La pandèmia generada pel coronavirus SARS-CoV-2 (molt probablement causada pel contacte humà amb virus que habiten llocs recòndits als quals no hi havia arribat la mal dita ‘civilització capitalista’ fins el desenvolupament de la indústria agropecuària i les desforestacions massives) és una cara més de l’emergència/urgència ecològica que vivim. Com ho són l’escalfament global i les crisis econòmica, social, cultural i ecològica caracteritzades per les desigualtats creixents, l’acumulació en poques mans, l’empobriment de la majoria, la precarització, la privatització dels drets i la inequitat. En definitiva, la supeditació de les persones i la biosfera al benefici del capital.
Contràriament a la manera en què els legisladors solen pensar, aquests problemes no són en realitat cap crisi separada, sinó una sola crisi de salut planetària.
Dues corbes
“Hi ha dues corbes que hem d’aplanar. La corba d’infeccions pel coronavirus i la corba d’emissions globals”. Ho deia Faith Birol, director executiu de l’Agència Internacional de l’Energia, a tall de conclusió en un article a la revista Prospect, el 24 de març proppassat.
Energia i gasos d’efecte hivernacle
El coronavirus Covid-19 ha arribat en un moment en què la vulnerabilitat econòmica era extremadament alta: nivell exorbitant d’endeutament, com mai a la història (253 bilions de dòlars a finals de 2019). Un deute, que a nivell global, triplica el PIB mundial.
I amb els preus del petroli per terra a causa de la disputa entre els grans productors pel control del mercat mundial i la caiguda de la demanada per l’aturada econòmica. Els desacords en la reducció de la producció de petroli per mantenir/pujar preus (els russos de cap manera volien fer-li el caldo gros a la indústria nord-americana del fracking que necessita preus per sobre de 50 dòlars perquè sigui viable ) van girar de cap per avall les polítiques energètiques, abaixant la producció en lloc de pujar els preus.
Aràbia Saudita va decidir rebentar el mercat a la baixa, anunciant que inundaria el món de petroli en un intent de fer-se amb el mercat. Els russos van envidar. El coronavirus ha fet la resta. Aturada la producció econòmica, cau la demanda i els preus. La indústria del fracking està en fallida. S’espera una reducció del consum de petroli de 20 milions de barrils diaris en el decurs dels propers mesos.
A tot això, la Xina, de sortida de la pandèmia, ha decidit, – per remuntar/prendre la iniciativa -, construir dotzenes de noves centrals de carbó amb un pla d’estímul de 50 milions de iuans, avançat el proppassat mes de febrer, tot anticipant-se al catorzè pla quinquennal 2021/2025. Entre les centrals en construcció, les previstes i les anunciades ara, se superarien de llarg les 210 noves inicialment previstes fins arribar a les 250, camí d’assolir els 1.300GW de potència a 2030 des dels 1.050 actuals. Però no només la Xina. Tampoc els principals productors/consumidors de carbó mostren cap interès en aturar l’obtenció d’energia a través de la font energètica més contaminant. Ni Polònia, ni Austràlia, ni la Índia o Rússia. Tampoc Alemanya, que abans de la crisi del coronavirus estava acumulant carbó que li venien els Estats Units.
L’actuació de la Xina, la demostració que volen remuntar el vol, tot coincidint amb l’esfondrament del ‘fracking’ i amb les ajudes i moratòries sol·licitades per les indústries petrolieres, li ha servit d’excusa a Trump per anunciar que suspèn l’implementació de totes les lleis mediambientals: sancions a empreses que no respectin les normatives pel que fa a l’aigua, al vessament de residus tòxics o les reguladores de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) per posar uns exemples. Tampoc es podia esperar una altra cosa. El director de l’Agència de Protecció mediambiental és Andrew R. Wheeler, un advocat que s’ha distingit per fer lobby a favor del carbó, tot oposant-se a les mesures de protecció ambiental que proposava l’administració Obama. La guineu a dins del galliner.
Trump també ha suspès els criteris d’eficiència que havien de complir els automòbils pel que fa als combustibles. Des del començament del mandat, ha eliminat més d’un centenar de regulacions per prevenir l’escalfament global, la contaminació, l’abocament de tòxics i la contaminació de l’aigua. Però encara més. Ara que té garantida la fidelitat de Colòmbia, l’Equador i Brasil – petroli –, Bolívia – liti – i malda per conservar la de Xile – liti i coure -, i ha girat els ulls un altre cop a Veneçuela, tot acusant Maduro de narcotraficant. Una flota dels Estats Units s’ha desplaçat prop de Veneçuela per lluitar, diuen, contra el narcotràfic. Una acusació semblant a Noriega va desencadenar la invasió de Panamà. També ha advertit Aràbia Saudita que no pot continuar inundant el món de petroli. I a Rússia. S’ha de salvar el fracking com sigui.
En altres paraules, les empreses, l’economia neoliberal, el sistema capitalista per davant de la salut de les persones, del dret a la vida. No han aprés res, ni tenen cap interès en fer-ho.
Així segur que no s’aplana la corba de les emissions contaminants i de l’escalfament global. De fet, la reducció de GEH és minsa i la inèrcia climàtica massa alta com per esperar un descens significatiu en l’augment de la temperatura. A 31 de març de 2020, la concentració de Gasos amb Efecte Hivernacle a l’atmosfera és de 415,6 ppm/parts per milió. Fa un any fou de 412,37. Segons la NOAA – Administració Nacional, Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units – entre gener i març de 2020 la concentració de GEH ha augmentat des de les 411,6 ppm de fa un any fins a 413,89 actuals.
No anem bé. Tant a la Xina com als Estats Units han decidit ‘rellançar’ la seva economia sense cap restricció ambiental. No els importen els GEH, ni la contaminació, ni les agressions a la biosfera. Tan sols el present econòmic i sistèmic ‘peti qui peti’. Darrera hi aniran els demés. Una altra cosa és fins a on serà possible remuntar l’economia. I pitjor, els danys que causaran a la salut planetària.
La vulnerabilitat econòmica estava anunciada
El 2019, va arribar a mans de SICOM un informe esclaridor de la ‘Unitat BIOS de Hèlsinki’ per a l’informe de les Nacions Unides sobre desenvolupament sostenible: Governance of Economic Transition. Analitza la necessària transformació de les economies. L’autor principal és el Dr. Paavo Järvensivu, un economista biofísic.
En les seves conclusions, entenen que el capitalisme, tal i com el coneixem, s’ha acabat. Que hem de passar ràpidament a una economia global radicalment diferent. I que els mercats no poden liderar-la. Els models econòmics convencionals, afirmen, ignoren gairebé del tot les dimensions energètiques i materials de l’economia. Els límits planetaris que impossibiliten el creixement permanent. El canvi climàtic i l’extinció d’espècies s’acceleren a mesura que les societats experimenten una creixent desigualtat, atur, lent creixement econòmic, augment dels nivells de deute i governs impotents.
A mesura que els costos ecològics i econòmics del consum industrial excessiu augmenten, el creixement econòmic constant, al qual ens hem acostumat i que el capitalisme necessita, està en perill. I gran part de la volatilitat política i econòmica que hem vist en els últims anys té una causa fonamental en aquesta creixent crisi ecològica.
Els autors, abans de la crisi del coronavirus, ja avançaven i relacionaven directament la intensa i dramàtica crisi climàtica/ecològica/econòmica que ja vivíem, amb la salut, la precarietat/pobresa, despossessió, acumulació/riquesa, desigualtats, migracions. Aquests processos – sostenien – amplifiquen i interactuen amb els problemes socials i econòmics existents. En termes extrems, la crisi ambiental podria provocar un col·lapse catastròfic dels sistemes humans. Xocs econòmics, socials i polítics que es contagiarien a través de la globalització. I posaven l’exemple en la vulnerabilitat dels sistemes alimentaris, que confien en només cinc espècies animals i dotze plantes per proporcionar el 75% de la nutrició mundial.
Covid-19 i salut planetària
La corba del coronavirus s’aplana, a curt termini, amb la gestió de la pandèmia sense supeditar les decisions a l’economia. Però de cara al futur, s’aplanarà si, en lloc de sotmetre la biosfera, ens hi relacionem, li reconeixem la seva independència, renunciem a emancipar-nos-en i evitem les males conseqüències que es deriven de la seva colonització/submissió.
La història de la humanitat és indestriable de la història de la biosfera. No podem continuar pretenent sotmetre-la, dominar els processos naturals a través de la tecnociència i dels poders econòmics i polítics als seu servei. La humanitat no està per sobre de la biosfera. És el nostre hàbitat i n’hem de tenir cura, no aprofita-nos-en.
L’explotació de més àrees naturals, les desforestacions, i les infeccions víriques estan relacionades. El traspàs de noves fronteres i la colonització de territoris inhòspits relacionen humans amb animals amb els quals no hi havia contacte. Ha estat el desenvolupament de la indústria agropecuària qui ha causat les desforestacions massives, que els monocultius s’hagin escampat, que s`hagin destruït ecosistemes i reduït la biodiversitat. Ha estat la indústria agropecuària – també les granges de producció intensiva d’animals – qui ha facilitat la propagació dels virus patògens, de les malalties víriques.
Augmentar les terres de conreu, en especial en els països en vies de desenvolupament, com està previst, no tan sols posa en risc la biodiversitat sinó que incrementa la probabilitat de noves malalties. Hem d’abandonar aquest sistema alimentari que no només destrueix ecosistemes sinó que fa fora la gent de les seves cases i terres. I mata.
Els ratpenats, reservoris de virus, migren foragitats dels seus hàbitats a causa de les desforestacions. Es posen en contacte amb noves soques de patògens, fins aleshores aïllats, i després retornen als seus llocs d’origen i aprofiten les noves construccions humanes per nidificar. Els insectes que acompanyen humans, instal·lacions i llums, els proporcionen l’alimentació. Així, acaben infectant els animals domèstics amb els nous patògens, ja sigui via contacte directe o contaminació per orina o excrement. No són els ratpenats els culpables. Ho és el sistema capitalista que no té en compte els riscos derivats de la colonització de territoris i la destrucció d’ecosistemes.
Quan modifiquem la dinàmica de conducta d’una espècie que té uns reservoris de patògens, modifiquem el cicle dels patògens i podem modificar el seu risc de transmissió. Quan desorganitzem els ecosistemes, sacsegem els virus i els alliberem dels seus hostes naturals.
Quan això passa, els patògens necessiten un nou amfitrió. Sovint ho som. És la transferència zoonòtica. És el cas de les epidèmies recents: ZIKA, Ébola, SARS, MERS. I amb molta probabilitat, també la COVID-19.
Protegir i conservar la biodiversitat suposa prevenir les alteracions destructives dels ecosistemes. Conservant la biodiversitat, conservem la nostre salut. Una única salut que relacioni la salut humana amb l’animal i el medi ambient. La Salut Planetària. No hi haurà salut planetària si no es conserva la biodiversitat.
[Entrevista al professor del departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona i membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat Jordi Serra Cobo al programa ‘En Directe a Ràdio 4’: https://josepcabayol.cat/drets-humans/lorigen-del-coronavirus-podria-situar-se-en-desforestacions-fetes-per-humans-al-sud-est-asiatic-en-directe-a-radio4-13-3-2020/]
Mercats: ‘pagar per viure’
Se’ns ha repetit fins a trinxar-nos el cervell que els ‘mercats’ són el millor regulador de l’economia. Una mentida interessada, un ‘fake’ ideològic. Què han fets els mercats amb la pandèmia? Pujar els preus dels materials imprescindibles per a fer-li front i multiplicar els beneficis de les empreses/elits.
