Ara la subhasta de la Generalitat i després anirem per les herències pietoses o immatriculades de l’Església catòlica a Barcelona.

Les companyes de Poble Sec del Sindicat de barri han fet una crida per aturar la subhasta de la Generalitat amb criteris claus:

  • són habitatges patrimoni de la ciutat.
  • mentre els mossos desnonen gent a la ciutat
  • hi ha emergència habitacional brutal.
  • la Generalitat especula.
  • Aturem la subhasta

Donem total suport en aquesta reivindicació. En total a Barcelona, hi ha 12 habitatges i 3 locals comercials repartits en 5 districtes de la ciutat i 46 habitatges a Catalunya. Hi serem per aturar la subhasta del dia 5 de juliol. Exigim amb les entitats socials i el mateix Ajuntament de Barcelona (que ha fet una crida a la Generalitat en aquest sentit) a aturar la subhasta i cedir els actius immobiliaris als ajuntaments.

Davant la gravíssima crisi habitacional de la ciutat, aquestes engrunes són importants per alleugerir la pressió sobre la llista d’espera de pisos de emergència, habitacions i habitatge social. En uns moments que hi ha 300 famílies esperant un habitatge de emergència amb enderrerimentsd’entrega que duren ja un any la demanda s’ho val.
Però una cosa podem deixar clara també, aquesta subhasta ha estat feta, amb llums i taquígrafs….. vol dir que la Generalitat és un ens públic i no pot amagar fàcilment les seves malifetes per sort. I aquests mecanismes públics permeten al menys assabentar-se.

Però sempre és així? NO… d’amagat……

  • CAS 1. ELS EDIFICIS PROPIETAT DE L’ESGLÉSIA CATÒLICA A BARCELONA NO PODEN SER DE LLOGUER SOCIAL?
    • Parlem de les immatriculacions amagades de l’església catòlica del 1998 fins al 2016. Aquest escàndol de les immatriculacions -Registrar davant notari per primera vegada una propietat- a la carta (amb tan sol un certificat del bisbe) és una escletxa a la reforma de la llei hipotecària el 1998 (govern d’Aznar) va deixar en exclusiva a la Església Catòlica. Amb aquesta operació l’Església a registrat milers de propietats en els últims anys. Finalment el Congrés dels Diputats va aprovar un canvi en la Llei hipotecària que acabava amb aquest privilegi de l’Església.
  • CAS 2. EXIGIM LA RECUPERACIÓ DE 679 habitatges venuts (2010-13 per REGESA, etc) al Barcelonés a fons voltors.
    • El dia 2 d’agost de 2013 el Consell Comarcal del Barcelonès, amb representants de CIU, PSC, ICV i ERC, van donar el vist i plau a la operació també aprovada per l’Agència Catalana de l’Habitatge, de vendre 298 habitatges, quatre promocions de lloguer social de la capital catalana, als districtes de Nou Barris, Les Corts i Sant Andreu.
      La Fundació Pisos de Lloguer, organització privada sense ànim de lucre, impulsada pel Consell Comarcal del Barcelonès, era la propietària dels habitatges després que Regesa efectués la transmissió de la gestió dels pisos entre els anys 2004 i 2007. A principis del 2013 es va decidir liquidar la fundació i vendre els seus actius, abans, a una empresa privada. Només es va presentar una empresa a concurs públic, Colon Viviendas, gestora del fons d’inversió Azora, amb seu a Madrid, protagonista de les vendes d’habitatge públic de la Comunitat i l’Ajuntament de Madrid.

Els EDIFICIS PROPIETAT de L’ESGLÉSIA CATÒLICA a BARCELONA per a l’emergència habitacional… proper objectiu

No sabem quants habitatges són propietat de l’esglesia catòlica a la ciutat de Barcelona. Emplacem a l’Ajuntament de Barcelona a fer aquest estudi en els registres de la propietat de la ciutat. Després demanar a la jerarquia catòlica i a l’Arquebisbe que els seus habitatges provinents de donacions pietoses i de les immatriculats de  la reforma de la Llei hipotecària de Aznar es posin a l’abast de la emergència habitacional de la ciutat.

Per què? Doncs perquè podríem dir sense error, que és fruit del treball del poble “sense el poble”, és un patrimoni comú que la mateixa església moltes vegades parla de posar-lo al servei dels desemparats – oprimits – en el seu propi llenguatge. És cert que hi ha excepcions en moltes de les seves societats i ordres religioses a on s’anteposa l’ajuda al necessitat a les ànsies d’acumulació. Però deixem ben clar que això, donada la magnitud societària de l’Església i els enormes beneficis fiscals que rep, és una gota en un oceà de necessitats dels seus feligresos i no feligresos per al comú dels mortals.

Barcelona necessita els habitatges de l’Església catòlica per a la emergència habitacional. Per exemple, podríem començar per  les propietats que té al carrer Rivadeneyra investigades per un frau o els 12 edificis catalogats al 1974 al Registre a la Barceloneta, o el palauet del número 29 del carrer del General Vives a Sàrria… etc

Ayuda con tu herencia o legado – Ayuda a la Iglesia Necesitada!

EXIGIM LA RECUPERACIÓ DE 679 habitatges venuts (2010-13 per REGESA, etc) al Barcelonés a fons voltors.

propostes de les assemblees de veïnat dels edificis privatitzats de BCN ( desembre del 2014)

1. DENUNCIEM

  • LA PROGRESSIVA PRIVATITZACIÓ DEL PARC PÚBLIC D’HABITATGE A LA CIUTAT DE BARCELONA

Prou especulació amb l’habitatge públic. En una ciutat on els desnonaments són diaris, demanem que es revoqui la venda a un fons especulador. Defensem l’accés a l’habitatge públic i de lloguer dels ciutadans de Barcelona.

