Ada Colau, de l’intent de municipalitzar l’aigua a la privatització del parc d’habitatge públic de Barcelona

La sentència AGBAR posa pressió al Congrés de l’Habitatge de Catalunya per aturar la privatització del parc d’habitatge de tota l’àrea metropolitana de Barcelona.

Tot en política té les dues cares. Sabem que “criticar” és molt fàcil i “fer” sempre és més difícil en un món enrevessat com en el que vivim. La sentència Agbar posa sobre la taula la manera d’entendre el que ha de ser un servei públic garantit a l’Espanya i Europa actuals. En els darrers mesos de l’alcaldia de CiU a Barcelona, amb Xavier Trias al front de l’Ajuntament, van comprometre la ciutat amb més d’una vintena d’adjudicacions municipals en serveis bàsics amb empreses privades (CLECE-ACS, BBVA, torneig Godó, ESADE, clavegueram, impressores, etc…) i altres secundaris com comprar flors. Les elits de la ciutat van rebre una pluja d’adjudicacions que reportaven “beneficis privats” amb diners públics. Les elits creuen que tenen drets adquirits per designació divina. Parasitar serveis o drets fonamentals essencials en forma de monopoli li diuen col·laboració público-privada i és una manera d’entendre la política amb el rerefons de les portes giratòries. D’exemples hi ha a milers a la sanitat, ensenyament, transports, cura de la gent gran, etc.

L’aigua de boca per abastir l’àrea metropolitana ha estat un joc de trilers les darreres dècades.

Un exemple, és l’accés a l’aigua que hauria de ser un dret bàsic fins i tot garantit per la Declaració de Drets Humans de l’ONU. Però les paraules boniques són paper mullat quan la crisis de l’escalfament global toca a les portes. No volem ni pensar las conseqüències de la gestió privada de l’aigua a Barcelona en un moment de restriccions per la segura reducció de cabals en les properes dècades com assenyalen els científics. La llei capitalista de l’oferta i la demanda faria que milions de pobres, de fet ara ja passa, es quedessin sense aigua corrent. No és baladí del que estem parlant: aprendre la manera com la classe política, banca i empreses privades juguen amb drets fonamentals de les persones.

L’anomenada “guerra de l’aigua”, pels desmemoriats, ja va ser motiu d’una de les lluites veïnals amb més durada en el temps. La protesta contra els impostos inclosos en el rebut de l’aigua va portar més de cent mil famílies de 300 barris a la insubmissió. Durant una dècada, des de 1991 i fins l’any 2000, van pagar el consum i no els recàrrecs en el rebut. Al final de la llarga mobilització es va redactar una nova llei de l’aigua, que reconeixia la participació veïnal.

El problema als anys 90 de l’encariment del preu de l’aigua i els impostos avui continua, però en els darrers anys, a l’aigua se li ha obert un nou front que és qui té l’adjudicació del servei d’aigua potable a la conurbació barcelonina, que és un caramel per a les grans empreses. Un exemple seria el paper nefast al 2012 de l’administració convergent d’Artur MAS amb l’adjudicació de la concessió d’Aigües TER-Llobregat ATLL que guanya el grup Acciona, de la família Entrecanales, contra Agbar que recorre l’adjudicació per “50 anys” (*1).

Una adjudicació enrevessada, que amaga interessos polítics i favors, que acaba en el tribunals on Agbar recupera la concessió el que provoca que Acciona, la perdedora, reclami el lucre cessant a la Generalitat. Una broma que pot acaba costant als catalans més de 2.000 milions d’euros. L’adjudicació és pel servei de l’aigua potable o sigui quina companyia durant 50 anys, repetim 50, portarà aigua des del TER i Llobregat fins a la conurbació on viuen 3,5 milions de persones. Hauríem de tremolar pensant com es pot gestionar un contracte d’abastiment d’aigua de potable que no preveu d’on sortirà l’aigua considerant que ja hi ha un dèficit hídric molt important a les capçaleres, com per pensar en el 2050. La classe política i els interessos privats no miren més enllà del nas fins al punt que Acciona es ven els drets del litigi per una sexta part a un fons voltor ianqui especialitzat en lluitar contra administracions i que pot acabar al CIADI (Centro Internacional de Arreglo de Disputas entre Inversionista Extranjero y Estado pel seu nom en castellà) (*2).

