Ha sido una semana negra y trágica para el derecho a la vivienda: muchos desahucios con fecha y en abierto y un suicido.

El mes de noviembre, desde hace una década, es un mes muy duro para las familias precarias en el trabajo y en la vivienda. No sólo empieza el frío sino también una actividad frenética de los juzgados, actuando en nombre de los propietarios, para echar a la gente de sus casas antes de Navidad. Cada día de noviembre se perpetra una injusticia en nombre del derecho a la propiedad. Jueces, secretarios, policía y propietarios son un ejército sin alma que ciegamente actúan vulnerando los derechos humanos que el estado español ha ido firmando en los tratados internacionales y que supuestamente están reflejados en la Constitución del régimen del 78. En los desahucios no hay miramientos. Da igual que hayan menores, ancianos, madres solteras, o hombres sin empleo.

Esta semana ha sido aciaga en la zona norte de Barcelona. Las comisiones judiciales han campado a sus anchas por todos los barrios intentando echar de sus casas en un total de 10 desahucios conocidos y los desconocidos que suelen llegar hasta 20 o 30 a la semana. La solidaridad con las familias, que la reclamaban de sus convecinos, no se ha hecho esperar.

Todos los desahucios se pudieron aplazar. Es un respiro que muchas familias esperan para recibir un piso de emergencia que nunca llega pues la lista es para más allá de un año. La desesperación se apodera de muchas mujeres, madres y solas, que saben que en un momento u otro llegará el fatídico “desahucio abierto” sin fecha para que jueces, secretarios, comisiones judiciales, policía se ponen de acuerdo para aparecer en cualquier momento del día o la noche para dejar a una madre y sus hijos en la calle.

10 años de crisis llevamos parando desahucios y la clase política, la banca y la propiedad miran al otro lado mientras la sociedad se desangra.

El mes de noviembre nos trae el recuerdo de los suicidios del vecino M.P de L’Hospitalet el día 11 del 2010 que se colgó de un árbol delante de su casa. Pero también de Amaia Egaña que se tiró por la ventana el dia 9 del 2012. La crisis económica y el fracaso de una vida ha provocado una larga lista de suicidios en España que es silenciada en los medios de comunicación. En 13.300 suicidios, entre el 2008-2015, se calcula el daño del terrorismo de este sistema injusto con los pobres. Esta lista muestra una pequeña cantidad recogida por el 15-M>>>

Este lunes 26 de noviembre mientras se paraban 3 desahucios en nuestros barrios, en Madrid, Alicia, una mujer de 65 años se tiraba por la ventana cuando iba a ser desahuciada y la comisión judicial subía por la escalera a echarla. ¿Dónde esta la humanidad de esta gente que después de esto continúan su trabajo como si no hubiera pasado nada?

¿Hasta cuando vamos a callar? ¿cuando nuestra gente piensa alzar la voz y salir a la calle para acabar con tanto sufrimiento?


Pero la vida continua. Y este sábado nuestros activistas estaban en la plaza Sóller y en la fiesta del barrio de Sant Andreu-Nord, repartiendo la declaración contra los desahucios abiertos, vendiendo nuestra nueva camiseta con “stop desahucios” y invitando a la gente a sumarse a la protesta.




JORNADA de 500×20 entorno a las novedades sobre cláusulas abusivas hipoteca, reclamación gastos y nulidad cláusula constitución hipoteca

En la Jornada hipotecaria de la Asc.500×20 habrá importantes novedades en materia jurídica sobre la oposición a ejecuciones hipotecarias y procedimientos ordinarios.

Cómo suspender lanzamientos hipotecarios por decreto del secretario judicial – El Vendrell- artículo 675LEC. Y especialmente, las novedades para oponerse por abusiva – directiva europea – a la cláusula de constitución de la garantía hipotecaria, que podría ser un nuevo dolor de cabeza para la banca mucho más allá del AJD. Igualmente hablaremos de la actualidad de la responsabilidad hipotecaria, de como reclamar el AJD y toda la movida del Tribunal Supremo de estos días.

Previamente habrá un taller sobre cláusulas abusivas y especialmente la tan manida de gastos de constitución de la hipoteca, vencimiento anticipado, titulización del crédito, etc


+++ INFO RELACIONADA

Un decreto judicial de El Vendrell cuestiona la mayoría de las ejecuciones hipotecarias

 




La impunidad de la banca y las preferentes | Luisa Vicente

Luisa, una activista de EstafaBanca – preferentes- nos envía este vídeo de una charla  en el Cafe de la Ópera de Barcelona sobre esta temática que tanto ha afectado a miles de personas.




Hem participat a la MANIFESTACIÓ CONTRA LA SENTÈNCIA DEL SUPREM A L’IMPOST DE LES HIPOTEQUES

JA NI DISSIMULEN PROTEGINT LA BANCA!

Segons la Guàrdia Urbana de Barcelona més de 500 persones hem assistit a la manifestació contra la Sentència del Tribunal Suprem autorectificant-se per donar la raó als Bancs. La nostra associació ha participat amb tots els col·lectius i persones que lluitem contra una justícia lacaia de la Banca.





Bombolla de Lloguer i Rendisme Immobiliari – xerrada de Salva Torres a l’Observatori del Guinardó

En el marc de les xerrades de l’Observatori del Guinardó-Can Baró (en defensa dels Serveis Públics i els Drets Socials) el nostre company Salva TORRES explica la seva visió sobre la bombolla del lloguer i com podem acabar amb ella. La profusió de dades i anàlisi permeten una visió general del problema a la ciutat de Barcelona i a l’estat espanyol sobre com el capitalisme manega el rendisme immobiliari.




TROBADA: ATUREM DESNONAMENTS OBERTS i/o CONFIDENCIALS

TROBADA: ATUREM DESNONAMENTS OBERTS
DIA. dimarts 2 OCTUBRE
HORA: 19 hores
LLOC: ateneu La Bòbila C/estudiant s/n baixos plaça SÓLLER
METRO: groga (Llucmajor)- blava (Virrei)- vermella (Fabra i Puig)

OBJECTE:

En els dos darrers anys hem vist com els jutjats utilitzen una mesura administrativa anomenada DESNONAMENT OBERT per desallotjar habitatges després de sentències judicials fermes. Aquesta mesura no té cap empara legal, al menys a la LEC- Ley de Enjuiciamiento Civil – dons als articles 440 y 704 de la citada llei s’obliga l’administració de Justicia a fixar data i traslladar a les parts els fets.

Está BEN EXPLICAT AQUÍ i també AQUÍ.

ÉS NECESSARI FIXAR DATA DE LLANÇAMENT PERQUÈ LES FAMÍLIES PUGUIN ORGANITZAR LA SEVA VIDA

Les famílies són desnonades sense gaire miraments com hem vist al carrer Comte Borell 59. Però també amb el cas de Lourdes a La Sagrera els Jutjats han deixat de practicar els protocols mínims d’ajut quan hi ha menors i adults malalts doncs el desalllotjament va ser SECRET, ni tant sols van ser avissats els Serveis Socials dÈmergència.

Hem parlat amb diferents entitats i col·lectius de la ciutat i rodalies i tothom hem coincidit que això no pot continuar així vulnerant qualsevol dret humà o constitucional. Volem proposar un manifest i una campanya amb el suport de tots els col·lectius, entitas i associacions d’advocats per acabar amb aquesta xacra. Segurament això haurà d’acabar amb una negociació amb el Deganat de Jutjes i mobilitzacions davant els jutjats de la ciutat, etc.

US ESPEREM!!!

LA TARDOR SERÀ CALENTA SI NO ES SOLUCIONA




Mor Joan Balañach, company de lluites pel dret a l’habitatge i membre de la FAVB.

Joan, va ser el referent i responsable de la temàtica de l’habitatge a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Actualment ocupava la responsabilitat de segon vice-president a la Junta de l’entitat en la que ha portat una llarga trajectòria com activista, conjuntament amb la de l?Associació de Veïns de la dreta de l’Eixample.