  • VOLEM QUE EL CONTRACTE DE TRASPÀS DE L’ÚS DE SUPERFÍCIE ENTRE LA FUNDACIÓ PISOS DE LLOGUER I COLON VIVIENDAS SIGUI PÚBLIC

Hem demanat a l’Ajuntament a través dels districtes; del Consell Comarcal del Barcelonès; de l’Agència Catalana de l’Habitatge i del Síndic de Greuges, de veure aquest contracte i que aquest document ha de ser públic. Encara no ens han facilitat aquest document. Això ens fa sospitar de possibles irregularitats en el procés.

  • VOLEM QUE L’ADMINISTRACIÓ ADQUIREIXI EL COMPROMÍS DE GARANTIR LA FUNCIÓ SOCIAL D’AQUESTS HABITATGES

S’han venut els drets de superfície durant 75 anys, només queda garantida la funció social durant 25, a comptar des de la data de qualificació de l’habitatge, en algunes promocions ja han passat 12 anys, per tant hi ha un alt marge per especular amb els béns dels ciutadans. Cap dels organismes implicats ens ha deixat clar què passarà amb els habitatges un cop passin aquests 25 anys.

  • IRREGULARITATS A L’ACCÉS DE L’HABITATGE

Demanem que l’accés a l’habitatge públic sigui supervisat per l’administració, que es segueixi l’ordre de la llista del registre de sol•licitants d’accés a l’habitatge per garantir la transparència a l’hora d’accedir a un habitatge públic.

2. RECLAMEM

  • QUE ES MANTINGUIN LES CONDICIONS D’HABITATGE PÚBLIC I DE LLOGUER ALS ACTUALS LLOGATERS I QUE ELS NOUS LLOGATERS GAUDEIXIN DE LES MATEIXES CONDICIONS. JA HI HA VEÏNS QUE HAN HAGUT DE MARXAR EN NO PODER ASSUMIR LES NOVES CONDICIONS.

Hi ha alguna diferència de responsabilitat política entre aquesta subhasta de la Generalitat (2018) i aquesta altra del Consell Comarcal Barcelonés (2013)?




Badalona: participem a la concentració de rebuig a la criminalització dels moviments pel dret a l’habitatge!

 STOP REPRESSIÓ!

NI ALS

DESNONAMENTS

NI ENLLOC!

Concentració

DIMECRES 21 MARÇ 10:30h

DEGANAT JUTJATS de BADALONA C/ PRIM 40

Un grup de col·lectius encapçalats per la PAC-BADALONA hem decidit donar resposta social a la repressió patida durant un desnonament, per ordre judicial a Badalona del 27 de febrer, on els Mossos d’Esquadra van causar 10 persones ferides i van ser imputades dues més amb delictes penals, una d’elles va passar 24 hores detinguda.

Defensem LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ i més quan es posa al servei de la defensa dels DRETS FONAMENTALS.

És per tot plegat que hem organitzat una acció-roda de premsa dins d’una campanya de resposta social contra la repressió als desnonaments i en general a totes les lluites socials.

Us demanem tot el suport possible. Assistència i difusió si us plau!





Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

D’aquella pols, vénen aquests fangs

Portem mig any llarg des de l’inici de les primeres reunions per construir a la ciutat de Barcelona el Sindicat de Llogaters i Llogateres. Per part de la nostra Associació ha estat sempre un dels reptes més importants l’organització dels llogaters. En els anys de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan tots els focus mediàtics mostraven el naufragi hipotecari, érem de les poques veus a la conurbació barcelonina que vam fer costat a les llogateres dins la defensa del dret a l’habitatge de tothom…. Fèiem una lluita unitària que continuem practicant avui dels hipotecats que poden perdre l’habitatge però també del precariat se les té amb la propietat, les habitacions llogades o la ciutadania que ocupa vivint en un estat continuat d’angoixa.

Des del 1985, quan la LAU – Llei d’Arrendaments Urbans- i el ministre Boyer va acabar amb la protectora llei franquista dels lloguers de renda antiga, les continuades reformes legislatives perseguint al “inquilino moroso profesional” van destruir el lloguer. Aquestes reformes sempre venien acompanyades d’un discurs hipòcrita sobre “el foment del lloguer”. En realitat, passava el contrari: al 2009 el nostre país va arribar a tenir el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat (*1). Aquell estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa a l’estat espanyol, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica. La propietat es convertia en una dictadura on els contractes de lloguer eren i són una munyidora permanent d’extracció rendista professionalitzada del incaut llogater (*2). I a més, el discurs “del foment del lloguer”, permetia i permet, que els ajuts fiscals a la propietat multipliquin per 30 als rebuts pels llogaters – 1 euro de cada 30 van a la propietat-. (*3)

el nostre país tenia el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat. Aquest estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa de la LAU, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica.

Així doncs, no és d’estranyar que en aquells dies de “vino y rosas” tothom va entendre que “mejor comprar una casa que tirar el dinero alquilando”. La LAU junt a la VPO – Vivienda de Protección Oficial-, beneïdes per PPsoe+CiU+PNV i ara C’s, van ser la incubadora de la societat dels propietaris i de la bombolla immobiliària i la llegenda continuara fins que la derogació de la LAU faci trontollar aquest principi ibèric. Podem afirmar sense error que la LAU i la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil- s’han convertit en les eines per desallotjar el nostre veïnat pobre intercanviat-los, en un procés de gentrificació, per rics compradors de segones o tercers residències o turistes en el hub global en que està immersa Barcelona. D’aquella pols venen aquests fangs on la llei neolliberal – LAU – permet negocis ràpids i sucosos a costa de l’afal·lera inversora estrangera a la ciutat que al 2015 quasi va igualar el total del pressupost de l’Ajuntament per a la ciutat.

Dos apunts més: des del punt de vista residencial Barcelona no és una ciutat europea. El mercat regulat, es a dir, el parc d’habitatge de titularitat pública no arriba al 1% dels 820.000 habitatges en una de les ciutats de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt de lloguers: 32%. Són majoritàriament un guetto amb continuats problemes de convivència i control com ho denuncien moltes de les comunitats de llogateres a les que hem donat suport aquests anys. Aquesta gestió dels habitatges, per part de del PMHB – Patronat Municipal de l’Habitatge- i el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, ha ajudat a la mala imatge dels habitatges socials i a la gentrificació de la ciutat . Tornant a les xifres, si sumem als poc més de 6000 habitatges del PMHB, els anomenats pisos socials propietat dels bancs, església catòlica i particulars de la Bossa d’habitatge social… arribem en prou feina al 1,5% . Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Un segon apunt: sense una radiografia exacta del repartiment de la propietat immobiliària de tota la ciutat en els 820.00 habitatges que la composen serà difícil desplegar les mesures legislatives més adients que necessita la ciutat. Tot fa pensar que l’actual equip de Govern de l’Ajuntament ha iniciat tímidament un mapa d’habitatges buits. Repeteixo, habitatges buits, no parlem d’un veritable mapa de la propietat. És una vergonya, després de 40 anys de “democracia“, en un dels països on la propietat immobiliària té un pes tant important en l’economia, que no hi hagi un cens creuat de la propietat… bé potser és la manera d’emmascarar el frau sistemàtic dels rendistes sobre els impostos directes a la riquesa( frau en el que han col·laborat les successives administracions). Sense conèixer la radiografia immobiliària m’atreveixo a afirmar que una bona part de la propietat està en petites mans però aquesta nova bombolla inversora que vivim concentrarà la propietat en una poques SOCIMIS que van néixer legislativament per aquesta raó de les mans del PPsoe. (*4)

Enriquits, subvencionats i defraudadors

Aquest subtítol no està redactat per a ser cridaner sinó per focalitzar l’objecte real contra el que lluitem les llogateres a Barcelona.

Una gran part dels diners es creen en l’enginyeria financera no a la productiva, en el que els economistes clàssics diuen “ingressos no guanyats pel treball sinó per la possessió d’un títol“. Més del 70% dels préstecs bancaris són al sector immobiliari o béns arrels – real state-. El valor d’un edifici d’habitatges o oficines val el que el banc està disposat a finançar. I són els bancs comercials els que determinen la quantitat de crèdit que autoritza el BCE – Banc Central Europeu- i no a l’inrevés.

La Reserva Federal i després el BCE, en els darrers anys, han creat del no res milers de milions d’euros – quantitative easing– comprant actius immobiliaris a la Banca per buidar els seus balanços d’actius tòxics “enriquint les entitats financeres amb diner fresc“. Aquest programa de compra massiva de deute titulitzat del BCE – no és un préstec a interès al banc, és el BCE que està comprant deute – és el que ha permès a la banca, amb aquest diner fresc a la guardiola, llençar-se a  la compra massiva de béns arrels (*5) mitjançant el fons voltors apalancats a paradisos fiscals. Primer van ser els Blackstone (Anticipa Real State) des dels USA – inventors del quantitative easing- i després tots els fons d’inversió establerts al paradís fiscal de Luxemburg que arriben a Barcelona comprant la morralla hipotecaria, edificis sencers, hotels, centres comercials… I no deixem de banda les SOCIMI (*6) espanyoles participades per la Banca quasi al 100%. Aquest monstre determina la classe d’economia que hi haurà a la ciutat en els propers anys. Són els que creen els diners, són els que diuen qui té crèdit i que és el que no en té. Encara que tard els nostres conciutadans més rics s’afegeixen després a la festa. I no oblidem els turistes que en el deliri inversor són els convidats de pedra que arriben amb “el low-cost” com molts dels nostres compatriotes fan en altres contrades. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor.

Com el 98% del mercat de lloguer de la ciutat es lliure, sense restriccions, està abonat el terreny perquè el procés d’expulsió del veïnat més pobre es faci real a la finalització de qualsevol contracte. Tot i així, els enormes avantatges fiscals per als propietaris serveixen per justificar el discurs hipòcrita del “foment del lloguer” de manera que propietaris físics com jurídics – SOCIMI, – “estan subvencionats en tots els conceptes“: despeses, manteniment, etc i s’apliquen igualment una amortització anual de la seva propietat.

La mesura que es vol introduir al “Plan estatal de Vivienda 2017-20” (*7) de subvenció de lloguers fins a 600 euros- o 900 si són joves-  ni tant sols es aplicable a ciutats com la nostra. Els ajuts al lloguer per a famílies sense recursos són en realitat ajuts al propietari perquè cobri el rebut, que no ens vinguin amb excuses! Són inflacionistes, els propietaris saben qui els pot cobrar (*8). Els donen les comunitats autònomes i el llogater no arriba ni a veure els diners per evitar que els malgasti en menjar. El PP els va criticar al PSOE quan van aprovar els ajuts a l’emancipació de joves però tot sembla que aquest Pla estatal tirarà endavant amb 28 vots a favor i 8 abstencions com senyalitza EL PAIS en la seva noticia. Com és possible…. l’esquerra no hi ha votat en contra a la Comissió? (*9)

Tot i les descomunals avantatges “el frau fiscal” en el mercat del lloguer és enorme sobre tot en el petit propietari. Donem fe del que diuen els portaveus de GHESTA – sindicat dels inspectors d’Hisenda – que expliquen com any rera any l’ocultació de lloguers supera els 3000 milions d’euros. Molts dels desnonaments de llogaters que ens arriben tenen contractes no declarats perquè la fiança no està registrada. Per què no es subvenciona el lloguer en el IRPF? La desgravació fiscal al llogater és opaca a la propietat i, al mateix temps, delata als defraudadors quan es creuen els descomptes dels llogaters i la declaració de la renda dels propietaris.

assemblea presentació Sindicat Llogaters al Casinet de Hostafrancs

Un moment dolç de la mobilització social pels drets dels llogaters

La situació s’ha agreujat a tota Barcelona no només per la pujada desmesurada de preus i l’enorme quantitat de desnonaments de lloguer i precari. També han desaparegut els cartells de lloguer d’habitacions als locutoris, un desesperat refugi habitual per a famílies i ciutadans amb moltes dificultats. Finalment el estrenyiment de l’oferta de lloguer en tots els segments (torna a ser rendible la venda) fa molt complicada la gestió dels 44.000 contractes de lloguer que com a mitja es renoven cada any a la ciutat. Als barris més perifèrics no poden deixar de recordar la gran bossa d’habitatges ocupats per llars que no tenien altra alternativa per viure aixoplugats.

