Una Gran Victòria: BBVA no farà fora Scarlett fins a obtenir pis d’emergència de l’Ajuntament de Barcelona

El passat dijous 31 de maig del 2018 va haver un intent de desnonament a Sant Andreu, a prop del Pont del Dragó. Era Scarlett, que amb els seus fills de 11 i 8 fan una familia monoparental. Va haver gent solidària que es va apropar pel cridament a la solidaritat que va fer la família davant el quart desnonament. Gent de la nostra Associació, del Banc d’Aliments Obrer de Sant Andreu -BOSA, del Sindicat de Llogaters de Sant Andreu i particulars.

Abans vivia en un pis de lloguer fins que no va poder pagar el rebut i va tenir que anar-se’n a un pis buit del BBVA que tenia al barri. Com molta gent va practicar la patada a la porta abans de quedar-se sense sostre.

Per sort ha  rebut la confirmació que ha estat acceptada per a un pis d’emergència de l’Ajuntament de Barcelona. Acomplia les condicions. Però l’espera ara és molt llarga…. fins a un any. Hi ha una llarga llista de més de 300 famílies. L’Ajuntament de la ciutat comtal exigeix solucions al Govern central davant l’allau de desnonaments per precari.

La Comissió judicial i el BBVA va acceptar un acord excepcional perquè Scarlett i els seus dos fills podran estar a l’habitatge provisional fins que en uns mesos rebin les claus de l’habitatge d’emergència que els serveis municipals buscant.

Segons informa els activistes de 500×20 que han porat el cas des de fa mesos, el BBVA es va negar a concedir un lloguer social. Però la presió social ha fet un miracle del que Scarlett estava molt agraïda.




Ara la subhasta de la Generalitat i després anirem per les herències pietoses o immatriculades de l’Església catòlica a Barcelona.

Les companyes de Poble Sec del Sindicat de barri han fet una crida per aturar la subhasta de la Generalitat amb criteris claus:

  • són habitatges patrimoni de la ciutat.
  • mentre els mossos desnonen gent a la ciutat
  • hi ha emergència habitacional brutal.
  • la Generalitat especula.
  • Aturem la subhasta

Donem total suport en aquesta reivindicació. En total a Barcelona, hi ha 12 habitatges i 3 locals comercials repartits en 5 districtes de la ciutat i 46 habitatges a Catalunya. Hi serem per aturar la subhasta del dia 5 de juliol. Exigim amb les entitats socials i el mateix Ajuntament de Barcelona (que ha fet una crida a la Generalitat en aquest sentit) a aturar la subhasta i cedir els actius immobiliaris als ajuntaments.

Davant la gravíssima crisi habitacional de la ciutat, aquestes engrunes són importants per alleugerir la pressió sobre la llista d’espera de pisos de emergència, habitacions i habitatge social. En uns moments que hi ha 300 famílies esperant un habitatge de emergència amb enderrerimentsd’entrega que duren ja un any la demanda s’ho val.
Però una cosa podem deixar clara també, aquesta subhasta ha estat feta, amb llums i taquígrafs….. vol dir que la Generalitat és un ens públic i no pot amagar fàcilment les seves malifetes per sort. I aquests mecanismes públics permeten al menys assabentar-se.

Però sempre és així? NO… d’amagat……

  • CAS 1. ELS EDIFICIS PROPIETAT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA A BARCELONA NO PODEN SER DE LLOGUER SOCIAL?
    • Parlem de les immatriculacions amagades de l’església catòlica del 1998 fins al 2016. Aquest escàndol de les immatriculacions -Registrar davant notari per primera vegada una propietat- a la carta (amb tan sol un certificat del bisbe) és una escletxa a la reforma de la llei hipotecària el 1998 (govern d’Aznar) va deixar en exclusiva a la Església Catòlica. Amb aquesta operació l’Església a registrat milers de propietats en els últims anys. Finalment el Congrés dels Diputats va aprovar un canvi en la Llei hipotecària que acabava amb aquest privilegi de l’Església.
  • CAS 2. EXIGIM LA RECUPERACIÓ DE 679 habitatges venuts (2010-13 per REGESA, etc) al Barcelonés a fons voltors.
    • El dia 2 d’agost de 2013 el Consell Comarcal del Barcelonès, amb representants de CIU, PSC, ICV i ERC, van donar el vist i plau a la operació també aprovada per l’Agència Catalana de l’Habitatge, de vendre 298 habitatges, quatre promocions de lloguer social de la capital catalana, als districtes de Nou Barris, Les Corts i Sant Andreu.
      La Fundació Pisos de Lloguer, organització privada sense ànim de lucre, impulsada pel Consell Comarcal del Barcelonès, era la propietària dels habitatges després que Regesa efectués la transmissió de la gestió dels pisos entre els anys 2004 i 2007. A principis del 2013 es va decidir liquidar la fundació i vendre els seus actius, abans, a una empresa privada. Només es va presentar una empresa a concurs públic, Colon Viviendas, gestora del fons d’inversió Azora, amb seu a Madrid, protagonista de les vendes d’habitatge públic de la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid.

Els EDIFICIS PROPIETAT de L’ESGLÉSIA CATÒLICA a BARCELONA per a l’emergència habitacional… proper objectiu

No sabem quants habitatges són propietat de l’esglesia catòlica a la ciutat de Barcelona. Emplacem a l’Ajuntament de Barcelona a fer aquest estudi en els registres de la propietat de la ciutat. Després demanar a la jerarquia catòlica i a l’Arquebisbe que els seus habitatges provinents de donacions pietoses i de les immatriculats de  la reforma de la Llei hipotecària de Aznar es posin a l’abast de la emergència habitacional de la ciutat.

Per què? Doncs perquè podríem dir sense error, que és fruit del treball del poble “sense el poble”, és un patrimoni comú que la mateixa església moltes vegades parla de posar-lo al servei dels desemparats – oprimits – en el seu propi llenguatge. És cert que hi ha excepcions en moltes de les seves societats i ordres religioses a on s’anteposa l’ajuda al necessitat a les ànsies d’acumulació. Però deixem ben clar que això, donada la magnitud societària de l’Església i els enormes beneficis fiscals que rep, és una gota en un oceà de necessitats dels seus feligresos i no feligresos per al comú dels mortals.

Barcelona necessita els habitatges de l’Església catòlica per a la emergència habitacional. Per exemple, podríem començar per  les propietats que té al carrer Rivadeneyra investigades per un frau o els 12 edificis catalogats al 1974 al Registre a la Barceloneta, o el palauet del número 29 del carrer del General Vives a Sàrria… etc

Ayuda con tu herencia o legado – Ayuda a la Iglesia Necesitada!

EXIGIM LA RECUPERACIÓ DE 679 habitatges venuts (2010-13 per REGESA, etc) al Barcelonés a fons voltors.

propostes de les assemblees de veïnat dels edificis privatitzats de BCN ( desembre del 2014)

1. DENUNCIEM

  • LA PROGRESSIVA PRIVATITZACIÓ DEL PARC PÚBLIC D’HABITATGE A LA CIUTAT DE BARCELONA

Prou especulació amb l’habitatge públic. En una ciutat on els desnonaments són diaris, demanem que es revoqui la venda a un fons especulador. Defensem l’accés a l’habitatge públic i de lloguer dels ciutadans de Barcelona.

  • VOLEM QUE EL CONTRACTE DE TRASPÀS DE L’ÚS DE SUPERFÍCIE ENTRE LA FUNDACIÓ PISOS DE LLOGUER I COLON VIVIENDAS SIGUI PÚBLIC

Hem demanat a l’Ajuntament a través dels districtes; del Consell Comarcal del Barcelonès; de l’Agència Catalana de l’Habitatge i del Síndic de Greuges, de veure aquest contracte i que aquest document ha de ser públic. Encara no ens han facilitat aquest document. Això ens fa sospitar de possibles irregularitats en el procés.

  • VOLEM QUE L’ADMINISTRACIÓ ADQUIREIXI EL COMPROMÍS DE GARANTIR LA FUNCIÓ SOCIAL D’AQUESTS HABITATGES

S’han venut els drets de superfície durant 75 anys, només queda garantida la funció social durant 25, a comptar des de la data de qualificació de l’habitatge, en algunes promocions ja han passat 12 anys, per tant hi ha un alt marge per especular amb els béns dels ciutadans. Cap dels organismes implicats ens ha deixat clar què passarà amb els habitatges un cop passin aquests 25 anys.

