Aquesta llei redunda sobre fets que ja estaven legislats.

Al final de la legislatura és un brindis al sol de CiU.

QUE DIU LA LLEI DE L’IMPOST ALS PISOS BUITS

El Decret- llei 14/2015, del 21 de juliol, de l’impost sobre els habitatges buits, diu al seu preàmbul que en el mercat de l’habitatge concorren una forta demanda social i un important estoc d’habitatges buits que no s’ofereixen. A més, la situació econòmica dels darrers anys ha dificultat l’accés a l’habitatge ha reduït a mínims històrics la compra d’habitatge incrementat-se la demanda de lloguer a preus assequibles.

Per tant, el govern de Catalunya aboga per crear un impost directe que grava l’incompliment de la funció social de l’habitatge. O sigui, que els habitatges buits de manera injustificada i permanent més de dos anys constituiran el fet imposable per gravar a persones jurídiques, en cap cas persones físiques. L’impost anirà en funció dels metres quadrats desocupats i hi haurà desgravació de la quota integra a pagar en funció que la persona jurídica col·labori en posar habitatges en el mercat de lloguer assequible.

L’article 5 defineix que és

• habitatge buit:  desocupat permanentment, sense causa justificada, durant de més de dos anys.
• lloguer assequible: El Conseller defineix cada any les rendes màximes dels habitatges amb protecció oficial però per norma un habitatge assequible ha de ser com a mínim un 25% inferior al preu mig del mercat i zona i el contracte de lloguer mínim de 3 anys.

 L’article 7 diu com computen els 2 anys que l’habitatge esta buit i l’article 8 explica les causes justificades de desocupació d’un habitatges i e l’article 10 explica les exempcions a l’impost (habitatges turístics, gestionats pel Tercer Sector, etc).

Els articles 12 i 13 expliquen les quotes integres a pagar i les bonificacions de la mateixa perquè la persona jurídica objecte de la sanció col·labora en el programa de lloguer assequible.

En les disposicions transitòries es recorda que a la zona A (Barcelona) el preu de lloguer assequible màxim són 400€ i a la zona B són 300€.

Y la Llei de mesures urgents per a la mobilització d’habitatges provinents d’execució hipotecària

Aquest altre Decret-llei 1/2015 persegueix protegir les famílies afectades per processos d’execució hipotecària i per això s’han articulat diverses mesures:

• Dret de tanteig i retracte a favor de la Generalitat o dels ens locals en les transmissions de tots els pisos provinents d’execucions hipotecàries posteriors a l’abril de 2008.
• Obligació d’execució d’obres de rehabilitació dels habitatges buits provinents d’execucions hipotecàries o de dació en pagament.
• Creació del registre administratiu d’habitatges buits.

Una nova llei-manifest que tindrà pobres resultats futurs.

Aquesta llei va de la mà de la llei sobre l’emergència habitacional i la pobresa energètica de Catalunya recentment aprovada al Parlament. Totes dues necessiten un desenvolupament normatiu, dispositiu i pressupostari que allargarà en els temps els seus efectes positius sobre les llars en situació de vulnerabilitat. La manca de pressupost  determinarà les grans declaracions de la llei de manera assemblada al que va passar amb la llei de la dependència. La Troika comunitària vigila d’aprop qualsevol desviament del pressupost a fins socials. En altres paraules lleis que són més un manifest polític amb pocs efectes reals sobre la vida dels ciutadans.

De fet molts dels articles ja estaven a la la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya (en endavant LDHC) del 2007 quan CiU hi va votar en contra. Hi ha molta duplicitat de normatives entre els ajuntaments i la Generalitat que dupliquen esforços i despeses. Tot fa semblar que ara CiU s’apunta a l’agenda social davant la proximitat del 27-S.

