Aquest 8 de febrer es va fer un debat electoral sobre algunes problemàtiques del dret a l’habitatge entre la majoria de les candidatures dels partits que es presentaven a les eleccions catalanes (*1). El debat el va dirigir el periodista Andreu Merino de Nació Digital de manera molt professional el que va permetre a l’espectador poder copsar les ofertes electorals.

El debat va ser preparat des de les organitzacions socials : Sindicat de Llogateres i Plataforma Afectats per l’Hipoteca.

Es va dividir en 5 blocs amb una pregunta:

• bloc 1: sobre la recent sentència del Tribunal Constitucional que anul·la el Decret Llei 17/2019 per motius de forma del recurs presentat pel PP.
• bloc 2: sobre que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit recentment un recurs del PP contra la Llei de contenció de lloguers.
• bloc 3: sobre la desviació de pisos al mercat turístic.
• bloc 4: sobre l’insuficient parc públic d’habitatge. El percentatge del parc públic d’habitatge a Catalunya no arriba al 2% i la llei del Dret a l’Habitatge del 2007 va preveure arribar a un 15% el 2027.
• bloc 5: sobre repressió policial i Llei Mordassa. Els Mossos d’Esquadra han estat sota el focus els darrers mesos per les seves actuacions en desnonaments.

Volem donar l’opinió de la nostra entitat sobre els blocs en que aquelles entitats organitzadores van posar l’èmfasi però també en tots els oblits dels organitzadors que van permetre que les candidatures dels partits donessin una visió distorsionada de la realitat. La major part dels paràmetres que permeten la violència immobiliària estructural contra les classes populars no van estar presents en el debat perquè tampoc ja no són objecte de lluita d’aquestes entitats organitzadores ni objecte d’interès dels partits.

De què nos es va parlar al debat electoral per a 14F?

Els paràmetres oblidats de la violència immobiliària estructural al país.

• El deute hipotecari encara ofega a més de 4 milions de llars davant de 3,2 milions de llars que estan ofegades per la bombolla de lloguer (*2).
  • • Resulta quan menys inversemblant que la Plataforma d’Afectats per la “Hipoteca“, organitzadora del debat electoral, no hagi posat l’èmfasi en un bloc sobre tota la problemàtica de la bombolla hipotecària que encara arrossega el nostre país des del 2007. Els partits del diner (PP, C’s, VOX, PSOE, CiU-PDEcat-Junts,  …) gràcies a aquesta absència han pogut escapolir la seva responsabilitat en les lleis hipotecàries confiscatòries que han permès a la banca i els fons voltors apropiar-se de més de 800.000 propietats en execucions hipotecàries.
    • A cap dels partits de la lliga dels diners de l’IBEX35 els ha calgut donar explicacions del perquè en aquelles llars no se’ls va donar l’oportunitat de refinançar els seus deutes per un valor igual al que compraven les garanties (habitatge) els fons voltors, més de 250.000 milions de deute dubtós, des de paradisos fiscals on es repartien el botí amb les filials dels bancs espanyols. Els partits del diner tampoc han donat cap explicació del paper del FROB i la SAREB infectada dels mateixos paràsits que se’n beneficien mentre traspassen els deutes a l’estat. Y tampoc hagut de prendre responsabilitats del per què els jutjats es salten sistemàticament el dret de retracte dels deutors hipotecaris davant la venda massiva dels seus deutes en aquells paràsits. Què passarà quan la crisi del Covid provoqui l’augment inesperat dels impagaments hipotecaris embassat per les moratòries de pagaments que sortirà en algun moment?
      …
• El titanic immobiliari espanyol i català versus un parc públic de lloguer assequible.
  • • Els partits del diner (PP, C’s, VOX, PSOE, CiU-PDEcat-Junts,  …) no han donat cap explicació del perquè van abraçar sense piular el model econòmic de la dictadura franquista que alimentava el titanic immobiliari al nostre país. Han inflat amb milers de milions durant dècades aquest model depredador regat amb el crèdit privat de l’omnipresent banca espanyola. Espanya ha estat un dels països europeus que més diners públics han invertit en fomentar la societat dels propietaris durant dècades per crear una classe propietària captiva dels mateixos partits, base del bipartidisme espanyol. I un immens poder bancari basat en la constitució de més d’11 milions d’hipoteques en una dècada (1998-2007) fins a la crisi del 2007 i un deute hipotecari sobre habitatge que va arribar a un bilió d’euros o el 100% del PIB espanyol. Catalunya no és una excepció sinó una de les principals impulsores d’aquest model econòmic complementat amb l’industria turística (*3).
    • La Llei del Dret a l’Habitatge del 2007 va proposar l’existència d’un parc públic de lloguer assequible del 15% (300.000 habitatges) amb un termini de 20 anys (2027). A 6 anys de la finalització del mandat d’aquesta Llei, tenim quasi el mateix parc d’habitatge públic de lloguer assequible que fa 14 anys. La bona voluntat mostrada en el debat en la construcció d’aquest parc públic de lloguer, es fonamenta amb una capacitat pressupostària demostrada de la Generalitat en partides aprovades? En una època de caiguda espectacular dels ingressos fiscals, com pensen els partits assegurar pressupost per aquesta fita inabastable per un Govern sense recursos, potser via increment del deute?
      …
• Sense pressupost no hi ha parc públic de lloguer assequible.
  • • Mentre bancs, entitats financeres i grans corporacions reben finançament il·limitat o gratuït del Banc Central Europeu, Governs i administracions només poden obtenir-ne endeutant-se amb aquelles entitats privades. Això significa un cercle viciós de deute públic i interessos creixents doncs els sistemes fiscals, única fons d’ingressos, estan suportats només per les classes populars dons les elits s’evadeixen de pagar. Un botó de mostra d’això és el repartiment dels fons europeus per a fer front a la actual crisi pandèmica.
    • Els partits del debat electoral van amagar a l’opinió pública el fracàs estrepitós de l’experiència més recent per incrementar el parc públic de lloguer assequible: Habitatge Metròpolis Barcelona – HMB-. El pla elaborat a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) de la mà de Ada Colau i del PSC era un ambiciós pla de privatització de la construcció i gestió de més de 4.500 habitatges en 10 anys en solars públics amb aquesta empresa amb un soci privat. Hi havia 250 milions d’euros, una part de finançament del Banc Europeu d’Inversions, un crèdit de 125 miés que recuperar aquesta llei com proposen els partits que la van impulslions del qual ningú en parla ja. Va fracassar!!!
    • Com podia la Llei del Dret a l’Habitatge del 2007 declarar en el seu preàmbul la construcció d’un parc d’habitatge del 15% a Catalunya (500.000 pisos) si el petit projecte d’Habitatge Metròpolis Barcelona – HMB – ja ha estat un fracàs? Per què tothom calla? Per què s’enganya a l’electorat i no es diu que la sobirania popular dels Parlaments estan lligats de peus i mans als capricis de l’iniciativa privada i les elits financeres?
    • Ja ho varem manifestat fa dos anys: Model de ciutat: el parc d’habitatge de lloguer públic i assequible no és una prioritat electoral de cap partit. I ho diem perquè a pesar que tots al debat es van manifestar a favor, cap d’ells va explicar com aconseguirien els diners, els terminis i la quantitat. Tot eren boniques paraules per un vot.
    • A Viena amb un parc públic i social del 40%, els diners dels lloguers van a reinversió i millores. El projecte Habitatge Metròpolis Barcelona d’Ada Colau, Pisarello i l’AMB passava per regalar una part o tots els guanys al soci privat. Al debat cap partit va esmentar el tema considerant que després del fracàs de HMB els projectes redirigits encara són pitjors: concessions de 75 anys. Col·laboració publico-privada, pèrdues socialitzades i guanys privatitzats, és el model que demana avui l’APCE (Associació de promotors i Constructors de Catalunya).
      …
      