Quan aquest culebrot després de 7 anys encara no ha acabat, la victòria d’Ada Colau com alcaldessa al 2015 resitua el problema per Agbar perquè la municipalització dels serveis és una proposta electoral del Comuns dins el seu programa de la gestió pública dels serveis. Una mostra del interès dels Comuns seria la creació de l’empresa pública Barcelona Energia com generadora i comercialitzadora d’electricitat (*2).

Tot plegat, en els negocis de les empreses público-privades, el que es discuteix són els negocis amb “beneficis extres afegits i milionaris” per assegurar un servei bàsic a la població com és l’aigua. la llum, l’energia, el gas… en un sistema de monopoli. O sigui, les empreses treballen sobre rendes de monopoli que permeten l’extorsió dels ciutadans mentre els polítics locals o comarcals o nacionals interposen cortines de fum per amagar de l’escrutini públic l’espoli de les empreses mixtes. És evident que acabar amb aquesta pràctica delictiva només és possible per denúncies que portaran a la municipalització del servei com demanen els Comuns o a la liberalització dels serveis. Liberalitzar és la paraula màgica que acaba en els desastres dels call-centers d’empreses monopolis fantasmes o la desinversió que es produirà en el servei de trens quan vàries empreses competeixen en una única via com el desastre tatcherià del servei nacional de ferrocarrils d’Anglaterra, British Rail, magníficament representat pel film “La quadrilla” de Ken Loach.

…en els negocis de les empreses público-privades, el que es discuteix són els negocis amb “beneficis extres afegits i milionaris” per assegurar un servei bàsic a la població com és l’aigua. la llum, l’energia, el gas… en un sistema de monopoli. O sigui, les empreses treballen sobre rendes de monopoli que permeten l’extorsió dels ciutadans…

Les empreses mixtes público-privades en l’ull de l’huracà

El suposat contracte històric de AGBAR per subministrar l’aigua de xarxa a molts municipis de Barcelona és conseqüència d’una concessió directa de dècades, una mena de conveni, que ha estat la causa del conflicte que ha acabat amb la sentència del Suprem que dona la raó a Agbar contra Barcelona. La històrica concessió irregular a AGBAR, no hi havia contracte, és el que va obligar que al 2012 es busques una solució a l’Àrea Metropolitana de Barcelona que consistia en la creació d’una empresa público-privada, Aigües de Barcelona, amb un accionariat repartit al 70% per Agbar, 15% Criteria-La Caixa i 15% Àrea Metropolitana de Barcelona- AMB. L’empresa mixta posteriorment concedia a Agbar la gestió de l’aigua metropolitana fins al 2047 sense haver passat per licitació pública.

La concessió del subministrament de l’aigua de boca a 2,9 milions de llars de l’àrea metropolitana a Aigües de Barcelona, va ser anul·lada pel Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) en veure indicis contra la normativa de licitacions públiques al adjudicar-se sense publicitat i assumint l’AMB com un únic soci a AGBAR-La Caixa. Aquests recursos els van fer Acciona Agua, Aqualia (de FCC) i una filial de Aguas de Valencia. El problema de la col·laboració público-privada no és solament que amb capital públic és generen beneficis privats extres que poc tenen a veure amb la prestació del servei sinó que el mateix servei genera “coneixement tècnic” – know how- sobre el terreny que acaba privatitzat i genera noves despeses contra l’erari públic (*4).

