Titulització de crèdits: la hipoteca té vida pròpia al Banc i al més enllà.

La titulització o venda de la seva hipoteca pel seu banc camufla 7 estratagemes per guanyar molt, moltíssim diners.

Vostè sap molt poc sobre el que el banc fa amb la seva hipoteca. Si arriba al final d’aquest document, es donarà compte de la poca o més aviat nul·la legitimitat que tenen les entitats financeres per apropiar dels habitatges dels hipotecats, fer-los fora de casa, posant-li els mobles a les carrer i convidar-los a viure sota un pont.

D’on van sortir els diners del seu préstec hipotecari?

Està encara la seva hipoteca en el balanç del banc o l’ha venut?

El seu deute, la seva hipoteca es pot vendre?

tu hipoteca tiene vida propia en el Banco y en el mas alla_cat

ZONA ZERO

Els Bancs fabriquen diners del no res

Anem a parlar de l’epicentre d’on surt la massa de crèdits amb garantia hipotecària concedits en aquest país al llarg dels darrers lustres. El deute total espanyol supera els 4,1 bilions d’euros (pública, privada i bancària), dels quals més de mig bilió d’euros són deute hipotecari. Si els dipòsits monetaris en els bancs només suposen només 1,4 bilions d’on ha sortit tot “l’altre” diner?

“L’altre” és tot diner financer, creat del no res per les entitats financeres. Bé sí, creat amb la promesa dels deutors de pagar en molts anys els seus deutes. L’oligarquia financera, boja per forrar-se a nivells estratosfèrics, ens ha inundat de deute. Però perquè existeixi un deute, ha d’existir un deutor i en conseqüència un creditor.

Diguem-ho d’una altra manera: el creditor, per poder escampar tot aquell deute deu tenir els diners suficients per poder prestar. Com no hi ha prou dipòsits han tingut el permís de fabricar diners financer o deute-moneda .

Com poden fabricar moneda si la facultat és exclusiva del Banc Central Europeu? La resposta torna a ser obvia: de fet se’ls permet, i encara que no se li digui “fabricar moneda” té els mateixos efectes. Fabriquen emissions de deute, com els préstecs hipotecaris que “empaqueten” i els converteixen en uns títols que en diuen “ bons” i tenen valor de 100.000 € cada un i els venen al mercat financer. Aquesta fabricació de moneda es diu titulització, i si aquesta màquina de fabricar moneda no para d’emetre bons, el deute s’expandeix sobre la societat. Els efectes d’aquest descontrol de la banca, per fer-se grans i que les cúpules rebessin comissions super milionàries, ens ha portat a on som. Els que havien de supervisar que la cobdícia tingues contenció no ho van fer, i ara, uns i altres és renten els mans i els botxins és disfressen de víctimes i tot queda en què el populatxo pagui els plats trencats.

Els bancs no treuen de la seva caixa forta els diners que li han prestat ni tan sols miraven si tenien diners aquests bojos anys que endollaven hipoteques preconcedidas. Senzillament estenen un xec, que qui el rep, per poder-lo cobrar, ho ha de ingressar en el compte que disposa en un altre banc. I al final tot acaba en apunts comptables que un banc li deu a un altre certa quantitat però resulta que aquest “altre banc” també li deu a ell per similars operacions, al que s’uneixen altres i altres bancs per anàlogues operacions. Com acaba la pel·lícula? Doncs que se salden a través de una càmera de compensació , intercanviant paperets, els xecs emesos, i com a molt es liquiden xavalla.

Establerta aquesta ZONA ZERO seguirem el recorregut d’un préstec amb garantia hipotecària atorgat per una entitat financera per etapes.

PRIMERA ETAPA

la multiplicació dels pans i peixos amb la seva hipoteca

Per poder explicar com els bancs creen diners del no res, convé advertir que el desencadenant d’aquest sorgiment dinerari és precisament l’ús comptable que es fa de la garantia que empara el préstec. La garantia normalment immobles propietat del prestatari o tercers avaladors, en lloc de guardar-la en un calaix-com figura en el contracte, el banc la interpreta com un actiu. En el passiu sorgeix els diners del no res que es materialitza amb l’extensió d’un xec bancari que acabarà en els comptes d’un altre banc que remetrà a la cambra de compensació bancària i es liquidarà a través d’un saldo entre els xecs emesos i rebuts. Però en l’actiu el banc també suma el deute hipotecari (préstec) que es redueix amb el pas del temps mentre el deutor atén les seves obligacions de pagament (quotes hipotecàries). Per aquesta raó, el banc anota aquells pagaments de l’hipotecat que devaluen l’actiu com a entrades de passiu. És important aclarir que aquestes anotacions que figuren en el passiu: no són exigibles, o sigui, els diners que es va prestar per la garantia es va crear del no-res.

ACTIU	PASSIU	CAIXA
GARANTIA (habitatge 1, avalista 2)	creació dels diners del prèstec	taló de pagament
prèstec hipotecari 1 reduint-se (en risc)	pagaments prèstec hipotecari 1 incrementant-se

… i empaquetat en un Fons de Titulització d’Actius (FTA)

Les entitats financeres acumulen aquests préstecs hipotecaris i els empaqueten en una relació exposada en un fullet amb les condicions que ofereixen les milers d’hipoteques que conté. El fullet d’emissió va dirigit als inversors, sobretot als estrangers, i es registra a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). A partir d’aquest moment les hipoteques deixen d’existir individualment per convertir-se en participacions hipotecàries (trossos) del contingut de l’emissió. La participació sol ser un bo de 100.000 euros i l’emissió fins a 5.000 milions d’euros. Un fons de titulització pot contenir més d’una emissió. És important captar aquest assumpte: el que es col·loca en el mercat financer és una participació de l’emissió de manera que un bo de 100.000 euros seria el 0,00002 del total. Al bo se li transmet un dret sobre el principal del préstec hipotecari i l’interès pactat (p.exemple :Euribor + 0,25. Com se li transmet al bonista el risc d’impagament la llei espanyola es pronuncia que també es deu transmetre la garantia subjecta al préstec hipotecari.

Els que gestionaran aquesta participació hipotecària en el mercat financer serà un Fons de titulització, un ens sense personalitat jurídica creat pel propi banc. El més rellevant de aquesta intermediació és la que permet al banc treure del seu balanç comptable aquests préstecs com a actiu en risc i així poder esquivar les normes de Basilea III que especifiquen que els recursos propis han d’estar per sobre del 8% del risc. És de destacar que aquesta operativa de treure del balanç comptable aquests préstecs susceptibles d’impagament, i amb l’aportació d’una garantia també susceptible de perdre valor ha estat el motiu de l’ensorrament de la banca espanyola amb el conseqüent daltabaix de l’economia en general i el brutal increment del deute sobirà. És a dir, el mateix capital social ha mantingut un creixent endeutament que s’ha ocultat de la vista, transferint-lo, sense deixar constància registral, al Fons de titulització. És el Fons de titulització, que actua en una estructura de net patrimonial, (sense capital social, el que tinc pel que he) qui rep l’import de la col·locació dels bons i els trasllada al cedent, que així es diu en el argot financer al banc que ha subscrit els préstecs.

En aquesta comèdia hi ha un altre actor: la Societat de Gestió, controlada pel mateix banc o disfressada per dissimular, que és qui s’encarrega de col·locar al mercat financer dels bons hipotecaris i deixa molt clar, en la paperassa, que transmet el risc al bonista. CONCLUSIÓ: Fins aquí el negoci és fantàstic. Com s’ha descrit el banc sense pagar un sol euro de la seva caixa forta ha ingressat l’import del préstec atorgat al “vendre” al mercat financer.

