Una canción de guerra contra los desahucios

De nuestro amigo de barrio, Mateólika…. nos envía esta canción contra los desahucios

UN POCO DE MÚSICA SIEMPRE VA BIEN

MATEÓLIKA – CANAL DE YOUTUBE

Podéis seguir su canal aquí>>>>>

Canal del Cantautor de Barcelona Mateólika. Desde 2007 recorriendo el mundo guitarra en mano, denunciando injusticias a ritmo de ventilador y otras hiervas. Aquí encontraras todos los vídeos relacionados con las actuaciones en diferentes partes el mundo, solo, en trió o junto a MDM. Espero que disfrutes tanto viéndolo como lo he disfrutado yo actuando! Salud y Punk familia!




Varios Ciudadanos Han Denuciado al Estado Español en Badalona por los desahucios

Este pasado viernes 27/09/18 a las 08:00 horas en el edificio VIVER del AYUNTAMIENTO de BADALONA varios ciudadanos han denunciado al Estado Español, a la Generalitat de Cataluña y al Ayuntamiento de Badalona por empobrecer a las familias para luego DESAHUCIARLAS. Las más altas instituciones internacionales:  el Tribunal de Justicia de la Unión Europea de y la ONU denuncian continuamente las nulas políticas SOCIALES sobre la población. Violando los Acuerdos Sobre Menores sistemáticamente.

El gobierno del Ayuntamiento de Badalona en vez de SENSIBILIZARSE con las familias ha pretendido mediante la presencia de Mossos coartar la denuncia. Hasta cuando lo vamos a permitir. La Plataforma de Afectados por la Crisis – PAC- aseguran seguiran denunciando como ciudadanos libres que son las atrocidades que se cometen en este País .

Asimismo, el Ayuntamiento de Badalona en boca del regidor Jordi SUBIRANA, de Units per Avançar, ha dado la espalda a una justa reivindicación de ciudadanos de su ciudad descalificando la denuncia como “La PAC siempre monta pitotes” lo que en realidad favorece la represión con la ley mordaza de los activistas de la PAC.

PAC – Badalona




Un decreto judicial de El Vendrell cuestiona la mayoría de las ejecuciones hipotecarias

Un letrado de la Administración de Justicia -antes secretario judicial- de este municipio del Penedès decreta que lo ejecutado no puede ser desahuciado en la misma ejecución hipotecaria.

Josep Cabayol / Siscu Baiges / Xavier Mostacero

El 11 de octubre había previsto un lanzamiento hipotecario en El Vendrell. El abogado José Ángel Gallegos presentó, una vez más, recurso de reposición convencido de que la ‘Ley de Enjuiciamiento Civil’ (LEC) no permite el desahucio en el mismo proceso de ejecución hipotecaria si aún vivos a la vivienda. Y el Letrado de la Administración de Justicia -antes secretario judicial-, Leandro Sánchez García, le ha dado la razón y ha dejado sin efecto el lanzamiento / desahucio. ¿Qué quiere decir? Pues que las personas ejecutadas conservan la posesión de la vivienda y pueden -de momento- continuar en la finca subastada y adjudicada. El decreto es firme y por tanto no se puede recurrir.

Nuevo Proceso

El adjudicatario del inmueble subastado, con esta interpretación de la ley, no pierde sus derechos, pero si quiere obtener la posesión deberá formular la correspondiente demanda e iniciar otro proceso judicial.

En cuanto a los ejecutados y en el caso de que el adjudicatario demande, además del tiempo que puedan ganar con la dilatación judicial, podrán presentar las alegaciones que consideren oportunas, incluso aquellas que, contraviniendo las disposiciones del Tribunal de Justicia de la Unión Europea – TJUE -, el juez haya podido rechazar en el trámite de la ejecución hipotecaria, como serían las cláusulas abusivas denunciadas fuera de plazo y no tenidas en consideración.

Los hechos y la ley

El artículo 675 – ‘Posesión judicial y ocupantes del inmueble’ – de la ‘Ley de Enjuiciamiento Civil’- explica / explicita cuando se puede hacer la entrega de la posesión al adjudicatario de la subasta del bien inmueble y lo condiciona a dos casos:

Primero: cuando la vivienda está vacío. Y segundo: cuando los ocupantes de esta vivienda son terceros.

Precisamos: el artículo 675 dice en su primer apartado: ‘Si el adquirente lo solicita, se le pondrá en posesión del inmueble que no esté ocupado’. Y segundo: en caso de estar ocupado, el adquirente podrá pedir al tribunal de la ejecución el lanzamiento de quienes puedan considerarse ocupantes de mero hecho o sin título suficiente ‘. Es decir, personas diferentes a los ejecutados: precaristas, inquilinos, ocupas. Entonces también se le otorga la posesión al adjudicatario si la solicita.

En ningún caso se hace referencia al ejecutado. En ningún momento se contempla que se le pueda desahuciar si el piso no está vacío, si el ejecutado continúa viviendo / ocupando la vivienda.

Conclusiones

El decreto no es intrascendente. De la lectura legal de estos artículos se deduce que el antiguo propietario, si todavía habita el inmueble, no ha perdido la posesión, porque vivo / ocupa la vivienda. En consecuencia, no debe ser desahuciado. Las preguntas son cuánta gente ha sido desahuciada ilegalmente y por qué la justicia no sólo ha hecho esta interpretación de la ley sino también por qué le cuesta tanto analizar / revisar el posible grave / fatal error en la aplicación de la norma.

Si se generalizaran decisiones como la decretada por el tribunal de El Vendrell, muchos de los desahucios realizados, dice Gallegos, se convertirían ilegales. Es difícil saber cuántos pero no es atrevido afirmar que lo serían la mayoría.

Así las cosas, la inmensa mayoría de las ejecuciones hipotecarias realizadas no deberían ser válidas.

FUENTE:  sicom.cat / elmon.cat Un decret judicial de El Vendrell qüestiona la majoria de les execucions hipotecàries.



DOCUMENTOS

recurso reposición abogado : jose Ángel GALLEGOS

…………………


…………………


Artículo 675. Posesión judicial y ocupantes del inmueble.

  1. Si el adquirente lo solicitara, se le pondrá en posesión del inmueble que no se hallare ocupado.
  2. Si el inmueble estuviera ocupado, el Secretario judicial acordará de inmediato el lanzamiento cuando el Tribunal haya resuelto, con arreglo a lo previsto en el apartado 2 del artículo 661, que el ocupante u ocupantes no tienen derecho a permanecer en él. Los ocupantes desalojados podrán ejercitar los derechos que crean asistirles en el juicio que corresponda.

Cuando, estando el inmueble ocupado, no se hubiera procedido previamente con arreglo a lo dispuesto en el apartado 2 del artículo 661, el adquirente podrá pedir al Tribunal de la ejecución el lanzamiento de quienes, teniendo en cuenta lo dispuesto en el artículo 661, puedan considerarse ocupantes de mero hecho o sin título suficiente. La petición deberá efectuarse en el plazo de un año desde la adquisición del inmueble por el rematante o adjudicatario, transcurrido el cual la pretensión de desalojo sólo podrá hacerse valer en el juicio que corresponda.

  1. La petición de lanzamiento a que se refiere el apartado anterior se notificará a los ocupantes indicados por el adquirente, con citación a una vista que señalará el Secretario judicial dentro del plazo de diez días, en la que podrán alegar y probar lo que consideren oportuno respecto de su situación. El Tribunal, por medio de auto, sin ulterior recurso, resolverá sobre el lanzamiento, que decretará en todo caso si el ocupante u ocupantes citados no comparecieren sin justa causa.
  2. El auto que resolviere sobre el lanzamiento de los ocupantes de un inmueble dejará a salvo, cualquiera que fuere su contenido, los derechos de los interesados, que podrán ejercitarse en el juicio que corresponda.

[Los apartados 2 y 3 de este artículo están redactados conforme a la Ley 13/2009, de 3 de noviembre, de reforma de la legislación procesal para la implantación de la nueva Oficina judicial (BOE núm. 266, de 04-11-2009, pp. 92103-92313). Para ver la redacción anterior haga click aquí.]




#SOLUCIÓ-per-a-Lourdes. La família de Lourdes es queda i resisteix al seu habitatge

La família de Lourdes se queda y resiste en su vivienda.

