«El rescat de les entitats bancàries va ser una oportunitat perduda per bastir un gran parc públic d’habitatges de lloguer»
naciódigital: Tot per als bancs: rescat + pisos
Aquest diari publicava ahir un excel·lent treball periodístic signat per Elisenda Pallarès que –després de bussejar per les dades de les administracions– xifra en 46.974 els habitatges buits en mans dels bancs després d’una execució hipotecària.
La crisi dels bancs que va seguir l’esclat de la bombolla immobiliària va ser una enorme oportunitat perduda per a la societat. Ens vam empassar la gran mentida del les “entitats sistèmiques”, que no podien fer fallida. Ningú no ens va explicar mai perquè un banc és “sistèmic” i una gran indústria que tanca i deixa centenars de famílies al carrer no és “sistèmica”.
Hem bolcat milers de milions de diners públics que hauran de tornar els nostres fills i néts amb els seus impostos, per rescatar unes entitats que després es van transferir a d’altres bancs, ben netes, per preus simbòlics que en alguns casos va ser directament un insult als contribuents. Només un parell d’exemples: La Caixa es va quedar amb el Banco de Valencia per un euro. El BBVA es va quedar amb Unnim per 1 euro.
Ningú no va tenir la pensada de donar les ajudes multimilionàries a canvi dels pisos que els bancs es van quedar de promotores i famílies que van haver de triar entre pagar la hipoteca i menjar. Es podria haver bastit un gran parc públic d’habitatges de lloguer, com a d’altres països d’Europa on aquesta dèria de ser propietari no existeix.
Doncs no. Tot per als bancs. Les ajudes públiques i els pisos. I els anomenats actius tòxics, en comptes de transferir-los als ajuntaments per destinar-los a lloguer social, es van agrupar en el FROB, més conegut com a banc dolent. No sabem del cert que fa el banc dolent. El que sí que sabem és que en 2015, els seus cinc màxims directius van cobrar 693.900 euros de retribució.
Mentrestant, la Generalitat i alguns ajuntaments exerceixen el dret de tanteig per comprar pisos provinents d’execucions hipotecàries, i arribem al despropòsit màxim: els bancs tapen els seus forats amb diners públics a canvi de res, es queden amb els pisos que podrien haver cedit a canvi de les ajudes, i –la cirereta del pastís– els revenen a l’administració i tornen a ingressar diners públics!
És com duplicar l’ajut públic als bancs. Els nostres fills i néts ens ho recriminaran amargament quan els llibres d’història expliquin el rescat dels bancs i l’esclat de la bombolla.
escrit x Germà Capdevila. publicat a Nació Digital
