La digitalització i la financerització desvirtuen la vida i els drets socials

Amb el títol de l’entrada acabava un article recentment publicat a “Zona Crítica” del “elDiario.es” signat per Joan Subirats, Doctor en Ciencias Económicas, catedrático de Ciencia Política e investigador del Instituto de Gobierno y Políticas Públicas de la UAB (*1).

El professor es queixa a l’article que precisament la digitalització de l’administració pública que s’ha tornat massiva amb la pandèmia i les cites prèvies deixen a molta població marginada dels serveis públics. La cita prèvia, com a resum de la digitalització, o com eina per obtenir drets ciutadans, és ja una barrera infranquejable per a la ciutadania amb menys recursos i mancances educatives i tecnològiques .

Dit d’una altra manera, mentre per a grans empreses i entitats financeres, la digitalització estalvia recursos i despeses, per al ciutadà normal, és converteix en un monstre inhumà molts cops controlat per algoritmes digitals que no entenen de necessitats humanes. És una màquina qui decideix el teu futur i el teus drets.

No és una excepció, és la norma. Ahir la noticia era que l’algoritme del software “Riscanvi” de la Generalitat de Catalunya fallava 8 de cada 10 vegades (*2). O sigui que quan es tracta de les capes més castigades de la població, la penitenciaria, aquest algoritme imprecís condiciona la llibertat dels presos per sortir i reinsertar-se en la societat.

No és molt diferent que la financerització de drets humans com l’habitatge a països com el nostre. No ja només perquè un dret s’ha convertit en un actiu financer. Sobre tot, perquè per viure en un habitatge la major part de la ciutadania de l’estat espanyol es veu obligada a passar per una entitat financera privada a subscriure una hipoteca amb contractes plens de clausulat jurídic incomprensible i abusiu.

D’aquesta manera la digitalització facilita la financerització i la vigilància fins a l’últim racó de la vida privada de la ciutadania.

No només perquè l’addicció a les pantalles crea ciutadans dòcils sinó perquè analfabetitza en el que és important per a la vida. Són moltes les veus que critiquen que algoritmes i màquines decideixen per al ésser humà.

Dos exemples ben clars. La Banca central de tot el món està creant diner digital nou del no res per salvar al poder financer que com a conseqüència provoca una onada explosiva d’inflació de preus que afecta negativament a la ciutadania que pràcticament en res es veu afavorida. Els intents de fer desaparèixer el diner físic dels estats pel plàstic de la banca privada, i de la seva banca central lobbista, sota el parany de la lluita contra l’economia submergida és un cop a l’anonimat de les transaccions econòmiques però, sobre tot, és un engany perquè la gran economia submergida és la banca a l’ombra que segresta la sobirania popular.

Així els diners, la sang que ho mou tot i per el que fem molt cops veritables barbaritats, està al límit de convertir-se en un element totalment virtual i digital deslligat de cap suport físic de manera que com es poden multiplicar les unitats de moneda virtual fins a l’infinit al temps que qui posseeix el control del mitjà digital té el control de la població que l’utilitza.

Abans de deixar-vos amb l’article de Joan Subirats només un comentari més. El Govern de coalició de Pedro Sánchez va aprobar la Carta de los derechos digitales de los ciudadanos (*3 ) que encara no s’ha convertit en llei i per tant en recursos públics per a fer efectius aquests drets. Ens podrem trobar amb el mateix parany que la “Carta de Derechos de los ciudadanos ante la Justicia” que porta 20 anys per implementar-se mentre la “justicia” comet tota mena d’arbitrarietats afavorint els més poderosos.

Internet, la cita prèvia i l’accés als serveis públics

Des del meu punt de vista, s’està confonent la digitalització amb barrera infranquejable per a l’atenció personalitzada i presencial. I això té conseqüències socials i polítiques significatives
Joan SUBIRATS

Cada cop hi ha més serveis públics que han completat la seva emigració a l’escenari digital, i són molts els tràmits que es poden fer sense presència directa davant dels taulells de qualsevol organisme públic. Es tracta, sens dubte, d’una millora molt substancial si atenem els estalvis de temps en desplaçament, cues i reiteració de visites gens infreqüent en contrastar la falta d’algun paper. L’Agència Tributària, la Seguretat Social o els tràmits per a l’obtenció i la renovació de documents d’identitat, carnet de conduir o passaport són un bon exemple d’enorme transformació burocràtica. La pandèmia i el confinament que va comportar va provocar el tancament sobtat de l’atenció personalitzada i va forçar l’únic canal de la tramitació a distància i, més tard, la imprescindible cita prèvia per resoldre personalment tràmits de tota mena. El problema és que un canvi d’aquestes característiques i aquesta envergadura deixa pel camí molta gent que necessita acompanyament per poder superar les mancances educatives i digitals que imposen els nous protocols. No és un problema merament tècnic. Té una dimensió política i social, ja que comporta costos i beneficis, guanyadors i perdedors.

