Ocupació d’habitatge públic buit: per qué defensem les famílies?

L’ocupació mostra el desinterès de les administracions per aquest dret fonamental.

Es castiga la desesperació de les famílies ocupants amb mesures repressives.

Però els dictàmens del Defensor del Ciutadà sempre han defensat el dret sobre el càstig als ocupants.

Barcelona: Poc més que paraules davant la desesperació

A la nostra ciutat hi ha una proporció gens menyspreable de gent que viu en un habitatge en precari, anomenada també ocupació o puntada a la porta. Aquesta s’ha generalitzat en els últims anys com a resposta a una profunda crisi que ha portat a la desesperació milers de persones i llars que veient al carrer, s’han armat de valor, entrant en un pis sense intervenir dret legal. Aquestes ocupacions s’han nodrit d’aquesta fracció de precaris que fins i tot amb un salari no poden afrontar tots els pagaments i més sobreviure.

Fins a l’ocupació han arribat directament gent desnonada com llogaters i una altra gran proporció de gent desnonada pels bancs després d’una execució hipotecària. Abans d’ocupar molta gent ha passat el calvari de viure en pisos de familiars amuntegats o llogant habitacions insalubres, mentre Barcelona i tot el país acumulava milions de pisos buits. La mateixa àrea de Qualitat de Vida de l’Ajuntament de Barcelona calcula que es necessitarien més de 70.000 pisos de lloguer assequible a tot estirar a 100 € / mes per satisfer les necessitats d’habitatge. Necessitats que correspondrien al 20% de la població de la ciutat que viu per sota del llindar de pobresa (menys de 7040 €/persona/any o 14.784/ llar de 3 membres).
Per moltes llars, als districtes més pobres de la Ciutat Comtal, fins i tot aquests diners seria una autèntica fortuna mensual. En aquesta fracció de ciutadans és on es concentren la majoria de desnonaments de la ciutat amb una mitjana de 20 desnonaments/dia. Un 90% son lloguerss com mostren les dades judicials de Barcelona a la seva pàgina 13. No hi ha dades de desnonaments per precari però l’Associació 500×20 li arriben una mitjana de 1 al mes només al districte de Nou Barris. La nostra Associació creu en l’ocupació d’habitatges com un mètode de pressió i alternatiu però no un fi en si mateix.

… l’Ajuntament de Barcelona calcula que se necesitarían más de 70.000 pisos de alquiler asequible como mucho a 100€/mes para satisfacer las necesidades de vivienda de la población pobre.

Cada llar, cada família que forma part d’aquestes xifres és una mostra de les profundes desigualtats que viu l’actual història del nostre país. El 75% de les persones amb menys de 35 anys viuen encara amb els seus pares. Batem rècord mundial en baixa natalitat, en pisos buits per càpita i en amor paranoic per les pedres i els totxos. El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se la fèrria dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari.

Barcelona: 300.000 persones o 70.000 llars necessiten un lloguer social i assequible de 100€.

L’Ajuntament ens ha reconegut en reunions que 70.000 llars necessitarien pagar lloguers no superiors als 100 € (1). Aquesta xifra suposa el 10% del parc útil que és de 812.000 pisos. Però el parc d’habitatge públic de lloguer assequible o social no supera els 10.000 pisos a tota la ciutat.

L’equip de govern de l’alcalde Trias parla, sense parar, de grans inversions en polítiques socials d’habitatge . Ha usat tots els mitjans propagandístics possibles en premsa i televisió per explicar com s’ha gastat 7’2 milions d’euros al llarg de la legislatura. Si parlem de l’habitatge com a dret fonamental l’esforç pressupostari de Trias és minúscul comparat amb altres esforços que sí que són prioritat de CiU a la ciutat. Per posar comparacions: Trias es gasta cada any 6 milions al Mobile World Congress -WMC- o 7’5 milions d’euros al Passeig de Gràcia perquè turistes tinguin wifi i 4G gratuït.

Encara reconeixent que les polítiques d’habitatge social no són només responsabilitat local les comparacions són frustrants. Les xifres en política d’habitatge de Trias són poc més que paraules davant l’allau de necessitats dels milers de famílies que a la ciutat hi viuen miserablement:

• 20 desnonaments dia a la ciutat.
• només 743 pisos d’emergència concedits en 5 anys.
• entre 9 i 12 mesos d’espera per a qui ha tingut la sort de rebre un habitatge d’emergència.
• 20% llars per sota del llindar de pobresa.
• 60% llars de la ciutat (422.000 de 691.000) reben algun tipus de prestació pública.
• 50% no poden fer front a despeses imprevistes (molta dificultat a arribar a final de mes)

Massa temps, fotos, notícies, paraules per famílies que han esgotat les portes i finestretes públiques a què trucar. Famílies que han esgotat la seva paciència esperant l’ajuda de les institucions. I per això acaben ocupant un sostre encara que sigui sense dret. La ciutat, el país, porta massa anys esperant una revolució en matèria d’habitatge que no arriba. És una vergonya aquesta situació després de 40 anys d’Ajuntaments democràtics que demostren la incapacitat reformadora de la classe política per crear un parc d’habitatge públic assequible extensible a amplis sectors de la població. La política s’ha plegat durant massa temps als negocis dels oligarques catalans del totxo, les finances i el turisme.