SEGONA ETAPA

La treta de la desaparició del risc creditici

El banc transfereix els préstecs hipotecaris a un Fons de titulització d’actius (FTA), que té vida pròpia però dins la seva estructura. El rellevant d’aquest permuta és la desaparició dels préstecs atorgats del balanç comptable, el que permetrà repetir una i altra vegada l’operació amb el mateix capital social. En definitiva el banc elimina del seu actiu milers de préstecs amb garantia hipotecària i és el Fons de titulització qui els manté en el seu balanç comptable com si fos una altra entitat, però sense ser-ho. Llavors és quan el Fons de titulització hipotecària transforma milers de milions d’euros dels préstecs hipotecaris (MBS en anglès) en diferents bons, participacions i cèdules hipotecàries, emeses en diverses emissions i les ven a inversors, a fons de pensions, a l’Estat i al mateix Banc Central europeu que acaba d’anunciar una compra massiva de + d’un bilió d’euros (Quantitative Easing -).

L’objectiu és eliminar el risc de l’actiu i cobrar de l’FTA els diners corresponents omplint les seves arques per reiniciar el circuit del crèdit. Completant aquesta operació de titulització, el banc inicia una nova concentració de préstecs hipotecaris en un “paquet” i repeteix el camí abans descrit.

Amb aquest tipus d’operacions el banc deixa de ser amo del préstec, ja que ho és al bonista i l’entitat financera assumeix el paper de gestor del cobrament del nominal més els interessos pactats en el fullet d’emissió (Una mena de cobrador del frac).

El truc del prestidigitador: multiplicar beneficis a costa de tots.

El negoci del banc consisteix en un diferencial entre el preu que cobra al deutor de la hipoteca i el que paga al seu creditor, al bonista , per quota anual. El banc no creu tenir prou amb aquest diferencial i es salta tot un lot de “prestacions accessòries”, que es queda per a si, en contradicció amb el manifestat al bonista sobre el rendiment que obté pel préstec hipotecari .

Destaquen en aquest lot d’apropiacions que no li corresponen: els interessos de demora, recàrrecs, comissions per reclamació, prestacions accessòries i tota classe de condicions (nòmines, assegurances, etc.) que incrementen els beneficis d’intermediació bancària i fidelització. Es pot sostenir que quan un banc “ven les seves hipoteques” i, al mateix temps, modifica les condicions de la mateixes (no permetent participar al cessionari de totes les comissions i ingressos pactats, incloent les demores), està fent una novació del contracte, segons es desprèn del codi civil. Tots els contractes hipotecaris inclouen una renúncia (nul·la, per cert) sobre la cessió del crèdit (perquè no és una cessió pura sinó parcial o novativa). Quan el banc cedeix un préstec a un FTA, cedeix l’inscrit en el Registre de la Propietat, (escriptura del préstec hipotecari) ja que la Llei no contempla la cessió d’obligacions purament personals: forma de pagament, bonificacions d’interessos, l’obligació de contractar assegurances de l’immoble o de vida …… .. ni els avals. La raó de no inscriure en el Registre de la propietat serveix per amagar que aquesta cessió és una novació. ¿ Quants avaladors hauran sucumbit sota aquesta manera de fer?

CONCLUSIÓ: Fins aquí el negoci continua sent fantàstic. Per segona vegada el banc sense pagar un sol euro de la seva caixa ha ingressat l’import del préstec atorgat i es lucra amb la intermediació bancària quan no li correspondria.

TERCERA ETAPA

El Banc Central Europeu auxilia al pobre Banc

Addicionalment, al trajecte recorregut pel préstec hipotecari que es descriu, el banc rep el permís del Banc Central Europeu per a crear més diners financer en presentar com a garantia aquesta hipoteca. I amb tipus d’interessos pròxims a zero. De nou el banc ingressarà en la seva caixa l’import d’un paquet d’hipoteques, i en aquesta ocasió, en el seu passiu figurarà com a préstec a retornar.

