LLoguer social: negoci privat o servei públic de qualitat?

La manca d’un veritable parc d’habitatge públic de lloguer l’ha reduït a un calaix de malendreços

El menysteniment d’aquest model ha estat una constant durant dècades.

Pisos buits, edificis en mal estat, finques mal administrades i l’aplicació dura de la LAU han estat els mals endèmics.

La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca fins ara.

Una declaració de principis.

Avui una tercera part de les llars de Catalunya viu al límit. No poden fer front a cap despesa extra que no sigui menjar o vestir i fins i tot això és complicat. No fa falta donar gaires dades. L’anomenat precariat, aquells ciutadans o llars que viuen en menys de 1000€ són majoritaris als carrers de pobles i ciutats de Catalunya.

De tots els drets robats en nom de la crisi, potser un dels importants és l’habitatge. Sense ell no hi ha projecte de vida (el 75% dels joves viuen amb els pares). Majoritàriament el nou precariat ja no viu en habitatges en propietat o el perdrà en els propers temps. En el mercat de lloguer la relació ingressos/ renda de lloguer ja fa temps que no guarda relació en una estructura salarial en espiral deflacionista. No és d’estranyar que el 70% dels desnonaments a Barcelona siguin per impagament de la quota del lloguer. Quan això succeïx cau sobre el llogater tot el pes dictatorial de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans). Una de les lleis més regressives d’Europa.

El mercat del lloguer és quasi 100% privat, controlat pel lobby del totxo, bancs i els API, que mantenen preus per sobre de la realitat social xuclant la sang als més pobres. Contradictòriament tots busquen “el lloguer segur” pescant en aigües turbulentes. Una contradicció insoluble en el mercat que acaba ajuntant als pitjor situats: els petits propietaris enfrontats a famílies en precari impossibilitades de pagar rebuts que superen el 50% de la renda disponible. En aquesta guerra entre pobres la LAU resolt a favor de la propietat. És un contracte privat, suposadament de lliure concurrència, on les lleis i la justícia fan prevaler la propietat sobre el dret a l’habitatge.

El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari. Si la Justícia, que es jutge i part, imposa les condicions del forts, l’Administració mira cap a l’altra costat adduint que en els contractes privats no si fiquen. Abans l’equip de Govern de l’alcalde Trias i ara l’equip de Colau saben que hi havia i hi ha un problema amb els desnonaments de lloguer a la ciutat comtal.

… El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari.

Algú té una solució habitacional estable pel precariat?

Les dades de la Taula del Tercer Sector, avalades per la mateixa Administració, indiquen que 70.000 llars a Barcelona necessiten un contracte estable de lloguer que no superi els 100€ de renda mensual. Tot inclòs. Aquest hauria d’esser l’abast mínim d’un parc d’habitatge públic a Barcelona que no existeix. Però que no existeixi no vol dir que avui 300.000 persones de la nostre ciutat esperen una solució malvivint mentre hi ha milers de pisos buits. Estem parlant doncs de 70.000 habitatges d’emergència social o, dit d’una altre manera, de lloguer molt assequible.

Els tenim, però no estan accessibles perquè interessos molt poderosos controlen el mercat. Guanyar el debat a l’opinió pública sobre la necessitat d’aquest parc d’habitatge no pot quedar circumscrit només a un problema de beneficència. Aquesta reducció en portaria a construir guettos als quals apartaríem als perdedors d’aquesta injusta societat.

No, nosaltres parlem d’habitatge públic de lloguer com un dret de qualsevol ciutadà, tant guany molt o poc, a un habitatge digne i assequible a les seves possibilitats raonades entorn del 20 al 30% de la renda disponible. Tothom paga impostos i tothom se’n beneficia dels drets ciutadans. Aquest és el debat necessari per a una opció estable econòmica, legislativa, jurídica i socialment. Senzillament és posar l’habitatge al marge del mercat.

Però necessitem una segona condició. No acceptem una aplicació restrictiva amb contractes temporals als quals estan subjectes actualment els llogaters, fruit de les modificacions legislatives del PPsoe a la LAU, que han convertit el lloguer en la particular dictadura de l’arrendador. No és possible un projecte estable de vida amb contractes de 3 anys renovables any a any.

Dret o beneficència. Habitatge protegit i llogater desamparat.

Barcelona té ara un parc d’habitatge social que en prou feina supera els 10.000 habitatges i ara sí que està ple. Alguns habitatges dotacionals de joves fins i tot han estat venuts a fons d’inversió privats (SOCIMI). En aquest petit parc d’habitatge el paper de l’Administració, en el nostre cas, el Consorci de l’Habitatge de Barcelona ha estat nefast durant décades.

Lluny de ser un model, el parc d’habitatge ha patit com mals endèmics els pisos buits, edificis en mal estat i finques mal administrades. La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca que ha primat la lògica del mercat privat, altres cops la beneficència i l’aplicació dura de la LAU.

El menysteniment del parc d’habitatges ha estat una constant durant dècades per part dels gestors públics. Aquests habitatges eren una molesta càrrega de la que calia desempallegar-se. I els llogaters eren beneficiaris, no d’un dret, sinó de beneficència i per tant sempre sospitosos d’enganyar. Hem arribat a situacions inversemblants amb habitatges buits per llargues temporades tapiats amb portes de ferro o, per contra, quotes de lloguer que han superat fins i tot al mercat privat. Les irregularitats en els cobraments dels extres o del manteniment han igualat al Consorci amb les pràctiques més dubtoses del mercat privat.

Molts cops l’habitatge públic s’ha convertit en una mena de barraquisme vertical on s’han ajuntat problemàtiques socials amb atur, famílies desestructurades, etc que reforçava d’una banda el caràcter exclusivament assistencial i, per un altre costat, una opinió pública en contra. Si l’habitatge social era mal vist, com un malbaratament de recursos, l’opció neoliberal, l’opció patrimonialista d’accés a l’habitatge es reforçava i reforçava encara més la bombolla immobiliària, que a fi de comptes era el que interessava

L’aposta del Govern Trias a l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat des de sempre va ser donar un paper dominant en l’habitatge social a les entitats del tercer sector i especialment a Càritas, organització catòlica en mans del Bisbat de la ciutat, reforçaran el caràcter assistencial del lloguer social i públic allunyant-lo encara més del seu caràcter de dret social bàsic. No és casualitat, que Càritas, rebi donacions de pisos dels bancs enlloc de cedir-los a l’Estat que els hem salvat amb els diners de tots. És un apropament cada cop més descarat al model anglosaxo i tatcherià. Per aquesta raó, nosaltres reivindiquem l’habitatge públic com un dret fonamental dels ciutadans i per tant un dret exigible a l’Estat. Té un nom: lloguer social universal.

… Aquests contractes de lloguer públic per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

(*)Caminem cap a un altre model possible…

Dins del marc legal actual, diversos advocats i urbanistes, així com sentències europees i estatals permetrien modificar els paràmetres en el que es mou la gestió de l’habitatge públic i social tant a la ciutat com al país. La Disposició Adicional Primera de la LAU permet establir un règim diferenciat als contractes de lloguer dels habitatges en alguna de les modalitats de promoció pública. Aquests contractes podrien no estar subjectes a la legislació en matèria civil i patrimonial.

En primer lloc, la seva adjudicació està subjecta a un procediment de concurs transparent en base a uns criteris preestablerts. En segon lloc, les rendes venen marcades per llei i finalment les condicions no són objecte de la suposada llibertat contractual civil. El lloguer públic s’aproparia més a la prestació d’un servei públic i, per tant, seria el desenvolupament d’una competència de l’Administració en matèria d’habitatge que donaria servei mitjançant els contractes subscrits amb els seus llogaters. Aquests contractes per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

Això és important, perquè en la venda a fons voltors del parc d’habitatge a Madrid o Barcelona, caldria preguntar si les garanties als llogaters no haurien d’haver estat incloses en els plecs de condicions de la venda. Aquest matis és fonamental doncs els concursos de compravenda no solament han estat mancats de transparència i concurrència en el cas de Barcelona, sinó que les condicions de prestació del servei públic dels habitatges socials estan avui en dubte. En el cas dels habitatges de joves, considerats equipaments dotacionals, afegirien encara més llenya a la discussió.

D’altra banda, els contractes de lloguer social estarien determinats per les lleis de protecció del consumidor en aquest cas d’un be fonamental com és l’habitatge. El Tribunal de Justícia de l’Unió Europea (TJEU) ha legislat profusament sobre la matèria en clàusules abusives com la revisió unilateral de les condicions dels contractes de lloguer social que podrien causar la pèrdua de l’habitatge habitual. Aquesta qüestió es podria judicialitzar en tant la revisió unilateral de les condicions podria resultar una posició d’indefensió del llogater. Aquesta circumstància ja ha succeït a l’edifici privatitzat de pg Urrutia. No són paraules doncs una sentència contra Alokabide ha permès aturar un desnonament per negar-se aquest a revisar una quota abusiva.

… Lloguer Social Universal.

Podria ser la signatura de nous contractes de lloguer objecte d’abús? S’han mantingut les condicions anteriors? La resposta en el cas de Colon Viviendas a Barcelona és no. Des del punt de vista de la jurisprudència actual seria discutible que les condicions dels contractes de lloguer, en prestació d’un servei públic, només es limitessin a la vigència dels contractes. Ha estat molt més greu encara que s’hagi obligat als llogaters a subscriure nous contractes amb les condicions canviades i això podria ser objecte controvertible davant tribunals de justícia civil.

Dit d’una altra manera, en el moment de compra-venda a un tercer, el rellevant no és només l’anàlisi del preu pagat per la venda en l’expedient patrimonial de la Fundació Pisos de Lloguer (i per tant el Consell Comarcal del Barcelonés, REGESA) sinó també les repercussions que aquesta venda tindrà sobre els contractes de lloguer. Per tant seria imputable a Regesa i a la seva subsidiaria Pisos de Lloguer la manca de transparència en tot el procés en un sector com és el de pisos per a joves que hauria de tenir la consideració de regulat.

Aquesta discussió és extensible a tots els habitatges que avui gestiona l’Agència Catalana de l’Habitatge com al Consorci de l’Habitatge de Barcelona amb tots els pisos d’emergència que està concedint. I és una lluita declarada pel lloguer social universal.

(*) Una part dels raonaments d’aquest article han estat inspirats als webs de Leólo i Urbaniker.

article actualitzat sobre el publicat a habitatgepublic.prouespeculacio.org el 29/12/2014




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.




SICOM amb 500×20: aturant el desnonament d’una llogatera.




La carrera de obstaculos para obtener un piso de emergencia social antes del desahucio.

El Consorci de l’Habitatge de Barcelona publica unos requisitos muy duros

Poco a repartir: Hoy la Borsa d’Habitatge de Lloguer de BCN sólo tiene 7 pisos.

Se trata de ocultar a la opinión pública los casos más lacerantes de la Banca e inmobiliarias.

Enfrentamiento_mossos_vecinos_desahucio_Barcelona

Nadie controla los atropellos de los oligarcas del ladrillo y las finanzas…

¡pero se mira con lupa “al pobre”!

No se trata de la garantía del derecho a la vivienda digna que es un articulo decorativo de la Constitución española. Si tienes poco a repartir lo normal es que excluyas con criterios arbitrarios y eso es precisamente lo que ha decidido el Consorci de l’Habitatge de Barcelona. Por lo tanto, los criterios no garantizan el derecho a la vivienda de cualquier ciudadano sino evitar escenas turbadoras de familias en la calle y actuaciones policiales desproporcionadas. Esto es lo que hay.

Y lo que hay es que el Ayuntamiento se ha quedado sin pisos sociales. Las denuncias sobre la enorme cantidad de pisos públicos vacíos  de los movimientos sociales y entidades como la nuestra, pero sobre todo, la larga y dura crisis que vivimos ha llenado el minúsculo parque de vivienda pública y social de Barcelona. La Borsa d’habitatge del Consorci de Barcelona ofrece ya sólo 7 pisos y el Patronat Municipal de l’Habitatge y la Agència Catalana de l’Habitatge agotan los últimos cartuchos.

La Mesa de Emergencias que concede los pisos ha sido criticada por la Síndica de Greuges de Barcelona porque ha concedido una media de 140 pisos/año cuando los desahucios se cuentan a miles. La espera para entrar a pisos de emergencia “ya concedidos” se alarga un mínimo de 3 o 4 meses desde el desahucio. Mientras las familias pasan sus días alojados en los apartamentos temporales de Navas o en pensiones repartidas por toda la ciudad.

Esa es la realidad simple y llana… del Reglament per a l’adjudicació d’habitatges d’emergència social i creació d’un fitxer de dades personals.

¿Qué entienden por emergencia social? la pérdida de la vivienda habitual a causa de los impagos hipotecarios o de alquiler sobrevenidos por la crisis. El proceso sólo se inicia cuando el hogar tiene ya una orden de desalojo del Banco, de la inmobiliaria, del API o del casero. Se entiende entonces que las familias pasan una terrible angustia entre la sentencia judicial en la que pierden la vivienda y la concesión si se da de un piso de emergencia. Los hogares con menores aún les tienen cierta consideración por la hipócrita protección de los menores de la Administración.

Pero los casos de parejas, jóvenes o soltería quedan prácticamente excluidos. Pero hoy día son miles los excluidos,  después de 7 años de crisis, porque muchos hogares ya han perdido la vivienda y nunca entraron en el tutelaje de la Administración. Viven en habitaciones, en casas de familiares o sencillamente ocupando una vivienda.

Las personas con desahucio pendiente deberán cumplir muchos requisitos.

  1. tener sentencia de desahucio a causa de impagos de alquiler o hipoteca en los que el primer recibo impagado es antes de 6 meses de la entrada en la vivienda (para evitar espabilados). Por pérdida del piso porque el banco no hace alquiler social después de la dación en pago. Por pisos en malas condiciones higiénicas o estructurales donde vivan menores, por familiares con enfermedad muy grave o incapacidad, siempre que ocurra después de entrar en el piso. Aún así la mayoría de desahucios con los requisitos no son atendidos por “falta de tutelaje efectivo” de la Administración. Vamos que ni las Oficinas de Vivienda ni los Servicios Sociales se quieren enterar que un hogar se queda en la calle. Quedan excluidos los hogares:
    • que ocupan pisos
    • que viven en habitaciones.
    • que viven en casas de familiares
    • de jóvenes parejas que necesitan independencia económica pero no tienen suficientes ingresos.
    • con impagos pero que sus rentas de la unidad de convivencia superan el 30% del pago del alquiler o hipoteca. Si uno cobra 1000€ pero no paga 290 de cuota queda excluido.
    • impagos de cuota de vivienda en los que el primer recibo impagado es antes de 6 meses de la entrada en la vivienda (para evitar espabilados).
    • que hayan rechazado un piso de protección en los últimos dos años.
    • que no dispongan de unos ingresos mínimos superiores 0,4 veces el Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples (IPREM= 532 €/mes), o sea 213€ y unos ingresos máximos de 532€/1 persona y 1065€/ una unidad de convivencia.
  2. quedarse sin vivienda porque después de la dación, la entidad financiera o inmobiliaria no accede a hacer un contrato de alquiler social. Fíjense que son de emergencia hogares que tenían una hipoteca impagada pero no en cambio una unidad familiar que vive con 426€ en una habitación de 300€/mes.
  3. unidades de convivencia en que viven menores en condiciones de poca salubridad y inseguridad.
  4. unidades de convivencia con miembros con graves problemas de salud agravados por las condiciones higiénicas de la vivienda y que no  se pueden resolver técnicamente. Hay que demostrar que se alquilo el piso antes de los problemas de salud.
  5. unidades de convivencia con miembros con graves problemas de movilidad siempre que el hecho haya sucedido después de la firma del contrato.
  6. unidades de convivencia que viven con menores en edificios en condiciones graves estructurales siempre que hayan firmado el contrato antes de conocerse estas y que no se puedan resolver técnicamente.

Ya nos gustaría que se lo hicieran firmar a los banqueros!!!

Las personas con desahucio pendiente deberán firmar “un contrato social “.

La carrera de obstáculos continua porque una vez superados los escollos de los requisitos se deben presentar un montón de documentos y la novedad es que se debe firmar un “contrato social“. Las Oficinas de Vivienda se comprometen a pagar la diferencia si la cuota supera el 30% de la renta familiar y te exigen la revisión continuada de la situación monetaria de la familia. pero llama la atención las condiciones y compromisos que se exigen: “fomentar su integración en la comunidad”, “seguimiento de las condiciones contractuales”, “seguimiento de los Servicios Sociales de las obligaciones contractuales” ” y propuestas de sanción por incumplimientos o poca colaboración de la familia”.

En realidad se esta sugiriendo que las familias que acceden a los pisos de emergencia son problemáticas en si mismas. Por ello, exigen un código de buena conducta, un contrato social… en definitiva métodos de control social muy al estilo de las últimas técnicas neoliberales del miedo del Gran Hermano. A nadie le piden un código de buena conducta cuando crea una empresa o compra un piso. Ya existen leyes para castigar las actitudes incívicas. No hace falta adelantar que se van a incumplir. Finalmente el artículo 10 permite dos cosas:

  • desestimar la concesión del piso de emergencia si no se ha demostrado fehacientemente su necesidad a pesar de cumplir todos los requisitos.
  • aún teniendo concedido un piso, en el caso de que en tres meses no se hubiera podido entregar, la unidad familiar perderá el derecho adquirido.

Cómo decía una familia de nuestra Asociación 500×20:

“…hay que montar un pollo y salir en la prensa para asegurarse el derecho a una vivienda digna…”




Un interessant pla de “Lloguer solidari” rehabilitarà només 200 pisos buits per a lloguer social

La Generalitat posa en marxa el pla només amb 2’5 milions d’euros.

El propietaris cediran els pisos per lloguer social un mínim de 6 anys.

habitatges en lloguer

L’Associació 500×20 creu que és una bona mesura

L’entrada d’aquests habitatges al mercat provocarà una petita caiguda de preus doncs no es subvenciona el lloguer a la propietat.

Alguna vegada es fa una cosa be però tard i amb un pressupost molt curt que no solucionarà res. Un gra de sorra en el desert. Però expliquem de que es tracta…

Un propietari, prioritàriament una persona física, pot posar a l’abast de la Generalitat un habitatge per un mínim de sis anys per a lloguer social. A canvi de la cessió de l’habitatge, el govern català ajudarà a la rehabilitació del pis per un import de 12000 euros i pagarà tota o una part de les despeses d’escala i IBI amb 75€/mes. A més es podria possibilitar que en aquesta rehabilitació puguin accedir cooperatives de serveis integrades per molta de la nostra gent que està aturada. Això és un afegit nostre.

Com la partida pressupostària per aquest “lloguer solidari” és de 2’5 milions la cosa dona per l’arranjament de 200 habitatges entre les 70 poblacions amb més demanda d’habitatge. Com es tracta d’arranjaments vol dir que aquesta mesura està especialment dissenyada per dignificar habitatges buits molts dels quals es troben al centres de les ciutats mitjanes i petites. En aquests centres històrics, edificis i habitatges han patit un procés d’abandonament per trasllat dels ocupants a d’altres més moderns durant la bombolla immobiliària.

Com sabem en aquests país tots els ous es van posar a la mateixa cistella de la promoció d’habitatge nou. Mai es va pensar en la reforma i rehabilitació. La nostra Associació aposta per aquesta mesura doncs és molt més barata i ecològica. A més dignifica els centres històrics amb noves llars que a continuació donen vida al comerç local. A les grans ciutats com Barcelona, també es possible utilitzar aquesta fórmula, en habitatges antics però la pressió especulativa ha fet que no hi hagi gaire. Però hi ha com hem comprovat a Nou Barris.

Hom que hagi visitat o viatjat per capitals de comarca o pobles grans haurà vist com els centres històrics estan plens d’habitatges buits, molts deteriorats, doncs els propietaris no tenen suficient capacitat econòmica per modificar la situació però volen mantenir la propietat o simplement no hi ha demanda.

Aquest pla de “lloguer solidari” hauria de destinar-se exclusivament a particulars i no a immobiliàries. Fins ara totes les accions destinades a posar en lloguer els habitatges buits han resultats infructuoses i costoses per la Hisenda Pública. Aquesta era la feina de la Societat Pública de Lloguer-SPA (que va ser liquidada després de perdre 40 milions d’euros i gestionar poc més de 4500 habitatges) o de les Oficines d’Habitatge dels ajuntaments. A data d’vui la Borsa d’Habitatge Social de Barcelona només oferta 10 pisos al seu web i aquesta mena de lloguer té preus tant cars que qualsevol llar precària li és difícil accedir-hi.

Aquesta mesura no provoca inflació com la RBE, l’ajut al pagament dels lloguers o l’assegurança de cobrament.

Una mesura estel·lar del Govern Zapatero, després retirada per Rajoy, va ser la Renda Bàsica d’Emancipació dels joves(RBE). Aquesta mesura molt lloada en realitat va provocar un encariment dels lloguers, doncs el propietari o les immobiliàries comptaven amb aquests ajuts de 210 € als joves per incrementar els rebuts.

Altre de les mesures, aquests anys de la bombolla immobiliària, per incentivar el lloguer dels pisos buits ha estat l’ajut al pagament de les rendes als llogaters que no podien fer front als rebuts amb caràcter permanent o eventualment o Lloguer just. Aquesta mesura pot semblar a primera vista una salvació momentània de l’arrendatari però des del punt de vista del mercat afavoreix totalment al propietari que els cobra. Són ajuts als propietaris, se n’aprofiten, fins i tot, bancs i immobiliàries. És així perquè es mantenen les rendes altes mentre la majoria dels sous estan en permanent deflació. De fet és enriquir-lo amb els diners dels contribuents. No pot ser més que una mesura temporal…

Aquesta mesura, els ajuts al pagament del lloguer, el lloguer just, les garanties amb assegurança de cobrament o Avalloguer, etc a càrrec de l’Administració estan entre les demandes de sectors socials amb els que compartim la lluita pel dret a l’habitatge: la Taula del Tercer Sector, Cáritas Diocesana mitjançant Carme Trilla, L’Observatori DESC, la PAH, etc.

El negoci sense risc a l’habitatge.

La nostra Associació 500×20 creu que aquestes mesures distorsionen totalment el mercat. Nosaltres estem per abolir el mercat en matèria d’habitatge perquè creiem que un valor d’ús no pot ser tractat com mercaderia. Però es que fins i tot dins la lògica mercantilista no té cap sentit la mesura de Govern Avalloguer i d’altres.

Imagini que vostè té una fàbrica i ven un determinat producte de primera necessitat. Algú li compra però després no li paga. Per evitar això té una assegurança d’impagaments. Se la paga vostè. Dubtem que la Generalitat li pagui. Doncs be, en el cas de l’habitatge, si té pèrdues se la paguem entre totes. Sembla ser que els propietaris de pisos en lloguer volen el mercat si hi ha guanys però si hi ha pèrdues (impagament del lloguer) tenen el dret a ser avalats pel Govern i a més l’assegurança d’impagaments la paguem entre tots. És fantàstic… negoci sense risc com els banquers, Si guanyo tot per a mi, si perdo paguem tots.

El total d’ajuts al pagament de l’habitatge de la Generalitat al 2013 que finalment van a parar a la propietat representen prop de 60 milions d’euros. Només Avalloguer suposa una partida de prop de 5 milions d’euros de la qual se n’aprofiten fins i tot els bancs. No ens estranya que el sr Ollé, representant dels APIs de Catalunya, i els bancs, hagin criticat la reducció del cobrament d’avalloguer de 6 a 3 mesos de impagaments de rebuts de lloguer fet per l’Executiu català…

Vistos els resultats creiem que són necessàries una altra classe de mesures. Peró serà motiu d’un altre article.

 




Ocupació d’habitatge públic buit: per qué defensem les famílies?

L’ocupació mostra el desinterès de les administracions per aquest dret fonamental.

Es castiga la desesperació de les famílies ocupants amb mesures repressives.

Però els dictàmens del Defensor del Ciutadà sempre han defensat el dret sobre el càstig als ocupants.

cartell a Navarra de denúncia pisos públics buits.
cartell a Navarra de denúncia pisos públics buits.

Barcelona: Poc més que paraules davant la desesperació

A la nostra ciutat hi ha una proporció gens menyspreable de gent que viu en un habitatge en precari, anomenada també ocupació o puntada a la porta. Aquesta s’ha generalitzat en els últims anys com a resposta a una profunda crisi que ha portat a la desesperació milers de persones i llars que veient al carrer, s’han armat de valor, entrant en un pis sense intervenir dret legal. Aquestes ocupacions s’han nodrit d’aquesta fracció de precaris que fins i tot amb un salari no poden afrontar tots els pagaments i més sobreviure.

Fins a l’ocupació han arribat directament gent desnonada com llogaters i una altra gran proporció de gent desnonada pels bancs després d’una execució hipotecària. Abans d’ocupar molta gent ha passat el calvari de viure en pisos de familiars amuntegats o llogant habitacions insalubres, mentre Barcelona i tot el país acumulava milions de pisos buits. La mateixa àrea de Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona calcula que es necessitarien més de 70.000 pisos de lloguer assequible a tot estirar a 100 € / mes per satisfer les necessitats d’habitatge. Necessitats que correspondrien al 20% de la població de la ciutat que viu per sota del llindar de pobresa (menys de 7040 €/persona/any o 14.784/ llar de 3 membres).
Per moltes llars, als districtes més pobres de la Ciutat Comtal, fins i tot aquests diners seria una autèntica fortuna mensual. En aquesta fracció de ciutadans és on es concentren la majoria de desnonaments de la ciutat amb una mitjana de 20 desnonaments/dia. Un 90% son lloguerss com mostren les dades judicials de Barcelona a la seva pàgina 13. No hi ha dades de desnonaments per precari però l’Associació 500×20 li arriben una mitjana de 1 al mes només al districte de Nou Barris. La nostra Associació creu en l’ocupació d’habitatges com un mètode de pressió i alternatiu però no un fi en si mateix.

… l’Ajuntament de Barcelona calcula que se necesitarían más de 70.000 pisos de alquiler asequible como mucho a 100€/mes para satisfacer las necesidades de vivienda de la población pobre.

Cada llar, cada família que forma part d’aquestes xifres és una mostra de les profundes desigualtats que viu l’actual història del nostre país. El 75% de les persones amb menys de 35 anys viuen encara amb els seus pares. Batem rècord mundial en baixa natalitat, en pisos buits per càpita i en amor paranoic per les pedres i els totxos. El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se la fèrria dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari.

Barcelona: 300.000 persones o 70.000 llars necessiten un lloguer social i assequible de 100€.

L’Ajuntament ens ha reconegut en reunions que 70.000 llars necessitarien pagar lloguers no superiors als 100 € (1). Aquesta xifra suposa el 10% del parc útil que és de 812.000 pisos. Però el parc d’habitatge públic de lloguer assequible o social no supera els 10.000 pisos a tota la ciutat.

L’equip de govern de l’alcalde Trias parla, sense parar, de grans inversions en polítiques socials d’habitatge . Ha usat tots els mitjans propagandístics possibles en premsa i televisió per explicar com s’ha gastat 7’2 milions d’euros al llarg de la legislatura. Si parlem de l’habitatge com a dret fonamental l’esforç pressupostari de Trias és minúscul comparat amb altres esforços que sí que són prioritat de CiU a la ciutat. Per posar comparacions: Trias es gasta cada any 6 milions al Mobile World Congress -WMC- o 7’5 milions d’euros al Passeig de Gràcia perquè turistes tinguin wifi i 4G gratuït.

Encara reconeixent que les polítiques d’habitatge social no són només responsabilitat local les comparacions són frustrants. Les xifres en política d’habitatge de Trias són poc més que paraules davant l’allau de necessitats dels milers de famílies que a la ciutat hi viuen miserablement:

Massa temps, fotos, notícies, paraules per famílies que han esgotat les portes i finestretes públiques a què trucar. Famílies que han esgotat la seva paciència esperant l’ajuda de les institucions. I per això acaben ocupant un sostre encara que sigui sense dret. La ciutat, el país, porta massa anys esperant una revolució en matèria d’habitatge que no arriba. És una vergonya aquesta situació després de 40 anys d’Ajuntaments democràtics que demostren la incapacitat reformadora de la classe política per crear un parc d’habitatge públic assequible extensible a amplis sectors de la població. La política s’ha plegat durant massa temps als negocis dels oligarques catalans del totxo, les finances i el turisme.

… És una vergonya aquesta situació després de 40 anys d’Ajuntaments democràtics que demostren la incapacitat reformadora de la classe política per crear un parc d’habitatge públic assequible extensible a amplis sectors de la població.

….

Castigar als ocupants d’habitatges públics i de bancs?

Per a més inri, les famílies que armades de valor s’atreveixen a ocupar pisos són castigades prohibint poder accedir a habitatge social o d’emergència. La gent té fins por que els treguin els nens per no ser capaços de donar-los un sostre on viure.

Aquesta mesura punitiva figura en el reglament de les Oficines d’Habitatge de cada barri. A les famílies que ocupen pisos se’ls fa molt difícil negar l’evidència perquè els treballadors socials fan un seguiment i és fàcil descobrir-lo. Els Serveis Socials, en lloc d’ajudar, s’han convertit en un ens burocràtic que controla i disciplina a les famílies pobres. Ingents recursos burocràtics per fiscalitzar per contractes (d’adhesió, com les hipoteques) a la gent humil i comprovar el grau de pobresa o engany. La Síndica de Greuges de Barcelona s’ha queixat repetidament que els convenis d’habitatge social són contractes socials i no un dret en si mateixos. Molts dels requisits ratllen la il · legalitat en obligar a subscriure acords d’escolaritat, de bon veïnatge, d’ingressos mínims i fins i tot un informe mèdic (suposa vulneració extrema de dades íntimes).

Com tota mesura punitiva, el càstig a les famílies ocupants d’habitatges té la seva pedra a la sabata. Recentment la nostra Associació 500×20 ha defensat al costat de totes les entitats veïnals, partits de l’oposició i la mateixa FAVB el dret a un habitatge d’una família que va ocupar per necessitat un habitatge del PMHB (Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona) al districte de Sant Andreu. Una família amb el marit en un procés de càncer terminal que va morir deixant a dona i un fill petit. El PMHB no s’atreveix a desallotjar la família perquè s’armaria una guerra i es mostra com els seus reglaments punitius no serveixen per arreglar cap problema. Aquest cas aquesta bé explicat aquí i aquí .

L’argument més requerit per defensar el desnonament d’aquesta família és que ocupen el pis que correspondria a una altra segons un barem. Ho defensa el PMHB i el regidor del districte de Sant Andreu de BCN. Està clar … si s’accepta una ocupació i es legalitza, s’està fent efecte crida. Es tracta d’enfrontar un pobre contra un altre i administrar l’escassetat … que despropòsit al nostre país!

… És increïble els ingents recursos municipals per fiscalitzar els pobres i la incapacitat política de posar mitjans i funcionaris a recopilar dades de pisos buits i classe de propietat sobre els mateixos a Barcelona.

….

o castigar l’habitatge buit de la ciutat de Barcelona???

La gent no va a dormir al ras. Si realment es vol acabar amb les ocupacions cal mobilitzar a preus assequibles i fins i tot subvencionats l’habitatge buit. I aquí tenim un altre problema: l’absència premeditada de dades fiables sobre habitatge buit a la ciutat. És curiós veure l’enorme dificultat històrica de CiU i PP per definir que és un pis buit. És increïble els ingents recursos municipals per fiscalitzar els pobres i la incapacitat política de posar mitjans i funcionaris a recopilar dades de pisos buits i classe de propietat sobre els mateixos a Barcelona.

Un habitatge buit per llargues temporades ¿es contradiu constitucionalment amb la funció social de l’habitatge? …. Només ho recordem perquè alguns partits et donen al cap amb aquesta Constitució només quan els interessa.

O en un habitatge buit ¿ha de prevaler el dret patrimonial a fer el que vulgui amb ell? no estem parlant d’una casa enmig del no res … estem parlant d’un pis al mig de la conurbació de Barcelona on suposadament han de poder viure els ciutadans d’aquest país o  potser… la gent pobre ha de viure al ras?

El web de l’Ajuntament de Barcelona els situa en 88.259 (11% del total, per sota de la mitjana). Els polítics de l’Ajuntament neguen que les seves xifres siguin reals. Nosaltres sí que creiem que hi ha 90.000 pisos buits i ho expliquem en aquest post amb tot detall.
Per això creiem en les polítiques que obliguin a mobilitzar el parc de pisos buits:

  • què hi ha sr. Mas i Trias de les multes a pisos buits de la Banca i immobiliàries?
  • quan tindrem un cens fiable d’habitatge buit i del perfil dels propietaris?
  • quan es faran veritables polítiques de rehabilitació d’edificis i pisos vells oferint algunes condicions favorables als particulars que accedeixin a lliurar els seus pisos a l’Administració?

Prouespeculació.org i l’Associació 500×20 no aposta per subvencionar els lloguers perquè és una mesura inflacionista que acaba inflant els preus del mercat que hauria de regular. Veritables polítiques de mobilització d’habitatge buit és una mesura llargament discutida però no conclosa. Nosaltres tenim la nostra opinió i no coincideix amb les majoritàries …. però serà objecte d’una altra entrada perquè és molt important en aquest país.

(1). A les reunions amb Qualitat de Vida. La Taula del Tercer Sector creu que a Catalunya es necessitarien 200.000 habitatges de lloguers realment assequibles. La Síndica de Barcelona ha urgit a l’Ajuntament ha nodrir el parc d’habitatge per donar sortida a l’emergència residencial.




Les pancartes dels edificis de joves privatitzats ja no hi són…però tornaran!

Ni trencades ens treuran els nostres drets!

El passat dia 25, a les 19 hores, quatre promocions de pisos de protecció oficial vam penjar pancartes a les façanes per protestar per la privatització de la gestió dels pisos, que ha estat venuda a Colón Viviendas.

Les pancartes ja no hi són. Us preguntareu què els hi ha passat. Us farem un petit resum.

El dia 26, la pancarta de La Sagrera es va trencar. El més probable és que es trenqués per la força del vent.

Les pancartes d’Urrútia i de Rio de Janeiro, tampoc van arribar al dia 27. La forma en què van aparèixer trencades fa pensar que algú va tallar-les intencionadament. El mateix va passar amb la pancarta del carrer Benavent, tot i que va resistir fins el divendres 27. El que ha passat a Urrútia, Rio de Janeiro i Benavent fa pensar que, si la pancarta de la promoció del carrer de la Sagrera hagués aguantat, hauria estat sabotejada, com tota la resta. No sabem qui ho va fer, ni per què, però això és inqüestionable.

URRUTIA
Pancarta estripada al Passeig d’Urrútia

El primer impuls va ser indignar-nos. Després de mesos de lluita, menystinguts per les administracions i la majoria dels partits polítics que ens han fet, literalment, perdre el temps, vam decidir deixar-nos de protocols i prendre la iniciativa.

Volíem que els barris, més enllà de les diferents associacions de veïns dels barris afectats, de la FAVB i de 500×20, del Síndic de Greuges i de la Síndica de Barcelona, sabessin què estava passant amb l’habitatge públic. I ho hem aconseguit! Perquè durant unes hores o uns dies, qualsevol vianant que passés pel davant dels edificis afectats, en aixecar el cap, va veure que alguna cosa no rutllava al seu barri. Alguns van preguntar-nos: “Què us passa?”. Alguna d’aquestes persones, quan va veure que la pancarta del seu barri ja no hi era, també ens va preguntar: “Què ha passat?”

Comprovar l’interès despertat per les pancartes ens va ajudar a refer-nos. Després d’una estona de llepar-nos les ferides, ens vam aixecar i vam començar a pensar quin serà el nostre següent pas.

Trobarem altres vies d’explicar el que està passant. Farem arribar a cada racó de Barcelona les preguntes que ens fem. Explicarem que ja ens han intentat silenciar un cop. Que els molesta que demanem explicacions de com es gestiona el patrimoni de tots.

Aquesta crisi, que encara continua, ha estat molt dura per a la majoria de la població. Però també ha tingut una part bona: la gent s’ha conscienciat que ha de defensar els seus drets perquè no li prenguin de les mans, i s’està organitzant. I un habitatge públic i de lloguer assequible és un dret que tenim i que està en perill. I la gent ho ha de saber!

Perquè el dia que marxin els actuals inquilins, han de poder venir uns altres després, mantenint les condicions dels anteriors i han de ser seleccionats de forma transparent per evitar greuges. I això no està garantit. A més, els ingressos dels lloguers no han d’anar a parar al compte de resultats d’un fons d’inversió que ha comprat patrimoni públic construït amb els impostos de tothom i venut en el moment que més devaluat estava i, per tant, tirat de preu.

A l’habitatge públic també s’han socialitzat les pèrdues i privatitzat els beneficis.

I, quanta més gent n’estigui al corrent, més difícil els hi serà continuar fent-ho.

Ens ajudeu a difondre-ho?




PRIMERA ACCIÓ DEL VEÏNAT DELS EDIFICIS PRIVATITZATS DE LLOGUER SOCIAL PER JOVES.

jornada contra privatització habitatges jovesEls veïns i veïnes de les 4 promocions que ha venut l’Ajuntament de Barcelona al fons voltor Colón Viviendas comencem les mobilitzacions.

DEFENSEM L’HABITATGE PÚBLIC – PROU ESPECULACIÓ

dia 25 de juny a les 19:00h

penjarem simultàniament pancartes als quatre edificis

Vine a donar suport demà a les portes dels edificis.

Les Corts
• Benavent 51
Nou Barris:
• Pg Urrutia 13-37
• Rio de Janeiro 11
San Andreu
• Gran de la Sagrera 77-79

Demanem el suport dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona, defensem el comú, defensem el que és públic, denunciem la progressiva privatització del parc públic d’habitatge a la ciutat de Barcelona.

VINE- DÓNA SUPORT -DIFON A LES XARXES -EXPLICA-HO

amb el suport de la FAVB, Associació 500×20 i Nou Barris Cabrejada

Més informació a: http://habitatgepublic.prouespeculacio.org/




AJ9B_+500×20 – Xerrada desnonaments i la dificultat accés a l’ habitatge dels joves

XERRADA + DEBAT +PICA PICA

demà dimecres 18 a les 19:00h

Masia de la Guineueta

AJ9B_‎Xerrada-desnonaments càrrec de 500 x 20 i dificultat acces habitatge




Hi tornem – dijous 27 febrer! cassolada contra els desnonaments a Nou Barris

caçolada contra els desnonaments

DRET A L’HABITATGE PER A TOTHOM

¡centenars de llars tenim el mateix problema!

AFEGEIX-TE!!

Més de 50 persones aturen el desnonament de la Rachida i els seus petits

La recent sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg exigeix ​​als nostres governants que no poden fer fora ningú de casa sense una alternativa.

Però la Regidora i l’Oficina d’Habitatge donen habitatge a compte-gota quan no fa cas o mira cap a l’altre costat. Exigim lloguer públic i assequible per a tots! I multes als pisos buits de Bancs i immobiliàries!

CADA DIJOUS 10’30-13 HORES

DAVANT OFICINA HABITATGE DE NOU BARRIS

a la seu de l’Ajuntament

amb el suport de: Associació Veïnes i Veïns de Porta, Roquetes, Associació 500×20, Assemblea Aturats, 15-M i Nou Barris Cabrejada.

Proper desnonament en camí.. família de Rachida Mazigh i els seus dos fills petits

DILLUNS 3 de MARÇ 9 HORES

LLOC: c/ Josep Solé i Barberà, 8 (Roquetes) metro Línia VerdA

Solidaritat amb la família que volen desnonar. Demanem un pis públic per allotjar-los. Uneix-te a la cassolada !!




dimecres 22 gener – 19h -assemblea edificis privatitzats x Regesa

2ª ASSEMBLEA LLOGATERS/ES

EDIFICIS PRIVATITZATS x REGESA A COLON INMOBILIARIA

DIMECRES 22 DE GENER 2014, 19 hores

edificis privatitzats x regesa-BCN_llarga Centre Cívic Can Basté Pg. Fabra i Puig 274 – LOCALITZACIO

Metro: L5 Virrei Amat/ Bus: 11,31,32,47,50,51, 71,82

Després de realitzar la 1ª assemblea dels edificis, continuen preparar peticions conjuntes a les administracions responsables de la privatització i sobre les condicions dels lloguers i edificis als nous propietaris. A la primera assemblea es va decidir diverses coses.

Un possible ordre del dia seria:

    • constitució de Junta de veïns amb estatuts. (penjarem uns estatuts bàsics per a tothom)

    • Anàlisi de nous contractes (tenim un de c/Benavent). Acompanyament entitats implicades. ¿contractes de lloguer i parking?

    • Intentar conèixer si el valor de les despesses d’escala es correspon amb el que es cobra

    • Regesa, Fundació pisos de lloguer i Oficines Habitatge. Legalitat de la privatització? Preparar propera reunió i que volem aconseguir d’ella.

    • El tema de la comunicació pública, xarxes socials, Internet, Facebook…

    • Assistència als Consell i Audiències de Districte i barri

Us esperem!!

Amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, Can Peguera, Porta, Sagrera, Les Corts, Nou Barris Cabrejada i Associació 500×20.




els llogaters dels edificis privatitzats de REGESA fan la primera assemblea

L’assemblea va ser convocada per la nostra Asociació 500×20, les entitats veïnals dels barris afectats i els nuclis de llogaters  que s’estan organitzant a cada edifici. La Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona va aixoplogar aquest inici de defensa dels drets dels llogaters. Van assistir mig centenar de persones al Centre Cívic Can Basté de Nou Barris al costat de Virrei Amat al districte de Nou Barris.

ES PREPAREN PER DEFENSAR-SE DAVANT LA INMOBILIÀRIA COLÓN de MADRID

LES ENTITATS SOCIALS VOLEN DEMANAR RESPONSABILITATS A L’ENS PÚBLIC REGESA

asamblea dels 4 edificis privatitzats x regesa a BCN

A l’inici es va fer una explicació de com es va descobrir la venda dels edificis públics i els representants de les entitats convocants van fer una defensa del parc públic d’habitatges de Barcelona contra la venda i privatització d’aquestes petites conquestes a cada barri. També les entitats veïnals es van manifestar contundents per la modificació del caràcter de equipaments dotacionals que eren els edificis de joves “10HJ” i la modificació barroera que han fet les Administracions de la normativa per vendre’s aquests edificis a la iniciativa privada.

ELS NEGOCIS DE LA IMMOBILIÀRIA COLON PERMESOS PER L’ADMINISTRACIÓ

L’assistència d’un treballador adscrit a la immobiliària Colón i les preguntes dels llogaters van permetre desentrellar el que significarà a partir d’ara la seva relació amb una empresa privada:

  • La intenció de Colón Immobiliària és no actualitzar contractes i passarà a fer-ne de nous amb totes les condicions renovades a tots els llogaters antics:
    • els contractes seran de 3 anys.
    • actualitzacions amb l’index del IPC d’aquests lloguers en règim protegit, de la fiança (1 mes) i dels dipòsits bancaris (sobre 1700€).
    • es podran exigir el lloguer de parking encara que no tinguis cotxe.
    • s’assegura que s’afrontaran els arranjaments de les instal·lacions deficients però es podrà repercutir sobre el rebut de lloguer.
    • es repercutirà l’IBI
    • hi haurà penalització per abandonar el pis, com a mínim d’un mes per any.
    • Va quedar en l’aire com seran les prorrogues acabats aquests 3 anys (l’empresa no té cap obligació de fer renovacions). Només cal assabentar un mes abans al llogaters que s’ha d’anar
  • Per tant el negoci de la immobiliària no vindrà per la quota bàsica regulada (només 25 anys) sinó pel cúmul de complements que la llei d’arrendaments urbans permet carregar. Per tant, Colon Immobiliària en cadascun dels conceptes legals s’agafarà al que més li convingui al seu negoci de les vigents lleis pels llogaters.
  • L’altra negoci de la immobiliària serà que ja ha obtingut una plusvàlua del 40% del valor dels edificis només perquè es van vendre a vaig cost i sense competència. Azora, la matriu de Colón Vivienda, amortitzarà la inversió en poc més de 10 anys.
  • Algun periodista indicava que els edificis ja privatitzats al 2010 per Consell Comarcal del Barcelonés, controlat pel PSC, els veïns es queixen dels conceptes i complements afegits al rebut que l’encareixen el 100%.
  • La nostra Associació 500×20 va indicar que la propietat feia una lectura de les lleis molt sesgada a favor seu: la llei diu que el mínim dels contractes són de 3 anys però no parla de màxim. la llei no diu que sigui obligatori repercutir l’IBI.
  • Els contractes de lloguer que podrà fer Colon Immobiliària seran desequilibrats a favor seu, doncs els llogaters només poden adherir-se al contracte o deixar-ho córrer i a més amb penalització.
  • La Administració es vol rentar les mans doncs és un contracte privat entre les parts. La Generalitat només regula el preu del lloguer protegit per m2. Les Oficines d’Habitatge no poden fer res. La Síndica de Greuges tampoc. Els llogaters passen de tutelats per una Administració pública a una empresa amb afany de lucre… i precisament en l’habitatge, mare de totes les bombolles i corrupcions en aquest país.
  • Els anuncis apareguts els darrers dies en portals immobiliaris oferien aquests pisos protegits, es salten tota la normativa legal doncs es obligatori està inscrit al registre únic d’habitatge. però com tots sabem qui o vigilarà i qui posa la mà al foc que no es canviarà la normativa per qualsevol administració en benefici del lobby i fons inmobiliari Azora.
  • Tots edificis deixaran de tenir la consideració de protegits al cap de 25 anys de construits. Alguns els queden ja menys de 20 anys.
  • Molts veïns es queixen que hi ha molts pisos buits en els edificis i que les portes tenen planxes de ferro.

asamblea dels 4 edificis privatitzats per Regesa a BCN

Els llogaters s’organitzen amb les entitats socials que donen suport.

El veïnat dels blocs afectats ja venien de fer reunions i s’estan organitzant per fer demandes conjuntes. També s’ha demanat que tots els llogaters afectats per noves contractacions siguin acompanyats amb suport social i jurídic. Les primeres són a finals de mes a l’edifici de Urrutia.

A l’assemblea va ser acompanyada per veïnat afectat dels edificis del Titanic de Sant andreu que van venir a donar suport i així com les entitats veïnals dels barris de Can Pegquera, les Corts, Sagrera i de Porta.

Els acords van ser:

  • Es farà la propera assemblea de seguiment el dimecres 22. EL lloc està per confirmar però possiblement seria Can Baste com en aquest primer cas.
  • Demanar una reunió des de la FAVB a Regesa (ja està demanada) i al Consell Comarcal del Barcelonés.
  • La nostra Asosociació creu tambe que hauria de denunciar-se tot això a la Sindica de Greuges de Barcelona perquè sigui investigat per la seva institució.

Informació relacionada

ILEGAL! Regesa y Barcelona ya estan adjudicando los pisos de jóvenes sin sorteo

Los 298 pisos para jóvenes de Regesa en Barcelona podrían ser revendidos.

Barcelona oculta la venta de 4 edificios de vivienda pública de alquiler a Azora Inmobiliaria

Precarios: de la esclavitud de la hipoteca a la dictadura del alquiler.




La Favb davant la venda de pisos de Regesa

Es tracta d’una operació totalment rebutjable i que obre molts interrogants.

Recentment hem sabut, gràcies al treball de l’Associació 500×20, que Regesa, l’empresa pública depenent del Consell Comarcal del Barcelonès, ha procedit a la venda de 298 habitatges públics de lloguer a Colon Viviendas SII S.A., filial del grup Lazora (gestionat per Azora Inversiones). Una venda que afecta 4 blocs d’habitatges públics de lloguer situats als barris de les Corts (districte de les Corts), Can Peguera i Porta (Nou Barris) i Sagrera (Sant Andreu).

Es tracta d’una operació totalment rebutjable i que obre molts interrogants:

1 En primer lloc, per l’opacitat de l’operació: la situació s’ha desvetllat quan els habitants d’aquests blocs han rebut la comunicació d’un fet consumat. A més, hem pogut constatar que Regesa havia cedit la propietat d’aquests habitatges a la Fundació Pisos de Lloguer, entitat privada ubicada al mateix domicili que Regesa, qui ha efectuat la venda. El Patronat d’aquesta Fundació està format per representats dels Ajuntaments del Barcelonès (de CiU, PP i PSC). Es tracta d’una política d’anar creant entitats pantalla més pròpies de les empreses especulatives que no pas d’un sector públic que ha de ser transparent davant la població que representa.

2 La venda per 11,4 milions d’euros (segons “El País”) d’una concessió per 75 anys d’ocupació d’un espai públic, del qual només es garanteixen 25 anys d’habitatge social, és un autèntic regal a l’empresa financera. El preu per habitatge venut és de poc més de 37.000 euros i la inversió total es pot recuperar en un curt termini de temps: amb un modest lloguer de 300 euros mensuals, la inversió s’amortitza en poc més de 10 anys. La resta del temps són guanys nets: una rendibilitat assegurada.

3 El beneficiari de l’operació, el grup Azora, és un gestor de fons financers procedents de les entitats bancàries que han rebut milions d’ajuts en el rescat del sistema financer. La seva pròpia web reconeix que la gestionen fons d’entitats financeres, fons de pensions i grans inversors. Els seus màxims dirigents són actius directius de la divisió immobiliària del grup Santander i l’antic president de Goldman Sachs España. Es tracta de la mateixa empresa que ha comprat 3.000 habitatges públics a l’Ajuntament de Madrid, precisament associada a Goldman Sachs. Resumint: els responsables del desastre són els seus principals beneficiaris.

4 L’operació genera molts dubtes sobre el futur dels blocs. En teoria s’imposa l’obligació de mantenir les mateixes condicions de lloguer durant 25 anys, però aquesta és una condició poc creïble ja que diversos blocs són habitatges per a joves amb contractes de 5 anys, i sovint d’elevada rotació. No queda gens clar què passarà quan s’hagi de renovar el contracte o quan arribi un nou llogater. Tampoc no queda clara la situació de les entitats que ocupen aquests blocs. La recerca de màxima rendibilitat pròpia d’aquests agents financers també fa témer que el manteniment dels blocs per un període tan llarg pateixi greus problemes.

5 Alguns dels edificis venuts han estat construïts sota la figura urbanística 10HJ, considerats equipaments que no podien constituir habitatges permanents. La cessió a la gestió privada els converteix de fet en habitatges corrents, pervertint completament la qualificació d’espais públics. La FAVB i les entitats associades sempre vam denunciar que construir habitatges en espai d’equipaments era inacceptable i constituïa una veritable alteració del dret urbanístic. La privatització realitzada no fa sinó donar-nos la raó dels perills de jugar amb l’ordenament urbanístic. A la pràctica, la jugada ha permès transformar un espai previst per a equipament en un espai d’habitatge privat.

6. L’enfonsament de Regesa, que justifica aquesta venda, és el producte d’una política pública que va intentar utilitzar l’especulació urbanística com a eina de finançament. L’especulació sempre acaba passant factura social. I el que és preocupant és que quan aquesta factura es fa palesa, es decideixi seguir promovent noves formes d’especulació.

7 La venda dels habitatges no era inevitable. Sabem que van ser oferts a l’Ajuntament de Barcelona i que aquest fa refusar comprar-los. Un fet inexplicable en un Ajuntament que presumeix d’una bona situació financera (amb capacitat inversora). En els darrers mesos, tant l’alcalde Xavier Trias com els responsables d’habitatge han estat defensant la necessitat de promoure un parc públic d’habitatges de lloguer. Tenien l’oportunitat d’ampliar-lo en 298 habitatges (més d’un 25% dels 1.000 considerats com a objectiu) i s’ha renunciat a fer-ho. La política d’habitatge de l’actual Ajuntament sembla respondre més a criteris de rendibilitat política que no pas a un plantejament seriós (va comprar els pisos buits de Torre Baró, on hi havia una forta mobilització, i en canvi va renunciar a la compra d’aquest paquet). La pretesa política de promoure els habitatges de lloguer queda ara fora de tota credibilitat i ens fa témer que es tracta d’una simple cortina de fum per justificar la privatització dels aparcaments públics. Comptant que l’Ajuntament de Barcelona té un paper central a Regesa i la FP que ha decidit la venda, podem dir que en matèria d’habitatge la seva política no difereix de la que realitza l’Ajuntament de Madrid, presidit per la senyora Ana Botella.

8 La venda dels edificis de Regesa fa témer que només sigui el punt de partida de la privatització del poc habitatge públic de lloguer que queda, com de fet ja ha anunciat l’Incasol.

9 Aquesta política no es pot repetir. En una ciutat, i un país, on el problema de l’habitatge és una de les manifestacions més cruentes de la crisi econòmica i dels efectes del model d’especulació financera i immobiliària que l’han generat, no podem acceptar que es privatitzi i s’entregui a especuladors privats el parc d’habitatge públic.

Per tot això, exigim:

  • La reversió d’aquesta venda i el compromís formal dels partits presents a l’Ajuntament perquè no es vengui ni un habitatge públic més.
  • La depuració pública de responsabilitats dels partits que han portat la gestió de Regesa a la crisi, dels seus tripijocs societaris i de l’operació de venda dels habitatges.
  • L’abandonament definitiu de la construcció d’habitatges en sòl dedicat a equipaments.
  • El desenvolupament d’una veritable política pública d’habitatge, basada en el lloguer assequible, per garantir un dret universal a tota la població.

 

Barcelona, 10 de desembre de 2013




Trias posa només 19 pisos per a 3000 famílies en risc d’exclusió social.

Després de l’ocupació de Torre-Baró l’Ajuntament de BCN mou fitxa.

Posa 19 pisos dels 200 buits per a llars amb rics d’exclusió social.

Només a la ciutat hi ha inscrites 3000 sol·licituds de gent desesperada.

La mesura cobreix el 0’6% de les necessitats identificades per la Casa Gran.

Els responsables de l’Ajuntament comencen a intuir l’abast de l’exclusió social a Barcelona.

A les negociacions amb l’Ajuntament després de l’ocupació dels pisos de Torre-Baró  les entitats veïnals i la nostra Associació varem deixar anar als representants municipals que una majoria de la nostra gent no podia ni pagar 100€ per a un lloguer. Que segurament milers de llars vivien sense ingressos fixes o amb la PIRMI. Que pretendre cobrar suposats “lloguers socials” de 400€ era senzillament una estafa.

La tensió de la negociació va permetre copsar que els representants municipals viuen molt lluny de la realitat dels barris populars. Però alguna cosa van entendre.

Pocs dies després a la seu del Consorci de l’Habitatge de Barcelona els representants municipals, amb Antoni Sorolla (secretari d’Habitatge) i Josep M. de Torres i Sanahuja (Gerent Institut Municipal d’Urbanisme) al capdavant, presentaven les xifres de repartiment dels quasi 200 pisos buits  de Torre-Baró. Contents perquè oferien més pisos especials feien partícips als representants socials dels nombre d’habitatges i dels criteris d’adjudicació :

  • 152 habitatges per a lloguers compresos entre 200 i 440 euros: repartiment per sorteig
  • 37 habitatges per emergències, repartits així:
    • 7 pisos per entitats de gestió d’habitatge social
    • 11 pisos per emergències socials (desnonaments)
    • 19 pisos per contingències especials (entengueu gent amb risc veritable d’exclusió social)

Què cal entendre quan ELLS parlen de l’eufemisme “contingències especials”:

Contingències especials es la cara més crua de la crisi: pagar lloguers que superen el 40% de la renda de la llar, viure en pensions, rellogat, provenir de cases d’acollida social, gent sense domicili fix (viure sota un pont o ocupant un pis), viure en un habitatge insalubre, violència domèstica, etc

Evidentment l’Ajuntament mai acceptarà la paraula pobresa, exclusió social, etcen les seves mesures doncs seria indicatiu del fracàs de les polítiques d’habitatge durant dècades a Barcelona.

Els criteris d’accés són unitats de convivència des de 2 membres i ingressos inferiors a 11.928€ anuals i accepten que no siguin demostrables.

No són només “els sense sostre”, són més de 3000 sol·licituds de 3000 llars desesperades

Són les llars que viuen sense ingressos regulars o amb pensions o pirmis miserables. A la “marca Barcelona” es compten per milers. L’Ajuntament va reconèixer que tenia més de 3000 demandes d’habitatge d’aquesta classe.

Trias posa novament una tirita a la ferida sagnant: 19 pisos, el 0,6% de les seves sol·licituds, per 3000 famílies desesperades.

Diuen que Barcelona no té pisos buits. Tots els representants de l’Ajuntament amb els que hem parlat diuen que la dificultad principal es que a Barcelona quasi no hi ha pisos buits. Mentida!