Tots aquests contratemps per Agbar, participada per La Caixa a través de Criteria, s’agreugen quan l’Ajuntament planteja una multiconsulta en el marc del Reglament de Participació ciutadana. Encara que finalment la multiconsulta no va ser aprovada al Consistori ni s’ha pogut realitzat, Agbar i empreses vinculades van veure suficient perill com perquè plantegessin fins 4 recursos dels 10 que es van presentar. En un d’aquests recursos la mateixa Agbar plantejava que la pregunta -«¿ Vol vosté que la gestió de l’aigua de Barcelona sigui pública i amb participació ciutadana?»- era enganyosa ja que la gestió de l’aigua ja era “pública“. O sigui, hi ha una empresa mixta públic-privada però és la privada la que realitza la gestió. No es pot remunicipalitzar un servei que ja és públic, assegurava. És veritat, avui per exemple moltes línies de transport de viatgers posa Transports Públics de Catalunya i en lletra petita l’empresa privada que realment fa el servei. és l’anomenat OPERADOR o CONSORCI. Eufemismes que en aquest país s’usen per amagar amb paraules l’espoli de l’erari públic i les portes giratòries.

Al 2017 a Agbar i a Aigües de Barcelona de la mateixa Área Metropolitana de Barcelona, ens públic supramunicipal, feu històric de PSC, se’ls acumulen els problemes. Sí Agbar pot perdre milions d’una concessió, l’AMB perdrà la credibilitat doncs la lluita dels nouvinguts Comuns pot desemmascarar que l’AMB forma part de l’ofuscació, manca de transparència, dèficit democràtic o cortina de fum que estalvia ensurts a les elits. Mentre la guerra dels Comuns evoluciona, a l’AMB els ERC, PP, CiU i PSC, aquest socis de Govern de Colau, es miren el conflicte en la distància prudencial de les seves responsabilitats en moltes de les adjudicacions milionàries a empreses privades que passen per les seves mans en el feu socialista de l’AMB amb Antoni Balmón com a pes pesat. La pesada maquinària del PSC i dels altres partits i els llocs de treball que generen s’alimenten de les relacions de poder amagades a les institucions i les empreses privades que acaben formant una massa on mai saps exactament on comença una cosa i acaba l’altra. L’actual president de AGBAR, Ángel Simón Grimaldos, va ser gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona,  posat per Pascual Maragall, des del 1989 al 1995. Fins arribar a AGBAR la seva carrera professional com enginyer de Camins ha estat entorn de l’Àrea Metropolitana lligada directament a l’aparell del PSC i en concret Montilla també va apostar per ell. Quan destapem les clavegueres de l’AMB sortirà molta pudor.

En aquell moment Eloi Badia, regidor de BEC i vicepresident de Medi Ambient de l’AMB preguntava en un debat organitzat a l’octubre del 2018 per la Plataforma Aigua és vida:  «Si Agbar ens impugna el dret a decidir, com podem pensar que poden gestionar un bé públic?». En aquest debat estaven presents representants de CUP, PDEcat, ERC i PSC que assentíem amb el cap. Davant de tothom el regidor E.Badia va afirmar que: “abans de privatitzar qualsevol servei com la gestió de l’aigua hauríem de preguntar-nos si no pot assumir-l’Ajuntament. Les competències les tenim, no fer-ho és defugir responsabilitats“. Les frases contundents van continuar: “La discussió no és entre pública o privada, sinó què pública volem”, va afirmar Badia, per després va afegir: “Sobretot el que volem és assegurar-nos que només paguem l’aigua i no els interessos ni l’enriquiment d’una empresa privada“(*5).

L’actual president de AGBAR, Ángel Simón Grimaldos, va ser gerent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona,  posat per Pascual Maragall, des del 1989 al 1995. Fins arribar a AGBAR la seva carrera professional com enginyer de Camins ha estat a l’entorn de l’Àrea Metropolitana lligada directament a l’aparell del PSC i en concret Montilla també va apostar per ell. Quan destapem les clavegueres de l’AMB sortirà molta pudor.

