Barcelona rep el 20% de la inversió immobiliària (1.979 milions d’euros) sobre el total d’Espanya al 2015 a Espanya (10.700 milions d’euros).
La inversió estrangera expulsa als pobres de Barcelona en un procés de gentrificació incontrolable .
La inversió immobiliària estrangera a Barcelona suposa ja el 80% del pressupost total per a la ciutat
Un voltor plana sobre la nostra ciutat. És peça cobdiciada. Fa una mica igual la mateixa moratòria d’hotels perquè el desig inversor ha provocat la revaloració del preu dels que existeixen. És la llei del mercat. La mesura estrella de BCNenComú per calmar les protestes ciutadanes i veïnals ha provocat un efecte lateral d’encariment dels anomenats actius immobiliaris. La Vanguardia, que s’encarrega de vigilar de prop les actuacions de l’alcaldessa per si ha de disparar alguna editorial, dóna per fet que el fenomen és bo per a una ciutat en marxa triomfal cap a la globalització.
Tant diners arriba a través de socimis , societats d’inversió immobiliària, que tenen una fiscalitat gairebé zero gràcies a les lleis del PPSOE … Aquesta increïble inversió estrangera en un país deprimit per la bombolla immobiliària arriba des de paradisos fiscals on els grans inversors (bancs, fons, .. “ banca a l’ombra ” per no perdre amb eufemismes) situen el capital fora de perill del règim tributari del país receptor. Davant el torrent inversor ni un ajuntament com el de Barcelona pot aturar-lo si no es prenen mesures polítiques enèrgiques contra les rendes immobiliàries recolzant-se en la mobilització popular. Certament, parlem de repressió de les rendes financeres finalistes d’aquestes inversions (que sí està en mans de l’Ajuntament) i d’inspecció de l’origen d’aquests diners per l’Agència Tributària (que no ho farà).
Tota la classe política i els inversors van revoloteados amb la possibilitat del renaixement de la indústria nacional: el totxo . No saben fer una altra cosa. Mentre el país camina amb salaris per terra (60% de la població no és solvent financerament) i la borsa ha perdut un 10% en una setmana ¿per què hi ha tants diners? ¿D’on surt aquesta febre inversora?
La Banca i els fons inversors estan dopats amb els diners barat del “quantitive easing”
Com va fer la Reserva Federal dels EUA en el seu moment, el Banc Central Europeu (BCE) està comprant a través del programa de “ Quantitative Easing “-QE- tota classe d’actius financers a la Banca. Encara que el principal actiu a comprar són els bons estatals, el que aquí ens interessa són els bons o títols que estan recolzats per préstecs i bons hipotecaris sobre immobles comercials i residencials (ABS en les seves sigles en anglès). A raó de 60.000 milions cada mes, si s’escau. Senzillament brutal!
El BCE compra aquests actius al Banc A, per exemple, que rep d’aquesta manera “cash” – diners frescos. El Banc A havia comprat aquests bons prèviament en el mercat financer a empreses, altres bancs o fons de titulització hipotecària, actius, etc. Són actius a llarg termini pel que l’entrada de diners nous des del BCE millora el seu coeficient de caixa – core capital – pel que seria més fàcil reactivar el crèdit. Encara que aquesta sigui una veritat parcial, per facilitar la comprensió, direm que l’efecte central del QE és abaixar els tipus d’interès a llarg termini i per tant reduir el risc dels actius bancaris.
Aquest efecte de dopatge o anestèsic sobre el risc, juntament, a les muntanyes de diners bancari – liquiditat- han permès que la Banca millor situada i els fons d’inversió – especulatius sempre – s’han llançat a comprar a la nostra ciutat qualsevol cosa que pugui donar beneficis. El resultat és que la inversió immobiliària a Barcelona d’aquests voltors (1.975 milions €) s’apropa al pressupost total del consistori de l’alcaldessa Ada Colau (2.550 milions €) de tot l’any 2015 i per a tota la ciutat. Aquest monstre inversor no ho podrà derrotar amb les seves mateixes armes, és impossible.
Però si a la febre inversora descontrolada li sumem els problemes del turisme, la pressió sobre el preu dels actius immobiliaris no pot fer més que pujar, expulsant als veïns dels barris i desintegrant la vida social i privatitzant l’espai públic per a benefici d’uns pocs. En un període marcat per la deflació i el declivi industrial (reducció de preus generalitzada i baixa inflació), el resultat final del QE del BCE és ajudar a l’especulació sobre el territori, les ciutats i estimular la inflació inflant amb les rendes de l’urbanisme ho que es perd en la renda variable (la Borsa).
El Consistori hauria de prendre mesures contundents si no vol perdre el control de la ciutat
Si els moviments socials tenen la seva comesa, no és menys important la tasca institucional d’esperonar ( hi ha moltes maneres !) l’oposició a l’especulació del sòl i les rendes immobiliàries. Des d’aquesta web no estem demanant encara la municipalització del sòl per evitar pràctiques que porten a la destrucció del teixit urbà que és substituït per un “continuum” de monocultiu empresarial i comercial que acaba uniformant i privatitzant el teixit urbà del planeta.
El consistori d’Ada Colau ha de crear sinergies per evitar que els solars útils caiguin en mans de la inversió lliure. No es tracta de treure la xequera i comprar a preus de mercat sinó es tracta de mesures polítiques i econòmiques que desincentivin el benefici ràpid per altres que siguin a llarg termini i siguin partícips tot el veïnat. Es necessiten alternatives polítiques i econòmiques perquè la gent es guanyi la vida d’una altra manera a la ciutat. No es pot combatre la manca d’habitatge públic assequible construint i comprant solars. Es necessita rehabilitació, de barri, cooperativa, barata, ecològica, amb solucions compartides per a les veïnes. Cal revertir la venda a socimis de 7 edificis de joves d’aquests passats temps. No es pot tenir habitatge social pagant supòsits preus de lloguers una mica per sota dels que fixa “el mercat”. Cal buscar nínxols d’economia social i cooperativa on revertir la preponderància del monocultiu del turisme.
En mateix Ajuntament és conscient del desafiament. El recent Informe de distribució territorial de la renda familiar disponible per càpita a Barcelona del 2014 ofereix a les clares qui estan guanyant moltíssims diners i els que estan perdent tot. La renda per càpita de Pedralbes és 251,7, sobre cent de mitjana, i el barri de Trinitat Nova, el més pobre, es troba a 34,7. La renda és 8 vegades més gran. Les desigualtats en 2014, temps de Trias es van disparar, però molt ens temem que la cosa amb un govern en minoria en 2015-16 no variarà gaire. Temps de desigualtats és temps de conflictes i no trigaran gaire a arribar.
Creiem que hi ha massa por al consistori i pot arribar un moment en què els requeriments dels moviments socials es tornin incòmodes. Ja està passant en determinats càrrecs de responsabilitat: no agrada escoltar els arguments que utilitzaves dos anys enrere contra l’anterior consistori de Xavier Trias. No pot ser que els moviments socials i els sindicats es converteixin en més molestos que l’inversor que munta una fira a la ciutat i endolceix la seva presència. Però la responsabilitat és de tots els partits, no només de l’equip de govern. Cada partit haurà de donar explicacions a la ciutadania del perquè els problemes no se solucionen sinó que s’agreugen amb el temps.
Tot i així la nostra principal acusació és sobre el BCE, el BdE, el Govern espanyol ia la Troica comunitària per la seva responsabilitat central en què els euros electrònics que es generen en el sistema monetari europeu serveixin per a l’especulació de la Banca i no per salvar les desenes de famílies de la nostra ciutat que pateixen desnonaments. Per què els diners públics, els euros virtuals fabricats en ordinadors, no serveixen per a construir habitatge públic ??
Estiguem atentes perquè ens hi juguem molt, portem ja un any de legislatura i el temps passa volant.
3 comentaris a “L’especulació immobiliària ofega Barcelona: què fem Ada Colau?”