2017: el experimento #VidaLaietana y el edificio 15-O ocupado en el 2011 en el barrio de Verdum.

Conversión de edificios a ALQUILER PÚBLICO Y ASEQUIBLE

Creemos necesaria la comparación de las dos experiencias, sobre dos procesos que pudieran haber tenido el mismo resultado pero el desenlace feliz sólo ha sido para el primero: #VidaLaietana . Esta entrada pretende poner en alerta a las entidades que luchamos por el derecho a la vivienda para no cometer errores que son dolorosos y costosos a largo plazo para familias y activistas. Nos referimos a la ocupación de edificios públicos, de inmobiliarias o de entidades financieras.

més de 300 persones muntaen una assemblea a la plaça de Verdum

El 15 de Octubre del 2011, en plena efervescencia del movimiento 15-M, se realizó una manifestación bajo el lema: l’indignació a l’acció … mobilització mundial. Había 3 columnas de colores y la verde reivindicaba el derecho a la vivienda. Un sorprendente dispositivo en que participó nuestra asociación llevó esa columna verde de + de 1500 personas en metro desde plaza Catalunya a NouBarris y ayudaron a ocupar un edificio que estaba vacío desde hacia años, en el barrio de Verdum propiedad de Cajamar. La alegría desbordante del éxito siguió al alojamiento de alguna de las familias que esperaban un techo en nuestro distrito en un momento en que los desahucios ya caían a plomo en el que sería el distrito más castigado del país.

Recién llegado a la alcaldia Xavier Trias, de CiU, en un discurso en el cercano parque de la Guineueta, dos días después, renegaba de esas prácticas anti-sistema. Se creo una asamblea de gestión del edificio y poco después llegaban los primeros problemas junto a nuevas familias por el efecto llamada. A la asamblea se presentaron los antiguos propietarios del solar donde en permuta tenían tres pisos. Junto a ello, la aparición de los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento y los Mossos de Esquadra primero camuflados y después en servicio oficial. Los Servicios Sociales y el responsable de comunicación de la Alcaldía rápidamente se pusieron en contacto asegurando su interés en buscar soluciones al conflicto

La asamblea tomó un portavoz para la prensa y televisión que llegaba ávida de las formas nuevas de lucha. Los conflictos dentro de la asamblea de familias, activistas y gente del barrio se dieron en varios frentes:

  • Los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento buscaron tener información de las familias para encontrar vías de comunicación y ayuda. Un sector de los ocupantes principalmente activistas se negó a ninguna negociación.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a respetar las viviendas de las familias que habían negociado con el constructor la permuta.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a abrir la posibilidad de negociar la compra del edificio por el Ayuntamiento, a precio de saldo a Cajamar, para convertir las viviendas en pisos sociales.
  • La Asociación de Vecinos de Verdum, en una profunda crisis desde hacía muchos años, nunca dio soporte a la ocupación y por lo tanto a contrabalancear una salida negociada. Igualmente La Coordinadora de Avv y entidades de Nou Barris tampoco quiso entrar en el conflicto social de denuncia que suponía aquella ocupación. El movimiento vecinal nunca entendió desgraciadamente la conversión de la vivienda como un objeto financiero en la crisis que se estaba cociendo en todo el planeta y la problemática de los desahucios que ya caían a plomo en el distrito
  • Si el movimiento 15-M que dio cobijo a la ocupación, permitió ver con simpatía la ocupación, los conflictos dentro del edificio, algún que otro incendio en uno de los locales y el enfrentamiento con algunos jóvenes del barrio malbarataron esa simpatía inicial.

Nuestra Asociación, defendió desde el inicio, que con el soporto del vecindario era posible una negociación pública de las condiciones de vida de las familias, la mayoría en paro y con niños. El proceso aunque complejo suponía de facto aceptar que las políticas sociales de vivienda  y servicios sociales  estaban fallando en muchos aspectos. Con los meses, los canales de comunicación se cortaron y las familias algunas con problemáticas complejas se quedaron a merced de las circunstancias.

Defendimos a ultranza la conversión del edifico en viviendas de alquiler público y asequible para lo cual el Ayuntamiento o la Generalitat debería comprar a precio de tanteo y retracto el edificio abandonado. No era una idea descabellada y seguramente hubiera dado una salida distinta a la constitución del Banco malo que ha sido un desastre financiero para el país. El sector mayoritario no estaba de acuerdo, en otras palabras quería vivir ocupando sin más y supuestamente consolidar esa ocupación.

Nuestra entidad para dar un vuelco a la campaña de prensa contra la ocupación que se inició vimos en los propietarios de la permuta una oportunidad para dar el vuelco. Aceptar su derecho a las viviendas de la permuta y demostrar que los “ocupas” respetábamos la propiedad de esas familias estafadas en la burbuja. Con el sector mayoritario no fue posible llegar a ningún acuerdo. No quisieron respetar esas viviendas y supuso un enojo importante en el barrio, porque eran una familia conocida, que provocó enfrentamientos con vecinos.

Nuestra asociación después de algunas semanas dimitió como portavoz de la asamblea por no tener un apoyo mayoritario y poco después abandonamos la asamblea del edificio porqué creímos que las decisiones tomadas no se correspondían con los objetivos iniciales. Las asambleas del 15-M de Nou Barris que se celebraron en la plaza contigua al edificio se fueron vaciando hasta que se decidió volver a la marquesina de la Vía Júlia.

Con los meses se iniciaron los conflictos entre familias y entre familias y activistas ocupantes del edificio, donde las asambleas interminables agotaban a gente poco acostumbradas a esas dinámicas. Los tímidos intentos de enraizar en el tejido asociativo después de lo acontecido se hicieron más complicados (1). Hubo un incendio. “Desaparecieron” partes estructurales y materiales de la obra que aún quedaban para acabar el edificio y un largo sinfín de problemas con el agua, la luz, etc. Seguramente no nos dimos cuenta de la magnitud del cambio de lo que proponíamos pero recientemente alguna familia en los medios de prensa, después de las recientes ocupaciones en la ciudad, han pedido la intervención en el sentido que propusimos hace 6 años: la conversión del edificio Almagro en viviendas sociales – alquiler público- del Ayuntamiento.

Una CRONOLOGIA DE LOS HECHOS:


Nuestra Asociación participó en la reivindicación de diversos colectivos de Barcelona para que el edificio de Via Laietana se convirtiera en alquiler publico. El acuerdo con el Ayuntamiento actual había inspirado nuestras propuestas con el edificio del 15-O de la calle Almagro:
salva TORRES


(1) Blog del edificio Almagro – 15O- actualizado del octubre del 2011 al 2012.

(2) comunicat de premsa sobre acord amb equip Govern municipal.




LLoguer social: negoci privat o servei públic de qualitat?

La manca d’un veritable parc d’habitatge públic de lloguer l’ha reduït a un calaix de malendreços

El menysteniment d’aquest model ha estat una constant durant dècades.

Pisos buits, edificis en mal estat, finques mal administrades i l’aplicació dura de la LAU han estat els mals endèmics.

La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca fins ara.

Una declaració de principis.

Avui una tercera part de les llars de Catalunya viu al límit. No poden fer front a cap despesa extra que no sigui menjar o vestir i fins i tot això és complicat. No fa falta donar gaires dades. L’anomenat precariat, aquells ciutadans o llars que viuen en menys de 1000€ són majoritaris als carrers de pobles i ciutats de Catalunya.

