2017: el experimento #VidaLaietana y el edificio 15-O ocupado en el 2011 en el barrio de Verdum.

Conversión de edificios a ALQUILER PÚBLICO Y ASEQUIBLE

Creemos necesaria la comparación de las dos experiencias, sobre dos procesos que pudieran haber tenido el mismo resultado pero el desenlace feliz sólo ha sido para el primero: #VidaLaietana . Esta entrada pretende poner en alerta a las entidades que luchamos por el derecho a la vivienda para no cometer errores que son dolorosos y costosos a largo plazo para familias y activistas. Nos referimos a la ocupación de edificios públicos, de inmobiliarias o de entidades financieras.

més de 300 persones muntaen una assemblea a la plaça de Verdum

El 15 de Octubre del 2011, en plena efervescencia del movimiento 15-M, se realizó una manifestación bajo el lema: l’indignació a l’acció … mobilització mundial. Había 3 columnas de colores y la verde reivindicaba el derecho a la vivienda. Un sorprendente dispositivo en que participó nuestra asociación llevó esa columna verde de + de 1500 personas en metro desde plaza Catalunya a NouBarris y ayudaron a ocupar un edificio que estaba vacío desde hacia años, en el barrio de Verdum propiedad de Cajamar. La alegría desbordante del éxito siguió al alojamiento de alguna de las familias que esperaban un techo en nuestro distrito en un momento en que los desahucios ya caían a plomo en el que sería el distrito más castigado del país.

Recién llegado a la alcaldia Xavier Trias, de CiU, en un discurso en el cercano parque de la Guineueta, dos días después, renegaba de esas prácticas anti-sistema. Se creo una asamblea de gestión del edificio y poco después llegaban los primeros problemas junto a nuevas familias por el efecto llamada. A la asamblea se presentaron los antiguos propietarios del solar donde en permuta tenían tres pisos. Junto a ello, la aparición de los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento y los Mossos de Esquadra primero camuflados y después en servicio oficial. Los Servicios Sociales y el responsable de comunicación de la Alcaldía rápidamente se pusieron en contacto asegurando su interés en buscar soluciones al conflicto

La asamblea tomó un portavoz para la prensa y televisión que llegaba ávida de las formas nuevas de lucha. Los conflictos dentro de la asamblea de familias, activistas y gente del barrio se dieron en varios frentes:

  • Los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento buscaron tener información de las familias para encontrar vías de comunicación y ayuda. Un sector de los ocupantes principalmente activistas se negó a ninguna negociación.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a respetar las viviendas de las familias que habían negociado con el constructor la permuta.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a abrir la posibilidad de negociar la compra del edificio por el Ayuntamiento, a precio de saldo a Cajamar, para convertir las viviendas en pisos sociales.
  • La Asociación de Vecinos de Verdum, en una profunda crisis desde hacía muchos años, nunca dio soporte a la ocupación y por lo tanto a contrabalancear una salida negociada. Igualmente La Coordinadora de Avv y entidades de Nou Barris tampoco quiso entrar en el conflicto social de denuncia que suponía aquella ocupación. El movimiento vecinal nunca entendió desgraciadamente la conversión de la vivienda como un objeto financiero en la crisis que se estaba cociendo en todo el planeta y la problemática de los desahucios que ya caían a plomo en el distrito
  • Si el movimiento 15-M que dio cobijo a la ocupación, permitió ver con simpatía la ocupación, los conflictos dentro del edificio, algún que otro incendio en uno de los locales y el enfrentamiento con algunos jóvenes del barrio malbarataron esa simpatía inicial.

Nuestra Asociación, defendió desde el inicio, que con el soporto del vecindario era posible una negociación pública de las condiciones de vida de las familias, la mayoría en paro y con niños. El proceso aunque complejo suponía de facto aceptar que las políticas sociales de vivienda  y servicios sociales  estaban fallando en muchos aspectos. Con los meses, los canales de comunicación se cortaron y las familias algunas con problemáticas complejas se quedaron a merced de las circunstancias.

Defendimos a ultranza la conversión del edifico en viviendas de alquiler público y asequible para lo cual el Ayuntamiento o la Generalitat debería comprar a precio de tanteo y retracto el edificio abandonado. No era una idea descabellada y seguramente hubiera dado una salida distinta a la constitución del Banco malo que ha sido un desastre financiero para el país. El sector mayoritario no estaba de acuerdo, en otras palabras quería vivir ocupando sin más y supuestamente consolidar esa ocupación.

Nuestra entidad para dar un vuelco a la campaña de prensa contra la ocupación que se inició vimos en los propietarios de la permuta una oportunidad para dar el vuelco. Aceptar su derecho a las viviendas de la permuta y demostrar que los “ocupas” respetábamos la propiedad de esas familias estafadas en la burbuja. Con el sector mayoritario no fue posible llegar a ningún acuerdo. No quisieron respetar esas viviendas y supuso un enojo importante en el barrio, porque eran una familia conocida, que provocó enfrentamientos con vecinos.

Nuestra asociación después de algunas semanas dimitió como portavoz de la asamblea por no tener un apoyo mayoritario y poco después abandonamos la asamblea del edificio porqué creímos que las decisiones tomadas no se correspondían con los objetivos iniciales. Las asambleas del 15-M de Nou Barris que se celebraron en la plaza contigua al edificio se fueron vaciando hasta que se decidió volver a la marquesina de la Vía Júlia.

Con los meses se iniciaron los conflictos entre familias y entre familias y activistas ocupantes del edificio, donde las asambleas interminables agotaban a gente poco acostumbradas a esas dinámicas. Los tímidos intentos de enraizar en el tejido asociativo después de lo acontecido se hicieron más complicados (1). Hubo un incendio. “Desaparecieron” partes estructurales y materiales de la obra que aún quedaban para acabar el edificio y un largo sinfín de problemas con el agua, la luz, etc. Seguramente no nos dimos cuenta de la magnitud del cambio de lo que proponíamos pero recientemente alguna familia en los medios de prensa, después de las recientes ocupaciones en la ciudad, han pedido la intervención en el sentido que propusimos hace 6 años: la conversión del edificio Almagro en viviendas sociales – alquiler público- del Ayuntamiento.

Una CRONOLOGIA DE LOS HECHOS:


Nuestra Asociación participó en la reivindicación de diversos colectivos de Barcelona para que el edificio de Via Laietana se convirtiera en alquiler publico. El acuerdo con el Ayuntamiento actual había inspirado nuestras propuestas con el edificio del 15-O de la calle Almagro:


(1) Blog del edificio Almagro – 15O- actualizado del octubre del 2011 al 2012.

(2) comunicat de premsa sobre acord amb equip Govern municipal.




aplazado! dilluns 3 de juliol 2017 – 9 horas – desnonament a l’Eixample de Marcela, bebe, mare i germana

➡️desnonament a l’Eixample !!!⬅️

dilluns 3 de juliol 9 horas

màxima puntualitat…. !!!! La família demana solidaritat!!!

Ens arriba informació de Marcela que té ordre de desnonament del pis on viu perquè la propietat no va voler negociar ni tan sols amb els mediadors de l’Ajuntament en el seu moment. La propietat senzillament vol desallotjar Marcela, el seu bebé, mare i germana. La propietat va acceptar que li reformés el pis amb els diners de Marcela a fons perdut a l’abril del 2013 i Marcela va pagar fins que el 2015 va tenir dos rebuts impagats. En aquell moment l’Ajuntament va intervenir per pagar tots els lloguers i fer un contracte de lloguer social adient. Però la propietat no vol saber res ni arribar a cap acord amb l’Ajuntament.

LUGAR: calle Marina 319 bis, esquina calle Indústria-  barrio de la Dreta de l’Eixample – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/FxkpcJqWCvq
HORA: 9 horas
METRO: linia azul- parada Sagrada Familia
Promueve el desahucio: un particular

TAMBÉ T’INTERESSARÀ  ….

La propietat de l’habitatge de la Marcel·la no ha volgut tampoc negociar altre ajornament ….. vol desallotjament a la brava ! Vol que l’Ajuntament, o sigui tots, correm amb les despeses del seu allotjament. El contracte de lloguer no reuneix les condicions legals adients i tot fa sospitar que no està ni registrat ni està declarat a Hisenda. La propietat es beneficia de la justicia però en canvi no cumpleix les seves obligacions legals ni tributàries.

INCASOL certifica que de del 2013 aquest contracte no és públic ni està legalitzat

Els Serveis Socials nomes li ofereixen una pensió per una setmana. Les tres dones estan en atur. Tota el pes de la LLEI, tota la culpa, la crisi i els impagaments…. recauen sobre la llogatera. La propietat no acompleix cap de les seves obligacions legals i se’n surt amb la seva: la INJUSTICIA està de la seva part.

 

Sí… se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada en el alquiler.

el desahucio de Marcela y familia en la prensa:

Aplazado el desahucio de una mujer con un bebé en la Sagrada Família




Ajornat!!! jueves 29 de junio 9 horas- Desahucio de alquiler de Ana María

Les solidàries al costat de l’Ana el dia del desnonament

➡️Desahucio!!!⬅️ al Guinardó

9 hores jueves 29 junio 2017.

Nos llega información de Ana María que tiene orden de desahucio del local – vivienda porqué la propiedad no ha querido negociar ni siquiera con los mediadores del Ayuntamiento. Sencillamente quiere desalojar a Ana María y no ha querido alargar el contrato de alquiler hasta que su inquilina tuviera asignado el piso de emergencia que tiene concedido, lo que significaría sólo alargar la estancia más allá del verano.

La propiedad no ha querido negociar ningún aplazamiento….. quiere desalojo a la brava!. Quiere que el Ayuntamiento, o sea todos, corramos con los gastos de su alojamiento mientras se le asigna el piso… pero en cambio no ha hecho nunca un recibo de la renta que la cobraba por transferencia.

LUGAR: calle Lluís Sagnier nº 74, esquina calle Amilcar barrio del Guinardó (districte Horta-Guinardó) – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/LCGpn81UY882
HORA: 9 horas
METRO: linia azul o amarilla- parada Maragall – Los Quinze.
Promueve el desahucio: un particular

La familia tiene nuestra solidaridad y la del barrio.




lunes 19 de junio- Desahucio a 9 horas de una familia sin recursos

➡️Desahucio!!!⬅️ a Turó de la Peira- 9barris

9 hores lunes 19 junio 2017.

 

Nos llega información de la familia de Wadmer Mendez, su compañera Yanara Matos y su hijo de 2 añitos  que tiene orden de desahucio de la Inmobiliaria del grupo Sanahuja… los de la aluminosis del barrio.

LUGAR: calle Valld’Ordesa nº 11-13, barri de Turó de la Peira (districte Nou Barris) – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/aowDgYNgMfC2
HORA: 9 horas
METRO: linia azul Línia 5-  parada Vilapicina.
Promueve el desahucio: IndicesaL’illa SL – grupo Sanahuja

La familia tiene nuestra solidaridad y la del barrio.




Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

D’aquella pols, vénen aquests fangs

Portem mig any llarg des de l’inici de les primeres reunions per construir a la ciutat de Barcelona el Sindicat de Llogaters i Llogateres. Per part de la nostra Associació ha estat sempre un dels reptes més importants l’organització dels llogaters. En els anys de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan tots els focus mediàtics mostraven el naufragi hipotecari, érem de les poques veus a la conurbació barcelonina que vam fer costat a les llogateres dins la defensa del dret a l’habitatge de tothom…. Fèiem una lluita unitària que continuem practicant avui dels hipotecats que poden perdre l’habitatge però també del precariat se les té amb la propietat, les habitacions llogades o la ciutadania que ocupa vivint en un estat continuat d’angoixa.

Des del 1985, quan la LAU – Llei d’Arrendaments Urbans- i el ministre Boyer va acabar amb la protectora llei franquista dels lloguers de renda antiga, les continuades reformes legislatives perseguint al “inquilino moroso profesional” van destruir el lloguer. Aquestes reformes sempre venien acompanyades d’un discurs hipòcrita sobre “el foment del lloguer”. En realitat, passava el contrari: al 2009 el nostre país va arribar a tenir el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat (*1). Aquell estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa a l’estat espanyol, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica. La propietat es convertia en una dictadura on els contractes de lloguer eren i són una munyidora permanent d’extracció rendista professionalitzada del incaut llogater (*2). I a més, el discurs “del foment del lloguer”, permetia i permet, que els ajuts fiscals a la propietat multipliquin per 30 als rebuts pels llogaters – 1 euro de cada 30 van a la propietat-. (*3)

el nostre país tenia el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat. Aquest estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa de la LAU, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica.

Així doncs, no és d’estranyar que en aquells dies de “vino y rosas” tothom va entendre que “mejor comprar una casa que tirar el dinero alquilando”. La LAU junt a la VPO – Vivienda de Protección Oficial-, beneïdes per PPsoe+CiU+PNV i ara C’s, van ser la incubadora de la societat dels propietaris i de la bombolla immobiliària i la llegenda continuara fins que la derogació de la LAU faci trontollar aquest principi ibèric. Podem afirmar sense error que la LAU i la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil- s’han convertit en les eines per desallotjar el nostre veïnat pobre intercanviat-los, en un procés de gentrificació, per rics compradors de segones o tercers residències o turistes en el hub global en que està immersa Barcelona. D’aquella pols venen aquests fangs on la llei neolliberal – LAU – permet negocis ràpids i sucosos a costa de l’afal·lera inversora estrangera a la ciutat que al 2015 quasi va igualar el total del pressupost de l’Ajuntament per a la ciutat.

Dos apunts més: des del punt de vista residencial Barcelona no és una ciutat europea. El mercat regulat, es a dir, el parc d’habitatge de titularitat pública no arriba al 1% dels 820.000 habitatges en una de les ciutats de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt de lloguers: 32%. Són majoritàriament un guetto amb continuats problemes de convivència i control com ho denuncien moltes de les comunitats de llogateres a les que hem donat suport aquests anys. Aquesta gestió dels habitatges, per part de del PMHB – Patronat Municipal de l’Habitatge- i el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, ha ajudat a la mala imatge dels habitatges socials i a la gentrificació de la ciutat . Tornant a les xifres, si sumem als poc més de 6000 habitatges del PMHB, els anomenats pisos socials propietat dels bancs, església catòlica i particulars de la Bossa d’habitatge social… arribem en prou feina al 1,5% . Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Un segon apunt: sense una radiografia exacta del repartiment de la propietat immobiliària de tota la ciutat en els 820.00 habitatges que la composen serà difícil desplegar les mesures legislatives més adients que necessita la ciutat. Tot fa pensar que l’actual equip de Govern de l’Ajuntament ha iniciat tímidament un mapa d’habitatges buits. Repeteixo, habitatges buits, no parlem d’un veritable mapa de la propietat. És una vergonya, després de 40 anys de “democracia“, en un dels països on la propietat immobiliària té un pes tant important en l’economia, que no hi hagi un cens creuat de la propietat… bé potser és la manera d’emmascarar el frau sistemàtic dels rendistes sobre els impostos directes a la riquesa( frau en el que han col·laborat les successives administracions). Sense conèixer la radiografia immobiliària m’atreveixo a afirmar que una bona part de la propietat està en petites mans però aquesta nova bombolla inversora que vivim concentrarà la propietat en una poques SOCIMIS que van néixer legislativament per aquesta raó de les mans del PPsoe. (*4)

Enriquits, subvencionats i defraudadors

Aquest subtítol no està redactat per a ser cridaner sinó per focalitzar l’objecte real contra el que lluitem les llogateres a Barcelona.

Una gran part dels diners es creen en l’enginyeria financera no a la productiva, en el que els economistes clàssics diuen “ingressos no guanyats pel treball sinó per la possessió d’un títol“. Més del 70% dels préstecs bancaris són al sector immobiliari o béns arrels – real state-. El valor d’un edifici d’habitatges o oficines val el que el banc està disposat a finançar. I són els bancs comercials els que determinen la quantitat de crèdit que autoritza el BCE – Banc Central Europeu- i no a l’inrevés.

La Reserva Federal i després el BCE, en els darrers anys, han creat del no res milers de milions d’euros – quantitative easing– comprant actius immobiliaris a la Banca per buidar els seus balanços d’actius tòxics “enriquint les entitats financeres amb diner fresc“. Aquest programa de compra massiva de deute titulitzat del BCE – no és un préstec a interès al banc, és el BCE que està comprant deute – és el que ha permès a la banca, amb aquest diner fresc a la guardiola, llençar-se a  la compra massiva de béns arrels (*5) mitjançant el fons voltors apalancats a paradisos fiscals. Primer van ser els Blackstone (Anticipa Real State) des dels USA – inventors del quantitative easing- i després tots els fons d’inversió establerts al paradís fiscal de Luxemburg que arriben a Barcelona comprant la morralla hipotecaria, edificis sencers, hotels, centres comercials… I no deixem de banda les SOCIMI (*6) espanyoles participades per la Banca quasi al 100%. Aquest monstre determina la classe d’economia que hi haurà a la ciutat en els propers anys. Són els que creen els diners, són els que diuen qui té crèdit i que és el que no en té. Encara que tard els nostres conciutadans més rics s’afegeixen després a la festa. I no oblidem els turistes que en el deliri inversor són els convidats de pedra que arriben amb “el low-cost” com molts dels nostres compatriotes fan en altres contrades. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor.

