23-N: Èxit manifestació i un pla dispers per a baixar els lloguers

per

El passat dissabte 23 varem participar en la manifestació Abaixem els lloguers a Barcelona!

D’aquesta fita fins avui cada convocant de la manifestació ha explicat el seu propi pla de mesures respecte de com baixar els lloguers un 50%. Tal com es va demostrar no hi havia acord entre les mesures a implementar pel fet que no va haver un manifest que expliqués el pla de com baixar les rendes de cara a la mobilització multitudinària. Les declaracions prèvies i posteriors del convocants sobre implementacions han estat com veurem poc concretes més enllà de generalitats.

Per parlar de generalitats, la Generalitat de Catalunya, de boca del President, va dir que la prioritat de l’actual Govern és construir 50.000 habitatges amb 4.500 milions d’euros hasta el 2030 – 4 anys- no pas intervenir el mercat del lloguer. O sigui, baixar lloguers per excés d’oferta? Les promeses d’aquests tipus ja les coneixem. Fem una simple divisió, ens surt un preu de 90.000 euros per a cada pis construït. No s’ho creu ni el Salvador ILLA!

A TV3, el director del Institut de Recerca Urbana de Barcelona – IDRA-, Jaume PALOMERA, a preguntes de la periodista va dir que baixar els lloguers al 50% es podia fer si havia voluntat política. Aquesta és una primera concreció del pla per baixar lloguers – voluntat política– del que va ser un dels portaveus del Sindicat de Llogateres de Catalunya, que ara en té a Carmen Arcarazo, tots dos components de la plantilla sortida del think tank de la cooperativa IDRA (*1).

En la lluita política per controlar el relat i el moviment del dret a l’habitatge, la portaveu del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, Marina Parés, un moviment-partit que agrupa sindicats locals de l’esquerra independentista dins el partit Horitzó Socialista (*2), reconeixia al medi Crític, que la lluita per baixar els lloguers acaba de començar i la principal alternativa passava per afiliar-se al seu sindicat i acabar amb el capitalisme, una esmena total a aquesta societat (*3). En definitiva, l’habitatge a de ser gratuït i d’accés universal.

A més a més, els SIndicats de Llogaters de l’Estat tampoc van assistir a la reunió del dimarts 22 d’octubre, després de la manifestació de Madrid por el derecho a una Vivienda digna, amb el Govern y els agents socials (*4) i (*5). La justificació era que no seien a la mateixa taula on estava la Patronal del Lloguer. Malauradament una oportunitat perduda per a demostrar davant la resta d’agents socials com de contrastat estava el pla de mesures per a abaixar els lloguers el 50%.

Si en el nostre país, el mercat lliure de lloguer suposa el 98% dels més de 3’4 milions de llars que hi viuen, el pes de la baixada al 50% dels lloguers recaurà sobre els rendistes d’aquest mercat. Diguem-ho clar, volem baixar un 50% els lloguers en el mercat lliure. Hi ha un mercat regulat “entre cometes” entre la tímida regulació a Catalunya y Euzkadi i el 2% l’habitatge públic i social.

Si estem disposats a donar un cop molt fort al concepte sagrat de mercat lliure hem de pensar que vivim en un país que porta des de la victoria franquista del 1939 construint una de les societats de propietaris més consolidades del món. I també més subvencionades per l’Estat amb milers de milions de pessetes de “15 Planes de Vivienda” y milers de milions d’euros de beneficis fiscals a la compra d’habitatge i desgravacions als propietaris que posen habitatges en lloguer.

Aquest és un patrimoni immobiliari que passa de pares a fills i que suposa el 70% de la riquesa de país acumulada en el totxo. Aquí rau, entre dos relats confrontats, un enfrontament dialèctic tan greu com la crisis social que estem vivint des de que al 2007 quan va entrar en crisi el model espanyol-franquista d’accés en propietat a l’habitatge. I una bona part de les noves llars creades en el darrers anys va a parar al mercat de lloguer amb preus disparats com a tot el món.

A diferència de Madrid, la manifestació de Barcelona va estar convocada amb una imatge desenfocada del mercat immobiliari com la nostra entitat ho va fer saber públicament. La llarga crisi hipotecària del 2007 que encara avui arrosseguem, robant habitatges als jutjats, ha alimentat el mercat de lloguer amb la Sareb, els fons voltors euro-ianquis, els servicers tipus Anticipa, que han llançat als deutors a lloguers social dubtosos, al desnonament o a l’ocupació. La Banca del IBEX 35 ni apareix fotografiada com a principal beneficiaria de la societat dels propietaris, nascuda al cop d’estat del 1936, que el Banc d’Espanya modula en la seva estadística de l’habitatge com actiu financer. La càmera enfocant exclusivament.. als renders … posa una pàtina de moralina a la lluita de classes.

Tampoc es tracta de fer trampes al solitari dient que el problema es troba només en els grans propietaris, especialment bancs i fons d’inversió, tal com s’explica des dels sindicats de llogateres que els aplana la solució de “amb voluntad política“. Espanya, sense moneda propia, amb un deute públic i privat enorme anomenat en euros i una dependència estratègica de Wall Street no hi ha Govern, sense una enorme mobilització social mai vista, que pugui nacionalitzat aquell concentrat patrimoni immobiliari sense trencar amb les èlits financeres globals. I el cost polític és alt.