De tots els drets robats en nom de la crisi, potser un dels importants és l’habitatge. Sense ell no hi ha projecte de vida (el 75% dels joves viuen amb els pares). Majoritàriament el nou precariat ja no viu en habitatges en propietat o el perdrà en els propers temps. En el mercat de lloguer la relació ingressos/ renda de lloguer ja fa temps que no guarda relació en una estructura salarial en espiral deflacionista. No és d’estranyar que el 70% dels desnonaments a Barcelona siguin per impagament de la quota del lloguer. Quan això succeïx cau sobre el llogater tot el pes dictatorial de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans). Una de les lleis més regressives d’Europa.

El mercat del lloguer és quasi 100% privat, controlat pel lobby del totxo, bancs i els API, que mantenen preus per sobre de la realitat social xuclant la sang als més pobres. Contradictòriament tots busquen “el lloguer segur” pescant en aigües turbulentes. Una contradicció insoluble en el mercat que acaba ajuntant als pitjor situats: els petits propietaris enfrontats a famílies en precari impossibilitades de pagar rebuts que superen el 50% de la renda disponible. En aquesta guerra entre pobres la LAU resolt a favor de la propietat. És un contracte privat, suposadament de lliure concurrència, on les lleis i la justícia fan prevaler la propietat sobre el dret a l’habitatge.

El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari. Si la Justícia, que es jutge i part, imposa les condicions del forts, l’Administració mira cap a l’altra costat adduint que en els contractes privats no si fiquen. Abans l’equip de Govern de l’alcalde Trias i ara l’equip de Colau saben que hi havia i hi ha un problema amb els desnonaments de lloguer a la ciutat comtal.

… El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari.

Algú té una solució habitacional estable pel precariat?

Les dades de la Taula del Tercer Sector, avalades per la mateixa Administració, indiquen que 70.000 llars a Barcelona necessiten un contracte estable de lloguer que no superi els 100€ de renda mensual. Tot inclòs. Aquest hauria d’esser l’abast mínim d’un parc d’habitatge públic a Barcelona que no existeix. Però que no existeixi no vol dir que avui 300.000 persones de la nostre ciutat esperen una solució malvivint mentre hi ha milers de pisos buits. Estem parlant doncs de 70.000 habitatges d’emergència social o, dit d’una altre manera, de lloguer molt assequible.

Els tenim, però no estan accessibles perquè interessos molt poderosos controlen el mercat. Guanyar el debat a l’opinió pública sobre la necessitat d’aquest parc d’habitatge no pot quedar circumscrit només a un problema de beneficència. Aquesta reducció en portaria a construir guettos als quals apartaríem als perdedors d’aquesta injusta societat.

No, nosaltres parlem d’habitatge públic de lloguer com un dret de qualsevol ciutadà, tant guany molt o poc, a un habitatge digne i assequible a les seves possibilitats raonades entorn del 20 al 30% de la renda disponible. Tothom paga impostos i tothom se’n beneficia dels drets ciutadans. Aquest és el debat necessari per a una opció estable econòmica, legislativa, jurídica i socialment. Senzillament és posar l’habitatge al marge del mercat.

Però necessitem una segona condició. No acceptem una aplicació restrictiva amb contractes temporals als quals estan subjectes actualment els llogaters, fruit de les modificacions legislatives del PPsoe a la LAU, que han convertit el lloguer en la particular dictadura de l’arrendador. No és possible un projecte estable de vida amb contractes de 3 anys renovables any a any.

Dret o beneficència. Habitatge protegit i llogater desamparat.

Barcelona té ara un parc d’habitatge social que en prou feina supera els 10.000 habitatges i ara sí que està ple. Alguns habitatges dotacionals de joves fins i tot han estat venuts a fons d’inversió privats (SOCIMI). En aquest petit parc d’habitatge el paper de l’Administració, en el nostre cas, el Consorci de l’Habitatge de Barcelona ha estat nefast durant décades.

Lluny de ser un model, el parc d’habitatge ha patit com mals endèmics els pisos buits, edificis en mal estat i finques mal administrades. La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca que ha primat la lògica del mercat privat, altres cops la beneficència i l’aplicació dura de la LAU.

El menysteniment del parc d’habitatges ha estat una constant durant dècades per part dels gestors públics. Aquests habitatges eren una molesta càrrega de la que calia desempallegar-se. I els llogaters eren beneficiaris, no d’un dret, sinó de beneficència i per tant sempre sospitosos d’enganyar. Hem arribat a situacions inversemblants amb habitatges buits per llargues temporades tapiats amb portes de ferro o, per contra, quotes de lloguer que han superat fins i tot al mercat privat. Les irregularitats en els cobraments dels extres o del manteniment han igualat al Consorci amb les pràctiques més dubtoses del mercat privat.

Molts cops l’habitatge públic s’ha convertit en una mena de barraquisme vertical on s’han ajuntat problemàtiques socials amb atur, famílies desestructurades, etc que reforçava d’una banda el caràcter exclusivament assistencial i, per un altre costat, una opinió pública en contra. Si l’habitatge social era mal vist, com un malbaratament de recursos, l’opció neoliberal, l’opció patrimonialista d’accés a l’habitatge es reforçava i reforçava encara més la bombolla immobiliària, que a fi de comptes era el que interessava

L’aposta del Govern Trias a l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat des de sempre va ser donar un paper dominant en l’habitatge social a les entitats del tercer sector i especialment a Càritas, organització catòlica en mans del Bisbat de la ciutat, reforçaran el caràcter assistencial del lloguer social i públic allunyant-lo encara més del seu caràcter de dret social bàsic. No és casualitat, que Càritas, rebi donacions de pisos dels bancs enlloc de cedir-los a l’Estat que els hem salvat amb els diners de tots. És un apropament cada cop més descarat al model anglosaxo i tatcherià. Per aquesta raó, nosaltres reivindiquem l’habitatge públic com un dret fonamental dels ciutadans i per tant un dret exigible a l’Estat. Té un nom: lloguer social universal.

… Aquests contractes de lloguer públic per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

(*)Caminem cap a un altre model possible…

Dins del marc legal actual, diversos advocats i urbanistes, així com sentències europees i estatals permetrien modificar els paràmetres en el que es mou la gestió de l’habitatge públic i social tant a la ciutat com al país. La Disposició Adicional Primera de la LAU permet establir un règim diferenciat als contractes de lloguer dels habitatges en alguna de les modalitats de promoció pública. Aquests contractes podrien no estar subjectes a la legislació en matèria civil i patrimonial.

En primer lloc, la seva adjudicació està subjecta a un procediment de concurs transparent en base a uns criteris preestablerts. En segon lloc, les rendes venen marcades per llei i finalment les condicions no són objecte de la suposada llibertat contractual civil. El lloguer públic s’aproparia més a la prestació d’un servei públic i, per tant, seria el desenvolupament d’una competència de l’Administració en matèria d’habitatge que donaria servei mitjançant els contractes subscrits amb els seus llogaters. Aquests contractes per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

Això és important, perquè en la venda a fons voltors del parc d’habitatge a Madrid o Barcelona, caldria preguntar si les garanties als llogaters no haurien d’haver estat incloses en els plecs de condicions de la venda. Aquest matis és fonamental doncs els concursos de compravenda no solament han estat mancats de transparència i concurrència en el cas de Barcelona, sinó que les condicions de prestació del servei públic dels habitatges socials estan avui en dubte. En el cas dels habitatges de joves, considerats equipaments dotacionals, afegirien encara més llenya a la discussió.

D’altra banda, els contractes de lloguer social estarien determinats per les lleis de protecció del consumidor en aquest cas d’un be fonamental com és l’habitatge. El Tribunal de Justícia de l’Unió Europea (TJEU) ha legislat profusament sobre la matèria en clàusules abusives com la revisió unilateral de les condicions dels contractes de lloguer social que podrien causar la pèrdua de l’habitatge habitual. Aquesta qüestió es podria judicialitzar en tant la revisió unilateral de les condicions podria resultar una posició d’indefensió del llogater. Aquesta circumstància ja ha succeït a l’edifici privatitzat de pg Urrutia. No són paraules doncs una sentència contra Alokabide ha permès aturar un desnonament per negar-se aquest a revisar una quota abusiva.

… Lloguer Social Universal.

Podria ser la signatura de nous contractes de lloguer objecte d’abús? S’han mantingut les condicions anteriors? La resposta en el cas de Colon Viviendas a Barcelona és no. Des del punt de vista de la jurisprudència actual seria discutible que les condicions dels contractes de lloguer, en prestació d’un servei públic, només es limitessin a la vigència dels contractes. Ha estat molt més greu encara que s’hagi obligat als llogaters a subscriure nous contractes amb les condicions canviades i això podria ser objecte controvertible davant tribunals de justícia civil.

Dit d’una altra manera, en el moment de compra-venda a un tercer, el rellevant no és només l’anàlisi del preu pagat per la venda en l’expedient patrimonial de la Fundació Pisos de Lloguer (i per tant el Consell Comarcal del Barcelonés, REGESA) sinó també les repercussions que aquesta venda tindrà sobre els contractes de lloguer. Per tant seria imputable a Regesa i a la seva subsidiaria Pisos de Lloguer la manca de transparència en tot el procés en un sector com és el de pisos per a joves que hauria de tenir la consideració de regulat.

Aquesta discussió és extensible a tots els habitatges que avui gestiona l’Agència Catalana de l’Habitatge com al Consorci de l’Habitatge de Barcelona amb tots els pisos d’emergència que està concedint. I és una lluita declarada pel lloguer social universal.

(*) Una part dels raonaments d’aquest article han estat inspirats als webs de Leólo i Urbaniker.

article actualitzat sobre el publicat a habitatgepublic.prouespeculacio.org el 29/12/2014




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.




Carta agraïment d’Afectades IVIMA a Asc. 500×20 x crowdfunding

afectadasIVIMA

Querid@s compañer@s de la Asociación 500×20 y Habitatge Públic, el gesto que habéis tenido al colaborar en nuestra campaña de crowdfunding, nos conmueve y nunca os lo podremos agradecer suficientemente.
Somos conscientes de lo difícil que es, en estos momentos de precariedad, destinar una parte de lo poco que tenemos a contribuir económicamente con cualquier causa, por justa que sea. De ahí que cualquier ayuda que hubierais podido aportar ya habría sido invalorable, pero es que vosotr@s habéis multiplicado de tal manera el esfuerzo que nos habéis dejado impresionados, de veras.
Vuestro esfuerzo nos hace confiar más, si cabe, en que seremos capaces de conseguir arrebatar nuestras casas al fondo buitre y recuperarlas para el patrimonio público, de donde nunca debieron salir. Sabemos que la pelea va a ser difícil, que durará mucho más de lo que quisiéramos y que tendremos que poner lo mejor de nosotr@s para ganar. Pero estamos convencid@s de que teniendo de compañer@s de viaje a personas con un espíritu como el vuestro, la victoria está asegurada.
Muchas gracias, de todo corazón, y a seguir en la pelea.

Un abrazo.

+++info en Afectadas IVIMA y para crowdfunding en GOTEO.ORG




Els Serveis Socials i les seves treballadores en la gestió del laberint de la miseria.

Els fets de Ciutat Meridiana obren un debat en les treballadores dels Serveis Socials…

Gestionen les polítiques de beneficència de l’Administració que els paga els salaris??

o treballen per la transformació social amb els seus clients??

CGT – Catalunya proposa als professionals dels CSS no assistir als desnonaments per evitar legitimar-los.

fabrica miseria Servicios Sociales

Les treballadores dels Serveis Socials en el seu laberint.

Qui escriu això no és ni un treballador dels Serveis Socials ni tant sols un dels seus clients per sort. És un activista compromès en el seu temps i en la seva gent.

L’ocupació dels Serveis Socials de Ciutat Meridiana el passat dimarts, després que el veïnat aturés tres desnonaments al barri, va encendre la ràbia perquè cap responsable de l’Administració municipal va aturar una barbàrie que ja dura massa . Els Serveis Socials del barri, última frontera abans de la desesperació, es van omplir d’escombraries i algun ordinador va caure pel terra. Les assistents socials, treballadores dels Serveis Socials, en la seva majoria dones, sembla que es van refugiar en una habitació per evitar mals majors. Els seus “clients” diuen que van veure que es prenien la situació amb somriures i filmacions que encenien encara més els ànims. No sabrem que va passar de veritat però té una importància secundària.

L’Ajuntament ha anat per la drecera, contra de l’opinió de la Favb i altres entitats, en aplicar el principi d’autoritat en un fet que no és una bretolada sinó una expressió de ràbia de la gent que està exclosa del sistema, aparcada, menyspreada… els pobres. Per a l’Ajuntament els Serveis Socials gestionen la misèria però segurament els “seus clients” estaven exigint drets davant l’exclusió.

##[ÚLTIMA HORA= Antoni TALLADA (responsable de As. 500×20) i Filiberto BRAVO (responsable de Avv. C.Meridiana) han estat imputats pels incidents dels Serveis Socials. Cap d’ells va participar ni incitar els fets que els imputa l’Ajuntament de Barcelona per la via penal. La Guàrdia Urbana ha comunicat la denúncia després de la jornada sense precedents pels 16 desnonaments al Districte. ]##

De quin costat es posen les treballadores dels Serveis Socials???

  • Exigiran mà dura contra el veïnat que suposadament no es va conduir de manera educada cercant la solució a la misèria de quedar-se sense casa, sense menjar, sense res???
  • Callaran mentre l’autoritat municipal dóna la bastonada als agosarats clients pobres perquè, si tornen, ho facin derrotats i penedits ??
  • O s’oposaran a cap sanció i es posaran del costat dels seus clients contra l’Administració??

Les treballadores dels Serveis Socials no es poden sostraure de prendre partit. Del costat dels seus clients hauran d’enfrontar-se al patró. Al costat del patró donaran el vist-i-plau a les polítiques neoliberals de gestió de la pobresa. I si callen atorguen … Fa massa temps que les treballadores socials estan callades, afanades acríticament, en la fabrica de misèria Sense Solució, com s’ha definit als Serveis Socials…” … fem el que podem amb els recursos que ens donen … “.

La crisi ha estat un bon argument pel desmantellament dels serveis públics.  Els sindicats dels treballadors públics fa ja massa temps que haurien d’haver donat una resposta contundent al greu deteriorament.  Els fets esmentats ja no són cassos aïllats perquè s’estan vivint a tot arreu situacions límit. Serveis públics com la sanitat i l’educació pateixen retallades que han deteriorat les prestacions i el treball dels seus professionals. Els treballadors públics, funcionaris o laborals, es troben en primera línia de foc, representant a una administració responsable de deixar-los sense capacitat de resposta. Llavors es quan els Serveis Socials es tornen part del problema de l’exclusió i no en la  solució. Són beneficència i no drets socials!

Els treballadors públics fa massa temps que estan callats. Els sindicats es queixen de la poca força sindical per manca d’afiliació i els treballadors de que no els representen. Un peix que es mossega la cua mentre a la ciutat de Barcelona més de 70.000 llars pobres i excloses esperen respostes. Al sr. Trias potser no li faltaran paraules per reconèixer les necessitats però a la tornada les seves prioritats pressupostaries no seran els pobres de la ciutat. A l’Ajuntament de Barcelona ja li va be l’enfrontament doncs la denúncia contra els responsables veïnals busca activar els sentiments corporatius de les assistents socials. Aquesta seria la pitjor resposta de les treballadores a la tempesta social que s’apropa.

