Un barri s’aixeca en plena temporada contra el model turístic d’èxit.
La marca Barcelona permet desnonar veïns i allotjar turistes
¿ Els apartaments turístics il·legals són l’únic problema ?
El focus mediàtic està centrat en el turisme barat, lluny de la Marina de luxe del Port Vell
Ha estat la “Fiesta” continuada en que s’ha convertit la ciutat per a milions de turistes el que ha fet explotar el veïnat de la Barceloneta. No poder dormir pel xivarri -full time- ha estat la gota que ha fet esclatar un barri que acumula molts problemes: pobresa, desnonaments i marginació. Aquestes dures problemàtiques socials conviuen en el mateix espai envaït per la festa continuada de gent aliena al barri que acaba expulsant el vell veïnat per un procés que se’n diu de gentrificació. La Barceloneta que es ven dins la Marca Barcelona és la d’un barri pescador al costat de la platja i el port. Aquests paràmetres reforcen el seu “capital” simbòlic i distintiu, i aquest valor afegit, es ven al turisme massiu però només se n’aprofiten uns pocs. Se’n diu procés de Disneyficació de l’espai, es ven una imatge idíl·lica desproveïda de tota la identitat pròpia que la feia autèntica. Això és un barri, no una discoteca! deia un cartell a la manifestació del dissabte.
Fa temps que moltes entitats socials i veïnals del Districte de Ciutat Vella estan reclamant aturar el model turístic de la ciutat que sols beneficia a uns pocs. L’Hotel del Palau i la Marina de luxe del Port Vell són dos exemples. Es critica l’ampli procés de disneyficació, gentrificació, museificació i privatització de l’espai públic que viu Barcelona des de fa dècades. Darrera de cada moviment especulatiu a la nostra ciutat hi ha interessos empresarials, financers i turístics molt potents que necessiten de la absoluta col·laboració institucional i política per dur-los a terme.
Un exemple d’això és la Marina del Port Vell. Un projecte d’amarratge de iots de luxe ja operatiu, acordat entre Trias i Alberto Fernández del PP, davant la principal avinguda de la Barceloneta. No és el turisme “low cost” que alguns rebutgen. És el conte de la pluja de diners dels rics que sempre beneficia a tota l’escala social. La Marina s’ofereix com un “cluster nàutic” i, juntament amb el hub aeroportuari del Prat i l’AVE, permet vendre la ciutat també com un nexe internacional i configurar Barcelona com a capital d’un nou estat europeu. Darrera la Marina hi ha blanqueig de diners des de paradisos fiscals amb tota mena d’oligarques i no només russos. Estem parlant doncs de coses molt grosses i interessos poderosos entrelligats amb una ciutat convertida en un monstre internacional del turisme i els negocis.
Des de que Antoni Samarach va dir la famosa frase de “…à la ville de Barcelona” des de la tribuna del COI la ciutat ha patit una gran transformació on les veus crítiques han estat laminades durant dècades. Amb Pasqual Maragall, alcalde del 82 al 97, es va produir la “gran transformació” que va permetre posar Barcelona en el mapa de les ciutats europees. La creació de la Marca Barcelona es fruit de la unió de la història, cultura i tradicions amb les característiques mediterrànies de la ciutat, a la comercialització de l’art i del patrimoni arquitectònic, juntament amb la transformació urbanística i l’arquitectura amb firma.
Les fases del desenvolupament urbanístic de Barcelona han estat idèntiques a d’altres produïdes a moltes ciutats que acaben amb l’antic teixit industrial i la classe treballadora que el va fer possible. L’obertura del front marítim és un exemple de barreja de reconversió industrial i urbanització per crear la bombolla immobiliària dels jocs Olímpics del 92 substituint el treball industrial per feines més precàries. En aquest model han participat, amb diferent responsabilitat, la majoria de partits i ha estat l’esquerra, que ha governat la ciutat 35 anys, la que es va encarregar d’aixoplugar institucionalment ‘aquest conte de fades. Diuen que el turisme representa ja el 20% del PIB de la ciutat.. Aquest model d’èxit, que ha conviscut amb una bombolla immobiliària continuada des del 97, ha arribat per quedar-se o… hi ha una massa social i política suficient a la ciutat que vol un altre model?
La Barceloneta mostra el punt d’inflexió del model turístic?
La protesta de la Barceloneta mostra que la ciutat ha arribat al límit. L’arribada de 10 milions de turistes/any són una invasió que comença a aixecar protestes a molts barris. Però l’equip de govern de Trias esta portant aquest model al límit pensant que de la riquesa generada a dalt sempre cauran engrunes pels de baix.
Un exemple és el suport institucional al WMC, la fira de mòbils, que rep 18 milions d’euros d’ajuts estatals i l’Ajuntament en posa 6 milions cada any. En canvi només gasta 7 milions en tota la legislatura per a polítiques d’habitatge destinades als desnonats. Els barris populars acumulen la major part dels desnonaments de la ciutat i la Barceloneta n’és un. Darrerament l’Avv de l’Hòstia està defensant casos de mobbing immobiliari que tenen molt a veure amb la demanda turística que té La Barceloneta.
La nostra ciutat ha anat perdent milers de ciutadans fins a poc més de 1’6 milions d’habitants. La Casa Gran nega o amaga que a la ciutat hi ha més de 150.000 habitatges que no són primera residència i que prop de 80.000 són pisos buits. Aquestes xifres donen la raó al veïnat de Barceloneta contra els apartaments turístics que en realitat no són més que pisos buits camuflats. Ells asseguren que hi ha prop de 1000 pisos turístics al barri, molts d’ells il·legals. Amb raó exigeixen que no poden haver desnonaments mentre hi ha apartaments turístics i que aquests habitatges es deurien posar en lloguer social pel barri. Per contra, la Patronal del sector assegura que representen només 5500 a la ciutat.
La gent comença a veure els greuges comparatius que generen les polítiques del consistori que prioritzen els interessos de les elits barcelonines. El metro suporta milers de turistes que omplen els vagons mentre la construcció de la línia 9 està aturada sine die. Els serveis públics bàsics que atenen a tota la població estan prop del col·lapse. L’Hospital de referència de la Vall d’Hebron està ofegat i la pobresa s’estén per les barriades populars arribant a una mitja del 20% de la població. Veiem, per tant, una ciutat cada cop més dual on una part creixent de la ciutadania queda marginada en la precarietat fins i tot tenint feina.
Alerta! que és la bombolla !!
No tenim un boom, tenim una bombolla turística!! Aquí i allà l’Ajuntament ha fet i fa reformes urbanístiques per satisfer els interessos del lobby turístic i del ciment de la ciutat. Com podem entendre sinó la remodelació del Paral·lel, en forma de passeig, que semblarà una catifa vermella pels creuers de luxe unint el Port amb Montjuïc. Quin benefici n’obtenen els veïns??
Però qui li fa un lleig a la riquesa sobrevinguda en temps de crisi? A la gran Marca Barcelona es fan grans i petits negocis. Els grans negocis es couen al marge de la població i la seva versió pública es prepara curosament amb el bombardeig mediàtic de les seves bondats. Les parts més fosques dels grans negocis es fan en despatxos tancats i amb persones anònimes que preparen els projectes que altres després fan arribar als homes clau dels lobbys als partits de la Casa Gran. I a més si són bons negocis són opacs a Hisenda, reben ajuts a fons perdut i avantatges fiscals per rebentar la competència.
El turisme com a tota bombolla especulativa sempre al començament en beneficia de diferent forma a una part de la gent. Prop de 100.000 persones treballen en el sector. I com tot model econòmic que crea les seves pròpies servituds, els treballadors del comerç, el sector del turisme i restauració, no seran proclius a un altre model sinó hi ha assegurada la feina.
Però en aquest medi depredador sempre hi ha petits forats on es colen espavilats! Parlem dels pisos o apartaments turístics il·legals. L’Ajuntament i el PP posen ara el crit al cel, però ha estat la seva política de desregulació que ha portat a petits propietaris i immobiliàries a convertir en apartaments turístics el que abans eren pisos llogats als veïns. Per això, hi ha mobbing immobiliari a La Barceloneta i també hi ha l’espavilat que lloga el pis pels turistes perquè l’ajuda a pagar la hipoteca.
La gran pregunta és si La Barceloneta millorarà perquè els 1000 apartaments siguin tots legals?? I si amb això el xivarri acabarà. Però no siguem babaus!! Circumscriure el problema a l’espavilat o al jove anglès borratxo… és una simplificació interessada que està essent explotada pels mitjans informatius i l’Ajuntament. El teixit veïnal de la Barceloneta juga fort i cal recolzar-lo. Si tot acaba amb la desaparició dels apartaments il·legals potser li estem fent un favor als del gremi d’apartaments i als hotelers, per la competència desapareguda. La Barceloneta posa en dubte alguna cosa més que els apartaments turístics, posa sobre la taula la discussió de tot el model i qui se n’aprofita d’ell.
La fal·làcia del bon turisme o un nou model de ciutat.
Per a alguns la solució per acabar amb el model de turisme “low cost” és posar més policia al carrer. D’altres demanen un turisme de qualitat a l’estil de Marina del Port Vell… un turisme que rebutja barrejar-se amb la gent i demana zones exclusives. Altres parlen de turisme cultural i familiar… i fins i tot “sostenible”. Trias parla de la ciutat intel·ligent, Smart City, omplint de wifi gratuïta el Passeig de Gràcia tot pensant que la màquina no pari!!!
Difícilment la ciutat pot lluitar contra el turisme low-cost quan l’aeroport està operat en el 80% per companyies aèries low-cost! I difícilment podem controlar els fluxos de viatgers si s’han posat d’acord en privatitzar els serveis aeroportuaris i el Port de Barcelona. Massa hipocresia en qui governa la ciutat i el país. I si la bombolla esclata hi ha responsables als qui preguntar:
- Qui se n’està apropiant de les grans rendes del turisme?
- Qui està fent caixa amb tot el capital simbòlic que ha acumulat la ciutat al llarg dels segles i generacions?
- Com es privatitzen els beneficis i es socialitzen les despeses generades pel turisme massiu?
- Quins són els responsables institucionals d’aquest model??
- S’ha repartit la riquesa generada entre la ciutadania?
- No calia desempallegar-nos del model de turisme depredador?
El gran repte avui és integrar a les classes populars, cada cop més precàries, en la lluita pel dret a la ciutat, al treball, als serveis públics de qualitat, als béns comuns, a la participació comunitària per posar blanc sobre negre el model que volem de Barcelona. No hi ha més model miraculós que aquell construït col·lectivament amb l’empoderament de la gent com està passant a La Barceloneta.
Salva Torres
activista de As. 500×20
http://www.byebyebarcelona.com/