Motiva molt envoltar-se de gent com la que va assistir a la reunió amb la Síndica de Greuges de Barcelona, la senyora Pilar Malla el passat 6 d’octubre. En moments com aquests te n’adones que de tothom se’n pot aprendre i, no ho dic per l’esmentada autoritat, sinó per les persones que varem anar a demanar la intervenció de la Sindica davant el silenci de l’Administració local en el cas de l’edifici de c/Deia 31 al barri de Porta.
En Salva Torres, vocal de l’AVV. i membre de l’assemblea 500×20 va fer una exposició directa de les reivindicacions de l’assemblea. Després va ser recolzat des de l’Associació de veïns per en Laurio, el seu president, que va posar de manifest a la senyora Malla la poca eficàcia i la poca paraula de l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Nou Barris) a l’hora d’executar els pactes amb els veïns, recollits en el PERI del barri de Porta.
D’altra banda, en Carles, membre d’VdeVivienda i també membre de l’assemblea 500×20 va expressar que el consistori no ha dut una política d’habitatge que afavoreixi d’una banda, als ciutadans i ciutadanes més castigats econòmicament (aquells que no arriben a 1,5 vegades l’IPREM) i de l’altra, a la resta de ciutadania en general. Com ho podien haver fet? O millor dit com NO ho haurien d’haver fet? Perquè les seves actuacions s’han basat en afavorir la cultura de la propietat, i en permetre a les empreses privades l’accés a sòl públic a través de la subhasta o la venda directa del mateix.
També va assistir en Salva, que amb l’explicació de la seva situació personal, tant econòmica i laboral com social, va il·lustrar tot el que ja havíem descrit. Finalment, un servidor, vaig fer una petita intervenció per tal de matisar un comentari de l’amfitriona, en què afirmava que actualment no hi havia sòl públic, és clar, els ajuntaments ja se l’havien venut o l’havien subhastat a privats.
Us preguntareu totes: i a tot això la Síndica què us va dir? Després de moltes bones paraules i lloances a les nostres reivindicacions, així com una petita rebequeria per qüestions de titulacions i pertinences a la Fundació Benestar social i Família −fins i tot va estar a punt de no recollir les nostres queixes per aquest tema− es va comprometre a traslladar a l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Nou Barris) les demandes sobre la creació de lloguer protegit vinculat amb la renda de la unitat familiar, així com el compliment dels acords del PERI de Porta. Per altra banda, no va estalviar esforços en recordar-nos tota la feina feta des de la institució des que ella n’és síndica (des del 2005 fins a l’actualitat) en matèria d’habitatge. Ja hem vist el cas que li han fet els nostres polítics, malgrat que tots ells han recollit en el seu programa les mesures proposades per la síndica.
En definitiva, bones paraules fins aquí. Continuem en el mateix punt, però el fet és que la reivindicació de la figura del lloguer protegit al barri ha entrat a la via política, i ara ve la part més feixuga, ja que encetarem el joc de demandes i respostes inacabable amb l’Administració local. ATENCIÓ, jugarem i no ens cansarem, però es posa de manifest una vegada més que el sistema i les persones que mouen els seus engranatges burocràtics no busquen de fet (sí de paraules i per escrit) el benestar dels i de les ciutadanes. Per tant, ARA MÉS QUE MAI TOCA MOURE’S, PRESSIONAR tant com sigui possible les institucions, que teòricament ens representen. Utilitzem les seves bones paraules per recordar-los que han de servir al ciutadà.
En Salva Torres, vocal de l’AVV. i membre de l’assemblea 500×20 va fer una exposició directa de les reivindicacions de l’assemblea. Després va ser recolzat des de l’Associació de veïns per en Laurio, el seu president, que va posar de manifest a la senyora Malla la poca eficàcia i la poca paraula de l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Nou Barris) a l’hora d’executar els pactes amb els veïns, recollits en el PERI del barri de Porta.
D’altra banda, en Carles, membre d’VdeVivienda i també membre de l’assemblea 500×20 va expressar que el consistori no ha dut una política d’habitatge que afavoreixi d’una banda, als ciutadans i ciutadanes més castigats econòmicament (aquells que no arriben a 1,5 vegades l’IPREM) i de l’altra, a la resta de ciutadania en general. Com ho podien haver fet? O millor dit com NO ho haurien d’haver fet? Perquè les seves actuacions s’han basat en afavorir la cultura de la propietat, i en permetre a les empreses privades l’accés a sòl públic a través de la subhasta o la venda directa del mateix.
També va assistir en Salva, que amb l’explicació de la seva situació personal, tant econòmica i laboral com social, va il·lustrar tot el que ja havíem descrit. Finalment, un servidor, vaig fer una petita intervenció per tal de matisar un comentari de l’amfitriona, en què afirmava que actualment no hi havia sòl públic, és clar, els ajuntaments ja se l’havien venut o l’havien subhastat a privats.
Us preguntareu totes: i a tot això la Síndica què us va dir? Després de moltes bones paraules i lloances a les nostres reivindicacions, així com una petita rebequeria per qüestions de titulacions i pertinences a la Fundació Benestar social i Família −fins i tot va estar a punt de no recollir les nostres queixes per aquest tema− es va comprometre a traslladar a l’Ajuntament de Barcelona (Districte de Nou Barris) les demandes sobre la creació de lloguer protegit vinculat amb la renda de la unitat familiar, així com el compliment dels acords del PERI de Porta. Per altra banda, no va estalviar esforços en recordar-nos tota la feina feta des de la institució des que ella n’és síndica (des del 2005 fins a l’actualitat) en matèria d’habitatge. Ja hem vist el cas que li han fet els nostres polítics, malgrat que tots ells han recollit en el seu programa les mesures proposades per la síndica.
En definitiva, bones paraules fins aquí. Continuem en el mateix punt, però el fet és que la reivindicació de la figura del lloguer protegit al barri ha entrat a la via política, i ara ve la part més feixuga, ja que encetarem el joc de demandes i respostes inacabable amb l’Administració local. ATENCIÓ, jugarem i no ens cansarem, però es posa de manifest una vegada més que el sistema i les persones que mouen els seus engranatges burocràtics no busquen de fet (sí de paraules i per escrit) el benestar dels i de les ciutadanes. Per tant, ARA MÉS QUE MAI TOCA MOURE’S, PRESSIONAR tant com sigui possible les institucions, que teòricament ens representen. Utilitzem les seves bones paraules per recordar-los que han de servir al ciutadà.
Dani Sardà membre de l’assemblea 500×20
