamiento se considere como un servicio público de primera necesidad y se realice con las técnicas modernas para satisfacer nuestras eternas o nuevas necesidades. Para alcanzar ese resultado es preciso: a) Liberar el suelo de las ciudades. b) Que el alojamiento sea un servicio público» (Sert, 1937).

(2). Estava format per 15 membres, 5 de cadascuna de les tendències esmentades. Però, tal com assenyala Cendra, «Aquest equilibri no reflectia fidelment l’estat real de la situació política del moment a Catalunya, que es caracteritzava per l’hegemonia social de l’anarcosindicalisme. Significava, almenys, una sobrevaloració de la importància del bloc UGT-PSUC, de poca importància en els primers moments de la revolució» (2006: 26).

(3). Que no havien estat ja expropiats sense indemnització per haver estat declarats als tribunals els seus propietaris com a facciosos.

(4). «Son exceptuadas de la municipalización las fincas utilitarias y también las utilitarias-lucrativas que rendían en el mes de junio de 1936 hasta 25 pesetas mensuales en los Municipios de menos de 15.000 habitantes, hasta 59 pesetas mensuales en los Municipios de más de 15.000 habitantes, exceptuando el de Barcelona, y hasta 100 pesetas mensuales en el Municipio de Barcelona» (La Vanguardia, 19 de juny de 1937).

(5). Al preàmbul, d’una forma breu, s’expliquen els fonaments econòmics i socials pels quals els consellers de Finances, Justícia i Economia presenten al Consell el decret, amb tres línies bàsiques que el justifiquen: a) aconseguir que tot el col·lectiu obrer directament vinculat al ram de la construcció no es vegi «privat dels elements de vida indispensables» per haver d’engreixar les llistes d’atur forçós; b) la necessitat d’aportar noves fonts per la tresoreria de la Generalitat que permetin l’acabament de les obres abandonades pels constructors i la promoció de noves de naturalesa pública; e) evitar a la població la imatge d’abandonament que alimentava una progressiva manca de credibilitat en el govern republicà per la situació tan excepcional com la que s’estava vivint (Florences i Coca, 2012).

Cendra, I.: El Consell d’Economia de Catalunya, 1936-1939: revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Florences i Coca, S.: El decret de municipalització de la propietat urbana de 1937. La seva aplicació a la ciutat de Barcelona. Universitat Oberta de Catalunya, 2011.

GATCPAC: «Esbós del pla a seguir per una acció immediata en el problema de la vivenda al Casc Antic de la ciutat». A.C. Documentos de Actividad Contemporánea, núm. 25 (Problemes de la Revolució), 1937.

Grijalbo, J. i Fàbregas, F.: Municipalització de la propietat urbana. Barcelona, UGT, 1937.

Redacción: «El decreto sobre la municipalización de la propiedad urbana en Cataluña». La Vanguardia, 19 de juny del 1937, p. 3.

Roca, F.: «El decret de municipalització de la propietat urbana de l’11 de juny del 1937 i la “nova economia urbana”». Recerques: història, economia, cultura, núm. 2 (1972), p. 223-228.

Roca, F.: El Pla Macià. De la Gross-Barcelona al Pla Comarcal. Barcelona, La Magrana, 1977.

Roca, F.: Política, economía y espacio. La política territorial en Cataluña (1936-1939). Barcelona, Ediciones del Serbal, 1983.

Sert, J. L.: «Rapport n.o 2. Cas d’application Villes», en V Congreso Internacional de Arquitectura Moderna. París, Logis et Loisirs, 1937.

Torres i Clavé, J.: «La transformació del concepte de l’estatge». Nova Iberia: revista mensual il·lustrada, núm. 2 (febrer del 1937), Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, p. 39-41.




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – defensa jurídica de la vivienda en precario

Puede encontrar información complementaria de las charlas de José Angel GALLEGOS sobre ocupación aquí>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia -La creación de Dinero-Deuda – La conjura neoliberal del BCE y la Banca Europea.

Documento de la Ponencia. Formato pdf>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – cómo encontrar mi titulización hipotecaria?

Charo Ferrero CAT VALENCIA
(Comunidad Activos TITULIZADOS)




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – El fascismo financiero y la irreformabilidad del sistema

>>>Documento de la Ponencia>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – Titulizaciones hipotecarias – estructura financiera, marco normativo y jurídico

Documento de la Ponencia. Formato pdf>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 i 8 juliol – Barcelona – vídeos de les ponències

Presentem els diferents vídeos elaborats durant cadascuna de les ponències que s’han desenvolupat al llarg del dissabte dia 7 de juliol del 2018 en el marc del 1º FORO VIVIENDA organitzat per l’Associació 500×20 amb col·laboració amb altres entitats.


VÍDEOS DE LES PONÈNCIES


  • Titulitzacions hipotecàries (cèdules, participacions i certificats de transmissió hipotecària).
    Com és la seva estructura financera, marc normatiu que les desenvolupa i eines jurídiques d’oposició a la legitimació activa de l’entitat financera.
  • Ponent: Salva TORRES

  • El feixisme financer i la irreformabilidad del sistema.
    És proverbial el pànic que produeix en la població, fins i tot en les persones amb alt capital cultural, qualsevol al·lusió a les enrevessades qüestions relacionades amb temes financers. Podríem dir que hi ha una relació inversament proporcional entre la rellevància dels formidables efectes socials causats per les finances sobre la vida quotidiana de les persones i el coneixement que té la major part de la població del funcionament d’aquests mecanismes.
  • Ponent: Alfredo APILÁNEZ

  • Taller pràctic per a trobar la titulització de la seva hipoteca.
    • Quines dades necessito per localitzar la meva titulització?
    • On els trobo? En què fons he de cercar? Com comprovo si el meu préstec està en el fons que estic mirant?
    • Trucs i estratègies i així fer més fàcil trobar tu Titulizacion en els fons.
  • Ponent: Charo Ferrero – CAT València (Comunidad Activos TITULIZADOS)

  • La creació del DinerDeuteLa conjura neoliberal del BCE i la Banca Europea.
    Una aproximació a què són els diners. Una explicació de com la banca privada i Quantitative Easing del BCE creen els diners del no-res. Els Balanços, actius i passius bancaris de la banca privada i el BCE (eurosistema). Diners endogen i exogen. El paper de la titulització de deutes en la conjura neoliberal.
  • Ponents: Salva TORRES i Alfredo APILÁNEZ

  • Canvis legislatius, judicials i defensa jurídica de l’ocupació en precari.
    Milers de llars viuen amb angoixa l’espera del desnonament d’un habitatge que no els pertany. La criminalització de l’ocupació agreuja les conseqüències. L’advocat explica les seves experiències en la defensa del precari.
  • Ponent: José Ángel GALLEGOS.




Desde el 2012 en Barcelona los desahucios de alquiler llegan al 90% del total de actuaciones judiciales en vivienda

Los desahucios de hipoteca popularizados por la PAH nunca superaron en número a los de alquiler en la ciudad.

El Ayuntamiento de Ada Colau certifica que desde el 2014 se han reducido los desahucios un 22% en la ciudad.

El problema viene de hace muchos años. El problema siempre ha sido grave, muy grave.

En nuestro país nunca te puedes fiar de las cifras que se suelen dar en torno al negocio de la vivienda. A pesar de ser el principal motor económico durante muchos años, el obscurantismo y la dificultad en encontrar datos contrastados sobre vivienda revela la desidia de las administraciones y los medios de información que prefieren vender determinados relatos o ficciones construidas sobre la realidad social.

En nuestra Asociación siempre hemos defendido que las viviendas en alquiler soportan el grueso de los desalojos. Pero también el Consejo general del Poder Judicial, Cáritas, las Oficinas de Vivienda en los Ayuntamientos confirmaban año tras año esos datos desde el inicio de la crisis en 2007. Y el grueso de los desalojos de esta década se realizaba en un exiguo parque de vivienda de alquiler de 2,5 millones de hogares sobre 24 millones de viviendas construidas en la piel de toro.

Era la época en que el relato de las Plataformas de Afectados por la Hipoteca ganó a la opinión pública. Los desahucios de hipoteca se llenaban de activistas para pararlos mientras los inquilinos quedaban totalmente invisibilizados en el relato mediático hasta el punto que algún magistrado llamó la atención sobre este punto. Lo decía en 2012 el juez de Instrucción José Antonio Vázquez Taín, de A Coruña, cuando afirmaba que se otorga mayor presencia mediática a los impagos de hipotecas, pero la mayoría de los casos de desahucio de viviendas se debe al impago de los alquileres mensuales“. El juez advirtió que la “corriente mediática” de estos días tiende a hablar solo de los desalojos por impago de hipotecas, lo que según él “puede dar origen a una actuación injusta, pues instaurará los desalojos de primera y de segunda”. Y lo ejemplificó: “se puede dar el caso en un mismo edificio de un desalojado por impago de alquiler al que nadie tendrá en cuenta y otro que será hipotecario y que tendrá ahí todos los focos y apoyo social“(1).

Desde hace años en Barcelona los desalojos de alquiler siempre coparon el grueso de los desalojos en la ciudad

Barcelona es de las ciudades que ha tenido siempre más hogares en alquiler. La media ha sido del 32% al inicio de la crisis hasta el 38% actual que certifica el Ayuntamiento de la ciudad (2). Eso sin desmerecer los varios miles de viviendas ocupadas y los otros miles de realquilados que por su propia incapacidad organizativa ni siquiera aparecen en la prensa y que se concentran en los barrios más pobres de la ciudad como Nou Barris, PobleNou y Sants- Montjuïc.

En 2012, una joven Ada Colau, portavoz de la PAH- Plataforma de Afectados por la “HIPOTECA”, tuvo que reconocer en BTV- Barcelona Televisió – que el grueso de los desahucios en la ciudad eran de alquiler(3). No eran los de hipoteca, eran los de alquiler. En 2008, después de la desaparición de V de Vivienda, y aprobada la Llei del Dret a l’Habitatge, hubo un reflujo del activismo que sobrevino con el inicio de la crisis. El dilema fue reivindicar el derecho a la vivienda en general – hipoteca- alquiler – ocupaciones, (opción que tomó nuestra Asociación) o dedicarse exclusivamente en la hipoteca. Esa fue la opción de un grupo de activistas, entre ellos, Ada, que decidió que había que construir la PAH. No podemos negar el éxito de su relato en un país que en 2007 alcanzó el cénit de vivienda en propiedad, según algunos estudios, del 90,1% (4). Desde tiempos inmemoriables el relato de “la vivienda en propiedad y de “la sociedad de los propietarios” había ganado el imaginario colectivo.

La problemática del alquiler quedó marginal porque incluso muchos activistas de las PAH eran propietarios, emprendedores, que alquilaban una vivienda para pagar al Banco. No querían saber nada de los inquilinos. Solo cobrar las rentas cada mes.

2012- Els lloguers impagats copen el 95% dels desnonaments a Barcelona

Una tendencia que se agrava en la actualidad por la fiebre inversora extranjera y la ley anti-social de Arrendamientos Urbanos- LAU

Lo hemos resumido en el siguiente “tuit” que ejemplifica como año tras año, hasta hoy, los desahucios de alquiler copan la mayor parte de las actuaciones judiciales en vivienda. En 2012, nuestra Asociación, que lucha por el Alquiler Público y Asequible, lo definía así (5):

El alquiler se concentra en las grandes ciudades y la mayoría de inquilinos son personas de bajo poder adquisitivo, rentas antiguas, jóvenes, mujeres solas con hijos a cargo y la inmigración que en un 70% vive en alquiler o en habitaciones (6). Un 10% del parque inmobiliario nacional pero que concentra más de la mitad de los desalojos.

Nosotros culpabamos al PSOE y su ministra Chacón con el desahucio express – 2010- y luego al PP por reducir los contratos a 3 años -2012-. Y los diarios iban certificando año tras año que, en Barcelona, el grueso de los desahucios se cebaban en los inquilinos:

Debemos entender en esta noticia, publicada en la web del Ayuntamiento, que los desahucios han disminuido, NO en sede judicial, sino que por la actuación encomiable de los trabajadores de la UCER – Unidad Contra la Exclusión Residencial- creada por el Ayuntamiento de Ada Colau en 2015.

Los inquilinos viven bajo una dictadura legislativa, jurídica, fiscal y económica del rentista, sea un banco, socimi o un abuelito.

Los desahucios de alquiler existen por las penurias económicas pasadas, actuales o futuras de los cerca de 3,8 millones de hogares que, en la actualidad, viven en alquiler en el Estado español. Son hogares, como hemos dicho, cuyo derecho ciudadano a la vivienda existe si cumplen el pago de las rentas que marca un mercado libre siempre desbocado y que no tienen ninguna relación con los salarios de los que allí viven. Es por tanto, una dictadura económica que se ceba sobre los hogares con menos recursos, el precariado, que viven en la continuada angustia de pagar las rentas.

Las diferentes reformas legislativas de ese mercado libre, de las más regresivas de Europa, siempre han tenido como objetivo deliberado de que, el alquiler marginal, sin derechos, un 99% privado, sería la pieza clave de la burbuja inmobiliaria de “la sociedad de los propietarios“. Desde la Ley de Arrendamientos Urbanos de 1985 -LAU- del ministro socialista Boyer hasta los cambios legislativos de los últimos gobiernos de Zapatero y Rajoy se han triturado los derechos de los inquilinos, haciendo inviable cualquier proyecto de vida: con 3 años de contrato, el desahucio express al dejar de pagar una sola cuota por un percance económico, dando a entender que todo aquel inquilino que no paga lo hace de mala fe.

Las diferentes reformas legislativas del mercado libre siempre han tenido como objetivo deliberado de que, el alquiler marginal, sin derechos, sería la pieza clave de la burbuja inmobiliaria de “la sociedad de los propietarios

La firma de un contrato de alquiler, es la firma que garantiza al inquilino el derecho a la vivienda. Pero un contrato de alquiler es un contrato de adhesión donde la alternativa es vivir debajo de un puente. Por lo tanto, es el título de propiedad el que prevalece jurídicamente dando todo el poder al casero, como único argumento para hacer negocio sin trabajar. Los clásicos del Capitalismo no del marxismo, como Adam Smith, lo llamaban parasitismo rentista (7). El contrato de alquiler es una dictadura jurídica pues no permite más defensa, de hecho, que pagar lo que quiere el mercado. En los juzgados, los jueces no tienen muchos miramientos con los inquilinos, porqué muchos de ellos forman parte también de la clase de rentistas por derecho sucesorio o de herencia y la defensa es meramente formal.

Con diferencia, en los últimos años, los contratos hipotecarios han tenido sucesivos terremotos porque han sido considerados desde la Unión europea, como “contratos de consumo” de usuarios de banca. Las escrituras hipotecarias deberían garantizar los derechos de esos consumidores. Los contratos de alquiler, son contratos privados, que para el inquilino solo garantizan su derecho a la vivienda si se le paga al propietario –banco, socimi o abuelito –, la renta cada mes. Punto.

Pero le podemos dar la vuelta a este argumentario ¿por qué el Estado español, desde hace medio siglo, carga sobre los propietarios la responsabilidad de proporcionar vivienda a las familias pobres y no la asume él? o ¿por qué esa tarea que no quiere asumir el Estado encima supone un trasvase de más de 10.000 millones anuales en ayudas al alquiler a los propietarios? Si la vivienda no es un derecho ciudadano exigible al Estado (el artículo 47 de la Constitución es meramente declarativo) podríamos entonces considerar la vivienda un bien de consumo. Y como tal, los contratos de alquiler serían abusivos porqué una de las partes tiene poder de fijación de precios, de monopolio, por lo que como mínimo los contratos, aunque privados, se deberían celebrar ante fedatario público y con una negociación de las cláusulas. Si no, qué sentido tiene que el Estado quién pague ayudas sobre al alquiler directamente a la propiedad sin fiscalizar dichos contratos, que son privados. Por eso, nosotros consideramos las ayudas al pago del alquiler, un chantaje de la propiedad a los poderes públicos, para obligarlos a pagar rentas que no tienen ninguna relación con las rentas salariales ni con la riqueza generada en el país. ES LA LUCHA DE CLASES.

El contrato de alquiler es una dictadura jurídica pues no permite más defensa, de hecho, que pagar lo que quiere el mercado. En los juzgados, los jueces no tienen muchos miramientos, porqué muchos de ellos forman parte también de la clase de rentistas por derecho sucesorio o de herencia.

Los contratos de alquiler son una dictadura fiscal a favor de la propiedad pues tienen enormes ventajas fiscales que no poseen las rentas relacionadas con la producción de bienes o con el trabajo asalariado. En 2014, según GHESTA, los propietarios como personas físicas sólo 1,18 millones (46%) declararon los alquileres cobrados por los que recibieron un monto de 3.241 millones de euros al poderse desgravar entre el 60 y el 100% del IRPF. Pero había otros 1,25 millones de propietarios (54%) que no declaran los arrendamientos cobrados. Son una enorme bolsa de fraude calculada entorno a 3000 millones anuales por los inspectores de Hacienda de GHESTA. Por tanto, el bolsillo de los pequeños caseros se traga los 3.241millones de desgravaciones fiscales del IRPF y otros 3000 millones del fraude fiscal. Por contra, según GHESTA, sólo 820.914 hogares en alquiler se beneficiaron de las desgravaciones en el IRPF ese año que sumaban 353 millones de euros a repartir entre los inquilinos que no superaban los 1600€/mes de ingresos brutos familiares. En el 2015 el PP agrava el sesgo clasista de la política de vivienda al eliminar la desgravación a los inquilinos y mantenerla para los propietarios que por hoy Pedro Sánchez ni entra en sus cábalas modificar (8). Pero además, la propiedad – banco o socimi o abuelito- tiene derecho a desgravar la amortización catastral de la vivienda arrendada y cargar con todo tipo de gastos y impuestos añadidos a la renta que nunca la administración tributaria ha fiscalizado si hay doble contabilidad. Por lo que las cláusulas adicionales de gastos y impuestos de los contratos de alquiler son otro chantaje al inquilino pero también al Estado que lo permite y calla.

Los contratos de alquiler son una dictadura fiscal a favor de la propiedad pues tienen enormes ventajas fiscales que no poseen las rentas relacionadas con la producción de bienes o con el trabajo asalariado…. Por lo que las cláusulas adicionales de gastos y impuestos de los contratos de alquiler son otro chantaje al inquilino pero también al Estado que lo permite y calla.

salva torres, activista de asc.500×20


  1. El juez Taín dice que hay más desahucios por impago de alquiler que de hipoteca y pide una ley para todos los desalojos.
  2. Nou Barris, el districte amb més casos atesos per la Unitat contra l’Exclusió Residencial.
  3. Els lloguers impagats copen el 95% dels desnonaments a Barcelona.
  4. I.López y E. Rodríguez, Fin de Ciclo, Traficantes de Sueños, página 238. Encuesta de Condiciones de vida 2006- INE
  5. 2,5 millones de hogares en alquiler sufren el grueso de los desahucios.
  6. idem 4, página 414. Un estudio de colectivo Ioé indica que un 77% de los inmigrantes extracomunitarios viven en alquiler y que el 47,2% son en régimen de subarriendo.
  7. Adam Smith afirmaba: « Es la única de las tres clases, que percibe su renta sin que le cueste trabajo ni desvelos, sino que la percibe de una manera en cierto modo espontánea, independientemente de cualquier plan o proyecto propio para adquirirla. Esa indolencia, consecuencia natural de una situación tan cómoda y segura, no sólo convierte [a los miembros de esta clase] a menudo en ignorantes, si no en incapaces para la meditación necesaria para prever y comprender los efectos de cualquier reglamentación pública. (año 1770)
  8. Salva Torres, La burbuja del mercado del alquiler: Un estudio social, económico, fiscal y financiero. 2016



6è aniversari de la condemna més gran a l’estat per mobbing immobiliari: 3 anys de presó i una multa de 18.000 €

concentració de suport a Rosa Talón el 21 abril 2009 delante de su tiendaÉs la condemna més gran en la història de l’Estat espanyol per un cas d’assetjament d’aquest tipus.

La víctima era Rosa Talón, que ha viscut a la finca tota la vida, i havia denunciat ja el 1999 el propietari pel manteniment de la finca.

L’advocada Laia Serra va indicar que el propietari va pertorbar conscientment la vida de la llogatera, Rosa, mantenint la finca en una situació lamentable durant décades. La llogatera havia denunciat des del 1999 al propietari i l’Ajuntament de Barcelona havia imposat multes i l’exigència de reformes que mai va complir. La història es remunta al 1985 quan es va iniciar el llarg conflicte per demandes d’obres de la llogatera sobre el seu habitatge-local de negocis al carrer Rogent 81 de Barcelona. Llavors el propietari va iniciar una demanda per nul·litat del contracte dient que les despeses d’arranjament de la finca superaven el 50% del seu valor.

El dia 21 d’abril del 2009 s’havia convocat una concentració de suport a rosa Talón per una sèrie de col·lectius entre els quals estava la Xarxa de Suport Mutu del Clot, 5oox20 i altres que van origen a la creació posterior del Eix anti-mobbing de Barcelona i de la web que explicava la lluita de la llogatera rosapimienta.org. El desnonament instat per la propietat en altre Jutjat va ser aturat en veure que hi havia una causa prejudicial penal contra el propietari. Aquest va recórrer la primera sentència fins que l’Audiència Provincial va certificar 3 anys de presó i la multa que finalment van quedar amb dos anys i va evitar l’entrada a presó del condemnat.

El Jutjat Civil de Primera Instància número 42 de Barcelona finalment va condemnar al propietari el 5 de juliol del 2009 després d’una batalla de més de 20 anys. Així doncs aquesta setmana en fa el sisè aniversari…

Us presentem el còmic que es va fer per l’ocasió des de la xarxa de suport a Rosa Talón:


I el que seria la font d’inspiració del logo del moviment: un escarbat. En els ambients dels API i la propietat d’edificis amb solera, als llogaters de renda antiga se’ls sol anomenar els escarbats….. cadascú té la seva moral! També es va fer un tríptic informatiu.




#LourdesEsQueda: concentració de suport davant el domicili del subhaster Konstantin Toporkov

Primer intent de desnonament al 2016 a la Sagrera

La llar de la família García-Yubero ha entrat en unes setmanes decisives davant un desnonament obert des del 9 de juliol

No cal explicar l’angoixa que es pot viure quan et volem desnonar de la llar on has viscut més de 20 anys, han crescut els fills i la vida familiar. L’empresari d’origen rus Konstantin Toporkov, nacionalitzat espanyol, gràcies a la llei del Partit Popular que permet a qualsevol ric tenir nacionalitat posant diners sobre la taula, els vols desnonar perquè ha comprat casa seva en una subhasta de Catalunya Caixa al 2016 per 91.000 euros, a través de una de les 40 societats de les que ha estat administrador: Kontur Grup Company 3000 SL. El sr. Konstantin Toporkov, és un subhaster que viu de pul·lular pels Jutjats de la “Ciutat de la Justícia” i quedar-se pisos que ofereixen els Bancs al remat de famílies ofegades per aquesta crisis permanent nascuda al 2007.
Ha tingut càrrecs a més de 40 empreses creades amb un capital social de 3000 € i, que en paraules de Lourdes García– activista nostra- ,després revèn a altres inversors que volen ampliar el negoci i no hi ha cap declaració de societats. Totes són del negoci immobiliari i tot fa sospitar que el origen del seu negoci immobiliari principal està a la “Ciutat de la Justícia” concretament a les subhastes de les entitats financeres. Els bancs venen els pisos a subhasters nacionalitzats espanyols. Quin patriotisme financer!. Els bancs tenen un gran apreci per aquesta altra classe de voltors. Al comprar al remat els habitatges els deslliuren que cap responsabilitat social com el lloguer social o la moratòria Guindos de desnonaments fins al 2020. Han trobat els sistema perfecte de saltar-se les poques lleis que encara alleugeraven les seves malifetes. Tots són voltors, però hi ha categories. Sense els Fainé, González o Botín, aquests altres voltors de segona categoria no tindrien els negoci de les engrunes immobiliàries.

Però hi ha altres actors imprescindibles en aquest terrorisme financer. Són els jutges, els magistrats i els registradors de la propietat. Sense la figura del fedatari públic que certifica la pantomima de com una hipoteca que al 2012 només li quedava 28.00 euros per pagar pot passar a un desnonament obert al 2018. L’execució hipotecaria de la família ha estat un cúmul d’escàndols judicials. que podeu llegir en deteniment aquí>>>.

tot fa sospitar que el origen del seu negoci immobiliari principal està a la “Ciutat de la Justícia” concretament a les subhastes de les entitats financeres. Els bancs venen els pisos a subhasters nacionalitzats espanyols. Quin patriotisme financer!

En resum, el Jutjat de Primera Instància 55 de Barcelona els ha negat l’oposició a la execució perquè Catalunya Caixa no era propietària del crèdit perquè se l’havia venut a un altre actor: GAT.sgft, extinta societat de titulització de CX. Perquè en el moment de la subhasta Catalunya Caixa ja havia cobrat amb escreix el crèdit de la família i va obtenir a més 90.000 euros del subhater K.Toporkov i la família encara té un petit deute a pagar per cobrir interessos, costes, etc. Els registradors de la propietat tenen una responsabilitat fent còpies executives a entitats que no són les mateixes que van concedir el crèdit- no és el mateix Catalunya Caixa que Catalunya Bank- però els bancs tenen una patent de corsari que no s’aplica a la resta dels mortals. El jutjat de Primera Instància 55 té una responsabilitat perquè no va acceptar el recurs de la Lourdes perquè el Banc ja no era el seu creditor. L’Audiència provincial, on va recórrer, va certificar que això de vendre els crèdits no era un problema encara que CX no fos el propietari del deute. I retornant finalment al Jutjat 55 de Barcelona que sistemàticament, saltant-se totes les lleis espanyoles i sentències del TJUE, ha negat la paralització de tots els procediments per clàusules abusives. I aquí no ha passat res!

Esperem un últim gest de l’Ajuntament de Barcelona.

Finalment, l’Ajuntament de Barcelona i el Districte de Sant Andreu, que al 2016 ja va iniciar actuacions per concedir un habitatge d’emergència a la família no sap com aplicar la seva normativa de concessió d’habitatges socials perquè no els cap al cap, valgui la redundància, que una família hagi volgut defensar la seva llar contra gegants, i no està clar que acabi castigant també a la família sense cap ajuda, en la incapacitat de lligar la reslitat del carrer en l’estúpida normativa de concessió de drets Encara esperem que l’últim recurs de justícia que es troba en l’administració més propera a la ciutadania doni un pas endavant entomant aquest desagradable afer.

Quan tot està perdut cal tocar a la porta de l’Ajuntament. L’Ajuntament de Barcelona pot fer un toc d’atenció com institució a la “Justicia” per les males maneres de com s’ha portat tot i que li toca menjar-se ara el marron. Alleugeraria la llarga cua d’espera d’habitatges d’emergència d’un any.

L’Ajuntament de Barcelona, podria posar en marxa, la resolució aprovada al Consistori de la nostre ciutat, al novembre del 2016 en contra de la titulització hipotecària dels crèdits de les famílies, de la que l’Asc.500×20 som un dels responsables. Moltes comunitats autònomes i ciutats de tot l’estat han aprovat resolucions i lleis per denunciar aquesta pràctica usurera de la Banca sense cap transparència que es un negoci multimilionari de les entitats financeres. No entenem perquè l’administració local no ha implementat totes les mesures perquè aquest tema de la titulització arribi a cada Oficina d’habitatge i el sol ressò hagues fet despertar algun magistrat de l’Audiència provincial del somni de signar qualsevol barbaritat que li posa davant un banc>>>.

Aturem el desnonament obert: #LourdesEsQueda

Independentment de tot, ara toca a l’Ajuntament de Barcelona fer l’últim pas. Que #LourdesEsQueda vol dir que ella, el seu marit malalt dels ensurts de la vida i els seus 3 fills menors no es quedin al carrer i que el voltor Konstantin TOPORKOV no es surti amb la seva. Catalunya Bank serà tema d’altra. A la gent solidària de la ciutat ajudar a la Lourdes que es una activista del dret a l’Habitatge de la nostra Associació i del Sindicat de Llogateres. Us esperem a tothom a la porta de casa de Lourdes donant suport aquest dies fins el 20 de juliol tots els matins fins a una solució justa.


CONCENTRACIÓ DE SUPORT A #LourdesEsQueda

Ahir Lourdes, amb el suport del Sindicat de llogateres i de la nostra Associació i moltes solidàries de la ciutat, va fer una concentració de protesta davant el domicili del subhaster K.Toporkov, al carrer Sicília amb Aragó, on va comptar amb el suport de més de 50 persones solidàries.




Consejos para alquilar una vivienda y firmar un contrato

Esta entrada está licenciada en Creative Commons. Siga las instrucciones de la licencia al pie de página.

Le queremos explicar todo!

La actual LAU – Ley de Arrendamientos Urbanos- es fruto de diferentes revisiones que se han hecho desde el 1985 en que se publicó por el ministro Boyer del gabinete de Felipe GONZÁLEZ. Todas han sido regresivas respecto de los derechos del inquilino por lo que firmar un contrato de alquiler hoy, es como firmar un contrato de adhesión lleno de cláusulas abusivas. Todas han sido aprobadas con los votos de los partidos del régimen del 78. Después de esta introducción está claro que antes de firmar un contrato de alquiler al menos ser consciente de cómo le toman el pelo. Vayamos a por faena.

Le vamos a explicar todo. Decida usted que partes de este documento va a utilizar sabiendo que nunca estará todo bien atado, pero al menos que este bien informado.

¿QUÉ HAY QUE SABER ANTES DE BUSCAR LA VIVIENDA?

Como hay las colas para alquilar un piso en las grandes ciudades la propiedad se aprovecha de ello. Aún así, si debe pasar el calvario de una competición por aparentar ser el mejor inquilino hay preguntas que no puede evitar hacer. Muchas veces la simple pregunta, da seriedad, y por tanto fiabilidad al propietario. Si este responde con evasivas posiblemente debe haber gato encerrado en algún lugar.

  • Tener la documentación adecuada: DNI, nómina, personas que vivirán en la vivienda para incluirlas como integrantes de la unidad de convivencia.
  • Conocer que no se encuentra en un fichero de inquilinos morosos. Si tuvo problemas anteriormente, no le esta de más mirar esta entrada.
  • La actual LAU permite hacer contratos de un año extensibles a 3  y uno de prórroga… COMO MÍNIMO. Eso quiere decir que las partes pueden pactar si quieren 5, 10, 15 años o un contrato indefinido. NO está prohibido por ninguna ley.
  • Los contratos de alquiler pueden ser escritos o verbales. Son pactos privados, ojo!, por lo tanto pueden hacerse como se quiera pero ello no óbice que se cumplan todas las obligaciones legales.
  • La domiciliación del recibo puede ser un requisito pero también garantiza la acreditación del pago. Hay caseros que cobran en el domicilio. Puede ser bueno o malo. Deberá valorarlo usted.

¿QUÉ HAY QUE SABER O PREGUNTAR ANTES DE FIRMAR EL CONTRATO?

  • Comprobar en el Registro de la Propiedad que el arrendador que pone el nombre en el contrato es el verdadero propietario. La comprobación puede costar una consulta escrita por 3 o 4 euros por una nota simple. Puede exigir una copia del Registro si el contrato se realiza en un API o Agencia. No tenga miedo eso le dará seriedad.
  • Viviendas hipotecadas. Si comprueba en la nota simple del  Registro de la Propiedad que la vivienda está gravada conuna hipoteca debe asegurarse pagando el ITP que si alguna vez se subasta usted tiene derecho a permanecer en ella hasta la finalización del contrato.
  • Si alquila a través de una agencia, debe asegurarse que la firma del contrato es del propietario o en su defecto por poderes.
  • A partir del 1 de junio de 2013 es obligatorio que el arrendador aporte al contrato de alquiler, copia del certificado energético de la vivienda.
  • El alta en los servicios básicos. Lo deberá hacer usted, pero si el arrendador quiere tener los servicios a su nombre no podrá negarse aunque recuerde que si hay un corte la justicia podrá entender que el propietario le esta coaccionando para que se vaya.
  • Pactar la finalización del contrato. Esto se puede hacer por liquidación inmediata o posterior de la fianza y posibles desperfectos.
  • La forma de pago. Hay que asegurar una forma escrita en el contrato de pago para evitar a los propietarios que inician juicios de lanzamiento por impagos producto que han conseguido evitar que el inquilino pueda pagar la renta aunque quiera.
  • Inventario de enseres, muebles y estado de la vivienda, instalaciones, etc. el contrato puede incluir esos anexos con fotografias y el inventario. Con ello, evitará sorpresas cuando realice la liquidación y entrega de llaves.
  • Instalaciones de agua, energía y calefacción, humedades, estado energético. Es de ley que una vivienda es una vivienda y por lo tanto el propietario debe asegurar a lo largo del contrato la habitabilidad de la vivienda. Si necesita reformas y las hace usted debe asegurarse en el contrato rebajas a cambio de obras sin aumentos de la renta mensual.

¿QUÉ HAY QUE LEER DEL CONTRATO DE ARRENDAMIENTO ANTES DE  FIRMAR?

  • Pactar la renta y los incrementos anuales. Lo normal puede ser incrementos relacionados con el IPC. Ojo en la redacción pues un IPC negativo debería poder contemplarse.
  • la cláusula de aumentos de renta por obras de mejora de la misma o del edificio. Si estuviera incluida esa cláusula debe asegurarse que su redactado no es abusivo. Si lo firma, como es un contrato privado, se atendrá a lo firmado.
  • las obras para adecuar la vivienda  a las condiciones de habitabilidad legales no pueden ir a costa del arrendatario si no hay una rebaja de alquiler o el pacto es aceptado tal cual.
  • datos del contrato. El contrato debe incluir nombres de las personas físicas o jurídicas que firman el contrato, la dirección de la vivienda, referencia catastral, la cédula de habitabilidad y el certificado de eficiencia energética.
  • Gastos anexos a la renta. No tiene porqué pagar nada más que la renta pero si acepta pagos como la escalera, IBI, etc la propiedad debería
    • justificarlos documentalmente y entregarle los originales (los recibos del pago) y repartirlos anualmente entre los recibos.
    • si los originales se los queda el propietario podría ser que usted se los paga y el casero además se los desgrava como si los hubiera pagado. Esto sería un fraude fiscal.
  • Duración del contrato. La duración es un pacto libre entre las partes como se ha dicho pero el mínimo es un año, con prórroga forzosa hasta 3, a no ser que el propietario necesite el piso para un familia de primer grado que lo podrá hacer después del primer año. Luego de los 3 años hay una prórroga legal de 1 año más. La finalización del contrato debe hacerse al inquilino fehacientemente o si no se da por prorrogado automáticamente.
  • Firmar todas las hojas. Si quiere evitarse sorpresas debería firmar todas las hojas para evitar cambios y quedarse con una copia firmada por la propiedad.
  • Inventario de enseres, muebles y estado de la vivienda, instalaciones. En las condiciones anexas debería asegurarse que en una semana o más podrá alegar desperfectos no detectados ni listados. Repetimos es una imposición pero también da seguridad a la propiedad que son inquilinos serios.
  • Obras de mejora. La LAU en su última reforma permite cambiar reformas por  pagos de rentas. Todo debería quedar bien especificado en los anexos del contrato.
    • artículo 17. aparado 5.

      «5. En los contratos de arrendamiento podrá acordarse libremente por las partes que, durante un plazo determinado, la obligación del pago de la renta pueda reemplazarse total o parcialmente por el compromiso del arrendatario de reformar o rehabilitar el inmueble en los términos y condiciones pactadas. Al finalizar el arrendamiento, el arrendatario no podrá pedir en ningún caso compensación adicional por el coste de las obras realizadas en el inmueble. El incumplimiento por parte del arrendatario de la realización de las obras en los términos y condiciones pactadas podrá ser causa de resolución del contrato de arrendamiento y resultará aplicable lo dispuesto en el apartado 2 del artículo 23.»

  • Fianza. La fianza es de un mes y el arrendador debe depositar la fianza en la agencia de vivienda de su comunidad autónoma o a través de las Cámaras de la Propiedad de la ciudad que hacen la misma gestión, aunque el depositario último es la Agencia pública. (obligatoria). El inquilino puede averiguar en esa Agencia si su piso está registrado legalmente. La fianza se puede actualizar si hay prórroga o nuevo contrato.
  • Garantias, avales. La ley permite otras garantias bancarias o de avales de terceras personas. Debe ser muy precavido/a en este tema y asegurarse que el dinero le serà devuelto con rápidez en la liquidación al finalizar la relación contractual. Recuerde que es un contrato entre privados… no es público.
  • Registro del contrato frente a terceros. El arrendador o inquilino, aunque no es obligatorio, pueden inscribir el contrato en el Registro de la Propiedad, previo pago del ITP ( Impuesto Transmisiones Patrimoniales en el alquiler de viviendas, lo paga el inquilino). El contrato de alquiler inscrito en el Registro de la Propiedad le permite al arrendador aprovechar desahucio express de 10 días y al inquilino no ser echado por un banco si hay ejecución hipotecaria o por la venta de la vivienda.
    •  Capítulo II. Artículo 7.2. texto ley >>>Relacionado>>>
    • Ventajas para el inquilino y propietario de inscribir el contrato de alquiler en el Registro de la Propiedad >>>Relacionado>>>
  • El seguro del contenido o daños a terceros no es obligatorio en ningún caso y menos con la aseguradora del banco o propietario. Pero si hay un accidente a causa del inquilino y no tiene seguro debe saber que los arreglos los tendrá que asumir de su bolsillo.
  • Los datos privados del inquilino no pueden ser cedidos a terceros para su uso en propaganda, etc sin consentimiento del mismo. Hay que fijarse y exigir quitar esas clausulas porque atentan contra la Ley de Protección de datos y es denunciable y con graves multas. Suele ocurrir con los pisos de bancos y inmobiliarias.
  • Morosidad. No se puede aceptar que el arrendador pueda poner clausulas por las que cualquier atraso de la renta pueda ser denunciada a la ASNEF. Es una lista de morosidad bancaria que nada tiene que ver con los alquileres. Si que en caso de rescisión del contrato por falta de pago la propiedad puede incluir al inquilino en el Fichero de Inquilinos Morosos del Gobierno(FIM).
  • puede consultar más información sobre este punto aquí>>>

¿QUÉ HAY QUE HACER DESPUÉS DE  FIRMAR?

  • El subarriendo. ¿Puedo subarrendar la vivienda? La vivienda arrendada sólo se podrá subarrendar de forma parcial y previo consentimiento escrito del arrendador. En el contrato puede estar especificado que no se permite el subarriendo. El derecho del subarrendatario se extinguirá, en todo caso, cuando lo haga el del arrendatario que subarrendó, y el precio no podrá exceder, en ningún caso, del que corresponda al arrendamiento.
  • La venta de la vivienda arrendada. ¿Qué pasa si el propietario vende la vivienda? Si el arrendador vendiera la vivienda arrendada, el arrendamiento deberá estar inscrito en el Registro de la Propiedad antes de la venta, para la efectiva continuidad del contrato de arrendamiento, siendo el comprador el nuevo arrendador. (ver apartado anterior de Registro del contrato frente a terceros )
  • Comprobar que el propietario a depositado la fianza en su agencia de la  Comuniddad Autónoma.

PARA SABER TODO Y MÁS SOBRE ALQUILER Y INQUILINOS

Portal del inquilino – espacio de derechos y empoderamiento