CONCLUSIÓ: Per tercera vegada el banc, sense abonar un sol euro de la seva caixa, ha ingressat l’import del préstec inicial atorgat, obtenint liquiditat a un baixíssim tipus d’interès.

QUARTA ETAPA

El morós perd la garantia que l’adjudica el Cobrador del Frac (Banc) i no el propietari del crèdit hipotecari (bonista)

L’entitat financera no té cap interès a arribar a l’execució hipotecària mentre pugui munyir al client, de manera que pot encarir al màxim el procés. Això ho fa ajornant pagaments, cobrant interessos de demora sobre interessos no cobrats i tot sense amortitzar principal ni interessos ordinaris. ¿No és una cosa semblant al anatocismo?

El banc controla tot el procés fins que el deutor ja no dóna res més de si. Llavors procedeix a la via judicial i a l’execució hipotecària (des del 2013 es pot fer a partir del tercer impagament de rebut). Per saldar el deute es subhasta el bé immoble que ho garanteix i, si no hi ha postores- que no n’hi ha- el banc se l’adjudica al 70% del valor de la taxació. El diferencial, entre el valor de l’immoble i l’import del deute va a càrrec de l’hipotecat per què no s’accepta la dació en pagament. És a dir, el banc s’afegeix el valor de l’immoble, en l’actiu, i el deute restant se li adjudica a l’hipotecat. En el passiu, cap anotació, ja que l’operació es va extreure del balanç comptable. D’aquesta lucrativa operació per part del banc sorprèn que es pugui adjudicar la garantia vinculada al préstec fallit, quan tan sols és el gestor de cobrament.

CONCLUSIÓ: Per quarta vegada, el banc, sense abonar un sol euro de la seva caixa, ha ingressat l’import del préstec pendent al qual s’han afegit interessos moratoris i despeses d’execució, per adjudicar-se el bé immoble i completat amb el deute addicional atribuïda al hipotecat. El Banc que havia venut el crèdit hipotecari a un Fons de titulització a més es queda amb l’habitatge.

CINQUENA ETAPA

El Banc Dolent (Sareb) li compra l’immoble subastat al Banc.

CINQUENA ETAPA: A l’actiu del banc figura d’una part el valor de l’immoble, i addicionalment, l’import del Deute adjudicada a l’hipotecat. És llavors quan intervé la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb), que adquireix, amb fons Públics, l’immoble (la garantia) i de nou l’obscurantisme impedeix veure l’import de la Transmissió.

S’ha de suposar que l’adjudicació a la Sareb ha estat pel valor en llibres del préstec hipotecari i no obstant no es rescata al deutor? Però la Sareb, presumiblemente, ha pagat per l’immoble un import suficient para saldar el deute. Estan guanyant encara més diners els bancs amb el traspàs a la Sareb? Estan dosificant aquest ingrés per donar Beneficis?

CONCLUSIÓ: Per cinquena vegada al banc, sense abonar un sol euro de la seva caixa de cabals, ha ingressat l’import del préstec que figura en llibres. Tot i el import pagat pel Sareb banc manté al hipotecat amb deute pendent. A més, l’habitatge està com actiu al Fons de Titulització i a més s’està revenent als webs de la SAREB i els BANCS.

SISENA ETAPA

Munyir a l’Estat i al deutor fins a l’última gota.

Encara li queda al banc una operació amb què lucrar-se ja que tot el legislat ha estat redactat per influents despatxos d’advocats al servei de la banca i portat al Congrés dels Diputats per ser sancionat en llei. La negativa de la banca a acceptar la dació en pagament no és només pel deute residual (un cop que s’ha adjudicat la garantia) sinó pel que pot obtenir d’ella. Normalment, els bancs cedeixen aquests deutes a fons especialitzats en el recobrament, hi ha nacionals i potents grups estrangers que es dediquen amb afany a aquest menester. La transmissió d’aquests deutes es fa a preus de desballestament (entre el 5 i 10%). Però el banc tampoc es baralla amb totes les forces doncs el diferencial entre el seu valor en llibres i el valor que s’obté per la transmissió a aquests fons voltors és deduïble de l’Impost de Societats. És a dir, els diners públics acaba a les seves mans per la deducció fiscal.

