Entrevista a Salva Torres, president de l’associació 500×20, que lluita per canviar les polítiques d’habitatge a Espanya des de fa més d’una dècada.
«El somni neoliberal de George Bush en polítiques d’habitatge és Espanya»
L’Associació pel Lloguer Públic o Assequible, avui més coneguda com 500×20, va néixer a finals del 2005 a Nou Barris. En un primer moment es deia Assemblea Digna de Nou Barris, però va canviar el nom arrel d’una campanya. Es demanava a l’Ajuntament que convertís en pisos de lloguer públic un edifici que volia vendre. Des d’aleshores demanen 500 habitatges a cada barri (a Barcelona n’hi ha 73) al 20% de la renda de què disposa cada família per pagar de lloguer. Entrevistem a Salva Torres, el president de l’associació al davant de l’edifici ocupat pel moviment del 15M al carrer Almagro de Nou Barris.
Quan semblava que mercat de l’habitatge era el negoci més ferm i productiu del país, és a dir, des d’abans que esclatés la crisi, 500×20 ja apostava per un altra sistema de polítiques d’habitatge. Reivindiqueu el dret a l’habitatge, però aneu més enllà…
Estem en contra de la propietat privada de l’habitatge. La qual cosa no vol dir que estem en contra del 90% de la població que viu en aquest país en propietat. L’associació parteix del supòsit que, en molts països del nord d’Europa, com Àustria, Dinamerca o Alemanya, hi ha un parc d’habitatges que, segurament, si l’haguéssim tingut a Espanya, la bombolla immobiliària no hagués existit mai, ni les famílies que ara s’estan quedant al carrer o han de viure en habitacions estarien en aquesta situació.
L’associació demana el lloguer social universal. Com el plantegeu?
És el dret de qualsevol ciutadà, idependentment del seus ingressos, a poder demanar de l’Estat un pis amb un lloguer públic. El que guanya més ha de pagar més impostos i el que guanya menys en paga menys, per tant tots dos tenen dret a demanar-ho. I per assolir aquesta demanda es necessita un parc d’habitatge públic important, en mans de l’Estat.
I per on es comença a revertir la situació per engreixar el parc d’habitatge públic?
Exigim que aquest parc d’habitatge públic es creïi amb els pisos expropiats de la banca. Considerem que ja ha estat prou ajudada. Igualment, els habitatges de la gent que té hipoteques i no les pot pagar, que assumeixin un lloguer públic. De manera que les persones que hi viuen no acabarien sent-ne propietàries, però sí usufructuàries del mateix habitatge en el qual estaven. I per la seva part, l’Estat es quedaria amb la propietat de l’edifici.
Quina llei canviaríeu?
De fet, estem per la derogació de totes les lleis antisocials que hi ha hagut en aquest país. Hi ha hagut un monopoli de poder molt important, que quasi ha obligat a comprar pisos a generacions senceres i a hipotecar-se per poder comprar un habitatge. I això sense polítiques públiques d’habitatge. És un autèntic “lobby” en el qual estaven les grans constructores, els bancs i les mateixes administracions que vivien de la bombolla immobiliària. I això ho han estat utilitzant durant 30 anys, fins que la bombolla immobiliària, s’ha fet tan grossa que ha esclatat i ja no tenia solució.
En els últims anys hi ha hagut governs de diferents colors i ideologies, i les tendències en polítiques d’habitatge han canviat. Com les valora?
El que han fet les administracions espanyoles amb la VPO (Vivenda de Protecció Oficial) és crear una societat incubadora de propietaris. És el que han fet els governs neoliberals, tan de dretes com d’esquerres. Així, les classes populars accedien a ser propietaris amb la VPO. Un model de societat tot el contrari del que proposem nosaltres. De fet, jo crec que el somni neoliberal de George Bush en polítiques d’habitatge és Espanya.
És factible en una “societat de propietaris” com la nostra construir un parc públic d’habitatge de gran abast?
El 90% de la gent a Espanya és propietari del seu pis. El que no vol dir que hagi près la propietat en la seva totalitat, perquè la majoria ha d’acabar de pagar la hipoteca. Amb els 26 milions de pisos que hi ha al nostre país, només 16 estan ocupats i són de primera residència. Entre el 2000 i el 2007 es van fer 11 milions d’hipoteques a Espanya, una xifra que és una autèntica bogeria. I per tant, encara hi ha moltes famílies que encara estan hipotecades. El que plantegem és que tots els edificis buits, dels quals uns 2 milions estan en mans de la banca, més tota aquella gent que està vivint en un pis hipotecat i en vol cedir la propietat a l’Estat, podrien passar a formar part del parc públic d’habitatge. Estem parlant de l’ordre de 2 a 3 milions de pisos segurs, comptant amb els 400.000 desnonats que hi ha hagut. Estem parlant d’un 10% del total de l’habitatge d’aquest país.
Què en penseu de l’argument que assegura que la dació en pagament enfonsaria la banca, i per tant, el país?
Doncs us recomano llegir l’article “Enfonsar la banca per salvar el país”. S’ha de donar un cop definitiu i enfonsar la banca, fer-la pública i prendre el control de la política monetària i finacera. Si no és així, demanem anar més enllà de la dació en pagament. Volem que les famílies es quedin al pis i paguin un lloguer just amb el seu salari, depenent de les seves condicions econòmiques, i que mai poguessin ser expulsades. El problema que té la dació en pagament, és que la família es treu el deute de sobre, però l’habitatge continua en mans de la banca, i on anirà a viure la família? Si s’aprova la dació en pagament, com diu la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, totes les famílies quedaran en mans de la banca en condicions de llogaters. Amb la LAU i la Llei del Desallotjament Exprés, qui determina la polítca d’habitatge en aquest país, no són els governs, sinó el poder financer. I això en una situació de crisi, que ningú sap quan tocarà fons.
Amb un panorama de crisi econòmica i d’habitatge tan complicat com l’actual, a qui ajudeu? Qui es pot dirigir a vosaltres?
Nosaltres ajudem a tothom que ens ho demana. Ens és igual que la família que vingui a buscar ajuda tingui un problema hipotecari o de lloguer, les ajudem a les dues. Per exemple, la diferència amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, és que ells només ajuden els afectats per una hipoteca. Però amb ells treballem conjuntament en molts àmbits, i a més, estem utilitzant els serveis jurídics de la FAVB conjuntament. El que sí és cert, és que en alguns desnonaments que hem aturat, la premsa es confón i diu que ha estat la PAH, quan en realitat érem nosaltres.
També hi ha qui es va aprofitar la bombolla immobiliària per especular i n’ha sortit perjudicada. N’heu tingut algun cas?
500×20 no és una ONG ni l’Església. La contrapartida de la gent que ve i, per exemple, li aturem un desnonament, és que ha d’ajudar-nos també. Perquè no es tracta d’una lluita per ajudar a una persona, sinó que és una lluita contra un problema social. Per això han d’estar a l’assemblea de l’associació i participar regularment a les reunions, per ajudar també altres famílies que tinguin problemes. Com que requereix compromís no ens ha vingut ningú amb històries estranyes….
LINK entrevista “web Tercera Información“