Com el 98% del mercat de lloguer de la ciutat es lliure, sense restriccions, està abonat el terreny perquè el procés d’expulsió del veïnat més pobre es faci real a la finalització de qualsevol contracte. Tot i així, els enormes avantatges fiscals per als propietaris serveixen per justificar el discurs hipòcrita del “foment del lloguer” de manera que propietaris físics com jurídics – SOCIMI, – “estan subvencionats en tots els conceptes“: despeses, manteniment, etc i s’apliquen igualment una amortització anual de la seva propietat.

La mesura que es vol introduir al “Plan estatal de Vivienda 2017-20” (*7) de subvenció de lloguers fins a 600 euros- o 900 si són joves-  ni tant sols es aplicable a ciutats com la nostra. Els ajuts al lloguer per a famílies sense recursos són en realitat ajuts al propietari perquè cobri el rebut, que no ens vinguin amb excuses! Són inflacionistes, els propietaris saben qui els pot cobrar (*8). Els donen les comunitats autònomes i el llogater no arriba ni a veure els diners per evitar que els malgasti en menjar. El PP els va criticar al PSOE quan van aprovar els ajuts a l’emancipació de joves però tot sembla que aquest Pla estatal tirarà endavant amb 28 vots a favor i 8 abstencions com senyalitza EL PAIS en la seva noticia. Com és possible…. l’esquerra no hi ha votat en contra a la Comissió? (*9)

Tot i les descomunals avantatges “el frau fiscal” en el mercat del lloguer és enorme sobre tot en el petit propietari. Donem fe del que diuen els portaveus de GHESTA – sindicat dels inspectors d’Hisenda – que expliquen com any rera any l’ocultació de lloguers supera els 3000 milions d’euros. Molts dels desnonaments de llogaters que ens arriben tenen contractes no declarats perquè la fiança no està registrada. Per què no es subvenciona el lloguer en el IRPF? La desgravació fiscal al llogater és opaca a la propietat i, al mateix temps, delata als defraudadors quan es creuen els descomptes dels llogaters i la declaració de la renda dels propietaris.

assemblea presentació Sindicat Llogaters al Casinet de Hostafrancs

Un moment dolç de la mobilització social pels drets dels llogaters

La situació s’ha agreujat a tota Barcelona no només per la pujada desmesurada de preus i l’enorme quantitat de desnonaments de lloguer i precari. També han desaparegut els cartells de lloguer d’habitacions als locutoris, un desesperat refugi habitual per a famílies i ciutadans amb moltes dificultats. Finalment el estrenyiment de l’oferta de lloguer en tots els segments (torna a ser rendible la venda) fa molt complicada la gestió dels 44.000 contractes de lloguer que com a mitja es renoven cada any a la ciutat. Als barris més perifèrics no poden deixar de recordar la gran bossa d’habitatges ocupats per llars que no tenien altra alternativa per viure aixoplugats.

El que la nostra associació no va aconseguir al llarg dels anys de la bombolla ara és possible pel cúmul de circumstàncies esdevingudes i explicitades en aquest document. En aquest panorama, l’arribada “dels millennials” – generació NO CREDIT NO DEBT- i les especials circumstàncies del turisme a determinats barris a fet sorgir la idea de la defensa dels llogaters. La constitució fa uns dies del Sindicat de llogaters, en la qual estem implicades vàries entitats, farà donar un salt qualitatiu a tota la ciutat. Però no ens serà gens fàcil doncs el marge legislatiu no permet gaire alegria. Haurem de treballar la denúncia de que quasi tots els contractes de lloguer són en realitat abusius doncs són d’adhesió i moltes clàusules que contenen també són abusives. Però serà el treball barri a barri, carrer a carrer, el que permetrà l’autorganització de les llogateres en problemàtiques que molts cops són diferents entre barris com el Raval amb una pressió turística brutal o la zona nord de la ciutat amb l’index més alt de desnonaments de la ciutat i del país.

Estem parlant doncs de la territorialització de la lluita però també de la personalització, del coneixement mutu, etc…. El sindicat haurà de conviure doncs entre una estructura centralitzada que permeti aixoplugar les forces però al temps sumi les sinergies de cada barri que generem les organitzacions barrials coneixedores del teixit associatiu i de les complexes trames urbanístiques i habitacionals que genera la conurbació barcelonina. Aquests serien doncs en la meva humil opinió els reptes organitzatius del Sindicat de Llogaters: estructura centralitzada, consell d’entitats de suport, territorialització de la lluita, sinergies transversals i verticals entre barris, entitats i sindicat. Ningú s’ha de dissoldre perquè ha arribat el Sindicat. El Sindicat de Barri del Poble Sec ha fet una aproximació encertada de tot plegat:

Hi ha un repte més que volia deixar per al final. La creació del sindicat no pot convertir-se en una eina per separar la ciutadania en problemàtiques diferents segons l’accés a l’habitatge: hipotecats, llogateres i ocupes. El que ha demostrat aquesta crisi és que un hipotecat pot convertir-se en llogater i després en un ocupa. Ni podem permetre episodis on hipotecats fan contractes il·legals a llogaters que els paguen els rebuts de la hipoteca o permetre la criminalització de l’ocupació o el desnonament de famílies d’habitacions o infra-habitatges. Això ho haurem de combinar amb un treball de pressió i acompanyament barrial sobre el sistema dels Serveis Socials i emergències municipals que permeti el millor tractament possible a les llars en risc habitacional. El mapa el·laborat pel Poble Sec mostra una rica complexitat que no pot ofegar-se en una estructura vertical massa centralitzada del Sindicat ni oblidar que les associacions de veïnes i molts casals de barri són centres que ajudaran en la tasca del dret a l’habitatge digne a Barcelona.

El manifest fundacional del Sindicat de Llogaters és lo suficientment genèric perquè es permetin interpretacions diferents que poden conviure. Però la indefinició també pot ser un perill a mig termini. Haurem de bregar amb les diferències… avançar discutint, divergint i que les majories dels afiliats guanyin.

I com deia un tuit recent: Creemos que la labor de los sindicatos de inquilinas deben transcender de la de simples lobbies. (*10)

Salva TORRES, activista de asc.500×20


(1) López, Isidro – Rodríguez, Emmanuel, (2010), Fin de ciclo, Madrid -España, Traficantes de Sueños… pg.238 reseña 23

(2) Com en totes les generalitzacions hi ha l’excepció … en sabem de propietaris que són conscients de la funció social de l’habitatge
(3) Salva TORRES, 2016, Las ventajas fiscales para los arrendadores, 500×20.prouespeculacio.org
(4) Salva TORRES, 2016, Inquilinos precarizados, propietarios y fondos de inversión en conflicto, 500×20.prouespeculacio.org
(5) Europa Press, El balance del BCE rompe la barrera de los 4 billones de euros, Publicado 05/04/2017.
(6).Las SOCIMI – Sociedades-Cotizadas-Inversión-Mercado-Immobiliario.
(7) lamoncloa.gob.es Plan estatal de Vivienda 2017-20.
(8) nadaesgratis.es, Problemas del Nuevo Plan Estatal de Vivienda.
(9) elpais.com, El próximo Plan Estatal de Vivienda 2017-2020 busca impulsar el alquiler.
(10)


Manifiesto

Altres entrades que et poden interessar:




Inquilinos precarizados, caseros y fondos de inversión inmobiliaria en conflicto

La lucha por el mercado libre de alquiler ha llegado a Barcelona

Después de una década de crisis, el 50% de la población de Barcelona vive por debajo de rentas de 1000 euros. A su vez, la nueva generación que algunos le llaman millennials, escaldada de la banca mira con mucho recelo el crédito bancario hasta el punto de que las entidades financieras tienen estrategias personalizadas para capturar a incautos. El resultado, para el llamado precariado, es que no tiene el perfil financiero para acceder a la compra de una hipoteca pero tampoco para acceder a un contrato de alquiler con condiciones draconianas.

Los Bancos, fondos de inversión, inmobiliarias, Api’s, etc dividen a los potenciales inquilinos por perfiles financieros asegurando los mejores para la fórmula “alquiler seguro”(*1). En el lado de los arrendadores tendríamos al pequeño propietario marginal que ha acumulado uno o más pisos por herencia familiar, al inversionista que quiere hacer “negocio” usando una vivienda arrendada y a los propietarios de múltiples viviendas o edificios por herencia o compra. Más allá tendríamos a los grandes tenedores: inmobiliarias de bancos, fondos de inversión inmobiliaria, SOCIMIS, grandes familias y la Iglesia católica que es un caso aparte porque no paga impuestos.

Es en esta última franja donde nuestro país se esta produciendo una revolución del mercado, como hemos explicado, por la entrada masiva de capital especulativo. El PPsoe+CiU+PNV lleva años preparando el terreno en lo que sería una acción deliberada o que el lobby financiero-inmobiliario tiene mucha influencia entre sus señorías en los pasillos del Congreso de Diputados. No sólo han desarmado al inquilino con sucesivas reformas legislativas sino que han mejorado el poder financiero de los propietarios cambiando las condiciones fiscales para crear el llamado “mercado profesional del alquiler” con las SOCIMI que representaran un caballo de Troya contra los pequeños propietarios. Claro, todo se justifica con lo de facilitar el alquiler.

Asistimos a una batalla por el control del parque de vivienda en este país sobre todo en las ciudades. Por un lado, el tinglado inmobiliario de la Banca tiene cautivo el mercado de la vivienda en propiedad al controlar el crédito hipotecario concediendo hipotecas sólo para sus pisos, de manera que arruinan a los pequeños propietarios y constructoras que intentan vender los suyos en un mercado saturado.

Por otro lado, el control lo extenderá al mercado de alquiler bajo ese eufemismo de “mercado profesional del alquiler“ cuya materia prima ha sido la compra masiva del parque de vivienda más nuevo y valioso a precios de derribo después que el Estado ha cubierto las pérdidas de las Cajas de Ahorro y la Sareb. Ese largo medio millón de viviendas hubieran sido la base de un parque de vivienda pública de alquiler asequible, hoy, son el vehículo disfrazado de la misma banca nacional o extranjera que les facilitará la fijación de rentas de alquiler al poseer la mayoría y mejor oferta del mercado. Igualmente, las ventajas fiscales les darán una oportunidad inigualable respecto de los pequeños caseros lo que les permitirá aplicar una agresiva política de rentas de alquiler. Este dominio del llamado “mercado profesional del alquiler” también se verá reforzado por el control de los perfiles financieros y de solvencia de los arrendatarios a través de las cuentas bancarias y las tarjetas de crédito dentro de la colaboración entre banca y fondos inmobiliarios. Asimismo, las tareas de mantenimiento de grandes propiedades y edificios abarata los costes de reparaciones y pagos, gestión de cobros e impagados. Y la ventaja competitiva la cerraran con el poder disuasorio de un ejército de abogados capaz de agilizar los desalojos por impago de alquileres uno de los dolores de cabeza de los pequeños propietarios.

Los pequeños propietarios no pueden competir con este mercado profesional de alquiler pero nunca se enfrentaran a esa mafia que los empobrece ni a esas leyes que hacen el trabajo sucio de juntar su peor oferta (propietarios empobrecidos) con la peor demanda solvente (inquilinos precarizados). Un mercado así configurado sólo puede degenerar en “una guerra entre pobres” con actitudes reaccionarias de esos propietarios marginales contra los inquilinos.

Hay una izquierda que apuesta por esa opción: derribar todos los obstáculos legislativos a las SOCIMI con esa fiscalidad ventajosa y no quieren cambiar ni una coma de la actual LAU (*2). Basta leer los documentos de Fundación Alternativas, del Psoe, cuya presidenta es la actual alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena. Delegan en las SOCIMI, como Azora (*3), creadas con el material de la Sareb, para generar un volumen de negocio que irrumpa en el mercado libre o subvencionado en lo que debería haber sido el papel del Estado con un parque de vivienda pública de alquiler.

Ese trabajo sucio legislativo y patrimonial ya lo han hecho durante la crisis y sus resultados son observables porqué la guerra de pobres se ha agudizado en los desahucios del alquiler entre precarios y propietarios particulares. Esta configuración del mercado de alquiler tiene como efecto la existencia de miles de pisos vacíos de pequeños propietarios que se deterioran sin uso por miedo a los problemas con los inquilinos. Para esto tienen una solución: el alquiler social subvencionado. Pero son palabras: en un país con el presupuesto intervenido por la Troika comunitaria no hay dinero para una política de ese colosal tamaño.

Salva TORRES

1.- Eleconomista.es / El temor al impago dispara los productos de alquiler seguro.
2.- Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado professional – Alejandro Inurrieta Beruete- ex-presidente de la Sociedad Pública de Alquiler que cerró con pérdidas de 21 millones de euros para poner en alquiler poco mas de 9000 viviendas en todo el país en 3 años.
3.- Azora, Anticipa, Anida, Solvia, etc serían ejemplos muchos de ellos a cobijo de fondos públicos pagados desde la Sareb.



Mobilització al barri de Vallcarca per salvar el nucli antic de l’enderroc

BARCELONA NO ESTÀ EN VENDA

ELS BARRIS ES REBOTEN CONTRA L’ESPECULACIÓ DESAFORADA

Manifestació multitudinària al barri: Nuñez i Navarro darrera l’especulació

ccma.cat // 324cat

Una vintena d’entitats i col·lectius veïnals s’han manifestat amb el lema “Salvem el nucli antic de Vallcarca. Barcelona no està en venda.” Fa anys que es mobilitzen contra els plans urbanístics que han suposat l’enderroc d’una bona part del barri. Ara, la concessió per l’Ajuntament d’una llicència de construcció a l’empresa Núñez i Navarro ha fet esclatar una nova protesta.

Més de 300 persones han anat en manifestació des de la plaça de Lesseps fins al solar del carrer Farigola on es podria construir. Diversos col·lectius veïnals creuen que l’altura de l’edifici que es podria fer en aquest solar trencaria l’equilibri dels edificis del nucli antic i que va en contra del model de barri que defensen i dels consensos als quals s’ha arribat en els últims anys entre els veïns i l’Ajuntament.

Ho explica Aran Llivina, de  l’Assemblea de Vallcarca:

“Fem la manifestació per reclamar que s’aturi aquest projecte, que l’ajuntament amb valentia política compri aquest solar, i que de cara a la resta de parcel·les del barri que son de Núñez, ens seiem a parlar. El barri vol recuperar el casc antic, conservar el que hi ha, i protegir-lo en el sentit que les noves construccions no sobrepassin les alçades existents. Però alhora tampoc no volem que siguin pisos d’alt estànding. Per tant entenem que la solució passa per convertir aquests parcel·les en sol públic.”

Des de fa 15 anys el barri de Vallcarca de Barcelona ha estat en el centre d’un llarg conflicte urbà. Després de dècades d’afectacions urbanístiques, Vallcarca és ple de solars buits, on es van enderrocar edificis, però no s’hi va construir. Però hi ha un nucli de cases baixes que ha resistit. Fa un any es va aprovar un pla de conservació per impedir més enderrocs i protegir una part de les cases d’aquest nucli antic.

Durant els anys dels enderrocs, el barri s’ha deteriorat, i ha perdut habitants i comerços. Però l’aturada immobiliària a causa de la crisi i la constant pressió veïnal han canviat el rumb del que estava previst inicialment. Arran de la mobilització es van crear taules de participació i els veïns s’han implicat en la planificació del futur del barri.

En les pròximes setmanes se sabran els projectes guanyadors del concurs internacional d’idees per a la construcció d’un barri nou, a la part on els terrenys són majoritàriament municipals, on hi haurà equipaments i habitatge social. Fa un mes, l’Ajuntament va aprovar una suspensió de llicències, en un conjunt de solars, per assegurar la coherència de les actuacions amb la morfologia del barri que es vol mantenir.

En mans de Núñez i Navarro

A l’altra meitat de Vallcarca, la constructora Núñez i Navarro té un 80% dels solars, i els veïns temem que es creï un barri elitista i fora d’escala, o bé orientat cap al turisme. Han fet arribar les seves demandes a l’Ajuntament, que busca acords amb els privats per redefinir les llicències.

Eloi Badia, regidor del districte de Gràcia, ha explicat com s’està fent:

“És agafar llicència i llicència i treballar conjuntament amb els veïns i les veïnes i els tècnics de l’Ajuntament una nova proposta i traspassar-la en aquest cas al soci privat majoritari, Núñez i Navarro, si podíem trobar un encaix, de veure com podem encaixar totes les volumetries, per donar sortida als drets adquirits però també a les reivindicacions veïnals. També ens han fet arribar els veïns fins i tot la possibilitat d’adquirir sòl públic per tal que no ens trobem amb una certa elitització d’aquestes llicències.”

L’empresa Núñez i Navarro afirma que, sense renunciar a la edificabilitat a què tenen dret, adaptaran les seves propostes immobiliàries a les peticions municipals, i que volen arribar a acords. Els col·lectius veïnals volen reunir-se a tres bandes amb la constructora i l’Ajuntament, i reclamen un canvi de model.

José González, Associació Veïnal de Vallcarca:

“Creiem que és molt important que l’habitatge que es construeixi estigui en mans públiques, i que les lleis de lloguers siguin molt estrictes, que ningú pugui especular amb l’habitatge. Si no fos per nosaltres, Núñez ja hagués construït aquí. Nosaltres tenim molta esperança que un barri unit, una gent conscienciada, pot aconseguir moltes coses. Som nosaltres mateixos finalment, ni l’ajuntament ni Núñez, els que aconseguirem que això sigui com el que nosaltres volem.”

La protesta veïnal ha comptat amb el suport de nombroses entitats, grups d’estudis i arquitectes, i de les AMPA de les escoles del barri i el seu voltant. Els veïns reclamen equipaments per al barri, com l’Institut Vallcarca i dos centres cívics.

Dos projectes de futur

Aquesta setmana l’Ajuntament ha presentat als veïns dos projectes d’equipaments per impulsar la reconstrucció de Vallcarca. La casa Canals-Junyer, una torre que va ser l’antic consolat de Dinamarca , situada sobre el pont de Vallcarca, acollirà un espai cultural obert a totes les entitats del barri.

Es vol establir un camí de connexió entre aquest espai, rodejat de jardins, i la masia de can Carol, un edifici del 1860 que ara és de propietat municipal. Un cop rehabilitada, també serà un equipament per al barri. La recuperació d’aquests dos edificis per a l’ús veïnal i cívic estaven entre les prioritats que es van marcar en les jornades participatives “El barri que volem” que es van fer l’any 2014.

S’ha creat una comissió de seguiment dels dos projectes. El model de gestió es consensuarà amb les entitats veïnals, que volen que sigui comunitària.

ccma.cat

324cat

Una vintena d’entitats i col·lectius veïnals s’han manifestat amb el




11º aniversari 500×20! ho celebrem xerrant sobre la tesi del “capitalisme feudal” amb Antonio BAÑOS

Des de l’any passat, amb la celebració dels 10 anys de la fundació del nostre moviment al districte de Nou Barris, volem que la festa sigui també un espai cómode on durant una estona debatre cap a on va la nostra societat. Vam instaurar les tertúlies sobre llibres que ens interessen i escriptors que tenen idees pròpies.

Aquest cop serà la segona vegada. La nostra petita festa d’aniversari, aquest 2017, tindrà com protagonista l’escriptor, periodista i ex-diputat de la CUP, Antonio BAÑOS BONCOMPAIN. A més de veí del barri, ha escrit un llibre sobre les tendències últimes del capitalisme: POSTECONOMIA…HACIA UN CAPITALISMO FEUDAL. Ens interessa el tema del deute com eina per a subjugar persones i pobles que utilitza l’elit financera mundial.

Acompanyarà en la tertúlia amb l’Antonio el nostre company Salva TORRES, que amb molta altre gent, porta al peu del canó des de l’inici.

Repartirem per sorteig llibres entre els associats especialment i un per a convidats. Us podeu fer socis en el moment per ajudar a la nostra tasca perquè l’habitatge sigui un dret fora del mercat.

Farem musiqueta ambiental amb un berenar per a tota l’assistència…… i a les 21 hores tots a casa

Us esperem per a fes-vos pensar i per passar-ho bé!!!

Fes difussió!




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.




xerrada: L’Encariment de l’Habitatge: Turisme i Especulació.

Encara no hem sortit de la crisi en que ens ha situat el capitalisme.

El treball no garanteix un sou digne i la pobresa es cronifica.

Els preus de l’habitatge tornen a pujar i els desnonaments continuen.

Per analitzar què està passant i per debatre com fer-hi front des de la lluita veïnal i des de l’empoderament dels barris tindrem amb nosaltres a:

Salvador Torres, activista veïnal i de l’Associació 500×20 pel Lloguer Públic i Assequible, http://500×20.prouespeculacio.org/

Joaquim Delgado, de l’ABTS (Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible), https://assembleabarris.wordpress.com/.
Organitzen: L’Observatori Guinardó-Can Baró, l’Assemblea Social Guinardó-Can Baró i l’Associació de Veïns i Veïnes Joan Maragall.



aturat- 2017/03/21 dimarts 9 horas – desnonament al Turó de la Peira x la SAREB

➡️Desnonament al Turó de la Peira !!!⬅️

2017/03/21 dimarts 9 horas.

desnonament de Samira i familia per la SAREB
La familia demana solidatat!

demà dimarts 21 març des de les 9 mati
c/ travau 33

el banc dolent dels bancs, pagat per tots, desnona a la nostra gent!

LA FAMÍLIA ESPERA SUPORT DE LA GENT SOLIDÀRIA!




2017-02-09 Desnonament a S.Andreu: En la vida he imaginat que arribaria aquest moment!

  • La Mònica ja ho sap! La Mònica i la seva filla avui seran desnonades si ningú ho impideix!
  • Avui a les 11:10 hores es presentarà la comitiva judicial a la porta de casa seva amb l’ordre de desnonament.
  • “No sóc cap ONG“, li va respondre la propietària del pis on viu de lloguer

DATA: 2017/02/09 dijous 9 horas.

LLOC: carrer Gran de Sant Andreu 368 – c/Guardiola i Feliu – a prop de Valldaura-meridiana

Localització: https://goo.gl/maps/EttsaGv1cSM2

Metro: L1 sortida Plaça Orfila

monica_i_filla_express_standreu

La Mònica i la seva filla demà seran desnonades

Societat – per gentilesa de l’Express de Sant Andreu

La Mònica ja ho sap. Demà a les 11:10 hores es presentarà la comitiva judicial a la porta de casa seva amb l’ordre de desnonament. Ho sap des de fa més d’un any, però l’última nit que passi al seu llit ja ha arribat. Segurament no dormirà. “En la vida he imaginat que arribaria aquest moment”, explica desconsolada. La seva filla juga a una sala annexa amb nenes que també han viscut el mateix drama. “Demà si els veïns i veïnes no ens vénen a donar suport, a nosaltres també ens faran fora”.

La Mònica va deixar de pagar el lloguer fa més d’un any. Després de separar-se del seu exmarit a Lloret de Mar, va decidir venir a reconstruir la seva vida a Barcelona. “Volia començar de nou”. Si bé el primer any va poder sortejar l’arrendament de 620 euros amb l’ajuda que rebia com a dona que havia patit maltractaments, els sis mesos posteriors els va haver de superar amb una segona ajuda de l’Inem.

Amb les mànigues arremangades tota la vida, en els darrers mesos només ingressava les hores que cobrava a precari. Netejant cases i passejant gossos. Diners en negre que va deixar enrere amb el contracte que va poder signar fa un mes per 800 euros en una reconeguda cadena de supermercats. Contracte? Sí. Precarietat laboral? També. “Amb 800 euros si pagava el lloguer em tallaven la llum”, explica.

Davant d’aquesta situació i assessorada pels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, va decidir deixar de pagar el lloguer després d’intentar negociar una rebaixa fins als 400 euros. “No sóc cap ONG“, li va respondre la propietària. Ara, els 800 que cobra els destina íntegrament “a les factures de més de 100 euros de llum, a la cangur que li he de pagar 300 i a les despeses escolars de la meva filla”. “No arribo…”. El compte queda buit i mare i filla han d’anar a buscar el dinar a Càritas o a la nevera solidària de l’Harmonia.

L’objectiu de demà de la Mònica és “guanyar temps”. Viure una, dues o tres setmanes més a casa fins que l’Ajuntament tingui un pis de lloguer social disponible. Si demà no ho aconsegueixen, els serveis socials l’hauran d’assegurar una alternativa habitacional, sigui en una pensió o en un pis d’emergència social. “La meva filla afortunadament no en sap res; si demà marxem, li diré que hem tingut la sort d’anar-nos a viure a un hotel”. Demà la petita anirà a l’escola, com qualsevol altre dia.

Per la Mònica, la seva única família és la seva filla. Amb 43 anys, només compta amb els seus veïns i veïnes. La Plataforma 500×20 ja ha fet la crida per donar-li suport demà en el seu portal, situat en el carrer Gran de Sant Andreu número 368. El seu bloc està situat just a l’alçada que el carrer Gran conflueix amb el carrer de Guardiola i Feliu. Alguns dels seus veïns i companys ja han assegurat que estaran allà des de les 9 del matí.





2017-01-28 Barcelona no està en venda – hem estat amb el veïnat ocupant les Rambles.


.
.




Manifest: no ens faran fora! -no al turisme insostenible-

No ens faran fora!

abts

Barcelona i la seva població estan patint les conseqüències de la mala gestió que durant molts anys l’administració ha fet del turisme. El 2016 la ciutat ha acollit més de 30 milions de  visitants, una xifra que molts experts ja han titllat d’insostenible. Això ha portat Barcelona al col·lapse i qui ho paga som els veïns i les veïnes, que ens veiem forçades a marxar de casa.

Els Jocs Olímpics de 1992 van obrir la veda a la reconversió massiva d’edificis residencials en grans hotels, causant la desaparició de més d’un miler d’habitatges només al barri Gòtic. A partir del 2000, els habitatges d’ús turístic (HUT) deixen de ser un fenomen aïllat a Ciutat Vella i comencen a guanyar terreny en barris adjacents com l’Eixample, Sant Antoni, el Poble Sec o Gràcia, provocant que en pocs anys la ciutat hagi passat de tenir poc més de 800 pisos turístics a prop de 20.000 i fent desaparèixer quasi 20.000 habitatges. Un pis turístic més, una  família menys.

En els darrers cinc anys els lloguers que més han pujat són els de les àrees on es concentra més oferta turística, Ciutat Vella, Eixample i Sagrada Família, on ja no es troben pisos per menys de 1.000 €/mes, obligant famílies senceres a deixar casa seva per marxar cap a barris perifèrics o fins i tot fora de la ciutat. La destrucció del parc de lloguer i la catifa vermella que Barcelona ha posat als inversors està provocant una pèrdua brutal de població. Actualment, al barri Gòtic i a la Dreta de l’Eixample ja hi ha més llits per a turistes que per a habitants.

És imprescindible aturar el creixement turístic i preservar l’habitatge, juntament amb els equipaments sanitaris, educatius i socials i el comerç de proximitat per garantir els serveis necessaris per al veïnat, així com l’activitat econòmica productiva no especulativa.

És necessari i urgent regular el sector turístic perquè, malgrat la moratòria que l’Ajuntament va instaurar al juliol de 2015 i que fins ara ha frenat  l’atorgament de llicències per a hotels i apartaments turístics, al març ja es podrien concedir noves llicències a Gràcia, a l’abril al Poble Sec i al juliol a tot Barcelona.

Cal una intervenció pública ferma i valenta. El Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) ha de contribuir a garantir el dret a l’habitatge dels barcelonins i barcelonines. Malauradament el projecte presentat pel govern municipal és insuficient. Tot i congelar el creixement en algunes àrees, en deixa d’altres obertes a l’especulació i permet el creixement de places turístiques al conjunt de la ciutat. El text actual podria autoritzar la construcció d’entre 80 i 120 nous hotels a Barcelona, portant a un total de 190.000 places turístiques i superant la població total de Nou Barris.

Les persones i entitats que signem aquest manifest reclamem al govern municipal i als partits de l’oposició que treballin junts per aprovar un PEUAT més restrictiu, que reverteixi el procés d’expulsió de veïnat i eviti replicar-lo a més barris, que impliqui un decreixement real de l’activitat turística i faci avançar cap a l’extinció dels HUT a la ciutat.

Els partits que no apostin per un PEUAT realment restrictiu seran responsables de l’expulsió del veïnat i de la destrucció del teixit comercial i productiu de Barcelona.

Ens hi estem jugant la ciutat. Volem viure als nostres barris. Volem viure a Barcelona.
No ens faran fora!

> +++ INFO a >>>