  • IRREGULARITATS A L’ACCÉS DE L’HABITATGE

Demanem que l’accés a l’habitatge públic sigui supervisat per l’administració, que es segueixi l’ordre de la llista del registre de sol•licitants d’accés a l’habitatge per garantir la transparència a l’hora d’accedir a un habitatge públic.

2. RECLAMEM

  • QUE ES MANTINGUIN LES CONDICIONS D’HABITATGE PÚBLIC I DE LLOGUER ALS ACTUALS LLOGATERS I QUE ELS NOUS LLOGATERS GAUDEIXIN DE LES MATEIXES CONDICIONS. JA HI HA VEÏNS QUE HAN HAGUT DE MARXAR EN NO PODER ASSUMIR LES NOVES CONDICIONS.

Hi ha alguna diferència de responsabilitat política entre aquesta subhasta de la Generalitat (2018) i aquesta altra del Consell Comarcal Barcelonés (2013)?




demà divendres 18 maig, 3 families demanen solidaritat davant del seu desnonament.

3 Desnonament!!!⬅ des de 8,30 hores .

3 FAMILIES DEMANEN la SOLIDARITAT DONCS VOLEN SER DESNONADES PER el BANC SATANder, la SAREB i un inversor que guanya diners comprant i lloguant pisos.

Atents a suspensió o HORA !!!!

➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Bon Pastor (S.Andreu)

Sandra y su família C/Mare Eterna, nº34

Sandra i la seva familia es poden quedar sense habitatge per l’interés monetari d’un inversor immobiliari…. dels que avui hi ha massa!
HORA: 9 horas


➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Guinardo,

#Maragall – Zulay y su familia C/ del Centre, nº5 <M>Maragall L4 –

Zulay, amb minisvalúa de moviment, Alberto- marit- i dos fills es poden quedar sense habitatge per culpa de la Sareb
HORA: 10,30 horas


➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Turó de la Peira (9barris)

– Polo y su família C/ Beret nº 72 <M>Vilapicina L5
Una parella de jubilats no es poden quedar sense habitatge per culpa del Santander

HORA: 11 horas





dimecres 21 març 18,30 hores: presentem el sindicat de llogaters a Nou Barris. Prou lloguers abussius!

Ens complau dir-vos que presentem el Sindicat de LLogateres al districte de Nou Barris, del qual en formem part, des de l’inici. Volem que sigui una eina per acabar amb la bombolla de lloguers que viu la ciutat i expulsa milers de persones dels seus habitatges, barris i ciutat.




La nociva precarietat a l’habitatge: càstig judicial “exemplar” per a famílies obligades a ocupar.

En els darrers temps estan entrant en el jutjats centenars de demandes contra famílies la única culpa que tenen és que la precarietat econòmica les deixa fora del mercat lliure de l’habitatge ( 98,5% de la ciutat). No tenen ni perfil financer per comprar o llogar un habitatge i es veuen obligades a ocupar habitatges principalment de bancs que tenen milers de pisos buits de la seva propietat.

Els bancs han canviat l’estratègia en els darrers temps. enlloc de demandes civils per ocupacions… presenten demandes penals per usurpació. Aquesta figura és molt controvertida doncs, els piso dels bancs, no són habitatges habituals de ningú i per tant no és una usurpació. Però com la via penal es més ràpida, en aquest clima securitari i de por contra els ocupes que han creat els mitjans de comunicació, opten per aquest camí que té una resolució més ràpida si el jutge accepta la demanda… cosa que no sempre passa. Es donen sentències diferents per fets assemblats.

La demanda penal SÍ que té conseqüències greus per a la família amb petits que ocupa un habitatge. I especialment greu per al grup d’immigrants amb procés de regularització de la seva nacionalitat o estada legal al país. Han hagut sentències fins i tot amb multes – a famílies sense recursos- o penes de presó en cas de no pagar que a més suposen que els tràmits d’estrangeria queden congelats per molts anys.

Els cassos que us presentem són suficientment èxplicits de com els drets humans són trepitjats per entitats financeres tant privades com públiques. Demanem solidaritat!

El caso de Carmen y sus dos hijos menores.

  • La Carmen tiene una demanda por usurpación de la SAREB en un juzgado de la ciudad de Barcelona.
  • El juicio se ha suspendido diversas veces por intermediación de los servicios de vivienda – SIPHO- de la ciudad. La idea es que Carmen consiguiera un alquiler social con una renta acorde con su situación económica y familiar. Parecía que la Sareb – Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria – accedía al acuerdo pero finalmente no ha suspendido la demanda y se vera este martes díoa 13 de febrero del 2018.
  • Posibilidades sobreseimiento, porqué no es un delito de usurpación, sentencia a favor del Banco Malo – pagado por todos- para el desalojo inmediato y posibilidad de multa que pueden llegar a varios miles de euros. Un sinsentido absoluto.

Los hechos:

La Carmen llego 2009 al país, procedente de Latinoamérica. Es argentino-peruana y tiene una unidad familiar monoparental de dos hijos: el mayor con problemas de salud pero muy inteligente y una hija pequeña de 4 añitos que es un Sol rebelde.

Vive en el distrito de Nou Barris y desde que llegó lucha por tirar adelante su familia en trabajos en negro…. quién ocupa no la contrata para no pagar impuestos. Hace un tiempo ya tiene un contrato legal de trabajadora doméstica que le obliga a pagarse los autónomos pero le deja un pequeño margen de dinero que sólo da para sobrevivir pero no para pagar un alquiler. Está esperando los trámites de extranjeria para residencia definitiva.

Nunca tuvo una situación económicamente holgada para que nadie le quisiera alquilar un piso. Ha vivido en habitaciones hata encontrar el piso que ocupa pero que es querida por sus vecinos.

Una sentencia contra ella, destruiria una mujer que ha hecho un esfuerzo enorme por sacar adelante sus hijos, y dar su esfuerzo al país que la acoge. Una sentencia contra ella, la pondría a ella y a sus hijos en una situaciónmuy delicada y aún más precaria y más sufrimiento.

Hace falta esto para que la Sareb gane unos miles de euros más por una vivienda de un barrio obrero?

Barcelona, 11 de febrero de 2.018

Associació 500×20 El lloguer públic i assequible.

El Cas de Gabriel i Rosalía.

  • Sentència penal de la Audiència Provincial de Barcelona: Abandonar l’habitatge en un mes i multa-pena de 180 € a cadascú. A raó de 1 dia de cárcel per cada 2 €.
  • Familiars que hi conviuen: Una filla i 2 netes de 3 anys i 4 mesos respectivament.

Els fets:

En Gabriel va arribar a Espanya al any 2.004 procedent de la República Dominicana. A l’any 2.007 va arribar la seva dona.

En un principi vivien al carrer Almansa del barri de Verdum en règim de lloguer fins que al 2.008 es van hipotecar amb Catalunya Caixa i es van anar a viure a Trinitat Vella. Pagaven 1.100 d’hipoteca, tots dos treballaven.

En el 2011, en no poder pagar l’hipoteca doncs tots 2 estaven a l’atur son desallotjats del seu domicili i se’n van anar a viure a Santa Coloma de Gramanet amb la seva filla que estava en règim de lloguer.

En el 2014 la situació econòmica de la família es molt precària i en no poder pagar el lloguer decideixen ocupar tots plegats una vivenda buida de banc al Turó de La Peira.

Als 7 mesos de viure allà els arriba una demanda penal que perden en el jutjat d’instrucció. El seu advocat apel·la i el cas entra a la Audiència Provincial. En el mes de maig de 2017 el Provincial dicta sentència i es condemnat.

Actualment està a la espera de que, en no haver entregat l’habitatge el jutge dicti diligència de desnonament.

Les claus del cas:

Com es pot comprovar aquesta família mai ha tingut un habitatge estable en no ser solvents econòmicament segons les lleis dictades pels mercats.

Les institucions públiques no s’han preocupat d’una unitat familiar amb menors que no tenien on viure i no li van oferir una alternativa.

Com queda demostrat en Gabriel i família han hagut d’ocupar un pis en desús de la banca per necessitat i no amb la intenció d’apropiar-se d’aquest ben, per lo tant no es culpable del delicte de usurpació tal i com aseberen els jutges.

Les conseqüències de ser culpat de delicte no son tan sols les descrites a la sentència. Altres conseqüències derivades son els antecedents penals que poden obstruir processos relatius a la immigració o l’accés a la funció pública.

Barcelona, 4 de Juny de 2.017

Associació 500×20 El lloguer públic i assequible.

+++ MÉS INFORMACIÓ +++


 




ATURAT! desnonament a l’Eixample !!! divendres 29 de setembre 9 horas

➡️desnonament a l’Eixample !!!⬅️

divendres 29 de setembre 9 hores

màxima puntualitat…. !!!! La família demana solidaritat!!!

Marcela, el seu bebé, mare i germana tenen ordre de desallotjament i des de l’anterior desnonament han estat buscant una alternativa en pisos de lloguer que no accepten perquè no tenen prou ingressos ni habitacions perquè hi  ha un bebe que molesta. Hem arribat a un moment dificil i la fimilia demana un altre enderreriment perquè a l’estiu els ha estat difícil trobar res.

Història: La propietat va acceptar que li reformés el pis amb els diners de Marcela a fons perdut a l’abril del 2013 i Marcela va pagar fins que el 2015 va tenir dos rebuts impagats. En aquell moment l’Ajuntament va intervenir per pagar tots els lloguers i fer un contracte de lloguer social adient. Però la propietat no vol saber res ni arribar a cap acord amb l’Ajuntament. Després se li ha denegat un pis d’emergència.

LUGAR: calle Marina 319 bis, esquina calle Indústria- barrio de la Dreta de l’Eixample – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/FxkpcJqWCvq
HORA: 9 horas
METRO: linia azul- parada Sagrada Familia
Promueve el desahucio: un particular

TAMBÉ T’INTERESSARÀ ….

La propietat de l’habitatge de la Marcel·la té un contracte de lloguer que no reuneix les condicions legals adients, no està registrat a l’INCASOL i ni està declarat a Hisenda. La propietat es beneficia de la justicia però en canvi no cumpleix les seves obligacions legals ni tributàries.

INCASOL certifica que de del 2013 aquest contracte no és públic ni està legalitzat

Els Serveis Socials nomes li ofereixen una pensió per una setmana. Les tres dones estan en atur. Tota el pes de la LLEI, tota la culpa, la crisi i els impagaments…. recauen sobre la llogatera. La propietat no acompleix cap de les seves obligacions legals i se’n surt amb la seva: la INJUSTICIA està de la seva part.

Sí… se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada en el alquiler.




La Batalla per l’Habitatge: Per un Moviment Popular

Darrerament, en un article publicat a la mateixa Soli, s’aborden diverses temàtiques relacionades amb la lluita per l’habitatge a Barcelona. Abans d’abordar el debat cal deixar clar fins a quin punt partim d’un context d’extrema gravetat i feblesa. Els habitatges, els barris, el teixit comercial, l’espai públic i un llarg etcètera d’elements que configuren la vida en comú a la nostra ciutat estan sent subjectes d’un feroç procés d’acumulació per despossessió, emmarcat territorialment, per part d’una amalgama summament complexa i poderosa d’inversionistes estrangers, rendistes, bancs, immobiliàries, fons voltors i propietaris en general que veuen el moment perfecte per capitalitzar el valor dels seus habitatges. La legislació en matèria d’habitatge que principalment emana de la LAU, no només és nefasta, afavoreix aquest procés. La correlació de forces parlamentàries tant a l’Ajuntament, el Parlament com al Congrés de diputats no semblen favorables per fer un gran canvi legislatiu. Les grans organitzacions de la classe treballadora mai s’han adaptat a aquests processos d’acumulació que es donen fora del marc estrictament laboral, com el que es dona a través del mecanisme del deute o el lloguer. Ara ja fa més de 7 anys, d’allà on pràcticament no existia cap element de resposta col·lectiva, va néixer una de les experiències d’autoorganització popular més importants de les darreres dècades: La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

La PAH, després de varis anys de trajectòria,  amb especificitats més o menys satisfactòries i autogestionàries segons la ciutat o poble on s’hagi desenvolupat, a dia d’avui es veu acompanyada d’una constel·lació de grups, sindicats i assemblees que donen la cara en aquesta batalla per l’habitatge a Barcelona. Som molts -masses- col·lectius, sovint amb practiques informals, amb concepcions polítiques diferents, amb vincles laxes i puntuals, amb cap estratègia ni objectiu comuns clars i compartits. A això hi podem sumar el fet que moltes participants d’aquests grups tenen molts altres projectes on ens hi deixem les hores, les forces i els diners. Per tant, creiem que hem de ser extremadament estratègics i benevolents amb les forces que ens son més properes per tal de poder arribar a la centralitat del tauler (entenem que el debat engegat per l’article d’en Bannock té com a nucli aquest objectiu), així com ser capaces d’estalviar forces de manera inútil. Els grups d’habitatge tenen una necessitat de presència mediàtica, de suport jurídic i de base econòmica que, ara mateix, no tenen. És a dir, fins ara cadascú va fent i de tant en tant ens trobem per aturar desnonaments o per manifestar-nos d’una manera o altre.  És més, sembla que a sobre ens perdem perfilant “faccions” imaginàries en base a conceptes propis d’altres èpoques que ja no tenen cap valor descriptiu -“facció democràtica”,”coordenades insurreccionals”- i ficant en un mateix “bloc granític”, amb intencions gairebé conspiratòries, a un Ajuntament, una ONG, dos moviments socials autoorganitzats i un projecte incipient d’organització llogatera. Anàlisi amb pocs matisos, de brotxa grossa i que no concorda en bastants aspectes amb la realitat, evidentment més complexa.  De fet, el centre de gravetat del debat ha perdut tant el nord que no es centra en com ens organitzem més i millor contra els que ens roben la ciutat, sinó en base a que es delimita el nosaltres i ells dins els mateixos moviments socials, ja de per si insuficientment preparats i en nombre com per fer front l’enorme tasca que tenim per davant. La construcció artificial d’aquestes “faccions” és tan forçada, que es parlen de casos que demostren precisament el contrari.  El company, en el seu article, parla de la manifestació del 10 de Juny com a mobilització dels Comuns. Les persones presents a les assemblees preparatòries, recordaran com una representant dels Comuns, en una actitud lamentable, va demanar canvi de data fixada des de fa mesos perquè coincidia amb unes jornades internacionals organitzades per l’Ajuntament i com se’ls hi va negar ,i per suposat, no fer cas.

Ens hem d’organitzar pensant en el mig-llarg termini i ho hem de fer ja.  És evident, que degut a les diferents estratègies, concepcions de l’organització, de l’autonomia, discursives i un llarg etcètera que se sumen a rancors i desconfiances (algunes carregades de raó) no es pot fer sota una mateixa organització. L’aposta per un model amb alliberats, per exemple, ja ha demostrat els seus límits i problemàtiques, tot i que es pot justificar en certa mida si l’organització es constitueix en un veritable enquadrament popular de masses. Existeixen però, les bases per construir una proposta de mínims que ens ha d’ajudar a conformar un veritable moviment popular descentralitzat i autònom en la seva praxi quotidiana i summament granític, sòlid i unitari, al mateix temps, quan l’estratègia comuna així ho dicti. El debat però, mai serà complet si aquestes forces i organitzacions de les quals parlem no entren en el mateix debat, o les convidem.

No ens serveix cap moviment atomitzat, informal, ni “insurreccional”: cal un sindicalisme barrial de masses fortament organitzat i heterogeni amb capacitat d’incidència social. Abandonem els posicionaments moralistes i ideologitzats, construïm els objectius compartits i la unitat d’acció des de la fredor purament estratègica que ens imposa la crua realitat material. Establir una dialèctica entre acció directa i conquestes “legalistes” incrementals. Practiquem el mestissatge organitzatiu. Siguem del grup d’habitatge del barri i afiliem-nos al Sindicat de Llogaters al mateix temps. Reforcem la base i la conflictivitat del Sindicat de Llogaters, mantinguem els nostres grups coordinats. Pensem en nous repertoris d’acció col·lectiva per torpedejar, en totes les seves fases, el procés elitizador en els barris que pateixen la gentrificació i reforcem la col·laboració amb aquells barris que pateixen altres formes de despossessió en el seu desenvolupament urbà. Construïm el full de ruta a mig-llarg termini que hem de seguir col·lectivament, els 5 punts “programàtics” de mínims amb els quals absolutament totes les organitzacions podrem colpejar juntes. Malauradament, això, que seria de sentit comú a altres latituds, sona naïf i impossible en el context barceloní actual. El fet que la regidora de Ciutat Vella hagi de demanar per twitter ajuda a la ciutadania per aturar desnonaments, no es cap prova de subalternitat cap a l’Ajuntament. És la mostra fefaent dels límits que té l’acció político-social des de l’administració, incapaços de ni tan sols aturar per si sols una part molt important dels desnonaments. És la mostra de que la batalla per Barcelona recau sobre les esquenes dels grups i moviments socials vinculats a l’habitatge, que encara estan per constituir-se en un moviment popular barceloní per l’habitatge. Dins d’aquest camp heterogeni, veig persones amb les quals no estic d’acord, que a vegades fa coses de les quals no aprovo , però mai hi veuré ni un adversari ni un enemic. L’enemic és un altre i el seu poder dona vertigen.

FONT: lasoli.cnt.cat

Resposta a l’article publicat fa uns dies a Solidaridad Obrera, “Als grups d’habitatge de Barcelona”.

Aitor Terradelles, membre de la Comissió d’Habitatge de l’Assemblea de Vallcarca i militant d’Embat.
Lucas Vidal, de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militant d’Embat.

Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

 




2017: el experimento #VidaLaietana y el edificio 15-O ocupado en el 2011 en el barrio de Verdum.

Conversión de edificios a ALQUILER PÚBLICO Y ASEQUIBLE

Creemos necesaria la comparación de las dos experiencias, sobre dos procesos que pudieran haber tenido el mismo resultado pero el desenlace feliz sólo ha sido para el primero: #VidaLaietana . Esta entrada pretende poner en alerta a las entidades que luchamos por el derecho a la vivienda para no cometer errores que son dolorosos y costosos a largo plazo para familias y activistas. Nos referimos a la ocupación de edificios públicos, de inmobiliarias o de entidades financieras.

més de 300 persones muntaen una assemblea a la plaça de Verdum

El 15 de Octubre del 2011, en plena efervescencia del movimiento 15-M, se realizó una manifestación bajo el lema: l’indignació a l’acció … mobilització mundial. Había 3 columnas de colores y la verde reivindicaba el derecho a la vivienda. Un sorprendente dispositivo en que participó nuestra asociación llevó esa columna verde de + de 1500 personas en metro desde plaza Catalunya a NouBarris y ayudaron a ocupar un edificio que estaba vacío desde hacia años, en el barrio de Verdum propiedad de Cajamar. La alegría desbordante del éxito siguió al alojamiento de alguna de las familias que esperaban un techo en nuestro distrito en un momento en que los desahucios ya caían a plomo en el que sería el distrito más castigado del país.

Recién llegado a la alcaldia Xavier Trias, de CiU, en un discurso en el cercano parque de la Guineueta, dos días después, renegaba de esas prácticas anti-sistema. Se creo una asamblea de gestión del edificio y poco después llegaban los primeros problemas junto a nuevas familias por el efecto llamada. A la asamblea se presentaron los antiguos propietarios del solar donde en permuta tenían tres pisos. Junto a ello, la aparición de los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento y los Mossos de Esquadra primero camuflados y después en servicio oficial. Los Servicios Sociales y el responsable de comunicación de la Alcaldía rápidamente se pusieron en contacto asegurando su interés en buscar soluciones al conflicto

La asamblea tomó un portavoz para la prensa y televisión que llegaba ávida de las formas nuevas de lucha. Los conflictos dentro de la asamblea de familias, activistas y gente del barrio se dieron en varios frentes:

  • Los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento buscaron tener información de las familias para encontrar vías de comunicación y ayuda. Un sector de los ocupantes principalmente activistas se negó a ninguna negociación.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a respetar las viviendas de las familias que habían negociado con el constructor la permuta.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a abrir la posibilidad de negociar la compra del edificio por el Ayuntamiento, a precio de saldo a Cajamar, para convertir las viviendas en pisos sociales.
  • La Asociación de Vecinos de Verdum, en una profunda crisis desde hacía muchos años, nunca dio soporte a la ocupación y por lo tanto a contrabalancear una salida negociada. Igualmente La Coordinadora de Avv y entidades de Nou Barris tampoco quiso entrar en el conflicto social de denuncia que suponía aquella ocupación. El movimiento vecinal nunca entendió desgraciadamente la conversión de la vivienda como un objeto financiero en la crisis que se estaba cociendo en todo el planeta y la problemática de los desahucios que ya caían a plomo en el distrito
  • Si el movimiento 15-M que dio cobijo a la ocupación, permitió ver con simpatía la ocupación, los conflictos dentro del edificio, algún que otro incendio en uno de los locales y el enfrentamiento con algunos jóvenes del barrio malbarataron esa simpatía inicial.

Nuestra Asociación, defendió desde el inicio, que con el soporto del vecindario era posible una negociación pública de las condiciones de vida de las familias, la mayoría en paro y con niños. El proceso aunque complejo suponía de facto aceptar que las políticas sociales de vivienda  y servicios sociales  estaban fallando en muchos aspectos. Con los meses, los canales de comunicación se cortaron y las familias algunas con problemáticas complejas se quedaron a merced de las circunstancias.

Defendimos a ultranza la conversión del edifico en viviendas de alquiler público y asequible para lo cual el Ayuntamiento o la Generalitat debería comprar a precio de tanteo y retracto el edificio abandonado. No era una idea descabellada y seguramente hubiera dado una salida distinta a la constitución del Banco malo que ha sido un desastre financiero para el país. El sector mayoritario no estaba de acuerdo, en otras palabras quería vivir ocupando sin más y supuestamente consolidar esa ocupación.

Nuestra entidad para dar un vuelco a la campaña de prensa contra la ocupación que se inició vimos en los propietarios de la permuta una oportunidad para dar el vuelco. Aceptar su derecho a las viviendas de la permuta y demostrar que los “ocupas” respetábamos la propiedad de esas familias estafadas en la burbuja. Con el sector mayoritario no fue posible llegar a ningún acuerdo. No quisieron respetar esas viviendas y supuso un enojo importante en el barrio, porque eran una familia conocida, que provocó enfrentamientos con vecinos.

Nuestra asociación después de algunas semanas dimitió como portavoz de la asamblea por no tener un apoyo mayoritario y poco después abandonamos la asamblea del edificio porqué creímos que las decisiones tomadas no se correspondían con los objetivos iniciales. Las asambleas del 15-M de Nou Barris que se celebraron en la plaza contigua al edificio se fueron vaciando hasta que se decidió volver a la marquesina de la Vía Júlia.

Con los meses se iniciaron los conflictos entre familias y entre familias y activistas ocupantes del edificio, donde las asambleas interminables agotaban a gente poco acostumbradas a esas dinámicas. Los tímidos intentos de enraizar en el tejido asociativo después de lo acontecido se hicieron más complicados (1). Hubo un incendio. “Desaparecieron” partes estructurales y materiales de la obra que aún quedaban para acabar el edificio y un largo sinfín de problemas con el agua, la luz, etc. Seguramente no nos dimos cuenta de la magnitud del cambio de lo que proponíamos pero recientemente alguna familia en los medios de prensa, después de las recientes ocupaciones en la ciudad, han pedido la intervención en el sentido que propusimos hace 6 años: la conversión del edificio Almagro en viviendas sociales – alquiler público- del Ayuntamiento.

Una CRONOLOGIA DE LOS HECHOS:


Nuestra Asociación participó en la reivindicación de diversos colectivos de Barcelona para que el edificio de Via Laietana se convirtiera en alquiler publico. El acuerdo con el Ayuntamiento actual había inspirado nuestras propuestas con el edificio del 15-O de la calle Almagro:
salva TORRES


(1) Blog del edificio Almagro – 15O- actualizado del octubre del 2011 al 2012.

(2) comunicat de premsa sobre acord amb equip Govern municipal.




aplazado! dilluns 3 de juliol 2017 – 9 horas – desnonament a l’Eixample de Marcela, bebe, mare i germana

➡️desnonament a l’Eixample !!!⬅️

dilluns 3 de juliol 9 horas

màxima puntualitat…. !!!! La família demana solidaritat!!!

Ens arriba informació de Marcela que té ordre de desnonament del pis on viu perquè la propietat no va voler negociar ni tan sols amb els mediadors de l’Ajuntament en el seu moment. La propietat senzillament vol desallotjar Marcela, el seu bebé, mare i germana. La propietat va acceptar que li reformés el pis amb els diners de Marcela a fons perdut a l’abril del 2013 i Marcela va pagar fins que el 2015 va tenir dos rebuts impagats. En aquell moment l’Ajuntament va intervenir per pagar tots els lloguers i fer un contracte de lloguer social adient. Però la propietat no vol saber res ni arribar a cap acord amb l’Ajuntament.

LUGAR: calle Marina 319 bis, esquina calle Indústria-  barrio de la Dreta de l’Eixample – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/FxkpcJqWCvq
HORA: 9 horas
METRO: linia azul- parada Sagrada Familia
Promueve el desahucio: un particular

TAMBÉ T’INTERESSARÀ  ….

La propietat de l’habitatge de la Marcel·la no ha volgut tampoc negociar altre ajornament ….. vol desallotjament a la brava ! Vol que l’Ajuntament, o sigui tots, correm amb les despeses del seu allotjament. El contracte de lloguer no reuneix les condicions legals adients i tot fa sospitar que no està ni registrat ni està declarat a Hisenda. La propietat es beneficia de la justicia però en canvi no cumpleix les seves obligacions legals ni tributàries.

INCASOL certifica que de del 2013 aquest contracte no és públic ni està legalitzat

Els Serveis Socials nomes li ofereixen una pensió per una setmana. Les tres dones estan en atur. Tota el pes de la LLEI, tota la culpa, la crisi i els impagaments…. recauen sobre la llogatera. La propietat no acompleix cap de les seves obligacions legals i se’n surt amb la seva: la INJUSTICIA està de la seva part.

 

Sí… se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada en el alquiler.

el desahucio de Marcela y familia en la prensa:

Aplazado el desahucio de una mujer con un bebé en la Sagrada Família




Ajornat!!! jueves 29 de junio 9 horas- Desahucio de alquiler de Ana María

Les solidàries al costat de l’Ana el dia del desnonament

➡️Desahucio!!!⬅️ al Guinardó

9 hores jueves 29 junio 2017.

Nos llega información de Ana María que tiene orden de desahucio del local – vivienda porqué la propiedad no ha querido negociar ni siquiera con los mediadores del Ayuntamiento. Sencillamente quiere desalojar a Ana María y no ha querido alargar el contrato de alquiler hasta que su inquilina tuviera asignado el piso de emergencia que tiene concedido, lo que significaría sólo alargar la estancia más allá del verano.

La propiedad no ha querido negociar ningún aplazamiento….. quiere desalojo a la brava!. Quiere que el Ayuntamiento, o sea todos, corramos con los gastos de su alojamiento mientras se le asigna el piso… pero en cambio no ha hecho nunca un recibo de la renta que la cobraba por transferencia.

LUGAR: calle Lluís Sagnier nº 74, esquina calle Amilcar barrio del Guinardó (districte Horta-Guinardó) – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/LCGpn81UY882
HORA: 9 horas
METRO: linia azul o amarilla- parada Maragall – Los Quinze.
Promueve el desahucio: un particular

La familia tiene nuestra solidaridad y la del barrio.




lunes 19 de junio- Desahucio a 9 horas de una familia sin recursos

➡️Desahucio!!!⬅️ a Turó de la Peira- 9barris

9 hores lunes 19 junio 2017.

 

Nos llega información de la familia de Wadmer Mendez, su compañera Yanara Matos y su hijo de 2 añitos  que tiene orden de desahucio de la Inmobiliaria del grupo Sanahuja… los de la aluminosis del barrio.

LUGAR: calle Valld’Ordesa nº 11-13, barri de Turó de la Peira (districte Nou Barris) – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/aowDgYNgMfC2
HORA: 9 horas
METRO: linia azul Línia 5-  parada Vilapicina.
Promueve el desahucio: IndicesaL’illa SL – grupo Sanahuja

La familia tiene nuestra solidaridad y la del barrio.




Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

D’aquella pols, vénen aquests fangs

Portem mig any llarg des de l’inici de les primeres reunions per construir a la ciutat de Barcelona el Sindicat de Llogaters i Llogateres. Per part de la nostra Associació ha estat sempre un dels reptes més importants l’organització dels llogaters. En els anys de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan tots els focus mediàtics mostraven el naufragi hipotecari, érem de les poques veus a la conurbació barcelonina que vam fer costat a les llogateres dins la defensa del dret a l’habitatge de tothom…. Fèiem una lluita unitària que continuem practicant avui dels hipotecats que poden perdre l’habitatge però també del precariat se les té amb la propietat, les habitacions llogades o la ciutadania que ocupa vivint en un estat continuat d’angoixa.

Des del 1985, quan la LAU – Llei d’Arrendaments Urbans- i el ministre Boyer va acabar amb la protectora llei franquista dels lloguers de renda antiga, les continuades reformes legislatives perseguint al “inquilino moroso profesional” van destruir el lloguer. Aquestes reformes sempre venien acompanyades d’un discurs hipòcrita sobre “el foment del lloguer”. En realitat, passava el contrari: al 2009 el nostre país va arribar a tenir el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat (*1). Aquell estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa a l’estat espanyol, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica. La propietat es convertia en una dictadura on els contractes de lloguer eren i són una munyidora permanent d’extracció rendista professionalitzada del incaut llogater (*2). I a més, el discurs “del foment del lloguer”, permetia i permet, que els ajuts fiscals a la propietat multipliquin per 30 als rebuts pels llogaters – 1 euro de cada 30 van a la propietat-. (*3)

el nostre país tenia el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat. Aquest estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa de la LAU, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica.

Així doncs, no és d’estranyar que en aquells dies de “vino y rosas” tothom va entendre que “mejor comprar una casa que tirar el dinero alquilando”. La LAU junt a la VPO – Vivienda de Protección Oficial-, beneïdes per PPsoe+CiU+PNV i ara C’s, van ser la incubadora de la societat dels propietaris i de la bombolla immobiliària i la llegenda continuara fins que la derogació de la LAU faci trontollar aquest principi ibèric. Podem afirmar sense error que la LAU i la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil- s’han convertit en les eines per desallotjar el nostre veïnat pobre intercanviat-los, en un procés de gentrificació, per rics compradors de segones o tercers residències o turistes en el hub global en que està immersa Barcelona. D’aquella pols venen aquests fangs on la llei neolliberal – LAU – permet negocis ràpids i sucosos a costa de l’afal·lera inversora estrangera a la ciutat que al 2015 quasi va igualar el total del pressupost de l’Ajuntament per a la ciutat.

Dos apunts més: des del punt de vista residencial Barcelona no és una ciutat europea. El mercat regulat, es a dir, el parc d’habitatge de titularitat pública no arriba al 1% dels 820.000 habitatges en una de les ciutats de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt de lloguers: 32%. Són majoritàriament un guetto amb continuats problemes de convivència i control com ho denuncien moltes de les comunitats de llogateres a les que hem donat suport aquests anys. Aquesta gestió dels habitatges, per part de del PMHB – Patronat Municipal de l’Habitatge- i el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, ha ajudat a la mala imatge dels habitatges socials i a la gentrificació de la ciutat . Tornant a les xifres, si sumem als poc més de 6000 habitatges del PMHB, els anomenats pisos socials propietat dels bancs, església catòlica i particulars de la Bossa d’habitatge social… arribem en prou feina al 1,5% . Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Un segon apunt: sense una radiografia exacta del repartiment de la propietat immobiliària de tota la ciutat en els 820.00 habitatges que la composen serà difícil desplegar les mesures legislatives més adients que necessita la ciutat. Tot fa pensar que l’actual equip de Govern de l’Ajuntament ha iniciat tímidament un mapa d’habitatges buits. Repeteixo, habitatges buits, no parlem d’un veritable mapa de la propietat. És una vergonya, després de 40 anys de “democracia“, en un dels països on la propietat immobiliària té un pes tant important en l’economia, que no hi hagi un cens creuat de la propietat… bé potser és la manera d’emmascarar el frau sistemàtic dels rendistes sobre els impostos directes a la riquesa( frau en el que han col·laborat les successives administracions). Sense conèixer la radiografia immobiliària m’atreveixo a afirmar que una bona part de la propietat està en petites mans però aquesta nova bombolla inversora que vivim concentrarà la propietat en una poques SOCIMIS que van néixer legislativament per aquesta raó de les mans del PPsoe. (*4)

Enriquits, subvencionats i defraudadors

Aquest subtítol no està redactat per a ser cridaner sinó per focalitzar l’objecte real contra el que lluitem les llogateres a Barcelona.

Una gran part dels diners es creen en l’enginyeria financera no a la productiva, en el que els economistes clàssics diuen “ingressos no guanyats pel treball sinó per la possessió d’un títol“. Més del 70% dels préstecs bancaris són al sector immobiliari o béns arrels – real state-. El valor d’un edifici d’habitatges o oficines val el que el banc està disposat a finançar. I són els bancs comercials els que determinen la quantitat de crèdit que autoritza el BCE – Banc Central Europeu- i no a l’inrevés.

La Reserva Federal i després el BCE, en els darrers anys, han creat del no res milers de milions d’euros – quantitative easing– comprant actius immobiliaris a la Banca per buidar els seus balanços d’actius tòxics “enriquint les entitats financeres amb diner fresc“. Aquest programa de compra massiva de deute titulitzat del BCE – no és un préstec a interès al banc, és el BCE que està comprant deute – és el que ha permès a la banca, amb aquest diner fresc a la guardiola, llençar-se a  la compra massiva de béns arrels (*5) mitjançant el fons voltors apalancats a paradisos fiscals. Primer van ser els Blackstone (Anticipa Real State) des dels USA – inventors del quantitative easing- i després tots els fons d’inversió establerts al paradís fiscal de Luxemburg que arriben a Barcelona comprant la morralla hipotecaria, edificis sencers, hotels, centres comercials… I no deixem de banda les SOCIMI (*6) espanyoles participades per la Banca quasi al 100%. Aquest monstre determina la classe d’economia que hi haurà a la ciutat en els propers anys. Són els que creen els diners, són els que diuen qui té crèdit i que és el que no en té. Encara que tard els nostres conciutadans més rics s’afegeixen després a la festa. I no oblidem els turistes que en el deliri inversor són els convidats de pedra que arriben amb “el low-cost” com molts dels nostres compatriotes fan en altres contrades. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor.

Com el 98% del mercat de lloguer de la ciutat es lliure, sense restriccions, està abonat el terreny perquè el procés d’expulsió del veïnat més pobre es faci real a la finalització de qualsevol contracte. Tot i així, els enormes avantatges fiscals per als propietaris serveixen per justificar el discurs hipòcrita del “foment del lloguer” de manera que propietaris físics com jurídics – SOCIMI, – “estan subvencionats en tots els conceptes“: despeses, manteniment, etc i s’apliquen igualment una amortització anual de la seva propietat.

La mesura que es vol introduir al “Plan estatal de Vivienda 2017-20” (*7) de subvenció de lloguers fins a 600 euros- o 900 si són joves-  ni tant sols es aplicable a ciutats com la nostra. Els ajuts al lloguer per a famílies sense recursos són en realitat ajuts al propietari perquè cobri el rebut, que no ens vinguin amb excuses! Són inflacionistes, els propietaris saben qui els pot cobrar (*8). Els donen les comunitats autònomes i el llogater no arriba ni a veure els diners per evitar que els malgasti en menjar. El PP els va criticar al PSOE quan van aprovar els ajuts a l’emancipació de joves però tot sembla que aquest Pla estatal tirarà endavant amb 28 vots a favor i 8 abstencions com senyalitza EL PAIS en la seva noticia. Com és possible…. l’esquerra no hi ha votat en contra a la Comissió? (*9)

Tot i les descomunals avantatges “el frau fiscal” en el mercat del lloguer és enorme sobre tot en el petit propietari. Donem fe del que diuen els portaveus de GHESTA – sindicat dels inspectors d’Hisenda – que expliquen com any rera any l’ocultació de lloguers supera els 3000 milions d’euros. Molts dels desnonaments de llogaters que ens arriben tenen contractes no declarats perquè la fiança no està registrada. Per què no es subvenciona el lloguer en el IRPF? La desgravació fiscal al llogater és opaca a la propietat i, al mateix temps, delata als defraudadors quan es creuen els descomptes dels llogaters i la declaració de la renda dels propietaris.

assemblea presentació Sindicat Llogaters al Casinet de Hostafrancs

Un moment dolç de la mobilització social pels drets dels llogaters

La situació s’ha agreujat a tota Barcelona no només per la pujada desmesurada de preus i l’enorme quantitat de desnonaments de lloguer i precari. També han desaparegut els cartells de lloguer d’habitacions als locutoris, un desesperat refugi habitual per a famílies i ciutadans amb moltes dificultats. Finalment el estrenyiment de l’oferta de lloguer en tots els segments (torna a ser rendible la venda) fa molt complicada la gestió dels 44.000 contractes de lloguer que com a mitja es renoven cada any a la ciutat. Als barris més perifèrics no poden deixar de recordar la gran bossa d’habitatges ocupats per llars que no tenien altra alternativa per viure aixoplugats.

El que la nostra associació no va aconseguir al llarg dels anys de la bombolla ara és possible pel cúmul de circumstàncies esdevingudes i explicitades en aquest document. En aquest panorama, l’arribada “dels millennials” – generació NO CREDIT NO DEBT- i les especials circumstàncies del turisme a determinats barris a fet sorgir la idea de la defensa dels llogaters. La constitució fa uns dies del Sindicat de llogaters, en la qual estem implicades vàries entitats, farà donar un salt qualitatiu a tota la ciutat. Però no ens serà gens fàcil doncs el marge legislatiu no permet gaire alegria. Haurem de treballar la denúncia de que quasi tots els contractes de lloguer són en realitat abusius doncs són d’adhesió i moltes clàusules que contenen també són abusives. Però serà el treball barri a barri, carrer a carrer, el que permetrà l’autorganització de les llogateres en problemàtiques que molts cops són diferents entre barris com el Raval amb una pressió turística brutal o la zona nord de la ciutat amb l’index més alt de desnonaments de la ciutat i del país.

Estem parlant doncs de la territorialització de la lluita però també de la personalització, del coneixement mutu, etc…. El sindicat haurà de conviure doncs entre una estructura centralitzada que permeti aixoplugar les forces però al temps sumi les sinergies de cada barri que generem les organitzacions barrials coneixedores del teixit associatiu i de les complexes trames urbanístiques i habitacionals que genera la conurbació barcelonina. Aquests serien doncs en la meva humil opinió els reptes organitzatius del Sindicat de Llogaters: estructura centralitzada, consell d’entitats de suport, territorialització de la lluita, sinergies transversals i verticals entre barris, entitats i sindicat. Ningú s’ha de dissoldre perquè ha arribat el Sindicat. El Sindicat de Barri del Poble Sec ha fet una aproximació encertada de tot plegat:

Hi ha un repte més que volia deixar per al final. La creació del sindicat no pot convertir-se en una eina per separar la ciutadania en problemàtiques diferents segons l’accés a l’habitatge: hipotecats, llogateres i ocupes. El que ha demostrat aquesta crisi és que un hipotecat pot convertir-se en llogater i després en un ocupa. Ni podem permetre episodis on hipotecats fan contractes il·legals a llogaters que els paguen els rebuts de la hipoteca o permetre la criminalització de l’ocupació o el desnonament de famílies d’habitacions o infra-habitatges. Això ho haurem de combinar amb un treball de pressió i acompanyament barrial sobre el sistema dels Serveis Socials i emergències municipals que permeti el millor tractament possible a les llars en risc habitacional. El mapa el·laborat pel Poble Sec mostra una rica complexitat que no pot ofegar-se en una estructura vertical massa centralitzada del Sindicat ni oblidar que les associacions de veïnes i molts casals de barri són centres que ajudaran en la tasca del dret a l’habitatge digne a Barcelona.

El manifest fundacional del Sindicat de Llogaters és lo suficientment genèric perquè es permetin interpretacions diferents que poden conviure. Però la indefinició també pot ser un perill a mig termini. Haurem de bregar amb les diferències… avançar discutint, divergint i que les majories dels afiliats guanyin.