Després la creació de la Societat público-privada Aigües de Barcelona va incorporar un deute públic de 190 M€ durant 10 anys a un interès del 7,25% per la compra d’uns actius que ningú havia auditat i que el TSJC, a més, va qüestionat. La responsabilitat de la classe política a l’Àrea Metropolitana de Barcelona mostra la seva connivència amb Agbar per ajudar-la a l’espoli de la ciutadania. Per la creació de l’empresa l’AMB assumeix un deute de 190 milions d’euros (la diferència entre el 10% d’actius valorats i el 15%), en una clara estratègia d’enginyeria financera per tal d’aportar liquiditat a la nova empresa. Amb aquesta finalitat es crea AB Finance, entitat financera del mateix grup empresarial que emet bons a la borsa de Luxemburg per valor de 200 milions d’euros. Estudis posteriors ratifiquen que la part privada té una sobrevaloració de quatre cops el seu valor real d’actius, mentre que el valor de la part pública està deu cops infravalorat. Aquesta incorrecta valoració afecta posteriorment al repartiment de beneficis entre l’empresa privada i la publica, en un clar perjudici de la institució i dels quatre milions d’habitants que consumeixen aigua en l’AMB.

Però la indecència encara va més lluny. La subcontracció d’obres valorades en 38,7 M€ i treballs de tercers en 18,9 M€ han tingut un marge comercial del 19%, uns 10,9 M€ més de benefici d’Agbar. Altres despeses com la lectura de comptadors, laboratori o gestió tributària podrien estar en aquesta dinàmica, tal i com alerta un informe de tarifes de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Amb les reobertures dels talls el 2014 es produïren ingressos de 4,1 M€ vinculats a la pobresa hídrica, ingressos que considerem totalment injustificats i inhumans i que mostren una gran insensibilitat per part d’Agbar i l’AMB. En definitiva, Beneficis privats per endeutament públic i espoli a la ciutadania.

A la taula de l’Àrea Metropolitana de Barcelona s’estaven fent tots aquests tripijocs davant Ada Colau i Eloi Badia amb l’aigua. Si el TSJC va suspendre la CONCESSIÓ a Aigües de Barcelona per la manera barroera de fer-la sense licitació i el Tribunal Suprem diu que es pot fer una concessió sense licitació. Preguntes a l’equip de Barcelona en Comú a l’Ajuntament:

• Està bé que Ada Colau recordi al Tribunal Suprem – TS-, totalment desprestigiat avui, que al 2016 encara tenien un acord amb Agbar-La Caixa- Suez pel qual els paguen als magistrats sota l’excusa de cursos sobre l’aigua viatges i hotels.
• Però, per què l’alcaldessa no denuncia tota la col·laboració de partits i funcionaris de l’AMB en l’espoli que fa Agbar devorant pressupostos públics i escurant butxaques de la ciutadania? (*9). Se’n diu lleialtat institucional?
• Alguna cosa passa a l’AMB quan essent ella presidenta de l’AMB, aquest ens ha presentat recurs de cassació al TS contra la sentència del TSJC anul·lant la concessió que és el que necessita BEC per municipalitzar l’aigua, ho sabia oi?
• El Tribunal Suprem ha comés un error, legalitzant de facto la concessió administrativa directa, en un intent de salvar Agbar i pagar prebendes de dècades. Ara l’alcaldessa si vol té la possibilitat de fer concessions administratives directes saltant-se el portal de licitacions públiques per donar a empreses públiques directament la gestió del serveis públics quan la infraestructura sigui pública que no era el cas de Agbar que les posava sobrevalorades a la empresa mixta Aigües de Barcelona (*10).
• El TS posa com a prova que mai en la historia de la ciutat cap Ajuntament ni al 1982 i al 96 es va sortir amb la municipalització o expropiació de la infraestructura d’aigua de boca d’Agbar. O sigui, avala l’espoli de l’aigua de les elits a la ciutadania durant dècades. Té diners l’Ajuntament de Barcelona per a l’expropiació de la infraestructura d’Agbar o ho fem per la via directa d’expropiació sense indemnització?
• si saben i han comprovat el paper de l’aparell del PSC de connivència amb les elits econòmiques per què repeteixen soci de Govern ara?

Mentre a l’Estat espanyol la crosta franquista no ens la trèiem de sobre fins i tot els Comuns haurien d’aprendre dels conservadors britànics que momentàniament han prohibit la figura de les empreses público-privades en la contractació de serveis públics. També sembla ser que el Tribunal Suprem tampoc s’entera.

i ara l’empresa de col·laboració público-privada Habitatge Metròpolis Barcelona

Ada Colau, de l’intent de municipalitzar l’aigua a la privatització del parc d’habitatge públic de Barcelona

Fa més de dos anys, exactament el 24 d’abril del 2017, que Ada Colau com a presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona va presidir el Ple de l’ens metropolità que va aprovar el document: «Directrius de política metropolitana d’habitatge 2016-2019» (*11) on es recullen elements bàsics del que seran les polítiques d’habitatge del Govern municipal dins el context de l’Àrea Metropolitana. Aquest document traça les línies mestres de les polítiques de privatització del parc d’habitatge públic metropolità que nosaltres van denunciar a les nostres pàgines fa mig any. Realment ens va sorprendre la profunditat neoliberal de les directrius per venir de les mans de Barcelona en Comú al 2 anys justos de guanyar l’alcaldia, així com, el silenci sepulcral de la maquinària dels Comuns sobre aquestes polítiques que les podeu troba a l’enllaç anterior però que molt resumidament signifiquen:

• acceptació de la inversió de capital privat en la construcció i gestió posterior de l’habitatge públic i social.
• que hi ha elements de restricció pressupostària, o sigui, s’accepten els dogmes neoliberals del rigor pressupostari.
• s’accepta que Habitatge Metropolis Barcelona funciona com una empresa on ha d’haver beneficis a l’activitat mercantil.
• que com l’activitat mercantil es pot veure afectada per la situació de vulnerabilitat econòmica dels llogaters subvencionats se’ls obligarà a signar dos contractes: un de lloguer i un altra de bon ciutadà – un contracte social- que obligarà als llogaters a seguir el control d’un itinerari de reinserció. O sigui que el dret a l’habitatge pels pobres existeix sempre i quan siguin uns bons ciutadans.
• El control de l’itinerari d’inserció dels llogaters otorga als Serveis Socials i a les treballadores social el paper de policies socials que els sindicats rebutgen com a paper del Treballador Social fiscalitzador.

Aquest document en el marc del Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 significava la necessitat de finançament per construir habitatge social amb una societat mixta anomenada Habitatge Metròpolis Barcelona – HMB – que ens constituirà com a societat accionarial público-privada. Aquest finançament arriba del Banc Europeu d’Inversions- BEI – només un mes després, al maig del 2017 (*12), amb una línia oberta de crèdit fins a 125 milions que té dues condicions i dues conseqüències:

• que ha d’haver col·laboració público-privada, la qual cosa, ja s’havia cuinat a l’AMB en el darrer any amb el document de Directrius esmentat.
• que l’Ajuntament posa els altres 125 milions per aconseguir el capital necessari per construir 23 promocions de pisos, és a dir, 2.198 habitatges. Això significa que l’Ajuntament s’endeuta per 250 milions i els actius immobiliaris municipals són el colateral dela avals hipotecaris (sòl i habitatges). El soci privat que es buscarà no és avalador hipotecari.
• Els ajuntaments a l’Estat espanyol, a diferència d’altres països europeus, no tenen capacitat fiscal recaptatòria sobre els grans impostos – herència franquista–, els ingressos depenent en gran mesura de la bombolla immobiliària i estan ofegats per les polítiques de estabilitat pressupostària imposades per la Troika comunitària en la lògica d’obligar-los a buscar el finançament de la banca privada. Dit d’una altra manera, l’Ajuntament d’Ada Colau no té diners líquids per pagar el cost de l’habitatge social que necessita la ciutat.
• Gerardo Pisarello, segon tinent d’alcalde, ven amb bombo i platerets la concessió del crèdit del BEI, que a diferència del ICO espanyol i del ICF català, el disfressa com a banca pública. Molt lluny de la realitat, el crèdit hipotecari es paga al EURIBOR+0’5 i els recursos del BEI s’obtenen en els mercats internacionals de capitals amb l’emissió d’obligacions a 30 anys. Les obligacions són derivats financers el que significa que Barcelona en Comú entra en la lògica financera global (*13).

El dimarts 16 d’octubre del 2018, mentre passa tot el que hem explicat a les institucions, el regidor Eloi Badia, està explicant a un públic enfervorit la re-municipalització de l’aigua a la ciutat de Barcelona amb les contundents frases que abans hem assenyalat en blau explicant l’espoli que ha suposat per a la ciutat la col·laboració público-privada a través de la societat Aigües de Barcelona:

• «Si Agbar ens impugna el dret a decidir, com podem pensar que poden gestionar un bé públic?».
• «abans de privatitzar qualsevol servei com la gestió de l’aigua hauríem de preguntar-nos si no pot assumir-l’Ajuntament. Les competències les tenim, no fer-ho és defugir responsabilitats».
• «La discussió no és entre pública o privada, sinó què pública volem».
• «Sobretot el que volem és assegurar-nos que només paguem l’aigua i no els interessos ni l’enriquiment d’una empresa privada».

Podem preguntar a Eloi Badia, que de nou és regidor de Gràcia, del doble llenguatge contradictori de Barcelona en Comú-BEC defensant la municipalització del servei de l’aigua a la ciutat i al temps privatitzar la gestió de l’habitatge públic creant un operador público-privat anomenat Habitatge Metròpolis Barcelona on segurament el soci serà una SOCIMI o una SL.

De la licitació pública, els Comuns es queixen que molts cops els contractes no es poden adjudicar amb criteris diferents d’economia social o cooperativa que no existeix. Doncs en el tema Habitatge tenim el Consorci de l’Habitatge de Barcelona i un desaprofitat Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona -PMHB-. Preguntes a Eloi Badia i Ada Colau:

• Pensen també dissoldre’ls en la nova empresa HMB per a no tenir duplicitats de serveis?
• Si el millor model demostrat d’habitatge social és el de Viena on funciona només com empresa pública, per què no potenciem el PMHB amb un caràcter més democràtic i eficient a Barcelona?
• Es poden imaginar els activistes del projecte de barri d’habitatge públic de La Fira o La Vida gestionats per la Socimi Merlín Properties?
• Coneixent l’exemple Agbar, Habitatge Metròpolis Barcelona no pot més que acabar essent un nou espoli. Vol ser BEC responsable de la seva posada en funcionament?

Segon cop de porta de les elits barcelonines a Ada Colau al negar-se a fer habitatge social

A l’abril del 2019 l’AMB per primer cop presenta la licitació per buscar contractistes privats “seduïts” pel projecte HMB i no es presenta cap empresa. Impel·lits pel fracàs de la convocatòria, l’Ajuntament es va veure obligat a una segona convocatòria aquest juliol millorant l’oferta seductora: posar sobre la taula 52 solars públics per donar garanties als possibles socis privats i desencallar el procés al portal de licitacions públiques (*14). Per segon cop, només una empresa Cevasa Patrimonio en Alquiler S.L. va presentar una oferta posant condicions que no estaven en el «Plec de Condicions per a la selecció d’un soci privat per a transformar HMB s.a. en una societat d’economia mixta» (*15).

Si mireu el nostre document: Segon cop de porta: el boicot de les elits barcelonines a Ada Colau que es neguen a fer habitatge social amb l’Ajuntament, veureu les condicions econòmiques claudicants que accepta la ciutat per privatitzar el reduït parc d’habitatge públic. Tot i així les elits econòmiques han donat l’esquena al projecte. Esperen potser que els Comuns a la càmera de maduració de Àrea Metropolitana de Barcelona caiguin com a fruita podrida al terra de la realitat?

Ada Colau hauria de donar un cop de puny sobre la taula dient prou, llençant el projecte HMB a la paperera i recomençar un de caràcter totalment municipal doncs la via de la concessió directa li han regalat des del mateix Tribunal Suprem. Recordem la frase de Eloi Badia: “abans de privatitzar qualsevol servei com la gestió de l’aigua hauríem de preguntar-nos si no pot assumir-l’Ajuntament. Les competències les tenim, no fer-ho és defugir responsabilitats“. NO ES POT APLICAR AL PROJECTE DEL PARC D’HABITATGE PÚBLIC?

Ada Colau té un problema. Ha passat un any i se li acumulen famílies, 600 amb #realojoDIGNOya i tots els ajuntaments metropolitans tenen el mateix problema.

Passat un any i per entendre la paràlisi política en la que ha entrat l’Àrea Metropolitana en el tema tant sensible de l’habitatge cal veure en perspectiva la burocràcia d’interessos creuats entre les elits locals usureres, els Ajuntaments incompetents, l’ofeg fiscal centralista de Madrid i fins i tot les imposicions privatitzadores dels buròcrates de la Unió Europea. Tot es concentra en el «PLEC de Condicions» convertit en un farragós document tècnic de 132 pàgines – la lletra petita -on la burocràcia amaga la usura privada, la incompetència pública i el concepte o paraula habitatge digne ni es troba al centenar llarg de pàgines.

Cal liderar els ajuntaments metropolitans per a un nou projecte socialitzant doncs milers de famílies esperen una solució que sinó vindrà des de l’extrema dreta.

Salva TORRES, activista de l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible- 500×20
25 novembre 2019

INFORMACIÓ QUE TAMBÉ LI POT INTERESSAR:

United Kingdom: Las escandalosas cifras de las Empresas Público-Privadas

Notes:

1. elagua.es, Cronología del Caso ATLL.
2. La Vanguardia, Acciona cede los derechos de cobro del litigio de ATLL por 170 millones.
3. el Crític, Quins són els contractes amb grans empreses que Barcelona en Comú no ha revertit?
4. elcierredigital, La empresa gestora del agua de Barcelona paga 12 millones de euros anuales a su socio privado AGBAR por una tecnología que debería ser gratis.
5. catalunyaplural, El agua en Barcelona: de una gestión irregular de Agbar a una posible municipalización.
6. elcritic.cat, Sis anys de saqueig de l’aigua a Barcelona.
7. aiguaesvida.org, Implicacions econòmiques per a la ciutadania com a conseqüència de les greus irregularitats incorregudes en la creació de la Societat d’Economia Mixta de l’Aigua per part de l’AMB.
8. directa.cat, L’estafa d’Aigües de Barcelona.
9. El Español, Malestar entre los técnicos del AMB por la inacción del PSC ante el poder de BComú.
10. expansion.com, El Tribunal Supremo da la razón a Agbar y valida la legalidad de la empresa mixta del agua.
11. Àrea Metropolitana de Barcelona, Directrius política metropolitana d’habitatge 2016-2019.
12. web Ajuntament de Barcelona, El Banc Europeu d’Inversions aprova finançar amb 125 milions d’euros la construcció de 2.198 habitatges de lloguer públic.
13. Parlamento europeo, Banco Europeo de Inversiones.
14. gencat.cat,  Plataforma de Serveis de Contractació Pública, Selecció d’un soci per a la transformació d’HMB, SA. en una societat d’economia mixta.
15. Àrea Metropolitana de Barcelona, Plec de Condicions per a la selecció d’un soci privat per a transformar HMB s.a. en una societat d’economia mixta (pdf).