… És una vergonya aquesta situació després de 40 anys d’Ajuntaments democràtics que demostren la incapacitat reformadora de la classe política per crear un parc d’habitatge públic assequible extensible a amplis sectors de la població.

….

Castigar als ocupants d’habitatges públics i de bancs?

Per a més inri, les famílies que armades de valor s’atreveixen a ocupar pisos són castigades prohibint poder accedir a habitatge social o d’emergència. La gent té fins por que els treguin els nens per no ser capaços de donar-los un sostre on viure.

Aquesta mesura punitiva figura en el reglament de les Oficines d’Habitatge de cada barri. A les famílies que ocupen pisos se’ls fa molt difícil negar l’evidència perquè els treballadors socials fan un seguiment i és fàcil descobrir-lo. Els Serveis Socials, en lloc d’ajudar, s’han convertit en un ens burocràtic que controla i disciplina a les famílies pobres. Ingents recursos burocràtics per fiscalitzar per contractes (d’adhesió, com les hipoteques) a la gent humil i comprovar el grau de pobresa o engany. La Síndica de Greuges de Barcelona s’ha queixat repetidament que els convenis d’habitatge social són contractes socials i no un dret en si mateixos. Molts dels requisits ratllen la il · legalitat en obligar a subscriure acords d’escolaritat, de bon veïnatge, d’ingressos mínims i fins i tot un informe mèdic (suposa vulneració extrema de dades íntimes).

Com tota mesura punitiva, el càstig a les famílies ocupants d’habitatges té la seva pedra a la sabata. Recentment la nostra Associació 500×20 ha defensat al costat de totes les entitats veïnals, partits de l’oposició i la mateixa FAVB el dret a un habitatge d’una família que va ocupar per necessitat un habitatge del PMHB (Patronat Municipal d’Habitatge de Barcelona) al districte de Sant Andreu. Una família amb el marit en un procés de càncer terminal que va morir deixant a dona i un fill petit. El PMHB no s’atreveix a desallotjar la família perquè s’armaria una guerra i es mostra com els seus reglaments punitius no serveixen per arreglar cap problema. Aquest cas aquesta bé explicat aquí i aquí .

L’argument més requerit per defensar el desnonament d’aquesta família és que ocupen el pis que correspondria a una altra segons un barem. Ho defensa el PMHB i el regidor del districte de Sant Andreu de BCN. Està clar … si s’accepta una ocupació i es legalitza, s’està fent efecte crida. Es tracta d’enfrontar un pobre contra un altre i administrar l’escassetat … que despropòsit al nostre país!

… És increïble els ingents recursos municipals per fiscalitzar els pobres i la incapacitat política de posar mitjans i funcionaris a recopilar dades de pisos buits i classe de propietat sobre els mateixos a Barcelona.

….

o castigar l’habitatge buit de la ciutat de Barcelona???

La gent no va a dormir al ras. Si realment es vol acabar amb les ocupacions cal mobilitzar a preus assequibles i fins i tot subvencionats l’habitatge buit. I aquí tenim un altre problema: l’absència premeditada de dades fiables sobre habitatge buit a la ciutat. És curiós veure l’enorme dificultat històrica de CiU i PP per definir que és un pis buit. És increïble els ingents recursos municipals per fiscalitzar els pobres i la incapacitat política de posar mitjans i funcionaris a recopilar dades de pisos buits i classe de propietat sobre els mateixos a Barcelona.

Un habitatge buit per llargues temporades ¿es contradiu constitucionalment amb la funció social de l’habitatge? …. Només ho recordem perquè alguns partits et donen al cap amb aquesta Constitució només quan els interessa.

O en un habitatge buit ¿ha de prevaler el dret patrimonial a fer el que vulgui amb ell? no estem parlant d’una casa enmig del no res … estem parlant d’un pis al mig de la conurbació de Barcelona on suposadament han de poder viure els ciutadans d’aquest país o  potser… la gent pobre ha de viure al ras?

El web de l’Ajuntament de Barcelona els situa en 88.259 (11% del total, per sota de la mitjana). Els polítics de l’Ajuntament neguen que les seves xifres siguin reals. Nosaltres sí que creiem que hi ha 90.000 pisos buits i ho expliquem en aquest post amb tot detall.
Per això creiem en les polítiques que obliguin a mobilitzar el parc de pisos buits:

• què hi ha sr. Mas i Trias de les multes a pisos buits de la Banca i immobiliàries?
• quan tindrem un cens fiable d’habitatge buit i del perfil dels propietaris?
• quan es faran veritables polítiques de rehabilitació d’edificis i pisos vells oferint algunes condicions favorables als particulars que accedeixin a lliurar els seus pisos a l’Administració?

Prouespeculació.org i l’Associació 500×20 no aposta per subvencionar els lloguers perquè és una mesura inflacionista que acaba inflant els preus del mercat que hauria de regular. Veritables polítiques de mobilització d’habitatge buit és una mesura llargament discutida però no conclosa. Nosaltres tenim la nostra opinió i no coincideix amb les majoritàries …. però serà objecte d’una altra entrada perquè és molt important en aquest país.

(1). A les reunions amb Qualitat de Vida. La Taula del Tercer Sector creu que a Catalunya es necessitarien 200.000 habitatges de lloguers realment assequibles. La Síndica de Barcelona ha urgit a l’Ajuntament ha nodrir el parc d’habitatge per donar sortida a l’emergència residencial.