La Batalla per l’Habitatge: Per un Moviment Popular

Darrerament, en un article publicat a la mateixa Soli, s’aborden diverses temàtiques relacionades amb la lluita per l’habitatge a Barcelona. Abans d’abordar el debat cal deixar clar fins a quin punt partim d’un context d’extrema gravetat i feblesa. Els habitatges, els barris, el teixit comercial, l’espai públic i un llarg etcètera d’elements que configuren la vida en comú a la nostra ciutat estan sent subjectes d’un feroç procés d’acumulació per despossessió, emmarcat territorialment, per part d’una amalgama summament complexa i poderosa d’inversionistes estrangers, rendistes, bancs, immobiliàries, fons voltors i propietaris en general que veuen el moment perfecte per capitalitzar el valor dels seus habitatges. La legislació en matèria d’habitatge que principalment emana de la LAU, no només és nefasta, afavoreix aquest procés. La correlació de forces parlamentàries tant a l’Ajuntament, el Parlament com al Congrés de diputats no semblen favorables per fer un gran canvi legislatiu. Les grans organitzacions de la classe treballadora mai s’han adaptat a aquests processos d’acumulació que es donen fora del marc estrictament laboral, com el que es dona a través del mecanisme del deute o el lloguer. Ara ja fa més de 7 anys, d’allà on pràcticament no existia cap element de resposta col·lectiva, va néixer una de les experiències d’autoorganització popular més importants de les darreres dècades: La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

La PAH, després de varis anys de trajectòria,  amb especificitats més o menys satisfactòries i autogestionàries segons la ciutat o poble on s’hagi desenvolupat, a dia d’avui es veu acompanyada d’una constel·lació de grups, sindicats i assemblees que donen la cara en aquesta batalla per l’habitatge a Barcelona. Som molts -masses- col·lectius, sovint amb practiques informals, amb concepcions polítiques diferents, amb vincles laxes i puntuals, amb cap estratègia ni objectiu comuns clars i compartits. A això hi podem sumar el fet que moltes participants d’aquests grups tenen molts altres projectes on ens hi deixem les hores, les forces i els diners. Per tant, creiem que hem de ser extremadament estratègics i benevolents amb les forces que ens son més properes per tal de poder arribar a la centralitat del tauler (entenem que el debat engegat per l’article d’en Bannock té com a nucli aquest objectiu), així com ser capaces d’estalviar forces de manera inútil. Els grups d’habitatge tenen una necessitat de presència mediàtica, de suport jurídic i de base econòmica que, ara mateix, no tenen. És a dir, fins ara cadascú va fent i de tant en tant ens trobem per aturar desnonaments o per manifestar-nos d’una manera o altre.  És més, sembla que a sobre ens perdem perfilant “faccions” imaginàries en base a conceptes propis d’altres èpoques que ja no tenen cap valor descriptiu -“facció democràtica”,”coordenades insurreccionals”- i ficant en un mateix “bloc granític”, amb intencions gairebé conspiratòries, a un Ajuntament, una ONG, dos moviments socials autoorganitzats i un projecte incipient d’organització llogatera. Anàlisi amb pocs matisos, de brotxa grossa i que no concorda en bastants aspectes amb la realitat, evidentment més complexa.  De fet, el centre de gravetat del debat ha perdut tant el nord que no es centra en com ens organitzem més i millor contra els que ens roben la ciutat, sinó en base a que es delimita el nosaltres i ells dins els mateixos moviments socials, ja de per si insuficientment preparats i en nombre com per fer front l’enorme tasca que tenim per davant. La construcció artificial d’aquestes “faccions” és tan forçada, que es parlen de casos que demostren precisament el contrari.  El company, en el seu article, parla de la manifestació del 10 de Juny com a mobilització dels Comuns. Les persones presents a les assemblees preparatòries, recordaran com una representant dels Comuns, en una actitud lamentable, va demanar canvi de data fixada des de fa mesos perquè coincidia amb unes jornades internacionals organitzades per l’Ajuntament i com se’ls hi va negar ,i per suposat, no fer cas.

Ens hem d’organitzar pensant en el mig-llarg termini i ho hem de fer ja.  És evident, que degut a les diferents estratègies, concepcions de l’organització, de l’autonomia, discursives i un llarg etcètera que se sumen a rancors i desconfiances (algunes carregades de raó) no es pot fer sota una mateixa organització. L’aposta per un model amb alliberats, per exemple, ja ha demostrat els seus límits i problemàtiques, tot i que es pot justificar en certa mida si l’organització es constitueix en un veritable enquadrament popular de masses. Existeixen però, les bases per construir una proposta de mínims que ens ha d’ajudar a conformar un veritable moviment popular descentralitzat i autònom en la seva praxi quotidiana i summament granític, sòlid i unitari, al mateix temps, quan l’estratègia comuna així ho dicti. El debat però, mai serà complet si aquestes forces i organitzacions de les quals parlem no entren en el mateix debat, o les convidem.

No ens serveix cap moviment atomitzat, informal, ni “insurreccional”: cal un sindicalisme barrial de masses fortament organitzat i heterogeni amb capacitat d’incidència social. Abandonem els posicionaments moralistes i ideologitzats, construïm els objectius compartits i la unitat d’acció des de la fredor purament estratègica que ens imposa la crua realitat material. Establir una dialèctica entre acció directa i conquestes “legalistes” incrementals. Practiquem el mestissatge organitzatiu. Siguem del grup d’habitatge del barri i afiliem-nos al Sindicat de Llogaters al mateix temps. Reforcem la base i la conflictivitat del Sindicat de Llogaters, mantinguem els nostres grups coordinats. Pensem en nous repertoris d’acció col·lectiva per torpedejar, en totes les seves fases, el procés elitizador en els barris que pateixen la gentrificació i reforcem la col·laboració amb aquells barris que pateixen altres formes de despossessió en el seu desenvolupament urbà. Construïm el full de ruta a mig-llarg termini que hem de seguir col·lectivament, els 5 punts “programàtics” de mínims amb els quals absolutament totes les organitzacions podrem colpejar juntes. Malauradament, això, que seria de sentit comú a altres latituds, sona naïf i impossible en el context barceloní actual. El fet que la regidora de Ciutat Vella hagi de demanar per twitter ajuda a la ciutadania per aturar desnonaments, no es cap prova de subalternitat cap a l’Ajuntament. És la mostra fefaent dels límits que té l’acció político-social des de l’administració, incapaços de ni tan sols aturar per si sols una part molt important dels desnonaments. És la mostra de que la batalla per Barcelona recau sobre les esquenes dels grups i moviments socials vinculats a l’habitatge, que encara estan per constituir-se en un moviment popular barceloní per l’habitatge. Dins d’aquest camp heterogeni, veig persones amb les quals no estic d’acord, que a vegades fa coses de les quals no aprovo , però mai hi veuré ni un adversari ni un enemic. L’enemic és un altre i el seu poder dona vertigen.

FONT: lasoli.cnt.cat

Resposta a l’article publicat fa uns dies a Solidaridad Obrera, “Als grups d’habitatge de Barcelona”.

Aitor Terradelles, membre de la Comissió d’Habitatge de l’Assemblea de Vallcarca i militant d’Embat.
Lucas Vidal, de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militant d’Embat.

Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

 




aplazado! dilluns 3 de juliol 2017 – 9 horas – desnonament a l’Eixample de Marcela, bebe, mare i germana

[flagallery gid=61]

➡️desnonament a l’Eixample !!!⬅️

dilluns 3 de juliol 9 horas

màxima puntualitat…. !!!! La família demana solidaritat!!!

Ens arriba informació de Marcela que té ordre de desnonament del pis on viu perquè la propietat no va voler negociar ni tan sols amb els mediadors de l’Ajuntament en el seu moment. La propietat senzillament vol desallotjar Marcela, el seu bebé, mare i germana. La propietat va acceptar que li reformés el pis amb els diners de Marcela a fons perdut a l’abril del 2013 i Marcela va pagar fins que el 2015 va tenir dos rebuts impagats. En aquell moment l’Ajuntament va intervenir per pagar tots els lloguers i fer un contracte de lloguer social adient. Però la propietat no vol saber res ni arribar a cap acord amb l’Ajuntament.

LUGAR: calle Marina 319 bis, esquina calle Indústria-  barrio de la Dreta de l’Eixample – Barcelona
LOCALIZACIÓN: https://goo.gl/maps/FxkpcJqWCvq
HORA: 9 horas
METRO: linia azul- parada Sagrada Familia
Promueve el desahucio: un particular

TAMBÉ T’INTERESSARÀ  ….

La propietat de l’habitatge de la Marcel·la no ha volgut tampoc negociar altre ajornament ….. vol desallotjament a la brava ! Vol que l’Ajuntament, o sigui tots, correm amb les despeses del seu allotjament. El contracte de lloguer no reuneix les condicions legals adients i tot fa sospitar que no està ni registrat ni està declarat a Hisenda. La propietat es beneficia de la justicia però en canvi no cumpleix les seves obligacions legals ni tributàries.

INCASOL certifica que de del 2013 aquest contracte no és públic ni està legalitzat

Els Serveis Socials nomes li ofereixen una pensió per una setmana. Les tres dones estan en atur. Tota el pes de la LLEI, tota la culpa, la crisi i els impagaments…. recauen sobre la llogatera. La propietat no acompleix cap de les seves obligacions legals i se’n surt amb la seva: la INJUSTICIA està de la seva part.

 

Sí… se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada en el alquiler.

el desahucio de Marcela y familia en la prensa:

Aplazado el desahucio de una mujer con un bebé en la Sagrada Família




Manifestació: Habitatge per a totes! #BCNnoEstàEnVenda ….. fet i guanyat

El passat dissabte dia 10, la nostra Asc.500×20, varem estar participant amb altres concitadanes i entitats reivindicant que Barcelona no pot continuar essent destruïda per una especulació salvatge que destrueix la vida social i transforma la ciutat en un parc temàtic pel turisme. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor. La voracitat capitalista matarà la ciutat que coneixem!!!

..[flagallery gid=59]


El proper dissabte 10 de juny a les 18h estarem reclamant HABITATGE PER A TOTES! a la manifestació que tindrà lloc a Plaça Universitat. A continuación us deixem un breu manifest amb les denúncies i reivindcacions de la campanya #BCNnoEstàEnVenda.

El preu mitjà actual del lloguer a la ciutat ha pujat un 17% entre 2014 i 2016, superant el preu màxim que es va registrar durant els anys de la bombolla immobiliària.

Els lloguers pugen perquè la dedicació a altres usos, diferents als d’habitatge residencial assequible, és molt alta i el parc de lloguer es redueix. A més, estem patint un fort procés especulatiu induït pels grans tenidors de finques i inversors que modifiquen les condicions dels habitatges per multiplicar el seu valor i posar-los en circulació en els mercats globalitzats, desapareixent el concepte d’habitatge com a dret social fonamental de la ciutadania i convertint-lo en un valor financer més.
El que s’ofereix no és una habitatge sinó un producte d’inversió, que provoca que el jovent tingui cada vegada més dificultats per emancipar-se i moltes famílies hagin de marxar dels seus barris de tota la vida.

Mentre que els salaris estan pràcticament congelats, els lloguers han pujat, entre un 11% i un 21% en funció del districte, fins assolir una mitjana de 850€/mes, que equival al sou precari d’un de cada tres barcelonins. A aquest augment cal afegir l’arbitrarietat dels desenborsaments exigits pels propietaris, d’entre 2.400 a 4.800 € per poder signar un contracte.
A Barcelona, als barris més desfavorits la despesa en habitatge supera el 35% de la Renda Familiar disponible, mentre que pels barris amb més ingressos representa el 5%.

L’emergència habitacional genera exclusió residencial: Al llarg de 2016, 30.637 persones s’han inscrit al Registre de Sol·licitants de l’Habitatge. A més, la UCER, Unitat Contra l’Exclusió Residencial, ha atès un total de 1.574 unitats familiars en processos de pèrdua de residència. A la ciutat es produeixen entre 9 i 10 desnonaments a la setmana, i sabem que el 88,5% eren, entre 2013 i 2015, per impagaments de lloguer.

Una dada alarmant, és que el sensellarisme aquest any s’ha incrementat. Tot i que té una explicació multicausal, hi ha tres factors claus: l’augment del preu del lloguer, un parc públic d’habitatge totalment insuficient per donar resposta a les necessitats socials i la precarització del mercat laboral.

La modificació de la LAU al 2013, garanteix molt més el dret a la propietat immobiliaria per sobre del dret a l’habitatge:
Redueix de 5 a 3 anys el termini obligatori dels contractes.
Permet que el propietari recuperi l’immoble pasat el primer any, anunciant la decisió a l’inquilí amb dos mesos d’anticipació. A més, si el contracte no está registrat, el pot interrompre en cas que una tercera persona compri l’habitatge (Nou motiu de desnonament).
Es facilita el desnonament reduint els temps del procés judicial en cas d’impagament.

El parc d’habitatge de Barcelona contava al 2016 amb 438.304 habitatges en règim de lloguer. Dins d’aquest, el de mercat lliure representava 31,3% i el d’habitatge social només un 1’5% (6.500 habitatges públics), en comparació a París que té un 17’2% o Amsterdam que té 48%. També hi ha a la ciutat prop de 31.200 pisos buits, dels quals 2.592 són propietat dels bancs.
Els lloguers turístics coneguts representen el 7,7% de mitjana del parc de lloguer de la ciutat. Dels 15.881 apartaments turístics detectats, el 39,5% no tenen llicència. D’aquesta oferta total, el 65% es concentra a Ciutat Vella i l’Eixample.
L’auge d’especulació amb la propietat vertical també es manifesta a Barcelona amb l’adquisició, per part de fons d’inversió, d’almenys 76 blocs sencers, alguns amb inquilins a dins, per convertir-los en habitatges de lloguer de luxe que atrauran persones amb més poder adquisitiu, expulsant de la zona als residents actuals.

En aquest context d’emergència habitacional, es preveu que aquest any finalitzin prop de 44.000 contractes de lloguer amb la dificultat per a les unitats de convivència de conservar la seva llar o de trobar un lloguer assequible a la nostra ciutat.

 

Volem una Barcelona, inclosa la perifèria, amb habitatge digne per a totes!

Ens veiem als carrers!




Inquilinos precarizados, caseros y fondos de inversión inmobiliaria en conflicto

La lucha por el mercado libre de alquiler ha llegado a Barcelona

Después de una década de crisis, el 50% de la población de Barcelona vive por debajo de rentas de 1000 euros. A su vez, la nueva generación que algunos le llaman millennials, escaldada de la banca mira con mucho recelo el crédito bancario hasta el punto de que las entidades financieras tienen estrategias personalizadas para capturar a incautos. El resultado, para el llamado precariado, es que no tiene el perfil financiero para acceder a la compra de una hipoteca pero tampoco para acceder a un contrato de alquiler con condiciones draconianas.

Los Bancos, fondos de inversión, inmobiliarias, Api’s, etc dividen a los potenciales inquilinos por perfiles financieros asegurando los mejores para la fórmula “alquiler seguro”(*1). En el lado de los arrendadores tendríamos al pequeño propietario marginal que ha acumulado uno o más pisos por herencia familiar, al inversionista que quiere hacer “negocio” usando una vivienda arrendada y a los propietarios de múltiples viviendas o edificios por herencia o compra. Más allá tendríamos a los grandes tenedores: inmobiliarias de bancos, fondos de inversión inmobiliaria, SOCIMIS, grandes familias y la Iglesia católica que es un caso aparte porque no paga impuestos.

Es en esta última franja donde nuestro país se esta produciendo una revolución del mercado, como hemos explicado, por la entrada masiva de capital especulativo. El PPsoe+CiU+PNV lleva años preparando el terreno en lo que sería una acción deliberada o que el lobby financiero-inmobiliario tiene mucha influencia entre sus señorías en los pasillos del Congreso de Diputados. No sólo han desarmado al inquilino con sucesivas reformas legislativas sino que han mejorado el poder financiero de los propietarios cambiando las condiciones fiscales para crear el llamado “mercado profesional del alquiler” con las SOCIMI que representaran un caballo de Troya contra los pequeños propietarios. Claro, todo se justifica con lo de facilitar el alquiler.

Asistimos a una batalla por el control del parque de vivienda en este país sobre todo en las ciudades. Por un lado, el tinglado inmobiliario de la Banca tiene cautivo el mercado de la vivienda en propiedad al controlar el crédito hipotecario concediendo hipotecas sólo para sus pisos, de manera que arruinan a los pequeños propietarios y constructoras que intentan vender los suyos en un mercado saturado.

Por otro lado, el control lo extenderá al mercado de alquiler bajo ese eufemismo de “mercado profesional del alquiler“ cuya materia prima ha sido la compra masiva del parque de vivienda más nuevo y valioso a precios de derribo después que el Estado ha cubierto las pérdidas de las Cajas de Ahorro y la Sareb. Ese largo medio millón de viviendas hubieran sido la base de un parque de vivienda pública de alquiler asequible, hoy, son el vehículo disfrazado de la misma banca nacional o extranjera que les facilitará la fijación de rentas de alquiler al poseer la mayoría y mejor oferta del mercado. Igualmente, las ventajas fiscales les darán una oportunidad inigualable respecto de los pequeños caseros lo que les permitirá aplicar una agresiva política de rentas de alquiler. Este dominio del llamado “mercado profesional del alquiler” también se verá reforzado por el control de los perfiles financieros y de solvencia de los arrendatarios a través de las cuentas bancarias y las tarjetas de crédito dentro de la colaboración entre banca y fondos inmobiliarios. Asimismo, las tareas de mantenimiento de grandes propiedades y edificios abarata los costes de reparaciones y pagos, gestión de cobros e impagados. Y la ventaja competitiva la cerraran con el poder disuasorio de un ejército de abogados capaz de agilizar los desalojos por impago de alquileres uno de los dolores de cabeza de los pequeños propietarios.

Los pequeños propietarios no pueden competir con este mercado profesional de alquiler pero nunca se enfrentaran a esa mafia que los empobrece ni a esas leyes que hacen el trabajo sucio de juntar su peor oferta (propietarios empobrecidos) con la peor demanda solvente (inquilinos precarizados). Un mercado así configurado sólo puede degenerar en “una guerra entre pobres” con actitudes reaccionarias de esos propietarios marginales contra los inquilinos.

Hay una izquierda que apuesta por esa opción: derribar todos los obstáculos legislativos a las SOCIMI con esa fiscalidad ventajosa y no quieren cambiar ni una coma de la actual LAU (*2). Basta leer los documentos de Fundación Alternativas, del Psoe, cuya presidenta es la actual alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena. Delegan en las SOCIMI, como Azora (*3), creadas con el material de la Sareb, para generar un volumen de negocio que irrumpa en el mercado libre o subvencionado en lo que debería haber sido el papel del Estado con un parque de vivienda pública de alquiler.

Ese trabajo sucio legislativo y patrimonial ya lo han hecho durante la crisis y sus resultados son observables porqué la guerra de pobres se ha agudizado en los desahucios del alquiler entre precarios y propietarios particulares. Esta configuración del mercado de alquiler tiene como efecto la existencia de miles de pisos vacíos de pequeños propietarios que se deterioran sin uso por miedo a los problemas con los inquilinos. Para esto tienen una solución: el alquiler social subvencionado. Pero son palabras: en un país con el presupuesto intervenido por la Troika comunitaria no hay dinero para una política de ese colosal tamaño.

Salva TORRES

1.- Eleconomista.es / El temor al impago dispara los productos de alquiler seguro.
2.- Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado professional – Alejandro Inurrieta Beruete- ex-presidente de la Sociedad Pública de Alquiler que cerró con pérdidas de 21 millones de euros para poner en alquiler poco mas de 9000 viviendas en todo el país en 3 años.
3.- Azora, Anticipa, Anida, Solvia, etc serían ejemplos muchos de ellos a cobijo de fondos públicos pagados desde la Sareb.



Mobilització al barri de Vallcarca per salvar el nucli antic de l’enderroc

BARCELONA NO ESTÀ EN VENDA

ELS BARRIS ES REBOTEN CONTRA L’ESPECULACIÓ DESAFORADA

Manifestació multitudinària al barri: Nuñez i Navarro darrera l’especulació

ccma.cat // 324cat

Una vintena d’entitats i col·lectius veïnals s’han manifestat amb el lema “Salvem el nucli antic de Vallcarca. Barcelona no està en venda.” Fa anys que es mobilitzen contra els plans urbanístics que han suposat l’enderroc d’una bona part del barri. Ara, la concessió per l’Ajuntament d’una llicència de construcció a l’empresa Núñez i Navarro ha fet esclatar una nova protesta.

Més de 300 persones han anat en manifestació des de la plaça de Lesseps fins al solar del carrer Farigola on es podria construir. Diversos col·lectius veïnals creuen que l’altura de l’edifici que es podria fer en aquest solar trencaria l’equilibri dels edificis del nucli antic i que va en contra del model de barri que defensen i dels consensos als quals s’ha arribat en els últims anys entre els veïns i l’Ajuntament.

Ho explica Aran Llivina, de  l’Assemblea de Vallcarca:

“Fem la manifestació per reclamar que s’aturi aquest projecte, que l’ajuntament amb valentia política compri aquest solar, i que de cara a la resta de parcel·les del barri que son de Núñez, ens seiem a parlar. El barri vol recuperar el casc antic, conservar el que hi ha, i protegir-lo en el sentit que les noves construccions no sobrepassin les alçades existents. Però alhora tampoc no volem que siguin pisos d’alt estànding. Per tant entenem que la solució passa per convertir aquests parcel·les en sol públic.”

Des de fa 15 anys el barri de Vallcarca de Barcelona ha estat en el centre d’un llarg conflicte urbà. Després de dècades d’afectacions urbanístiques, Vallcarca és ple de solars buits, on es van enderrocar edificis, però no s’hi va construir. Però hi ha un nucli de cases baixes que ha resistit. Fa un any es va aprovar un pla de conservació per impedir més enderrocs i protegir una part de les cases d’aquest nucli antic.

Durant els anys dels enderrocs, el barri s’ha deteriorat, i ha perdut habitants i comerços. Però l’aturada immobiliària a causa de la crisi i la constant pressió veïnal han canviat el rumb del que estava previst inicialment. Arran de la mobilització es van crear taules de participació i els veïns s’han implicat en la planificació del futur del barri.

En les pròximes setmanes se sabran els projectes guanyadors del concurs internacional d’idees per a la construcció d’un barri nou, a la part on els terrenys són majoritàriament municipals, on hi haurà equipaments i habitatge social. Fa un mes, l’Ajuntament va aprovar una suspensió de llicències, en un conjunt de solars, per assegurar la coherència de les actuacions amb la morfologia del barri que es vol mantenir.

En mans de Núñez i Navarro

A l’altra meitat de Vallcarca, la constructora Núñez i Navarro té un 80% dels solars, i els veïns temem que es creï un barri elitista i fora d’escala, o bé orientat cap al turisme. Han fet arribar les seves demandes a l’Ajuntament, que busca acords amb els privats per redefinir les llicències.

Eloi Badia, regidor del districte de Gràcia, ha explicat com s’està fent:

“És agafar llicència i llicència i treballar conjuntament amb els veïns i les veïnes i els tècnics de l’Ajuntament una nova proposta i traspassar-la en aquest cas al soci privat majoritari, Núñez i Navarro, si podíem trobar un encaix, de veure com podem encaixar totes les volumetries, per donar sortida als drets adquirits però també a les reivindicacions veïnals. També ens han fet arribar els veïns fins i tot la possibilitat d’adquirir sòl públic per tal que no ens trobem amb una certa elitització d’aquestes llicències.”

L’empresa Núñez i Navarro afirma que, sense renunciar a la edificabilitat a què tenen dret, adaptaran les seves propostes immobiliàries a les peticions municipals, i que volen arribar a acords. Els col·lectius veïnals volen reunir-se a tres bandes amb la constructora i l’Ajuntament, i reclamen un canvi de model.

José González, Associació Veïnal de Vallcarca:

“Creiem que és molt important que l’habitatge que es construeixi estigui en mans públiques, i que les lleis de lloguers siguin molt estrictes, que ningú pugui especular amb l’habitatge. Si no fos per nosaltres, Núñez ja hagués construït aquí. Nosaltres tenim molta esperança que un barri unit, una gent conscienciada, pot aconseguir moltes coses. Som nosaltres mateixos finalment, ni l’ajuntament ni Núñez, els que aconseguirem que això sigui com el que nosaltres volem.”

La protesta veïnal ha comptat amb el suport de nombroses entitats, grups d’estudis i arquitectes, i de les AMPA de les escoles del barri i el seu voltant. Els veïns reclamen equipaments per al barri, com l’Institut Vallcarca i dos centres cívics.

Dos projectes de futur

Aquesta setmana l’Ajuntament ha presentat als veïns dos projectes d’equipaments per impulsar la reconstrucció de Vallcarca. La casa Canals-Junyer, una torre que va ser l’antic consolat de Dinamarca , situada sobre el pont de Vallcarca, acollirà un espai cultural obert a totes les entitats del barri.

Es vol establir un camí de connexió entre aquest espai, rodejat de jardins, i la masia de can Carol, un edifici del 1860 que ara és de propietat municipal. Un cop rehabilitada, també serà un equipament per al barri. La recuperació d’aquests dos edificis per a l’ús veïnal i cívic estaven entre les prioritats que es van marcar en les jornades participatives “El barri que volem” que es van fer l’any 2014.

S’ha creat una comissió de seguiment dels dos projectes. El model de gestió es consensuarà amb les entitats veïnals, que volen que sigui comunitària.

ccma.cat

324cat

Una vintena d’entitats i col·lectius veïnals s’han manifestat amb el




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.