• Les lleis catalanes del Dret a l’Habitatge 2007 i Emergència Habitacional- 24/2015 – són paper mullat.
  • • Ens estem començant a acostumar a l’època de la postveritat: massa llei sense cap efecte pràctic favorable sobre les classes populars que mostra la impotència de la classe política catalana i espanyola davant les elits financeres i corporatives. La Llei del Dret a l’Habitatge, la 24/2015, la norma del 30%, la 17/2019, la 1/2020, la 11/2020… totes topen amb els límits tant estrets autoimposats per les majories parlamentàries on ni la CUP se’n salva. Ho explicàvem així al 2019: Les lleis catalanes del Dret a l’Habitatge del 2007 i la d’emergència habitacional 24/2015 han estat paper mullat.
    • Les dades de desnonaments- violència immobiliària – del Consejo General del Poder Judicial continuen assenyalant a Catalunya com la comunitat autònoma amb més violència estructural o vulneració del dret a l’habitatge de tot l’estat espanyol quantitativa i qualitativament:

      • Catalunya és lider estatal des de que hi ha estadístiques en execucions hipotecaries, desnonaments per lloguer, desnonaments des de Jutjats de primera Instància i delictes penals d’usurpació.

      • A les dades completes del darrer any -2019- Catalunya continua líder estatal en desnonaments.

      • Catalunya suporta prop de la quarta part dels desnonaments estatals de lloguer i ocupació.

De què SÍ es va parlar al debat electoral sobre habitatge.

• bloc 1: sobre la recent sentència del Tribunal Constitucional que anul·la el Decret Llei 17/2019 per motius de forma del recurs presentat pel PP.
  • LA NOSTRA POSICIÓ és que recuperar aquesta llei com proposen els partits que la van impulsar – JxCat, ERC, Comuns y la CUP– és tornar a permetre que els jutjats es toregin el Decret-Llei 17/2019 d’emergència habitacional de la Generalitat de Catalunya. Per a quina raó la sobirania popular dipositada al Parlament de Catalunya no actua contra els jutges que incompleixen la llei catalana i els acusa de prevaricació?
• bloc 2: sobre que el Tribunal Constitucional ha admès a tràmit recentment un recurs del PP contra la llei de Llei de contenció de lloguers.
  • LA NOSTRA POSICIÓ la podem resumir en aquesta frase: La llei catalana de [contenció de rendes] defensada per Sindicats d’Habitatge rescata el mercat de la patronal del lloguer en màxims històrics de preus que seran de referència. Ho explicàvem així:
    • Comunicat de l’Associació 500×20 sobre la Llei de contenció de les rendes de lloguers de Catalunya.
    • La rebaixa per llei del 50% del lloguer de locals afectats per la crisi a Catalunya “ridiculitza” la tímida regulació de lloguers d’habitatges
• bloc 3: sobre la desviació de pisos al mercat turístic.
  • LA NOSTRA POSICIÓ és igual a la defensada per la majoria d’esquerres.
• bloc 4: sobre l’insuficient parc públic d’habitatge. El percentatge del parc públic d’habitatge a Catalunya no arriba al 2% i la llei del Dret a l’Habitatge del 2007 va preveure arribar a un 15% el 2027.
  • LA NOSTRA POSICIÓ està resumida en l’apartat anterior: Sense pressupost no hi ha parc públic de lloguer assequible.
• bloc 5: sobre repressió policial i Llei Mordassa. Els Mossos d’Esquadra han estat sota el focus els darrers mesos per les seves actuacions en desnonaments.
  • no tenim una posició definida però està clar que el model de policia repressiva, que segueix l’estratègia policial de la síndrome de Sherwood acunyada i explicada per David Piqué (*4), un dels comissaris en cap dels Mossos, no és precisament del nostre gust

Associació pel Lloquer Públic i Assequible- 500×20, 2021-02-20

Notes:

• • 1. youtube, debat electoral sobre habitatge de les eleccions catalanes del 2021-02-14.
    2. cinco dias, El 30,1% de los propietarios de casa aún paga su hipoteca.
    3. Asociación Hipotecaria española, Boletín Estadístico Trimestral 2020.
    4. wikipedia, la síndrome de Sherdwood.