I com deia un tuit recent: Creemos que la labor de los sindicatos de inquilinas deben transcender de la de simples lobbies. (*10)

Salva TORRES, activista de asc.500×20


(1) López, Isidro – Rodríguez, Emmanuel, (2010), Fin de ciclo, Madrid -España, Traficantes de Sueños… pg.238 reseña 23

(2) Com en totes les generalitzacions hi ha l’excepció … en sabem de propietaris que són conscients de la funció social de l’habitatge
(3) Salva TORRES, 2016, Las ventajas fiscales para los arrendadores, 500×20.prouespeculacio.org
(4) Salva TORRES, 2016, Inquilinos precarizados, propietarios y fondos de inversión en conflicto, 500×20.prouespeculacio.org
(5) Europa Press, El balance del BCE rompe la barrera de los 4 billones de euros, Publicado 05/04/2017.
(6).Las SOCIMI – Sociedades-Cotizadas-Inversión-Mercado-Immobiliario.
(7) lamoncloa.gob.es Plan estatal de Vivienda 2017-20.
(8) nadaesgratis.es, Problemas del Nuevo Plan Estatal de Vivienda.
(9) elpais.com, El próximo Plan Estatal de Vivienda 2017-2020 busca impulsar el alquiler.
(10)


Manifiesto

Altres entrades que et poden interessar:

Al paso que vamos un robot podrá hacer la misma función que un magistrado. Un robot mejoraría la jurisprudencia pues no tendría la presión de la todopoderosa Banca privada – si el algoritmo lo permite- y el Blockchain certificaría la autenticidad. Por si algún magistrado de la Audiencia Provincial de Barcelona tuviera a bien leer […]

Esta entrada está licenciada en Creative Commons. Siga las instrucciones de la licencia al pie de página. Le queremos explicar todo! La actual LAU – Ley de Arrendamientos Urbanos- es fruto de diferentes revisiones que se han hecho desde el 1985 en que se publicó por el ministro Boyer del gabinete de Felipe GONZÁLEZ. Todas […]

El passat dijous 31 de maig del 2018 va haver un intent de desnonament a Sant Andreu, a prop del Pont del Dragó. Era Scarlett, que amb els seus fills de 11 i 8 fan una familia monoparental. Va haver gent solidària que es va apropar pel cridament a la solidaritat que va fer la […]

Les companyes de Poble Sec del Sindicat de barri han fet una crida per aturar la subhasta de la Generalitat amb criteris claus: són habitatges patrimoni de la ciutat. mentre els mossos desnonen gent a la ciutat hi ha emergència habitacional brutal. la Generalitat especula. Aturem la subhasta Donem total suport en aquesta reivindicació. En […]

Aunque dos años más tarde de la salida al público de este documento realizado por las juntas de Audiencia Provincial y de Jueces de Primera Instancia de Barcelona, que en su momento publicamos y rebatimos con criterios políticos y sociales diciendo que era una intromisión de la Banca en los Juzgados, hoy publicamos nuestros criterios […]

SÍ QUE ES POT! Marta Afuera …….. Podcast: Play in new window | Download | Embed  Aquesta setmana parlem de les persones que no tenen sostre, que no tenen una llar, que dormen al carrer, a caixers o sota un pont. Parlem de l’acampada instal·lada a la Plaça Catalunya de Barcelona per denunciar que […]

➡ 3 Desnonament!!!⬅ des de 8,30 hores . 3 FAMILIES DEMANEN la SOLIDARITAT DONCS VOLEN SER DESNONADES PER el BANC SATANder, la SAREB i un inversor que guanya diners comprant i lloguant pisos. Atents a suspensió o HORA !!!! ➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Bon Pastor (S.Andreu) #BonPastor #SantAndreu Sandra y su família C/Mare Eterna, nº34 […]

Olvida la indefensión aprendida y demanda al Banco que te ejecutó la casa por daños y perjuicios!!! (José Ángel Gallegos – abogado). En un procedimiento ordinario no se puede ejecutar la casa sres. banqueros!! (Andrés Giordana – abogado) Gestionó esta interesante charla Carles Alonso – abogado Sala llena en el 12 Aniversario de nuestra Asociación […]

Perdone que se lo digamos: NO SEA ILUSO/A! Si usted va a contratar una hipoteca no le están haciendo un favor, USTED SE LO HACE AL BANCO. El negocio hipotecario y de derivados- titulizaciones y swaps- es el pastel más grande del negocio bancario en la creación de deuda de la nada. En España mueve […]

En abril del 2013, el Gobierno de Mariano Rajoy, de profesión registrador de la propiedad, aprobaba una nueva reforma de la Ley de Arrendamientos Urbanos – LAU- dentro de la Ley 4/2013, de Medidas de Flexibilización y Fomento del Mercado del Alquiler de Viviendas, que entró en vigor el 6 de junio de 2013. En […]

Consejos para alquilar una vivienda y firmar un contrato

Esta entrada está licenciada en Creative Commons. Siga las instrucciones de la licencia al pie de página. Le queremos explicar todo! La actual LAU – Ley de Arrendamientos Urbanos- es fruto de diferentes revisiones que se han hecho desde el 1985 en que se publicó por el ministro Boyer del gabinete de Felipe GONZÁLEZ. Todas […]




Inquilinos precarizados, caseros y fondos de inversión inmobiliaria en conflicto

La lucha por el mercado libre de alquiler ha llegado a Barcelona

Después de una década de crisis, el 50% de la población de Barcelona vive por debajo de rentas de 1000 euros. A su vez, la nueva generación que algunos le llaman millennials, escaldada de la banca mira con mucho recelo el crédito bancario hasta el punto de que las entidades financieras tienen estrategias personalizadas para capturar a incautos. El resultado, para el llamado precariado, es que no tiene el perfil financiero para acceder a la compra de una hipoteca pero tampoco para acceder a un contrato de alquiler con condiciones draconianas.

Los Bancos, fondos de inversión, inmobiliarias, Api’s, etc dividen a los potenciales inquilinos por perfiles financieros asegurando los mejores para la fórmula “alquiler seguro”(*1). En el lado de los arrendadores tendríamos al pequeño propietario marginal que ha acumulado uno o más pisos por herencia familiar, al inversionista que quiere hacer “negocio” usando una vivienda arrendada y a los propietarios de múltiples viviendas o edificios por herencia o compra. Más allá tendríamos a los grandes tenedores: inmobiliarias de bancos, fondos de inversión inmobiliaria, SOCIMIS, grandes familias y la Iglesia católica que es un caso aparte porque no paga impuestos.

Es en esta última franja donde nuestro país se esta produciendo una revolución del mercado, como hemos explicado, por la entrada masiva de capital especulativo. El PPsoe+CiU+PNV lleva años preparando el terreno en lo que sería una acción deliberada o que el lobby financiero-inmobiliario tiene mucha influencia entre sus señorías en los pasillos del Congreso de Diputados. No sólo han desarmado al inquilino con sucesivas reformas legislativas sino que han mejorado el poder financiero de los propietarios cambiando las condiciones fiscales para crear el llamado “mercado profesional del alquiler” con las SOCIMI que representaran un caballo de Troya contra los pequeños propietarios. Claro, todo se justifica con lo de facilitar el alquiler.

Asistimos a una batalla por el control del parque de vivienda en este país sobre todo en las ciudades. Por un lado, el tinglado inmobiliario de la Banca tiene cautivo el mercado de la vivienda en propiedad al controlar el crédito hipotecario concediendo hipotecas sólo para sus pisos, de manera que arruinan a los pequeños propietarios y constructoras que intentan vender los suyos en un mercado saturado.

Por otro lado, el control lo extenderá al mercado de alquiler bajo ese eufemismo de “mercado profesional del alquiler“ cuya materia prima ha sido la compra masiva del parque de vivienda más nuevo y valioso a precios de derribo después que el Estado ha cubierto las pérdidas de las Cajas de Ahorro y la Sareb. Ese largo medio millón de viviendas hubieran sido la base de un parque de vivienda pública de alquiler asequible, hoy, son el vehículo disfrazado de la misma banca nacional o extranjera que les facilitará la fijación de rentas de alquiler al poseer la mayoría y mejor oferta del mercado. Igualmente, las ventajas fiscales les darán una oportunidad inigualable respecto de los pequeños caseros lo que les permitirá aplicar una agresiva política de rentas de alquiler. Este dominio del llamado “mercado profesional del alquiler” también se verá reforzado por el control de los perfiles financieros y de solvencia de los arrendatarios a través de las cuentas bancarias y las tarjetas de crédito dentro de la colaboración entre banca y fondos inmobiliarios. Asimismo, las tareas de mantenimiento de grandes propiedades y edificios abarata los costes de reparaciones y pagos, gestión de cobros e impagados. Y la ventaja competitiva la cerraran con el poder disuasorio de un ejército de abogados capaz de agilizar los desalojos por impago de alquileres uno de los dolores de cabeza de los pequeños propietarios.

Los pequeños propietarios no pueden competir con este mercado profesional de alquiler pero nunca se enfrentaran a esa mafia que los empobrece ni a esas leyes que hacen el trabajo sucio de juntar su peor oferta (propietarios empobrecidos) con la peor demanda solvente (inquilinos precarizados). Un mercado así configurado sólo puede degenerar en “una guerra entre pobres” con actitudes reaccionarias de esos propietarios marginales contra los inquilinos.

Hay una izquierda que apuesta por esa opción: derribar todos los obstáculos legislativos a las SOCIMI con esa fiscalidad ventajosa y no quieren cambiar ni una coma de la actual LAU (*2). Basta leer los documentos de Fundación Alternativas, del Psoe, cuya presidenta es la actual alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena. Delegan en las SOCIMI, como Azora (*3), creadas con el material de la Sareb, para generar un volumen de negocio que irrumpa en el mercado libre o subvencionado en lo que debería haber sido el papel del Estado con un parque de vivienda pública de alquiler.

Ese trabajo sucio legislativo y patrimonial ya lo han hecho durante la crisis y sus resultados son observables porqué la guerra de pobres se ha agudizado en los desahucios del alquiler entre precarios y propietarios particulares. Esta configuración del mercado de alquiler tiene como efecto la existencia de miles de pisos vacíos de pequeños propietarios que se deterioran sin uso por miedo a los problemas con los inquilinos. Para esto tienen una solución: el alquiler social subvencionado. Pero son palabras: en un país con el presupuesto intervenido por la Troika comunitaria no hay dinero para una política de ese colosal tamaño.

Salva TORRES

1.- Eleconomista.es / El temor al impago dispara los productos de alquiler seguro.
2.- Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado professional – Alejandro Inurrieta Beruete- ex-presidente de la Sociedad Pública de Alquiler que cerró con pérdidas de 21 millones de euros para poner en alquiler poco mas de 9000 viviendas en todo el país en 3 años.
3.- Azora, Anticipa, Anida, Solvia, etc serían ejemplos muchos de ellos a cobijo de fondos públicos pagados desde la Sareb.



Mobilització al barri de Vallcarca per salvar el nucli antic de l’enderroc

BARCELONA NO ESTÀ EN VENDA

ELS BARRIS ES REBOTEN CONTRA L’ESPECULACIÓ DESAFORADA

Manifestació multitudinària al barri: Nuñez i Navarro darrera l’especulació

ccma.cat // 324cat

Una vintena d’entitats i col·lectius veïnals s’han manifestat amb el lema “Salvem el nucli antic de Vallcarca. Barcelona no està en venda.” Fa anys que es mobilitzen contra els plans urbanístics que han suposat l’enderroc d’una bona part del barri. Ara, la concessió per l’Ajuntament d’una llicència de construcció a l’empresa Núñez i Navarro ha fet esclatar una nova protesta.

Més de 300 persones han anat en manifestació des de la plaça de Lesseps fins al solar del carrer Farigola on es podria construir. Diversos col·lectius veïnals creuen que l’altura de l’edifici que es podria fer en aquest solar trencaria l’equilibri dels edificis del nucli antic i que va en contra del model de barri que defensen i dels consensos als quals s’ha arribat en els últims anys entre els veïns i l’Ajuntament.

Ho explica Aran Llivina, de  l’Assemblea de Vallcarca:

“Fem la manifestació per reclamar que s’aturi aquest projecte, que l’ajuntament amb valentia política compri aquest solar, i que de cara a la resta de parcel·les del barri que son de Núñez, ens seiem a parlar. El barri vol recuperar el casc antic, conservar el que hi ha, i protegir-lo en el sentit que les noves construccions no sobrepassin les alçades existents. Però alhora tampoc no volem que siguin pisos d’alt estànding. Per tant entenem que la solució passa per convertir aquests parcel·les en sol públic.”

Des de fa 15 anys el barri de Vallcarca de Barcelona ha estat en el centre d’un llarg conflicte urbà. Després de dècades d’afectacions urbanístiques, Vallcarca és ple de solars buits, on es van enderrocar edificis, però no s’hi va construir. Però hi ha un nucli de cases baixes que ha resistit. Fa un any es va aprovar un pla de conservació per impedir més enderrocs i protegir una part de les cases d’aquest nucli antic.

Durant els anys dels enderrocs, el barri s’ha deteriorat, i ha perdut habitants i comerços. Però l’aturada immobiliària a causa de la crisi i la constant pressió veïnal han canviat el rumb del que estava previst inicialment. Arran de la mobilització es van crear taules de participació i els veïns s’han implicat en la planificació del futur del barri.

En les pròximes setmanes se sabran els projectes guanyadors del concurs internacional d’idees per a la construcció d’un barri nou, a la part on els terrenys són majoritàriament municipals, on hi haurà equipaments i habitatge social. Fa un mes, l’Ajuntament va aprovar una suspensió de llicències, en un conjunt de solars, per assegurar la coherència de les actuacions amb la morfologia del barri que es vol mantenir.

En mans de Núñez i Navarro

A l’altra meitat de Vallcarca, la constructora Núñez i Navarro té un 80% dels solars, i els veïns temem que es creï un barri elitista i fora d’escala, o bé orientat cap al turisme. Han fet arribar les seves demandes a l’Ajuntament, que busca acords amb els privats per redefinir les llicències.

Eloi Badia, regidor del districte de Gràcia, ha explicat com s’està fent:

“És agafar llicència i llicència i treballar conjuntament amb els veïns i les veïnes i els tècnics de l’Ajuntament una nova proposta i traspassar-la en aquest cas al soci privat majoritari, Núñez i Navarro, si podíem trobar un encaix, de veure com podem encaixar totes les volumetries, per donar sortida als drets adquirits però també a les reivindicacions veïnals. També ens han fet arribar els veïns fins i tot la possibilitat d’adquirir sòl públic per tal que no ens trobem amb una certa elitització d’aquestes llicències.”

L’empresa Núñez i Navarro afirma que, sense renunciar a la edificabilitat a què tenen dret, adaptaran les seves propostes immobiliàries a les peticions municipals, i que volen arribar a acords. Els col·lectius veïnals volen reunir-se a tres bandes amb la constructora i l’Ajuntament, i reclamen un canvi de model.

José González, Associació Veïnal de Vallcarca:

“Creiem que és molt important que l’habitatge que es construeixi estigui en mans públiques, i que les lleis de lloguers siguin molt estrictes, que ningú pugui especular amb l’habitatge. Si no fos per nosaltres, Núñez ja hagués construït aquí. Nosaltres tenim molta esperança que un barri unit, una gent conscienciada, pot aconseguir moltes coses. Som nosaltres mateixos finalment, ni l’ajuntament ni Núñez, els que aconseguirem que això sigui com el que nosaltres volem.”

La protesta veïnal ha comptat amb el suport de nombroses entitats, grups d’estudis i arquitectes, i de les AMPA de les escoles del barri i el seu voltant. Els veïns reclamen equipaments per al barri, com l’Institut Vallcarca i dos centres cívics.

Dos projectes de futur

Aquesta setmana l’Ajuntament ha presentat als veïns dos projectes d’equipaments per impulsar la reconstrucció de Vallcarca. La casa Canals-Junyer, una torre que va ser l’antic consolat de Dinamarca , situada sobre el pont de Vallcarca, acollirà un espai cultural obert a totes les entitats del barri.

Es vol establir un camí de connexió entre aquest espai, rodejat de jardins, i la masia de can Carol, un edifici del 1860 que ara és de propietat municipal. Un cop rehabilitada, també serà un equipament per al barri. La recuperació d’aquests dos edificis per a l’ús veïnal i cívic estaven entre les prioritats que es van marcar en les jornades participatives “El barri que volem” que es van fer l’any 2014.

S’ha creat una comissió de seguiment dels dos projectes. El model de gestió es consensuarà amb les entitats veïnals, que volen que sigui comunitària.

ccma.cat

324cat

Una vintena d’entitats i col·lectius veïnals s’han manifestat amb el