Els gruix de rendistes agraciats de la societat dels propietaris espanyola es troba, no a la franja de declarants de l’Impost de Societats sinó de l’enorme bossa de rendistes que declaren a l’Impost de la Renda. Una propietat molt distribuïda, on es concentra prop del 40% de frau fiscal, i on l’Estat espanyol des de dècades gasta més de 15.000 d’euros anuals en elusió fiscal per apessebrar aquesta població afavorida per l’article 23 del IRPF.

D’altra banda, no ens podem deixar enganyar amb els cants de sirena d’un nou cicle immobiliari estil Salvador Illa, construïnt, milers d’habitatges nous. Ni el deute públic soportarà la vinguda dels homes de negre dels buròcrates de Brusel·les ni la pell de toro està per soportar més ferides de les grues en l’horitzò de l’escalfament global. Aquest discurs de l’esquerra actual amaga la ruina pressupostària de la col·laboració público-privada a favor dels bancs i les grans immobiliaries participades per les èlits financeres globals.

La clau de volta de la bombolla del lloguer descansa entre el poder de la Banca del IBEX35 i els més de dos milions de declarants de IRPF que lloguen 3 milions d’habitatges en el mercat lliure. La tasca és desfer aquest nus tan ben trabat, d’herència històrica de país, en el relat rendista entorn de la figura de l’avi que complementa la pensió, el del patrimoni familiar acumulat en la cultura de l’esforç, de les despeses enormes que suporten els amos, etc.

Un relat molt treballat entre amplies capes de la població, amb totes les pantalles mediàtiques al seu favor que no es derrota amb la moralina de prou especulació. Per guanyar l’hegemonia social per punxar la bombolla del lloguer necessitem un valuòs argumentari més enllà del que ens dóna l’article 47 de la Constitució espanyola del 1978 y del preambul de la Ley de Arrendamientos Urbanos que diu que : “como pieza básica de una política de vivienda orientada por el mandato constitucional consagrado en el artículo 47, de reconocimiento del derecho de todos los españoles a disfrutar de una vivienda digna y adecuada“.

Siguem realistes, però per guanyar el relat no tenim prou traient 100.000 manifestants a Barcelona mentre hi ha una profunda divisió en el pla de mesures per a baixar els lloguers el 50% davant una Patronal del Lloguer tant ben organitzada y trabada amb un relat mediàtic emboltat per la cultura del suposat l’esforç familiar, l’herència del patrimoni i la propietat privada.

Per destrabar aquest nus històric, una institució tant poc sospitosa d’esquerranisme com la AiREF – Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal- ens donava les claus fiscals (*6). Al 2020 la AiREF va exigir eliminar les desgravacions fiscals als arrendadors perquè són profundament antisocials. Si per a l’arrendador el lloguer és un negoci per al llogater és un dret humà, aquesta és la clau. No hi pot haver el mateix tracte fiscal. Les rendes immobiliàries – ocioses- haurien de tenir pitjor tracte fiscal que les rendes del treball. Ho dit d’altra manera, l’elusió fiscal dels rendistes hauria de ser a canvi de lloguers socials de veritat en el mercat lliure i no gratis sense cap responsabilitat social.

De fet, per iguals ingressos un llogater paga fins a sis vegades més- 600%- que un arrendador al IRPF. És a dir, el llogater és l’únic contribuent de l’Estat mentre la Patronal del Lloguer parasita al treballador i a l’Estat en una bombolla immobiliària insostenible.

PER A SABER COM S’EXPOLIEN ELS SALARIS respecte de LES RENDES DEL LLOGUER ens hem dirigit per a fer els càlculs al simulador de IRPF de la Agència Tributària (*7). No hi ha enganys. ESTEM SORPRESOS DE LA INJUSTA TRIBUTACIÓ FISCAL QUE SOPORTEN ELS LLOGATERS.

  • Simulación realizada con el programa de declaración del IRPF de la Agencia Tributaria
  • Comparación del IRPF entre un trabajador inquilino y su arrendador
  • Los dos tienen la misma rent a a declarar: 27.000 euros
  • Por esa razón el casro paga sólo 776 y el trabajador 4785 de IRPF
  • LAS RENTAS DEL TRABAJO PAGAN MÁS DE UN 600% DE IMPUESTO QUE UN RENTISTA

La nostra proposta del 23N

Aquesta butlleta repartida a la manifestació del 23N volia expressar la nostra convicció de que el relat serà una de les eines principals que hem de treballar per punxar la bombolla del lloguer:

NOTES:

  1. 3Cat, Entrevistes 3/24 – Palomera: “El lloguer és la principal font de desigualtat a la nostra societat“.
  2. Horitzó Socialista, és el mitjà de comunicació del Moviment Socialista en llengua catalana, difonent i informant al voltant del desenvolupament de la lluita de classes des d’una perspectiva pròpia, independent.
  3. Crític, S’ha acabat, però això tot just comença: Abaixar els preus del lloguer pot ser una necessitat immediata, però cal plantejar urgentment l’esmena total al model de societat: hem d’anar cap a un habitatge gratuït i universal.
  4. Obervatorio de la Economía Social, El Gobierno se reúne en Moncloa con agentes del sector de la vivienda y la Economía Social para buscar soluciones a la crisis nacional de vivienda.
  5. El Español, Valeria Racu, la cara del sindicato de inquilinas planta a Sánchez en Moncloa: “No nos sentamos con la patronal”.
  6. AiREF, Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal.
  7. AEAT, simulador de IRPF.

SEGUR QUE LI POT INTERESSAR:

Print Friendly, PDF & Email

Escriba aquí su comentario

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies