2017: el experimento #VidaLaietana y el edificio 15-O ocupado en el 2011 en el barrio de Verdum.

Conversión de edificios a ALQUILER PÚBLICO Y ASEQUIBLE

Creemos necesaria la comparación de las dos experiencias, sobre dos procesos que pudieran haber tenido el mismo resultado pero el desenlace feliz sólo ha sido para el primero: #VidaLaietana . Esta entrada pretende poner en alerta a las entidades que luchamos por el derecho a la vivienda para no cometer errores que son dolorosos y costosos a largo plazo para familias y activistas. Nos referimos a la ocupación de edificios públicos, de inmobiliarias o de entidades financieras.

més de 300 persones muntaen una assemblea a la plaça de Verdum

El 15 de Octubre del 2011, en plena efervescencia del movimiento 15-M, se realizó una manifestación bajo el lema: l’indignació a l’acció … mobilització mundial. Había 3 columnas de colores y la verde reivindicaba el derecho a la vivienda. Un sorprendente dispositivo en que participó nuestra asociación llevó esa columna verde de + de 1500 personas en metro desde plaza Catalunya a NouBarris y ayudaron a ocupar un edificio que estaba vacío desde hacia años, en el barrio de Verdum propiedad de Cajamar. La alegría desbordante del éxito siguió al alojamiento de alguna de las familias que esperaban un techo en nuestro distrito en un momento en que los desahucios ya caían a plomo en el que sería el distrito más castigado del país.

Recién llegado a la alcaldia Xavier Trias, de CiU, en un discurso en el cercano parque de la Guineueta, dos días después, renegaba de esas prácticas anti-sistema. Se creo una asamblea de gestión del edificio y poco después llegaban los primeros problemas junto a nuevas familias por el efecto llamada. A la asamblea se presentaron los antiguos propietarios del solar donde en permuta tenían tres pisos. Junto a ello, la aparición de los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento y los Mossos de Esquadra primero camuflados y después en servicio oficial. Los Servicios Sociales y el responsable de comunicación de la Alcaldía rápidamente se pusieron en contacto asegurando su interés en buscar soluciones al conflicto

La asamblea tomó un portavoz para la prensa y televisión que llegaba ávida de las formas nuevas de lucha. Los conflictos dentro de la asamblea de familias, activistas y gente del barrio se dieron en varios frentes:

  • Los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento buscaron tener información de las familias para encontrar vías de comunicación y ayuda. Un sector de los ocupantes principalmente activistas se negó a ninguna negociación.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a respetar las viviendas de las familias que habían negociado con el constructor la permuta.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a abrir la posibilidad de negociar la compra del edificio por el Ayuntamiento, a precio de saldo a Cajamar, para convertir las viviendas en pisos sociales.
  • La Asociación de Vecinos de Verdum, en una profunda crisis desde hacía muchos años, nunca dio soporte a la ocupación y por lo tanto a contrabalancear una salida negociada. Igualmente La Coordinadora de Avv y entidades de Nou Barris tampoco quiso entrar en el conflicto social de denuncia que suponía aquella ocupación. El movimiento vecinal nunca entendió desgraciadamente la conversión de la vivienda como un objeto financiero en la crisis que se estaba cociendo en todo el planeta y la problemática de los desahucios que ya caían a plomo en el distrito
  • Si el movimiento 15-M que dio cobijo a la ocupación, permitió ver con simpatía la ocupación, los conflictos dentro del edificio, algún que otro incendio en uno de los locales y el enfrentamiento con algunos jóvenes del barrio malbarataron esa simpatía inicial.

Nuestra Asociación, defendió desde el inicio, que con el soporto del vecindario era posible una negociación pública de las condiciones de vida de las familias, la mayoría en paro y con niños. El proceso aunque complejo suponía de facto aceptar que las políticas sociales de vivienda  y servicios sociales  estaban fallando en muchos aspectos. Con los meses, los canales de comunicación se cortaron y las familias algunas con problemáticas complejas se quedaron a merced de las circunstancias.

Defendimos a ultranza la conversión del edifico en viviendas de alquiler público y asequible para lo cual el Ayuntamiento o la Generalitat debería comprar a precio de tanteo y retracto el edificio abandonado. No era una idea descabellada y seguramente hubiera dado una salida distinta a la constitución del Banco malo que ha sido un desastre financiero para el país. El sector mayoritario no estaba de acuerdo, en otras palabras quería vivir ocupando sin más y supuestamente consolidar esa ocupación.

Nuestra entidad para dar un vuelco a la campaña de prensa contra la ocupación que se inició vimos en los propietarios de la permuta una oportunidad para dar el vuelco. Aceptar su derecho a las viviendas de la permuta y demostrar que los “ocupas” respetábamos la propiedad de esas familias estafadas en la burbuja. Con el sector mayoritario no fue posible llegar a ningún acuerdo. No quisieron respetar esas viviendas y supuso un enojo importante en el barrio, porque eran una familia conocida, que provocó enfrentamientos con vecinos.

Nuestra asociación después de algunas semanas dimitió como portavoz de la asamblea por no tener un apoyo mayoritario y poco después abandonamos la asamblea del edificio porqué creímos que las decisiones tomadas no se correspondían con los objetivos iniciales. Las asambleas del 15-M de Nou Barris que se celebraron en la plaza contigua al edificio se fueron vaciando hasta que se decidió volver a la marquesina de la Vía Júlia.

Con los meses se iniciaron los conflictos entre familias y entre familias y activistas ocupantes del edificio, donde las asambleas interminables agotaban a gente poco acostumbradas a esas dinámicas. Los tímidos intentos de enraizar en el tejido asociativo después de lo acontecido se hicieron más complicados (1). Hubo un incendio. “Desaparecieron” partes estructurales y materiales de la obra que aún quedaban para acabar el edificio y un largo sinfín de problemas con el agua, la luz, etc. Seguramente no nos dimos cuenta de la magnitud del cambio de lo que proponíamos pero recientemente alguna familia en los medios de prensa, después de las recientes ocupaciones en la ciudad, han pedido la intervención en el sentido que propusimos hace 6 años: la conversión del edificio Almagro en viviendas sociales – alquiler público- del Ayuntamiento.

Una CRONOLOGIA DE LOS HECHOS:


Nuestra Asociación participó en la reivindicación de diversos colectivos de Barcelona para que el edificio de Via Laietana se convirtiera en alquiler publico. El acuerdo con el Ayuntamiento actual había inspirado nuestras propuestas con el edificio del 15-O de la calle Almagro:


(1) Blog del edificio Almagro – 15O- actualizado del octubre del 2011 al 2012.

(2) comunicat de premsa sobre acord amb equip Govern municipal.




LLoguer social: negoci privat o servei públic de qualitat?

La manca d’un veritable parc d’habitatge públic de lloguer l’ha reduït a un calaix de malendreços

El menysteniment d’aquest model ha estat una constant durant dècades.

Pisos buits, edificis en mal estat, finques mal administrades i l’aplicació dura de la LAU han estat els mals endèmics.

La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca fins ara.

Una declaració de principis.

Avui una tercera part de les llars de Catalunya viu al límit. No poden fer front a cap despesa extra que no sigui menjar o vestir i fins i tot això és complicat. No fa falta donar gaires dades. L’anomenat precariat, aquells ciutadans o llars que viuen en menys de 1000€ són majoritaris als carrers de pobles i ciutats de Catalunya.

De tots els drets robats en nom de la crisi, potser un dels importants és l’habitatge. Sense ell no hi ha projecte de vida (el 75% dels joves viuen amb els pares). Majoritàriament el nou precariat ja no viu en habitatges en propietat o el perdrà en els propers temps. En el mercat de lloguer la relació ingressos/ renda de lloguer ja fa temps que no guarda relació en una estructura salarial en espiral deflacionista. No és d’estranyar que el 70% dels desnonaments a Barcelona siguin per impagament de la quota del lloguer. Quan això succeïx cau sobre el llogater tot el pes dictatorial de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans). Una de les lleis més regressives d’Europa.

El mercat del lloguer és quasi 100% privat, controlat pel lobby del totxo, bancs i els API, que mantenen preus per sobre de la realitat social xuclant la sang als més pobres. Contradictòriament tots busquen “el lloguer segur” pescant en aigües turbulentes. Una contradicció insoluble en el mercat que acaba ajuntant als pitjor situats: els petits propietaris enfrontats a famílies en precari impossibilitades de pagar rebuts que superen el 50% de la renda disponible. En aquesta guerra entre pobres la LAU resolt a favor de la propietat. És un contracte privat, suposadament de lliure concurrència, on les lleis i la justícia fan prevaler la propietat sobre el dret a l’habitatge.

El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari. Si la Justícia, que es jutge i part, imposa les condicions del forts, l’Administració mira cap a l’altra costat adduint que en els contractes privats no si fiquen. Abans l’equip de Govern de l’alcalde Trias i ara l’equip de Colau saben que hi havia i hi ha un problema amb els desnonaments de lloguer a la ciutat comtal.

… El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari.

Algú té una solució habitacional estable pel precariat?

Les dades de la Taula del Tercer Sector, avalades per la mateixa Administració, indiquen que 70.000 llars a Barcelona necessiten un contracte estable de lloguer que no superi els 100€ de renda mensual. Tot inclòs. Aquest hauria d’esser l’abast mínim d’un parc d’habitatge públic a Barcelona que no existeix. Però que no existeixi no vol dir que avui 300.000 persones de la nostre ciutat esperen una solució malvivint mentre hi ha milers de pisos buits. Estem parlant doncs de 70.000 habitatges d’emergència social o, dit d’una altre manera, de lloguer molt assequible.

Els tenim, però no estan accessibles perquè interessos molt poderosos controlen el mercat. Guanyar el debat a l’opinió pública sobre la necessitat d’aquest parc d’habitatge no pot quedar circumscrit només a un problema de beneficència. Aquesta reducció en portaria a construir guettos als quals apartaríem als perdedors d’aquesta injusta societat.

No, nosaltres parlem d’habitatge públic de lloguer com un dret de qualsevol ciutadà, tant guany molt o poc, a un habitatge digne i assequible a les seves possibilitats raonades entorn del 20 al 30% de la renda disponible. Tothom paga impostos i tothom se’n beneficia dels drets ciutadans. Aquest és el debat necessari per a una opció estable econòmica, legislativa, jurídica i socialment. Senzillament és posar l’habitatge al marge del mercat.

Però necessitem una segona condició. No acceptem una aplicació restrictiva amb contractes temporals als quals estan subjectes actualment els llogaters, fruit de les modificacions legislatives del PPsoe a la LAU, que han convertit el lloguer en la particular dictadura de l’arrendador. No és possible un projecte estable de vida amb contractes de 3 anys renovables any a any.

Dret o beneficència. Habitatge protegit i llogater desamparat.

Barcelona té ara un parc d’habitatge social que en prou feina supera els 10.000 habitatges i ara sí que està ple. Alguns habitatges dotacionals de joves fins i tot han estat venuts a fons d’inversió privats (SOCIMI). En aquest petit parc d’habitatge el paper de l’Administració, en el nostre cas, el Consorci de l’Habitatge de Barcelona ha estat nefast durant décades.

Lluny de ser un model, el parc d’habitatge ha patit com mals endèmics els pisos buits, edificis en mal estat i finques mal administrades. La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca que ha primat la lògica del mercat privat, altres cops la beneficència i l’aplicació dura de la LAU.

El menysteniment del parc d’habitatges ha estat una constant durant dècades per part dels gestors públics. Aquests habitatges eren una molesta càrrega de la que calia desempallegar-se. I els llogaters eren beneficiaris, no d’un dret, sinó de beneficència i per tant sempre sospitosos d’enganyar. Hem arribat a situacions inversemblants amb habitatges buits per llargues temporades tapiats amb portes de ferro o, per contra, quotes de lloguer que han superat fins i tot al mercat privat. Les irregularitats en els cobraments dels extres o del manteniment han igualat al Consorci amb les pràctiques més dubtoses del mercat privat.

Molts cops l’habitatge públic s’ha convertit en una mena de barraquisme vertical on s’han ajuntat problemàtiques socials amb atur, famílies desestructurades, etc que reforçava d’una banda el caràcter exclusivament assistencial i, per un altre costat, una opinió pública en contra. Si l’habitatge social era mal vist, com un malbaratament de recursos, l’opció neoliberal, l’opció patrimonialista d’accés a l’habitatge es reforçava i reforçava encara més la bombolla immobiliària, que a fi de comptes era el que interessava

L’aposta del Govern Trias a l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat des de sempre va ser donar un paper dominant en l’habitatge social a les entitats del tercer sector i especialment a Càritas, organització catòlica en mans del Bisbat de la ciutat, reforçaran el caràcter assistencial del lloguer social i públic allunyant-lo encara més del seu caràcter de dret social bàsic. No és casualitat, que Càritas, rebi donacions de pisos dels bancs enlloc de cedir-los a l’Estat que els hem salvat amb els diners de tots. És un apropament cada cop més descarat al model anglosaxo i tatcherià. Per aquesta raó, nosaltres reivindiquem l’habitatge públic com un dret fonamental dels ciutadans i per tant un dret exigible a l’Estat. Té un nom: lloguer social universal.

… Aquests contractes de lloguer públic per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

(*)Caminem cap a un altre model possible…

Dins del marc legal actual, diversos advocats i urbanistes, així com sentències europees i estatals permetrien modificar els paràmetres en el que es mou la gestió de l’habitatge públic i social tant a la ciutat com al país. La Disposició Adicional Primera de la LAU permet establir un règim diferenciat als contractes de lloguer dels habitatges en alguna de les modalitats de promoció pública. Aquests contractes podrien no estar subjectes a la legislació en matèria civil i patrimonial.

En primer lloc, la seva adjudicació està subjecta a un procediment de concurs transparent en base a uns criteris preestablerts. En segon lloc, les rendes venen marcades per llei i finalment les condicions no són objecte de la suposada llibertat contractual civil. El lloguer públic s’aproparia més a la prestació d’un servei públic i, per tant, seria el desenvolupament d’una competència de l’Administració en matèria d’habitatge que donaria servei mitjançant els contractes subscrits amb els seus llogaters. Aquests contractes per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

Això és important, perquè en la venda a fons voltors del parc d’habitatge a Madrid o Barcelona, caldria preguntar si les garanties als llogaters no haurien d’haver estat incloses en els plecs de condicions de la venda. Aquest matis és fonamental doncs els concursos de compravenda no solament han estat mancats de transparència i concurrència en el cas de Barcelona, sinó que les condicions de prestació del servei públic dels habitatges socials estan avui en dubte. En el cas dels habitatges de joves, considerats equipaments dotacionals, afegirien encara més llenya a la discussió.

D’altra banda, els contractes de lloguer social estarien determinats per les lleis de protecció del consumidor en aquest cas d’un be fonamental com és l’habitatge. El Tribunal de Justícia de l’Unió Europea (TJEU) ha legislat profusament sobre la matèria en clàusules abusives com la revisió unilateral de les condicions dels contractes de lloguer social que podrien causar la pèrdua de l’habitatge habitual. Aquesta qüestió es podria judicialitzar en tant la revisió unilateral de les condicions podria resultar una posició d’indefensió del llogater. Aquesta circumstància ja ha succeït a l’edifici privatitzat de pg Urrutia. No són paraules doncs una sentència contra Alokabide ha permès aturar un desnonament per negar-se aquest a revisar una quota abusiva.

… Lloguer Social Universal.

Podria ser la signatura de nous contractes de lloguer objecte d’abús? S’han mantingut les condicions anteriors? La resposta en el cas de Colon Viviendas a Barcelona és no. Des del punt de vista de la jurisprudència actual seria discutible que les condicions dels contractes de lloguer, en prestació d’un servei públic, només es limitessin a la vigència dels contractes. Ha estat molt més greu encara que s’hagi obligat als llogaters a subscriure nous contractes amb les condicions canviades i això podria ser objecte controvertible davant tribunals de justícia civil.

Dit d’una altra manera, en el moment de compra-venda a un tercer, el rellevant no és només l’anàlisi del preu pagat per la venda en l’expedient patrimonial de la Fundació Pisos de Lloguer (i per tant el Consell Comarcal del Barcelonés, REGESA) sinó també les repercussions que aquesta venda tindrà sobre els contractes de lloguer. Per tant seria imputable a Regesa i a la seva subsidiaria Pisos de Lloguer la manca de transparència en tot el procés en un sector com és el de pisos per a joves que hauria de tenir la consideració de regulat.

Aquesta discussió és extensible a tots els habitatges que avui gestiona l’Agència Catalana de l’Habitatge com al Consorci de l’Habitatge de Barcelona amb tots els pisos d’emergència que està concedint. I és una lluita declarada pel lloguer social universal.

(*) Una part dels raonaments d’aquest article han estat inspirats als webs de Leólo i Urbaniker.

article actualitzat sobre el publicat a habitatgepublic.prouespeculacio.org el 29/12/2014




Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

D’aquella pols, vénen aquests fangs

Portem mig any llarg des de l’inici de les primeres reunions per construir a la ciutat de Barcelona el Sindicat de Llogaters i Llogateres. Per part de la nostra Associació ha estat sempre un dels reptes més importants l’organització dels llogaters. En els anys de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan tots els focus mediàtics mostraven el naufragi hipotecari, érem de les poques veus a la conurbació barcelonina que vam fer costat a les llogateres dins la defensa del dret a l’habitatge de tothom…. Fèiem una lluita unitària que continuem practicant avui dels hipotecats que poden perdre l’habitatge però també del precariat se les té amb la propietat, les habitacions llogades o la ciutadania que ocupa vivint en un estat continuat d’angoixa.

Des del 1985, quan la LAU – Llei d’Arrendaments Urbans- i el ministre Boyer va acabar amb la protectora llei franquista dels lloguers de renda antiga, les continuades reformes legislatives perseguint al “inquilino moroso profesional” van destruir el lloguer. Aquestes reformes sempre venien acompanyades d’un discurs hipòcrita sobre “el foment del lloguer”. En realitat, passava el contrari: al 2009 el nostre país va arribar a tenir el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat (*1). Aquell estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa a l’estat espanyol, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica. La propietat es convertia en una dictadura on els contractes de lloguer eren i són una munyidora permanent d’extracció rendista professionalitzada del incaut llogater (*2). I a més, el discurs “del foment del lloguer”, permetia i permet, que els ajuts fiscals a la propietat multipliquin per 30 als rebuts pels llogaters – 1 euro de cada 30 van a la propietat-. (*3)

el nostre país tenia el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat. Aquest estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa de la LAU, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica.

Així doncs, no és d’estranyar que en aquells dies de “vino y rosas” tothom va entendre que “mejor comprar una casa que tirar el dinero alquilando”. La LAU junt a la VPO – Vivienda de Protección Oficial-, beneïdes per PPsoe+CiU+PNV i ara C’s, van ser la incubadora de la societat dels propietaris i de la bombolla immobiliària i la llegenda continuara fins que la derogació de la LAU faci trontollar aquest principi ibèric. Podem afirmar sense error que la LAU i la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil- s’han convertit en les eines per desallotjar el nostre veïnat pobre intercanviat-los, en un procés de gentrificació, per rics compradors de segones o tercers residències o turistes en el hub global en que està immersa Barcelona. D’aquella pols venen aquests fangs on la llei neolliberal – LAU – permet negocis ràpids i sucosos a costa de l’afal·lera inversora estrangera a la ciutat que al 2015 quasi va igualar el total del pressupost de l’Ajuntament per a la ciutat.

Dos apunts més: des del punt de vista residencial Barcelona no és una ciutat europea. El mercat regulat, es a dir, el parc d’habitatge de titularitat pública no arriba al 1% dels 820.000 habitatges en una de les ciutats de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt de lloguers: 32%. Són majoritàriament un guetto amb continuats problemes de convivència i control com ho denuncien moltes de les comunitats de llogateres a les que hem donat suport aquests anys. Aquesta gestió dels habitatges, per part de del PMHB – Patronat Municipal de l’Habitatge- i el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, ha ajudat a la mala imatge dels habitatges socials i a la gentrificació de la ciutat . Tornant a les xifres, si sumem als poc més de 6000 habitatges del PMHB, els anomenats pisos socials propietat dels bancs, església catòlica i particulars de la Bossa d’habitatge social… arribem en prou feina al 1,5% . Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Un segon apunt: sense una radiografia exacta del repartiment de la propietat immobiliària de tota la ciutat en els 820.00 habitatges que la composen serà difícil desplegar les mesures legislatives més adients que necessita la ciutat. Tot fa pensar que l’actual equip de Govern de l’Ajuntament ha iniciat tímidament un mapa d’habitatges buits. Repeteixo, habitatges buits, no parlem d’un veritable mapa de la propietat. És una vergonya, després de 40 anys de “democracia“, en un dels països on la propietat immobiliària té un pes tant important en l’economia, que no hi hagi un cens creuat de la propietat… bé potser és la manera d’emmascarar el frau sistemàtic dels rendistes sobre els impostos directes a la riquesa( frau en el que han col·laborat les successives administracions). Sense conèixer la radiografia immobiliària m’atreveixo a afirmar que una bona part de la propietat està en petites mans però aquesta nova bombolla inversora que vivim concentrarà la propietat en una poques SOCIMIS que van néixer legislativament per aquesta raó de les mans del PPsoe. (*4)

Enriquits, subvencionats i defraudadors

Aquest subtítol no està redactat per a ser cridaner sinó per focalitzar l’objecte real contra el que lluitem les llogateres a Barcelona.

Una gran part dels diners es creen en l’enginyeria financera no a la productiva, en el que els economistes clàssics diuen “ingressos no guanyats pel treball sinó per la possessió d’un títol“. Més del 70% dels préstecs bancaris són al sector immobiliari o béns arrels – real state-. El valor d’un edifici d’habitatges o oficines val el que el banc està disposat a finançar. I són els bancs comercials els que determinen la quantitat de crèdit que autoritza el BCE – Banc Central Europeu- i no a l’inrevés.

La Reserva Federal i després el BCE, en els darrers anys, han creat del no res milers de milions d’euros – quantitative easing– comprant actius immobiliaris a la Banca per buidar els seus balanços d’actius tòxics “enriquint les entitats financeres amb diner fresc“. Aquest programa de compra massiva de deute titulitzat del BCE – no és un préstec a interès al banc, és el BCE que està comprant deute – és el que ha permès a la banca, amb aquest diner fresc a la guardiola, llençar-se a  la compra massiva de béns arrels (*5) mitjançant el fons voltors apalancats a paradisos fiscals. Primer van ser els Blackstone (Anticipa Real State) des dels USA – inventors del quantitative easing- i després tots els fons d’inversió establerts al paradís fiscal de Luxemburg que arriben a Barcelona comprant la morralla hipotecaria, edificis sencers, hotels, centres comercials… I no deixem de banda les SOCIMI (*6) espanyoles participades per la Banca quasi al 100%. Aquest monstre determina la classe d’economia que hi haurà a la ciutat en els propers anys. Són els que creen els diners, són els que diuen qui té crèdit i que és el que no en té. Encara que tard els nostres conciutadans més rics s’afegeixen després a la festa. I no oblidem els turistes que en el deliri inversor són els convidats de pedra que arriben amb “el low-cost” com molts dels nostres compatriotes fan en altres contrades. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor.

Com el 98% del mercat de lloguer de la ciutat es lliure, sense restriccions, està abonat el terreny perquè el procés d’expulsió del veïnat més pobre es faci real a la finalització de qualsevol contracte. Tot i així, els enormes avantatges fiscals per als propietaris serveixen per justificar el discurs hipòcrita del “foment del lloguer” de manera que propietaris físics com jurídics – SOCIMI, – “estan subvencionats en tots els conceptes“: despeses, manteniment, etc i s’apliquen igualment una amortització anual de la seva propietat.

La mesura que es vol introduir al “Plan estatal de Vivienda 2017-20” (*7) de subvenció de lloguers fins a 600 euros- o 900 si són joves-  ni tant sols es aplicable a ciutats com la nostra. Els ajuts al lloguer per a famílies sense recursos són en realitat ajuts al propietari perquè cobri el rebut, que no ens vinguin amb excuses! Són inflacionistes, els propietaris saben qui els pot cobrar (*8). Els donen les comunitats autònomes i el llogater no arriba ni a veure els diners per evitar que els malgasti en menjar. El PP els va criticar al PSOE quan van aprovar els ajuts a l’emancipació de joves però tot sembla que aquest Pla estatal tirarà endavant amb 28 vots a favor i 8 abstencions com senyalitza EL PAIS en la seva noticia. Com és possible…. l’esquerra no hi ha votat en contra a la Comissió? (*9)

Tot i les descomunals avantatges “el frau fiscal” en el mercat del lloguer és enorme sobre tot en el petit propietari. Donem fe del que diuen els portaveus de GHESTA – sindicat dels inspectors d’Hisenda – que expliquen com any rera any l’ocultació de lloguers supera els 3000 milions d’euros. Molts dels desnonaments de llogaters que ens arriben tenen contractes no declarats perquè la fiança no està registrada. Per què no es subvenciona el lloguer en el IRPF? La desgravació fiscal al llogater és opaca a la propietat i, al mateix temps, delata als defraudadors quan es creuen els descomptes dels llogaters i la declaració de la renda dels propietaris.

assemblea presentació Sindicat Llogaters al Casinet de Hostafrancs

Un moment dolç de la mobilització social pels drets dels llogaters

La situació s’ha agreujat a tota Barcelona no només per la pujada desmesurada de preus i l’enorme quantitat de desnonaments de lloguer i precari. També han desaparegut els cartells de lloguer d’habitacions als locutoris, un desesperat refugi habitual per a famílies i ciutadans amb moltes dificultats. Finalment el estrenyiment de l’oferta de lloguer en tots els segments (torna a ser rendible la venda) fa molt complicada la gestió dels 44.000 contractes de lloguer que com a mitja es renoven cada any a la ciutat. Als barris més perifèrics no poden deixar de recordar la gran bossa d’habitatges ocupats per llars que no tenien altra alternativa per viure aixoplugats.

El que la nostra associació no va aconseguir al llarg dels anys de la bombolla ara és possible pel cúmul de circumstàncies esdevingudes i explicitades en aquest document. En aquest panorama, l’arribada “dels millennials” – generació NO CREDIT NO DEBT- i les especials circumstàncies del turisme a determinats barris a fet sorgir la idea de la defensa dels llogaters. La constitució fa uns dies del Sindicat de llogaters, en la qual estem implicades vàries entitats, farà donar un salt qualitatiu a tota la ciutat. Però no ens serà gens fàcil doncs el marge legislatiu no permet gaire alegria. Haurem de treballar la denúncia de que quasi tots els contractes de lloguer són en realitat abusius doncs són d’adhesió i moltes clàusules que contenen també són abusives. Però serà el treball barri a barri, carrer a carrer, el que permetrà l’autorganització de les llogateres en problemàtiques que molts cops són diferents entre barris com el Raval amb una pressió turística brutal o la zona nord de la ciutat amb l’index més alt de desnonaments de la ciutat i del país.

Estem parlant doncs de la territorialització de la lluita però també de la personalització, del coneixement mutu, etc…. El sindicat haurà de conviure doncs entre una estructura centralitzada que permeti aixoplugar les forces però al temps sumi les sinergies de cada barri que generem les organitzacions barrials coneixedores del teixit associatiu i de les complexes trames urbanístiques i habitacionals que genera la conurbació barcelonina. Aquests serien doncs en la meva humil opinió els reptes organitzatius del Sindicat de Llogaters: estructura centralitzada, consell d’entitats de suport, territorialització de la lluita, sinergies transversals i verticals entre barris, entitats i sindicat. Ningú s’ha de dissoldre perquè ha arribat el Sindicat. El Sindicat de Barri del Poble Sec ha fet una aproximació encertada de tot plegat:

Hi ha un repte més que volia deixar per al final. La creació del sindicat no pot convertir-se en una eina per separar la ciutadania en problemàtiques diferents segons l’accés a l’habitatge: hipotecats, llogateres i ocupes. El que ha demostrat aquesta crisi és que un hipotecat pot convertir-se en llogater i després en un ocupa. Ni podem permetre episodis on hipotecats fan contractes il·legals a llogaters que els paguen els rebuts de la hipoteca o permetre la criminalització de l’ocupació o el desnonament de famílies d’habitacions o infra-habitatges. Això ho haurem de combinar amb un treball de pressió i acompanyament barrial sobre el sistema dels Serveis Socials i emergències municipals que permeti el millor tractament possible a les llars en risc habitacional. El mapa el·laborat pel Poble Sec mostra una rica complexitat que no pot ofegar-se en una estructura vertical massa centralitzada del Sindicat ni oblidar que les associacions de veïnes i molts casals de barri són centres que ajudaran en la tasca del dret a l’habitatge digne a Barcelona.

El manifest fundacional del Sindicat de Llogaters és lo suficientment genèric perquè es permetin interpretacions diferents que poden conviure. Però la indefinició també pot ser un perill a mig termini. Haurem de bregar amb les diferències… avançar discutint, divergint i que les majories dels afiliats guanyin.

I com deia un tuit recent: Creemos que la labor de los sindicatos de inquilinas deben transcender de la de simples lobbies. (*10)

Salva TORRES, activista de asc.500×20


(1) López, Isidro – Rodríguez, Emmanuel, (2010), Fin de ciclo, Madrid -España, Traficantes de Sueños… pg.238 reseña 23

(2) Com en totes les generalitzacions hi ha l’excepció … en sabem de propietaris que són conscients de la funció social de l’habitatge
(3) Salva TORRES, 2016, Las ventajas fiscales para los arrendadores, 500×20.prouespeculacio.org
(4) Salva TORRES, 2016, Inquilinos precarizados, propietarios y fondos de inversión en conflicto, 500×20.prouespeculacio.org
(5) Europa Press, El balance del BCE rompe la barrera de los 4 billones de euros, Publicado 05/04/2017.
(6).Las SOCIMI – Sociedades-Cotizadas-Inversión-Mercado-Immobiliario.
(7) lamoncloa.gob.es Plan estatal de Vivienda 2017-20.
(8) nadaesgratis.es, Problemas del Nuevo Plan Estatal de Vivienda.
(9) elpais.com, El próximo Plan Estatal de Vivienda 2017-2020 busca impulsar el alquiler.
(10)


Manifiesto

Altres entrades que et poden interessar:




Inquilinos precarizados, caseros y fondos de inversión inmobiliaria en conflicto

La lucha por el mercado libre de alquiler ha llegado a Barcelona

Después de una década de crisis, el 50% de la población de Barcelona vive por debajo de rentas de 1000 euros. A su vez, la nueva generación que algunos le llaman millennials, escaldada de la banca mira con mucho recelo el crédito bancario hasta el punto de que las entidades financieras tienen estrategias personalizadas para capturar a incautos. El resultado, para el llamado precariado, es que no tiene el perfil financiero para acceder a la compra de una hipoteca pero tampoco para acceder a un contrato de alquiler con condiciones draconianas.

Los Bancos, fondos de inversión, inmobiliarias, Api’s, etc dividen a los potenciales inquilinos por perfiles financieros asegurando los mejores para la fórmula “alquiler seguro”(*1). En el lado de los arrendadores tendríamos al pequeño propietario marginal que ha acumulado uno o más pisos por herencia familiar, al inversionista que quiere hacer “negocio” usando una vivienda arrendada y a los propietarios de múltiples viviendas o edificios por herencia o compra. Más allá tendríamos a los grandes tenedores: inmobiliarias de bancos, fondos de inversión inmobiliaria, SOCIMIS, grandes familias y la Iglesia católica que es un caso aparte porque no paga impuestos.

Es en esta última franja donde nuestro país se esta produciendo una revolución del mercado, como hemos explicado, por la entrada masiva de capital especulativo. El PPsoe+CiU+PNV lleva años preparando el terreno en lo que sería una acción deliberada o que el lobby financiero-inmobiliario tiene mucha influencia entre sus señorías en los pasillos del Congreso de Diputados. No sólo han desarmado al inquilino con sucesivas reformas legislativas sino que han mejorado el poder financiero de los propietarios cambiando las condiciones fiscales para crear el llamado “mercado profesional del alquiler” con las SOCIMI que representaran un caballo de Troya contra los pequeños propietarios. Claro, todo se justifica con lo de facilitar el alquiler.

Asistimos a una batalla por el control del parque de vivienda en este país sobre todo en las ciudades. Por un lado, el tinglado inmobiliario de la Banca tiene cautivo el mercado de la vivienda en propiedad al controlar el crédito hipotecario concediendo hipotecas sólo para sus pisos, de manera que arruinan a los pequeños propietarios y constructoras que intentan vender los suyos en un mercado saturado.

Por otro lado, el control lo extenderá al mercado de alquiler bajo ese eufemismo de “mercado profesional del alquiler“ cuya materia prima ha sido la compra masiva del parque de vivienda más nuevo y valioso a precios de derribo después que el Estado ha cubierto las pérdidas de las Cajas de Ahorro y la Sareb. Ese largo medio millón de viviendas hubieran sido la base de un parque de vivienda pública de alquiler asequible, hoy, son el vehículo disfrazado de la misma banca nacional o extranjera que les facilitará la fijación de rentas de alquiler al poseer la mayoría y mejor oferta del mercado. Igualmente, las ventajas fiscales les darán una oportunidad inigualable respecto de los pequeños caseros lo que les permitirá aplicar una agresiva política de rentas de alquiler. Este dominio del llamado “mercado profesional del alquiler” también se verá reforzado por el control de los perfiles financieros y de solvencia de los arrendatarios a través de las cuentas bancarias y las tarjetas de crédito dentro de la colaboración entre banca y fondos inmobiliarios. Asimismo, las tareas de mantenimiento de grandes propiedades y edificios abarata los costes de reparaciones y pagos, gestión de cobros e impagados. Y la ventaja competitiva la cerraran con el poder disuasorio de un ejército de abogados capaz de agilizar los desalojos por impago de alquileres uno de los dolores de cabeza de los pequeños propietarios.

Los pequeños propietarios no pueden competir con este mercado profesional de alquiler pero nunca se enfrentaran a esa mafia que los empobrece ni a esas leyes que hacen el trabajo sucio de juntar su peor oferta (propietarios empobrecidos) con la peor demanda solvente (inquilinos precarizados). Un mercado así configurado sólo puede degenerar en “una guerra entre pobres” con actitudes reaccionarias de esos propietarios marginales contra los inquilinos.

Hay una izquierda que apuesta por esa opción: derribar todos los obstáculos legislativos a las SOCIMI con esa fiscalidad ventajosa y no quieren cambiar ni una coma de la actual LAU (*2). Basta leer los documentos de Fundación Alternativas, del Psoe, cuya presidenta es la actual alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena. Delegan en las SOCIMI, como Azora (*3), creadas con el material de la Sareb, para generar un volumen de negocio que irrumpa en el mercado libre o subvencionado en lo que debería haber sido el papel del Estado con un parque de vivienda pública de alquiler.

Ese trabajo sucio legislativo y patrimonial ya lo han hecho durante la crisis y sus resultados son observables porqué la guerra de pobres se ha agudizado en los desahucios del alquiler entre precarios y propietarios particulares. Esta configuración del mercado de alquiler tiene como efecto la existencia de miles de pisos vacíos de pequeños propietarios que se deterioran sin uso por miedo a los problemas con los inquilinos. Para esto tienen una solución: el alquiler social subvencionado. Pero son palabras: en un país con el presupuesto intervenido por la Troika comunitaria no hay dinero para una política de ese colosal tamaño.

Salva TORRES

1.- Eleconomista.es / El temor al impago dispara los productos de alquiler seguro.
2.- Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado professional – Alejandro Inurrieta Beruete- ex-presidente de la Sociedad Pública de Alquiler que cerró con pérdidas de 21 millones de euros para poner en alquiler poco mas de 9000 viviendas en todo el país en 3 años.
3.- Azora, Anticipa, Anida, Solvia, etc serían ejemplos muchos de ellos a cobijo de fondos públicos pagados desde la Sareb.



Los 5 fines de la vivienda digna

Llevamos muchos años trabajando el derecho a la vivienda junto a miles de activistas que luchan por el derecho universal a techo: un derecho humano. Esa lucha la hemos desarrollado junto a personas a las que les ha sido conculcado alguna vez porqué el sistema económico hiper-financierizado de las últimas décadas ha convertido ese derecho, reconocido en todas las constituciones nacionales, en puro mercadeo que anula la dignidad de los que ganan y de los que pierden en ese casino de las vanidades. Vivienda digna es aquella vivienda donde los ciudadanos o las familias pueden vivir con seguridad, paz y dignidad, según el Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales de la ONU.

Nos creemos en condiciones pues de escribir sobre piedra 5 fines por los que vale la pena luchar y aunar voluntades por encima de la visión cortoplacista de la clase política y de algunos movimientos sociales. Las letras de esas razones fundamentales de la dignidad, de la VIVIENDA DIGNA, son estas:


  1. La vivienda es un derecho universal reclamable. (stop desahucios sin alternativa)
  2. Parque público de alquiler asequible (según la renta disponible)
  3. Suministros mínimos garantizados por ley.
  4. La vivienda habitual en régimen de propiedad no es embargable.
  5. Stop titulización de hipotecas. (prohibición de la titulización de deudas sobre la vivienda habitual)

La vivienda es un derecho universal reclamable.

Si la vida de nuestra especie es impensable sin una vivienda digna acorde con las necesidades del individuo, del momento histórico y la necesidad de socialización de los seres humanos. Si el derecho de ciudadanía es impensable sin una dirección, barrio, ciudad o pueblo donde localizar y ejercer los derechos de ciudadanía….. ENTONCES LA VIVIENDA SE CONVIERTE EN UN DERECHO RECLAMABLE, POR LO TANTO, A LA ADMINISTRACIÓN DEL MARCO ECONÓMICO, LEGAL Y DE JUSTICIA EN QUE NOS HEMOS DATADO PARA VIVIR EN SOCIEDAD. HOY LOS MEDIOS TÉCNICOS ADQUIRIDOS DURANTE DÉCADAS NOS PERMITEN ALOJAMIENTOS Y SERVICIOS DIGNOS a coste del trabajo humano necesario pero fuera de la especulación desaforada del mercado pervertido por las élites financieras.

Parque público de alquiler asequible.

El mercado, ese instrumento hoy pervertido por las élites financieras globales, es incapaz de asegurar la vivienda para todas las clases sociales que intentan convivir en SOCIEDAD y que se convierte en un cáncer de esa convivencia. Para asegurar que la vivienda sea un derecho reclamable la Administración debe asegurarse los instrumentos jurídicos y las políticas de vivienda necesarias para satisfacer cualquier emergencia sobre ese derecho y fuera de las vicisitudes de aquel mercado falseado por la especulación. EL PARQUE PÚBLICO DE ALQUILER Y LAS OTRAS FORMAS DE TENENCIA DE LA VIVIENDA COMO BIEN DE USO DEBEN ESTAR RELACIONADAS CON LA CAPACIDAD ECONÓMICA DE LAS PERSONAS QUE TIENE QUE VER DIRECTAMENTE CON LA CAPACIDAD DE CREAR RIQUEZA Y DISTRIBUIRLA ENTRE SU CIUDADANÍA POR LA SOCIEDAD.

Suministros mínimos garantizados por ley.

Sin agua y energía tampoco es posible garantizar una vida digna. Los suministros mínimos garantizados por ley dan la posibilidad de gozar a toda la ciudadanía, al margen de su capacidad económica, de esos elementos básicos de supervivencia. Más allá de esos mínimos, los excesos deberán pagarse como cual derroche de bienes imprescindibles de la sociedad y de la Naturaleza.

La vivienda habitual en régimen de propiedad no es embargable.

Por razones económicas y históricas hay ciudadanos que gozan de una vivienda en propiedad. Debe garantizarse ese derecho adquirido sobre la vivienda pero no sobre el suelo que es de todas las generaciones que han vivido sobre la faz del planeta. Por lo tanto al igual que la vivienda social es un bien de uso reclamable, la vivienda habitual, no puede ser embargada por ninguna de las vicisitudes económicas o sociales que se viven en un momento histórico determinado. La vivienda habitual no puede ser objeto de rapiña de los acreedores que persiguen obtener rentas sin trabajo alguno. El artículo 1859 del Código Civil debe aplicarse estrictamente.

Stop titulización de hipotecas.

Si la vivienda habitual no es embargable no tiene ningún sentido que las élites financieras tengan encima el derecho de vender las deudas contraídas sobre ese bien social (es la vivienda familiar) en los mercados monetarios secundarios que luego les permiten reciclar ese derecho de cobro para generar nuevas rentas esparciendo las deudas impagables por toda la sociedad. Aunque hoy las élites financieras se hayan apoderado del control de la creación y emisión de moneda, y la sociedad aún no tiene capacidad de recuperar ese derecho democrático, se debe barrar la capacidad de esa élite para esparcir deudas que hipotecan el futuro de la ciudadanía.




naciódigital: Tot per als bancs: rescat + pisos

«El rescat de les entitats bancàries va ser una oportunitat perduda per bastir un gran parc públic d’habitatges de lloguer»

naciódigital: Tot per als bancs: rescat + pisos

banqueros_ladrones_culpables de la crisis

Aquest diari publicava ahir un excel·lent treball periodístic signat per Elisenda Pallarès que –després de bussejar per les dades de les administracions– xifra en 46.974 els habitatges buits en mans dels bancs després d’una execució hipotecària.

La crisi dels bancs que va seguir l’esclat de la bombolla immobiliària va ser una enorme oportunitat perduda per a la societat. Ens vam empassar la gran mentida del les “entitats sistèmiques”, que no podien fer fallida. Ningú no ens va explicar mai perquè un banc és “sistèmic” i una gran indústria que tanca i deixa centenars de famílies al carrer no és “sistèmica”.

Hem bolcat milers de milions de diners públics que hauran de tornar els nostres fills i néts amb els seus impostos, per rescatar unes entitats que després es van transferir a d’altres bancs, ben netes, per preus simbòlics que en alguns casos va ser directament un insult als contribuents. Només un parell d’exemples: La Caixa es va quedar amb el Banco de Valencia per un euro. El BBVA es va quedar amb Unnim per 1 euro.

Ningú no va tenir la pensada de donar les ajudes multimilionàries a canvi dels pisos que els bancs es van quedar de promotores i famílies que van haver de triar entre pagar la hipoteca i menjar. Es podria haver bastit un gran parc públic d’habitatges de lloguer, com a d’altres països d’Europa on aquesta dèria de ser propietari no existeix.

Doncs no. Tot per als bancs. Les ajudes públiques i els pisos. I els anomenats actius tòxics, en comptes de transferir-los als ajuntaments per destinar-los a lloguer social, es van agrupar en el FROB, més conegut com a banc dolent. No sabem del cert que fa el banc dolent. El que sí que sabem és que en 2015, els seus cinc màxims directius van cobrar 693.900 euros de retribució.

Mentrestant, la Generalitat i alguns ajuntaments exerceixen el dret de tanteig per comprar pisos provinents d’execucions hipotecàries, i arribem al despropòsit màxim: els bancs tapen els seus forats amb diners públics a canvi de res, es queden amb els pisos que podrien haver cedit a canvi de les ajudes, i –la cirereta del pastís– els revenen a l’administració i tornen a ingressar diners públics!

És com duplicar l’ajut públic als bancs. Els nostres fills i néts ens ho recriminaran amargament quan els llibres d’història expliquin el rescat dels bancs i l’esclat de la bombolla.

escrit x Germà Capdevila. publicat a Nació Digital




Plenario Distrito NouBarris aprueba exigir a bancos cesión de 4151 pisos en propiedad en la ciudad.

el plenario del pasado mes de octubre aprobó elevarlo a la Casa Gran

Todos los partidos excepto PP aprueban exigir cesión pisos bancos a ayuntamiento

2015-10-08 plenari_distrite noubarrisEl pasado 8 de octubre se realizó el primer Consell de Distrito de Nou Barris en donde previamente nuestra Asc.500×20 había negociado la entrada de una declaración institucional por la exigencia de la cesión de los pisos propiedad de las entidades financieras al Ayuntamiento para gestionar la emergencia habitacional.

La propuesta fue modificada en nuestras demandas por l’equip de Govern de BarcelonaEnComú. Aún así nosotros aceptamos con resignación los cambios con la idea que fuera aprobada por todos los partidos. A media mañana eso no estaba asegurado.

Pero a la tarde, 50 personas representando a las familias con necesidades de vivienda pública asequible nos presentamos para presionar a todos los partidos.

Finalmente, todos los partidos votaron a favor excepto PP que viró de votar en contra a abstenerse, como si no le fuera el asunto con él.

La declaración aprobada se elevará al ayuntamiento de Barcelona. Esperamos que los tiempos buricráticos no empañen esta pequeña victoria de nuestra lucha.

adjuntamos declaración aprobada y video del Plenario donde en el minuto 1h:57 minutos nuestro compañero Salva TORRES defiende la demanda.

DE




L’Ajuntament de Barcelona front a l’emergència habitacional a la ciutat

L’emergència habitacional a Barcelona ciutat

Des de la constitució de l’equip de Govern de l’Ajuntament de Barcelona, una de les seves prioritats ha estat la situació d’emergència habitacional que viu la ciutat des de fa anys. Al juliol es van formalitzar les comissions per revisar protocols de desnonaments, mesa d’emergències habitacionals i mobilització del parc d’habitatge buit a la nostra ciutat.
El passat dimarts 21 de juliol a les 9’30 del mati es reunia la Comissió de Mobilització d’Habitatges (regularització d’ocupacions, pisos buits, mediació, sancions, tempteig i retracta.. ). L’objectiu de la mateixa era aconseguir mobilitzar els habitatges buits de la ciutat per usar-los per allotjar les llars que per impagaments del lloguer o d’hipoteques eren desnonades.
Els responsables a la Comissió de l’Ajuntament de Barcelona Vanessa Valiño, Jordi Amela i Javier Buron, nou gerent d’Habitatge van desgranar els fils conductors de la política que es vol dur a terme. Els acompanyaven un seguit d’entitats de l’anomenat Tercer Sector, entitats financeres, promotors, Col·legis professionals, entitats socials (PAH, 500×20), entitats veïnals, etc. La nostra Associació 500×20 era la primera vegada que era convidada doncs al 2011 havia estat vedada per a l’anterior Administració de Trias.

 

Les dades de l’emergència habitacional a Barcelona.

Al Registre de la Propietat al gener del 2015 (govern Trias) hi havia 4.149 habitatges buits que eren propietat de les entitats financeres. Representen un 0’5% dels habitatges a la ciutat (És la xifra que les entitats financeres van donar a Trias!!).

  • 4 de cada 5 habitatges de bancs estan ocupats a Trinitat, C.meridiana i Besos.
  • De les 766 inspeccions realitzades en pisos buits d’aquests barris només 16 pisos després de dos anys tenien declaració situació anòmala amb capacitat legal per multar.
  • A l’última Mesa d’Emergències es van donar 20 habitatges de 120 sol·licids aprovades
  • hi ha detectades 7000 unitats familiars amuntegades en habitacions.
  • Hi ha 70.000 llars x sota llindar pobresa a la ciutat.
  • Hi ha 30.000 demandes al Registre de Sol·licitants d’habitatge
  • el dret a l’habitatge és per qualsevol ciutada encara que les llars amb menors puguessin tenir prioritat davant l’escassetat.

L’Asc. 500×20 explica altres dades importants també:

  • no existeix cap estudi definitiu de la situació de la propietat i ús dels habitatges a BCN. Nosaltres creiem que els grans propietaris són la banca (amb diferents fórmules de control de la propietat), grans empreses i fons immobiliaris i l’Església Catòlica.
  • 151.288 habitatges, un 20% del total, no són residencia habitual (per a què serveixen llavors?), dels que 88.000 estarien buits segons el web de l’Ajuntament.
  • El mercat de lloguer representa prop del 30% del parc d’habitatges quasi tot en renda lliure.
  • Cada any es fan una mitja de més de 44.000 nous contractes de lloguer (Xifres Habitatge-PMHB). Aquesta dada confirmaria que hi ha una bossa d’habitatge buit important que s’aproparia als 88.000 indicats.
  • El pis llogat mig és de 70 m2 a un preu mitjà de 10,3 € que representen 800 euros de renda mitja, serveis a part.
  • Aquests preus de lloguer són impossibles de pagar per les classes populars. Per tant, hi ha un lobby immobiliari (Cambra de la propietat, API, entitats financeres, fons immobiliaris, etc) que controla els preus i unes rendes immobiliàries disparades per la situació de pobresa que vivim.

El Pla de l’Ajuntament de Barcelona front a l’emergència habitacional.

Per resoldre aquesta dura problemàtica el Pla d’habitatge de l’Equip de Govern de l’Ajuntament presentat plantejava aquests trets principals per fer front a l’emergència habitacional:

  1.   mobilització dels pisos buits d’entitats financeres i de particulars (detecció i adequació x llogar)
  2. multes als pisos buits dels bancs. (4149 habitatges detectats per Trias)
  3. Programa de cessió amb subvenció a pisos socials privats a través de la Fundació Habitat31 amb una subvenció iniciada per Trias de 6,2 milions d’euros (foment públic x lloguer de preus mitjos i baixos)
  4. bona voluntat d’entitats financeres
  5. estudi i pentinat immobiliari dels habitatges buits als barris amb més problemàtiques i ocupacions.
  6. La possibilitat del dret a retracte x comprar habitatges resultants d’execucions hipotecaries o vendes a fons immobiliaris (tots són voltors!)
  7. La dificultat d’un Govern en minoria que ho ha de pactar tot.

UN PLA ALTERNATIU per reforçar les polítiques d’habitatge de l’equip de govern de l’alcaldesa Ada Colau.

 

HABITATGES PROPIETATA ENTITATS FINANCERES A LA CIUTAT. Algú s’ho creu???

2015- pisos propietatas entitats financeres BCN




Crítica de la Llei catalana de l’Impost als Habitatges Buits i de processos execució hipotecària.

Aquesta llei redunda sobre fets que ja estaven legislats.

Al final de la legislatura és un brindis al sol de CiU.

gent_sense_casa_casa_sense_gent_web

QUE DIU LA LLEI DE L’IMPOST ALS PISOS BUITS

El Decret- llei 14/2015, del 21 de juliol, de l’impost sobre els habitatges buits, diu al seu preàmbul que en el mercat de l’habitatge concorren una forta demanda social i un important estoc d’habitatges buits que no s’ofereixen. A més, la situació econòmica dels darrers anys ha dificultat l’accés a l’habitatge ha reduït a mínims històrics la compra d’habitatge incrementat-se la demanda de lloguer a preus assequibles.

Per tant, el govern de Catalunya aboga per crear un impost directe que grava l’incompliment de la funció social de l’habitatge. O sigui, que els habitatges buits de manera injustificada i permanent més de dos anys constituiran el fet imposable per gravar a persones jurídiques, en cap cas persones físiques. L’impost anirà en funció dels metres quadrats desocupats i hi haurà desgravació de la quota integra a pagar en funció que la persona jurídica col·labori en posar habitatges en el mercat de lloguer assequible.

L’article 5 defineix que és

  • habitatge buit:  desocupat permanentment, sense causa justificada, durant de més de dos anys.
  • lloguer assequible: El Conseller defineix cada any les rendes màximes dels habitatges amb protecció oficial però per norma un habitatge assequible ha de ser com a mínim un 25% inferior al preu mig del mercat i zona i el contracte de lloguer mínim de 3 anys.

 L’article 7 diu com computen els 2 anys que l’habitatge esta buit i l’article 8 explica les causes justificades de desocupació d’un habitatges i e l’article 10 explica les exempcions a l’impost (habitatges turístics, gestionats pel Tercer Sector, etc).

Els articles 12 i 13 expliquen les quotes integres a pagar i les bonificacions de la mateixa perquè la persona jurídica objecte de la sanció col·labora en el programa de lloguer assequible.

En les disposicions transitòries es recorda que a la zona A (Barcelona) el preu de lloguer assequible màxim són 400€ i a la zona B són 300€.

Y la Llei de mesures urgents per a la mobilització d’habitatges provinents d’execució hipotecària

Aquest altre Decret-llei 1/2015 persegueix protegir les famílies afectades per processos d’execució hipotecària i per això s’han articulat diverses mesures:

  • Dret de tanteig i retracte a favor de la Generalitat o dels ens locals en les transmissions de tots els pisos provinents d’execucions hipotecàries posteriors a l’abril de 2008.
  • Obligació d’execució d’obres de rehabilitació dels habitatges buits provinents d’execucions hipotecàries o de dació en pagament.
  • Creació del registre administratiu d’habitatges buits.

pisos buits espanya_2014_x_autonomies

Una nova llei-manifest que tindrà pobres resultats futurs.

Aquesta llei va de la mà de la llei sobre l’emergència habitacional i la pobresa energètica de Catalunya recentment aprovada al Parlament. Totes dues necessiten un desenvolupament normatiu, dispositiu i pressupostari que allargarà en els temps els seus efectes positius sobre les llars en situació de vulnerabilitat. La manca de pressupost  determinarà les grans declaracions de la llei de manera assemblada al que va passar amb la llei de la dependència. La Troika comunitària vigila d’aprop qualsevol desviament del pressupost a fins socials. En altres paraules lleis que són més un manifest polític amb pocs efectes reals sobre la vida dels ciutadans.

De fet molts dels articles ja estaven a la la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya (en endavant LDHC) del 2007 quan CiU hi va votar en contra. Hi ha molta duplicitat de normatives entre els ajuntaments i la Generalitat que dupliquen esforços i despeses. Tot fa semblar que ara CiU s’apunta a l’agenda social davant la proximitat del 27-S.

La nostra entitat vol remarcar els punts més contradictoris:

  • A Catalunya hi ha 448.346 habitatges buits segons l’Institut Nacional d’Estadística. Un 20% de les llars viuen sota el llindar de la pobresa. A Barcelona el cens d’habitatge buit en possessió de persones jurídiques va resultar de 4149 habitatges. Els propietaris d’habitatges estan emmascarant les seves propietats quan les necessitats d’habitatge assequible són molt grans ( + de 30.000 demandes al Registre)
  • Classificar un habitatge com a buit costarà diners i no hi ha seguretat que al final no serveixi. La declaració habitatge buit portarà com a mínim 1 any des de la posada en marxa del decret mentre les necessitats són enormes e immediates.
  • La LDHD ja preveia un registre d’habitatges buits. Al nou decret analitzat, hi ha una disposició addicional per crear aquest registre al qual s’hauran d’apuntar els propietaris jurídics d’habitatges buits i ocupats, la qual cosa, planteja dubtes sobre doble competència municipal i autonòmica que a la LDHC estava ben legislat. Igualment obliga a les companyies subministradores a facilitar dades per descobrir els habitatges buits però amb consentiment dels interessats, sic?, quan la Llei LDHC ja ho preveia a l’art. 41 i sense consentiment dels interessats.
  • Les Oficines d’Habitatge (no haurien de ser Oficines del Dret a l’Habitatge?) són de caràcter municipal, no tenen la infraestructura ni personal per convertir-se en l’ànima del cens.
  • No tenim clar que l’Església Catòlica, amb nombrosíssimes propietats immobiliàries, no se’n lliuri de la llei pels acords del Concordat del 1976.
  • Nombrosos articles de la LDHC tenen normativa assemblant i mai s’han aplicat: ni la declaració d’habitatge buit, ni les multes. Els articles 41 i 42 de l’actual llei ja estan permeten als Ajuntaments sancionar els habitatges buits. Per tant, aquesta nova llei redunda en aspectes que ja estaven legislats però que mai va haver voluntat política d’aplicar-los.
  • Les multes són assumibles per bancs, fons voltors, etc. Un habitatge de 70 m2 té una multa d’uns 700 euros anuals.
  • El tempteig i retracte. L’art. 15 de la LDHC, estableix la competència municipal per delimitar les àrees de tempteig i retracte, i aquest nou Decret-llei fixa directament les mateixes i assumeix la gestió de tot el procés. Per tant, estem davant d’un nou cas de vulneració de l’autonomia municipal. Però tenint en compte que existint des de fa temps per què mai se n’ha fet ús?
  • El tempteig i retracte d’aquest decret-llei suposa una sèrie d’obligacions jurídiques de comunicació a entitats financeres i de comprovació a notaris i registradors respecte de la subhasta i adjudicació de les garanties hipotecaries de les llars afectades per processos d’execució. Els nostres partits polítics donen per fet una cosa que ara mateix esta en dubte a molts tribunals: les entitats financeres no són les veritables propietàries dels crèdits hipotecaris ni de les garanties que reclamen perquè van vendre a tercers els deutes. La nostra entitat i molts processos judicials oberts al jutjats denuncien les entitats financeres per manca de legitimitat perquè han titulitzat els deutes i venuts a tercers els crèdits en els mercats financers.
  • Els habitatges que seran cedits obligatòriament, després del procés de declaració de buit, han d’estar en condicions d’habitabilitat. Si calen obres aniran a càrrec de la propietat. Això és redundant respecte de l’article 123.1 de la LDHC que ja considera es comet infracció molt greu si hi ha incompliment del programa de rehabilitació. El nou decret-llei al donar un termini de sis mesos en realitzar les obres està oferint una moratòria als bancs per la qual cosa discrimina als altres propietaris en favor de les entitats financeres.
  • L’article 4.3 i 4.4 del decret-llei legisla l’execució forçosa i expropiació temporal d’habitatges sense requisits d’habitabilitat per un termini de 4 a 10 anys en municipis de forta demanda. L’execució forçosa obliga a la Generalitat a fer-se càrrec de les obres , el que és més que discutible que sigui acceptable jurídicament, perquè seria una obligació legal ja incomplerta per una entitat financera. Per tant, les entitats financeres s’aprofiten que els seus habitatges no tenen utilitat pública perquè llavors la Generalitat els financia les obres i lagestió pública de l’ocupació de l’habitatge privat. No tenen preocupacions i a més cobren un lloguer al final d’habitatges que ells consideren són morralla. Sacrificar temporalment una obligació de la propietat, amb despesa pública previ, per aconseguir alguna cosa exigible d’altres maneres no sembla gaire útil. El resultat final és que les entitats financeres surten ben parades amb aquest decret-llei respecte de la LDHC.

+++ INFO relacionada.

Crítica de la llei sobre l’emergència habitacional i la pobresa energètica de Catalunya.

 




Crítica de la llei sobre l’emergència habitacional i la pobresa energètica de Catalunya.

claus de la llei sobre l’emergència habitacional

  • la llei és un avenç en el reconeixement administratiu del dret a l’habitatge
  • l’aplicació de la llei suposa entre 400 i 800 milions d’euros anuals en els propers pressupostos que avui no estan assegurats.
  • tot fa semblar que ara tots els partits s’han apuntat a l’agenda social davant la proximitat del 27-S-
  • podem concloure sense dubte que CiU, PP i C’s han  votat a favor perquè saben que avui per avui és una llei-manifest inaplicable.

Un avenç en el dret a l’habitatge i els serveis bàsics accessibles…

EL DOGC del 5.8.2015 publica Llei de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica aprovada al ple del Parlament de Catalunya del 23 de juliol. És una llei important des del punt de vista jurídic i legislatiu que s’aprova al final de legislatura en un futur ple d’incògnites. La llei aprovada per tots els grups, amb reticencies inicials de CiU, PP i C’s ha estat el fruit de la ILP per l’emergència habitacional i pobresa energètica que va presentar 143.380 signatures al Parlament. Aquesta ILP va ser concebuda i iniciada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, la Aliança contra la Pobresa Energètica, l’Observatori DESC  i ha comptat amb el suport de moltes entitats com la nostra.

Alguns dels partits que ara aproven aquest paquet de mesures tenen una responsabilitat històrica en l’agreujament dels problemes que ara la llei vol solucionar. Per tant, que per la pressió popular “s’hagin vist obligats” a aprovar-la a les portes d’una eleccions transcendentals pel país és una victòria.

El preàmbul de la llei reconeix per primer cop que a Catalunya els desnonaments per impagament de lloguer superen en escreix els hipotecaris. Dels 14.870 desnonaments al 2014, uns 10.009 varen ser per aplicació de la LAU. Els desnonaments per lloguer sempre afecten a l’habitatge principal i a les classes socials amb menys recursos. Per contra no tots els procediments d’execució hipotecària ho són sobre l’habitatge habitual o primera residència. (4.801 llançaments al 2014)

llancaments-x-LAU-hipotecaris_estat_espanyol

La llei aprovada al Parlament de Catalunya és una declaració d’intencions i mesures per frenar l’emergència en l’habitatge a Catalunya:

Article 1,2,3, 4. Mecanismes que atorguen una segona oportunitat per a les persones sobre-endeutades i deutores de bona fe. Mitjançant dos procediments (un d’extrajudicial i un altre judicial) es possibilita que les famílies puguin liquidar els seves deutes vinculats amb l’habitatge habitual per poder començar de nou. L’article 3 accepta en cas d’incompliment del pla de pagaments que la part creditora executi la liquidació d’actius entre els quals estarà l’habitatge. L’article 4 permet al jutge cancel·lar el passiu del deutor.

Article 5. Cap desnonament per a les llars en execució hipotecària i en règim de lloguer en risc de llançament.

  • Estableix l’obligació de concedir un lloguer social a les famílies en situació de vulnerabilitat residencial si la propietat és una persona jurídica( gran tenidor d’habitatge). Igualment en el cas que si la propietat és una persona jurídica que va adquirir habitatges després del 30 d’abril del 2008 provinents d’execucions hipotecàries, etc.
  • La proposta de lloguer social s’ha de comunicar a l’Ajuntament en 3 dies a efectes de que les Meses d’Emergència creades per a concedir habitatge a la llar en risc. El contracte de lloguer seria de 3 anys com a mínim.
  • es considera lloguer social quan les rendes pel pagament del lloguer no superi el 10% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si estan per sota del 0,89 del IRSC, o el 12% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si estan per sota del 0,95 de l’IRSC, o el 18% dels ingressos ponderats de la unitat familiar, si són iguals o superiors al 0,95 de l’IRSC. El valor de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC) en 569,12 euros mensuals i 7.967,73 euros anuals al 2015.
  • Igualment als impagaments de lloguer s’oferiran ajuts per pal·liar la manca de recursos de la llar en general i en particular quan els impagaments afectin a propietaris que siguin persones físiques.
  • A l’apartat 9 de l’article 5 s’explica que són grans tenidors d’habitatge: les entitats financeres, les filials immobiliàries d’aquestes entitats, els fons d’inversió i les entitats de gestió d’actius, inclosos els de la SAREB.
  • S’entén exclusió residencial les unitats familiars que no superen dos cops el IRSC (1138,24€)

Un edifici+solar està amortitzat al cap de 25 anys. Per tant el preu del lloguer es discutible sempre. El lloguer social no pot està referenciat al preu mig del lloguer lliure que està controlat pel lobby del totxo

Article 6. Accés garantit a subministrament bàsic d’aigua, llum i gas amb garanties per parar els talls d’aigua, gas i llum de la població en situació d’exclusió residencial a través d’un protocol garantista que obliga a l’administració a aplicar les ajudes necessàries per evitar el tall de subministrament, en cas de que el impagament sigui per carència de recursos econòmics, a assegurar l’accés a aquests subministraments bàsics mentre duri la situació d’exclusió residencial i a establir acords amb les empreses subministradores per a que posin ajudes a fons perdut per a fer front.

Article 7. Mesures per a garantir la funció social de la propietat i augmentar el parc d’habitatges assequibles de lloguer.

  • l’Administració pot declarar la cessió obligatòria d’habitatges per 3 anys en el cas de persones jurídiques.
  • Han de ser objecte de pagament de l’impost de pisos buits, tenir-ne buits en municipis on una unitat familiar tingui risc d’exclusió residencial i ser zona acreditada de demanda.
  • L’incompliment de l’oferta de lloguer social comportarà una sanció econòmica greu (fins 90.000 euros) que s’ha inclòs en l’articulat de la llei 1/2007 catalana del dret a l’habitatge.

Article 8. Llindar màxim de despeses destinades a habitatge habitual i a subministraments bàsics. El Govern ha de garantir que les despeses en habitatge i en subministraments bàsics no comportin més d’un 30% dels ingressos disponibles de la unitat familiar.

Article 9. Terminis davant l’exclusió residencial.

  • 15 dies x informe Serveis Socials sobre situació de risc d’exclusió residencial de la llar.
  • 3 mesos x resoldre ajuts al pagament del lloguer.
  • 3 mesos per a un reallotjament adequat.
  • 6 mesos perquè el govern presenti una proposta de llei x modificar la Llei del Dret a l’habitatge de 18/2007 per garantir les mesures aprovades ara.
  • 1 any per garantir i millorar per llei aquestes mesures

Altres.

  • En la cessió de crèdits hipotecaris (venda de la hipoteca a un fons voltor), el deutor resta alliberat del deute abonant al cessionari el preu que aquest ha pagat més els interessos legals i les despeses que li ha causat la reclamació del deute.
  • Garantir del reallotjament adequat a una unitat familiar i els ajuts al pagament del lloguer resta en funció de les disponibilitats pressupostàries.

aprovada ilp habitatge pobresa energetica

… però sense eines que la poden convertir en una llei-manifest inaplicada.

La llei és un pas ple d’incerteses per reclamar administrativament el dret a un habitatge. En primer lloc, aquesta llei està aprovada al final de legislatura per la qual cosa no està assegurada la implementació de les mesures adoptades dins un període que des del 27 de setembre serà segurament molt convuls. A més moltes de les mesures ja estaven legislades en la Llei al Dret a l’Habitatge de Catalunya però mai ha hagut voluntat política de aplicar-les. Tot fa semblar que ara tots els partits s’han apuntat a l’agenda social davant la proximitat del 27-S-

Un segon problema de la llei és que la declaració d’habitatge buit i la posterior cessió obligatòria és costosa en el temps i amb recursos que no es tenen. Sense habitatges res és possible però això serà debat d’un altre article. Com a exemple, els promotors i constructors d’habitatge de Barcelona no han mostrat fins ara gaire preocupació per les multes al pisos buits. Les lleis més socials aprovades en la recent història del país mai han tingut l’acompanyament pressupostari per a fer-les efectives. En aquest cas concret, davant la volatilitat política, és molt possible que no s’acompleixin ni terminis d’aplicació ni partides pressupostàries. L’ofegament pressupostari de Catalunya va de la mà de lleis aprovades amb els vots del PPsoe+CiU com el memoràndum de salvament de la banca espanyola ( Grècia està aprop).

El mateix Conseller Vila ha advertit que l’aplicació de la llei suposa entre 400 i 800 milions d’euros anuals en els propers pressupostos que avui no estan assegurats. Una immensitat per a la nostra classe política però xifres ridícules si les comparem en el mercat immobiliari català. Facin la seva pròpia conclusió: l’extint i mort Catalunya Banc ha venut la transmissió plena dels drets de crèdit d’un total de 102.055 contractes hipotecaris per un total de 5.673 milions d’euros a Anticipa Real State, filial de Blackstone.

Així doncs, podem concloure sense dubte que CiU, PP i C’s han  votat a favor perquè saben que avui per avui és una llei-manifest inaplicable. El maquillatge li ha anat molt bé en aquest moments a la ex- CiU. En les mesures en concret hem trobat mancances de les que destaquem:

  • La llei no ha legislat cap mesura retroactiva per als ciutadans i unitats familiars que ja han patit la violència immobiliària en el període més dur de la crisi. Moltes llars han passat del pis en propietat al lloguer, en el millors dels cassos, però la majoria viuen ara en situació de precarietat legal: en habitacions o ocupant habitatges. Només a Barcelona ciutat hi ha 7000 unitats familiars censades legalment que viuen en habitacions. Ara com ara la llei no contempla cap solució per a aquests cassos.
  • L”article 5 diu que es donaran ajuts pels cassos d’impagaments de lloguer. Tots els partits i especialment CiU sap que des de que governa (2011) els ajuts han estat congelats i s’han retirat els descomptes al IRPF. Ens trobem davant una declaració solemne que no serveix per arreglar el problema dels 10.009 desnonaments de lloguer al 2014.
  • l’article 5 accepta que el resultat de les execucions hipotecàries sigui la liquidació de béns o la dació en pagament per la totalitat del deute. Per tant, s’accepta que les entitats financeres són les veritables propietàries del crèdit i tenen dret d’inscriure al Registre de la Propietat l’habitatge subhastat. Nosaltres creiem que les entitats financeres no poden quedar-se amb la garantia del crèdit hipotecari (habitatge) perquè no són propietàries del deute per la raó que l’han venut mitjançant la titulització generalitzada des de fa anys de tots els crèdits amb emissions de deute milionàries.
  • No hi ha cap pla per augmentar l’habitatge de titularitat pública. Sense oferta d’un important parc d’habitatge públic al marge de les lleis del mercat, tot es queda en una llei-manifest.
  • Es deixa tot en mans d’aconseguir habitatge social per la via de la mobilització els pisos buits dels grans tenidors d’habitatge amb el corresponent pagament de rendes de lloguer determinades per uns pressupostos públics minvants.
  • Tampoc es parla de recuperar els habitatges públics que s’han privatitzat a mans de fons voltors.
  • La cessió obligatòria d’habitatges per tres anys de les entitats financeres és una mesura totalment temporal que es queda molt curta en una situació on els fons immobiliaris es posicionen per un mercat lliure de lloguer en expansió.

La classe política catalana ha aprovat aquesta llei per implementar-la en un món irreal. El món real de les finances ha trobat des de fa anys una sortida de rendibilitat en el mercat immobiliari generant mecanismes d’enriquiment al marge de cap regulació: creació infinita de diners a la banca comercial i d’inversió, la creació d’un mercat mundial immobiliari i hipotecari, la titulització i venda dels crèdits hipotecaris a tercers- banca a l’ombra, els actius immobiliaris duplicats en llibres i el BCE consagrat com a epicentre del lobby. Sense cap mena de dubte totes les lleis del mercat que van sostenir la bombolla immobiliària d’aquest país continuen en peu. Estem fent pessigolles al veritable poder.

Salva TORRES activista de Associació 500×20

+++ INFO relacionada

Crítica de la Llei catalana de l’Impost als Habitatges Buits i de processos execució hipotecària.




desnonats: refer-se després de perdreu tot – diari Ara

El Diari Ara.CAT acaba de publicar una notícia on un de les famílies – ElHassan-Naima- de la nostra Asc. 500×20 ha trobat momentàniament una solució a l’emergència habitacional.

MARIA ORTEGA / ELISABET ESCRICHE Barcelona | 06/06/2015

Manolo GARCÍA / FOTOS

ELHASSAN I NAIMA

“Ara no patim per quedar-nos sense casa però ens espantem amb cada factura de la llum i l’aigua”

ElHassan_NaymaPrimera hora del matí. Elhassan Ballach ha marxat de casa perquè té hora al metge i, al menjador, els seus dos fills, la Maiyssa, de dos anys, i el petit Ayman, que està a punt de fer set mesos, dormen. L’un al terra en un llit de mantes, i l’altra al sofà. Ho fan sota l’atenta mirada de la mare, la Naima, que els esperona a llevar-se i assenyala la muntanya de maletes, caixes i mobles desmuntats que els envolten. Ja fa uns mesos que la família ha entrat a viure en aquest pis d’uns 45 metres quadrats i una sola habitació a la Via Favència de Barcelona -una solució d’emergència després del desnonament-, però tot el que els recorda la seva vida anterior, la de patir per si la pressió social no seria capaç d’aturar una nova temptativa de desallotjament, està encara empaquetat, com si la mudança no hagués d’acabar mai. Fa poc més d’un any, l’Elhassan portava en braços la petita Mayssa, i la seva dona, embarassada, celebrava des de la porta que aquell cop tampoc es quedaven sense casa, que el desnonament no prosperava.

Ell, que explicava a l’ARA que no havia dormit en tota la nit patint pel futur de la família, agraïa el suport als veïns i assegurava que ells sols estarien perduts. Avui, tot i que la crisi no els deixa aixecar el cap i continuen sense feina i vivint d’una ajuda de 426 euros, han deixat enrere aquella angoixa. Ningú no els expulsarà ja de casa.

La Naima parla ara més tranquil·la, però diu que no respirarà fins que el seu marit trobi una feina. Quan va arribar del Marroc, en ple boom del sector de la construcció, no li va costar treballar, va portar la família i van poder anar pagant el lloguer sense grans problemes. A finals del 2013 i sense atur, ja van començar a acumular lloguers impagats. Els números no els sortien per enlloc. I, en aquell moment, no veien una sortida possible. Després de deixar el pis, van passar uns mesos per un habitatge d’emergència i després se’ls va concedir el que ara els acull: un pis de l’Incasòl amb un lloguer social de 50 euros. Un flotador. El pis, això sí, és petit i, segons diuen, poc adequat per al dia a dia d’una família amb dos fills. “No tenim una habitació per als nens: el meu marit dorm amb la gran al menjador, i jo dormo amb el nen a l’habitació”, resumeix la Naima i ensenya un sofà de mòduls que, segons diu, no hi ha manera de fer cabre a la seva nova casa. El balcó encara és una mena de traster.

De moment, viuen de l’ajuda que ell ingressa i, tenint en compte que han de comprar bolquers per als dos nens i menjar per a la família, arribar a final de mes és una muntanya russa. El gran ensurt són les factures de l’aigua i la llum. La primera que van rebre era de 110 euros. Ara, doncs, no pateixen per la casa, però tremolen quan arriben les factures.

 

……

Un altre cas de la PAH de Salt

MÍRIAM VIDAL

“Amb la dació t’alliberes, però s’esvaeix el teu somni”

Després de cinc anys foscos, Míriam Vidal, de 32 anys, comença a creure que se’n sortirà. Fa més de dos anys va estar al bloc de Salt que va ocupar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) a la recerca d’un llit on pogués dormir. Només feia un any que vivia a Girona i s’acabava de quedar sense feina per culpa d’una lesió en un genoll. La situació ja li era familiar. A finals del 2010 va perdre el seu lloc de treball de maquinista d’impremta a Terrassa. Va ser en aquell moment quan va començar el seu particular calvari. La falta d’ingressos va provocar que no pogués fer front a la hipoteca de més de 700 euros mensuals que pagava pel pis que havia comprat al municipi vallesà quan només tenia 18 anys. Ella i el que era el seu xicot van demanar un préstec de 220.000 euros per adquirir l’habitatge i, a més, els seus pares la van avalar amb el seu habitatge. “En aquell moment tenia tres feines i mai em vaig plantejar que les acabaria perdent”, relata.

L’única fórmula que va trobar per evitar que el banc deixés els seus pares al carrer va ser llogar el pis. El 2012 ella va marxar a Girona i hi va entrar a viure un inquilí, que pagava un lloguer de 600 euros. La resta que faltava per cobrir la quota la posaven els pares. “L’estabilitat” que va aconseguir vivint al bloc de Salt li va durar mig any. El novembre del 2013, poques setmanes després que expliqués a l’ARA el seu periple, la Generalitat va oferir reubicar els “inquilins” del bloc a altres pisos socials. “A tots menys a mi perquè jo tenia un pis pel qual cobrava un lloguer”, aclareix. Es va desvincular de la PAH i va trobar com a única sortida “alliberar” una casa, on viu amb la seva actual parella. També està ubicada a les comarques gironines, però prefereix no concretar on perquè està negociant amb el banc quedar-s’hi a canvi de pagar un lloguer social.

En paral·lel a aquesta “alliberació”, la Míriam va intensificar les negociacions amb el banc per aconseguir una dació en pagament del seu pis de Terrassa. El gener del 2014 el banc li notificava que l’hi concedia. Per materialitzar-la, però, va haver de deixar de pagar durant tres mesos la hipoteca, fet que va suposar que els seus pares fossin inclosos a la “llista de morosos”. El 8 de maig del 2014, la Míriam signava la seva carta de llibertat. “Va ser una sensació estranya perquè alliberes els pares però alhora veus esvaït un somni”, diu. Un mes després es va quedar embarassada, però al gener va perdre la nena. De mica en mica -explica- va superant aquesta pèrdua i des del febrer està cobrant el PIRMI, que li suposa uns ingressos de 423 euros al mes. La seva parella també ha aconseguit, fa tres mesos, feina de cuiner.

la noticia tal com l’hem vist a ARA.CAT




Carta agraïment d’Afectades IVIMA a Asc. 500×20 x crowdfunding

afectadasIVIMA

Querid@s compañer@s de la Asociación 500×20 y Habitatge Públic, el gesto que habéis tenido al colaborar en nuestra campaña de crowdfunding, nos conmueve y nunca os lo podremos agradecer suficientemente.
Somos conscientes de lo difícil que es, en estos momentos de precariedad, destinar una parte de lo poco que tenemos a contribuir económicamente con cualquier causa, por justa que sea. De ahí que cualquier ayuda que hubierais podido aportar ya habría sido invalorable, pero es que vosotr@s habéis multiplicado de tal manera el esfuerzo que nos habéis dejado impresionados, de veras.
Vuestro esfuerzo nos hace confiar más, si cabe, en que seremos capaces de conseguir arrebatar nuestras casas al fondo buitre y recuperarlas para el patrimonio público, de donde nunca debieron salir. Sabemos que la pelea va a ser difícil, que durará mucho más de lo que quisiéramos y que tendremos que poner lo mejor de nosotr@s para ganar. Pero estamos convencid@s de que teniendo de compañer@s de viaje a personas con un espíritu como el vuestro, la victoria está asegurada.
Muchas gracias, de todo corazón, y a seguir en la pelea.

Un abrazo.

+++info en Afectadas IVIMA y para crowdfunding en GOTEO.ORG




Els Serveis Socials i les seves treballadores en la gestió del laberint de la miseria.

Els fets de Ciutat Meridiana obren un debat en les treballadores dels Serveis Socials…

Gestionen les polítiques de beneficència de l’Administració que els paga els salaris??

o treballen per la transformació social amb els seus clients??

CGT – Catalunya proposa als professionals dels CSS no assistir als desnonaments per evitar legitimar-los.

fabrica miseria Servicios Sociales

Les treballadores dels Serveis Socials en el seu laberint.

Qui escriu això no és ni un treballador dels Serveis Socials ni tant sols un dels seus clients per sort. És un activista compromès en el seu temps i en la seva gent.

L’ocupació dels Serveis Socials de Ciutat Meridiana el passat dimarts, després que el veïnat aturés tres desnonaments al barri, va encendre la ràbia perquè cap responsable de l’Administració municipal va aturar una barbàrie que ja dura massa . Els Serveis Socials del barri, última frontera abans de la desesperació, es van omplir d’escombraries i algun ordinador va caure pel terra. Les assistents socials, treballadores dels Serveis Socials, en la seva majoria dones, sembla que es van refugiar en una habitació per evitar mals majors. Els seus “clients” diuen que van veure que es prenien la situació amb somriures i filmacions que encenien encara més els ànims. No sabrem que va passar de veritat però té una importància secundària.

L’Ajuntament ha anat per la drecera, contra de l’opinió de la Favb i altres entitats, en aplicar el principi d’autoritat en un fet que no és una bretolada sinó una expressió de ràbia de la gent que està exclosa del sistema, aparcada, menyspreada… els pobres. Per a l’Ajuntament els Serveis Socials gestionen la misèria però segurament els “seus clients” estaven exigint drets davant l’exclusió.

##[ÚLTIMA HORA= Antoni TALLADA (responsable de As. 500×20) i Filiberto BRAVO (responsable de Avv. C.Meridiana) han estat imputats pels incidents dels Serveis Socials. Cap d’ells va participar ni incitar els fets que els imputa l’Ajuntament de Barcelona per la via penal. La Guàrdia Urbana ha comunicat la denúncia després de la jornada sense precedents pels 16 desnonaments al Districte. ]##

De quin costat es posen les treballadores dels Serveis Socials???

  • Exigiran mà dura contra el veïnat que suposadament no es va conduir de manera educada cercant la solució a la misèria de quedar-se sense casa, sense menjar, sense res???
  • Callaran mentre l’autoritat municipal dóna la bastonada als agosarats clients pobres perquè, si tornen, ho facin derrotats i penedits ??
  • O s’oposaran a cap sanció i es posaran del costat dels seus clients contra l’Administració??

Les treballadores dels Serveis Socials no es poden sostraure de prendre partit. Del costat dels seus clients hauran d’enfrontar-se al patró. Al costat del patró donaran el vist-i-plau a les polítiques neoliberals de gestió de la pobresa. I si callen atorguen … Fa massa temps que les treballadores socials estan callades, afanades acríticament, en la fabrica de misèria Sense Solució, com s’ha definit als Serveis Socials…” … fem el que podem amb els recursos que ens donen … “.

La crisi ha estat un bon argument pel desmantellament dels serveis públics.  Els sindicats dels treballadors públics fa ja massa temps que haurien d’haver donat una resposta contundent al greu deteriorament.  Els fets esmentats ja no són cassos aïllats perquè s’estan vivint a tot arreu situacions límit. Serveis públics com la sanitat i l’educació pateixen retallades que han deteriorat les prestacions i el treball dels seus professionals. Els treballadors públics, funcionaris o laborals, es troben en primera línia de foc, representant a una administració responsable de deixar-los sense capacitat de resposta. Llavors es quan els Serveis Socials es tornen part del problema de l’exclusió i no en la  solució. Són beneficència i no drets socials!

Els treballadors públics fa massa temps que estan callats. Els sindicats es queixen de la poca força sindical per manca d’afiliació i els treballadors de que no els representen. Un peix que es mossega la cua mentre a la ciutat de Barcelona més de 70.000 llars pobres i excloses esperen respostes. Al sr. Trias potser no li faltaran paraules per reconèixer les necessitats però a la tornada les seves prioritats pressupostaries no seran els pobres de la ciutat. A l’Ajuntament de Barcelona ja li va be l’enfrontament doncs la denúncia contra els responsables veïnals busca activar els sentiments corporatius de les assistents socials. Aquesta seria la pitjor resposta de les treballadores a la tempesta social que s’apropa.

Amb governs de tots colors a Barcelona hem vist la privatització i l’externalització dels serveis municipals. Un exemple són les Oficines d’Habitatge de Barcelona on treballadors d’una empresa privada gestionen un dret fonamental com es l’habitatge. L’Ajuntament i la Generalitat també volen desempallegar-se de la gestió dels habitatges socials. No ens volem ni imaginar una cosa així als Serveis Socials.

Cal una volta de 180º en la concepció d’aquest servei. Segurament ja no es tracta de gestionar la misèria en el seu laberint burocràtic sinó assegurar una renda garantida de ciutadania. Per contra, una victòria de les tesis autoritàries per tractar els fets de Ciutat Meridiana aproparien l’externalització dels Serveis Socials. El Govern de CiU no li falten ganes… té aparcada la renda garantida de ciutadania des de fa temps al Parlament.

Els representants veïnals i el teixit associatiu de Nou Barris han estat els primers en demanar calma per seure a negociar una sortida “amb justícia social, respecte a la dignitat de les persones i solidaritat“, tal com demana la Federació d’Associacions de Veïnes de Barcelona (Favb) en el seu comunicat. Però encara més necessari seria una resposta unificada contra les polítiques antisocials: un comunicat, una roda de premsa d’entitats socials, treballadores socials i sindicats. Es troba a faltar ja una apel·lació a la més profunda solidaritat en els difícils moments que viurem.

… A l’Ajuntament de Barcelona ja li va be l’enfrontament doncs la denúncia contra els responsables veïnals busca activar els sentiments corporatius de les assistents socials. Aquesta seria la pitjor resposta de les treballadores a la tempesta social que s’apropa.

Baptisme neoliberal de les treballadores socials!

El col·lectiu contra l’exclusió social “el Alambique” va publicar recentment al diari digital “la tercera información” un relat, que amb certa sorna, representa la conversió, per baptisme, dels treballadors socials al paper que els obliga el Bisbe de la Pobresa. Realment un relat aconseguit que ens fa pensar a totes…

LES PROMESES DEL BAPTISME de les treballadores socials:

Així doncs, renuncieu a la transformació social ?:

A acollir les persones de manera propera;
A exigir els pressupostos suficients per a la tasca;
A que el vostre objectiu sigui la justícia social;
A tractar les altres persones com a iguals.
A garantir un mínim vital per a tothom.
A no prorrogar les ajudes d’emergència social a totes les persones que ho necessiten.

Sí, renunciem.

Us comprometeu a implicar-vos en els vostres nous objectius com Fabrica de Misèria Sense Solució.
Treballant pel control i submissió de les persones empobrides.
Jutjant a les altres persones des de la vostra posició i manera de veure la vida.
Controlant el pressupost perquè mai s’acabi i sempre hi hagi fons que ens garanteixi la gestió de la misèria.
Fomentant la caritat i l’almoina abans que els drets socials.
Fent publicitat de tot el es fa, sigui o no sigui veritat.

Sí, ens comprometem……

El fi justifica els mitjans

camiseta_servicios sociales para todas-todosCom a qualsevol empresa que no acompleix els objectius la pregunta que ens fem es si els Serveis Socials no serveixen per salvar la gent de la pobresa, no caldria replantejar fins i tot la seva existència?

Llavors els sindicats i les treballadores socials sortirien en tromba a defensar els llocs de treball, la tasca professional i un llarg llistat d’èxits… a pesar que sense els mitjans materials, econòmics i unes condicions laborals decents cap empresa pot acomplir els seus objectius.

Però potser per a la classe política i econòmica del país, el paper de les treballadores socials no es tant acabar amb l’exclusió sinó la seva tasca de control social que exerceixen amb la generalització entre els usuaris dels contractes a canvi de prestacions. Per això, els pressupostos que es destinen han de ser lo suficientment grans com perquè justifiquin la seva existència, que és el fet que es denuncia al baptisme del Bisbe de la Pobresa.

Desconeixem els recursos esmerçats per les diverses administracions en l’atenció creixent de l’exclusió social generada arran de la crisi. L’alcalde Trias diu que cada cop es gasta més. Però si la burocràcia és més cara que el que reparteix, ens haurem de replantejar-ho tot. Potser el que cal és que un cop garantits els drets fonamentals dels ciutadans no faran falta uns Serveis Socials per tots i totes!

PLA DE MESURES URGENTS per a les persones que no tinguin ingressos per sobre del llindar de la pobresa:
1.- Gratuïtat en el transport públic dels municipis.
2.- Gratuïtat en els subministraments bàsics, aigua, llum, gas.
3.- Garantir l’alimentació bàsica de totes les persones.
4.- Assegurar Renda Garantida de ciutadania per a tothom (664 €).

Estem d’acord amb aquest quatre punts? Doncs sortim les treballadores socials, les entitats del territori i els exclosos a exigir-los davant tota l’opinió pública. Exigim la fi de la criminalitzat de la pobresa.

Mentre això no sigui així a l’Oficina de Ciutat Meridiana no serà gens fàcil ser treballadora social. Condicions de treball deplorables, depressions, baixes i demandes de trasllat deuen estar a l’ordre del dia. La marea taronja, encara que no en gaire èxit, ja va denunciar el desmantellant els Serveis socials… és hora que …

— companyes de Serveis Socials poseu-vos les piles !!–

Salva TORRES, activista de As. 500×20 i veïnal.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Declaració de Secció Sindical de la CGT a l’Ajuntament de Barcelona

http://www.cgtbarcelona.org/ssab/

INCIDENTS AL CENTRE DE SERVEIS SOCIALS DE CIUTAT MERIDIANA

La secció sindical de CGT de l’Ajuntament de Barcelona davant els INCIDENTS AL CENTRE DE SERVEIS SOCIALS DE CIUTAT MERIDIANA

El passat 22 d’octubre una protesta veïnal va acabar amb una acció de destrosses al Centre de Serveis Socials Ciutat Meridiana. Davant d’aquests fets, volem en primer lloc mostrar el nostre suport a les companyes i companys afectats en els seus llocs de treball i reconèixer el valor de la seva labor professional, que han de desenvolupar en el context d’un duríssim clima social. En aquest sentit com Secció Sindical de la CGT ens estem adreçant a les entitats i organitzacions ciutadanes, formals i informals, de Ciutat Meridiana i Barcelona, a través de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), per reivindicar el compromís social i professional dels treballadors i treballadores municipals i apel·lar al respecte i a la comprensió de les persones a les quals intentem assistir i que pateixen a causa de condicions econòmiques i mancances de resposta política i administrativa de les quals nosaltres com professionals no en som responsables.
Però al mateix temps, volem deixar clar que l’origen d’aquests fets és el malestar social originat per unes polítiques socials i d’habitatge clarament insuficients davant la crisis estructural que aboca a la població a les portes de l’exclusió social. Un malestar especialment greu en barris com Ciutat Meridiana, amb un nivell de renda dels més baixos de Barcelona, on la manca de resposta institucional davant els desnonaments forma part de la quotidianitat.

L’Ajuntament de Barcelona respon a la problemàtica dels desnonaments amb uns criteris completament restrictius, un parc de pisos d’emergència clarament insuficient i uns terminis impossibles que fan que les persones hagin d’abandonar el seu habitatge abans d’obtenir la resposta.

Volem distingir doncs que els responsables d’aquest malestar no són les professionals dels Serveis Socials sinó els dirigents polítics que governen d’esquenes a les necessitats de les persones.

D’altra banda, estem al costat de les reivindicacions veïnals i de la capacitat d’autoorganització dels barris en defensa d’unes condicions de vida dignes.

Per últim, demanem a l’Administració:

  • Que els professionals dels CSS deixin d’assistir als desnonaments per legitimar una decisió que no és seva.
  • Que s’activin intervencions de mediació i diàleg amb els col·lectius en conflicte.
  • Que es replantegi la política en relació a la necessitat d’habitatge a la ciutat de Barcelona, garantint el dret a l’habitatge digne.

 




La carrera de obstaculos para obtener un piso de emergencia social antes del desahucio.

El Consorci de l’Habitatge de Barcelona publica unos requisitos muy duros

Poco a repartir: Hoy la Borsa d’Habitatge de Lloguer de BCN sólo tiene 7 pisos.

Se trata de ocultar a la opinión pública los casos más lacerantes de la Banca e inmobiliarias.

Enfrentamiento_mossos_vecinos_desahucio_Barcelona

Nadie controla los atropellos de los oligarcas del ladrillo y las finanzas…

¡pero se mira con lupa “al pobre”!

No se trata de la garantía del derecho a la vivienda digna que es un articulo decorativo de la Constitución española. Si tienes poco a repartir lo normal es que excluyas con criterios arbitrarios y eso es precisamente lo que ha decidido el Consorci de l’Habitatge de Barcelona. Por lo tanto, los criterios no garantizan el derecho a la vivienda de cualquier ciudadano sino evitar escenas turbadoras de familias en la calle y actuaciones policiales desproporcionadas. Esto es lo que hay.

Y lo que hay es que el Ayuntamiento se ha quedado sin pisos sociales. Las denuncias sobre la enorme cantidad de pisos públicos vacíos  de los movimientos sociales y entidades como la nuestra, pero sobre todo, la larga y dura crisis que vivimos ha llenado el minúsculo parque de vivienda pública y social de Barcelona. La Borsa d’habitatge del Consorci de Barcelona ofrece ya sólo 7 pisos y el Patronat Municipal de l’Habitatge y la Agència Catalana de l’Habitatge agotan los últimos cartuchos.

La Mesa de Emergencias que concede los pisos ha sido criticada por la Síndica de Greuges de Barcelona porque ha concedido una media de 140 pisos/año cuando los desahucios se cuentan a miles. La espera para entrar a pisos de emergencia “ya concedidos” se alarga un mínimo de 3 o 4 meses desde el desahucio. Mientras las familias pasan sus días alojados en los apartamentos temporales de Navas o en pensiones repartidas por toda la ciudad.

Esa es la realidad simple y llana… del Reglament per a l’adjudicació d’habitatges d’emergència social i creació d’un fitxer de dades personals.

¿Qué entienden por emergencia social? la pérdida de la vivienda habitual a causa de los impagos hipotecarios o de alquiler sobrevenidos por la crisis. El proceso sólo se inicia cuando el hogar tiene ya una orden de desalojo del Banco, de la inmobiliaria, del API o del casero. Se entiende entonces que las familias pasan una terrible angustia entre la sentencia judicial en la que pierden la vivienda y la concesión si se da de un piso de emergencia. Los hogares con menores aún les tienen cierta consideración por la hipócrita protección de los menores de la Administración.

Pero los casos de parejas, jóvenes o soltería quedan prácticamente excluidos. Pero hoy día son miles los excluidos,  después de 7 años de crisis, porque muchos hogares ya han perdido la vivienda y nunca entraron en el tutelaje de la Administración. Viven en habitaciones, en casas de familiares o sencillamente ocupando una vivienda.

Las personas con desahucio pendiente deberán cumplir muchos requisitos.

  1. tener sentencia de desahucio a causa de impagos de alquiler o hipoteca en los que el primer recibo impagado es antes de 6 meses de la entrada en la vivienda (para evitar espabilados). Por pérdida del piso porque el banco no hace alquiler social después de la dación en pago. Por pisos en malas condiciones higiénicas o estructurales donde vivan menores, por familiares con enfermedad muy grave o incapacidad, siempre que ocurra después de entrar en el piso. Aún así la mayoría de desahucios con los requisitos no son atendidos por “falta de tutelaje efectivo” de la Administración. Vamos que ni las Oficinas de Vivienda ni los Servicios Sociales se quieren enterar que un hogar se queda en la calle. Quedan excluidos los hogares:
    • que ocupan pisos
    • que viven en habitaciones.
    • que viven en casas de familiares
    • de jóvenes parejas que necesitan independencia económica pero no tienen suficientes ingresos.
    • con impagos pero que sus rentas de la unidad de convivencia superan el 30% del pago del alquiler o hipoteca. Si uno cobra 1000€ pero no paga 290 de cuota queda excluido.
    • impagos de cuota de vivienda en los que el primer recibo impagado es antes de 6 meses de la entrada en la vivienda (para evitar espabilados).
    • que hayan rechazado un piso de protección en los últimos dos años.
    • que no dispongan de unos ingresos mínimos superiores 0,4 veces el Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples (IPREM= 532 €/mes), o sea 213€ y unos ingresos máximos de 532€/1 persona y 1065€/ una unidad de convivencia.
  2. quedarse sin vivienda porque después de la dación, la entidad financiera o inmobiliaria no accede a hacer un contrato de alquiler social. Fíjense que son de emergencia hogares que tenían una hipoteca impagada pero no en cambio una unidad familiar que vive con 426€ en una habitación de 300€/mes.
  3. unidades de convivencia en que viven menores en condiciones de poca salubridad y inseguridad.
  4. unidades de convivencia con miembros con graves problemas de salud agravados por las condiciones higiénicas de la vivienda y que no  se pueden resolver técnicamente. Hay que demostrar que se alquilo el piso antes de los problemas de salud.
  5. unidades de convivencia con miembros con graves problemas de movilidad siempre que el hecho haya sucedido después de la firma del contrato.
  6. unidades de convivencia que viven con menores en edificios en condiciones graves estructurales siempre que hayan firmado el contrato antes de conocerse estas y que no se puedan resolver técnicamente.

Ya nos gustaría que se lo hicieran firmar a los banqueros!!!

Las personas con desahucio pendiente deberán firmar “un contrato social “.

La carrera de obstáculos continua porque una vez superados los escollos de los requisitos se deben presentar un montón de documentos y la novedad es que se debe firmar un “contrato social“. Las Oficinas de Vivienda se comprometen a pagar la diferencia si la cuota supera el 30% de la renta familiar y te exigen la revisión continuada de la situación monetaria de la familia. pero llama la atención las condiciones y compromisos que se exigen: “fomentar su integración en la comunidad”, “seguimiento de las condiciones contractuales”, “seguimiento de los Servicios Sociales de las obligaciones contractuales” ” y propuestas de sanción por incumplimientos o poca colaboración de la familia”.

En realidad se esta sugiriendo que las familias que acceden a los pisos de emergencia son problemáticas en si mismas. Por ello, exigen un código de buena conducta, un contrato social… en definitiva métodos de control social muy al estilo de las últimas técnicas neoliberales del miedo del Gran Hermano. A nadie le piden un código de buena conducta cuando crea una empresa o compra un piso. Ya existen leyes para castigar las actitudes incívicas. No hace falta adelantar que se van a incumplir. Finalmente el artículo 10 permite dos cosas:

  • desestimar la concesión del piso de emergencia si no se ha demostrado fehacientemente su necesidad a pesar de cumplir todos los requisitos.
  • aún teniendo concedido un piso, en el caso de que en tres meses no se hubiera podido entregar, la unidad familiar perderá el derecho adquirido.

Cómo decía una familia de nuestra Asociación 500×20:

“…hay que montar un pollo y salir en la prensa para asegurarse el derecho a una vivienda digna…”