El ‘regulador’ ha decidit enriquir-se abans que salvar vides. El mercat internacional de materials mèdics està controlat per poques empreses, que posen condicions draconianes davant la demanda. I els estats, sotmesos als mercats, no s’atreveixen ni a confiscar uns estocs imprescindibles per a la vida, ni a nacionalitzar unes empreses que especulen amb el preu de la mort.
Els preus dels respiradors imprescindibles per evitar la mort de pacients, en especial els més grans, s’han multiplicat per vuit com a mínim. Per cert, per què costa tant autoritzar els respiradors d’emergència que proposen empreses i científics? No voldríem pensar que també hi ha en joc els interessos de les indústries farmacèutiques i sanitàries.
Els mercats, doncs, no han dubtat en ofegar vides per multiplicar els guanys (Fins a quatre dòlars per mascareta li cobraven al governador de Nova York, quan dies abans no arribaven ni a un dòlar ). Les comandes s’entretenen en els mercats mortals, a l’espera de qui pagui més. També especulen amb els medicaments i condicionen les vendes a d’altres compres/actuacions.
Convertir el mal en un negoci. Fer créixer el capital a costa de vides humanes, ara i sempre. El lucre, l’especulació, l’economia negre, obligar a pagar els deutes abans d’invertir en benestar, les necropolítiques que ja son aquí i per a totes, no tan sols pels migrants. Son mals mortals del capitalisme. O del capitalisme mortal?
Però, què esperàvem?
Per ‘superar’ la crisi del 2008 i per substituir els negocis que ja no els resultaven viables, les elits espanyoles, es van quedar amb els 65.000 milions del rescat als bancs del quals en son accionistes – ni ara ni mai, han volgut sentir a parlar de tornar-los – i van exigir la privatització dels béns comuns imprescindibles per la vida. Ho va fer el PP en el conjunt de l’Estat, en una estafa col·lectiva de proporcions bíbliques que ara es manifesta a través de la insuficiència sanitària.
El 2009, el percentatge de PIB dedicat a la sanitat era del 6,77. A 2020, del 5,9%. La mitjana europea del 7,5. Mirem-ho des d’un altre punt de vista. Entre el frau i l’elusió fiscal, l’Estat ha deixat d’ingressar entre el 2000 i el 2019 entre 1,55 i 2,32 bilions d’euros, segons siguin les fonts informants. El PIB és de 1,24 bilions. Aquests diners de tenir-los, haurien servit per no retallar l’estat del benestar. Però qui és que no paga? No pas els treballadors. Ergo, majoritàriament, deuen ser els privatitzadors. No cal dir res més.
Però també a Catalunya. L’actual Govern va tractar d’imposar la Llei Aragonès, privatitzadora de l’estat del benestar català. Sortosament no va poder. Però el mal ve de lluny. Artur Mas i Boi Ruiz es van dedicar a espoliar la ciutadania retallant i privatitzant la sanitat, amb la connivència dels socialistes a través de la sociovergència, sistema de negocis públic/privat, de portes giratòries, al servei de les elits dirigents.
El procés de privatització fou molt dolorós per a les classes populars. El 2010, el pressupost era de 9.875 milions d’euros. El 2014, de 8.290 milions. Una retallada de 1.585 MEUR.
La corrupció i les privatitzacions foren escandaloses. Encara esperem les sentències per corrupció. I el retorn dels 1.500 milions d’euros que Mas i Ruiz van retallar el 2014 respecte 2010. El 2017, el pressupost encara era de 8.876 milions, mil menys que a 2010, tot i que el departament de Salut se’n va acabar gastant 9.430. El Ministeri de Sanitat parla d’una despesa sanitària consolidada a Catalunya a 2017 de 10.330 milions d’euro, el 4,6 del PIB. Madrid, 3,7.
Tot plegat, s’ha manifestat en forma de llistes d’espera: 23,32 pacients per cada 1.000 habitants esperant una intervenció. Ara anuncien una inversió de 1.800 milions d’euros pel coronavirus. Benvinguda sigui. Políticament, però, arriba tard.
Així ens ha trobat el coronavirus, amb equipaments insuficients, més de 600 metges menys dels que hi havia a 2010 (durant les retallades se’n van fer fora 800). Tres de cada quatre metges de primària treballen amb sobrecàrrega. I falten infermeres/ers. N’hi hauria d’haver al voltant de 17.000 més. Catalunya té 609 infermeres/ers per cada 100.000 habitants. Espanya, 559. Madrid, 672. La mitjana de l’OCDE, 844. El dèficit és aclaparador.
Tot plegat ha fet que les UCI no donin l’abast, que se li digui hospital a qualsevol espai on es puguin posar llits, maquinari, infermeres, metges i malalts. I que els professionals hagin de decidir qui viu i qui no. El triatge pot ser necessari – ho és en els accidents de trànsit – però no té justificació quan s’ha de fer per manca de previsió/negligència de l’administració.
Manquen respiradors, proteccions, vestits, materials, llits, infermeres, metges i sales que estaven tancades. Apel·lant a la vocació dels professionals sanitaris, i en nom de la salut pública, durant aquesta crisi sanitària se’ls obliga a renunciar a tot tipus de drets laborals, com la seguretat en el treball, el dret al descans i la conciliació de la vida familiar i laboral.
I les residències d’avis són un escorxador. De fa molt de temps manca empatia, solidaritat, estat del benestar, atenció als bens comuns. Caldrà passar comptes. La imprevisió és manifesta. I les responsabilitats no es paguen amb disculpes.
Malaltia X
“Ha de ser l’atenció primària, – que no tan sols s’ha de mantenir oberta sinó que s’hauria de reforçar fins i tot ara per contenir els malalts que estan a casa, controlar-los i evitar, si és possible, que arribin a l’hospital -, la medicina preventiva, la clau del sistema sanitari i no els hospitals, cars, ineficients energèticament, perillosos i insostenibles. I menys encara els hospitals privats creats per donar beneficis als seus accionistes i corporacions propietàries”. Ho explicàvem a Malalts Climàtics quan ens referíem a com havia de ser l’atenció sanitària, i més amb les noves amenaces que s’albiraven a causa de l’escalfament global.
Calia i cal prevenir. I no són majoria els i les professionals que han rebut la formació suficient per detectar a temps aquestes malalties emergents.
Algú pensarà: com es pot prevenir una cosa de la que no se’n sap res? No es ben bé veritat.
El 2018, la OMS advertia sobre la necessitat de preparar-se per combatre la ‘Malaltia X’, una bactèria o un virus hipotètic que podrien sorgir en el futur i causar una infecció generalitzada a tot el món. En un article a El País, José Maria Martín Moreno, catedràtic de Salut Pública a la Universitat de València i exdirector de programes per a Europa de la OMS, parlava que aquesta malaltia ‘X’ es desenvoluparia, probablement, a través d’un mecanisme de transmissió zoonòtica (quan una malaltia infecciosa que sol afectar a animals, salta als éssers humans). Segurament, i tal com hem raonat, ha estat així.
Per la seva banda, José Luis Enjuanes, cap del Laboratori de Coronavirus del Servei Nacional de Biotecnologia, proposava desenvolupar xarxes de vigilància sanitària i formar als metges d’atenció primària i urgències per saber reaccionar quan es produeixin ingressos sospitosos. L’amenaça existia i no hem tingut notícia de cap dispositiu oficial de prevenció. I si ha existit, ha fracassat.
Nova pandèmia
A setembre de 2019, la Junta de Vigilància Mundial i Prevenció, integrada per la OMS i el Banc Mundial, en un dictamen per a Nacions Unides, El món en perill: informe anual per a la preparació de les emergències sanitàries’, advertia: “ens enfrontem a l’amenaça molt real d’una pandèmia fulminant, summament mortífera, provocada per un patogen respiratori. Es transmetria a través de gotes procedents de la respiració. Podria infectar a una gran nombre de persones i en poc temps matar-ne entre 50 i 80 milions donat que amb 36 hores es pot viatjar a qualsevol lloc. Iseria capaç de destruir quasi el 5% de l’economia mundial. Una pandèmia mundial d’aquesta escala seria una catàstrofe i desencadenaria caos, inestabilitat, i inseguretat arreu. Seria el resultat d’una convergència sense precedents”.
L’informe diu que seria una crisis de caràcter ecològic, polític, econòmic i social com ara el creixement demogràfic, la progressiva urbanització, la integració mundial de l’economia, l’acceleració i generalització dels desplaçaments, els conflictes, les migracions i el canvi climàtic. El món, asseguren, cada cop pateix més brots de malalties infeccioses.
S’assembla massa al que està passant. Sabien que podia passar i en descriuen les possibles causes. No s’ha fet res efectiu per prevenir-ho i fer-li front. Vivim al dia. Carpe Diem.
Prevenció
Fa poc llegia un article escrit amb la visceralitat de qui vol desqualificar políticament l’adversari al marge de la raó. Es preguntava: “seria entès per la ciutadania invertir part del pressupost en investigar una possibilitat?”. L’articulista, a qui estalvio la vergonya de publicar el seu nom, s’acabava de carregar la investigació i la prevenció. El més greu, però, fou que polítics amb aspiració de governar, li van donar suport. Un desastre. Sense prevenció/investigació no hi ha futur i ambdues disciplines, encara que basades en dades, són tan sols possibilitats fonamentades. La prevenció no va amb la nostra mentalitat. Error fatal.
Així estem ara mateix. Amb la pandèmia atacant amb més duresa els indrets i els barris més pobres, on la població viu en pisos amb més gent per metre quadrat, a voltes amuntegats, mal alimentats i amb pitjors estàndards de salut. Amb la Covid-19 fent més mal on troba més desigualtats i precarietat i l’atenció primària està més afeblida. Amb l’aïllament que es més dur per a les persones que viuen en pisos més reduïts, sense terrasses. I, o, amb menys capacitat d’accedir a Internet, l’única porta oberta, ni que sigui virtual, a la cultura i al lleure. Amb les nenes i els nens que viuen en aquests immobles patint una presó, que per molt que sigui pel seu bé, no deixa de ser una radical restricció de les seves necessitats de moure’s i relacionar-se.
Amb treballadors i treballadores mantenint els serveis essencials a cara descoberta, sense els equipaments necessaris perquè no s’ha fet prevenció. Sense haver preparat els i les professionals de la salut perquè disposessin de dades per poder entendre el futur que s’acostava. Enviant-los a apagar el foc de l’epidèmia com es va enviar els bombers de Txernòbil a tapar la radiació: sense protecció. Dient-los que és un deure quan l’administració no ha complert amb les seves obligacions de prevenció.
Al cap i a la fi, tan sols era una possibilitat expressada per científics.
No ho deien ni les elits, ni els economistes ortodoxes, que, incompetents, ens maltracten amb falses veritats. I els polítics que governen i els que diuen controlar, pusil·lànimes, mai s’han sentit obligats ni a informar-se ni a actuar. Ni a mirar el futur preocupats com estan pels temps electorals. I si algú ho adverteix, el marginen, li tapaven la boca. I no hi són aliens els mitjans de comunicació, públics i privats, sotmesos al corrent/pensament dominant. No parlem dels periodistes que prou feina tenen a mantenir la feina. Ho fem de la propietat i dels servents, abans periodistes. Així es descompon la societat. Així es perd la confiança. El sistema està tocat. També caldrà passar comptes, però, sobretot, prendre la iniciativa, refusar imposicions, i decidir, entre totes, el camí a emprendre.
Continuarà en el capítol dos dedicat a la prospectiva: com afrontar el futur.