El que la nostra associació no va aconseguir al llarg dels anys de la bombolla ara és possible pel cúmul de circumstàncies esdevingudes i explicitades en aquest document. En aquest panorama, l’arribada “dels millennials” – generació NO CREDIT NO DEBT- i les especials circumstàncies del turisme a determinats barris a fet sorgir la idea de la defensa dels llogaters. La constitució fa uns dies del Sindicat de llogaters, en la qual estem implicades vàries entitats, farà donar un salt qualitatiu a tota la ciutat. Però no ens serà gens fàcil doncs el marge legislatiu no permet gaire alegria. Haurem de treballar la denúncia de que quasi tots els contractes de lloguer són en realitat abusius doncs són d’adhesió i moltes clàusules que contenen també són abusives. Però serà el treball barri a barri, carrer a carrer, el que permetrà l’autorganització de les llogateres en problemàtiques que molts cops són diferents entre barris com el Raval amb una pressió turística brutal o la zona nord de la ciutat amb l’index més alt de desnonaments de la ciutat i del país.

Estem parlant doncs de la territorialització de la lluita però també de la personalització, del coneixement mutu, etc…. El sindicat haurà de conviure doncs entre una estructura centralitzada que permeti aixoplugar les forces però al temps sumi les sinergies de cada barri que generem les organitzacions barrials coneixedores del teixit associatiu i de les complexes trames urbanístiques i habitacionals que genera la conurbació barcelonina. Aquests serien doncs en la meva humil opinió els reptes organitzatius del Sindicat de Llogaters: estructura centralitzada, consell d’entitats de suport, territorialització de la lluita, sinergies transversals i verticals entre barris, entitats i sindicat. Ningú s’ha de dissoldre perquè ha arribat el Sindicat. El Sindicat de Barri del Poble Sec ha fet una aproximació encertada de tot plegat:

Hi ha un repte més que volia deixar per al final. La creació del sindicat no pot convertir-se en una eina per separar la ciutadania en problemàtiques diferents segons l’accés a l’habitatge: hipotecats, llogateres i ocupes. El que ha demostrat aquesta crisi és que un hipotecat pot convertir-se en llogater i després en un ocupa. Ni podem permetre episodis on hipotecats fan contractes il·legals a llogaters que els paguen els rebuts de la hipoteca o permetre la criminalització de l’ocupació o el desnonament de famílies d’habitacions o infra-habitatges. Això ho haurem de combinar amb un treball de pressió i acompanyament barrial sobre el sistema dels Serveis Socials i emergències municipals que permeti el millor tractament possible a les llars en risc habitacional. El mapa el·laborat pel Poble Sec mostra una rica complexitat que no pot ofegar-se en una estructura vertical massa centralitzada del Sindicat ni oblidar que les associacions de veïnes i molts casals de barri són centres que ajudaran en la tasca del dret a l’habitatge digne a Barcelona.

El manifest fundacional del Sindicat de Llogaters és lo suficientment genèric perquè es permetin interpretacions diferents que poden conviure. Però la indefinició també pot ser un perill a mig termini. Haurem de bregar amb les diferències… avançar discutint, divergint i que les majories dels afiliats guanyin.

I com deia un tuit recent: Creemos que la labor de los sindicatos de inquilinas deben transcender de la de simples lobbies. (*10)

Salva TORRES, activista de asc.500×20


(1) López, Isidro – Rodríguez, Emmanuel, (2010), Fin de ciclo, Madrid -España, Traficantes de Sueños… pg.238 reseña 23

(2) Com en totes les generalitzacions hi ha l’excepció … en sabem de propietaris que són conscients de la funció social de l’habitatge
(3) Salva TORRES, 2016, Las ventajas fiscales para los arrendadores, 500×20.prouespeculacio.org
(4) Salva TORRES, 2016, Inquilinos precarizados, propietarios y fondos de inversión en conflicto, 500×20.prouespeculacio.org
(5) Europa Press, El balance del BCE rompe la barrera de los 4 billones de euros, Publicado 05/04/2017.
(6).Las SOCIMI – Sociedades-Cotizadas-Inversión-Mercado-Immobiliario.
(7) lamoncloa.gob.es Plan estatal de Vivienda 2017-20.
(8) nadaesgratis.es, Problemas del Nuevo Plan Estatal de Vivienda.
(9) elpais.com, El próximo Plan Estatal de Vivienda 2017-2020 busca impulsar el alquiler.
(10)


Manifiesto

Altres entrades que et poden interessar:

Hoy a primera hora de la mañana, mientras Lourdes estaba gestionando su situación precaria y sus 3 hijos menores estaban en la escuela, una comisión judicial acompañada de los Mossos se presentaba en su domicilio. Han despertado a Antonio, el marido, que sufre una fuerte crisis de ansiedad desde hace semanas y con lo puesto […]

Joan, va ser el referent i responsable de la temàtica de l’habitatge a la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Actualment ocupava la responsabilitat de segon vice-president a la Junta de l’entitat en la que ha portat una llarga trajectòria com activista, conjuntament amb la de l?Associació de Veïns de la dreta de […]

La realitat de la especulació immobiliària a Barcelona és un problema recurrent en tota la història de la ciutat. La nostra Associació està fent un esforç d’anàlisi i cerca de solucions per a l’accés universal de les classes populars a un dret fonamental com es l’habitatge. Els darrers articles del web sobre la problemàtica de […]

Las mesures del Govern de la ciutat són encara un pas molt curt en el camí del parc públic d’habitatge a Barcelona. El Govern en minoria absoluta d’Ada COLAU a Barcelona afila les darreres mesures en matèria d’habitatge abans de les eleccions municipals més disputades del 2019, amb escenaris inquietants, i com a nau insígnia […]

“Fúria dignificant”, deu anys després del col·lapse financer Prenem el control de les finances! Deu anys després del col·lapse de Lehman Brothers, és hora d’ explicar la història de la crisi financera mundial des de la perspectiva de la ciutadania i de proposar solucions comunes positives per donar prioritat a l’ interès públic en el […]

Una sentencia de la Audiencia Provincial de Álava del 2014 nos plantea ese primer interrogante que permite un viaje por el paraiso fiscal en que viven las rentas parasitarias del alquiler y la posibilidad de un alquiler justo. Este documento explica a partir de una sentencia en Alava sobre alquiler abusivo en una vivienda pública […]

 Puede encontrar información complementaria de las charlas de José Angel GALLEGOS sobre ocupación aquí>>>

Documento de la Ponencia. Formato pdf>>>

Charo Ferrero CAT VALENCIA (Comunidad Activos TITULIZADOS)

 >>>Documento de la Ponencia>>>




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.




In Memoriam CX – Catalunya Banc

Que fácil es perder la memoria.

bbva_fagocita_cxTambién lo es falsear la verdad, y sobre todo si se trata de información que hace referencia a las entidades bancarias en España. Lo de Catalunya Banc es incalificable. La antigua Catalunya Caixa pasó a manos del Frob el 30 de septiembre de 2011, y se rescató en un 90% de su capital por 1.719 millones de euros, o fueron 13.000 millones?….
Se rescataron o nacionalizaron ” solo” los activos tóxicos y los pasivos no rentables, y se mantuvieron privatizados,( es decir Catalunya Bank) los activos y pasivos que daban beneficios.
Siempre igual, si no hay beneficios y/o se entra en quiebra, se rescata y pagamos todos, pero si hay beneficios,….estos se van,….en este caso a BBVA.
Entonces, si Catalunya Caíxa se rescató, cómo ahora Catalunya Banc, dicen, se FUSIONA, es ABSORBIDA, sus acciones quedan AMORTIZADAS , ANULADAS, y Catalunya Banc se EXTINGUIRÁ, no sin antes transmitir en bloque todo su patrimonio a BBVA y èste, lo adquiere por ” sucesión universal” , vamos, se lo queda,….así lo dicen.
Por favor, nos lo pueden volver a explicar?,…como ciudadanos nos gustaría entenderlo un poco mejor.
Ah! , y si algún partido político le interesa el tema, también se debería sumar a algún método( nuevo o por descubrir) de ejercicios para recuperar la memoria perdida.
DESCANSE EN PAZ, CX.
Septiembre,2016.

Pere JULIÀ




500×20 presenta a la Fiscalia Catalunya denúncia contra CatalunyaBank x possibles responsabilitats penals.

El salvatatge de Catalunya Banc té un forat superior a 30.000 milions € més dels 17.293 admesos

Al 2008 havia titulitzat deute per 26.450 millones € la major amortitzat abans de temps

Com s’ha pogut salvar una Caixa que amortitza anticipadament deute a llarg termini?

Con es pot reclamar la hipoteca de la familia Yubero si el fons està saldat i liquidat al bonistes?

Possiblement Catalunya Bank ha venut a tres inversors diferents la mateixa hipoteca del Yubero

La nostra Associació 500×20 en col·laboració amb Asociación Hipotecados Activos i la PAHC de Sant Adrià hem presentat un document a la Fiscalia Superior de Justícia de Catalunya per possibles responsabilitats penals dels administradors de Catalunya Bank, així com l’actuació de l’auditora Deloitte i de l’Administració de l’Estat en la liquidació de l’entitat financera.
Les raons que ens han portat a aquesta decisió és que hem entès a partir de la lectura del blog https://ataquealpoder.wordpress.com/ que la familia de l’Antonio Yubero i la Lourdes estan patint una estafa descomunal doncs la seva hipoteca ha estat venuda tres cops:

  1. Al 2001 al FTH Hipocat4 que està liquidat anticipadament.
  2. A Blackstone que ha revenut a remat després la hipoteca.
  3. Al fons inversor rus Kontour Group Company

2015-10-29 desnonament sagrera_web

Aquest mati amb el suport de la Marea Pensionista y la PAH de l’Hospitalet hem presentat aquest document a la Fiscalia Superior de Justicia de Catalunya:

Los abajo firmantes, han tenido ocasión de leer los artículos adjuntos (*) en el blog de Internet: Ataque al poder: con el título Aviso urgente a los desahuciados por Catalunya Banc o en proceso (1) https://ataquealpoder.wordpress.com/2015/11/01/aviso-urgente-a-los-desahuciados-por-catalunya-banc-o-en-proceso-1/ y otro artículo continuación de este (2) https://ataquealpoder.wordpress.com/2015/11/06/aviso-urgente-a-los-desahuciados-por-catalunya-banc-o-en-proceso-2/ escritos por Josep Manuel Novoa Novoa, con DNI 37.253.690-S, publicados los días 1 y 6 del mes de noviembre actual. Sorprende el contenido de estos artículos ya que menciona a) un agujero desconocido en Catalunya Banc S.A. de 30.000 millones de euros, b) la liquidación anticipada de los Fondos Titulizados de las hipotecas otorgadas por la entidad financiera mientras ha recibido 12.000 millones de fondos públicos y 5.241 millones de euros en avales del Estado. Además acredita, c) que Catalunya Banc ha vendido su cartera hipotecaria al fondo Blackstone sin especificar los préstamos cedidos. Catalunya Banc se presenta en los juzgados reclamando deudas y practicando ejecuciones hipotecarias que no le corresponden.
Es por esta razón que
SOLICITAMOS a esta Fiscalía que tenga por presentado este escrito y en atención a los hechos expuestos, en los citados artículos, tenga a bien abrir diligencias informativas para investigar si los mismos pueden dar lugar a responsabilidades penales por parte de los administradores de la entidad financiera, y así mismo, implica la actuación del auditor Deloitte y de la administración del Estado.   

Barcelona, 12 de NOVIEMBRE de 2015

fiscalia_superior_cat_document presentat_segellat_web




Els Bancs no poden activar execucions sobre una hipoteca que han titulitzat al no ser ja creditors

Totes les hipoteques espanyoles estan titulitzades i per tant els bancs no poden desnonar.

El saldo acumulat de títols amb garantia hipotecaria va arribar al 2011 als 536.745 milions d’euros.

Caixa Bank i Santander han estat les entitats més actives.

El Banc d’Espanya reconeix que els Bancs no són creditors d’hipoteques titulitzades.

L’afirmació es sustenta en que les accions d’execució hipotecàries iniciades per les entitats financeres no serien de llei pel fet que aquestes no serien les legítimes propietàries al moment d’iniciar la seva reclamació per via judicial. En el Registre de la Propietat consta que l’immoble té una hipoteca a nom de l’entitat financera pero no consta que aquesta ja no es propietària del deute perquè l’ha venut a un tercer. I a més no tenen ni l’obligació d’informar als clients segons la llei hipotecaria. Un comunicat molt recent del Banc d’Espanya, a pregunta de l’advocat Oscar VIERA, ha confirmat aquesta hipòtesi: “…la titulación de un préstamo supone que la entidad que concedió el mismo deja de ser la acreedora del préstamo...”. La titulització de crèdits hipotecaris consisteix en empaquetar hipoteques i vendre cada tros a inversors. En el cas dels bons i participacions hipotecàries el risc d’impagament és per al que compra els bons no pel banc. En el cas de les cèdules hipotecaries (covered bonds) el risc es manté en el balanç del banc. Però si aquest peta els bonistes es posen a la cua per cobrar també. +++ INFO al final del document. Per tant, estem davant del fet d’una venda d’un deute amb la seva garantia a un tercer actor.

titulaciones hipotecarias

El fet greu és que només es pot reclamar una hipoteca a favor de l’executant/ creditor/ entitat financera si està inscrita en el Registre de la Propietat. O sigui que es pugui demostrar que es seva i no d’un altre. L’entrada d’un tercer actor, el Fons de Titulització, que compra el crèdit i la garantia ho trastoca tot. Per tant, el crèdit ja no li pertanyeria a l’executant/ creditor/ entitat financera doncs la propietat del deute és del Fons de Titulització. L’executant actua, tan sols, com un gestor del Fons de Titulitzacions a fi de procurar el cobrament del crèdit cedit, que és com ho verifica la informació esmentada que facilita el Banc d’Espanya. Se’ls va permetre fer-ho d’aquesta manera perquè al fer una societat sense personalitat jurídica se’n estalvien costos al no pagar impostos ni tampoc personal, etc… A més al no inscriure en el Registre de la Propietat la cessió del crèdit deixa un buit legal, que amanit amb el permís de no comunicar la venda del deute hipotecari als deutors  i possibles avaladors deixa un forat legal enorme. Aquest forat normatiu, amb col·laboració d’una elit política corrupta i ignorant, no és un error. És el rovell de l’ou normatiu sobre el que es basa la titulització hipotecària, la creació de diners bancari per permetre l’expansió del crèdit sense límit.

El problema pel qual el banc es decideix a presentar l’execució, malgrat tot, és la dificultat, que per als Fons de titulació existeix, de reclamar el crèdit impagat, doncs com diem aquests no tenen personalitat jurídica i serien els bonistes els únics que podrien reclamar la garantia hipotecària de l’immoble. Aquesta resposta es sustenta en el que disposa la Llei 19/1992, sobre règim de societats i fons d’inversió immobiliària i sobre fons de titulització hipotecària on es determina la conseqüència que s’expressa.

Però un cop l’entitat financera executa la garantia hipotecària i es queda amb l’immoble, del que no n’és propietària, sap que si l’inscriu en el Registre de la Propietat cometria una falsedat en document públic (el pis no pot estar en el balanç del Banc i també en el fons de titulització). D’altra banda, amagar al jutge en l’execució que el crèdit ja no li pertany suposa una estafa processal. De fet, l’entitat financera hauria d’actuar com el cobrador del frac però s’extralimita. Executa hipoteques, realitza cobraments de demora, refinancia, s’apropia dels habitatges dels avaladors, cobra comissions que mai paga als veritables creditors que són els bonistes que van comprar la seva hipoteca al Fons de titulització.

En qualsevol cas, posar en coneixement del jutjat els fets comportaria la suspensió del procediment d’execució per existir prejudicialitat penal (1). En realitat les entitats de crèdit no compareixen als jutjats com “apoderats del Fons” sinó que es fan passar com a “creditors del deute hipotecari”. Emparades en un sistema judicial fet a la seva mida pels polítics, han venut el deute, però tot i així, ¿a cap jutge se li ha ocorregut preguntar si la titularitat del crèdit és del banc? Si davant la documentació presentada: constitució fons de titulització i relació hipoteques incloses el jutge continues amb el procediment a favor del banc podria estar fent un acte de prevaricació.(2).

Quasi totes les hipoteques que actualment s’estan pagant han estat titulitzades, o sigui, venudes a tercers. Això és així perquè els bancs treuen del seu balanç el crèdit hipotecari i poden reiniciar el crèdit recuperant ara uns diners que haurien cobrat en el futur. De fet, ha estat la única manera d’inflar la bombolla immobiliària. Per tant, el fet demostra que els bancs creen, inventen, els diners de la hipoteca pel sol fet de la promesa del creditor de tornar-la. A més de monetitzar las promeses dels prestataris els cobren un interes, taxes, refinançaments, demores, executen a avaladors quedant-se amb les seves propietats, etc sense que els veritables propietaris del crèdit, els bonistes, en rebin res.

los bancos no son dueños de las hipotecas

Per aquesta raó, una entitat financera en fer d’intermediari, com a molt, no pot apropiar-se de cap comissió, ni cobrar, ni modificar tan sols les condicions. (3) La cosa és molt greu també perquè la pèrdua de valor dels actius immobiliaris afecta milers de milions de crèdits hipotecaris venuts a fons de pensions de l’Estat o privats, a altres bancs i a fons de renda fixa.

Resumint, les entitats financeres creen els diners amb les hipoteques, cobren interessos per aquest fet, les venen a inversors, a fons de pensions, a l’Estat i el mateix Banc Central europeu que acaba de fer una compra massiva de + d’un bilió d’euros (Quantitative Easing- veure enllaç al final document). A més sense ser ja creditors, es queden amb els immobles principals, els dels avalistes, cobra tota mena de comisions i imposa condicions (nomines, seguros) que augmenten les ingressos d’intermediació bancària.

Santander i La Caixa diuen que no han estat ajudades per l’Estat. És mentira! Les hem comprat milions de títols hipotecaris des de l’Estat, la Seguretat Social pels fons de pensions i ara ens trobem que hem de pagar els riscos que van provocar amb una política expansiva del crèdit amb el rescat del país imposat a Zapatero. Per això la classe política ha col·laborat, per acció i omissió, en aquest engany perquè la voluntat popular està segrestada per aquests poders fàctics i obscurs que s’amaguen darrera l’aparell judicial, legislatiu, del BCE, BdE, etc..

Salva TORRES

(1). Prejudicialitat penal. Quan en un procés civil es posi de manifest un fet que ofereixi aparença de delicte o falta perseguible d’ofici, el tribunal civil, mitjançant provisió, ho ha de posar en coneixement del ministeri fiscal, per si dóna lloc a l’exercici de l’acció penal.
(2). Prevaricació. És un delicte que es comet quan una autoritat, jutge/advocat o funcionari públic dicta una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial, sabent que aquesta resolució és injusta, per la qual cosa incompleix els deures del funcionariat. Aquesta actuació és una manifestació d’un abús d’autoritat. Està sancionada pel Dret penal, que busca la protecció tant del ciutadà com de la mateixa Administració.
(3). Novació. Es pot definir la novació com a forma d’extinció de les obligacions, com l’extinció d’una obligació mitjançant la creació d’una altra nova destinada a reemplaçar.

enllaços d’interes:

Las cédulas hipotecarias se imponen a la titulización para financiar el ladrillo

¿Que son las titulaciones bancarias?

Diferencias entre titulizaciones y cédulas hipotecarias

El BCE invertirá más de un billón de euros en activos: deuda pública, cédulas hipotecarias y ABS (deuda privada.)

Asociación Hipotecaria española (AHE): Estadística de Títulos Hipotecarios

INFORMACIÓ AUDIO-VISUAL DEL TEMA DE TITULITZACIONS.

Aquesta entrada ha estat extreta i concentrada des de la informació obtinguda al blog https://ataquealpoder.wordpress.com/ escrit per JosepManel Novoa, la persona que més ha treballat aquest tema i on podeu trobar una extensa documentació i opinió.




Carta agraïment d’Afectades IVIMA a Asc. 500×20 x crowdfunding

afectadasIVIMA

Querid@s compañer@s de la Asociación 500×20 y Habitatge Públic, el gesto que habéis tenido al colaborar en nuestra campaña de crowdfunding, nos conmueve y nunca os lo podremos agradecer suficientemente.
Somos conscientes de lo difícil que es, en estos momentos de precariedad, destinar una parte de lo poco que tenemos a contribuir económicamente con cualquier causa, por justa que sea. De ahí que cualquier ayuda que hubierais podido aportar ya habría sido invalorable, pero es que vosotr@s habéis multiplicado de tal manera el esfuerzo que nos habéis dejado impresionados, de veras.
Vuestro esfuerzo nos hace confiar más, si cabe, en que seremos capaces de conseguir arrebatar nuestras casas al fondo buitre y recuperarlas para el patrimonio público, de donde nunca debieron salir. Sabemos que la pelea va a ser difícil, que durará mucho más de lo que quisiéramos y que tendremos que poner lo mejor de nosotr@s para ganar. Pero estamos convencid@s de que teniendo de compañer@s de viaje a personas con un espíritu como el vuestro, la victoria está asegurada.
Muchas gracias, de todo corazón, y a seguir en la pelea.

Un abrazo.

+++info en Afectadas IVIMA y para crowdfunding en GOTEO.ORG




Inquilinos precarizados, propietarios empobrecidos y fondos inmobiliarios en conflicto

Paisajes en la larga crisis inmobiliaria y financiera en el Estado español

Inquilinos precarizados, propietarios empobrecidos y fondos inmobiliarios en conflicto

Inquilinos precarizados, propietarios empobrecidos y fondos inmobiliarios en conflicto

La SAREB, popularmente conocida como banco malo, realizaba en agosto del 2014 la mayor operación mayorista vendiendo a un fondo inmobiliario 23 préstamos hipotecarios con un valor de casi 200 millones de euros respaldados por 20 edificios residenciales destinados al alquiler en Madrid (1). Se estima que los fondos buitre, en su mayor parte de EE.UU,. han adquirido en 2013 activos inmobiliarios por valor de 3.000 millones de euros y en el 2014 por valor de 7000 millones. Mientras aquí las empresas tienen enormes dificultades de financiación, los fondos buitre americanos gozan de buena salud espoleados por las compras masivas de títulos de deuda de la Reserva Federal (máquina de imprimir dinero). Y se han lanzado a comprar nuestro país.

El discurso para este caso, que lo es, sería que ante la emergencia habitacional que vive el país con 70.000 desahucios en 2013 (2) esos 20 edificios seguro que podrían aliviar la situación de miles de familias. Con el dinero público que el Estado español ha puesto para salvar inmobiliarias y bancos esos edificios deberían ser considerados patrimonio estatal a cambio de las enormes ayudas estatales a las entidades financieras y las quitas generalizadas de estas a las inmobiliariasque deben estar detras de esas 3000 propiedades ahora vendidas.

Pero el foco de atención no lo queremos poner de momento en las consideraciones sociales.

Llama la atención que desde el inicio de la crisis hay un hervidero de compras de inmuebles para entrar en el mercado del alquiler en nuestro país. Los cálculos señalan que en los próximos años entraran en alquiler hasta 500.000 viviendas porqué un porcentaje creciente de hogares ya no dan el perfil de solvencia para comprar. Detrás de esos cálculos seguramente están la privatización de los parques de vivienda pública de Madrid y de edificios en Barcelona, las ventas masivas de la SAREB y las plataformas inmobiliarias de los 7 bancos grandes, algunas con la gestión cedida a terceros.

El PPsoe lleva años preparando el terreno en lo que parecería una acción deliberada o que el lobby financiero-inmobiliario tiene mucha influencia entre sus señorias en los pasillos del Congreso de Diputados. Han empeorando las condiciones de los inquilinos con reformas legislativas que desequilibran en favor de ese lobby. Pero también se han cambiando las condiciones fiscales para crear un mercado profesional del alquiler con las SOCIMI (3) que como explicaremos representará un caballo de Troya contra los pequeños propietarios en este mercado en auge.

En los próximos años asistiremos pues a un creciente control del monopolio financiero-inmobiliario sobre el parque de vivienda. En primer lugar porqué tiene cautivo el mercado de la vivienda en propiedad al controlar el crédito hipotecario concediendo hipotecas sólo para sus pisos, de manera que arruinan a los pequeños propietarios y constructoras que intentan vender los suyos en un mercado saturado.

Pero el control se extenderá al mercado de alquiler bajo ese eufemismo de “mercado profesional del alquiler“. La compra masiva del parque de vivienda más nuevo y valioso por parte de los fondos inmobiliarios, que son vehículos disfrazados de la misma banca nacional o extranjera, les facilitará la fijación de rentas de alquiler al poseer la mayoría de la oferta del mercado. Las ventajas fiscales de las Socimis aprobadas por el PPsoe darán también ventajas fiscales inigualables respecto de los pequeños caseros lo que les permitirá aplicar una agresiva política de rentas de alquiler.

Este dominio del llamado mercado profesional del alquiler también se verá reforzado por control de los perfiles financieros y de solvencia de los arrendatarios a través de las cuentas bancarias y las tarjetas de crédito dentro de la colaboración entre banca y fondos inmobiliarios. Asimismo, las tareas de mantenimiento de grandes propiedades y edificios abarata los costes de reparaciones y pagos, gestión de cobros y impagados. Y la ventaja competitiva la cerraran con el poder disuasorio de un ejército de abogados capaz de maniobrar y presionar para agilizar los procesos de desalojo por impago de alquileres uno de los males de cabeza de los pequeños propietarios. Ya lo dijo Carme Chacón, ministra socialista en el 2010, que iban a agilizar los trámites de desahucios por impago de alquiler.

Los pequeños propietarios no pueden competir con este “mercado profesional de alquiler” pero nunca se enfrentaran a esa mafia que los empobrece ni a esas leyes que hacen el trabajo sucio de juntar su peor oferta (propietarios empobrecidos) con la peor demanda solvente (inquilinos precarizados). Nuestra legislación en materia de vivienda tiene como resultado esa guerra entre pobres donde solo puede ganar la banca. Hay miles de foros donde los propietarios maldicen los supuestos malos inquilinos con eufemismos tipo “morosos profesionales” que acaban generando aún más frustración y animadversión hacía los arrendatarios en situación más precaria.

Pero el peor efecto de esas leyes antisociales es la existencia de miles de pisos vacíos de pequeños propietarios que se deterioran sin uso por miedo a los problemas con los inquilinos. Ante ese fenómeno algunos argumentan a favor de subvencionar los pisos vacíos de los pequeños propietarios. Esa no es una buena solución.

Primero porqué si quieren libre mercado este exige libre competencia. Y segundo porqué subvencionar los alquileres tiene como resultado su encarecimiento, como ocurrió con la Renta Básica de Emancipación (RBE) de Zapatero. Y finalmente las agencias públicas de gestión de pisos cedidos han sido un fracaso económico y de oferta (Sociedad Pública de Alquiler, bolsas municipales de alquiler social, etc). Si queremos que las clases populares precarizadas puedan acceder a la vivienda no puede ser sobre la base de cargar sobre el erario público el mantenimiento artificial de precios en favor de los propietarios y más en un período histórico deflacionario.

El derecho a la vivienda de las clases populares se situa al margen del mercado y se llama alquiler social universal o alquiler público asequible. Y para tener un parque considerable de viviendas públicas de alquiler no se trata de reactivar la construcción porqué si algo sobra en este país es vivienda. Se trata de tomar las que hay y para ello tiene que haber un perdedor: la expropiación forzosa de los pisos de la Banca y las grandes inmobiliarias pondría en el mercado un millón de viviendas como mínimo nuevas o en muy buen estado. Con ese stock si se puede intervenir en el mercado libre hundiendo los precios.

Pero volvamos a los pisos de los pequeós propietarios. Si finalmente queremos evitar el malbaratamiento del parque de vivienda en desuso la solución en Europa pasa gravar fiscalmente las viviendas que no son primera residencia aún más que los pisos vacíos que son más difíciles de detectar. Ya se encargaran sus dueños movilizarlos bajando precios ante la competencia del alquiler público.

Igualmente las administraciones públicas pueden ofrecer la opción a los propietarios de la cesión temporal de edificios y pisos a la administración con la contrapartida de la exención total de impuestos y la rehabilitación. La gestión de un parque de vivienda aislada tiene difícil administración pero ello se puede salvar por la cesión a cambio del mantenimiento a unidades familiares por largos períodos de tiempo.

Salva TORRES

activista de la Asociación 500×20

Artículos recomendados para profundizar:

Los fondos inmobiliarios extranjeros imponen la ley del más fuerte en el país.

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

1.- sareb coloca 200 millones en préstamos respaldados con edificios de viviendas en alquiler. En Idealista.com

2.- desahucios de vivienda en 2013: se desalojaron a 67.189 personas, el 57% por impago del alquiler. En Idealista.com

3.- Las socimi animan el mercado con más de 1.600 millones en compras