CONCLUSIÓ: Per sisena vegada al banc, sense abonar un sol euro de la seva caixa de cabals, ha ingressat l’import del préstec saldat per la cessió al Sareb de l’immoble en qüestió. Però a continuació el deute pendent la ven a un fons de recuperació de deutes i finalment se li faculta a deduir aquesta minusvalidesa fiscalment, complementant la quinta essència de l’operativa bancària.

CONCLUSIÓ FINAL

La teva hipoteca té vida pròpia en el més enllà.

L’expansió accelerada de la banca privada prové de la propensió a escapolir-se de la reglamentació i normativa legislada adaptant-la a la seva conveniència. L’aquelarre i caiguda del sistema financer espanyol, es deu en bona part, a la desactivació del mecanisme de seguretat que consistia en un equilibri entre els actius en risc i el capital social de l’entitat financera. La manipulació fraudulenta del mecanisme de seguretat, consisteix a burlar la informació pública de la transmissió del crèdit en no constar la seva inscripció. D’aquí tota la colla d’incidències en què l’entitat financera se situa assumint el paper que li convé en cada moment, des de ser l’organitzador, el distribuïdor del fons de titulització, el gestor del cobrament, i finalment l’amo del préstec i la seva garantia. En cada un dels papers que interpreta s’adjudica una minuta. Res es deixa a l’atzar, el que interessa és l’obscurantisme que permeti extreure del balanç comptable les operacions de préstec amb garantia hipotecària i es transfereix a una emissió d’un fons de titulització la metodologia elimina la relació directa amb els préstecs hipotecaris que conté. Aquesta desvinculació permet que els bonistes desconeguin la vida en el més enllà que pugui portar la seva inversió i alhora no hi hagi ningú a qui notificar que l’entitat gestora de cobrament (segons les especificacions del fullet d’emissió) s’adjudica el bé en garantia.

Ens hauria de sorprendre que després de centenars de milers d’execucions hipotecàries vinculades als bons hipotecaris titularizats, així com a la cèdules hipotecàries (aquestes no s’han citat i si romanen en el balanç comptable del banc) en mans d’inversors internacionals, no elevin el seu crit al cel reclamant la seva fallida inversió als bancs espanyols cedents d’aquest producte financer, que han prescindit de les més elementals cauteles en estimar la solvència del deutor. És més que un indici, que els inversors, sobretot bancs francesos i alemanys, romannen en el més absolut silenci. El que fa suposar que no tenen res a reclamar. Han d’estar cobrant el rendiment dels seus bons hipotecaris d’acord amb les condicions de l’emissió. Els diners públics suposadament destinat als bancs espanyols, està sostenint el compliment pactat amb els inversors. També es pot dir que tot aquest embull ajuda a que els bancs estrangers es mantenen en peu gràcies als contribuents espanyols. Per alguna cosa PPSOE + CiU + PNB van modificar en 2011 la constitució espanyola per posar per davant de qualsevol cobrament dels bons hipotecaris en mans de la Banca estrangera.

Mentre les execucions hipotecàries s’han convertit en una pandèmia, on el deutor té minvats els seus drets davant d’una entitat financera que va tenir el seu interès a atorgar el préstec, ja que el sistema de crèdit fraccionari amb què funciona la banca li va permetre col·locar-se en la condició de creditor sense que de la seva caixa sortís diners reals. Aquest sistema fraccionari ha estat possible per la inestimable ajuda de tota la classe política durant decennis. Al temps provoca vergonya el dret institucional de la Banca a la posada en pràctica del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos de manera desaforada.

PostData: aquesta entrada és una adaptació més curta i explicativa d’altres realitzades per José Manuel Novoa, amb el seu consentiment, al seu blog.

Informació rellevant obtinguda de: