Darrerament, en un article publicat a la mateixa Soli, s’aborden diverses temàtiques relacionades amb la lluita per l’habitatge a Barcelona. Abans d’abordar el debat cal deixar clar fins a quin punt partim d’un context d’extrema gravetat i feblesa. Els habitatges, els barris, el teixit comercial, l’espai públic i un llarg etcètera d’elements que configuren la vida en comú a la nostra ciutat estan sent subjectes d’un feroç procés d’acumulació per despossessió, emmarcat territorialment, per part d’una amalgama summament complexa i poderosa d’inversionistes estrangers, rendistes, bancs, immobiliàries, fons voltors i propietaris en general que veuen el moment perfecte per capitalitzar el valor dels seus habitatges. La legislació en matèria d’habitatge que principalment emana de la LAU, no només és nefasta, afavoreix aquest procés. La correlació de forces parlamentàries tant a l’Ajuntament, el Parlament com al Congrés de diputats no semblen favorables per fer un gran canvi legislatiu. Les grans organitzacions de la classe treballadora mai s’han adaptat a aquests processos d’acumulació que es donen fora del marc estrictament laboral, com el que es dona a través del mecanisme del deute o el lloguer. Ara ja fa més de 7 anys, d’allà on pràcticament no existia cap element de resposta col·lectiva, va néixer una de les experiències d’autoorganització popular més importants de les darreres dècades: La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).
La PAH, després de varis anys de trajectòria, amb especificitats més o menys satisfactòries i autogestionàries segons la ciutat o poble on s’hagi desenvolupat, a dia d’avui es veu acompanyada d’una constel·lació de grups, sindicats i assemblees que donen la cara en aquesta batalla per l’habitatge a Barcelona. Som molts -masses- col·lectius, sovint amb practiques informals, amb concepcions polítiques diferents, amb vincles laxes i puntuals, amb cap estratègia ni objectiu comuns clars i compartits. A això hi podem sumar el fet que moltes participants d’aquests grups tenen molts altres projectes on ens hi deixem les hores, les forces i els diners. Per tant, creiem que hem de ser extremadament estratègics i benevolents amb les forces que ens son més properes per tal de poder arribar a la centralitat del tauler (entenem que el debat engegat per l’article d’en Bannock té com a nucli aquest objectiu), així com ser capaces d’estalviar forces de manera inútil. Els grups d’habitatge tenen una necessitat de presència mediàtica, de suport jurídic i de base econòmica que, ara mateix, no tenen. És a dir, fins ara cadascú va fent i de tant en tant ens trobem per aturar desnonaments o per manifestar-nos d’una manera o altre. És més, sembla que a sobre ens perdem perfilant “faccions” imaginàries en base a conceptes propis d’altres èpoques que ja no tenen cap valor descriptiu -“facció democràtica”,”coordenades insurreccionals”- i ficant en un mateix “bloc granític”, amb intencions gairebé conspiratòries, a un Ajuntament, una ONG, dos moviments socials autoorganitzats i un projecte incipient d’organització llogatera. Anàlisi amb pocs matisos, de brotxa grossa i que no concorda en bastants aspectes amb la realitat, evidentment més complexa. De fet, el centre de gravetat del debat ha perdut tant el nord que no es centra en com ens organitzem més i millor contra els que ens roben la ciutat, sinó en base a que es delimita el nosaltres i ells dins els mateixos moviments socials, ja de per si insuficientment preparats i en nombre com per fer front l’enorme tasca que tenim per davant. La construcció artificial d’aquestes “faccions” és tan forçada, que es parlen de casos que demostren precisament el contrari. El company, en el seu article, parla de la manifestació del 10 de Juny com a mobilització dels Comuns. Les persones presents a les assemblees preparatòries, recordaran com una representant dels Comuns, en una actitud lamentable, va demanar canvi de data fixada des de fa mesos perquè coincidia amb unes jornades internacionals organitzades per l’Ajuntament i com se’ls hi va negar ,i per suposat, no fer cas.
Ens hem d’organitzar pensant en el mig-llarg termini i ho hem de fer ja. És evident, que degut a les diferents estratègies, concepcions de l’organització, de l’autonomia, discursives i un llarg etcètera que se sumen a rancors i desconfiances (algunes carregades de raó) no es pot fer sota una mateixa organització. L’aposta per un model amb alliberats, per exemple, ja ha demostrat els seus límits i problemàtiques, tot i que es pot justificar en certa mida si l’organització es constitueix en un veritable enquadrament popular de masses. Existeixen però, les bases per construir una proposta de mínims que ens ha d’ajudar a conformar un veritable moviment popular descentralitzat i autònom en la seva praxi quotidiana i summament granític, sòlid i unitari, al mateix temps, quan l’estratègia comuna així ho dicti. El debat però, mai serà complet si aquestes forces i organitzacions de les quals parlem no entren en el mateix debat, o les convidem.
No ens serveix cap moviment atomitzat, informal, ni “insurreccional”: cal un sindicalisme barrial de masses fortament organitzat i heterogeni amb capacitat d’incidència social. Abandonem els posicionaments moralistes i ideologitzats, construïm els objectius compartits i la unitat d’acció des de la fredor purament estratègica que ens imposa la crua realitat material. Establir una dialèctica entre acció directa i conquestes “legalistes” incrementals. Practiquem el mestissatge organitzatiu. Siguem del grup d’habitatge del barri i afiliem-nos al Sindicat de Llogaters al mateix temps. Reforcem la base i la conflictivitat del Sindicat de Llogaters, mantinguem els nostres grups coordinats. Pensem en nous repertoris d’acció col·lectiva per torpedejar, en totes les seves fases, el procés elitizador en els barris que pateixen la gentrificació i reforcem la col·laboració amb aquells barris que pateixen altres formes de despossessió en el seu desenvolupament urbà. Construïm el full de ruta a mig-llarg termini que hem de seguir col·lectivament, els 5 punts “programàtics” de mínims amb els quals absolutament totes les organitzacions podrem colpejar juntes. Malauradament, això, que seria de sentit comú a altres latituds, sona naïf i impossible en el context barceloní actual. El fet que la regidora de Ciutat Vella hagi de demanar per twitter ajuda a la ciutadania per aturar desnonaments, no es cap prova de subalternitat cap a l’Ajuntament. És la mostra fefaent dels límits que té l’acció político-social des de l’administració, incapaços de ni tan sols aturar per si sols una part molt important dels desnonaments. És la mostra de que la batalla per Barcelona recau sobre les esquenes dels grups i moviments socials vinculats a l’habitatge, que encara estan per constituir-se en un moviment popular barceloní per l’habitatge. Dins d’aquest camp heterogeni, veig persones amb les quals no estic d’acord, que a vegades fa coses de les quals no aprovo , però mai hi veuré ni un adversari ni un enemic. L’enemic és un altre i el seu poder dona vertigen.
FONT: lasoli.cnt.cat
Resposta a l’article publicat fa uns dies a Solidaridad Obrera, “Als grups d’habitatge de Barcelona”.
Aitor Terradelles, membre de la Comissió d’Habitatge de l’Assemblea de Vallcarca i militant d’Embat.
Lucas Vidal, de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militant d’Embat.