La nostra entitat vol remarcar els punts més contradictoris:

• A Catalunya hi ha 448.346 habitatges buits segons l’Institut Nacional d’Estadística. Un 20% de les llars viuen sota el llindar de la pobresa. A Barcelona el cens d’habitatge buit en possessió de persones jurídiques va resultar de 4149 habitatges. Els propietaris d’habitatges estan emmascarant les seves propietats quan les necessitats d’habitatge assequible són molt grans ( + de 30.000 demandes al Registre)
• Classificar un habitatge com a buit costarà diners i no hi ha seguretat que al final no serveixi. La declaració habitatge buit portarà com a mínim 1 any des de la posada en marxa del decret mentre les necessitats són enormes e immediates.
• La LDHD ja preveia un registre d’habitatges buits. Al nou decret analitzat, hi ha una disposició addicional per crear aquest registre al qual s’hauran d’apuntar els propietaris jurídics d’habitatges buits i ocupats, la qual cosa, planteja dubtes sobre doble competència municipal i autonòmica que a la LDHC estava ben legislat. Igualment obliga a les companyies subministradores a facilitar dades per descobrir els habitatges buits però amb consentiment dels interessats, sic?, quan la Llei LDHC ja ho preveia a l’art. 41 i sense consentiment dels interessats.
• Les Oficines d’Habitatge (no haurien de ser Oficines del Dret a l’Habitatge?) són de caràcter municipal, no tenen la infraestructura ni personal per convertir-se en l’ànima del cens.
• No tenim clar que l’Església Catòlica, amb nombrosíssimes propietats immobiliàries, no se’n lliuri de la llei pels acords del Concordat del 1976.
• Nombrosos articles de la LDHC tenen normativa assemblant i mai s’han aplicat: ni la declaració d’habitatge buit, ni les multes. Els articles 41 i 42 de l’actual llei ja estan permeten als Ajuntaments sancionar els habitatges buits. Per tant, aquesta nova llei redunda en aspectes que ja estaven legislats però que mai va haver voluntat política d’aplicar-los.
• Les multes són assumibles per bancs, fons voltors, etc. Un habitatge de 70 m² té una multa d’uns 700 euros anuals.
• El tempteig i retracte. L’art. 15 de la LDHC, estableix la competència municipal per delimitar les àrees de tempteig i retracte, i aquest nou Decret-llei fixa directament les mateixes i assumeix la gestió de tot el procés. Per tant, estem davant d’un nou cas de vulneració de l’autonomia municipal. Però tenint en compte que existint des de fa temps per què mai se n’ha fet ús?
• El tempteig i retracte d’aquest decret-llei suposa una sèrie d’obligacions jurídiques de comunicació a entitats financeres i de comprovació a notaris i registradors respecte de la subhasta i adjudicació de les garanties hipotecaries de les llars afectades per processos d’execució. Els nostres partits polítics donen per fet una cosa que ara mateix esta en dubte a molts tribunals: les entitats financeres no són les veritables propietàries dels crèdits hipotecaris ni de les garanties que reclamen perquè van vendre a tercers els deutes. La nostra entitat i molts processos judicials oberts al jutjats denuncien les entitats financeres per manca de legitimitat perquè han titulitzat els deutes i venuts a tercers els crèdits en els mercats financers.
• Els habitatges que seran cedits obligatòriament, després del procés de declaració de buit, han d’estar en condicions d’habitabilitat. Si calen obres aniran a càrrec de la propietat. Això és redundant respecte de l’article 123.1 de la LDHC que ja considera es comet infracció molt greu si hi ha incompliment del programa de rehabilitació. El nou decret-llei al donar un termini de sis mesos en realitzar les obres està oferint una moratòria als bancs per la qual cosa discrimina als altres propietaris en favor de les entitats financeres.
• L’article 4.3 i 4.4 del decret-llei legisla l’execució forçosa i expropiació temporal d’habitatges sense requisits d’habitabilitat per un termini de 4 a 10 anys en municipis de forta demanda. L’execució forçosa obliga a la Generalitat a fer-se càrrec de les obres , el que és més que discutible que sigui acceptable jurídicament, perquè seria una obligació legal ja incomplerta per una entitat financera. Per tant, les entitats financeres s’aprofiten que els seus habitatges no tenen utilitat pública perquè llavors la Generalitat els financia les obres i lagestió pública de l’ocupació de l’habitatge privat. No tenen preocupacions i a més cobren un lloguer al final d’habitatges que ells consideren són morralla. Sacrificar temporalment una obligació de la propietat, amb despesa pública previ, per aconseguir alguna cosa exigible d’altres maneres no sembla gaire útil. El resultat final és que les entitats financeres surten ben parades amb aquest decret-llei respecte de la LDHC.

+++ INFO relacionada.

Crítica de la llei sobre l’emergència habitacional i la pobresa energètica de Catalunya.