Desde el 2012 en Barcelona los desahucios de alquiler llegan al 90% del total de actuaciones judiciales en vivienda

Los desahucios de hipoteca popularizados por la PAH nunca superaron en número a los de alquiler en la ciudad.

El Ayuntamiento de Ada Colau certifica que desde el 2014 se han reducido los desahucios un 22% en la ciudad.

El problema viene de hace muchos años. El problema siempre ha sido grave, muy grave.

En nuestro país nunca te puedes fiar de las cifras que se suelen dar en torno al negocio de la vivienda. A pesar de ser el principal motor económico durante muchos años, el obscurantismo y la dificultad en encontrar datos contrastados sobre vivienda revela la desidia de las administraciones y los medios de información que prefieren vender determinados relatos o ficciones construidas sobre la realidad social.

En nuestra Asociación siempre hemos defendido que las viviendas en alquiler soportan el grueso de los desalojos. Pero también el Consejo general del Poder Judicial, Cáritas, las Oficinas de Vivienda en los Ayuntamientos confirmaban año tras año esos datos desde el inicio de la crisis en 2007. Y el grueso de los desalojos de esta década se realizaba en un exiguo parque de vivienda de alquiler de 2,5 millones de hogares sobre 24 millones de viviendas construidas en la piel de toro.

Era la época en que el relato de las Plataformas de Afectados por la Hipoteca ganó a la opinión pública. Los desahucios de hipoteca se llenaban de activistas para pararlos mientras los inquilinos quedaban totalmente invisibilizados en el relato mediático hasta el punto que algún magistrado llamó la atención sobre este punto. Lo decía en 2012 el juez de Instrucción José Antonio Vázquez Taín, de A Coruña, cuando afirmaba que se otorga mayor presencia mediática a los impagos de hipotecas, pero la mayoría de los casos de desahucio de viviendas se debe al impago de los alquileres mensuales“. El juez advirtió que la “corriente mediática” de estos días tiende a hablar solo de los desalojos por impago de hipotecas, lo que según él “puede dar origen a una actuación injusta, pues instaurará los desalojos de primera y de segunda”. Y lo ejemplificó: “se puede dar el caso en un mismo edificio de un desalojado por impago de alquiler al que nadie tendrá en cuenta y otro que será hipotecario y que tendrá ahí todos los focos y apoyo social“(1).

Desde hace años en Barcelona los desalojos de alquiler siempre coparon el grueso de los desalojos en la ciudad

Barcelona es de las ciudades que ha tenido siempre más hogares en alquiler. La media ha sido del 32% al inicio de la crisis hasta el 38% actual que certifica el Ayuntamiento de la ciudad (2). Eso sin desmerecer los varios miles de viviendas ocupadas y los otros miles de realquilados que por su propia incapacidad organizativa ni siquiera aparecen en la prensa y que se concentran en los barrios más pobres de la ciudad como Nou Barris, PobleNou y Sants- Montjuïc.

En 2012, una joven Ada Colau, portavoz de la PAH- Plataforma de Afectados por la “HIPOTECA”, tuvo que reconocer en BTV- Barcelona Televisió – que el grueso de los desahucios en la ciudad eran de alquiler(3). No eran los de hipoteca, eran los de alquiler. En 2008, después de la desaparición de V de Vivienda, y aprobada la Llei del Dret a l’Habitatge, hubo un reflujo del activismo que sobrevino con el inicio de la crisis. El dilema fue reivindicar el derecho a la vivienda en general – hipoteca- alquiler – ocupaciones, (opción que tomó nuestra Asociación) o dedicarse exclusivamente en la hipoteca. Esa fue la opción de un grupo de activistas, entre ellos, Ada, que decidió que había que construir la PAH. No podemos negar el éxito de su relato en un país que en 2017 alcanzó el cénit de vivienda en propiedad, según algunos estudios, del 90,1% (4). Desde tiempos inmemoriables el relato de “la vivienda en propiedad y de “la sociedad de los propietarios” había ganado el imaginario colectivo.

La problemática del alquiler quedó marginal porque incluso muchos activistas de las PAH eran propietarios, emprendedores, que alquilaban una vivienda para pagar al Banco. No querían saber nada de los inquilinos. Solo cobrar las rentas cada mes.

2012- Els lloguers impagats copen el 95% dels desnonaments a Barcelona

Una tendencia que se agrava en la actualidad por la fiebre inversora extranjera y la ley anti-social de Arrendamientos Urbanos- LAU

Lo hemos resumido en el siguiente “tuit” que ejemplifica como año tras año, hasta hoy, los desahucios de alquiler copan la mayor parte de las actuaciones judiciales en vivienda. En 2012, nuestra Asociación, que lucha por el Alquiler Público y Asequible, lo definía así (5):

El alquiler se concentra en las grandes ciudades y la mayoría de inquilinos son personas de bajo poder adquisitivo, rentas antiguas, jóvenes, mujeres solas con hijos a cargo y la inmigración que en un 70% vive en alquiler o en habitaciones (6). Un 10% del parque inmobiliario nacional pero que concentra más de la mitad de los desalojos.

Nosotros culpabamos al PSOE y su ministra Chacón con el desahucio express – 2010- y luego al PP por reducir los contratos a 3 años -2012-. Y los diarios iban certificando año tras año que, en Barcelona, el grueso de los desahucios se cebaban en los inquilinos:

Debemos entender en esta noticia, publicada en la web del Ayuntamiento, que los desahucios han disminuido, NO en sede judicial, sino que por la actuación encomiable de los trabajadores de la UCER – Unidad Contra la Exclusión Residencial- creada por el Ayuntamiento de Ada Colau en 2015.

Los inquilinos viven bajo una dictadura legislativa, jurídica, fiscal y económica del rentista, sea un banco, socimi o un abuelito.

Los desahucios de alquiler existen por las penurias económicas pasadas, actuales o futuras de los cerca de 3,8 millones de hogares que, en la actualidad, viven en alquiler en el Estado español. Son hogares, como hemos dicho, cuyo derecho ciudadano a la vivienda existe si cumplen el pago de las rentas que marca un mercado libre siempre desbocado y que no tienen ninguna relación con los salarios de los que allí viven. Es por tanto, una dictadura económica que se ceba sobre los hogares con menos recursos, el precariado, que viven en la continuada angustia de pagar las rentas.

Las diferentes reformas legislativas de ese mercado libre, de las más regresivas de Europa, siempre han tenido como objetivo deliberado de que, el alquiler marginal, sin derechos, un 99% privado, sería la pieza clave de la burbuja inmobiliaria de “la sociedad de los propietarios“. Desde la Ley de Arrendamientos Urbanos de 1985 -LAU- del ministro socialista Boyer hasta los cambios legislativos de los últimos gobiernos de Zapatero y Rajoy se han triturado los derechos de los inquilinos, haciendo inviable cualquier proyecto de vida: con 3 años de contrato, el desahucio express al dejar de pagar una sola cuota por un percance económico, dando a entender que todo aquel inquilino que no paga lo hace de mala fe.

Las diferentes reformas legislativas del mercado libre siempre han tenido como objetivo deliberado de que, el alquiler marginal, sin derechos, sería la pieza clave de la burbuja inmobiliaria de “la sociedad de los propietarios

La firma de un contrato de alquiler, es la firma que garantiza al inquilino el derecho a la vivienda. Pero un contrato de alquiler es un contrato de adhesión donde la alternativa es vivir debajo de un puente. Por lo tanto, es el título de propiedad el que prevalece jurídicamente dando todo el poder al casero, como único argumento para hacer negocio sin trabajar. Los clásicos del Capitalismo no del marxismo, como Adam Smith, lo llamaban parasitismo rentista (7). El contrato de alquiler es una dictadura jurídica pues no permite más defensa, de hecho, que pagar lo que quiere el mercado. En los juzgados, los jueces no tienen muchos miramientos con los inquilinos, porqué muchos de ellos forman parte también de la clase de rentistas por derecho sucesorio o de herencia y la defensa es meramente formal.

Con diferencia, en los últimos años, los contratos hipotecarios han tenido sucesivos terremotos porque han sido considerados desde la Unión europea, como “contratos de consumo” de usuarios de banca. Las escrituras hipotecarias deberían garantizar los derechos de esos consumidores. Los contratos de alquiler, son contratos privados, que para el inquilino solo garantizan su derecho a la vivienda si se le paga al propietario –banco, socimi o abuelito –, la renta cada mes. Punto.

Pero le podemos dar la vuelta a este argumentario ¿por qué el Estado español, desde hace medio siglo, carga sobre los propietarios la responsabilidad de proporcionar vivienda a las familias pobres y no la asume él? o ¿por qué esa tarea que no quiere asumir el Estado encima supone un trasvase de más de 10.000 millones anuales en ayudas al alquiler a los propietarios? Si la vivienda no es un derecho ciudadano exigible al Estado (el artículo 47 de la Constitución es meramente declarativo) podríamos entonces considerar la vivienda un bien de consumo. Y como tal, los contratos de alquiler serían abusivos porqué una de las partes tiene poder de fijación de precios, de monopolio, por lo que como mínimo los contratos, aunque privados, se deberían celebrar ante fedatario público y con una negociación de las cláusulas. Si no, qué sentido tiene que el Estado quién pague ayudas sobre al alquiler directamente a la propiedad sin fiscalizar dichos contratos, que son privados. Por eso, nosotros consideramos las ayudas al pago del alquiler, un chantaje de la propiedad a los poderes públicos, para obligarlos a pagar rentas que no tienen ninguna relación con las rentas salariales ni con la riqueza generada en el país. ES LA LUCHA DE CLASES.

El contrato de alquiler es una dictadura jurídica pues no permite más defensa, de hecho, que pagar lo que quiere el mercado. En los juzgados, los jueces no tienen muchos miramientos, porqué muchos de ellos forman parte también de la clase de rentistas por derecho sucesorio o de herencia.

Los contratos de alquiler son una dictadura fiscal a favor de la propiedad pues tienen enormes ventajas fiscales que no poseen las rentas relacionadas con la producción de bienes o con el trabajo asalariado. En 2014, según GHESTA, los propietarios como personas físicas sólo 1,18 millones (46%) declararon los alquileres cobrados por los que recibieron un monto de 3.241 millones de euros al poderse desgravar entre el 60 y el 100% del IRPF. Pero había otros 1,25 millones de propietarios (54%) que no declaran los arrendamientos cobrados. Son una enorme bolsa de fraude calculada entorno a 3000 millones anuales por los inspectores de Hacienda de GHESTA. Por tanto, el bolsillo de los pequeños caseros se traga los 3.241millones de desgravaciones fiscales del IRPF y otros 3000 millones del fraude fiscal. Por contra, según GHESTA, sólo 820.914 hogares en alquiler se beneficiaron de las desgravaciones en el IRPF ese año que sumaban 353 millones de euros a repartir entre los inquilinos que no superaban los 1600€/mes de ingresos brutos familiares. En el 2015 el PP agrava el sesgo clasista de la política de vivienda al eliminar la desgravación a los inquilinos y mantenerla para los propietarios que por hoy Pedro Sánchez ni entra en sus cábalas modificar (8). Pero además, la propiedad – banco o socimi o abuelito- tiene derecho a desgravar la amortización catastral de la vivienda arrendada y cargar con todo tipo de gastos y impuestos añadidos a la renta que nunca la administración tributaria ha fiscalizado si hay doble contabilidad. Por lo que las cláusulas adicionales de gastos y impuestos de los contratos de alquiler son otro chantaje al inquilino pero también al Estado que lo permite y calla.

Los contratos de alquiler son una dictadura fiscal a favor de la propiedad pues tienen enormes ventajas fiscales que no poseen las rentas relacionadas con la producción de bienes o con el trabajo asalariado…. Por lo que las cláusulas adicionales de gastos y impuestos de los contratos de alquiler son otro chantaje al inquilino pero también al Estado que lo permite y calla.

salva torres, activista de asc.500×20


  1. El juez Taín dice que hay más desahucios por impago de alquiler que de hipoteca y pide una ley para todos los desalojos.
  2. Nou Barris, el districte amb més casos atesos per la Unitat contra l’Exclusió Residencial.
  3. Els lloguers impagats copen el 95% dels desnonaments a Barcelona.
  4. I.López y E. Rodríguez, Fin de Ciclo, Traficantes de Sueños, página 238. Encuesta de Condiciones de vida 2006- INE
  5. 2,5 millones de hogares en alquiler sufren el grueso de los desahucios.
  6. idem 4, página 414. Un estudio de colectivo Ioé indica que un 77% de los inmigrantes extracomunitarios viven en alquiler y que el 47,2% son en régimen de subarriendo.
  7. Adam Smith afirmaba: « Es la única de las tres clases, que percibe su renta sin que le cueste trabajo ni desvelos, sino que la percibe de una manera en cierto modo espontánea, independientemente de cualquier plan o proyecto propio para adquirirla. Esa indolencia, consecuencia natural de una situación tan cómoda y segura, no sólo convierte [a los miembros de esta clase] a menudo en ignorantes, si no en incapaces para la meditación necesaria para prever y comprender los efectos de cualquier reglamentación pública. (año 1770)
  8. Salva Torres, La burbuja del mercado del alquiler: Un estudio social, económico, fiscal y financiero. 2016



500×20 proposa amb les assemblees de barri de BCN el 50% d’habitatge social de lloguer assequible de nova construcció

En les darreres setmanes, L’Ajuntament de Barcelona està fent una ofensiva en temes d’habitatge.

Sap que la situació d’emergència habitacional és molt greu.

La proposta de reserva del 30% d’habitatge social és clarament insuficient per aquestes necessitats.

Lligat de peus i mans per normatives, competències, pressupostos i la minoria parlamentaria al Consistori, l’equip de Govern d’Ada Colau va treure una llei que permet que a totes les noves construccions es pugui reservar el 30% per habitatge social de compra o lloguer. Es tracta d’una modificació del Pla General metropolità per a l’obtenció d’habitatge de protecció oficial en sòl urbà consolidat a petició dels moviments socials – PAH, FAVB, Sindicat Llogaters, DESC- que darrerament han acompanyat l’acció de Govern amb propostes.

Un altre dels cassos d’acompanyament institucional de les propostes d’aquests moviments va estar la sortida en tromba de l’equip de Govern per defensar en els mitjans de comunicació una suposada nova eina contra l’assajament immobiliari. Aquesta nova eina, que de nova només tenia, la voluntat, i molt lloable, d’imposar multes a la propietat que es passi un gram en temes de mobbing immobiliari, ha estat el darrer moviment en l’àmbit de l’habitatge d’Ada Colau.

Alguns dels col·lectius més actius en el darrer any i setmanes en el tema de les subhastes dels pisos de la Generalitat entre els quals estem nosaltres, han consensuat una proposta d’al·legacions al projecte de l’Ajuntament. La base d’aquesta modificacions es concreta en 5 punts:

  • substitució del sostre del 30 al 50% donada la gravetat de la situació i el miserable parc d’habitatge públic de lloguer del 1,5%.
  • que tot l’habitatge susceptible d’aquesta modificació de la llei sigui per a Habitatge només de lloguer social assequible.
  • que les famílies en Taula d’emergència siguin les primeres en sortir beneficiades. Que el preu dels habitatge no superi el 20% dels ingressos de la llar.
  • augment de les sancions per incompliment.
  • augment del temps de durada d’aquesta modificació.

En la darrera assemblea de la nostra Associació “pel Lloguer Públic i Assequible” vam aprovar per unanimitat recolzar aquestes al·legacions perquè independentment de la batalla de percentatges, que segurament es creuarà pel camí, creiem que només una acció legislativa contundent amb el suport dels moviments socials pot permetre entomar una tardor amb garanties de cobrir al menys les necessitats més urgents. Per tant, exhortem als moviments socials a iniciar ja al setembre mobilitzacions al carrer per defensar les al·legacions que proposem.

Igualment recordem que tampoc ens podem equivocar d’enemic ara. No es l’Ajuntament en aquest “affaire” l’adversari! a batre! Si algun mitja o partit creu que aquest és l’objectiu vol dir que entén aquestes al·legacions com una eina d’aconseguir redits electorals. Ni més lluny del nostre objectiu perquè el discurs de les necessitats objectives de la nostra gent entorn de l’habitatge quedarien enterbolides per afanys que res tenen a veure amb les necessitats populars.

Entitats que signen: avv.ciutat meridiana, obra social bcn, grup habitatge Sants, sindicat habitatge sant andreu, oficina popular habitatge de gràcia, comissió habitatge de l’assemblea de vallcarca, observatori de l’habitatge i el turisme de clot- camp de l’arpa i la nostra asc.500×20 ……..


 

DONEM SUPORT A

AL·LEGACIONS PRESENTADES INICIALMENT PER FILIBERTO BRAVO EN NOM DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS I VEÏNES DE CIUTAT MERIDIANA.






DECLAREM: #Declaremelsdesnonamentsobertsilegals – sense data-i indueixen un enorme patiment per a les llars

DONES, POBRES, MARES, SENSE RECURSOS.

AQUEST ÉS EL PERFIL QUE SUPORTA ELS DESNONAMENTS OBERTS

I ELS JUTJES HO VAL·LIDEN SENSE CAP LLEI QUE DONI SUPORT

La nostra Associació y moltes altres de tota Barcelona portem des de fa quasi dos anys una lluita constant contra una manera traumàtica i de gran patiment emocional per a les llars: ELS DESNONAMENTS OBERTS O SENSE DATA.

Això vol dir, que els jutjats es salten la jurisprudència espanyola i de drets humans internacional o fan una lectura laxa sempre a favor de la propietat per desnonar famílies que no tenen cap alternativa habitacional que no sigui aquell habitatge.

Ho sap el jutge. Ho sap la Comissió judicial. Ho sap el policia. Ho sap la propietat que demana aquest desnonament. Ho sap la classe política. Tots callen.

Es justifiquen que els serveis socials tenen la obligació de donar cobertura al desnonament. SÓN HIPÒCRITES. Sabem que el s serveis socials dels ajuntaments estan desbordats des de fa anys. Saben que no poden fer res. Els cassos de més violència policial o de suïcidi s’han donat en desnonaments d’aquesta classe. Tots som conscients de la gravetat de la situació perquè ELS DESNONAMENTS EN DATA OBERTA NO PAREN D’AUGMENTAR MES RERA MES.

La família espera el desallotjament del seu habitatge cada dia fins que arriba amb la més absoluta angoixa que no sap que passarà en cap cas. Cap reglament jurídic ni cap legislació democràtica pot suportar aquesta actuació administrativa que s’ha generalitzat en tre els jutges d’aquest país que actuen com si no passes res. No hi ha cap llei que reguli els desnonaments amb data oberta…. perquè es practiquen doncs?

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ja es va pronunciar, traient els colors a l’estat espanyol, que no són possibles els desallotjaments sense alternativa habitacional…. perquè es practiquen doncs els desnonaments amb data oberta?

La Llei d’Enjudiciament Civil, amb la qual es dicten molts dels desnonaments de llars a l’estat, no parla de desnonaments amb data oberta. Ans el contrari. En l’article 440.4 de la citada llei es fa esment a:

Artículo 440. Admisión y traslado de la demanda sucinta y citación para vista.

4. En todos los casos de desahucio, también se apercibirá al demandado en el requerimiento que se le realice que, de no comparecer a la vista, se declarará el desahucio sin más trámites y que queda citado para recibir la notificación de la sentencia que se dicte el sexto día siguiente al señalado para la vista. Igualmente, en la resolución que se dicte teniendo por opuesto al demandado se fijará día y hora para que tenga lugar, en su caso, el lanzamiento, que deberá verificarse antes de treinta días desde la fecha señalada para la vista, advirtiendo al demandado que, si la sentencia fuese condenatoria y no se recurriera, se procederá al lanzamiento en la fecha fijada, sin necesidad de notificación posterior

[Este apartado 4 de este artículo ha sido introducido por la Ley 37/2011 de 10 de octubre, de medidas de agilización procesal.(BOE núm. 245 de 10-10-2011, pp.106726 a 106744)]

Així mateix, l’article 704 que evoca per demanar pròrrogues del llançament també fa esment a la data de la següent manera

Artículo 704. Ocupantes de inmuebles que deban entregarse.

1. Cuando el inmueble cuya posesión se deba entregar fuera vivienda habitual del ejecutado o de quienes de él dependan, el Secretario judicial les dará un plazo de un mes para desalojarlo. De existir motivo fundado, podrá prorrogarse dicho plazo un mes más.

Transcurridos los plazos señalados, se procederá de inmediato al lanzamiento, fijándose la fecha de éste en la resolución inicial o en la que acuerde la prórroga.

Per tant, podem dir sense error, que ELS DESNONAMENTS AMB DATA OBERTA SÓN IL·LEGALS tant en consideració de la legislació europea com la comunitària…


PER LA QUAL COSA, VOLEM LA COMPLICITAT TOTES LES ORGANITZACIONS QUE LLUITEM PEL DRET A L’HABITATGE PER ENGEGAR UNA CAMPANYA UNITÀRIA A  PER ERRADICAR AQUESTA EINA BUROCRÀTICA-ADMINISTRATIVA de la pràctica quotidiana dels jutjats i que prevalgui sempre el dret a l’alternativa habitacional


  • Documento suspensión desahucios = [formato.odt] [formato.pdf] – según TEDH (Sentencia Tribunal Europeo Derechos Humanos) – valido alquiler e hipoteca PREVIO al DESALOJO.
  • Documento suspensión desahucio de alquiler por artículo 704 LEC: = [formato.odt] [formato.pdf].

RECENTS CASSOS amb desnonament de data oberta als barris de la zona nord de Barcelona.

  • aquest juliol hem tingut el cas de l’ habitatge de les nostres companyes Juliette i Obince, dos dones sense recursos i amb dos fills a càrrec de 4 i 2 anys, que després d’intentar negociar amb la propietat ajornaments fins a obtenir pis emergència, s’ha arribat al desnonament obert al barri de Verdum, districte de Nou Barris.
  • Aquests dies la família de la Lourdes i Antonio amb tres fills a càrrec tenen data fixada pel jutjat de desnonament amb data oberta per entregar el pis a un fons voltor rus que va comprar el seu pis. Són subhastadors que pul·lulen als jutjats per comprar pisos per inversos estrangers. +++ INFO>>>
  • Tenim altre desnonament obert de 1-15 setembre a Sant Andreu



6è aniversari de la condemna més gran a l’estat per mobbing immobiliari: 3 anys de presó i una multa de 18.000 €

concentració de suport a Rosa Talón el 21 abril 2009 delante de su tiendaÉs la condemna més gran en la història de l’Estat espanyol per un cas d’assetjament d’aquest tipus.

La víctima era Rosa Talón, que ha viscut a la finca tota la vida, i havia denunciat ja el 1999 el propietari pel manteniment de la finca.

L’advocada Laia Serra va indicar que el propietari va pertorbar conscientment la vida de la llogatera, Rosa, mantenint la finca en una situació lamentable durant décades. La llogatera havia denunciat des del 1999 al propietari i l’Ajuntament de Barcelona havia imposat multes i l’exigència de reformes que mai va complir. La història es remunta al 1985 quan es va iniciar el llarg conflicte per demandes d’obres de la llogatera sobre el seu habitatge-local de negocis al carrer Rogent 81 de Barcelona. Llavors el propietari va iniciar una demanda per nul·litat del contracte dient que les despeses d’arranjament de la finca superaven el 50% del seu valor.

El dia 21 d’abril del 2009 s’havia convocat una concentració de suport a rosa Talón per una sèrie de col·lectius entre els quals estava la Xarxa de Suport Mutu del Clot, 5oox20 i altres que van origen a la creació posterior del Eix anti-mobbing de Barcelona i de la web que explicava la lluita de la llogatera rosapimienta.org. El desnonament instat per la propietat en altre Jutjat va ser aturat en veure que hi havia una causa prejudicial penal contra el propietari. Aquest va recórrer la primera sentència fins que l’Audiència Provincial va certificar 3 anys de presó i la multa que finalment van quedar amb dos anys i va evitar l’entrada a presó del condemnat.

El Jutjat Civil de Primera Instància número 42 de Barcelona finalment va condemnar al propietari el 5 de juliol del 2009 després d’una batalla de més de 20 anys. Així doncs aquesta setmana en fa el sisè aniversari…

Us presentem el còmic que es va fer per l’ocasió des de la xarxa de suport a Rosa Talón:


I el que seria la font d’inspiració del logo del moviment: un escarbat. En els ambients dels API i la propietat d’edificis amb solera, als llogaters de renda antiga se’ls sol anomenar els escarbats….. cadascú té la seva moral! També es va fer un tríptic informatiu.




Aturem la subhasta: prou criminalització del dret a l’habitatge

Els Mossos criden a declarar per l’intent d’ocupació d’un habitatge a la companya Barbara de Gracia i a Fili de Avv.CiutatMeridiana

Avui han estat cridats a declarar a la comissària del Districte de Nou Barris per una ocupació d’un pis dels de la subhasta del barri la companya Barbara i el president de l’Associació de veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana Filiberto Bravo.

Ha hagut una concentració de suport a la qual ens hem afegit gent diversa i entre elles activistes de 500×20.

La cosa no aniria més lluny si no fos perquè la policia autonòmica no té la mateixa mesura segons de qui es tracti. El fet de que la Generalitat de Catalunya porta reivindicant el dret a la dissensió no casa amb la mà dura que mostra amb els activistes que denuncien la venda d’habitatges quan hi ha una emergència habitacional sense precedents a la ciutat

Tot els suport amb els companys i exigim que els deixin en pau.

Associació 500×20


comunicat de suport de FAVB…

La persecució dels qui defensen el dret a l’habitatge

El passat dia 29 de juny, Filiberto Bravo, president de l’AV de Ciutat Meridiana, va acudir en el marc de la campanya #AturemlaSubhasta al carrer Pla de Fornells de Nou Barris, on hi havia un pis de propietat pública que formava part dels 46 immobles que la Generalitat volia entregar al mercat immobiliari.

El Fili és un líder conegut pels mitjans de comunicació i, com a tal, va contestar les preguntes dels periodistes expressant la seva indignació pel gravíssim problema que pateixen moltes persones del seu barri i de la ciutat que no poden pagar els elevats preus de l’habitatge. Els Mossos d’Esquadra acusen tant el Fili com la Bàrbara, de la Plataforma #AturemlaSubhasta i una altra persona de reunió i manifestació il·legal per emparar una ocupació fallida.

Poques persones com el Fili tenen una trajectòria tan llarga i meritòria en defensa de les persones que no tenen possibilitats d’accedir a un habitatge. Dia darrere dia, ell, juntament amb altres persones de l’associació veïnal, els han fet costat amb una determinació digna d’admiració. Una realitat dramàtica que al seu barri es tradueix amb una mitjana de quatre desnonaments setmanals. Ciutat Meridiana és el barri més empobrit de la ciutat amb una minsa renda per càpita del 34,5%. L’AV denuncia que l’esforç de la Taula d’Emergència de l’Ajuntament de Barcelona per crear una mitjana de 18 habitatges socials al mes representa una xifra testimonial davant dels 190 desnonaments mensuals que pateix la ciutat.

La citació cursada pels Mossos d’Esquadra només es pot entendre com un acte de persecució cap a les persones que s’han significat en la lluita pel dret a l’habitatge.




Una Gran Victòria: BBVA no farà fora Scarlett fins a obtenir pis d’emergència de l’Ajuntament de Barcelona

El passat dijous 31 de maig del 2018 va haver un intent de desnonament a Sant Andreu, a prop del Pont del Dragó. Era Scarlett, que amb els seus fills de 11 i 8 fan una familia monoparental. Va haver gent solidària que es va apropar pel cridament a la solidaritat que va fer la família davant el quart desnonament. Gent de la nostra Associació, del Banc d’Aliments Obrer de Sant Andreu -BOSA, del Sindicat de Llogaters de Sant Andreu i particulars.

Abans vivia en un pis de lloguer fins que no va poder pagar el rebut i va tenir que anar-se’n a un pis buit del BBVA que tenia al barri. Com molta gent va practicar la patada a la porta abans de quedar-se sense sostre.

Per sort ha  rebut la confirmació que ha estat acceptada per a un pis d’emergència de l’Ajuntament de Barcelona. Acomplia les condicions. Però l’espera ara és molt llarga…. fins a un any. Hi ha una llarga llista de més de 300 famílies. L’Ajuntament de la ciutat comtal exigeix solucions al Govern central davant l’allau de desnonaments per precari.

La Comissió judicial i el BBVA va acceptar un acord excepcional perquè Scarlett i els seus dos fills podran estar a l’habitatge provisional fins que en uns mesos rebin les claus de l’habitatge d’emergència que els serveis municipals buscant.

Segons informa els activistes de 500×20 que han porat el cas des de fa mesos, el BBVA es va negar a concedir un lloguer social. Però la presió social ha fet un miracle del que Scarlett estava molt agraïda.




Ara la subhasta de la Generalitat i després anirem per les herències pietoses o immatriculades de l’Església catòlica a Barcelona.

Les companyes de Poble Sec del Sindicat de barri han fet una crida per aturar la subhasta de la Generalitat amb criteris claus:

  • són habitatges patrimoni de la ciutat.
  • mentre els mossos desnonen gent a la ciutat
  • hi ha emergència habitacional brutal.
  • la Generalitat especula.
  • Aturem la subhasta

Donem total suport en aquesta reivindicació. En total a Barcelona, hi ha 12 habitatges i 3 locals comercials repartits en 5 districtes de la ciutat i 46 habitatges a Catalunya. Hi serem per aturar la subhasta del dia 5 de juliol. Exigim amb les entitats socials i el mateix Ajuntament de Barcelona (que ha fet una crida a la Generalitat en aquest sentit) a aturar la subhasta i cedir els actius immobiliaris als ajuntaments.

Davant la gravíssima crisi habitacional de la ciutat, aquestes engrunes són importants per alleugerir la pressió sobre la llista d’espera de pisos de emergència, habitacions i habitatge social. En uns moments que hi ha 300 famílies esperant un habitatge de emergència amb enderrerimentsd’entrega que duren ja un any la demanda s’ho val.
Però una cosa podem deixar clara també, aquesta subhasta ha estat feta, amb llums i taquígrafs….. vol dir que la Generalitat és un ens públic i no pot amagar fàcilment les seves malifetes per sort. I aquests mecanismes públics permeten al menys assabentar-se.

Però sempre és així? NO… d’amagat……

  • CAS 1. ELS EDIFICIS PROPIETAT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA A BARCELONA NO PODEN SER DE LLOGUER SOCIAL?
    • Parlem de les immatriculacions amagades de l’església catòlica del 1998 fins al 2016. Aquest escàndol de les immatriculacions -Registrar davant notari per primera vegada una propietat- a la carta (amb tan sol un certificat del bisbe) és una escletxa a la reforma de la llei hipotecària el 1998 (govern d’Aznar) va deixar en exclusiva a la Església Catòlica. Amb aquesta operació l’Església a registrat milers de propietats en els últims anys. Finalment el Congrés dels Diputats va aprovar un canvi en la Llei hipotecària que acabava amb aquest privilegi de l’Església.
  • CAS 2. EXIGIM LA RECUPERACIÓ DE 679 habitatges venuts (2010-13 per REGESA, etc) al Barcelonés a fons voltors.
    • El dia 2 d’agost de 2013 el Consell Comarcal del Barcelonès, amb representants de CIU, PSC, ICV i ERC, van donar el vist i plau a la operació també aprovada per l’Agència Catalana de l’Habitatge, de vendre 298 habitatges, quatre promocions de lloguer social de la capital catalana, als districtes de Nou Barris, Les Corts i Sant Andreu.
      La Fundació Pisos de Lloguer, organització privada sense ànim de lucre, impulsada pel Consell Comarcal del Barcelonès, era la propietària dels habitatges després que Regesa efectués la transmissió de la gestió dels pisos entre els anys 2004 i 2007. A principis del 2013 es va decidir liquidar la fundació i vendre els seus actius, abans, a una empresa privada. Només es va presentar una empresa a concurs públic, Colon Viviendas, gestora del fons d’inversió Azora, amb seu a Madrid, protagonista de les vendes d’habitatge públic de la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid.

Els EDIFICIS PROPIETAT de L’ESGLÉSIA CATÒLICA a BARCELONA per a l’emergència habitacional… proper objectiu

No sabem quants habitatges són propietat de l’esglesia catòlica a la ciutat de Barcelona. Emplacem a l’Ajuntament de Barcelona a fer aquest estudi en els registres de la propietat de la ciutat. Després demanar a la jerarquia catòlica i a l’Arquebisbe que els seus habitatges provinents de donacions pietoses i de les immatriculats de  la reforma de la Llei hipotecària de Aznar es posin a l’abast de la emergència habitacional de la ciutat.

Per què? Doncs perquè podríem dir sense error, que és fruit del treball del poble “sense el poble”, és un patrimoni comú que la mateixa església moltes vegades parla de posar-lo al servei dels desemparats – oprimits – en el seu propi llenguatge. És cert que hi ha excepcions en moltes de les seves societats i ordres religioses a on s’anteposa l’ajuda al necessitat a les ànsies d’acumulació. Però deixem ben clar que això, donada la magnitud societària de l’Església i els enormes beneficis fiscals que rep, és una gota en un oceà de necessitats dels seus feligresos i no feligresos per al comú dels mortals.

Barcelona necessita els habitatges de l’Església catòlica per a la emergència habitacional. Per exemple, podríem començar per  les propietats que té al carrer Rivadeneyra investigades per un frau o els 12 edificis catalogats al 1974 al Registre a la Barceloneta, o el palauet del número 29 del carrer del General Vives a Sàrria… etc

Ayuda con tu herencia o legado – Ayuda a la Iglesia Necesitada!

EXIGIM LA RECUPERACIÓ DE 679 habitatges venuts (2010-13 per REGESA, etc) al Barcelonés a fons voltors.

propostes de les assemblees de veïnat dels edificis privatitzats de BCN ( desembre del 2014)

1. DENUNCIEM

  • LA PROGRESSIVA PRIVATITZACIÓ DEL PARC PÚBLIC D’HABITATGE A LA CIUTAT DE BARCELONA

Prou especulació amb l’habitatge públic. En una ciutat on els desnonaments són diaris, demanem que es revoqui la venda a un fons especulador. Defensem l’accés a l’habitatge públic i de lloguer dels ciutadans de Barcelona.

  • VOLEM QUE EL CONTRACTE DE TRASPÀS DE L’ÚS DE SUPERFÍCIE ENTRE LA FUNDACIÓ PISOS DE LLOGUER I COLON VIVIENDAS SIGUI PÚBLIC

Hem demanat a l’Ajuntament a través dels districtes; del Consell Comarcal del Barcelonès; de l’Agència Catalana de l’Habitatge i del Síndic de Greuges, de veure aquest contracte i que aquest document ha de ser públic. Encara no ens han facilitat aquest document. Això ens fa sospitar de possibles irregularitats en el procés.

  • VOLEM QUE L’ADMINISTRACIÓ ADQUIREIXI EL COMPROMÍS DE GARANTIR LA FUNCIÓ SOCIAL D’AQUESTS HABITATGES

S’han venut els drets de superfície durant 75 anys, només queda garantida la funció social durant 25, a comptar des de la data de qualificació de l’habitatge, en algunes promocions ja han passat 12 anys, per tant hi ha un alt marge per especular amb els béns dels ciutadans. Cap dels organismes implicats ens ha deixat clar què passarà amb els habitatges un cop passin aquests 25 anys.

  • IRREGULARITATS A L’ACCÉS DE L’HABITATGE

Demanem que l’accés a l’habitatge públic sigui supervisat per l’administració, que es segueixi l’ordre de la llista del registre de sol•licitants d’accés a l’habitatge per garantir la transparència a l’hora d’accedir a un habitatge públic.

2. RECLAMEM

  • QUE ES MANTINGUIN LES CONDICIONS D’HABITATGE PÚBLIC I DE LLOGUER ALS ACTUALS LLOGATERS I QUE ELS NOUS LLOGATERS GAUDEIXIN DE LES MATEIXES CONDICIONS. JA HI HA VEÏNS QUE HAN HAGUT DE MARXAR EN NO PODER ASSUMIR LES NOVES CONDICIONS.

Hi ha alguna diferència de responsabilitat política entre aquesta subhasta de la Generalitat (2018) i aquesta altra del Consell Comarcal Barcelonés (2013)?




demà divendres 18 maig, 3 families demanen solidaritat davant del seu desnonament.

3 Desnonament!!!⬅ des de 8,30 hores .

3 FAMILIES DEMANEN la SOLIDARITAT DONCS VOLEN SER DESNONADES PER el BANC SATANder, la SAREB i un inversor que guanya diners comprant i lloguant pisos.

Atents a suspensió o HORA !!!!

➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Bon Pastor (S.Andreu)

Sandra y su família C/Mare Eterna, nº34

Sandra i la seva familia es poden quedar sense habitatge per l’interés monetari d’un inversor immobiliari…. dels que avui hi ha massa!
HORA: 9 horas


➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Guinardo,

#Maragall – Zulay y su familia C/ del Centre, nº5 <M>Maragall L4 –

Zulay, amb minisvalúa de moviment, Alberto- marit- i dos fills es poden quedar sense habitatge per culpa de la Sareb
HORA: 10,30 horas


➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Turó de la Peira (9barris)

– Polo y su família C/ Beret nº 72 <M>Vilapicina L5
Una parella de jubilats no es poden quedar sense habitatge per culpa del Santander

HORA: 11 horas





dimecres 21 març 18,30 hores: presentem el sindicat de llogaters a Nou Barris. Prou lloguers abussius!

Ens complau dir-vos que presentem el Sindicat de LLogateres al districte de Nou Barris, del qual en formem part, des de l’inici. Volem que sigui una eina per acabar amb la bombolla de lloguers que viu la ciutat i expulsa milers de persones dels seus habitatges, barris i ciutat.




La nociva precarietat a l’habitatge: càstig judicial “exemplar” per a famílies obligades a ocupar.

En els darrers temps estan entrant en el jutjats centenars de demandes contra famílies la única culpa que tenen és que la precarietat econòmica les deixa fora del mercat lliure de l’habitatge ( 98,5% de la ciutat). No tenen ni perfil financer per comprar o llogar un habitatge i es veuen obligades a ocupar habitatges principalment de bancs que tenen milers de pisos buits de la seva propietat.

Els bancs han canviat l’estratègia en els darrers temps. enlloc de demandes civils per ocupacions… presenten demandes penals per usurpació. Aquesta figura és molt controvertida doncs, els piso dels bancs, no són habitatges habituals de ningú i per tant no és una usurpació. Però com la via penal es més ràpida, en aquest clima securitari i de por contra els ocupes que han creat els mitjans de comunicació, opten per aquest camí que té una resolució més ràpida si el jutge accepta la demanda… cosa que no sempre passa. Es donen sentències diferents per fets assemblats.

La demanda penal SÍ que té conseqüències greus per a la família amb petits que ocupa un habitatge. I especialment greu per al grup d’immigrants amb procés de regularització de la seva nacionalitat o estada legal al país. Han hagut sentències fins i tot amb multes – a famílies sense recursos- o penes de presó en cas de no pagar que a més suposen que els tràmits d’estrangeria queden congelats per molts anys.

Els cassos que us presentem són suficientment èxplicits de com els drets humans són trepitjats per entitats financeres tant privades com públiques. Demanem solidaritat!

El caso de Carmen y sus dos hijos menores.

  • La Carmen tiene una demanda por usurpación de la SAREB en un juzgado de la ciudad de Barcelona.
  • El juicio se ha suspendido diversas veces por intermediación de los servicios de vivienda – SIPHO- de la ciudad. La idea es que Carmen consiguiera un alquiler social con una renta acorde con su situación económica y familiar. Parecía que la Sareb – Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria – accedía al acuerdo pero finalmente no ha suspendido la demanda y se vera este martes díoa 13 de febrero del 2018.
  • Posibilidades sobreseimiento, porqué no es un delito de usurpación, sentencia a favor del Banco Malo – pagado por todos- para el desalojo inmediato y posibilidad de multa que pueden llegar a varios miles de euros. Un sinsentido absoluto.

Los hechos:

La Carmen llego 2009 al país, procedente de Latinoamérica. Es argentino-peruana y tiene una unidad familiar monoparental de dos hijos: el mayor con problemas de salud pero muy inteligente y una hija pequeña de 4 añitos que es un Sol rebelde.

Vive en el distrito de Nou Barris y desde que llegó lucha por tirar adelante su familia en trabajos en negro…. quién ocupa no la contrata para no pagar impuestos. Hace un tiempo ya tiene un contrato legal de trabajadora doméstica que le obliga a pagarse los autónomos pero le deja un pequeño margen de dinero que sólo da para sobrevivir pero no para pagar un alquiler. Está esperando los trámites de extranjeria para residencia definitiva.

Nunca tuvo una situación económicamente holgada para que nadie le quisiera alquilar un piso. Ha vivido en habitaciones hata encontrar el piso que ocupa pero que es querida por sus vecinos.

Una sentencia contra ella, destruiria una mujer que ha hecho un esfuerzo enorme por sacar adelante sus hijos, y dar su esfuerzo al país que la acoge. Una sentencia contra ella, la pondría a ella y a sus hijos en una situaciónmuy delicada y aún más precaria y más sufrimiento.

Hace falta esto para que la Sareb gane unos miles de euros más por una vivienda de un barrio obrero?

Barcelona, 11 de febrero de 2.018

Associació 500×20 El lloguer públic i assequible.

El Cas de Gabriel i Rosalía.

  • Sentència penal de la Audiència Provincial de Barcelona: Abandonar l’habitatge en un mes i multa-pena de 180 € a cadascú. A raó de 1 dia de cárcel per cada 2 €.
  • Familiars que hi conviuen: Una filla i 2 netes de 3 anys i 4 mesos respectivament.

Els fets:

En Gabriel va arribar a Espanya al any 2.004 procedent de la República Dominicana. A l’any 2.007 va arribar la seva dona.

En un principi vivien al carrer Almansa del barri de Verdum en règim de lloguer fins que al 2.008 es van hipotecar amb Catalunya Caixa i es van anar a viure a Trinitat Vella. Pagaven 1.100 d’hipoteca, tots dos treballaven.

En el 2011, en no poder pagar l’hipoteca doncs tots 2 estaven a l’atur son desallotjats del seu domicili i se’n van anar a viure a Santa Coloma de Gramanet amb la seva filla que estava en règim de lloguer.

En el 2014 la situació econòmica de la família es molt precària i en no poder pagar el lloguer decideixen ocupar tots plegats una vivenda buida de banc al Turó de La Peira.

Als 7 mesos de viure allà els arriba una demanda penal que perden en el jutjat d’instrucció. El seu advocat apel·la i el cas entra a la Audiència Provincial. En el mes de maig de 2017 el Provincial dicta sentència i es condemnat.

Actualment està a la espera de que, en no haver entregat l’habitatge el jutge dicti diligència de desnonament.

Les claus del cas:

Com es pot comprovar aquesta família mai ha tingut un habitatge estable en no ser solvents econòmicament segons les lleis dictades pels mercats.

Les institucions públiques no s’han preocupat d’una unitat familiar amb menors que no tenien on viure i no li van oferir una alternativa.

Com queda demostrat en Gabriel i família han hagut d’ocupar un pis en desús de la banca per necessitat i no amb la intenció d’apropiar-se d’aquest ben, per lo tant no es culpable del delicte de usurpació tal i com aseberen els jutges.

Les conseqüències de ser culpat de delicte no son tan sols les descrites a la sentència. Altres conseqüències derivades son els antecedents penals que poden obstruir processos relatius a la immigració o l’accés a la funció pública.

Barcelona, 4 de Juny de 2.017

Associació 500×20 El lloguer públic i assequible.

+++ MÉS INFORMACIÓ +++


 




ATURAT! desnonament a l’Eixample !!! divendres 29 de setembre 9 horas

➡️desnonament a l’Eixample !!!⬅️

divendres 29 de setembre 9 hores

màxima puntualitat…. !!!! La família demana solidaritat!!!

Marcela, el seu bebé, mare i germana tenen ordre de desallotjament i des de l’anterior desnonament han estat buscant una alternativa en pisos de lloguer que no accepten perquè no tenen prou ingressos ni habitacions perquè hi  ha un bebe que molesta. Hem arribat a un moment dificil i la fimilia demana un altre enderreriment perquè a l’estiu els ha estat difícil trobar res.

Història: La propietat va acceptar que li reformés el pis amb els diners de Marcela a fons perdut a l’abril del 2013 i Marcela va pagar fins que el 2015 va tenir dos rebuts impagats. En aquell moment l’Ajuntament va intervenir per pagar tots els lloguers i fer un contracte de lloguer social adient. Però la propietat no vol saber res ni arribar a cap acord amb l’Ajuntament. Després se li ha denegat un pis d’emergència.

LUGAR: calle Marina 319 bis, esquina calle Indústria- barrio de la Dreta de l’Eixample – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/FxkpcJqWCvq
HORA: 9 horas
METRO: linia azul- parada Sagrada Familia
Promueve el desahucio: un particular

TAMBÉ T’INTERESSARÀ ….

La propietat de l’habitatge de la Marcel·la té un contracte de lloguer que no reuneix les condicions legals adients, no està registrat a l’INCASOL i ni està declarat a Hisenda. La propietat es beneficia de la justicia però en canvi no cumpleix les seves obligacions legals ni tributàries.

INCASOL certifica que de del 2013 aquest contracte no és públic ni està legalitzat

Els Serveis Socials nomes li ofereixen una pensió per una setmana. Les tres dones estan en atur. Tota el pes de la LLEI, tota la culpa, la crisi i els impagaments…. recauen sobre la llogatera. La propietat no acompleix cap de les seves obligacions legals i se’n surt amb la seva: la INJUSTICIA està de la seva part.

Sí… se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada en el alquiler.




La Batalla per l’Habitatge: Per un Moviment Popular

Darrerament, en un article publicat a la mateixa Soli, s’aborden diverses temàtiques relacionades amb la lluita per l’habitatge a Barcelona. Abans d’abordar el debat cal deixar clar fins a quin punt partim d’un context d’extrema gravetat i feblesa. Els habitatges, els barris, el teixit comercial, l’espai públic i un llarg etcètera d’elements que configuren la vida en comú a la nostra ciutat estan sent subjectes d’un feroç procés d’acumulació per despossessió, emmarcat territorialment, per part d’una amalgama summament complexa i poderosa d’inversionistes estrangers, rendistes, bancs, immobiliàries, fons voltors i propietaris en general que veuen el moment perfecte per capitalitzar el valor dels seus habitatges. La legislació en matèria d’habitatge que principalment emana de la LAU, no només és nefasta, afavoreix aquest procés. La correlació de forces parlamentàries tant a l’Ajuntament, el Parlament com al Congrés de diputats no semblen favorables per fer un gran canvi legislatiu. Les grans organitzacions de la classe treballadora mai s’han adaptat a aquests processos d’acumulació que es donen fora del marc estrictament laboral, com el que es dona a través del mecanisme del deute o el lloguer. Ara ja fa més de 7 anys, d’allà on pràcticament no existia cap element de resposta col·lectiva, va néixer una de les experiències d’autoorganització popular més importants de les darreres dècades: La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

La PAH, després de varis anys de trajectòria,  amb especificitats més o menys satisfactòries i autogestionàries segons la ciutat o poble on s’hagi desenvolupat, a dia d’avui es veu acompanyada d’una constel·lació de grups, sindicats i assemblees que donen la cara en aquesta batalla per l’habitatge a Barcelona. Som molts -masses- col·lectius, sovint amb practiques informals, amb concepcions polítiques diferents, amb vincles laxes i puntuals, amb cap estratègia ni objectiu comuns clars i compartits. A això hi podem sumar el fet que moltes participants d’aquests grups tenen molts altres projectes on ens hi deixem les hores, les forces i els diners. Per tant, creiem que hem de ser extremadament estratègics i benevolents amb les forces que ens son més properes per tal de poder arribar a la centralitat del tauler (entenem que el debat engegat per l’article d’en Bannock té com a nucli aquest objectiu), així com ser capaces d’estalviar forces de manera inútil. Els grups d’habitatge tenen una necessitat de presència mediàtica, de suport jurídic i de base econòmica que, ara mateix, no tenen. És a dir, fins ara cadascú va fent i de tant en tant ens trobem per aturar desnonaments o per manifestar-nos d’una manera o altre.  És més, sembla que a sobre ens perdem perfilant “faccions” imaginàries en base a conceptes propis d’altres èpoques que ja no tenen cap valor descriptiu -“facció democràtica”,”coordenades insurreccionals”- i ficant en un mateix “bloc granític”, amb intencions gairebé conspiratòries, a un Ajuntament, una ONG, dos moviments socials autoorganitzats i un projecte incipient d’organització llogatera. Anàlisi amb pocs matisos, de brotxa grossa i que no concorda en bastants aspectes amb la realitat, evidentment més complexa.  De fet, el centre de gravetat del debat ha perdut tant el nord que no es centra en com ens organitzem més i millor contra els que ens roben la ciutat, sinó en base a que es delimita el nosaltres i ells dins els mateixos moviments socials, ja de per si insuficientment preparats i en nombre com per fer front l’enorme tasca que tenim per davant. La construcció artificial d’aquestes “faccions” és tan forçada, que es parlen de casos que demostren precisament el contrari.  El company, en el seu article, parla de la manifestació del 10 de Juny com a mobilització dels Comuns. Les persones presents a les assemblees preparatòries, recordaran com una representant dels Comuns, en una actitud lamentable, va demanar canvi de data fixada des de fa mesos perquè coincidia amb unes jornades internacionals organitzades per l’Ajuntament i com se’ls hi va negar ,i per suposat, no fer cas.

Ens hem d’organitzar pensant en el mig-llarg termini i ho hem de fer ja.  És evident, que degut a les diferents estratègies, concepcions de l’organització, de l’autonomia, discursives i un llarg etcètera que se sumen a rancors i desconfiances (algunes carregades de raó) no es pot fer sota una mateixa organització. L’aposta per un model amb alliberats, per exemple, ja ha demostrat els seus límits i problemàtiques, tot i que es pot justificar en certa mida si l’organització es constitueix en un veritable enquadrament popular de masses. Existeixen però, les bases per construir una proposta de mínims que ens ha d’ajudar a conformar un veritable moviment popular descentralitzat i autònom en la seva praxi quotidiana i summament granític, sòlid i unitari, al mateix temps, quan l’estratègia comuna així ho dicti. El debat però, mai serà complet si aquestes forces i organitzacions de les quals parlem no entren en el mateix debat, o les convidem.

No ens serveix cap moviment atomitzat, informal, ni “insurreccional”: cal un sindicalisme barrial de masses fortament organitzat i heterogeni amb capacitat d’incidència social. Abandonem els posicionaments moralistes i ideologitzats, construïm els objectius compartits i la unitat d’acció des de la fredor purament estratègica que ens imposa la crua realitat material. Establir una dialèctica entre acció directa i conquestes “legalistes” incrementals. Practiquem el mestissatge organitzatiu. Siguem del grup d’habitatge del barri i afiliem-nos al Sindicat de Llogaters al mateix temps. Reforcem la base i la conflictivitat del Sindicat de Llogaters, mantinguem els nostres grups coordinats. Pensem en nous repertoris d’acció col·lectiva per torpedejar, en totes les seves fases, el procés elitizador en els barris que pateixen la gentrificació i reforcem la col·laboració amb aquells barris que pateixen altres formes de despossessió en el seu desenvolupament urbà. Construïm el full de ruta a mig-llarg termini que hem de seguir col·lectivament, els 5 punts “programàtics” de mínims amb els quals absolutament totes les organitzacions podrem colpejar juntes. Malauradament, això, que seria de sentit comú a altres latituds, sona naïf i impossible en el context barceloní actual. El fet que la regidora de Ciutat Vella hagi de demanar per twitter ajuda a la ciutadania per aturar desnonaments, no es cap prova de subalternitat cap a l’Ajuntament. És la mostra fefaent dels límits que té l’acció político-social des de l’administració, incapaços de ni tan sols aturar per si sols una part molt important dels desnonaments. És la mostra de que la batalla per Barcelona recau sobre les esquenes dels grups i moviments socials vinculats a l’habitatge, que encara estan per constituir-se en un moviment popular barceloní per l’habitatge. Dins d’aquest camp heterogeni, veig persones amb les quals no estic d’acord, que a vegades fa coses de les quals no aprovo , però mai hi veuré ni un adversari ni un enemic. L’enemic és un altre i el seu poder dona vertigen.

FONT: lasoli.cnt.cat

Resposta a l’article publicat fa uns dies a Solidaridad Obrera, “Als grups d’habitatge de Barcelona”.

Aitor Terradelles, membre de la Comissió d’Habitatge de l’Assemblea de Vallcarca i militant d’Embat.
Lucas Vidal, de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militant d’Embat.

Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

 




2017: el experimento #VidaLaietana y el edificio 15-O ocupado en el 2011 en el barrio de Verdum.

Conversión de edificios a ALQUILER PÚBLICO Y ASEQUIBLE

Creemos necesaria la comparación de las dos experiencias, sobre dos procesos que pudieran haber tenido el mismo resultado pero el desenlace feliz sólo ha sido para el primero: #VidaLaietana . Esta entrada pretende poner en alerta a las entidades que luchamos por el derecho a la vivienda para no cometer errores que son dolorosos y costosos a largo plazo para familias y activistas. Nos referimos a la ocupación de edificios públicos, de inmobiliarias o de entidades financieras.

més de 300 persones muntaen una assemblea a la plaça de Verdum

El 15 de Octubre del 2011, en plena efervescencia del movimiento 15-M, se realizó una manifestación bajo el lema: l’indignació a l’acció … mobilització mundial. Había 3 columnas de colores y la verde reivindicaba el derecho a la vivienda. Un sorprendente dispositivo en que participó nuestra asociación llevó esa columna verde de + de 1500 personas en metro desde plaza Catalunya a NouBarris y ayudaron a ocupar un edificio que estaba vacío desde hacia años, en el barrio de Verdum propiedad de Cajamar. La alegría desbordante del éxito siguió al alojamiento de alguna de las familias que esperaban un techo en nuestro distrito en un momento en que los desahucios ya caían a plomo en el que sería el distrito más castigado del país.

Recién llegado a la alcaldia Xavier Trias, de CiU, en un discurso en el cercano parque de la Guineueta, dos días después, renegaba de esas prácticas anti-sistema. Se creo una asamblea de gestión del edificio y poco después llegaban los primeros problemas junto a nuevas familias por el efecto llamada. A la asamblea se presentaron los antiguos propietarios del solar donde en permuta tenían tres pisos. Junto a ello, la aparición de los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento y los Mossos de Esquadra primero camuflados y después en servicio oficial. Los Servicios Sociales y el responsable de comunicación de la Alcaldía rápidamente se pusieron en contacto asegurando su interés en buscar soluciones al conflicto

La asamblea tomó un portavoz para la prensa y televisión que llegaba ávida de las formas nuevas de lucha. Los conflictos dentro de la asamblea de familias, activistas y gente del barrio se dieron en varios frentes:

  • Los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento buscaron tener información de las familias para encontrar vías de comunicación y ayuda. Un sector de los ocupantes principalmente activistas se negó a ninguna negociación.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a respetar las viviendas de las familias que habían negociado con el constructor la permuta.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a abrir la posibilidad de negociar la compra del edificio por el Ayuntamiento, a precio de saldo a Cajamar, para convertir las viviendas en pisos sociales.
  • La Asociación de Vecinos de Verdum, en una profunda crisis desde hacía muchos años, nunca dio soporte a la ocupación y por lo tanto a contrabalancear una salida negociada. Igualmente La Coordinadora de Avv y entidades de Nou Barris tampoco quiso entrar en el conflicto social de denuncia que suponía aquella ocupación. El movimiento vecinal nunca entendió desgraciadamente la conversión de la vivienda como un objeto financiero en la crisis que se estaba cociendo en todo el planeta y la problemática de los desahucios que ya caían a plomo en el distrito
  • Si el movimiento 15-M que dio cobijo a la ocupación, permitió ver con simpatía la ocupación, los conflictos dentro del edificio, algún que otro incendio en uno de los locales y el enfrentamiento con algunos jóvenes del barrio malbarataron esa simpatía inicial.

Nuestra Asociación, defendió desde el inicio, que con el soporto del vecindario era posible una negociación pública de las condiciones de vida de las familias, la mayoría en paro y con niños. El proceso aunque complejo suponía de facto aceptar que las políticas sociales de vivienda  y servicios sociales  estaban fallando en muchos aspectos. Con los meses, los canales de comunicación se cortaron y las familias algunas con problemáticas complejas se quedaron a merced de las circunstancias.

Defendimos a ultranza la conversión del edifico en viviendas de alquiler público y asequible para lo cual el Ayuntamiento o la Generalitat debería comprar a precio de tanteo y retracto el edificio abandonado. No era una idea descabellada y seguramente hubiera dado una salida distinta a la constitución del Banco malo que ha sido un desastre financiero para el país. El sector mayoritario no estaba de acuerdo, en otras palabras quería vivir ocupando sin más y supuestamente consolidar esa ocupación.

Nuestra entidad para dar un vuelco a la campaña de prensa contra la ocupación que se inició vimos en los propietarios de la permuta una oportunidad para dar el vuelco. Aceptar su derecho a las viviendas de la permuta y demostrar que los “ocupas” respetábamos la propiedad de esas familias estafadas en la burbuja. Con el sector mayoritario no fue posible llegar a ningún acuerdo. No quisieron respetar esas viviendas y supuso un enojo importante en el barrio, porque eran una familia conocida, que provocó enfrentamientos con vecinos.

Nuestra asociación después de algunas semanas dimitió como portavoz de la asamblea por no tener un apoyo mayoritario y poco después abandonamos la asamblea del edificio porqué creímos que las decisiones tomadas no se correspondían con los objetivos iniciales. Las asambleas del 15-M de Nou Barris que se celebraron en la plaza contigua al edificio se fueron vaciando hasta que se decidió volver a la marquesina de la Vía Júlia.

Con los meses se iniciaron los conflictos entre familias y entre familias y activistas ocupantes del edificio, donde las asambleas interminables agotaban a gente poco acostumbradas a esas dinámicas. Los tímidos intentos de enraizar en el tejido asociativo después de lo acontecido se hicieron más complicados (1). Hubo un incendio. “Desaparecieron” partes estructurales y materiales de la obra que aún quedaban para acabar el edificio y un largo sinfín de problemas con el agua, la luz, etc. Seguramente no nos dimos cuenta de la magnitud del cambio de lo que proponíamos pero recientemente alguna familia en los medios de prensa, después de las recientes ocupaciones en la ciudad, han pedido la intervención en el sentido que propusimos hace 6 años: la conversión del edificio Almagro en viviendas sociales – alquiler público- del Ayuntamiento.

Una CRONOLOGIA DE LOS HECHOS:


Nuestra Asociación participó en la reivindicación de diversos colectivos de Barcelona para que el edificio de Via Laietana se convirtiera en alquiler publico. El acuerdo con el Ayuntamiento actual había inspirado nuestras propuestas con el edificio del 15-O de la calle Almagro:
salva TORRES


(1) Blog del edificio Almagro – 15O- actualizado del octubre del 2011 al 2012.

(2) comunicat de premsa sobre acord amb equip Govern municipal.




aplazado! dilluns 3 de juliol 2017 – 9 horas – desnonament a l’Eixample de Marcela, bebe, mare i germana

➡️desnonament a l’Eixample !!!⬅️

dilluns 3 de juliol 9 horas

màxima puntualitat…. !!!! La família demana solidaritat!!!

Ens arriba informació de Marcela que té ordre de desnonament del pis on viu perquè la propietat no va voler negociar ni tan sols amb els mediadors de l’Ajuntament en el seu moment. La propietat senzillament vol desallotjar Marcela, el seu bebé, mare i germana. La propietat va acceptar que li reformés el pis amb els diners de Marcela a fons perdut a l’abril del 2013 i Marcela va pagar fins que el 2015 va tenir dos rebuts impagats. En aquell moment l’Ajuntament va intervenir per pagar tots els lloguers i fer un contracte de lloguer social adient. Però la propietat no vol saber res ni arribar a cap acord amb l’Ajuntament.

LUGAR: calle Marina 319 bis, esquina calle Indústria-  barrio de la Dreta de l’Eixample – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/FxkpcJqWCvq
HORA: 9 horas
METRO: linia azul- parada Sagrada Familia
Promueve el desahucio: un particular

TAMBÉ T’INTERESSARÀ  ….

La propietat de l’habitatge de la Marcel·la no ha volgut tampoc negociar altre ajornament ….. vol desallotjament a la brava ! Vol que l’Ajuntament, o sigui tots, correm amb les despeses del seu allotjament. El contracte de lloguer no reuneix les condicions legals adients i tot fa sospitar que no està ni registrat ni està declarat a Hisenda. La propietat es beneficia de la justicia però en canvi no cumpleix les seves obligacions legals ni tributàries.

INCASOL certifica que de del 2013 aquest contracte no és públic ni està legalitzat

Els Serveis Socials nomes li ofereixen una pensió per una setmana. Les tres dones estan en atur. Tota el pes de la LLEI, tota la culpa, la crisi i els impagaments…. recauen sobre la llogatera. La propietat no acompleix cap de les seves obligacions legals i se’n surt amb la seva: la INJUSTICIA està de la seva part.

 

Sí… se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada en el alquiler.

el desahucio de Marcela y familia en la prensa:

Aplazado el desahucio de una mujer con un bebé en la Sagrada Família