CATALÀ

La família de Lourdes es queda I resisteix al seu habitatge

Amb aquest document volem informar de la irregularitat practicada en el desnonament que hem patit la meva família dijous passat 13 de setembre en ser desallotjats sense coneixement del dia i hora del mateix de la que és la nostra casa des de 1991. Ha estat un llançament irregular, anomenat obert, instat pel Jutjat nº 55 de Barcelona, ​​en nom Kontur Grup Company 3000 SL, empresa subhastera de capital rus.

El Jutjat va mantenir en secret el desallotjament tot i que tenim tres fills menors i un adult amb malaltia greu amb la qual cosa no vam tenir assistència de Serveis Socials d’Emergència i reallotjament alternatiu. El Jutjat ha vulnerat les convencions internacionals de drets humans i de la Infància i els seus propis acords amb l’administració per al reallotjament d’afectats per desnonaments.

Davant d’aquesta situació dramàtica vam decidir tornar a entrar en el qual va ser la nostra llar. Encara que les lleis injustes d’aquest país donin cobertura al capital risc immobiliari forà no acceptem esperar la beneficència d’una pensió per unes setmanes. Això no és vida per a ningú. Ho sabem perquè som activistes del dret a l’habitatge.

Portem 3 anys litigant als jutjats per recuperar la nostra casa que va ser injustament subhastada també amb tota classe d’irregularitats. Són 3 anys demanant arribar a una solució justa i pactada amb l’Administrador de l’empresa subhastera, KonstatinToporkov, propietària del nostre habitatge.

M’he reunit en diferents ocasions amb Konstantin Toporkov i, en l’últim moment, sempre ha fet prevaler la força dels jutjats i la seva inversió per sobre de qualsevol altra consideració raonable. La ciutat és plena de famílies que esperen des de fa més d’un any un pis d’emergència. El sr. Toporkov, que mou bé les seves empreses immobiliàries entre els secrets de les subhastes judicials d’habitatges de famílies desesperades, sap perfectament quin negoci té. És just que trobem en una negociació una solució viable a les dues parts.

La meva família demana a entitats, veïns i l’Ajuntament, que reforcin aquesta petició d’un acord pactat amb Kontur Grup Company 3000 S.L. Necessitem un pis on viure i Kontur G.C.3000 S.L.y seu representant Konstantin Toporkov està relacionat amb fins a 42 empreses més, totes immobiliàries, i publicita els pisos en portals immobiliaris, de manera que els meus fills no comprenen per què no vol tenir una llogatera més.

#LOURDESesQUEDA
#SOLUCIÓxLourdes


CATELLANO

La família de Lourdes se queda y resiste en su vivienda.

Con este documento queremos informar de la irregularidad practicada en el desahucio que hemos sufrido el pasado jueves 13 de setiembre al ser desalojados sin conocimiento del día y hora del mismo de la que es nuestra casa desde 1991. Ha sido un lanzamiento irregular, llamado abierto, instado por el Juzgado nº 55 de Barcelona, en nombre Kontur Grup Company 3000 S.L., empresa subastera de capital ruso.

El Juzgado mantuvo en secreto el desalojo a pesar que tenemos tres hijos menores y un adulto con enfermedad grave con lo cual no tuvimos asistencia de Servicios Sociales de Emergencia y realojo alternativo. El Juzgado ha vulnerado las convenciones internacionales de derechos humanos y de la Infancia y sus propios acuerdos con la administración para el realojo de afectados por desahucios.

Ante esta situación dramática decidimos volver a entrar en el que fue nuestro hogar. Aunque las leyes injustas de este país den cobertura al capital riesgo inmobiliario foráneo no aceptamos esperar la beneficencia de una pensión por unas semanas. Eso no es vida para nadie. Lo sabemos porque somos activistas del derecho a la vivienda.

Llevamos 3 años litigando en los juzgados para recuperar nuestra casa que fue injustamente subastada también con toda clase de irregularidades. Son 3 años pidiendo llegar a una solución justa y pactada con el Administrador de la empresa subastera, KonstatinToporkov, propietaria de nuestra vivienda.

Me he reunido en diferentes ocasiones con Konstantin Toporkov y, en el último momento, siempre ha hecho prevalecer la fuerza de los juzgados y su inversión por encima de cualquier otra consideración razonable. La ciudad esta llena de familias que esperan desde hace más de un año un piso de emergencia. El sr. Toporkov, que mueve bien sus empresas inmobiliarias entre los entresijos de las subastas judiciales de viviendas de familias desesperadas, sabe perfectamente qué negocio tiene. Es justo que encontremos en una negociación una solución viable a las dos partes.

Mi familia pide a entidades, vecinos y al Ayuntamiento, que refuercen esta petición de un acuerdo pactado con Kontur Grup Company 3000 S.L. Necesitamos un piso donde vivir y Kontur G.C.3000 S.L.y su representante Konstantin Toporkov está relacionado con hasta 42 empresas más, todas inmobiliarias, y publicita los pisos en portales inmobilarios, por lo que mis hijos no comprenden por qué no desea tener una inquilina más.

#LOURDESseQUEDA

#SOLUCIÓNparaLourdes




Ada Colau! dificil derrotar l’especulació immobiliària a Barcelona amb les seves eines.

Las mesures del Govern de la ciutat són encara un pas molt curt en el camí del parc públic d’habitatge a Barcelona.

El Govern en minoria absoluta d’Ada COLAU a Barcelona afila les darreres mesures en matèria d’habitatge abans de les eleccions municipals més disputades del 2019, amb escenaris inquietants, i com a nau insígnia dels Comuns i Podem a l’Estat espanyol. La victòria ajustada a les eleccions del 2015 es va donar al districte de Nou Barris on la candidatura d’Ada Colau va arrasar a tots els col·legis electorals. La raó evident era que el districte va patir des del 2007 un tsunami de desnonaments que entitats com la nostra, Asc. 500×20 i l’Avv de Ciutat Meridiana vam intentar aturar només amb bona voluntat i les mans buides.

Totes les mesures publicitades a la premsa van encaminades a augmentar el parc d’habitatge públic de la ciutat i són modificacions, actualitzacions o intencions d’aplicar normatives o lleis ja existents però que mai s’han usat més que excepcionalment. Les mesures del Govern d’Ada Colau ja han rebut el rebuig dels constructors i d’una bona part dels grups municipals. La Banca calla però té l’aixeta del crèdit perquè la capacitat fiscal i pressupostària de l’Ajuntament de Barcelona no pot donar gaires alegries davant d’un tsunami inversor propulsat per BCE a través del crèdit bancari als constructors.

Les mesures convertides en *estrella* per les crítiques rebudes són:

  1. per a totes les noves llicències de construcció dels promotors privats reserva del 30% per a contribuir a la creació d’habitatge social. En el cas d’aplicar-se totes les promocions amb sostre superior als 600 m2 reservarien un 30% dels pisos a habitatge social de “compra protegida-HPO” o “lloguer social” – que no públic- perquè l’edifici és de propietat privada. Ens trobaríem així amb una mesura anti-gentrificadora doncs en un edifici d’habitatges de qualitat trobariem habitatge social de compra o lloguer.
  2. l’extensió a tota la ciutat del dret de tempteig i retracte de manera que l’Ajuntament tingui preferència a l’adquisició de finques en totes les operacions de compravenda a la ciutat comtal. En cas d’aplicar-se a tota la ciutat l’Ajuntament es reservaria el dret prioritari a comprar una finca si es posa a la venda. Un exemple d’aquest dret s’aplica als habitatges procedents d’execucions hipotecàries dels grans tenidors o de la banca.
  3. establir un termini de dos anys com a màxim per obligar als promotors a edificar solars i edificis declarats en ruïna i de tres anys per a reparcel·lacions. Si el constructor o propietari no ho fa, la mesura permet a l’Ajuntament l’expropiació forçosa i l’inici d’obres i pagar al propietari o promotor després en valor en pisos. Seria com una permuta no pactada d’ús corrent en el món de la promoció d’habitatges
  4. aplicació de les mesures legals contra el assajament immobiliari que existeixen des del 2007 amb la llei de l’habitatge.