Amb governs de tots colors a Barcelona hem vist la privatització i l’externalització dels serveis municipals. Un exemple són les Oficines d’Habitatge de Barcelona on treballadors d’una empresa privada gestionen un dret fonamental com es l’habitatge. L’Ajuntament i la Generalitat també volen desempallegar-se de la gestió dels habitatges socials. No ens volem ni imaginar una cosa així als Serveis Socials.

Cal una volta de 180º en la concepció d’aquest servei. Segurament ja no es tracta de gestionar la misèria en el seu laberint burocràtic sinó assegurar una renda garantida de ciutadania. Per contra, una victòria de les tesis autoritàries per tractar els fets de Ciutat Meridiana aproparien l’externalització dels Serveis Socials. El Govern de CiU no li falten ganes… té aparcada la renda garantida de ciutadania des de fa temps al Parlament.

Els representants veïnals i el teixit associatiu de Nou Barris han estat els primers en demanar calma per seure a negociar una sortida “amb justícia social, respecte a la dignitat de les persones i solidaritat“, tal com demana la Federació d’Associacions de Veïnes de Barcelona (Favb) en el seu comunicat. Però encara més necessari seria una resposta unificada contra les polítiques antisocials: un comunicat, una roda de premsa d’entitats socials, treballadores socials i sindicats. Es troba a faltar ja una apel·lació a la més profunda solidaritat en els difícils moments que viurem.

… A l’Ajuntament de Barcelona ja li va be l’enfrontament doncs la denúncia contra els responsables veïnals busca activar els sentiments corporatius de les assistents socials. Aquesta seria la pitjor resposta de les treballadores a la tempesta social que s’apropa.

Baptisme neoliberal de les treballadores socials!

El col·lectiu contra l’exclusió social “el Alambique” va publicar recentment al diari digital “la tercera información” un relat, que amb certa sorna, representa la conversió, per baptisme, dels treballadors socials al paper que els obliga el Bisbe de la Pobresa. Realment un relat aconseguit que ens fa pensar a totes…

LES PROMESES DEL BAPTISME de les treballadores socials:

Així doncs, renuncieu a la transformació social ?:

A acollir les persones de manera propera;
A exigir els pressupostos suficients per a la tasca;
A que el vostre objectiu sigui la justícia social;
A tractar les altres persones com a iguals.
A garantir un mínim vital per a tothom.
A no prorrogar les ajudes d’emergència social a totes les persones que ho necessiten.

Sí, renunciem.

Us comprometeu a implicar-vos en els vostres nous objectius com Fabrica de Misèria Sense Solució.
Treballant pel control i submissió de les persones empobrides.
Jutjant a les altres persones des de la vostra posició i manera de veure la vida.
Controlant el pressupost perquè mai s’acabi i sempre hi hagi fons que ens garanteixi la gestió de la misèria.
Fomentant la caritat i l’almoina abans que els drets socials.
Fent publicitat de tot el es fa, sigui o no sigui veritat.

Sí, ens comprometem……

El fi justifica els mitjans

camiseta_servicios sociales para todas-todosCom a qualsevol empresa que no acompleix els objectius la pregunta que ens fem es si els Serveis Socials no serveixen per salvar la gent de la pobresa, no caldria replantejar fins i tot la seva existència?

Llavors els sindicats i les treballadores socials sortirien en tromba a defensar els llocs de treball, la tasca professional i un llarg llistat d’èxits… a pesar que sense els mitjans materials, econòmics i unes condicions laborals decents cap empresa pot acomplir els seus objectius.

Però potser per a la classe política i econòmica del país, el paper de les treballadores socials no es tant acabar amb l’exclusió sinó la seva tasca de control social que exerceixen amb la generalització entre els usuaris dels contractes a canvi de prestacions. Per això, els pressupostos que es destinen han de ser lo suficientment grans com perquè justifiquin la seva existència, que és el fet que es denuncia al baptisme del Bisbe de la Pobresa.

Desconeixem els recursos esmerçats per les diverses administracions en l’atenció creixent de l’exclusió social generada arran de la crisi. L’alcalde Trias diu que cada cop es gasta més. Però si la burocràcia és més cara que el que reparteix, ens haurem de replantejar-ho tot. Potser el que cal és que un cop garantits els drets fonamentals dels ciutadans no faran falta uns Serveis Socials per tots i totes!

PLA DE MESURES URGENTS per a les persones que no tinguin ingressos per sobre del llindar de la pobresa:
1.- Gratuïtat en el transport públic dels municipis.
2.- Gratuïtat en els subministraments bàsics, aigua, llum, gas.
3.- Garantir l’alimentació bàsica de totes les persones.
4.- Assegurar Renda Garantida de ciutadania per a tothom (664 €).

Estem d’acord amb aquest quatre punts? Doncs sortim les treballadores socials, les entitats del territori i els exclosos a exigir-los davant tota l’opinió pública. Exigim la fi de la criminalitzat de la pobresa.

Mentre això no sigui així a l’Oficina de Ciutat Meridiana no serà gens fàcil ser treballadora social. Condicions de treball deplorables, depressions, baixes i demandes de trasllat deuen estar a l’ordre del dia. La marea taronja, encara que no en gaire èxit, ja va denunciar el desmantellant els Serveis socials… és hora que …

— companyes de Serveis Socials poseu-vos les piles !!–

Salva TORRES, activista de As. 500×20 i veïnal.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Declaració de Secció Sindical de la CGT a l’Ajuntament de Barcelona

http://www.cgtbarcelona.org/ssab/

INCIDENTS AL CENTRE DE SERVEIS SOCIALS DE CIUTAT MERIDIANA

La secció sindical de CGT de l’Ajuntament de Barcelona davant els INCIDENTS AL CENTRE DE SERVEIS SOCIALS DE CIUTAT MERIDIANA

El passat 22 d’octubre una protesta veïnal va acabar amb una acció de destrosses al Centre de Serveis Socials Ciutat Meridiana. Davant d’aquests fets, volem en primer lloc mostrar el nostre suport a les companyes i companys afectats en els seus llocs de treball i reconèixer el valor de la seva labor professional, que han de desenvolupar en el context d’un duríssim clima social. En aquest sentit com Secció Sindical de la CGT ens estem adreçant a les entitats i organitzacions ciutadanes, formals i informals, de Ciutat Meridiana i Barcelona, a través de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), per reivindicar el compromís social i professional dels treballadors i treballadores municipals i apel·lar al respecte i a la comprensió de les persones a les quals intentem assistir i que pateixen a causa de condicions econòmiques i mancances de resposta política i administrativa de les quals nosaltres com professionals no en som responsables.
Però al mateix temps, volem deixar clar que l’origen d’aquests fets és el malestar social originat per unes polítiques socials i d’habitatge clarament insuficients davant la crisis estructural que aboca a la població a les portes de l’exclusió social. Un malestar especialment greu en barris com Ciutat Meridiana, amb un nivell de renda dels més baixos de Barcelona, on la manca de resposta institucional davant els desnonaments forma part de la quotidianitat.

L’Ajuntament de Barcelona respon a la problemàtica dels desnonaments amb uns criteris completament restrictius, un parc de pisos d’emergència clarament insuficient i uns terminis impossibles que fan que les persones hagin d’abandonar el seu habitatge abans d’obtenir la resposta.

Volem distingir doncs que els responsables d’aquest malestar no són les professionals dels Serveis Socials sinó els dirigents polítics que governen d’esquenes a les necessitats de les persones.

D’altra banda, estem al costat de les reivindicacions veïnals i de la capacitat d’autoorganització dels barris en defensa d’unes condicions de vida dignes.

Per últim, demanem a l’Administració:

  • Que els professionals dels CSS deixin d’assistir als desnonaments per legitimar una decisió que no és seva.
  • Que s’activin intervencions de mediació i diàleg amb els col·lectius en conflicte.
  • Que es replantegi la política en relació a la necessitat d’habitatge a la ciutat de Barcelona, garantint el dret a l’habitatge digne.

 




Les pancartes dels edificis de joves privatitzats ja no hi són…però tornaran!

Ni trencades ens treuran els nostres drets!

El passat dia 25, a les 19 hores, quatre promocions de pisos de protecció oficial vam penjar pancartes a les façanes per protestar per la privatització de la gestió dels pisos, que ha estat venuda a Colón Viviendas.

Les pancartes ja no hi són. Us preguntareu què els hi ha passat. Us farem un petit resum.

El dia 26, la pancarta de La Sagrera es va trencar. El més probable és que es trenqués per la força del vent.

Les pancartes d’Urrútia i de Rio de Janeiro, tampoc van arribar al dia 27. La forma en què van aparèixer trencades fa pensar que algú va tallar-les intencionadament. El mateix va passar amb la pancarta del carrer Benavent, tot i que va resistir fins el divendres 27. El que ha passat a Urrútia, Rio de Janeiro i Benavent fa pensar que, si la pancarta de la promoció del carrer de la Sagrera hagués aguantat, hauria estat sabotejada, com tota la resta. No sabem qui ho va fer, ni per què, però això és inqüestionable.

URRUTIA
Pancarta estripada al Passeig d’Urrútia

El primer impuls va ser indignar-nos. Després de mesos de lluita, menystinguts per les administracions i la majoria dels partits polítics que ens han fet, literalment, perdre el temps, vam decidir deixar-nos de protocols i prendre la iniciativa.

Volíem que els barris, més enllà de les diferents associacions de veïns dels barris afectats, de la FAVB i de 500×20, del Síndic de Greuges i de la Síndica de Barcelona, sabessin què estava passant amb l’habitatge públic. I ho hem aconseguit! Perquè durant unes hores o uns dies, qualsevol vianant que passés pel davant dels edificis afectats, en aixecar el cap, va veure que alguna cosa no rutllava al seu barri. Alguns van preguntar-nos: “Què us passa?”. Alguna d’aquestes persones, quan va veure que la pancarta del seu barri ja no hi era, també ens va preguntar: “Què ha passat?”

Comprovar l’interès despertat per les pancartes ens va ajudar a refer-nos. Després d’una estona de llepar-nos les ferides, ens vam aixecar i vam començar a pensar quin serà el nostre següent pas.

Trobarem altres vies d’explicar el que està passant. Farem arribar a cada racó de Barcelona les preguntes que ens fem. Explicarem que ja ens han intentat silenciar un cop. Que els molesta que demanem explicacions de com es gestiona el patrimoni de tots.

Aquesta crisi, que encara continua, ha estat molt dura per a la majoria de la població. Però també ha tingut una part bona: la gent s’ha conscienciat que ha de defensar els seus drets perquè no li prenguin de les mans, i s’està organitzant. I un habitatge públic i de lloguer assequible és un dret que tenim i que està en perill. I la gent ho ha de saber!

Perquè el dia que marxin els actuals inquilins, han de poder venir uns altres després, mantenint les condicions dels anteriors i han de ser seleccionats de forma transparent per evitar greuges. I això no està garantit. A més, els ingressos dels lloguers no han d’anar a parar al compte de resultats d’un fons d’inversió que ha comprat patrimoni públic construït amb els impostos de tothom i venut en el moment que més devaluat estava i, per tant, tirat de preu.

A l’habitatge públic també s’han socialitzat les pèrdues i privatitzat els beneficis.

I, quanta més gent n’estigui al corrent, més difícil els hi serà continuar fent-ho.

Ens ajudeu a difondre-ho?




PRIMERA ACCIÓ DEL VEÏNAT DELS EDIFICIS PRIVATITZATS DE LLOGUER SOCIAL PER JOVES.

jornada contra privatització habitatges jovesEls veïns i veïnes de les 4 promocions que ha venut l’Ajuntament de Barcelona al fons voltor Colón Viviendas comencem les mobilitzacions.

DEFENSEM L’HABITATGE PÚBLIC – PROU ESPECULACIÓ

dia 25 de juny a les 19:00h

penjarem simultàniament pancartes als quatre edificis

Vine a donar suport demà a les portes dels edificis.

Les Corts
• Benavent 51
Nou Barris:
• Pg Urrutia 13-37
• Rio de Janeiro 11
San Andreu
• Gran de la Sagrera 77-79

Demanem el suport dels ciutadans i ciutadanes de Barcelona, defensem el comú, defensem el que és públic, denunciem la progressiva privatització del parc públic d’habitatge a la ciutat de Barcelona.

VINE- DÓNA SUPORT -DIFON A LES XARXES -EXPLICA-HO

amb el suport de la FAVB, Associació 500×20 i Nou Barris Cabrejada

Més informació a: http://habitatgepublic.prouespeculacio.org/




AJ9B_+500×20 – Xerrada desnonaments i la dificultat accés a l’ habitatge dels joves

XERRADA + DEBAT +PICA PICA

demà dimecres 18 a les 19:00h

Masia de la Guineueta

AJ9B_‎Xerrada-desnonaments càrrec de 500 x 20 i dificultat acces habitatge




dijous 6 març! batucada i cassolada contra els desnonaments a Nou Barris

caçolada contra els desnonaments

DRET A L’HABITATGE PER A TOTHOM

¡centenars de llars tenim el mateix problema!

AFEGEIX-TE!!

Rachida emocionada abrazo a una solidaria después de parar su desalojo en Roquetes
Rachida emocionada abrazo a una solidaria después de parar su desalojo en Roquetes

La recent sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg exigeix ​​als nostres governants que no poden fer fora ningú de casa sense una alternativa.

Però la Regidora i l’Oficina d’Habitatge donen habitatge a compte-gota quan no fa cas o mira cap a l’altre costat. Exigim lloguer públic i assequible per a tots! I multes als pisos buits de Bancs i immobiliàries!

CADA DIJOUS 10’30-13 HORES

DAVANT OFICINA HABITATGE DE NOU BARRIS

a la seu de l’Ajuntament

amb el suport de: Associació Veïnes i Veïns, Associació 500×20, Assemblea Aturats, 15-M i Nou Barris Cabrejada.





Hi tornem – dijous 27 febrer! cassolada contra els desnonaments a Nou Barris

caçolada contra els desnonaments

DRET A L’HABITATGE PER A TOTHOM

¡centenars de llars tenim el mateix problema!

AFEGEIX-TE!!

Més de 50 persones aturen el desnonament de la Rachida i els seus petits

La recent sentència del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg exigeix ​​als nostres governants que no poden fer fora ningú de casa sense una alternativa.

Però la Regidora i l’Oficina d’Habitatge donen habitatge a compte-gota quan no fa cas o mira cap a l’altre costat. Exigim lloguer públic i assequible per a tots! I multes als pisos buits de Bancs i immobiliàries!

CADA DIJOUS 10’30-13 HORES

DAVANT OFICINA HABITATGE DE NOU BARRIS

a la seu de l’Ajuntament

amb el suport de: Associació Veïnes i Veïns de Porta, Roquetes, Associació 500×20, Assemblea Aturats, 15-M i Nou Barris Cabrejada.

