La Mònica ja ho sap. Demà a les 11:10 hores es presentarà la comitiva judicial a la porta de casa seva amb l’ordre de desnonament. Ho sap des de fa més d’un any, però l’última nit que passi al seu llit ja ha arribat. Segurament no dormirà. “En la vida he imaginat que arribaria aquest moment”, explica desconsolada. La seva filla juga a una sala annexa amb nenes que també han viscut el mateix drama. “Demà si els veïns i veïnes no ens vénen a donar suport, a nosaltres també ens faran fora”.

La Mònica va deixar de pagar el lloguer fa més d’un any. Després de separar-se del seu exmarit a Lloret de Mar, va decidir venir a reconstruir la seva vida a Barcelona. “Volia començar de nou”. Si bé el primer any va poder sortejar l’arrendament de 620 euros amb l’ajuda que rebia com a dona que havia patit maltractaments, els sis mesos posteriors els va haver de superar amb una segona ajuda de l’Inem.

Amb les mànigues arremangades tota la vida, en els darrers mesos només ingressava les hores que cobrava a precari. Netejant cases i passejant gossos. Diners en negre que va deixar enrere amb el contracte que va poder signar fa un mes per 800 euros en una reconeguda cadena de supermercats. Contracte? Sí. Precarietat laboral? També. “Amb 800 euros si pagava el lloguer em tallaven la llum”, explica.

Davant d’aquesta situació i assessorada pels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona, va decidir deixar de pagar el lloguer després d’intentar negociar una rebaixa fins als 400 euros. “No sóc cap ONG“, li va respondre la propietària. Ara, els 800 que cobra els destina íntegrament “a les factures de més de 100 euros de llum, a la cangur que li he de pagar 300 i a les despeses escolars de la meva filla”. “No arribo…”. El compte queda buit i mare i filla han d’anar a buscar el dinar a Càritas o a la nevera solidària de l’Harmonia.

L’objectiu de demà de la Mònica és “guanyar temps”. Viure una, dues o tres setmanes més a casa fins que l’Ajuntament tingui un pis de lloguer social disponible. Si demà no ho aconsegueixen, els serveis socials l’hauran d’assegurar una alternativa habitacional, sigui en una pensió o en un pis d’emergència social. “La meva filla afortunadament no en sap res; si demà marxem, li diré que hem tingut la sort d’anar-nos a viure a un hotel”. Demà la petita anirà a l’escola, com qualsevol altre dia.

Per la Mònica, la seva única família és la seva filla. Amb 43 anys, només compta amb els seus veïns i veïnes. La Plataforma 500×20 ja ha fet la crida per donar-li suport demà en el seu portal, situat en el carrer Gran de Sant Andreu número 368. El seu bloc està situat just a l’alçada que el carrer Gran conflueix amb el carrer de Guardiola i Feliu. Alguns dels seus veïns i companys ja han assegurat que estaran allà des de les 9 del matí.