La mesura 1 i 2 necessitaria la modificació del PGM – Pla General Metropolità- que requereix l’acord majoritari del tot el Consistori. La tercera mesura es basa en una llei del 1956 que permet obligar a construir si es supera el termini de la llicència sense fer-ho per evitar cassos de retenció especulativa. Aquesta tercera de fet Colau l’ha aplicat a l’inrevés donant nous terminis als promotors per construir després de l’aturada de la crisi. La quarta està contemplada en la Llei d’habitatge del 2007 que cap equip de govern no es va atrevir mai a aplicar. El mateix Jordi Hereu no es va atrevir en el cas del barri del Clot que expliquem aquí>>>. Totes les mesures esperen un llarg procés de tramitació consistorial i una batalla judicial dels promotors i ens privats pel lucre cessant.

La mesura 1, de reserva del 30%, carrega monetàriament sobre els promotors el deure de construir sabent que un 30% dels habitatges aniran a Habitatge de Protecció Oficial – venda- que serà l’elecció preferida per treure’s els crèdits bancaris. Diversos moviments socials hem demanat que només es faci habitatge de lloguer social i no pas HPO que va ser “el bressol de la societat dels propietaris” a l’Estat espanyol en les darreres èpoques i que va ser la metxa de la bombolla immobiliària. Els cassos de lloguer social, no són parc públic, sempre tenen data de caducitat (es retornen al mercat lliure) i sempre han necessitat enormes ajudes fiscals sobre m2 construït (* 1). De fet, aquestes ajudes sempre han existit però els promotors no tenen cap interès (* 2). No podrem tenir moltes alegries amb aquesta mesura.

La mesura 2, el dret de tempteig i retracte, pot tenir llargues batalles judicials pel tema de lucre cessant dels promotors. Ara be, aquesta mesura així com la mesura 3 d’expropiació de solars buits, descarreguen sobre l’Ajuntament la despesa pressupostària de comprar o construir. Tot i sent l’Ajuntament de Barcelona una administració rica, la darrera polèmica oberta pel PSC desvelant les retallades de despesa per manca de pressupost, siguin exagerades o no demostren que l’Ajuntament no és tant poderós econòmicament com a primera vista pot semblar (* 3). Ja li dèiem a l’alcaldessa Ada Colau al gener del 2016:

L’especulació immobiliària ofega Barcelona: què fem Ada Colau? on explicàvem que la inversió immobiliària estrangera a la ciutat al 2015 (1.975 milions €) s’apropa al pressupost total del consistori de l’alcaldessa Ada Colau (2.550 milions €) de tot l’any 2015 i per a tota la ciutat. Aquest monstre inversor no ho podrà derrotar amb les seves mateixes armes, és impossible.

Només amb el pressupost actual de l’Ajuntament de Barcelona no podem derrotar l’especulació immobiliària.

L’Estat espanyol està estructurat fiscalment com un estat franquista, que és d’on ve. El centralisme fiscal fa que la majoria de la recaptació fiscal dels impostos més importants estigui concentrada a Madrid i és “la capital del Reino” la que, després de cobrar, distribueix.

Després està la “Ley de Estabilidad presupuestaria, la sostenibilidad financiera y el límite del gasto público” on des de la modificació del article 135 de la Constitució, totes les administracions estan vigilades i tenen minvades la possibilitat d’endeutament. És el mantra neolliberal que diu que no es pot gastar més del que ingresses i que l’Equip de Govern d’Ada Colau, avui per avui, no ha renegat (*4). Encara que s’ha de reconèixer que el deute de Barcelona – 835,5 milions (*5)-no supera el 35% del pressupost anual – 2500 milons- té moltes limitacions legislatives i fiscals

De vegades les comparacions són importants per donar una magnitud del que es parla: L’emissió de deute internacional de Merlín -5.000 milions d ‘€ –  primera SOCIMI española- dobla el pressupost municipal de l’Ajuntament d’Ada Colau per 2018. Testa, participada, en un 17% per Merlín Properties, s’ha gastat 228 milions d ‘€ per comprar 1500 habitatges a CaixaBank, l’Ajuntament de Barcelona ha comprat 500 pisos per valor de 40 milions d’ €. Es necessitarà alguna cosa més que bona voluntat per aixecar un parc d’habitatge públic al nostre país (* 6).

Finalment, ni de l’Administració de Rajoy abans ni la de Pedro Sánchez avui podem esperar cap cop de mà pressupostari o legislatiu en matèria de lloguer per donar un tomb a la nostre ciutat en el tema de la inversió immobiliària, i l’emergència habitacional, que obliga al consistori a actuar desesperadament en els marges legals i pressupostari per a fer front al monstre de l’especulació.

En aquest terreny en que es vol moure Ada Colau, el del pressupost, és molt difícil derrotar l’especulació immobiliària. Però també les mesures 2 i 3 podrien tenir l’efecte contrari: produir un rebot circumstancial de la construcció residencial, resultat de la indignació dels promotors, que ompli les arques municipals de la recaptació immobiliària produïda. Però si aquesta circumstància es donés oblideu-vos del lloguer social als pisos del 30%, tots seran HPO.

Un exercici de realitat: Barcelona va construir 55.000 habitatges en la dècada prodigiosa

Viena té una població igual a Barcelona: 1,7 milions de persones. El rotatiu digital El Confidencial fa una explicació que resumeix be el repte de Barcelona si ens emmirallen a la capital austríaca en el que es refereix a habitatge públic i social (* 7):

“Como el mayor propietario inmobiliario de Austria, la ciudad de Viena posee alrededor de 220.000 apartamentos de alquiler”, recuerda un informe publicado por Wolfgang Föster, del Departamento de Estudios Inmobiliarios de la ciudad. Como complemento, hay otras organizaciones de lucro limitado que gestionan otros 136.000 apartamentos, y las cuales tienen el compromiso de reinvertir sus beneficios en el sector inmobiliario u ofrecer su vivienda a familias con bajos ingresos (un 50% debe estar destinada a ellos) a cambio de exenciones fiscales. El ayuntamiento impone un máximo precio de alquiler según la zona, gracias a una ley de 1917. En 2013 se encontraba en un máximo de 7 euros por metro cuadrado para estos pisos protegidos.

Este año, el municipio (Viena) ha gastado unos 577 millones en subsidiar el alquiler, construir y reformar, una cantidad sustancial debido al tamaño medio de la ciudad. Por ejemplo, Londres gasta una cantidad semejante, y su alcalde, Sadiq Khan, ha calculado que necesitarán unos 2.700 millones de libras de inversión para evitar que la crisis inmobiliaria se agrave. Estas intervenciones se traducen en facilidades económicas para los vecinos. En el reportaje de ‘The Guardian’, una enfermera llamada Barbara Hammer explica que paga 560 euros al mes por una casa de 80 metros cuadrados a 15 minutos en tranvía del centro de la ciudad

A Barcelona existeixen uns 820.000 habitatges i només uns 12.000 tenen la categoria de lloguer públic o social (1,5%). La demanda d’aquesta classe d’habitatge de lloguer a la ciutat està col·lapsada i hi ha cues d’un any per rebre un habitatge d’emergència. A la dècada prodigiosa de la bombolla immobiliària a Barcelona es van construir 55.872 habitatges. Ens podem imaginar l’esforç inversor de tot plegat. Les dades no són nostres, però és un estudi que vam fer el 2014 sobre dades proporcionades pel Consorci de l’habitatge de Barcelona:

Si tots els habitatges s’haguessin destinat a un parc públic de lloguer com demana la nostra associació des de la seva constitució fa més d’una dècada, només tindríem 65.000 habitatges…… el 8% de tots els pisos de la ciutat…. lluny de les dades de Viena, però també de Berlín o París. El que ha passat en els darrers 45 anys d’Ajuntaments democràtics és responsabilitat sobre tot del PSC i d’Iniciativa però també dels altres. Ada Colau no té cap responsabilitat fins el 2015 però tampoc ens podem creure que aquelles mesures faran miracles. És necessiten altres mesures polítiques de molt abast que necessiten una amplia mobilització ciutadana.

Sense justicia fiscal no hi ha un lloguer just.

Ho explicàvem molt alt i clar en aquest article fa uns dies>>>


Es posible una renta de alquiler adecuada a la renta familiar en mercado libre?

Por supuesto que SÍ. Es posible pagar un alquiler en función de la renta a un propietario privado sea cual sea su condición: abuelito, propietario marginal, Socimi, SICAV, sociedad patrimonial, fondo de inversión inmobiliaria etc……

Basta legislarlo. Para aflorar la bolsa de fraude de los arrendadores bastará con:

  • contrato publico único, inspeccionado por las Oficinas de Vivienda, donde este prohibido cargar los impuestos y los gastos de mantenimiento a los inquilinos. Todo para evitar el doble cobro de los mismos a Hacienda y al inquilino. Inspección técnica de las viviendas arrendadas y de la cédula de habitabilidad con revisiones cada 5 años.
  • Ligar los gastos deducibles a la edad de la finca y de la vivienda. La deducciones fiscales de gastos en fincas adultas sólo pueden estar relacionadas si hubo reformas y mejoras de habitabilidad, energéticas, etc.
  • La deducción por amortización catastral del edificio se suprimirá a partir de la edad adulta del edifico que se apruebe.
  • Eliminar las degravaciones fiscales al arrendamiento para que tributen como una ganancia más.
  • Con el ahorro fiscal eliminado a los arrendadores realizar desgravaciones fiscales sobre la totalidad de inquilinos según baremos de rentas pagadas y renta familiar disponible… relacionado con aquel 30%. Con ello, el fraude fiscal de los arrendadores se habrá acabado.
  • Gravar fiscalmente las viviendas “urbanas” vacías y crear un impuesto sobre las ventas de viviendas que no sean para primera residencia para evitar que los propietarios boicoteen todas estas medidas no poniendo en el mercado sus viviendas vacías en alquiler.
  • Todas estas medidas evitan el enorme colapso burocrático que supone el engorroso y escurridizo control de precios según indices en un mercado libre, que la Administración no controla y toda la picaresca asociada.

El enorme lobby inmobiliario no tiene argumentos ante la injusticia del tratamiento fiscal de sus rentas parasitarias. Los países europeos más avanzados, tienen grandes parques de vivienda pública que suponen un enorme ahorro para todo el país. La gente paga menos por su vivienda y tiene dinero para gastar en la economía. ¿Por qué eso no es posible en nuestro país?

Se imaginan el parque de vivienda pública que podríamos tener si cada año el Estado español gastará esos 10.000 millones de euros en vivienda?

Por qué el Estado español y la izquierda monárquica ha renunciado a las políticas públicas de vivienda de alquiler y todo ese dinero lo regala a la iniciativa privada?

Ha demostrado ese derroche fiscal su papel en la promoción de la vivienda de alquiler en 25 años? NO NO y NO…. ha servido para reducir precios? NO NO y NO

Hace falta tocar alguna ley para asegurar la justícia fiscal? Hace falta modificar la LAU? NO NO y NO sólo la normativa de la Agencia Tributaria

Los Ayuntamientos del cambio, que piden todas las competencias en materia de alquiler, deberían tener muy claro todo lo explicado

A los Ayuntamientos del cambio……

SIN JUSTICIA FISCAL CONTRA LAS RENTAS INMOBILIARIAS PARASITARIAS NO HAY ALQUILER JUSTO NI ASEQUIBLE!

Salva TORRES, activista de asc. 500×20


Notes a peu de pàgina

  1. gencat.cat, Préstecs per al finançament de promocions d’habitatges amb protecció oficial destinats a lloguer– 2018-2042.
  2. El País, La construcción de vivienda social cae hasta niveles de los años 50.
  3. Socialistes Barcelona, Collboni denuncia desviacions al pressupost de Colau que podrien acabar en retallades.
  4. El Periódico, L’Ajuntament de Barcelona presenta un pressupost de més de 2.500 milions.
  5. europapress/catalunya, La deuda del Ayuntamiento de Barcelona se mantiene en 835,5 millones.
  6. El Confidencial, La política de Viena para ofrecer pisos baratos y qué podemos aprender de ella.
  7. Valencia Plaza, Testa Socimi: la primera en número de pisos en alquiler ultima su salida a bolsa invertiendo 500 millones para crecer



A 10 anys del col·lapse financer: prenem el control de les finances!

“Fúria dignificant”, deu anys després del col·lapse financer
Prenem el control de les finances!

Deu anys després del col·lapse de Lehman Brothers, és hora d’ explicar la història de la crisi financera mundial des de la perspectiva de la ciutadania i de proposar solucions comunes positives per donar prioritat a l’ interès públic en el futur. Lehman Brothers es va convertir en un símbol inoblidable del fracàs d’un sistema financer desregulat, liberalitzat i interconnectat. El col·lapse fou el punt d’ inflexió d’ una crisi econòmica i financera que va provocar que milions de persones perdessin les seves feines, habitatges i accés a la protecció social, tals com prestacions d’ atur decents, pensions i atenció de la salut.
Les negligents estratègies, i la irresponsabilitat envers la societat mostrada per les corporacions financeres van ser posades en evidència, igual que la passivitat o la complicitat dels polítics en els anys anteriors a la crisi i en la imposició del paquet de mesures d’ajust i austeritat com a resposta a la crisi. Es va permetre dirigir els mercats a les grans corporacions financeres, i el preu va ser considerable.

Se’ns demana que creiem que han après les lliçons, i que, pot ser, els canvis necessaris siguin imminents. En canvi, a pesar de les fortes crítiques a la ideologia del lliure mercat financer expressades per molts des de que va començar la crisi financera, el neoliberalisme segueix exercint un fort control sobre les polítiques, normes i institucions financeres. Això ha portat a un atac total a la qualitat de les nostres vides i a la nostra dignitat. La ciutadania de tot Europa ha protestat i proposat solucions socials més eficaces para a fer front a aquesta crisi. Hem tingut un parcial èxit significatiu a nivell local, però encara hem d’ intensificar els nostres esforços. Els lobbies financers segueixen tenint un accés quasi il·limitat als responsables polítics de la Unió Europea, amb el resultat de que els mercats financers segueixen sent avui perillosament inestables, sinó més. Les noves regulacions son tímides i insuficients, i actualment s’ està produint una reacció «desreguladora».

El risc d’un altre col·lapse persisteix, i un cop més podríem veure’ns obligats a rescatar megabancs amb milers de milions de diners públics. Milions de noves víctimes podrien unir-se a les files dels que ja estan patint la crisi. Inclús ara, milions de persones es troben empobrides i endeutades, el que constitueix un recordatori constant de que la crisi segueix amb nosaltres.

Els bancs centrals injecten grans quantitats de diner a la banca i a les empreses privades, mitjançant mecanismes d’ expansió quantitativa. I mentre que els grans bancs i corporacions gaudeixen dels seus grans beneficis gràcies als baixos costs de finançament -una espècie de subvenció-, cada cop es destina menys diner a inversions en infraestructures, serveis públics, protecció del medi ambient i lluita contra la pobresa.

Ara, amb motiu del desè aniversari de la crisi financera, fem una crida a l’acció. L’ aniversari és una oportunitat per a crear un nou espai de debat públic sobre les causes profundes de la crisi i el futur de les finances. És una oportunitat per a mostrar la nostra indignació: necessitem una solució socialment justa al deute existent i hem d’ adoptar una postura de cara al futur. No hem de pagar deutes il·legítims ni ara ni en el futur. Exigim que els bancs i les finances serveixin a la societat. Al 2018, començarem el difícil procés de posar les finances sota control democràtic.

Hem de desmantellar els grans bancs, acabar amb l’ especulació inútil, introduir una fiscalitat efectiva i justa al sector financer i emprendre inversions públiques en serveis i infraestructures que millorin la vida i creïn llocs de treball dignes per a molts i moltes. Hem de transformar el sistema financer per a posar-lo al servei d’una economia per una vida en comú.

Ens oposem a l’ enorme impacte negatiu dels mercats financers especulatius, que alimenten la desigualtat social, la pobresa, l’ escassetat de serveis públics el canvi climàtic. Volem adoptar una nova forma de produir i reproduir, compartir recursos i riquesa. Un nou model econòmic que posi les vides en el seu centre. Començarem a prendre el control democràtic unint forces amb diferents persones i grups que es veuen afectats per l’ impacte negatiu de les finances en la societat. Como a prioritat, hem de pressionar per a que s’ adoptin mesures i normes polítiques que acabin amb l’ era de la financiarització, en la que la societat està dominada per la lògica depredadora dels bancs i dels mercats financers. Les grans finances són poderoses, però si ens unim podem formar part de la indispensable acció política per oposar-nos-hi amb èxit. Necessitem que els col·lectius ciutadans s’ uneixin a la nostra campanya i converteixin l’ any 2018 en un punt d’ inflexió, de manera que els pròxims 10 anys siguin finalment el moment en que es pugui assumir el control de les finances.

Participa el 15 de setembre a Barcelona a la Jornada de lluita:

Posem les finances al servei de les persones i el planeta!


Organitzacions europees que participen en aquesta campanya:

Action from Ireland, AktiveArbeitslose (Àustria), Ander Europa (NL+BE), Associació de Permacultura, ATTAC França, ATTAC Alemania, ATTAC Polònia, ATTAC Àustria, ATTAC Irlanda, ATTAC Espanya, Brotfür die Welt/Bread for the World, CADTM Europa, CNCD-11.11.11, Corporate Europe Observatory, CUP, Observatori del deute en la Globalització (ODG), Debt Resistance UK, Ena Banda (Eslovènia), EuroMemo Group, European Network on Debt and Development (Eurodad), FairFin, FinanceWatch, Friends of the Earth Europe.


Col·lectius que donen suport a Catalunya
Aigua és Vida, Aliança contra la pobresa energética, Assemblea Groga de Gràcia, Associació Erradicar la pobresa, ATTAC Acordem, Ca la Dona, Campanya Banca Armada, Campanya No als TCI, CADTM, Associació 500X20 – Lloger públic i asequible, Coordinadora de treballadors i treballadores en atur de Catalunya, Ecologistes en Acció, EKONA, Entrepobles, FAVB-Federació d’Associacions de Veins i veines de Barcelona, FAPAC-Federació d’Associacions de Pares i mares d’Alumnes de Catalunya, FETS-Finances Ètiques i Solidàries, Finance Wacht, Fundació FIARE, Front Cívic de Catalunya, Greenpeace Barcelona, Grup impulsor de la Renda Garantida de Ciutadanía, Icaria Editorial, Marea Blanca, Marea Pensionista, Marxa de la Dignitat, Marxa Mundial de Dones, ODG (Observatori del deute en la globalització), Oikocredit Catalunya, Oxfam Intermón, PAH-Plataforma d’Afectats i afectades per l’Hipoteca, Plataforma D’atenció domiciliària SAD, Plataforma de Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, Plataforma Lleida Social, Plataforma Sortir del Euro, PLEEC – Plataforma per una educació en economía crítica, Radio Rebelde Republicana, REVO Prosperitat Sostenible, SETEM Catalunya, SICOM-Solidaritat i Comunicació, Sindicat de Llogaters i Llogateres, Vidas Sostenibles, XSE-Xarxa de Sobiranía Energética, 350 Org




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – defensa jurídica de la vivienda en precario

Puede encontrar información complementaria de las charlas de José Angel GALLEGOS sobre ocupación aquí>>>




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 y 8 julio – Barcelona – ponencia – cómo encontrar mi titulización hipotecaria?

Charo Ferrero CAT VALENCIA
(Comunidad Activos TITULIZADOS)




1º Foro Vivienda – 2018 – 7 i 8 juliol – Barcelona – vídeos de les ponències

Presentem els diferents vídeos elaborats durant cadascuna de les ponències que s’han desenvolupat al llarg del dissabte dia 7 de juliol del 2018 en el marc del 1º FORO VIVIENDA organitzat per l’Associació 500×20 amb col·laboració amb altres entitats.


VÍDEOS DE LES PONÈNCIES


  • Titulitzacions hipotecàries (cèdules, participacions i certificats de transmissió hipotecària).
    Com és la seva estructura financera, marc normatiu que les desenvolupa i eines jurídiques d’oposició a la legitimació activa de l’entitat financera.
  • Ponent: Salva TORRES

  • El feixisme financer i la irreformabilidad del sistema.
    És proverbial el pànic que produeix en la població, fins i tot en les persones amb alt capital cultural, qualsevol al·lusió a les enrevessades qüestions relacionades amb temes financers. Podríem dir que hi ha una relació inversament proporcional entre la rellevància dels formidables efectes socials causats per les finances sobre la vida quotidiana de les persones i el coneixement que té la major part de la població del funcionament d’aquests mecanismes.
  • Ponent: Alfredo APILÁNEZ

  • Taller pràctic per a trobar la titulització de la seva hipoteca.
    • Quines dades necessito per localitzar la meva titulització?
    • On els trobo? En què fons he de cercar? Com comprovo si el meu préstec està en el fons que estic mirant?
    • Trucs i estratègies i així fer més fàcil trobar tu Titulizacion en els fons.
  • Ponent: Charo Ferrero – CAT València (Comunidad Activos TITULIZADOS)

  • La creació del DinerDeuteLa conjura neoliberal del BCE i la Banca Europea.
    Una aproximació a què són els diners. Una explicació de com la banca privada i Quantitative Easing del BCE creen els diners del no-res. Els Balanços, actius i passius bancaris de la banca privada i el BCE (eurosistema). Diners endogen i exogen. El paper de la titulització de deutes en la conjura neoliberal.
  • Ponents: Salva TORRES i Alfredo APILÁNEZ

  • Canvis legislatius, judicials i defensa jurídica de l’ocupació en precari.
    Milers de llars viuen amb angoixa l’espera del desnonament d’un habitatge que no els pertany. La criminalització de l’ocupació agreuja les conseqüències. L’advocat explica les seves experiències en la defensa del precari.
  • Ponent: José Ángel GALLEGOS.




Desde el 2012 en Barcelona los desahucios de alquiler llegan al 90% del total de actuaciones judiciales en vivienda

Los desahucios de hipoteca popularizados por la PAH nunca superaron en número a los de alquiler en la ciudad.

El Ayuntamiento de Ada Colau certifica que desde el 2014 se han reducido los desahucios un 22% en la ciudad.

El problema viene de hace muchos años. El problema siempre ha sido grave, muy grave.

En nuestro país nunca te puedes fiar de las cifras que se suelen dar en torno al negocio de la vivienda. A pesar de ser el principal motor económico durante muchos años, el obscurantismo y la dificultad en encontrar datos contrastados sobre vivienda revela la desidia de las administraciones y los medios de información que prefieren vender determinados relatos o ficciones construidas sobre la realidad social.

En nuestra Asociación siempre hemos defendido que las viviendas en alquiler soportan el grueso de los desalojos. Pero también el Consejo general del Poder Judicial, Cáritas, las Oficinas de Vivienda en los Ayuntamientos confirmaban año tras año esos datos desde el inicio de la crisis en 2007. Y el grueso de los desalojos de esta década se realizaba en un exiguo parque de vivienda de alquiler de 2,5 millones de hogares sobre 24 millones de viviendas construidas en la piel de toro.

Era la época en que el relato de las Plataformas de Afectados por la Hipoteca ganó a la opinión pública. Los desahucios de hipoteca se llenaban de activistas para pararlos mientras los inquilinos quedaban totalmente invisibilizados en el relato mediático hasta el punto que algún magistrado llamó la atención sobre este punto. Lo decía en 2012 el juez de Instrucción José Antonio Vázquez Taín, de A Coruña, cuando afirmaba que se otorga mayor presencia mediática a los impagos de hipotecas, pero la mayoría de los casos de desahucio de viviendas se debe al impago de los alquileres mensuales“. El juez advirtió que la “corriente mediática” de estos días tiende a hablar solo de los desalojos por impago de hipotecas, lo que según él “puede dar origen a una actuación injusta, pues instaurará los desalojos de primera y de segunda”. Y lo ejemplificó: “se puede dar el caso en un mismo edificio de un desalojado por impago de alquiler al que nadie tendrá en cuenta y otro que será hipotecario y que tendrá ahí todos los focos y apoyo social“(1).

Desde hace años en Barcelona los desalojos de alquiler siempre coparon el grueso de los desalojos en la ciudad

Barcelona es de las ciudades que ha tenido siempre más hogares en alquiler. La media ha sido del 32% al inicio de la crisis hasta el 38% actual que certifica el Ayuntamiento de la ciudad (2). Eso sin desmerecer los varios miles de viviendas ocupadas y los otros miles de realquilados que por su propia incapacidad organizativa ni siquiera aparecen en la prensa y que se concentran en los barrios más pobres de la ciudad como Nou Barris, PobleNou y Sants- Montjuïc.