Proper desnonament en camí.. família de Rachida Mazigh i els seus dos fills petits

DILLUNS 3 de MARÇ 9 HORES

LLOC: c/ Josep Solé i Barberà, 8 (Roquetes) metro Línia VerdA

Solidaritat amb la família que volen desnonar. Demanem un pis públic per allotjar-los. Uneix-te a la cassolada !!




dimecres 22 gener – 19h -assemblea edificis privatitzats x Regesa

2ª ASSEMBLEA LLOGATERS/ES

EDIFICIS PRIVATITZATS x REGESA A COLON INMOBILIARIA

DIMECRES 22 DE GENER 2014, 19 hores

edificis privatitzats x regesa-BCN_llarga Centre Cívic Can Basté Pg. Fabra i Puig 274 – LOCALITZACIO

Metro: L5 Virrei Amat/ Bus: 11,31,32,47,50,51, 71,82

Després de realitzar la 1ª assemblea dels edificis, continuen preparar peticions conjuntes a les administracions responsables de la privatització i sobre les condicions dels lloguers i edificis als nous propietaris. A la primera assemblea es va decidir diverses coses.

Un possible ordre del dia seria:

    • constitució de Junta de veïns amb estatuts. (penjarem uns estatuts bàsics per a tothom)

    • Anàlisi de nous contractes (tenim un de c/Benavent). Acompanyament entitats implicades. ¿contractes de lloguer i parking?

    • Intentar conèixer si el valor de les despesses d’escala es correspon amb el que es cobra

    • Regesa, Fundació pisos de lloguer i Oficines Habitatge. Legalitat de la privatització? Preparar propera reunió i que volem aconseguir d’ella.

    • El tema de la comunicació pública, xarxes socials, Internet, Facebook…

    • Assistència als Consell i Audiències de Districte i barri

Us esperem!!

Amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, Can Peguera, Porta, Sagrera, Les Corts, Nou Barris Cabrejada i Associació 500×20.




Trias posa només 19 pisos per a 3000 famílies en risc d’exclusió social.

Després de l’ocupació de Torre-Baró l’Ajuntament de BCN mou fitxa.

Posa 19 pisos dels 200 buits per a llars amb rics d’exclusió social.

Només a la ciutat hi ha inscrites 3000 sol·licituds de gent desesperada.

La mesura cobreix el 0’6% de les necessitats identificades per la Casa Gran.

Els responsables de l’Ajuntament comencen a intuir l’abast de l’exclusió social a Barcelona.

A les negociacions amb l’Ajuntament després de l’ocupació dels pisos de Torre-Baró  les entitats veïnals i la nostra Associació varem deixar anar als representants municipals que una majoria de la nostra gent no podia ni pagar 100€ per a un lloguer. Que segurament milers de llars vivien sense ingressos fixes o amb la PIRMI. Que pretendre cobrar suposats “lloguers socials” de 400€ era senzillament una estafa.

La tensió de la negociació va permetre copsar que els representants municipals viuen molt lluny de la realitat dels barris populars. Però alguna cosa van entendre.

Pocs dies després a la seu del Consorci de l’Habitatge de Barcelona els representants municipals, amb Antoni Sorolla (secretari d’Habitatge) i Josep M. de Torres i Sanahuja (Gerent Institut Municipal d’Urbanisme) al capdavant, presentaven les xifres de repartiment dels quasi 200 pisos buits  de Torre-Baró. Contents perquè oferien més pisos especials feien partícips als representants socials dels nombre d’habitatges i dels criteris d’adjudicació :

  • 152 habitatges per a lloguers compresos entre 200 i 440 euros: repartiment per sorteig
  • 37 habitatges per emergències, repartits així:
    • 7 pisos per entitats de gestió d’habitatge social
    • 11 pisos per emergències socials (desnonaments)
    • 19 pisos per contingències especials (entengueu gent amb risc veritable d’exclusió social)

Què cal entendre quan ELLS parlen de l’eufemisme “contingències especials”:

Contingències especials es la cara més crua de la crisi: pagar lloguers que superen el 40% de la renda de la llar, viure en pensions, rellogat, provenir de cases d’acollida social, gent sense domicili fix (viure sota un pont o ocupant un pis), viure en un habitatge insalubre, violència domèstica, etc

Evidentment l’Ajuntament mai acceptarà la paraula pobresa, exclusió social, etcen les seves mesures doncs seria indicatiu del fracàs de les polítiques d’habitatge durant dècades a Barcelona.

Els criteris d’accés són unitats de convivència des de 2 membres i ingressos inferiors a 11.928€ anuals i accepten que no siguin demostrables.

No són només “els sense sostre”, són més de 3000 sol·licituds de 3000 llars desesperades

Són les llars que viuen sense ingressos regulars o amb pensions o pirmis miserables. A la “marca Barcelona” es compten per milers. L’Ajuntament va reconèixer que tenia més de 3000 demandes d’habitatge d’aquesta classe.

Trias posa novament una tirita a la ferida sagnant: 19 pisos, el 0,6% de les seves sol·licituds, per 3000 famílies desesperades.

Diuen que Barcelona no té pisos buits. Tots els representants de l’Ajuntament amb els que hem parlat diuen que la dificultad principal es que a Barcelona quasi no hi ha pisos buits. Mentida!




a BCN hi ha 90.000 pisos buits dels que 30.000 estan en lloguer o venda

A Barcelona hi ha 811.520 habitatges dels que 668.000 son 1ª residència
Les dades estadístiques de BCN.CAT parlen de 127.000 pisos no principals
Des del 2002 al 2012 es van construir 36.328 pisos nous.
Els pisos totalment buits són 88.259, un 12% del total.
Cada mes a la Ciutat Contal es produeixen una mitja de 500 desnonaments.
A la ciutat es van realitzar 46.000 transaccions immobiliarias al 2011
5 de cada 6 transaccions són ja contractes de lloguer.
Ara llogar és entre 2 y 3 veces + barat que comprar

Aquest nou estudi de Prouespeculació i As 500×20 demostra la subordinació de la política d’habitatge de l’alcalde Trias a l’oligarquia financera, econòmica i hotelera.

La política de l’Equip de Govern de Trias òbvia aquesta realitat.

Era evident que hi havia molts pisos buits a Barcelona. Només caminant per la ciutat es veuen els anuncis penjats als balcons proliferant en tots els carrers.

Per contra, a la Comissió contra els Desnonaments de la Casa Gran la Sra. Mayte Fandos i el seu gerent, de la Regidoria de Qualitat de Vida, treballen sobre la hipòtesi que Barcelona té pocs pisos buits. El sr.Angel MIRET, el seu gerent, el va tornar a esgrimir en les negociacions després de l’ocupació dels pisos de Torre-Baró.

Quan hi ha una negociació el millor és anar ben informat. L’Equip de Govern de l’Alcalde Trias no llegeix ni les xifres d’habitatge de la seva web de bcn.cat. No es pot fer política llegint titulars quan està en joc el sostre de milers de famílies. De fet, només fan cas dels titulars de La Vanguardia. Aquest diari és el portaveu del Govern, el seu DOGC / BOE. La Vanguardia té bones relacions amb l’Associació de Constructors de Barcelona els publica cada mes una separata de 12 pàgines.

Un avi, una mare i 2 nens es passen 9 dies dormint al carrer esperant un pis social

Eli, la mare d’aquesta família de l’Ass 500×20, que sota la desesperació va ocupar un pis a Prosperitat i després un dels 200 pisos buits de Torre-Baró, va esperar gairebé dues setmanes un pis on poder viure. El primer que se’ls va oferir de Catalunya Banc estava destrossat i sense serveis bàsics. Li demanaven 200 €. Es va negar.

Aquesta és la realitat tossuda que els nostres representants polítics neguen. Mentre Barcelona acumula milers de pisos buits l’Ajuntament és incapaç de treure tan sols una petita proporció d’ells a lloguer públic, assequible i en condicions. Quan en els districtes populars de la ciutat dos de cada 5 llars viuen en la pobresa, el sr. Trias és incapaç de multar els bancs i immobiliàries que tenen a les mans el 60% de l’oferta d’habitatge buit de la ciutat. Els oligarques del totxo i hotelers continuen manant a la casa Gran molt més que el poble pla.

Els representants polítics municipals, de l’anterior equip i els de l’actual de CiU, ens diuen que tenir un parc públic d’habitatge a Barcelona és cosa del llarg termini. Doncs bé, Prouespeculació i l’Associació 500×20 diu que només és un problema de voluntat política.

Els portals immobiliaris ofereixen uns 30.000 pisos de lloguer o venda.

L’estudi de la realitat immobiliaria de la ciutat de Prouespeculació i l’Asociación 500×20 ho hem fet sobre dades que ofereixen els que controlen “el cotarro”. Són la web de BCN, els portals immobiliaris tipus Fotocasa, les web corporatives dels bancs i les dades que ofereix Xifres d’Habitatge del Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona (PMHB). Els pisos de la SAREB no hem pogut encara consultar-los.

Els portals immobiliaris encara reflecteixen una proporció major de pisos en venda que a lloguer. En total dels 30.00 pisos que ofertats 3 de cada 5 estan en venda. Però per contra Xifres de Habitatge demostra que a la ciutat contal es van realitzar 38.156 contractes de lloguer per només 7900 compravenda vendes el 2011. Els contractes de lloguer reflecteixen directament un habitatge principal. Però les compra-vendes poden emmascaren dacions a la banca, o sigui, desnonaments, inversions i una ínfima part són per habitatge principal de parelles de nova creació.

..la realitat tossuda que els nostres representants polítics neguen. Mentre Barcelona acumula milers de pisos buits Trias és incapaç de treure tan sols una petita porció d’ells a lloguer públic, assequible i en condicions. Quan en els districtes populars de la ciutat dos de cada 5 llars viuen en la pobresa, el sr. Trias és incapaç de multar els bancs i immobiliàries que tenen a les mans el 60% de l’oferta d’habitatge buit de la ciutat.

La Banca controla el precio porque controla los pisos que se alquilan y venden.

El precio de las viviendas en España es carísimo. Mucho más caras que en Alemania y su capital Berlín. Es una incongruencia? El preu dels habitatges a Espanya és caríssim. Molt més cares que a Alemanya i la seva capital Berlín. És una incongruència?

No és el que volen els bancs i les grans i mitjanes immobiliàries. Ells decideixen el preu de les coses. Com s’ho fan? Perquè el valor de l’habitatge no ve determinada pel preu que la vas comprar o alquilaste sinó pel preu dels pisos que estan en oferta.

És la seva llei de l’oferta i la demanda, de mercat, que alguns li donen la infalibilitat que té el Papa de Roma. Doncs bé, si el teu controles els pisos que hi ha al mercat tens la possibilitat de decidir el preu al qual els ofereixes. El preu de les pomes és al que es ven al mercat, no el preu de les que tu et vas menjar.

Per això, les administracions haurien d’actuar per regular aquest suposat “infalible mercat”, massa escorat cap al costat dels rics i supericos. El sr. Trias hauria d’usar l’arma de les pujades de l’IBI als pisos buits dels bancs i les entitats i persones jurídiques. Té aquesta arma de càstig, aquesta multa contra els poderosos, però no la fa servir.

Prouespeculació i la As.500×20 exigim multes per recàrrec d’IBI a tots aquests pisos. veureu que aviat baixen de preu i els lliuren en condicions a les famílies humils dels nostres barris populars.

Espanya posseeix al 2012 un total de 8 milions d’habitatges secundaris o buits

Els oligarques del totxo i dels hotels no poden ja imposar més els seus interessos a la ciutat.

Llegó la hora de la Re/Co – rehabilitación y cooperativas de vivienda.

Amb més de 130.000 habitatges secundaris i buits, una ciutat densa com Barcelona, necessita apostar ja per polítiques que prioritzin la rehabilitació d’habitatges i les cooperatives d’ús. Ja no es poden construir més habitatges. Els espais lliures haurien de deixar-se perquè les futures generacions tinguin espai. Necessitem els solars per crear horts urbans, jardins i equipaments bàsics.

Ja n’hi ha prou de construir per construir!

Alquilar ya es más barato que comprar un piso en Barcelona

No lo decimos nosotros. No lo dicen los europeos que viven mayormente en alquiler. Lo dice el Ayuntamiento de Barcelona. Xifres d’Habitatge muestra que el esfuerzo de acceso a la vivienda sobre la Renta Familiar Disponible (RFD) se decanta a favor del alquiler. ProuEspeculació siempre creyó que era así aunque durante muchos años nos tacharon de tontos.

Xifres d’Habitatge muestra este nuevo dato desde el 2009 curiosamente cuando la burbuja había ya estallado en todo su esplendor. Son datos pero lo dicen quienes mandan:

  • Compra obra nueva (hipoteca/RFD) – 49,6% sobre la RFD
  • Compra segunda mano (hipoteca/RFD) -35,9 % sobre la RFD
  • Alquiler (alquiler/RFD) – 18,7% sobre la RFD

Otra cosa es la seguridad jurídica del inquilino, como proyecto de vida, pues con la nueva ley del PP el propietario puede en cualquier momento echarte porqué necesita el piso.

Este nuevo estudio de Prouespeculació y As. 500×20

Todos los datos y estadísticas los ofreceremos en próximos post porque hay mucha miga que analizar. Estar pendientes en los próximos días. También ofreceremos las hojas de cálculo con todos los datos para que podáis consultarlas.
.

En Barcelona hay 811.520 viviendas de las que 668.000 son 1ª residencia
Los datos estadísticos de BCN.CAT hablan de 127.000 pisos no principales
Desde el 2002 al 2012 se construyeron 36.328 pisos nuevos.
Los pisos totalmente vacíos son 88.259, un 12% del total.
En la ciudad se realizaron 46.000 transacciones inmobiliarias en 2011
5 de cada 6 transacciones son ya contratos de alquiler.
Alquilar es entre 2 y 3 veces + barato que comprar

Este nuevo estudio de Prouespeculació y As. 500×20 demuestra la subordinación de la política de vivienda del alcalde Trias a la oligarquía financiera, económica y hotelera.

La política del Equip de Govern de Trias obvia esta realidad.

Era evidente que había muchos pisos vacíos en Barcelona. Sólo caminando por la ciudad se ven los anuncios colgados en los balcones proliferando en todas las calles.

Por contra, en la Comisión contra los Desahucios de la Casa Gran la sra. Mayte Fandos y su Gerente, de la Regidoria de Qualitat de Vida, trabajan sobre la hipótesis que Barcelona tiene pocos pisos vacíos. El sr.Angel MIRET, su gerente, lo volvió a esgrimir en las negociaciones tras la ocupación de los pisos de Torre-Baró.

Cuando hay una negociación lo mejor es ir bien informado. El Equipo de Gobierno del Alcalde Trias no se lee ni las cifras de vivienda de su página web. No se puede hacer política leyendo titulares cuando está en juego el techo de miles de familias. De hecho, sólo hacen caso de los titulares de La Vanguardia. Este diario es el portavoz del Govern, su DOGC/BOE. La Vanguardia tiene buenas relaciones con la Asociación de Constructores de Barcelona les publica cada mes una separata de 12 páginas.

Un abuelo, una madre y 2 niños se pasan 9 días durmiendo en la calle esperando un piso social

Eli, la madre de esta familia de la As. 500×20, que bajo la desesperación ocupó un piso en Prosperitat y después uno de los 200 pisos vacíos de Torre-Baró, esperó casi dos semanas un piso donde vivir. El primero que se les ofertó de Catalunya Banc estaba destrozado y sin servicios básicos. Le pedían 200€. Se negó.

Esta es la realidad tozuda que nuestros representantes políticos se niegan. Mientras Barcelona acumula miles de pisos vacíos el Ayuntamiento es incapaz de sacar siquiera una pequeña porción de ellos a alquiler público, asequible y en condiciones. Cuando en los distritos populares de la ciudad dos de cada 5 hogares viven en la pobreza, el sr. Trias en incapaz de multar a los bancos y inmobiliarias que tienen en sus manos el 60% de la oferta de vivienda vacía de la ciudad. Los oligarcas del ladrillo y hoteleros continúan mandando en la casa Gran mucho más que el pueblo llano.

Los representantes políticos municipales, del anterior equipo y los del actual de CiU, nos dicen que tener un parque público de vivienda en Barcelona es cosa del largo plazo. Pues bien, Prouespeculació y la Asociación 500×20 dice que sólo es un problema de voluntad política.

Los portales inmobiliarios ofrecen unos 30.000 pisos en alquiler o venta

El estudio de la realidad inmobiliaria de la ciudad de Prouespeculació y la Asociación 500×20 lo hemos hecho sobre datos que ofrecen los que controlan “el cotarro”. Son la web de BCN, los portales inmobiliarios tipo Fotocasa, las web corporativas de los bancos y los datos que ofrece Xifres d’Habitatge del Patronato Municipal de la Vivienda de Barcelona. Los pisos de la SAREB no hemos podido aún consultarlos.

Los portales inmobiliarios aún reflejan una proporción mayor de pisos en venta que en alquiler. En total de los 30.00 pisos que se ofrecen están en venta 3 de cada 5. Pero la realidad de Xifres de Habitatge demuestra que en la ciudad condal se realizaron 38.156 contratos de alquiler por sólo 7900 compra-ventas en 2011. Los contratos de alquiler reflejan directamente una vivienda principal. Pero las compra-ventas pueden enmascaran daciones a la banca, o sea, desahucios, inversiones y una ínfima parte son para vivienda principal de parejas de nueva creación.

..la realidad tozuda que nuestros representantes políticos niegan. Mientras Barcelona acumula miles de pisos vacíos Trias es incapaz de sacar siquiera una pequeña porción de ellos a alquiler público, asequible y en condiciones. Cuando en los distritos populares de la ciudad dos de cada 5 hogares viven en la pobreza, el sr. Trias en incapaz de multar a los bancos y inmobiliarias que tienen en sus manos el 60% de la oferta de vivienda vacía de la ciudad.

La Banca controla el precio porque controla los pisos que se alquilan y venden.

El precio de las viviendas en España es carísimo. Mucho más caras que en Alemania y su capital Berlín. Es una incongruencia?

No es lo que quieren los bancos y las grandes y medianas inmobiliarias. Ellos deciden el precio de las cosas. ¿Cómo lo hacen? Porqué el valor de la vivienda no viene determinada por el precio que la compraste o alquilaste sino por el precio de los pisos que están en oferta.

Es la ley de la oferta y la demanda, del mercado, que algunos le dan la infabilidad que tiene el Papa de Roma. Pues bien, si tu controlas los pisos que hay en el mercado tienes la posibilidad de decidir el precio al que los ofreces. El precio de las manzanas es al que se vende en el mercado, no el precio de las que tú te comiste.

Por eso, las Administraciones deberían actuar para regular ese supuesto “infalible mercado”, demasiado escorado hacía el lado de los ricos y supericos. El sr. Trias debería usar el arma de las subidas del IBI a los pisos vacíos de los bancos y las entidades y personas jurídicas. Tiene esa arma de castigo, esa multa contra los poderosos, pero no la usa.

Prouespeculació y la As.500×20 exigimos multas por recargo de IBI a todos esos pisos. veréis que pronto bajan de precio y los entregan en condiciones a las familias humildes de nuestros barrios populares.

España posee en el 2012 un total de 8 millones de viviendas secundarias o vacías

Los oligarcas del ladrillo y de los hoteles no pueden ya imponer más sus intereses a la ciudad

Va arribar l’hora de la Re / Co – rehabilitació i cooperatives d’habitatge

Amb més de 130.000 habitatges secundaris i buits una ciutat com Barcelona, molt densa, necessita apostar ja per polítiques que prioritzin la rehabilitació d’habitatges i les cooperatives d’ús. JA no es poden construir més habitatges. Els espais lliures haurien de deixar perquè les futures generacions tinguin espai. Necessitem els solars per crear horts urbans, jardins i equipaments bàsics
Basta ja de construir per construir!

Llogar ja és més barat que comprar un pis a Barcelona

No ho diem nosaltres. No ho diuen els europeus que viuen majorment en lloguer. Ho diu l’Ajuntament de Barcelona. ..

Xifres d’Habitatge mostra que l’esforç d’accés a l’habitatge sobre la renda familiar disponible (RFD) es decanta a favor del lloguer. ProuEspeculació sempre va creure que era així tot i que durant molts anys ens van titllar de tontos.

Xifres d’Habitatge mostra aquesta nova dada des del 2009 curiosament quan la bombolla havia ja esclatat en tota la seva esplendor. Són dades però ho diuen els que manen:

  • Compra obra nova (hipoteca/RFD) – 49,6% sobre la RFD
  • Compra segona mà (hipoteca/RFD) -35,9 % sobre la RFD
  • Lloguer (alquiler/RFD) – 18,7% sobre la RFD

Una altra cosa és la seguretat jurídica del llogater, com a projecte de vida, ja que amb la nova llei del PP el propietari pot en qualsevol moment fotre fora al llogater perquè necessita el pis.

Aquest nou estudi de Prouespeculació i As. 500×20

Totes les dades i estadístiques els oferirem en propers post perquè hi ha molta molla analitzar. Estar pendents en els pròxims dies. També oferirem els fulls de càlcul amb totes les dades perquè pugueu consultars.
És una veritable pena que cap mitjà d’opinió, cap periodista investigui i informe sobre això. Està a l’abast de qualsevol ciutadà només es necessita voler-ho. Esperem que el nostre treball arribi a algun periodista valent que usant la premsa generalista pugui expandir-lo a una franja major de població que a la qual llgan nostres petits recursos.




500×20 ocupa l’oficina Habitatge del Districte per exigir habitatge pels precaris

1 de cada 4 ciutadans de Barcelona ja és pobre.

1 de cada 5 ja no té cap ingrés

i a sobre …..

L’Oficina d’Habitatge denega habitatge al precaris

2013-05-09 ocupació oficina habitatge


Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

Warning: Division by zero in /home/prou500x20/500x20.prouespeculacio.org/wp-content/plugins/flagallery-skins/phantom/init.php on line 77
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris
2013-05-09 ocupació oficina habitatge de Nou Barris

L’habitatge assequible és un dret per a les llars sense recursos.

El passat dia 9 dins de les mobilitzacions de Nou Barris Cabrejada, diu Prou ! … la nostra Associació conjuntament amb les entitats veïnals del barri varem ocupar l’Oficina d’Habitatge per exigir al director del centre el dret dels precaris a tenir un habitatge encara que no hi tinguin recursos.

Les Oficines d’Habitatge de Barcelona deneguen els habitatges pel fet que les famílies no tenen recursos, pel fet que això implica que no podran pagar un lloguer.

El Director va dir que no era la seva responsabilitat. Que ell era un “mandao” !!!

La paperassa i la burocracia són un impediment per a les famílies que veuen en aquestes oficines un mur al dret a l’habitatge.

També hem estat noticia a BTV