Alts preus per sobre del mercat i manca de solvència familiar, els principals problemes
L’Habitatge de Protecció Oficial (HPO- VPO) ha deixat de ser una opció assequible per a les classes populars
L’habitatge protegit VPO-HPO ja no es ven perquè les classes populars ja no tenen solvència per rebre una hipoteca de les entitats financeres. A més, les subvencions estatals per pagar la hipoteca han estat eliminades per a tothom. Això sense entrar en el greuge comparatiu que suposa subvencionar amb diners públics un habitatge que serà privat finalment.
Els criteris per poder accedir a la VPO-HPO, que intentaven evitar que espavilats es lucressin revenent al cap de pocs anys, ara són un problema. Al mateix temps no hi ha diners per subvencionar que promotors privats construeixin sense les subvencions que cobraven (fins el 40% de la inversió!!). Ara també hi ha habitatges mal ubicats en zones sense demanda. Igualment, els preus de venda es van indexar en referència a un suposat mercat que mai baixava de preu: ara la VPO està per sobre del mercat lliure. Penseu que els fons voltors (anomenats SOCIMI) estan comprant lots de pisos amb reduccions del 70-80-90%.
La VPO ha estat l’opció política pública dels partits majoritaris que, esperonats pel lobby financer-immobiliari van gastar milers de milions de despesa pública, durant dècades, per permetre accedir a les classes populars al somni de l’habitatge en propietat. La VPO-HPO ha estat el bressol de la cultura patrimonialista del nostre país. Ara forma part de la bombolla del deute que arrossegarem per molts anys.
El quid del deute amb garantia hipotecària és que lliga el deutor amb el banc. Això és molt important perquè forma part de la cultura del fracàs en les execucions hipotecàries. És un mecanisme de subjugació al poder financer de les classes populars. Les organitzacions que lluitem pel dret a l’habitatge sempre hem denunciat aquest fet. Tot i així, sindicats i organitzacions veïnals com la Federació Associacions de Veïnes de Barcelona (Favb) han usat la figura VPO. Encara s’estan aixecant pisos VPO a BCN per una cooperativa lligada amb aquest moviment veïnal al Turó de la Peira.
Fins i tot, quan des del 2008 la VPO ja feia aigües, la classe política va inventar altres sistemes de foment de l’habitatge barat que signifiqués obligatòriament passar per caixa d’una entitat financera. Un exemple d’això són els habitatges en dret a superfície. En el cas del dret a superfície aquelles persones que tenen dret, no solen tenir estalvis per pagar el dret per 75 anys. Per això han de recórrer a subscriure un crèdit especial – prenegociat per l’administració adient-, com si fos amb garantia hipotecària, amb una entitat financera.
El mea culpa dels polítics i gestors de l’habitatge
Recentment Carles SALA, secretari d’habitatge de la Generalitat de Catalunya, es queixava a la premsa que hi ha molts habitatges HPO que no troben comprador. La Defensora del Pueblo, Soledad Becerril parla de 13500 a tot l’estat, més del doble del fons d’habitatge social que suposadament han creat els bancs: 6000.
Carles SALA, concretava les dificultats per vendre aquests habitatges(1). També feia un mea culpa col·lectiu que ningú podia preveure el que passaria. Sap perfectament que sí. Sectors marginals, molts cops acusats d’antisistema, parlàvem, denunciàvem aquest problema des del 2004. CiU, PPsoe, PNV… van aplicar les polítiques dictades pel lobby financer que van inflar l’enorme bombolla de crèdit a l’estat espanyol. Formava part de la quinta-essència de creació de diner financer amb la titulització dels crèdits amb garantia hipotecària.
Carme Trilla, durant set anys (2004-2011) amb responsabilitats a l’àrea d’Habitatge de la Generalitat catalana, també lloa a La Vanguardia el paper històric de la VPO. Explica que va ser un refugi davant les inclemències del mercat i culpa del seu enfonsament a la bombolla immobiliària. Com si aquesta fos resultat de la fatalitat! (1)
Per quina raó no es transformen en lloguer públic assequible aquests 13500 pisos?
Molt fàcil perquè darrere de cada habitatge espera amagada la subrogació de la hipoteca del constructor. Els ajuntaments oferien el sòl, el promotor construïa amb salaris i qualitats miserables, el banc posava la hipoteca i l’estat subvencionava tot perquè encaria el preu i a més inflava una economia reescalfada. I per acabar tota la picaresca per guanyar diners i estafar. La picaresca comença perqué els promotors poden vendre el pis a qui vulguin, cobren un petit sobrepreu que el comprador que ho pot pagar, ho fa, perquè li resulta també rentable respecte del mercat lliure. Igualment hi ha multitud d’habitatges de VPO que han estat llogats pels seus propietaris després. No existeix cap control estatal sobre el tema. Hi ha autonomies, com Galícia, que és una veritable disbauxa. subastas VPO – Rankia.com
Parc de Lloguer Públic o cooperatives de cessió d’ús són la nostra alternativa.
Deslligar totalment el dret a l’habitatge del mercat, del mercantilisme, de les finances, hauria de ser la prioritat dels ajuntaments nascuts després de la petita primavera democràtica que vivim les darreres setmanes després de les eleccions municipals. No podem tornar a caure en els vells paranys. El sòl públic només pot ser per habitatge públic assequible de lloguer i en cessió d’ús. Parlem per tant de promoció pública, de recuperar l’empresa pública, de finançament públic sense intervenció de la Banca. Parlem d’impostos per a aquest destí. Parlem de cooperatives públic-privades també en cessió d’ús. Pensem que per desgracia encara cal donar moltes voltes en aquest assumpte. No estem segurs que hàgim aprés suficient per no tornar a caure amb els mateixos errors.
Salva torres, activista de 500×20
(1) Temes de debat: La crisi en l’habitatge protegit, http://www.lavanguardia.com/subscriptores- dilluns 22 juny 2015