Podem destacar que vam col·laborar amb ell en la denúncia de la venda del dret de superfície dels 298 habitatges del Consell Comarcal del Barcelonès, als barris de Can Peguera, les Corts, la Sagrera i Porta de la ciutat comtal. Igualment al llarg d’aquests anys vam confluir en diverses accions amb la FAVB i per tant amb el Joan.

Recordarem el seu treball com mostra el tuit de la FAVb sobre la seva pèrdua:

La tristor s’ha apoderat de nosaltres sobtadament. En Joan Balañach, company entranyable, tan ferm en els principis com tendre amb la manera de fer, ha mort. La , de la que era vicepresident, els moviments socials i la ciutat de trobarem a faltar el seu batec.

Rescatem aquest documents que són una mostra de la seva lluita i la de tothom pel dret a l’habitatge al nostre web:




La revolució urbana Entre la municipalització i la col·lectivització de la propietat immobiliària a Barcelona, ​​1936-1937

La realitat de la especulació immobiliària a Barcelona és un problema recurrent en tota la història de la ciutat. La nostra Associació està fent un esforç d’anàlisi i cerca de solucions per a l’accés universal de les classes populars a un dret fonamental com es l’habitatge. Els darrers articles del web sobre la problemàtica de la bombolla del lloguer en són una mostra: AQUÍ, AQUÍ, AQUÍ. Les solucions assajades durant la revolució del 36 ens permeten entendre que significaria avui un decret de municipalització del sòl urbà o de la propietat immobiliària, amb la conseqüent abolició de la Ley de la Propiedad Horizontal. El següent article ens introdueix els problemes d’habitatge d’aquella època i les solucions revolucioàries que es van assajar.


Revista Masala / Texto: Maribel Cadenas y Miquel Fernández / Imágenes: AC Documentos de Actividad Contemporánea

El juny del 1937 a la Catalunya revolucionària s’aprova el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana, sense precedents al sud d’Europa i del qual només tenim notícies que s’hagi assajat durant la Revolució soviètica. Aquest decret havia d’implicar l’expropiació i municipalització de totes les propietats urbanes no utilitàries i la imposició d’un màxim de renda a les utilitàries lucratives.

Aquest article exposa alguns dels debats previs a l’elaboració del decret entre la petita burgesia liberal, els estatalistes i els llibertaris, des del juliol del 1936 fins després dels Fets de Maig del 1937.

Sense cap mena de dubte, la màxima expressió de la ciutat socialista havia de començar amb la socialització del sòl. Aquesta mesura es decreta després dels fets contrarevolucionaris del maig, el juny del 1937, quan el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), amb el beneplàcit d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), liquida les milícies antifeixistes organitzades a través de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT) i el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). L’aplicació del decret a ciutats com Barcelona implicava una municipalització del sòl burocratitzada i centralitzada. La CNT creia que calia sindicalitzar i no municipalitzar la propietat urbana, ja que considerava el municipi l’entitat burocràtica per excel·lència, i veia en aquest moviment l’intent d’enfonsar «tota classe de col·lectivització». Per al POUM encara era més clar: el decret «pretenia perpetuar el règim econòmic de la burgesia».

Avui resulta especialment interessant recuperar la història d’aquesta fita i les seves contradiccions. En primer lloc, tot i la dimensió revolucionària que espontàniament li podríem atribuir, el decret va ser impulsat a causa dels greus problemes de liquiditat amb què es trobava el consistori i el mateix govern de la Generalitat republicana a partir del triomf de la revolució el 19 de juliol del 1936. En segon lloc, la CNT i el POUM van ser els primers a fer efectiva la socialització i anar més enllà d’alguna de les normatives que implicarien el decret i de la resposta contrarevolucionària —i, en concret, de Josep Tarradellas, conseller de Finances— que detallarem a continuació.

L’abolició de la propietat urbana com a fonament de la nova societat

El conegut Pla Nova Barcelona o Pla Macià, elaborat pels arquitectes revolucionaris del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), estava supeditat al que Josep Lluís Sert va anomenar la «nova economia urbana». Les condicions úniques i necessàries, segons Sert, per aplicar qualsevol pla urbanístic eren: la socialització de la propietat urbana, la col·lectivització de la indústria de la construcció i la socialització del treball professional dels tècnics.(1)

Previs al Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny del 1937, es van aprovar el de Col·lectivitzacions i Control Obrer, del 24 d’octubre del 1936, i el de Municipalització dels Serveis Públics, del 9 de gener del 1937. Aquestes tres reestructuracions haurien de permetre la «revolució urbana», la necessària transformació de la ciutat capitalista en una més propera al socialisme. No es tractava d’una proposta utòpica. Aquests arquitectes havien arribat a la conclusió racional que només d’aquesta manera es podia substituir la motivació irracional de construir per guanyar diners per la de construir per satisfer les necessitats bàsiques, especialment la d’habitatge. I, aquí, tècnics i obrers van arribar a la mateixa conclusió: calia abolir la propietat urbana.

En paraules de Torres i Clavé: «Volem creure en aquesta nova societat; la tendència social actual de municipalitzar l’estatge, desposseint els propietaris particulars de llurs drets sobre aquest i el terreny, haurà trobat el camí per a desempallegar-se de tots aquells prejudicis que en l’anterior societat impedien la realització de l’única solució racional del problema, i nosaltres, els tècnics, que no havíem tingut por d’arribar a conclusions lògiques, sabíem, pels estudis realitzats sobre la matèria, que no hi havia altre camí […]. Tots, obrers manuals i tècnics, esperem, doncs, de la nova societat, aquelles mesures radicals que han de posar fi a l’explotació de l’estatge. Cal, abans que tot, desposseir de llurs drets tan indignament exercits la propietat particular».

Com a «acció complementària» a «l’enderroc d’habitatges malsans», calia una actuació nova: «l’habilitació immediata dels nombrosos pisos que han quedat desallotjats en la ciutat: Diagonal, passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, etc. i part de l’Eixample» (GATCPAC, 1937). Així doncs, el centre de la ciutat va créixer, però no guanyant terreny al mar, sinó enfilant-se ver la muntanya: seguint la línia del passeig de Gràcia-Diagonal-Balmes. Els habitatges dels aparells polítics i ideològics del vell ordre (sindicats patronals, hotels de luxe, palaus i residències de l’alta burgesia) van esdevenir les seus dels departaments governamentals, de sindicats, partits i ateneus, d’hospitals, cooperatives o restaurants populars. S’iniciava eufòricament la recuperació per a usdefruit popular dels estatges més privilegiats.

Cal recordar, però, l’argument econòmic, tan essencial a l’hora de propulsar la municipalització de la propietat urbana: la conjunció d’uns altíssims nivells d’atur en el ram de la construcció, la desaparició de la inversió privada després de la revolució del 19 juliol del 1936 i l’inici de la guerra van accelerar encara més les ànsies socialitzadores dels immobles: era necessari trobar una nova font de finançament que substituís els propietaris privats per un de sol: l’autoritat municipal.

Els liberals, els estatalistes i els anarcosindicalistes

Els Decrets de Col·lectivitzacions i de Municipalització de la Propietat Urbana, necessaris per a l’esmentada «revolució urbana», van sorgir en el si del Consell d’Economia de Catalunya. La idea del Consell neix dins de les milícies antifeixistes i es va formalitzar mitjançant un decret de l’11 d’agost del 1936. La composició volia reflectir un equilibri entre les tres tendències que lluitaven contra el feixisme: el moviment obrer llibertari, els partits i sindicats d’inspiració marxista i la petita burgesia republicana.(2)

Els lloguers es van començar a deixar de pagar i van aparèixer diverses iniciatives revolucionàries encaminades a una administració alternativa de la propietat urbana, com ara l’Administració Popular Urbana de la CNT. Aquesta situació era la que neguitejava Tarradellas, qui emprendria un seguit de mesures legals per torpedinar els efectes emancipadors de la socialització dels immobles, una sèrie de decrets destinats clarament a protegir els propietaris i controlar les requises immobiliàries que s’estaven duent a terme des del primer dia de la revolució.

La contrarevolució o la fi del somni col·lectivista

La primera mesura va ser el Decret del 12 d’agost del 1936 de la Rebaixa dels lloguers de finques urbanes a Catalunya. La intenció era clarament contrarevolucionària: rebaixar els lloguers (allò circumstancial) per tal de salvar la propietat (l’essencial), «en un moment de particular desbordament revolucionari». La segona mesura va ser la creació per decret del 18 de setembre del 1936 del Comissariat de la Vivenda. Aquest és el primer organisme creat ad hoc per exercir un control polític directe sobre la riquesa urbana de tot Catalunya. Segons Grijalbo, vocal del Consell d’Economia per la UGT, aquest organisme es va crear al marge i en contra dels sindicats, fet que va provocar un recel que desencadenaria tota una sèrie d’incautacions de propietats per compte d’entitats diverses i sense una ordenació superior.

La tercera mesura, el Decret núm. 48 d’aquest pla, suspenia momentàniament el pagament de lloguers. «Es tractava, novament, d’una mesura de defensa de la propietat» i, segons el POUM, «tenia un sentit purament negatiu i anava dirigit exclusivament contra l’Administració Popular Urbana de la CNT». Així doncs, l’objectiu primordial d’aquesta disposició va ser aturar les apropiacions d’immobles considerades «arbitràries» per part del Comissariat. D’entre elles, les que més ira aixecaven eren les anarcosindicalistes, perquè eren les més preeminents i «perquè, a banda d’estar obertament enfrontada [la CNT] amb el Sindicat de Gestors Administratius i Administradors de Finques Units (UGT), exercia una competència ja aleshores qualificable d’il·legal a les funcions atorgades al Comissariat». Dins del mateix decret es creava una Comissió per a l’estudi del règim immobiliari formada per representants de les conselleries de Finances, Justícia, Economia i dels ajuntaments, i se suspenia el Comissariat de la Vivenda.

El projecte finalment aprovat va ser el presentat per Joan Grijalbo, vocal del ram de la Construcció per la UGT, amb algunes petites esmenes. La municipalització consistia en una expropiació molt àmplia, bé que no total, dels antics propietaris privats del sector. Afectava tots els immobles (3) excepte les finques utilitàries i les utilitàries-lucratives amb rendes baixes segons els municipis.(4)

Per als inspiradors del decret, la municipalització no era un acte revolucionari, sinó gairebé el contrari, es justificava per la situació «excepcional» del ram de la construcció en el marc de l’abandonament dels empresaris i propietaris. El preàmbul expositiu del decret no deixava dubtes sobre aquestes diferències. L’argumentació bàsica, gairebé única, per a l’adopció de la municipalització feia referència a la crisi del ram de la construcció i a l’atur consegüent.(5)

Els Fets de Maig del 1937 van suposar un gir en la situació política catalana, i també van significar un qüestionament del model col·lectivista pactat en els primers moments de la revolució a favor d’una estructuració econòmica molt més controlada pels organismes estatals. La contrarevolució impulsada pel PSUC s’acarnissaria amb les col·lectivitzacions, atacant els espais d’autogestió i substituint la lògica participativa obrera per l’estatalista.

Reflexions

Després d’aquest succint repàs d’una de les concrecions pràctiques del període revolucionari, queda preguntar-se què significa avui aquesta experiència i com la podríem adequar a les condicions presents. Actualment ens trobem en un dels moments més agres pel que fa a l’acumulació mitjançant la despossessió, en aquest cas, d’un bé tan bàsic com l’habitatge. Aquest bocí d’història resulta un exemple paradigmàtic d’una política urbana revolucionària.

Una política d’aquest tipus ni aleshores ni ara seria utòpica, sinó més aviat una necessitat per restablir la civilitat i reduir les tensions i patiments del conjunt de la societat. D’altra banda, en ser un organisme públic el recaptador principal o únic, allò comú esdevindria agent real de redistribució de la riquesa —si més no, d’aquella necessària per a la reproducció social—. Els ingressos dels consistoris creixerien substancialment gràcies a la recaptació dels lloguers de l’habitatge. Aquest augment de la liquiditat podria afavorir la col·lectivització no només del sòl, sinó dels materials i de la feina dels tècnics de la construcció, tal com suggeria el GATCPAC. També podríem afavorir la gestió autònoma d’aquests béns bàsics a través del que, en aquell moment, eren les Caixes Immobiliàries, ens públics, dues terceres parts dels quals serien formats per representants cívics i la tercera pel consistori.

Resta encara cercar respostes a preguntes com ara, quines propietats serien objecte de l’expropiació? La infrautilitzada o destinada exclusivament a l’especulació? O, simplement, com proposaven la CNT i el POUM, tota propietat urbana? Qui seria el titular? El municipi, les cooperatives? Es podria heretar l’usdefruit d’aquesta propietat si no és lucrativa?

Per engegar tot això, caldria aprofundir més en l’estudi d’aquests moments de transformació radical de les formes d’organització i distribució de la riquesa de les ciutats. Analitzar cadascun dels projectes debatuts abans de l’aprovació d’aquest decret ens permetria dissenyar propostes per a una nova economia urbana menys violenta i conscient dels efectes perversos i injustos de la liberalització del mercat del sòl.

Notes

(1). Concretament, afirmarà: «mientras los alojamientos constituyan la base de negocios y de especulación para el capital privado, y que su construcción y explotación dependan de empresas que no buscan más que un mayor rendimiento de los capitales invertidos, las viviendas en nuestras ciudades no serán “decentes”, ya que son la más pura expresión de esta organización financiera. […] Solo podremos empezar la regeneración de nuestras ciudades el día en que el alojamiento se considere como un servicio público de primera necesidad y se realice con las técnicas modernas para satisfacer nuestras eternas o nuevas necesidades. Para alcanzar ese resultado es preciso: a) Liberar el suelo de las ciudades. b) Que el alojamiento sea un servicio público» (Sert, 1937).

(2). Estava format per 15 membres, 5 de cadascuna de les tendències esmentades. Però, tal com assenyala Cendra, «Aquest equilibri no reflectia fidelment l’estat real de la situació política del moment a Catalunya, que es caracteritzava per l’hegemonia social de l’anarcosindicalisme. Significava, almenys, una sobrevaloració de la importància del bloc UGT-PSUC, de poca importància en els primers moments de la revolució» (2006: 26).

(3). Que no havien estat ja expropiats sense indemnització per haver estat declarats als tribunals els seus propietaris com a facciosos.

(4). «Son exceptuadas de la municipalización las fincas utilitarias y también las utilitarias-lucrativas que rendían en el mes de junio de 1936 hasta 25 pesetas mensuales en los Municipios de menos de 15.000 habitantes, hasta 59 pesetas mensuales en los Municipios de más de 15.000 habitantes, exceptuando el de Barcelona, y hasta 100 pesetas mensuales en el Municipio de Barcelona» (La Vanguardia, 19 de juny de 1937).

(5). Al preàmbul, d’una forma breu, s’expliquen els fonaments econòmics i socials pels quals els consellers de Finances, Justícia i Economia presenten al Consell el decret, amb tres línies bàsiques que el justifiquen: a) aconseguir que tot el col·lectiu obrer directament vinculat al ram de la construcció no es vegi «privat dels elements de vida indispensables» per haver d’engreixar les llistes d’atur forçós; b) la necessitat d’aportar noves fonts per la tresoreria de la Generalitat que permetin l’acabament de les obres abandonades pels constructors i la promoció de noves de naturalesa pública; e) evitar a la població la imatge d’abandonament que alimentava una progressiva manca de credibilitat en el govern republicà per la situació tan excepcional com la que s’estava vivint (Florences i Coca, 2012).

Cendra, I.: El Consell d’Economia de Catalunya, 1936-1939: revolució i contrarevolució en una economia col·lectivitzada. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Florences i Coca, S.: El decret de municipalització de la propietat urbana de 1937. La seva aplicació a la ciutat de Barcelona. Universitat Oberta de Catalunya, 2011.

GATCPAC: «Esbós del pla a seguir per una acció immediata en el problema de la vivenda al Casc Antic de la ciutat». A.C. Documentos de Actividad Contemporánea, núm. 25 (Problemes de la Revolució), 1937.

Grijalbo, J. i Fàbregas, F.: Municipalització de la propietat urbana. Barcelona, UGT, 1937.

Redacción: «El decreto sobre la municipalización de la propiedad urbana en Cataluña». La Vanguardia, 19 de juny del 1937, p. 3.

Roca, F.: «El decret de municipalització de la propietat urbana de l’11 de juny del 1937 i la “nova economia urbana”». Recerques: història, economia, cultura, núm. 2 (1972), p. 223-228.

Roca, F.: El Pla Macià. De la Gross-Barcelona al Pla Comarcal. Barcelona, La Magrana, 1977.

Roca, F.: Política, economía y espacio. La política territorial en Cataluña (1936-1939). Barcelona, Ediciones del Serbal, 1983.

Sert, J. L.: «Rapport n.o 2. Cas d’application Villes», en V Congreso Internacional de Arquitectura Moderna. París, Logis et Loisirs, 1937.

Torres i Clavé, J.: «La transformació del concepte de l’estatge». Nova Iberia: revista mensual il·lustrada, núm. 2 (febrer del 1937), Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, p. 39-41.




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – defensa jurídica de la vivienda en precario

Puede encontrar información complementaria de las charlas de José Angel GALLEGOS sobre ocupación aquí>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia -La creación de Dinero-Deuda – La conjura neoliberal del BCE y la Banca Europea.

Documento de la Ponencia. Formato pdf>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – cómo encontrar mi titulización hipotecaria?

Charo Ferrero CAT VALENCIA
(Comunidad Activos TITULIZADOS)




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – El fascismo financiero y la irreformabilidad del sistema

>>>Documento de la Ponencia>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – Titulizaciones hipotecarias – estructura financiera, marco normativo y jurídico

Documento de la Ponencia. Formato pdf>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 i 8 juliol – Barcelona – vídeos de les ponències

Presentem els diferents vídeos elaborats durant cadascuna de les ponències que s’han desenvolupat al llarg del dissabte dia 7 de juliol del 2018 en el marc del 1º FORO VIVIENDA organitzat per l’Associació 500×20 amb col·laboració amb altres entitats.


VÍDEOS DE LES PONÈNCIES


  • Titulitzacions hipotecàries (cèdules, participacions i certificats de transmissió hipotecària).
    Com és la seva estructura financera, marc normatiu que les desenvolupa i eines jurídiques d’oposició a la legitimació activa de l’entitat financera.
  • Ponent: Salva TORRES

  • El feixisme financer i la irreformabilidad del sistema.
    És proverbial el pànic que produeix en la població, fins i tot en les persones amb alt capital cultural, qualsevol al·lusió a les enrevessades qüestions relacionades amb temes financers. Podríem dir que hi ha una relació inversament proporcional entre la rellevància dels formidables efectes socials causats per les finances sobre la vida quotidiana de les persones i el coneixement que té la major part de la població del funcionament d’aquests mecanismes.
  • Ponent: Alfredo APILÁNEZ

  • Taller pràctic per a trobar la titulització de la seva hipoteca.
    • Quines dades necessito per localitzar la meva titulització?
    • On els trobo? En què fons he de cercar? Com comprovo si el meu préstec està en el fons que estic mirant?
    • Trucs i estratègies i així fer més fàcil trobar tu Titulizacion en els fons.
  • Ponent: Charo Ferrero – CAT València (Comunidad Activos TITULIZADOS)

  • La creació del DinerDeuteLa conjura neoliberal del BCE i la Banca Europea.
    Una aproximació a què són els diners. Una explicació de com la banca privada i Quantitative Easing del BCE creen els diners del no-res. Els Balanços, actius i passius bancaris de la banca privada i el BCE (eurosistema). Diners endogen i exogen. El paper de la titulització de deutes en la conjura neoliberal.
  • Ponents: Salva TORRES i Alfredo APILÁNEZ

  • Canvis legislatius, judicials i defensa jurídica de l’ocupació en precari.
    Milers de llars viuen amb angoixa l’espera del desnonament d’un habitatge que no els pertany. La criminalització de l’ocupació agreuja les conseqüències. L’advocat explica les seves experiències en la defensa del precari.
  • Ponent: José Ángel GALLEGOS.