La comprensió de les recurrents bombolles de l’habitatge en les darreres dècades no es pot entendre sense el paper de l’habitatge com un actiu financer en el negoci bancari i de l’apropiació per la banca de la impressora de diners, a saber, segrest de la sobirania popular sobre la moneda, sobre els diners, i el paper dels bancs centrals com lobbistes de les elits financeres. Però també del paper de les rendes immobiliàries, guanys improductius, com la base ideològica de “la societat dels propietaris” i la cultura reaccionària del capitalisme popular nascut a l’ombra de la victòria del cop d’Estat franquista al 39, l’Espanya dels propietaris que no dels proletaris i la comunió amb l’essència de la contrarevolució tatcheriana del neoliberalisme.
Al Congrés d’Habitatge de Catalunya no podem estalviar-nos analitzar aquests fenòmens que alimenten la violència immobiliària de cada dia per construir el nostre discurs, o sigui, obrir els ulls sobre les forces que ho mouen. En altres paraules, els pilars sobre els que es basa la injustícia generalitzada sobre milions de persones que han perdut el dret a l’habitatge com dret constitucional o ciutadà.
Hem despullat moralment la banca mostrant el seu paper en la crisi bancària i en la manera que han expol·liat les llars obligades a endeutar-se per viure en l’habitatge en propietat. Però la major part del mecanismes de domini de les elits financeres, que han convertit els parlaments en circs i els diputats en pallassos, continuen ocults per a la major part de la població.
Tot i així hi ha una última trinxera ideològica que usa el capital quan despulles l’expropiació financera. Aquesta trinxera és la del capitalisme popular, la de la societat dels propietaris, dels drets immobiliaris de l’avi que complementa la pensió i l’abast del domini o l’extorsió que poden exercir sobre el dret a l’habitatge. No es tracta diuen de pensions justes sinó de rendes improductives sobre la propietat que complementen els ingressos de l’avi rendista. Aquesta és la darrera línia de defensa de la Cambra de la Propietat, de la Associació de Promotors i Constructors, recolzats pel seu lobby majoritari al Col·legi d’Advocats i al dels Arquitectes. No és molt diferent dels drets dinàstics pel fet acceptat socialment de la espermocracia, que no és democràcia, els drets de l’esperma en la generació de l’herència i l’acumulació com la base d’aquell capitalisme popular.
Amb una actualitat rabiosa arriben els ecos del Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny del 1937, posterior al de Col·lectivitzacions i Control Obrer, del 24 d’octubre del 1936, i el de Municipalització dels Serveis Públics, del 9 de gener del 1937. Els arquitectes de llavors ho tenien molt clar:
El conegut Pla Nova Barcelona o Pla Macià, elaborat pels arquitectes revolucionaris del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’
Aquesta és la raó per la qual la nostra Associació, pel Lloguer Públic i Assequible, vam elaborar aquest document que incloem a continuació sobre elements essencials a l’anàlisi de la Ponència 1 del Congrés d’Habitatge de Catalunya
El greu problema de l’habitatge que patim actualment no és nou. Ja fa moltes dècades que l’anomenat «bloc financer-immobiliari», format per promotores, bancs, entitats financeres nacionals i internacionals i —molt important— institucions públiques, ha fet i fa del negoci immobiliari un dels pilars més importants de l’economia i del sistema productiu de l’Estat espanyol. El foment de la propietat privada, la liberalització i especulació amb el sòl, la construcció desbocada de cases i edificis o l’endeutament de sectors en situació de vulnerabilitat han sigut el pa de cada dia. Amb el xoc de l’arribada de la crisi de les hipoteques, la contradicció s’ha tornat més evident que mai: l’habitatge no pot ser a la vegada un negoci rendible i una necessitat coberta de manera justa i igualitària per a tothom.
La dècada present ha estat la dels desnonaments: les execucions hipotecàries, els llançaments per impagament del lloguer o els desallotjaments s’han fet un lloc com una de les principals fonts de precarietat, violència i despossessió per a la població treballadora. I, contràriament al nostre enemic de classe, tot això no ens ha agafat prou organitzades com per fer front a aquesta guerra. No es poden entendre les bombolles recurrents de venda i lloguer sinó entenem el paper de la banca privada en la generació del diner-deute. La Banca privada ha expropiat la sobirania ciutadana sobre la moneda convertint la creació de deute i els interessos que cobra sense justificació en el seu negoci. No és d’estranyar doncs el seu interès en expandir el deute a nivells estratosfèrics (un habitatge val el que el banc vol prestar).
Com que aquests nivells són insuportables pels balanços bancaris el Banc Central europeu ha col·laborat comprant el deute titulitzat a la banca privada i a grans empreses, com la socimi Merlín Properties, en el major programa mai vist de creació monetària fins a 4,5 bilions d’euros. L’anomenada expansió quantitativa -QE- s’ha convertit en un permanent auxili del balanços de la banca privada i grans corporacions en una clara connivència entre buròcrates europeus i les entitats financeres europees. Cal una denúncia del per què el BCE compra milers de milions de deute hipotecari bancari – programes de renda fixa- però es nega a finançar programes de parcs públics de lloguer a les nostres ciutats.
La QE del BCE o de la Reserva Federal ha donat diner fresc a la banca per continuar inflant les bombolles dels darrers anys. Els fons d’inversió, els noms dels quals tots coneixem, instal·lats en paradisos fiscals per evadir impostos, participats de la mateixa banca, s’han llançat a comprar tota mena d’actius com els immobiliaris garantits pel suport gratuït del banc central. L’efecte ona a la vegada ha esperonat els inversors del país, majoritàriament persones físiques, a pujar-se al carro de les bombolles.
Molts actius comprats són els habitatges que van perdre les llars en execucions hipotecàries (més de 500.000) i milers de pisos entregats voluntàriament que van anar a parar com actius a la Sareb mentre el Frob assumia els passius de la banca fallida espanyola.
En el terrorisme financer la classe política, jutges, notaris i policia han estat els col·laboradors necessaris del saqueig de les llars més pobres i d’una part de l’estructura productiva eliminant competidors a les grans empreses participades per la mateixa banca. Només la intervenció d’advocats valents va permetre alguna defensa contra l’abús jurídic de les clàusules abusives de les escriptures hipotecàries des del punt de vista del consumidor, gràcies a les sentències del TJUE.
Sorprèn el grau de micro-cirurgia en la aprovació o modificació de lleis hipotecàries, de lloguer, etc per beneficiar la banca i fons d’inversió. Només s’explica per la coordinació dels grans gabinets d’advocats, els equips jurídics de la Banca i grans propietaris immobiliaris que tenen amb diputats al Congrés directament lobbistes d’aquells interessos privats. Un exemple és la laminació del dret de retracte dels deutors en la revenda dels seus habitatges a fons d’inversió a preus irrisoris de la Sareb o per la neteja de balanços de la banca espanyola que ha suposat més de 200.000 milions d’euros en els darrers anys en els anomenats crèdits dubtosos «NPL» i actius provinents de execucions hipotecàries- REO- com el cas de Talisman Capital.
Després de 10 anys de crisi encara el balanços bancaris tenen greus problemes de solvència. Aquesta és la raó per la qual la Unió Europea ha creat un mercat secundari continental d’aquesta carnisseria on famílies, autònoms i petits empresaris han perdut el seu patrimoni després d’haver pagat molts més diners que el que ha pagat el fons en una clara connivència per expropiar les propietats i dur-les fins l’opacitat dels paradisos fiscals. No ha estat molt diferent també la pràctica desaparició del dret de retracte dels llogaters en operacions de venda en «globus» com els habitatges de IVIMA o EMVS de Madrid.
L’aposta del franquisme i el règim del 78 per l’habitatge en propietat, les VPO, etc va crear el bressol de «la societat dels propietaris». És la base ideològica reaccionària que sustenta el circuit secundari d’acumulació de capital, els actius immobiliaris, on s’ajunten els interessos més reaccionaris del franquisme actualitzats als de les polítiques neoliberals europees que triomfen en la seva aplicació sistèmica contra les poblacions atemorides.
La VPO de venda, però també les de lloguer protegit, que després es liberalitza als 20 o 30 anys, ha estat una «permanent bombolla immobiliària» de l’anomenada col·laboració público-privada. Un forat negre de sòl públic malvenut, ajuts a la construcció a fons perdut, avals estatals i 70.000 milions de desgravacions fiscals en tres darreres dècades en IRPF que han acabat en mans de les promotores i en darrera instancia de la omnipresent banca espanyola. En el darrer mig segle la construcció de 7 milions de VPO, un 25% del parc d’habitatges del país, és el que ha fet quallar el somni franquista «de la España de propietarios que no de proletarios», molt lluny d’ésser un magnífic parc públic de lloguer assequible que ara somiem.
El residual parc públic i social de lloguer assequible del nostres país, després de 40 anys de «democràcia» no està lliure de perills en aquest desolador panorama. No només perquè no té capacitat de resoldre l’allotjament dels milers de desnonats sinó també per la gestió nefasta d’aquest parc per part dels municipis que està convertint-los en zones marginals que acumulen problemes de precarietat i gentrificació que esclataran en qualsevol moment. Però hi ha un altre problema més greu. Fins i tot en aquests pocs milers d’habitatges públics ha arribat la política privatitzadora neoliberal.
La recent constitució per l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona de l’operador Habitatge Metròpolis Barcelona és en primer lloc un cop al paper històric del Patronat Municipal de l’Habitatge que deixa de tenir sentit. Però el perill es troba en que la gestió dels habitatges públics correrà a càrrec d’una empresa privada tipus socimi o similar tal com apunta el concurs presentat aquest any 2019 per l’Alcaldia que de moment ha quedat desert doncs les elits barcelonines han donat l’esquena al plec de condicions perquè volen tot el pastis.
La imposició del negoci privat en l’habitatge públic i social és una de les condicions que ha imposat el Banc Europeu d’Inversions per concedir finançament. Però l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona també ha afegit altres condicions de control social com una de les tasques de l’empresa privada que gestioni el parc d’habitatge públic i social: la signatura del contracte de lloguer i un segon contracte social d’inserció. O sigui, cal ser pobre i demostrar que te’n vols sortir on el paper de control social neoliberal dels Serveis Socials municipals contravé tota lògica laboral i de drets ciutadans.
Aquestes polítiques de saqueig es complementen en la pràctica desaparició de responsabilitats fiscals de la propietat. Espanya és un paradís fiscal immobiliari on les exencions i desgravacions fiscals – el·lusió fiscal- fan que un treballador suporti una pressió fiscal del 1000% respecte dels rendistes professionals. Vestits fiscals diferents a mida per a la propietat com les societats patrimonials o les socimi han foradat la progresivitat fiscal del Impost de Societats fins tornar-lo irrellevant i opac (13%) en la recaptació fiscal estatal. El IRPF, on cotitza el gruix de la propietat immobiliària, el forat fiscal ha suposat quasi 100.000 milions d’euros en la darrera dècada. Uns forats pressupostàriament inassumibles que sumats als efectes de l’aplicació del modificat article 135 de la Constitució són l’altre cara de l’enfonsament de l’estat de benestar. Ningú pregunta a canvi de què l’Estat espanyol dóna aquests privilegis fiscals als arrendadors sense una contrapartida legislativa – LAU – de lloguers socials quan el mercat de lloguer lliure suposa el 98% del parc d’habitatges arrendats on viuen més de 3,5 milions de llars amb rendes desorbitades respecte dels salaris escanyats per impostos directes e indirectes.
Les continuades reformes de la Llei d’Arrendaments Urbans del 94 han convertit els contractes de lloguer en un seguit de clàusules abusives, una dictadura del arrendador sobre el llogater, sense contrapartida a totes les avantatges fiscals, judicials i policials que gaudeix la propietat, a l’hora de trencar aquell contracte, que deixen al llogater en la més absoluta indefensió.
1 comentari a “Congrés d’Habitatge de Catalunya: el context del dret a l’habitatge front el capitalisme financer i el rendisme immobiliari”