Estoy incluido en un fichero de inquilinos morosos, ¿qué hago?

En abril del 2013, el Gobierno de Mariano Rajoy, de profesión registrador de la propiedad, aprobaba una nueva reforma de la Ley de Arrendamientos Urbanos – LAU- dentro de la Ley 4/2013, de Medidas de Flexibilización y Fomento del Mercado del Alquiler de Viviendas, que entró en vigor el 6 de junio de 2013. En dicha reforma se introdujo por primera vez la creación de un Registro de sentencias firmes de impagos de rentas de alquiler en su artículo tercero:

Artículo tercero.
Registro de sentencias firmes de impagos de rentas de alquiler.
1. Se crea un Registro de sentencias firmes de impagos de rentas de alquiler. Por real decreto se regulará su organización y funcionamiento.
2. Con la finalidad de ofrecer información sobre el riesgo que supone arrendar inmuebles a personas que tienen precedentes de incumplimiento de sus obligaciones de pago de renta en contratos de arrendamiento y que, por dicho motivo, hayan sido condenadas por sentencia firme en un procedimiento de desahucio del artículo 250.1.1.° o del artículo 438 de la Ley 1/2000, de 7 de enero, de Enjuiciamiento Civil, el secretario judicial correspondiente remitirá dicha información al Registro de sentencias firmes de impagos de rentas de alquiler.
3. En el mismo sentido, los órganos de arbitraje competentes deberán poner en conocimiento de dicho Registro los datos relativos a aquellas personas que hayan sido declaradas responsables del impago de rentas de arrendamientos, por medio de laudo arbitral dictado al efecto.
4. Tendrán acceso a la información obrante en el Registro, los propietarios de inmuebles que deseen suscribir contratos de arrendamiento sobre los mismos, sean personas físicas o jurídicas. A tales efectos deberán presentar una propuesta de contrato de arrendamiento en la que se identifique al eventual arrendatario, limitándose la información a la que tendrá derecho, a los datos que consten en el Registro, relacionados exclusivamente con dicho arrendatario.
5. Las personas incluidas en el Registro podrán instar la cancelación de la inscripción cuando en el proceso correspondiente hubieran satisfecho la deuda por la que fueron condenadas. No obstante, la constancia en el citado Registro tendrá una duración máxima de seis años, procediéndose a su cancelación automática a la finalización de dicho plazo.
6. La inscripción a la que se refiere este artículo estará, en todo caso sujeta a lo establecido en la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal

El objetivo de la enésima reforma del mercado del alquiler preveía, como las anteriores, incentivar el mercado de alquiler dando seguridad a los propietarios. Si bien es verdad que ese registro es una promesa incumplida lo cierto es que los resultados de aquella reforma salta a la vista: enésimo fracaso. Precios por las nubes y miles de inquilinos desahuciados por no poder pagar las rentas o sencillamente porqué no se les renueva un contrato que solo dura 3 años. En Prouespeculació ya escribíamos en febrero del 2013:

… Después se trata de contentar a la clientela pepera que en los foros de Internet piden a grito “mano dura contra los inquilinos morosos”. Entre los asiduos de estos foros están ese 60% de caseros que no declaran los alquileres a Hacienda en este país. Mano dura para los demás. Un fraude monumental que año tras año denuncian en su web los inspectores de Hacienda (GHESTA).

Al Ministerio de Fomento no se le ocurre hacer un listado de evasores fiscales de pisos de alquiler en negro. prefieren hacerlo de las decenas de familias que cada día pierden la casa por impago de las cuotas. La mayoría sobrevenidas por causa de la crisis. Ahí, hasta De Guindos hizo una distinción. Su decreto da una moratoria de dos años a los hipotecados…. pero se olvida de dar igual moratoria a los inquilinos.

Ahora como los inquilinos son todos unos jetas y destrozan los pisos hay que hacer una lista para escarnio público. Faltará saber en concreto hasta donde llega la protección de datos aunque hoy ya corren por ahí listas privadas con nombres de inquilinos morosos…

Cinco años después de la reforma de la LAU las únicas listas que corren son de empresas privadas como FIM (Fichero de Inquilinos Morosos). EL principal problema que se ha encontrado el Gobierno es que hacía la competencia desleal a empresas que se dedican a ganar dinero listando los impagos de alquiler de “supuestos inquilinos gorrones“. Pero estas empresas también tienen sus problemas y han tenido múltiples tropiezos que han supuesto multas elevadas. El principal problema es el reconocimiento legal de que existe una deuda del inquilino. Los principales problemas que tienen para listar a un inquilino como moroso son:

  • El propietario insta el desahucio después del impago de un recibo. Si el inquilino no se defiende- ni paga, ni enerva y ni se opone judicialmente- entonces el secretario del Juzgado al no haber juicio realiza un decreto y no una sentencia firme.
  • Muchas veces el arrendatario o casero llega a un acuerdo de abandono de la vivienda a cambio de no reclamar la deuda. SI es el caso debe asegurarse un documento que especifique este acuerdo.
  • La tardanza en resolver un caso en el Juzgado lleva a que los datos no tengan utilidad.
  • La ley de Protección de Datos establece unos criterios muy estrictos a la hora de ceder datos a terceros

Los requisitos para incluir a un inquilino en una lista de morosidad son:

  • es necesario incluir en el contrato de alquiler una cláusula en la que el afectado acepte esa difusión de datos a terceros.
  • existencia previa de una deuda cierta, vencida y exigible, que haya resultado impagada. O sea, que se trate de deudas realmente existentes, sin condiciones pendientes de finalización o cumplimiento, de cuantía determinada y cuyo cumplimiento pueda exigirse por vía judicial.
  • requerimiento previo de pago de la obligación escrito y verificable.
  • cualquier ciudadano registrado debe ser informado. Sus datos económicos tendrán siempre una duración que no exceda los seis últimos años y siempre deberán estar actualizados.
  • el plazo temporal empieza en el momento de la obligación de pago del recibo de la renta.

¿Las leyes que regulan las listas de morosos?

La normativa que regula los datos personales de los deudores en los ficheros de morosidad es:

  • Artículo 29 de la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de Protección de Datos de Carácter Personal.
  • Artículos 38 y siguientes del Real Decreto 1720/2007, de 21 de diciembre, por el que se aprueba el Reglamento de desarrollo de la Ley Orgánica 15/1999, de 13 de diciembre, de protección de datos de carácter personal.

La OCU advierte que hay demasiadas inclusiones por error.

Hasta el más honorable de los pagadores puede un día ver su nombre en un fichero. Muchas de las inclusiones se realizan sin que haya una deuda de por medio o sin cumplir los requisitos mencionados. También son frecuentes los casos de usurpación de personalidad, de contrataciones fraudulentas por las que pagamos el pato (en esos casos debes denunciarse cuanto antes a la policía). Según la Memoria de 2016 de la Agencia de Protección de Datos, un 21,5 % de sus resoluciones sancionadoras fue por inserciones indebidas en ficheros de morosos y el importe de las sanciones alcanzó los 5.836.000 euros.

La OCU explica las claves para que su nombre deje de figurar en un fichero

  • Paga la deuda y solicita la cancelación de tus datos. Si tiene una deuda cierta, vencida, exigible y reclamada por la empresa, para abandonar el fichero lo primero es pagarla. Una vez pagada, asegúrate de que eliminan los datos del fichero y no confíes en que lo hará la empresa acreedora. Para ello, solicita tu baja al titular del fichero adjuntando tu DNI y copia del pago.
  • Si reclamas la deuda… ¿No estás conforme con la deuda? La Agencia Espanola de Proteccion de Datos considera que impugnar una deuda ante un órgano arbitral, judicial o administrativo para determinar si tal deuda existe, impide que pueda hablarse de deuda “cierta”. Así pues, si reclamas, denuncia ante la AEPD que la inclusión en el fichero no procede.
  • Si no hay deuda. Si se trata de un error, no existe tal deuda o no se cumplen los requisitos para la inscripción en el fichero, solicita la baja al titular del fichero. El titular del fichero debe responder en 10 días. Si no lo hace, denuncia los hechos ante la AEPD: se abrirá un expediente que puede concluir en sanciones para la empresa acreedora y la gestora del fichero.
  • Indemnización. Si la inclusión es incorrecta puedes reclamar judicialmente una indemnización por los daños causados.

SEGURO QUE TAMBIÉN LE INTERESA >>>>

¿cómo saber si el contrato de alquiler es legal y declarado al fisco? actualizado 2017

Sí…. se puede y se debe denunciar al casero por fraude fiscal y por fianza no declarada del alquiler.

 




Debat: Les llars que van perdre el seu pis x execució hipotecària podran reclamar perjudicis al Banc segons sentència del Tribunal Suprem

.- Les LLARS que van PERDRE el seu HABITATGE abans del 03/14/2013 PODRAN REVOCAR LA SENTÈNCIA i RECLAMAR DANYS al BANC.

.- ÉS UNA SENTÈNCIA QUE AFECTA MILERS D’EXECUCIONS HIPOTECÀRIES

.- La premsa lacaia ha amagat la seva IMPORTÀNCIA

El 27 de setembre del 2017, el Tribunal Suprem -TS- dictava la inexistència de “cosa jutjada” a les execucions hipotecàries anteriors a 2013. La sentència 526/2017 d’aquest Tribunal suposa, en la pràctica, que milers de deutors -el gruix de les execucions hipotecàries de la crisi – que van ser desnonats i van perdre el seu habitatge abans d’aquesta data podrien reclamar possibles danys i perjudicis si la seva hipoteca contenia clàusules abusives. La veritat és que abans no es podia perquè les entitats financeres s’oposaven perquè la causa estava jutjada, però ara amb aquesta sentència la cosa es posa lletja per a la Banca.

La sentència dictada el 27 de setembre de 2017 per el Tribunal Suprem és molt important perquè recull la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 14 de març de 2013, després del cas Aziz i l’aplica al cas de la Sra. Leticia i D. Ovidio contra la financera Celeris Serveis Financers SA, EFC, avui extinta ….. després d’una existència plena de litigis als tribunals …

+++ info SOBRE LA SENTÈNCIA>>>>




Badalona: participem a la concentració de rebuig a la criminalització dels moviments pel dret a l’habitatge!

 STOP REPRESSIÓ!

NI ALS

DESNONAMENTS

NI ENLLOC!

Concentració

DIMECRES 21 MARÇ 10:30h

DEGANAT JUTJATS de BADALONA C/ PRIM 40

Un grup de col·lectius encapçalats per la PAC-BADALONA hem decidit donar resposta social a la repressió patida durant un desnonament, per ordre judicial a Badalona del 27 de febrer, on els Mossos d’Esquadra van causar 10 persones ferides i van ser imputades dues més amb delictes penals, una d’elles va passar 24 hores detinguda.

Defensem LA LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ i més quan es posa al servei de la defensa dels DRETS FONAMENTALS.

És per tot plegat que hem organitzat una acció-roda de premsa dins d’una campanya de resposta social contra la repressió als desnonaments i en general a totes les lluites socials.

Us demanem tot el suport possible. Assistència i difusió si us plau!





dimecres 21 març 18,30 hores: presentem el sindicat de llogaters a Nou Barris. Prou lloguers abussius!

Ens complau dir-vos que presentem el Sindicat de LLogateres al districte de Nou Barris, del qual en formem part, des de l’inici. Volem que sigui una eina per acabar amb la bombolla de lloguers que viu la ciutat i expulsa milers de persones dels seus habitatges, barris i ciutat.




Luis Ros- PAC-Badalona: Demanaria que tothom visqués un desnonament durant dues hores

Luis Ros, el nostre company de la Plataforma d’Afectats per la Crisi, va ser colpejat i detingut pels Mossos, després als Jutjats la Fiscalia li va demanar 6 anys de presó. El desnonament va tenir lloc al día 26 de febrer al carrer Doctor Modrego 24 i va ser instat per Anticipa- BBVA, quasi res.

La deriva autoritaria de la Justicia de l’Estat espanyol envers la disidència política, social, sindical i artística està prenent tints que recorden els temps de la dictadura franquista.


“Demanaria que tothom visqués un desnonament durant dues hores”

Aquest caporal dels Bombers de Barcelona és un dels actuals líders de la PAC, amb seu a Badalona i a Mataró. Creu que les coses canviarien si tothom sabés com et sents quan t’expulsen de casa


Entrevista publicada per Sara Muñoz – Badalona – elpuntavui.cat

Com a bomber s’ha vist enmig d’algun desnonament?
Ja fa molts anys que els bombers vam dir que no intervindríem en els desnonaments. Nosaltres picàvem a la porta de les famílies i els oferíem ajuda per si tenien una urgència.
La policia només es pot limitar a complir la llei?
La policia compleix la llei, però la llei és amoral. La policia podria manifestar-se tant al carrer com a través dels seus sindicats per dir que no està d’acord amb allò que l’obliguen a fer.
Cap a on hem de mirar si busquem culpables?
Qui ha de fer que les coses canviïn és el Congrés dels Diputats, que pot canviar la llei. Ni tan sols el jutge en té la culpa, perquè compleix la llei. L’exclusió és el que crea violència i delinqüència.
Per què es funda la PAC si ja existia la PAH?
Perquè en algunes coses no estem d’acord, com ara la dació en pagament. I nosaltres no tractem només el tema dels desnonaments.
La setmana passada va ser detingut pels Mossos d’Esquadra mentre mirava d’aturar un desnonament. És l’episodi més desagradable que ha viscut?
La situació més desagradable la visc cada dia quan veig el terror d’una família que faran fora de casa, quan sé de gent que hem tractat a la PAC i que s’ha suïcidat. Dilluns vaig patir una agressió física i una detenció, però diàriament pateixo violència psicològica veient com està la gent.
Quants casos tenen entre mans?
A la PAC, on només ens n’arriba una part, gestionem unes 40 ordres de desnonament a la setmana de famílies de Badalona.
Els governs municipals podrien fer més del que fan?
En el cas de Badalona, els vam advertir que el tema explotaria i no ens van escoltar. Ara volen buscar solucions i tot són presses, però la realitat és que a Badalona no hi ha ni un pis social lliure. Som crítics, però és cert que els ajuntaments estan molt limitats.
Què sent quan escolta dirigents d’entitats bancàries que afirmen que els desnonaments són una llegenda urbana?
Els mitjans de comunicació ens haurien d’ajudar a pressionar el poder judicial perquè faciliti les veritables dades, perquè no hi manera. Qui afirmi que no hi ha desnonaments, que ens acompanyi un dia a nosaltres.
Les administracions estan oferint sempre una alternativa?
No. Hi ha gent que es queda al carrer i que se l’obliga a ocupar. La manca de respostes obliga la gent a intentar sobreviure. L’habitatge és una necessitat bàsica. Si me’l treus, m’hauré de buscar la vida.
Per què el van detenir dilluns?
Perquè la PAC està molestant massa el sistema, els fons d’inversió, la banca…
Anaven per vostè?
Jo vaig fer el paper de mediador i molts testimonis en donen fe. Intento que ningú posi la mà a sobre d’un policia, que no hi hagi disturbis, que es vegi els policies com uns treballadors. Però m’assenyalen amb el dit dient “agafeu aquell”. De fet acabem denunciats els dos caps de l’organització: Armonía Díaz i jo.
Va passar una nit a la comissaria dels Mossos. Va rebre alguna mostra de solidaritat?
I tant. Un cop a la comissaria, alguns policies em van fer arribar missatges d’ànims. Per mi el mosso d’esquadra és un treballador i la gent no es pot fer càrrec de sota quina pressió treballen. Soc capaç d’abraçar el mosso que em va colpejar.
D’on sospita que ve l’ordre de detenció?
D’algun alt comandament de la policia que sembla que té algun problema, forçat pel poder econòmic.
De què l’acusen?
De violència contra la policia, lesions i desobediència. Jo no vaig aixecar la mà a ningú.
Vostè denunciarà algú?
Denunciaré les agressions que vaig patir [mostra grans blaus a les cames].
Com creu que acabarà el seu cas?
Té pinta que acabaré a la presó. Em poden caure fins a sis anys. Crec que voldran desmuntar una organització que està molestant, però no saben que la PAC no soc només jo.
Ara actua amb més por?
Ni parlar-ne. Això és el que no aconseguiran. Si cal faré la revolució a la presó.
Té fills?
Una filla que és guàrdia urbana i que em dona suport. Si entro a la presó ho sentiré per la meva família, però també per la resta de famílies que mirem d’ajudar. Si jo pogués demanar un desig, demanaria que tothom visqués a la seva pell un desnonament durant dues hores. Aleshores les coses canviarien.




#OCUPACIÓ no és USURPACIÓ – 2018-02-13 dimarts 9:40h- Ciutat de la inJustícia- Solidaritat amb Carmen i els seus fills

Solidaritat amb Carmen i els seus fills!

Dimarts 13 febrer 9:40 h. Ciutat de la Justícia. Gran Vía, 111 l’H. <M>Mercat Nou.

O si anem juntes: 8:45 h <M>Llucmajor.

Carmen té una demanda per usurpació de la SAREB.

No és usurpació

Si Carmen es queda ens quedem totes!

Prou criminalitzar families amb delictes penals!




La nociva precarietat a l’habitatge: càstig judicial “exemplar” per a famílies obligades a ocupar.

En els darrers temps estan entrant en el jutjats centenars de demandes contra famílies la única culpa que tenen és que la precarietat econòmica les deixa fora del mercat lliure de l’habitatge ( 98,5% de la ciutat). No tenen ni perfil financer per comprar o llogar un habitatge i es veuen obligades a ocupar habitatges principalment de bancs que tenen milers de pisos buits de la seva propietat.

Els bancs han canviat l’estratègia en els darrers temps. enlloc de demandes civils per ocupacions… presenten demandes penals per usurpació. Aquesta figura és molt controvertida doncs, els piso dels bancs, no són habitatges habituals de ningú i per tant no és una usurpació. Però com la via penal es més ràpida, en aquest clima securitari i de por contra els ocupes que han creat els mitjans de comunicació, opten per aquest camí que té una resolució més ràpida si el jutge accepta la demanda… cosa que no sempre passa. Es donen sentències diferents per fets assemblats.

La demanda penal SÍ que té conseqüències greus per a la família amb petits que ocupa un habitatge. I especialment greu per al grup d’immigrants amb procés de regularització de la seva nacionalitat o estada legal al país. Han hagut sentències fins i tot amb multes – a famílies sense recursos- o penes de presó en cas de no pagar que a més suposen que els tràmits d’estrangeria queden congelats per molts anys.

Els cassos que us presentem són suficientment èxplicits de com els drets humans són trepitjats per entitats financeres tant privades com públiques. Demanem solidaritat!

El caso de Carmen y sus dos hijos menores.

  • La Carmen tiene una demanda por usurpación de la SAREB en un juzgado de la ciudad de Barcelona.
  • El juicio se ha suspendido diversas veces por intermediación de los servicios de vivienda – SIPHO- de la ciudad. La idea es que Carmen consiguiera un alquiler social con una renta acorde con su situación económica y familiar. Parecía que la Sareb – Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria – accedía al acuerdo pero finalmente no ha suspendido la demanda y se vera este martes díoa 13 de febrero del 2018.
  • Posibilidades sobreseimiento, porqué no es un delito de usurpación, sentencia a favor del Banco Malo – pagado por todos- para el desalojo inmediato y posibilidad de multa que pueden llegar a varios miles de euros. Un sinsentido absoluto.

Los hechos:

La Carmen llego 2009 al país, procedente de Latinoamérica. Es argentino-peruana y tiene una unidad familiar monoparental de dos hijos: el mayor con problemas de salud pero muy inteligente y una hija pequeña de 4 añitos que es un Sol rebelde.

Vive en el distrito de Nou Barris y desde que llegó lucha por tirar adelante su familia en trabajos en negro…. quién ocupa no la contrata para no pagar impuestos. Hace un tiempo ya tiene un contrato legal de trabajadora doméstica que le obliga a pagarse los autónomos pero le deja un pequeño margen de dinero que sólo da para sobrevivir pero no para pagar un alquiler. Está esperando los trámites de extranjeria para residencia definitiva.

Nunca tuvo una situación económicamente holgada para que nadie le quisiera alquilar un piso. Ha vivido en habitaciones hata encontrar el piso que ocupa pero que es querida por sus vecinos.

Una sentencia contra ella, destruiria una mujer que ha hecho un esfuerzo enorme por sacar adelante sus hijos, y dar su esfuerzo al país que la acoge. Una sentencia contra ella, la pondría a ella y a sus hijos en una situaciónmuy delicada y aún más precaria y más sufrimiento.

Hace falta esto para que la Sareb gane unos miles de euros más por una vivienda de un barrio obrero?

Barcelona, 11 de febrero de 2.018

Associació 500×20 El lloguer públic i assequible.

El Cas de Gabriel i Rosalía.

  • Sentència penal de la Audiència Provincial de Barcelona: Abandonar l’habitatge en un mes i multa-pena de 180 € a cadascú. A raó de 1 dia de cárcel per cada 2 €.
  • Familiars que hi conviuen: Una filla i 2 netes de 3 anys i 4 mesos respectivament.

Els fets:

En Gabriel va arribar a Espanya al any 2.004 procedent de la República Dominicana. A l’any 2.007 va arribar la seva dona.

En un principi vivien al carrer Almansa del barri de Verdum en règim de lloguer fins que al 2.008 es van hipotecar amb Catalunya Caixa i es van anar a viure a Trinitat Vella. Pagaven 1.100 d’hipoteca, tots dos treballaven.

En el 2011, en no poder pagar l’hipoteca doncs tots 2 estaven a l’atur son desallotjats del seu domicili i se’n van anar a viure a Santa Coloma de Gramanet amb la seva filla que estava en règim de lloguer.

En el 2014 la situació econòmica de la família es molt precària i en no poder pagar el lloguer decideixen ocupar tots plegats una vivenda buida de banc al Turó de La Peira.

Als 7 mesos de viure allà els arriba una demanda penal que perden en el jutjat d’instrucció. El seu advocat apel·la i el cas entra a la Audiència Provincial. En el mes de maig de 2017 el Provincial dicta sentència i es condemnat.

Actualment està a la espera de que, en no haver entregat l’habitatge el jutge dicti diligència de desnonament.

Les claus del cas:

Com es pot comprovar aquesta família mai ha tingut un habitatge estable en no ser solvents econòmicament segons les lleis dictades pels mercats.

Les institucions públiques no s’han preocupat d’una unitat familiar amb menors que no tenien on viure i no li van oferir una alternativa.

Com queda demostrat en Gabriel i família han hagut d’ocupar un pis en desús de la banca per necessitat i no amb la intenció d’apropiar-se d’aquest ben, per lo tant no es culpable del delicte de usurpació tal i com aseberen els jutges.

Les conseqüències de ser culpat de delicte no son tan sols les descrites a la sentència. Altres conseqüències derivades son els antecedents penals que poden obstruir processos relatius a la immigració o l’accés a la funció pública.

Barcelona, 4 de Juny de 2.017

Associació 500×20 El lloguer públic i assequible.

+++ MÉS INFORMACIÓ +++


 




Apisonadora constitucional PP+C’s+PSOE-psc contra el artículo 47 del derecho a la vivienda

Recientes leyes y recursos hunden cualquier esperanza de los precarios con el artículo 47

En un ejercicio de aplastamiento, en las últimas semanas, los partidos PP, Ciudadanos, UPN y PSOE han agravado de las leyes y ordenamientos, y mediante recursos han anulado leyes autonómicas de algunas comunidades que mejoraban el tratamiento de la precariedad de la vivienda de muchos hogares humildes.

En resumen son:

  • A iniciativa de Ciudadanos con apoyo de PP+UPN se agrava la LEC (Ley de Enjuiciamiento Civil), el  Código Penal y la Ley de Seguridad Ciudadana- Ley Mordaza contra las ocupaciones de viviendas en general, llamadas delito de usurpación. Se incluyen en el ámbito del juicio rápido y se endurecen las penas previstas y garantizan el cumplimiento íntegro del castigo. C’s y PP aprueban en el Congreso que las ocupaciones de inmuebles se resuelvan en juicios rápidos.
  • PP y Psoe se alían para tumbar una propuesta de Unidos -Podemos sobre pisos sociales de la Sareb. Aunque se preveía el apoyo de los socialistas a esta iniciativa de Podemos y confluencias en un asunto tan relevante como la vivienda y la gestión de los miles de pisos vacíos en el país, la realidad ha sido otra. PSOE se ha aliado con PP para aguar la propuesta y dejar en la práctica a discreción del PP el uso de los pisos de la SAREB para vivienda social. Se proponía obligar a la Sociedad de Gestión de Activos procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb), el llamado ‘banco malo’, a ceder su parque inmobiliario al Fondo Social de Viviendas y promover un “registro de viviendas vacías y desocupadas” que actualmente son propiedad de los bancos. Todo ha sido en vano, en el Parlamento español ha funcionado la apisonadora para evitar problemas a la banca.
  • El Tribunal Constitucional del Reino de España ha tumbado leyes autonómicas que pretendían poner un poco de justicia, sólo un poco, en el asunto de la protección de los hogares en riesgo de exclusión residencial. El Tribunal Constitucional ha admitido a trámite y, consecuentemente, ha suspendido cautelarmente la Llei del derecho a la Vivienda para personas en riesgo de exclusión social del Parlament de Catalunya para evitar desahucios, ayudar a hogares endeudados y ampliar el parque público de vivienda. Igualmente ha suspendido la Ley de las Cortes de Aragón que obligaba a los bancos a ceder sus pisos vacíos. El PP tumba des del Tribunal Constitucional les lleis catalana i aragonesa contra els desnonaments.

….




El PP tumba des del Tribunal Constitucional les lleis catalana i aragonesa contra els desnonaments

  • El TC també suspèn la llei de voluntats digitals i la llei contra els desnonaments.
  • El Constitucional suspende la ley aragonesa que obliga a los bancos a ceder pisos vacíos

El TC suspèn la llei de voluntats digitals i la llei contra els desnonaments.

El Tribunal Constitucional ha admès a tràmit i, conseqüentment, ha suspès cautelarment la Llei de voluntats digitals –que regula la vida digital de les persones mortes- i la Llei de protecció del dret a l’habitatge per a persones en risc d’exclusió social, aprovada al Parlament per evitar desnonaments, ajudar famílies endeutades i ampliar el parc públic d’habitatge.

El govern espanyol va aprovar per Consell de Ministres el passat 29 de setembre presentar els recursos d’inconstitucionalitat contra aquestes dues lleis, i també contra la Llei de l’Agència Catalana de Protecció Social que el TC també ha tombat aquesta setmana.

La llei contra desnonaments, aprovada el desembre de 2016 al Parlament, fitxava instruments alternatius per donar resposta als punts de la llei anterior suspesos també pel TC el maig de 2016. Concretament, àmbits que fan referència a la mediació, el lloguer social, les expropiacions de l’ús de pisos en cas de necessitat d’habitatge en municipis de demanda acreditada.

El govern espanyol va aprovar els recursos d’inconstitucionalitat contra les tres lleis a finals de setembre. En aquell moment, el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va explicar per què havien recorregut la Llei de voluntats digitals. Segons va argumentar, des del govern espanyol havien sol·licitat l’obertura de la comissió bilateral per tractar “aspectes tècnics d’aquesta llei” però la Generalitat no va respondre a la sol·licitud. Per tant, el govern espanyol va recórrer al TC perquè va entendre que no hi havia “voluntat d’acord” per part de l’executiu de Carles Puigdemont.

Tribunal Constitucional Foto: José M. Gutiérrez

El Constitucional suspende la ley aragonesa que obliga a los bancos a ceder pisos vacíos.

cadena ser

El Tribunal suspende esta norma de forma automática, sin entrar al fondo del asunto, ya que está obligado al tratarse de un recurso presentado por Gobierno, que considera invadidas las competencias que son del Estado. El alto tribunal ha dado traslado de la demanda al Congreso de los Diputados y al Senado, así como a la Diputación General y a las Cortes de Aragón, que dispondrán de quince días para personarse en el proceso y formular las alegaciones que consideren convenientes.La norma que fue aprobada en diciembre de 2015 para combatir la pobreza energética y garantizar el acceso a la vivienda y contempla aspectos como la suspensión de los desahucios en situaciones de vulnerabilidad o la obligación de la cesión de viviendas desocupadas por parte de las entidades bancarias.

Quedan en suspenso los siguientes artículos:

Artículo 1: Inembargabilidad de las prestaciones económicas de carácter social. Las prestaciones económicas de colectivos en riesgo de exclusión social, sin recursos o necesidades de alimentación, que carezcan de medios económicos suficientes se declaran inembargables.

Artículo 9: Suspensión de los lanzamientos en situación de especial vulnerabilidad. Hasta que se ofrezca una alternativa habitacional por parte de la administración, quedarán en suspenso los lanzamientos en los procesos judiciales o extrajudiciales de ejecución hipotecaria cuando la vivienda habitual de persona se encuentre en supuestos de especial vulnerabilidad.

La situación de especial vulnerabilidad deberá estar fundada en circunstancias tales como la edad, miembros de la unidad de convivencia, discapacidad, dependencia o enfermedad, exclusión social, víctimas de violencias machistas o circunstancias que afecten a los derechos humanos, económicas, situaciones de desempleo, así como otras de naturaleza análoga

Artículo 12: Cesión y uso de viviendas desocupadas. Las entidades financieras, las sociedades inmobiliarias bajo su control y la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria, SA, deberán poner a disposición de la Administración de la Comunidad Autónoma de Aragón las viviendas, ejecución hipotecaria, de pago o dación en pago de deudas con garantía hipotecaria, cuando el parque de viviendas sean insuficientes para dar adecuada respuesta a las necesidades de alojamiento de personas.


 




Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

D’aquella pols, vénen aquests fangs

Portem mig any llarg des de l’inici de les primeres reunions per construir a la ciutat de Barcelona el Sindicat de Llogaters i Llogateres. Per part de la nostra Associació ha estat sempre un dels reptes més importants l’organització dels llogaters. En els anys de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan tots els focus mediàtics mostraven el naufragi hipotecari, érem de les poques veus a la conurbació barcelonina que vam fer costat a les llogateres dins la defensa del dret a l’habitatge de tothom…. Fèiem una lluita unitària que continuem practicant avui dels hipotecats que poden perdre l’habitatge però també del precariat se les té amb la propietat, les habitacions llogades o la ciutadania que ocupa vivint en un estat continuat d’angoixa.

Des del 1985, quan la LAU – Llei d’Arrendaments Urbans- i el ministre Boyer va acabar amb la protectora llei franquista dels lloguers de renda antiga, les continuades reformes legislatives perseguint al “inquilino moroso profesional” van destruir el lloguer. Aquestes reformes sempre venien acompanyades d’un discurs hipòcrita sobre “el foment del lloguer”. En realitat, passava el contrari: al 2009 el nostre país va arribar a tenir el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat (*1). Aquell estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa a l’estat espanyol, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica. La propietat es convertia en una dictadura on els contractes de lloguer eren i són una munyidora permanent d’extracció rendista professionalitzada del incaut llogater (*2). I a més, el discurs “del foment del lloguer”, permetia i permet, que els ajuts fiscals a la propietat multipliquin per 30 als rebuts pels llogaters – 1 euro de cada 30 van a la propietat-. (*3)

el nostre país tenia el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat. Aquest estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa de la LAU, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica.

Així doncs, no és d’estranyar que en aquells dies de “vino y rosas” tothom va entendre que “mejor comprar una casa que tirar el dinero alquilando”. La LAU junt a la VPO – Vivienda de Protección Oficial-, beneïdes per PPsoe+CiU+PNV i ara C’s, van ser la incubadora de la societat dels propietaris i de la bombolla immobiliària i la llegenda continuara fins que la derogació de la LAU faci trontollar aquest principi ibèric. Podem afirmar sense error que la LAU i la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil- s’han convertit en les eines per desallotjar el nostre veïnat pobre intercanviat-los, en un procés de gentrificació, per rics compradors de segones o tercers residències o turistes en el hub global en que està immersa Barcelona. D’aquella pols venen aquests fangs on la llei neolliberal – LAU – permet negocis ràpids i sucosos a costa de l’afal·lera inversora estrangera a la ciutat que al 2015 quasi va igualar el total del pressupost de l’Ajuntament per a la ciutat.

Dos apunts més: des del punt de vista residencial Barcelona no és una ciutat europea. El mercat regulat, es a dir, el parc d’habitatge de titularitat pública no arriba al 1% dels 820.000 habitatges en una de les ciutats de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt de lloguers: 32%. Són majoritàriament un guetto amb continuats problemes de convivència i control com ho denuncien moltes de les comunitats de llogateres a les que hem donat suport aquests anys. Aquesta gestió dels habitatges, per part de del PMHB – Patronat Municipal de l’Habitatge- i el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, ha ajudat a la mala imatge dels habitatges socials i a la gentrificació de la ciutat . Tornant a les xifres, si sumem als poc més de 6000 habitatges del PMHB, els anomenats pisos socials propietat dels bancs, església catòlica i particulars de la Bossa d’habitatge social… arribem en prou feina al 1,5% . Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Un segon apunt: sense una radiografia exacta del repartiment de la propietat immobiliària de tota la ciutat en els 820.00 habitatges que la composen serà difícil desplegar les mesures legislatives més adients que necessita la ciutat. Tot fa pensar que l’actual equip de Govern de l’Ajuntament ha iniciat tímidament un mapa d’habitatges buits. Repeteixo, habitatges buits, no parlem d’un veritable mapa de la propietat. És una vergonya, després de 40 anys de “democracia“, en un dels països on la propietat immobiliària té un pes tant important en l’economia, que no hi hagi un cens creuat de la propietat… bé potser és la manera d’emmascarar el frau sistemàtic dels rendistes sobre els impostos directes a la riquesa( frau en el que han col·laborat les successives administracions). Sense conèixer la radiografia immobiliària m’atreveixo a afirmar que una bona part de la propietat està en petites mans però aquesta nova bombolla inversora que vivim concentrarà la propietat en una poques SOCIMIS que van néixer legislativament per aquesta raó de les mans del PPsoe. (*4)

Enriquits, subvencionats i defraudadors

Aquest subtítol no està redactat per a ser cridaner sinó per focalitzar l’objecte real contra el que lluitem les llogateres a Barcelona.

Una gran part dels diners es creen en l’enginyeria financera no a la productiva, en el que els economistes clàssics diuen “ingressos no guanyats pel treball sinó per la possessió d’un títol“. Més del 70% dels préstecs bancaris són al sector immobiliari o béns arrels – real state-. El valor d’un edifici d’habitatges o oficines val el que el banc està disposat a finançar. I són els bancs comercials els que determinen la quantitat de crèdit que autoritza el BCE – Banc Central Europeu- i no a l’inrevés.

La Reserva Federal i després el BCE, en els darrers anys, han creat del no res milers de milions d’euros – quantitative easing– comprant actius immobiliaris a la Banca per buidar els seus balanços d’actius tòxics “enriquint les entitats financeres amb diner fresc“. Aquest programa de compra massiva de deute titulitzat del BCE – no és un préstec a interès al banc, és el BCE que està comprant deute – és el que ha permès a la banca, amb aquest diner fresc a la guardiola, llençar-se a  la compra massiva de béns arrels (*5) mitjançant el fons voltors apalancats a paradisos fiscals. Primer van ser els Blackstone (Anticipa Real State) des dels USA – inventors del quantitative easing- i després tots els fons d’inversió establerts al paradís fiscal de Luxemburg que arriben a Barcelona comprant la morralla hipotecaria, edificis sencers, hotels, centres comercials… I no deixem de banda les SOCIMI (*6) espanyoles participades per la Banca quasi al 100%. Aquest monstre determina la classe d’economia que hi haurà a la ciutat en els propers anys. Són els que creen els diners, són els que diuen qui té crèdit i que és el que no en té. Encara que tard els nostres conciutadans més rics s’afegeixen després a la festa. I no oblidem els turistes que en el deliri inversor són els convidats de pedra que arriben amb “el low-cost” com molts dels nostres compatriotes fan en altres contrades. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor.

Com el 98% del mercat de lloguer de la ciutat es lliure, sense restriccions, està abonat el terreny perquè el procés d’expulsió del veïnat més pobre es faci real a la finalització de qualsevol contracte. Tot i així, els enormes avantatges fiscals per als propietaris serveixen per justificar el discurs hipòcrita del “foment del lloguer” de manera que propietaris físics com jurídics – SOCIMI, – “estan subvencionats en tots els conceptes“: despeses, manteniment, etc i s’apliquen igualment una amortització anual de la seva propietat.

La mesura que es vol introduir al “Plan estatal de Vivienda 2017-20” (*7) de subvenció de lloguers fins a 600 euros- o 900 si són joves-  ni tant sols es aplicable a ciutats com la nostra. Els ajuts al lloguer per a famílies sense recursos són en realitat ajuts al propietari perquè cobri el rebut, que no ens vinguin amb excuses! Són inflacionistes, els propietaris saben qui els pot cobrar (*8). Els donen les comunitats autònomes i el llogater no arriba ni a veure els diners per evitar que els malgasti en menjar. El PP els va criticar al PSOE quan van aprovar els ajuts a l’emancipació de joves però tot sembla que aquest Pla estatal tirarà endavant amb 28 vots a favor i 8 abstencions com senyalitza EL PAIS en la seva noticia. Com és possible…. l’esquerra no hi ha votat en contra a la Comissió? (*9)

Tot i les descomunals avantatges “el frau fiscal” en el mercat del lloguer és enorme sobre tot en el petit propietari. Donem fe del que diuen els portaveus de GHESTA – sindicat dels inspectors d’Hisenda – que expliquen com any rera any l’ocultació de lloguers supera els 3000 milions d’euros. Molts dels desnonaments de llogaters que ens arriben tenen contractes no declarats perquè la fiança no està registrada. Per què no es subvenciona el lloguer en el IRPF? La desgravació fiscal al llogater és opaca a la propietat i, al mateix temps, delata als defraudadors quan es creuen els descomptes dels llogaters i la declaració de la renda dels propietaris.

assemblea presentació Sindicat Llogaters al Casinet de Hostafrancs

Un moment dolç de la mobilització social pels drets dels llogaters

La situació s’ha agreujat a tota Barcelona no només per la pujada desmesurada de preus i l’enorme quantitat de desnonaments de lloguer i precari. També han desaparegut els cartells de lloguer d’habitacions als locutoris, un desesperat refugi habitual per a famílies i ciutadans amb moltes dificultats. Finalment el estrenyiment de l’oferta de lloguer en tots els segments (torna a ser rendible la venda) fa molt complicada la gestió dels 44.000 contractes de lloguer que com a mitja es renoven cada any a la ciutat. Als barris més perifèrics no poden deixar de recordar la gran bossa d’habitatges ocupats per llars que no tenien altra alternativa per viure aixoplugats.

El que la nostra associació no va aconseguir al llarg dels anys de la bombolla ara és possible pel cúmul de circumstàncies esdevingudes i explicitades en aquest document. En aquest panorama, l’arribada “dels millennials” – generació NO CREDIT NO DEBT- i les especials circumstàncies del turisme a determinats barris a fet sorgir la idea de la defensa dels llogaters. La constitució fa uns dies del Sindicat de llogaters, en la qual estem implicades vàries entitats, farà donar un salt qualitatiu a tota la ciutat. Però no ens serà gens fàcil doncs el marge legislatiu no permet gaire alegria. Haurem de treballar la denúncia de que quasi tots els contractes de lloguer són en realitat abusius doncs són d’adhesió i moltes clàusules que contenen també són abusives. Però serà el treball barri a barri, carrer a carrer, el que permetrà l’autorganització de les llogateres en problemàtiques que molts cops són diferents entre barris com el Raval amb una pressió turística brutal o la zona nord de la ciutat amb l’index més alt de desnonaments de la ciutat i del país.

Estem parlant doncs de la territorialització de la lluita però també de la personalització, del coneixement mutu, etc…. El sindicat haurà de conviure doncs entre una estructura centralitzada que permeti aixoplugar les forces però al temps sumi les sinergies de cada barri que generem les organitzacions barrials coneixedores del teixit associatiu i de les complexes trames urbanístiques i habitacionals que genera la conurbació barcelonina. Aquests serien doncs en la meva humil opinió els reptes organitzatius del Sindicat de Llogaters: estructura centralitzada, consell d’entitats de suport, territorialització de la lluita, sinergies transversals i verticals entre barris, entitats i sindicat. Ningú s’ha de dissoldre perquè ha arribat el Sindicat. El Sindicat de Barri del Poble Sec ha fet una aproximació encertada de tot plegat:

Hi ha un repte més que volia deixar per al final. La creació del sindicat no pot convertir-se en una eina per separar la ciutadania en problemàtiques diferents segons l’accés a l’habitatge: hipotecats, llogateres i ocupes. El que ha demostrat aquesta crisi és que un hipotecat pot convertir-se en llogater i després en un ocupa. Ni podem permetre episodis on hipotecats fan contractes il·legals a llogaters que els paguen els rebuts de la hipoteca o permetre la criminalització de l’ocupació o el desnonament de famílies d’habitacions o infra-habitatges. Això ho haurem de combinar amb un treball de pressió i acompanyament barrial sobre el sistema dels Serveis Socials i emergències municipals que permeti el millor tractament possible a les llars en risc habitacional. El mapa el·laborat pel Poble Sec mostra una rica complexitat que no pot ofegar-se en una estructura vertical massa centralitzada del Sindicat ni oblidar que les associacions de veïnes i molts casals de barri són centres que ajudaran en la tasca del dret a l’habitatge digne a Barcelona.

El manifest fundacional del Sindicat de Llogaters és lo suficientment genèric perquè es permetin interpretacions diferents que poden conviure. Però la indefinició també pot ser un perill a mig termini. Haurem de bregar amb les diferències… avançar discutint, divergint i que les majories dels afiliats guanyin.

I com deia un tuit recent: Creemos que la labor de los sindicatos de inquilinas deben transcender de la de simples lobbies. (*10)

Salva TORRES, activista de asc.500×20


(1) López, Isidro – Rodríguez, Emmanuel, (2010), Fin de ciclo, Madrid -España, Traficantes de Sueños… pg.238 reseña 23

(2) Com en totes les generalitzacions hi ha l’excepció … en sabem de propietaris que són conscients de la funció social de l’habitatge
(3) Salva TORRES, 2016, Las ventajas fiscales para los arrendadores, 500×20.prouespeculacio.org
(4) Salva TORRES, 2016, Inquilinos precarizados, propietarios y fondos de inversión en conflicto, 500×20.prouespeculacio.org
(5) Europa Press, El balance del BCE rompe la barrera de los 4 billones de euros, Publicado 05/04/2017.
(6).Las SOCIMI – Sociedades-Cotizadas-Inversión-Mercado-Immobiliario.
(7) lamoncloa.gob.es Plan estatal de Vivienda 2017-20.
(8) nadaesgratis.es, Problemas del Nuevo Plan Estatal de Vivienda.
(9) elpais.com, El próximo Plan Estatal de Vivienda 2017-2020 busca impulsar el alquiler.
(10)


Manifiesto

Altres entrades que et poden interessar:

SÍ QUE ES POT! Marta Afuera …….. Podcast: Play in new window | Download | Embed  Aquesta setmana parlem de les persones que no tenen sostre, que no tenen una llar, que dormen al carrer, a caixers o sota un pont. Parlem de l’acampada instal·lada a la Plaça Catalunya de Barcelona per denunciar que […]

➡ 3 Desnonament!!!⬅ des de 8,30 hores . 3 FAMILIES DEMANEN la SOLIDARITAT DONCS VOLEN SER DESNONADES PER el BANC SATANder, la SAREB i un inversor que guanya diners comprant i lloguant pisos. Atents a suspensió o HORA !!!! ➡ 1 Desnonament!!!⬅ al Bon Pastor (S.Andreu) #BonPastor #SantAndreu Sandra y su família C/Mare Eterna, nº34 […]

Olvida la indefensión aprendida y demanda al Banco que te ejecutó la casa por daños y perjuicios!!! (José Ángel Gallegos – abogado). En un procedimiento ordinario no se puede ejecutar la casa sres. banqueros!! (Andrés Giordana – abogado) Gestionó esta interesante charla Carles Alonso – abogado Sala llena en el 12 Aniversario de nuestra Asociación […]

Perdone que se lo digamos: NO SEA ILUSO/A! Si usted va a contratar una hipoteca no le están haciendo un favor, USTED SE LO HACE AL BANCO. El negocio hipotecario y de derivados- titulizaciones y swaps- es el pastel más grande del negocio bancario en la creación de deuda de la nada. En España mueve […]

En abril del 2013, el Gobierno de Mariano Rajoy, de profesión registrador de la propiedad, aprobaba una nueva reforma de la Ley de Arrendamientos Urbanos – LAU- dentro de la Ley 4/2013, de Medidas de Flexibilización y Fomento del Mercado del Alquiler de Viviendas, que entró en vigor el 6 de junio de 2013. En […]

Després d’alguns mesos de debats i més d’un any de treball en comú entre diverses entitats a escala estatal, entre elles Plataforma de Personas Afectadas por la Hipoteca de la Comunidad de Madrid-PAH Madrid, Associació pel lloguer públic i asequible-500×20, Associació pel Dret a l’Habitatge i pel Dret a una Vida Digna -PAH Girona Salt, […]

.- Les LLARS que van PERDRE el seu HABITATGE abans del 03/14/2013 PODRAN REVOCAR LA SENTÈNCIA i RECLAMAR DANYS al BANC. .- ÉS UNA SENTÈNCIA QUE AFECTA MILERS D’EXECUCIONS HIPOTECÀRIES .- La premsa lacaia ha amagat la seva IMPORTÀNCIA El 27 de setembre del 2017, el Tribunal Suprem -TS- dictava la inexistència de “cosa jutjada” […]

Los 4 partidos acuerdan modificar la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil – pactando un procedimiento express contra las ocupaciones de propiedades de personas físicas, administraciones públicas y de entidades sociales. No será el caso aún, de las propiedades de grandes tenedores. El acuerdo se firmará este martes 24 en el Congreso de los Diputados, […]

SÍ QUE ES POT! amb Marta Afuera el cas aziz… .. Els noms de Mohammed Aziz i del seu advocat Dionisio Moreno passaran a la història jurídica de Catalunya i d’Espanya perquè la sentència del Tribunal Europeu que tractava sobre l’execució hipotecària contra Aziz va significar una revolució al sistema judicial. Recentment s’han complert els […]

versión actual: abril 2018 Subasta en portal electrónico El proceso de subasta de vivienda habituales o otras residencias es un proceso farragoso, complejo para el común de los mortales, y muy doloroso para todo aquel hogar que pierde el bien sobre todo si es su vivienda. El proceso se ha revisado legislativamente diversas ocasiones y […]

PAHgranada-StopDesahucios y 500×20 hacemos un curso de titulizaciones hipotecarias, creación de dinero y derecho a la vivienda

El pasado 24 de marzo las activistas de PAH Granada-Stop Desahucios nos invitaron a realizar un curso sobre derecho a la vivienda especialmente dirigido a las problemáticas hipotecarias y del alquiler. Se hizo especial incidencia en la relación de las titulizaciones hipotecarias y su relación con la renta fija y la creación de dinero FIAT. […]




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.




2017-01-28 Barcelona no està en venda – hem estat amb el veïnat ocupant les Rambles.


.
.




Manifest: no ens faran fora! -no al turisme insostenible-

No ens faran fora!

abts

Barcelona i la seva població estan patint les conseqüències de la mala gestió que durant molts anys l’administració ha fet del turisme. El 2016 la ciutat ha acollit més de 30 milions de  visitants, una xifra que molts experts ja han titllat d’insostenible. Això ha portat Barcelona al col·lapse i qui ho paga som els veïns i les veïnes, que ens veiem forçades a marxar de casa.

Els Jocs Olímpics de 1992 van obrir la veda a la reconversió massiva d’edificis residencials en grans hotels, causant la desaparició de més d’un miler d’habitatges només al barri Gòtic. A partir del 2000, els habitatges d’ús turístic (HUT) deixen de ser un fenomen aïllat a Ciutat Vella i comencen a guanyar terreny en barris adjacents com l’Eixample, Sant Antoni, el Poble Sec o Gràcia, provocant que en pocs anys la ciutat hagi passat de tenir poc més de 800 pisos turístics a prop de 20.000 i fent desaparèixer quasi 20.000 habitatges. Un pis turístic més, una  família menys.

En els darrers cinc anys els lloguers que més han pujat són els de les àrees on es concentra més oferta turística, Ciutat Vella, Eixample i Sagrada Família, on ja no es troben pisos per menys de 1.000 €/mes, obligant famílies senceres a deixar casa seva per marxar cap a barris perifèrics o fins i tot fora de la ciutat. La destrucció del parc de lloguer i la catifa vermella que Barcelona ha posat als inversors està provocant una pèrdua brutal de població. Actualment, al barri Gòtic i a la Dreta de l’Eixample ja hi ha més llits per a turistes que per a habitants.

És imprescindible aturar el creixement turístic i preservar l’habitatge, juntament amb els equipaments sanitaris, educatius i socials i el comerç de proximitat per garantir els serveis necessaris per al veïnat, així com l’activitat econòmica productiva no especulativa.

És necessari i urgent regular el sector turístic perquè, malgrat la moratòria que l’Ajuntament va instaurar al juliol de 2015 i que fins ara ha frenat  l’atorgament de llicències per a hotels i apartaments turístics, al març ja es podrien concedir noves llicències a Gràcia, a l’abril al Poble Sec i al juliol a tot Barcelona.

Cal una intervenció pública ferma i valenta. El Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) ha de contribuir a garantir el dret a l’habitatge dels barcelonins i barcelonines. Malauradament el projecte presentat pel govern municipal és insuficient. Tot i congelar el creixement en algunes àrees, en deixa d’altres obertes a l’especulació i permet el creixement de places turístiques al conjunt de la ciutat. El text actual podria autoritzar la construcció d’entre 80 i 120 nous hotels a Barcelona, portant a un total de 190.000 places turístiques i superant la població total de Nou Barris.

Les persones i entitats que signem aquest manifest reclamem al govern municipal i als partits de l’oposició que treballin junts per aprovar un PEUAT més restrictiu, que reverteixi el procés d’expulsió de veïnat i eviti replicar-lo a més barris, que impliqui un decreixement real de l’activitat turística i faci avançar cap a l’extinció dels HUT a la ciutat.

Els partits que no apostin per un PEUAT realment restrictiu seran responsables de l’expulsió del veïnat i de la destrucció del teixit comercial i productiu de Barcelona.

Ens hi estem jugant la ciutat. Volem viure als nostres barris. Volem viure a Barcelona.
No ens faran fora!

> +++ INFO a >>>

 




manifest: Barcelona no està en venda

La nostra associació 500×20 s’ha adherit al manifest promogut per la Federació Associacions de Veïns i  Veïnes de Barcelona, juntament amb altres entitats de la ciutat.

ocupemrambles28gener

Barcelona no està en venda

Durant els últims 40 anys Barcelona s’ha anat construint amb errors i encerts presidits per dos factors fonamentals: d’una banda l’especulació immobiliària i, de l’altra,  la lluita dels barris per una ciutat digna i cosmopolita, que atresora una llarga història per a la supervivència de la ciutat i la seva gent.
Barcelona està en venda. En l’última dècada, el fenomen especulatiu ha adquirit una dimensió global, impulsat pel capital financer i la complicitat de les elits polítiques de Madrid i Catalunya, que volen transformar la ciutat en un gran negoci.
Aquesta cobdícia no té fre i assistim a un agreujament progressiu de la situació. El model de gentrificació de la ciutat expulsa al veïnat dels barris, fomentant la sobre-explotació turística de Barcelona com succeeix a altres ciutats. Conseqüències d’aquestes polítiques que trobem en aspectes fonamentals de la vida quotidiana de la ciutat.
Per aquests motius, denunciem i reclamem:

  • En lloc d’un volum de turisme acceptable i respectuós amb la convivència veïnal, tenim un model de turisme massificat promogut pels grans operadors turístics.
  • Tenim uns llocs de treball precaris, mal remunerats, sense drets laborals i amb retallades dels drets socials que fan imperiosa la derogació de les reformes laborals i de jubilació, així com la implementació de mesures de suport a la lluita contra l’atur.
  • L’accés a l’habitatge digne i assequible per a tothom és inexistent a la ciutat. El veïnat és expulsat per la pujada de preus del lloguer. Cal aturar els desnonaments i els desallotjaments d’espais socials per la força.
  • Volem l’espai públic per gaudir de la ciutat i conviure, no per fer negoci.
  • Cal aturar la destrucció del comerç de proximitat, que es substituït per botigues de records i per grans cadenes de moda i d’alimentació.
  • Cal aturar la destrucció del medi ambient per la contaminació que generen els vehicles privats i els creuers del port i promoure el transport públic eficient i no contaminant, i els mitjans alternatius com la bicicleta.
  • Solidaritat amb el barris mes empobrits per tal de reduir dràsticament les desigualtats socials.
  • Polítiques actives i decidides d’igualtat de gènere.

En un context de retallades en la sanitat, l’educació i l’assistència social, de saqueig a la guardiola de les pensions i d’increments abusius en les taxes universitàries, la cultura, la investigació i el jovent queden arraconats per una manca preocupant de visió de futur.
Davant d’aquesta situació, que porta al col·lapse de la ciutat, cal que les veïnes i veïns aixequem la nostra veu i ens organitzem, unint les nostres forces per barrar el pas als “enemics de la ciutat”.
Pel dret a viure a la ciutat, cridem a tothom a ocupar La Rambla.

El dia 28 de gener de 2017 a les 11h tothom a la Rambla de Canaletes.


Entitats convocants:

FAVB, Taula Veïnal d’Urbanisme de Barcelona, Observatori DESC , OACU, Desllogats, Assemblea 15M Sants-Les Corts, CGT Barcelona, Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), Som Paral·lel, Arquitectes Sense Fronteres, Territoris Oblidats, Plataforma d’Afectats per l’Hipoteca, CONFAVC, Associació 500×20 pel Lloguer Públic i Assequible, Crida Constituent, Centre Social de Sants, Associació Apropa’t, Col·lectiu d’Arquitectes Volta, Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), Cortsenques Dissidents de Les Corts, Ateneu Popular de Les Corts, Arran Les Corts, Assemblea 15M Sarrià-St. Gervasi, Col·lectiu Veïnal Germanetes Illa Verda, Grup Promotor del Sindicat de Llogateres i Llogaters, CASC (Coordinadora d’Acció Social Cortsenca), Assemblea Barri Esquerra de l’Eixample, Ecologistes en Acció de Barcelona, Resistència Clínic, AVV Poblenou, AVV Defensa de la Barcelona Vella, AVV la Sagrera, AVV la Satalia, AVV Joan Maragall del Guinardó, AVV Provençals de la Verneda, AVV Clot-Camp de l’Arpa, AVV Sagrada Família, AVV el Carmel, AVV Casc Antic, AVV Can Peguera, AVV Sant Andreu de Palomar, AVV Barceloneta, AVV Zona Universitària

INFO RELACIONADA>>>