En 2012, una joven Ada Colau, portavoz de la PAH- Plataforma de Afectados por la “HIPOTECA”, tuvo que reconocer en BTV- Barcelona Televisió – que el grueso de los desahucios en la ciudad eran de alquiler(3). No eran los de hipoteca, eran los de alquiler. En 2008, después de la desaparición de V de Vivienda, y aprobada la Llei del Dret a l’Habitatge, hubo un reflujo del activismo que sobrevino con el inicio de la crisis. El dilema fue reivindicar el derecho a la vivienda en general – hipoteca- alquiler – ocupaciones, (opción que tomó nuestra Asociación) o dedicarse exclusivamente en la hipoteca. Esa fue la opción de un grupo de activistas, entre ellos, Ada, que decidió que había que construir la PAH. No podemos negar el éxito de su relato en un país que en 2007 alcanzó el cénit de vivienda en propiedad, según algunos estudios, del 90,1% (4). Desde tiempos inmemoriables el relato de “la vivienda en propiedad y de “la sociedad de los propietarios” había ganado el imaginario colectivo.

La problemática del alquiler quedó marginal porque incluso muchos activistas de las PAH eran propietarios, emprendedores, que alquilaban una vivienda para pagar al Banco. No querían saber nada de los inquilinos. Solo cobrar las rentas cada mes.

2012- Els lloguers impagats copen el 95% dels desnonaments a Barcelona

Una tendencia que se agrava en la actualidad por la fiebre inversora extranjera y la ley anti-social de Arrendamientos Urbanos- LAU

Lo hemos resumido en el siguiente “tuit” que ejemplifica como año tras año, hasta hoy, los desahucios de alquiler copan la mayor parte de las actuaciones judiciales en vivienda. En 2012, nuestra Asociación, que lucha por el Alquiler Público y Asequible, lo definía así (5):

El alquiler se concentra en las grandes ciudades y la mayoría de inquilinos son personas de bajo poder adquisitivo, rentas antiguas, jóvenes, mujeres solas con hijos a cargo y la inmigración que en un 70% vive en alquiler o en habitaciones (6). Un 10% del parque inmobiliario nacional pero que concentra más de la mitad de los desalojos.

Nosotros culpabamos al PSOE y su ministra Chacón con el desahucio express – 2010- y luego al PP por reducir los contratos a 3 años -2012-. Y los diarios iban certificando año tras año que, en Barcelona, el grueso de los desahucios se cebaban en los inquilinos:

Debemos entender en esta noticia, publicada en la web del Ayuntamiento, que los desahucios han disminuido, NO en sede judicial, sino que por la actuación encomiable de los trabajadores de la UCER – Unidad Contra la Exclusión Residencial- creada por el Ayuntamiento de Ada Colau en 2015.

Los inquilinos viven bajo una dictadura legislativa, jurídica, fiscal y económica del rentista, sea un banco, socimi o un abuelito.

Los desahucios de alquiler existen por las penurias económicas pasadas, actuales o futuras de los cerca de 3,8 millones de hogares que, en la actualidad, viven en alquiler en el Estado español. Son hogares, como hemos dicho, cuyo derecho ciudadano a la vivienda existe si cumplen el pago de las rentas que marca un mercado libre siempre desbocado y que no tienen ninguna relación con los salarios de los que allí viven. Es por tanto, una dictadura económica que se ceba sobre los hogares con menos recursos, el precariado, que viven en la continuada angustia de pagar las rentas.

Las diferentes reformas legislativas de ese mercado libre, de las más regresivas de Europa, siempre han tenido como objetivo deliberado de que, el alquiler marginal, sin derechos, un 99% privado, sería la pieza clave de la burbuja inmobiliaria de “la sociedad de los propietarios“. Desde la Ley de Arrendamientos Urbanos de 1985 -LAU- del ministro socialista Boyer hasta los cambios legislativos de los últimos gobiernos de Zapatero y Rajoy se han triturado los derechos de los inquilinos, haciendo inviable cualquier proyecto de vida: con 3 años de contrato, el desahucio express al dejar de pagar una sola cuota por un percance económico, dando a entender que todo aquel inquilino que no paga lo hace de mala fe.

Las diferentes reformas legislativas del mercado libre siempre han tenido como objetivo deliberado de que, el alquiler marginal, sin derechos, sería la pieza clave de la burbuja inmobiliaria de “la sociedad de los propietarios

La firma de un contrato de alquiler, es la firma que garantiza al inquilino el derecho a la vivienda. Pero un contrato de alquiler es un contrato de adhesión donde la alternativa es vivir debajo de un puente. Por lo tanto, es el título de propiedad el que prevalece jurídicamente dando todo el poder al casero, como único argumento para hacer negocio sin trabajar. Los clásicos del Capitalismo no del marxismo, como Adam Smith, lo llamaban parasitismo rentista (7). El contrato de alquiler es una dictadura jurídica pues no permite más defensa, de hecho, que pagar lo que quiere el mercado. En los juzgados, los jueces no tienen muchos miramientos con los inquilinos, porqué muchos de ellos forman parte también de la clase de rentistas por derecho sucesorio o de herencia y la defensa es meramente formal.

Con diferencia, en los últimos años, los contratos hipotecarios han tenido sucesivos terremotos porque han sido considerados desde la Unión europea, como “contratos de consumo” de usuarios de banca. Las escrituras hipotecarias deberían garantizar los derechos de esos consumidores. Los contratos de alquiler, son contratos privados, que para el inquilino solo garantizan su derecho a la vivienda si se le paga al propietario –banco, socimi o abuelito –, la renta cada mes. Punto.

Pero le podemos dar la vuelta a este argumentario ¿por qué el Estado español, desde hace medio siglo, carga sobre los propietarios la responsabilidad de proporcionar vivienda a las familias pobres y no la asume él? o ¿por qué esa tarea que no quiere asumir el Estado encima supone un trasvase de más de 10.000 millones anuales en ayudas al alquiler a los propietarios? Si la vivienda no es un derecho ciudadano exigible al Estado (el artículo 47 de la Constitución es meramente declarativo) podríamos entonces considerar la vivienda un bien de consumo. Y como tal, los contratos de alquiler serían abusivos porqué una de las partes tiene poder de fijación de precios, de monopolio, por lo que como mínimo los contratos, aunque privados, se deberían celebrar ante fedatario público y con una negociación de las cláusulas. Si no, qué sentido tiene que el Estado quién pague ayudas sobre al alquiler directamente a la propiedad sin fiscalizar dichos contratos, que son privados. Por eso, nosotros consideramos las ayudas al pago del alquiler, un chantaje de la propiedad a los poderes públicos, para obligarlos a pagar rentas que no tienen ninguna relación con las rentas salariales ni con la riqueza generada en el país. ES LA LUCHA DE CLASES.

El contrato de alquiler es una dictadura jurídica pues no permite más defensa, de hecho, que pagar lo que quiere el mercado. En los juzgados, los jueces no tienen muchos miramientos, porqué muchos de ellos forman parte también de la clase de rentistas por derecho sucesorio o de herencia.

Los contratos de alquiler son una dictadura fiscal a favor de la propiedad pues tienen enormes ventajas fiscales que no poseen las rentas relacionadas con la producción de bienes o con el trabajo asalariado. En 2014, según GHESTA, los propietarios como personas físicas sólo 1,18 millones (46%) declararon los alquileres cobrados por los que recibieron un monto de 3.241 millones de euros al poderse desgravar entre el 60 y el 100% del IRPF. Pero había otros 1,25 millones de propietarios (54%) que no declaran los arrendamientos cobrados. Son una enorme bolsa de fraude calculada entorno a 3000 millones anuales por los inspectores de Hacienda de GHESTA. Por tanto, el bolsillo de los pequeños caseros se traga los 3.241millones de desgravaciones fiscales del IRPF y otros 3000 millones del fraude fiscal. Por contra, según GHESTA, sólo 820.914 hogares en alquiler se beneficiaron de las desgravaciones en el IRPF ese año que sumaban 353 millones de euros a repartir entre los inquilinos que no superaban los 1600€/mes de ingresos brutos familiares. En el 2015 el PP agrava el sesgo clasista de la política de vivienda al eliminar la desgravación a los inquilinos y mantenerla para los propietarios que por hoy Pedro Sánchez ni entra en sus cábalas modificar (8). Pero además, la propiedad – banco o socimi o abuelito- tiene derecho a desgravar la amortización catastral de la vivienda arrendada y cargar con todo tipo de gastos y impuestos añadidos a la renta que nunca la administración tributaria ha fiscalizado si hay doble contabilidad. Por lo que las cláusulas adicionales de gastos y impuestos de los contratos de alquiler son otro chantaje al inquilino pero también al Estado que lo permite y calla.

Los contratos de alquiler son una dictadura fiscal a favor de la propiedad pues tienen enormes ventajas fiscales que no poseen las rentas relacionadas con la producción de bienes o con el trabajo asalariado…. Por lo que las cláusulas adicionales de gastos y impuestos de los contratos de alquiler son otro chantaje al inquilino pero también al Estado que lo permite y calla.

salva torres, activista de asc.500×20


  1. El juez Taín dice que hay más desahucios por impago de alquiler que de hipoteca y pide una ley para todos los desalojos.
  2. Nou Barris, el districte amb més casos atesos per la Unitat contra l’Exclusió Residencial.
  3. Els lloguers impagats copen el 95% dels desnonaments a Barcelona.
  4. I.López y E. Rodríguez, Fin de Ciclo, Traficantes de Sueños, página 238. Encuesta de Condiciones de vida 2006- INE
  5. 2,5 millones de hogares en alquiler sufren el grueso de los desahucios.
  6. idem 4, página 414. Un estudio de colectivo Ioé indica que un 77% de los inmigrantes extracomunitarios viven en alquiler y que el 47,2% son en régimen de subarriendo.
  7. Adam Smith afirmaba: « Es la única de las tres clases, que percibe su renta sin que le cueste trabajo ni desvelos, sino que la percibe de una manera en cierto modo espontánea, independientemente de cualquier plan o proyecto propio para adquirirla. Esa indolencia, consecuencia natural de una situación tan cómoda y segura, no sólo convierte [a los miembros de esta clase] a menudo en ignorantes, si no en incapaces para la meditación necesaria para prever y comprender los efectos de cualquier reglamentación pública. (año 1770)
  8. Salva Torres, La burbuja del mercado del alquiler: Un estudio social, económico, fiscal y financiero. 2016



Aturem la subhasta de pisos de la Generalitat: Valoració de la mobilització

Aturem la subhasta
valoració de les entitats veinals

Barcelona 29 de junio de 2018 Accion sorpresa Sindicat Llogaters en Nou Barris precio alquiler alquileres subasta pisos Foto Ricard Fadrique

Tot i que no s’ha aconseguit evitar la subhasta considerem que ha estat una victòria simbòlica que ha aconseguit fer trontollar l’espai institucional i les seves polítiques liberals amb l’habitatge. El fet d’organitzar-nos amb un objectiu clar amb un principi i final ha jugat al nostre favor, i la coordinació ha estat sempre efectiva i assenta unes bases per futures lluites.
El canvi de lloc de la subhasta ha tingut diversos efectes, entre els quals una possible falta de gent a l’Hospitalet i que el replantejament de les activitats del dia abans de la subhasta i les okupacions no hagi estat el millor. No obstant això, s’ha de valorar que el canvi de lloc ha estat una reacció a la nostra campanya.
Hi ha diversitat d’opinions sobre l’acció de les okupacions el mateix dia de la subhasta. D’una banda es considera que van ser okupacions massa precipitades, que dubtosament podien perdurar i per tant s’han cremat pisos que d’altra manera podrien haver estat okupats més temps. En aquests sentit, es destaca que d’haver-se volgut, es podrien haver preparat amb més temps. D’altra banda, es valora que sense l’acció de les okupacions, dels habitatges objecte de subhasta, no s’hauria donat tanta visibilitat al mateix dia de les accions i que per tant, amb les seves parts negatives, va ser una acció imprescindible.
L’acció del dia abans al Departament d’Economia no es valora gaire positivament. Es considera que no va generar cap mena de tensió, va tenir un caràcter massa lúdic pel que caldria, i que per futures situacions millor prioritzar accions que causin un mínim maldecap com un tall o una okupació.

L’Ajuntament sabia de la subhasta i veiem massa joc partidista amb evidents contradiccions

Es va descobrir que la Generalitat havia informat a l’Ajuntament de la seva intenció de subhastar els immobles per permetre-li exercir el seu dret a compra prioritari. Es valora que és pertinent demanar explicacions a l’Ajuntament de la seva actuació, especialment per no informar d’aquest fet i fins i tot arribar-lo a negar en declaracions públiques.

Alhora, no es vol entrar massa en l’evident joc de partidismes que hi ha darrera d’aquesta noticia i de l’actuar de l’Ajuntament. Per tant tot es valora incloure la crítica dins del comunicat de tancament més ampli que s’ha de redactar. Alhora també es comenta que fora interessant concretar una reunió amb l’Ajuntament per demanar explicacions cara a cara.

Algunes companyes tenen notificacions dels Mossos

Pel que fa a les notificacions a comissaria de tres companyes, ens quedem pendents de veure si la cosa va a més i hi ha intervenció judicial. Es preveu que judicialment això és insostenible i caldria esperar un arxiu. A nivell comunicatiu no hem estat prou ràpides. Hem d’estar atentes a que puguin haver més denuncies, tot i que es valora que molt probablement això ve de la mateixa comissaria de Nou Barris.

Futures subhastes

Estarem atentes a mobilitzar-nos de cara a una altra campanya concreta de subhastes, ja que es veu que aquesta ha estat la millor manera de fer. I tantegem la possibilitat d’assistir a reunions veïnals per obtenir informació de futures subhastes.




500×20 proposa amb les assemblees de barri de BCN el 50% d’habitatge social de lloguer assequible de nova construcció

En les darreres setmanes, L’Ajuntament de Barcelona està fent una ofensiva en temes d’habitatge.

Sap que la situació d’emergència habitacional és molt greu.

La proposta de reserva del 30% d’habitatge social és clarament insuficient per aquestes necessitats.

Lligat de peus i mans per normatives, competències, pressupostos i la minoria parlamentaria al Consistori, l’equip de Govern d’Ada Colau va treure una llei que permet que a totes les noves construccions es pugui reservar el 30% per habitatge social de compra o lloguer. Es tracta d’una modificació del Pla General metropolità per a l’obtenció d’habitatge de protecció oficial en sòl urbà consolidat a petició dels moviments socials – PAH, FAVB, Sindicat Llogaters, DESC- que darrerament han acompanyat l’acció de Govern amb propostes.

Un altre dels cassos d’acompanyament institucional de les propostes d’aquests moviments va estar la sortida en tromba de l’equip de Govern per defensar en els mitjans de comunicació una suposada nova eina contra l’assajament immobiliari. Aquesta nova eina, que de nova només tenia, la voluntat, i molt lloable, d’imposar multes a la propietat que es passi un gram en temes de mobbing immobiliari, ha estat el darrer moviment en l’àmbit de l’habitatge d’Ada Colau.

Alguns dels col·lectius més actius en el darrer any i setmanes en el tema de les subhastes dels pisos de la Generalitat entre els quals estem nosaltres, han consensuat una proposta d’al·legacions al projecte de l’Ajuntament. La base d’aquesta modificacions es concreta en 5 punts:

  • substitució del sostre del 30 al 50% donada la gravetat de la situació i el miserable parc d’habitatge públic de lloguer del 1,5%.
  • que tot l’habitatge susceptible d’aquesta modificació de la llei sigui per a Habitatge només de lloguer social assequible.
  • que les famílies en Taula d’emergència siguin les primeres en sortir beneficiades. Que el preu dels habitatge no superi el 20% dels ingressos de la llar.
  • augment de les sancions per incompliment.
  • augment del temps de durada d’aquesta modificació.

En la darrera assemblea de la nostra Associació “pel Lloguer Públic i Assequible” vam aprovar per unanimitat recolzar aquestes al·legacions perquè independentment de la batalla de percentatges, que segurament es creuarà pel camí, creiem que només una acció legislativa contundent amb el suport dels moviments socials pot permetre entomar una tardor amb garanties de cobrir al menys les necessitats més urgents. Per tant, exhortem als moviments socials a iniciar ja al setembre mobilitzacions al carrer per defensar les al·legacions que proposem.

Igualment recordem que tampoc ens podem equivocar d’enemic ara. No es l’Ajuntament en aquest “affaire” l’adversari! a batre! Si algun mitja o partit creu que aquest és l’objectiu vol dir que entén aquestes al·legacions com una eina d’aconseguir redits electorals. Ni més lluny del nostre objectiu perquè el discurs de les necessitats objectives de la nostra gent entorn de l’habitatge quedarien enterbolides per afanys que res tenen a veure amb les necessitats populars.

Entitats que signen: avv.ciutat meridiana, obra social bcn, grup habitatge Sants, sindicat habitatge sant andreu, oficina popular habitatge de gràcia, comissió habitatge de l’assemblea de vallcarca, observatori de l’habitatge i el turisme de clot- camp de l’arpa i la nostra asc.500×20 ……..


 

DONEM SUPORT A

AL·LEGACIONS PRESENTADES INICIALMENT PER FILIBERTO BRAVO EN NOM DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I VEÏNES DE CIUTAT MERIDIANA.






DECLAREM: #Declaremelsdesnonamentsobertsilegals – sense data-i indueixen un enorme patiment per a les llars

DONES, POBRES, MARES, SENSE RECURSOS.

AQUEST ÉS EL PERFIL QUE SUPORTA ELS DESNONAMENTS OBERTS

I ELS JUTJES HO VAL·LIDEN SENSE CAP LLEI QUE DONI SUPORT

La nostra Associació y moltes altres de tota Barcelona portem des de fa quasi dos anys una lluita constant contra una manera traumàtica i de gran patiment emocional per a les llars: ELS DESNONAMENTS OBERTS O SENSE DATA.

Això vol dir, que els jutjats es salten la jurisprudència espanyola i de drets humans internacional o fan una lectura laxa sempre a favor de la propietat per desnonar famílies que no tenen cap alternativa habitacional que no sigui aquell habitatge.

Ho sap el jutge. Ho sap la Comissió judicial. Ho sap el policia. Ho sap la propietat que demana aquest desnonament. Ho sap la classe política. Tots callen.

Es justifiquen que els serveis socials tenen la obligació de donar cobertura al desnonament. SÓN HIPÒCRITES. Sabem que el s serveis socials dels ajuntaments estan desbordats des de fa anys. Saben que no poden fer res. Els cassos de més violència policial o de suïcidi s’han donat en desnonaments d’aquesta classe. Tots som conscients de la gravetat de la situació perquè ELS DESNONAMENTS EN DATA OBERTA NO PAREN D’AUGMENTAR MES RERA MES.

La família espera el desallotjament del seu habitatge cada dia fins que arriba amb la més absoluta angoixa que no sap que passarà en cap cas. Cap reglament jurídic ni cap legislació democràtica pot suportar aquesta actuació administrativa que s’ha generalitzat en tre els jutges d’aquest país que actuen com si no passes res. No hi ha cap llei que reguli els desnonaments amb data oberta…. perquè es practiquen doncs?

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ja es va pronunciar, traient els colors a l’estat espanyol, que no són possibles els desallotjaments sense alternativa habitacional…. perquè es practiquen doncs els desnonaments amb data oberta?

La Llei d’Enjudiciament Civil, amb la qual es dicten molts dels desnonaments de llars a l’estat, no parla de desnonaments amb data oberta. Ans el contrari. En l’article 440.4 de la citada llei es fa esment a:

Artículo 440. Admisión y traslado de la demanda sucinta y citación para vista.

4. En todos los casos de desahucio, también se apercibirá al demandado en el requerimiento que se le realice que, de no comparecer a la vista, se declarará el desahucio sin más trámites y que queda citado para recibir la notificación de la sentencia que se dicte el sexto día siguiente al señalado para la vista. Igualmente, en la resolución que se dicte teniendo por opuesto al demandado se fijará día y hora para que tenga lugar, en su caso, el lanzamiento, que deberá verificarse antes de treinta días desde la fecha señalada para la vista, advirtiendo al demandado que, si la sentencia fuese condenatoria y no se recurriera, se procederá al lanzamiento en la fecha fijada, sin necesidad de notificación posterior

[Este apartado 4 de este artículo ha sido introducido por la Ley 37/2011 de 10 de octubre, de medidas de agilización procesal.(BOE núm. 245 de 10-10-2011, pp.106726 a 106744)]

Així mateix, l’article 704 que evoca per demanar pròrrogues del llançament també fa esment a la data de la següent manera

Artículo 704. Ocupantes de inmuebles que deban entregarse.

1. Cuando el inmueble cuya posesión se deba entregar fuera vivienda habitual del ejecutado o de quienes de él dependan, el Secretario judicial les dará un plazo de un mes para desalojarlo. De existir motivo fundado, podrá prorrogarse dicho plazo un mes más.

Transcurridos los plazos señalados, se procederá de inmediato al lanzamiento, fijándose la fecha de éste en la resolución inicial o en la que acuerde la prórroga.

Per tant, podem dir sense error, que ELS DESNONAMENTS AMB DATA OBERTA SÓN IL·LEGALS tant en consideració de la legislació europea com la comunitària…


PER LA QUAL COSA, VOLEM LA COMPLICITAT TOTES LES ORGANITZACIONS QUE LLUITEM PEL DRET A L’HABITATGE PER ENGEGAR UNA CAMPANYA UNITÀRIA A  PER ERRADICAR AQUESTA EINA BUROCRÀTICA-ADMINISTRATIVA de la pràctica quotidiana dels jutjats i que prevalgui sempre el dret a l’alternativa habitacional


  • Documento suspensión desahucios = [formato.odt] [formato.pdf] – según TEDH (Sentencia Tribunal Europeo Derechos Humanos) – valido alquiler e hipoteca PREVIO al DESALOJO.
  • Documento suspensión desahucio de alquiler por artículo 704 LEC: = [formato.odt] [formato.pdf].

RECENTS CASSOS amb desnonament de data oberta als barris de la zona nord de Barcelona.

  • aquest juliol hem tingut el cas de l’ habitatge de les nostres companyes Juliette i Obince, dos dones sense recursos i amb dos fills a càrrec de 4 i 2 anys, que després d’intentar negociar amb la propietat ajornaments fins a obtenir pis emergència, s’ha arribat al desnonament obert al barri de Verdum, districte de Nou Barris.
  • Aquests dies la família de la Lourdes i Antonio amb tres fills a càrrec tenen data fixada pel jutjat de desnonament amb data oberta per entregar el pis a un fons voltor rus que va comprar el seu pis. Són subhastadors que pul·lulen als jutjats per comprar pisos per inversos estrangers. +++ INFO>>>
  • Tenim altre desnonament obert de 1-15 setembre a Sant Andreu



6è aniversari de la condemna més gran a l’estat per mobbing immobiliari: 3 anys de presó i una multa de 18.000 €

concentració de suport a Rosa Talón el 21 abril 2009 delante de su tiendaÉs la condemna més gran en la història de l’Estat espanyol per un cas d’assetjament d’aquest tipus.

La víctima era Rosa Talón, que ha viscut a la finca tota la vida, i havia denunciat ja el 1999 el propietari pel manteniment de la finca.

L’advocada Laia Serra va indicar que el propietari va pertorbar conscientment la vida de la llogatera, Rosa, mantenint la finca en una situació lamentable durant décades. La llogatera havia denunciat des del 1999 al propietari i l’Ajuntament de Barcelona havia imposat multes i l’exigència de reformes que mai va complir. La història es remunta al 1985 quan es va iniciar el llarg conflicte per demandes d’obres de la llogatera sobre el seu habitatge-local de negocis al carrer Rogent 81 de Barcelona. Llavors el propietari va iniciar una demanda per nul·litat del contracte dient que les despeses d’arranjament de la finca superaven el 50% del seu valor.

El dia 21 d’abril del 2009 s’havia convocat una concentració de suport a rosa Talón per una sèrie de col·lectius entre els quals estava la Xarxa de Suport Mutu del Clot, 5oox20 i altres que van origen a la creació posterior del Eix anti-mobbing de Barcelona i de la web que explicava la lluita de la llogatera rosapimienta.org. El desnonament instat per la propietat en altre Jutjat va ser aturat en veure que hi havia una causa prejudicial penal contra el propietari. Aquest va recórrer la primera sentència fins que l’Audiència Provincial va certificar 3 anys de presó i la multa que finalment van quedar amb dos anys i va evitar l’entrada a presó del condemnat.

El Jutjat Civil de Primera Instància número 42 de Barcelona finalment va condemnar al propietari el 5 de juliol del 2009 després d’una batalla de més de 20 anys. Així doncs aquesta setmana en fa el sisè aniversari…

Us presentem el còmic que es va fer per l’ocasió des de la xarxa de suport a Rosa Talón:


I el que seria la font d’inspiració del logo del moviment: un escarbat. En els ambients dels API i la propietat d’edificis amb solera, als llogaters de renda antiga se’ls sol anomenar els escarbats….. cadascú té la seva moral! També es va fer un tríptic informatiu.