Hem de recordar, parlant-ne, que un dels elements centrals en el debat sobre la qualitat dels serveis ha estat i continua sent el de la capacitat de personalització de l’atenció al ciutadà. Si retrocedim en el temps, i des de la lògica del mercat, allò que es va posar en primer pla va ser la capacitat d’accés a un determinat producte o servei. En aquest sentit, el fordisme, o la capacitat de producció massiva de productes fins aleshores considerats de luxe pel seu complicat procés artesanal i personalitzat de producció, va significar un canvi estructural de dimensions enormes en les maneres de produir, viure i consumir. Ja a les darreres dècades del segle XX, després de l’impacte del gran canvi generacional i ideològic que va suposar aquella època, el sector productiu dedicat a béns de consum va entendre que la clau de l’èxit no estava només a assegurar l’accés a determinats productes necessaris per a la vida, sinó que allò important era aconseguir respondre a l’exigència de personalització, de resposta específica a cadascú.

Així, a poc a poc, sense grans escarafalls, hem passat del fordisme, entès aquí com a sinònim de no diferenciació i d’homogeneïtat, al que podríem anomenar el tsarisme (de Zara, no dels tsars), o, dit d’una altra manera , la capacitat de personalització dels productes de masses sobre la base d’un sistema de producció flexible, descentralitzat i capaç de seguir les demandes dels clients de manera molt àgil i ràpida. En pocs dies, l’oferta segueix a la demanda, monitoritzant i adaptant qualsevol moviment en aquest sentit.

A l’esfera dels serveis públics, la burocràcia weberiana és el correlat al fordisme a l’esfera mercantil. Tot ciutadà té el mateix accés als serveis públics. És un accés i un tracte que vol ser eficient, però que sobretot ha de ser indiferenciat. Ja que tota personalització, tota atenció individualitzada es considera que pot conduir a la discrecionalitat. I això seria atemptar la idea bàsica del tracte igual al conjunt de ciutadans. Entenent aquest “tracte igual” com un tracte igualment homogeni, indiferenciat. Però hauríem de convenir que el contrari de la igualtat és la desigualtat, i el contrari de la diversitat és l’homogeneïtat. Són dos valors diferents i en molts casos a l’administració s’acaba confonent igualtat amb homogeneïtat. Estem doncs en un contrast clar entre una mirada burocràtica weberiana, encara vigent, en què l’administració pública ha d’actuar amb eficàcia indiferent, i un món exterior on la qualitat és precisament la capacitat d’incorporar la diferència, ja que el valor és a la personalització.

En aquest context, com afecta la creixent digitalització de tràmits i serveis públics? Des del meu punt de vista, s’està confonent la digitalització amb barrera infranquejable per a l’atenció personalitzada i presencial. I això té, com deia, conseqüències socials i polítiques significatives. És veritat que l’accés digital i els tràmits on line faciliten que les persones que tenen les capacitats i els recursos necessaris per moure’s de manera eficient en pantalles i webs de tota mena en surtin beneficiades de moltes maneres. Però, per altra banda, les màquines no tenen “compassió”. No són capaços de compartir la mateixa passió, és a dir, compartir el problema de la mateixa manera que el que ho està patint. Les pantalles són, per ara, fredes i insensibles al patiment dels que tenen a l’altra banda. És obvi que els recursos digitals i educatius de la gent no estan homogèniament distribuïts i per tant el resultat de tot plegat és un tracte desigual i excloent.

En aquest sentit, és molt significatiu veure la tasca protectora i cuidadora que sovint realitzen, per falta dels que ho haurien de fer, el personal de seguretat o el policia que és a la porta de molts serveis públics, atenent a la gent, donant-li consells sobre com resoldre el vostre cas, o simplement escoltant els vostres dubtes i incerteses. El problema és que no poden resoldre res, però almenys atenen. Posen rostre i veu a un servei que sembla que no en té, parapetat després de la muralla de la cita prèvia.

Els serveis i els tràmits públics no són prescindibles. Gairebé sempre són obligatoris. No pots anar-te’n, com passa quan no t’agrada un proveïdor privat. Si no pots anar-te’n, haurien d’almenys “escoltar-te”, escoltar la teva “veu” (usant el conegut títol d’Albert O. Hirschman: Exit, Voice, and Loyalty). No entenc amb tot això que la digitalització de les administracions públiques sigui negativa, però sí que pot acabar sent injusta i amb efectes excloents, generant desprotecció precisament els que més la necessiten. No podem imposar la digitalització a qui no té recursos per moure’s-hi.

Notas: