La llei catalana de [contenció de rendes] defensada per Sindicats d’Habitatge rescata el mercat de la patronal del lloguer.

Aquest document vol obrir un debat sobre les limitacions de la Llei de contenció de lloguers emmarcat en la crisi pandèmica que viu Catalunya i tot el país i les receptes governamentals i del Banc Central Europeu que apuntalen les finances, el mercat i els rendistes immobiliaris

Conurbació metropolitana de Barcelona

ELS LLOGUERS DEL TERCER TRIMESTRE ASSOLEIXEN MÀXIMS HISTÒRICS EN MIG DE LA CRISI ECONÒMICA MUNDIAL

Llums vermelles !! Les recents dades de la Secretaria d’Habitatge sobre les fiances dipositades fins al tercer trimestre d’aquest 2020 indiquen que els lloguers pugen en quasi tots els municipis de la conurbació metropolitana. Aquest fet indica que els índexs de referència pels quals es regirà en l’inici de la seva aplicació la Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge, només en els municipis “tensionats”, s’inaugurarà amb les dades més altes conegudes en dues dècades en relació sobre tot a la capacitat econòmica de les llars afectades. I les pujades dels lloguers més punyents es troben en les franges d’habitatges menys luxosos i petits que és on poden accedir les llars amb menys recursos. Un exemple d’això és el districte de Nou Barris a Barcelona – més de 65.000 habitatges – que ha estat el districte més inflacionista de la ciutat amb una pujada de referència del 9,21% del 3er trimestre respecte de l’anterior. O Esplugues, Gavà o Montcada amb pujades de dos dígits.

Per tant, des del punt de vista social, la llei catalana no només no punxa la bombolla de lloguers sinó que el seu desplegament es farà en màxims històrics des de la primera bombolla del 2002-03 (*1). Mentre l’economia i el treball estan en mínims històrics els valors financers i immobiliaris estan en màxims, una situació que per entendre-la són claus les polítiques monetàries expansives del Banc Central Europeu que empenyen aquells valors. La llei catalana es sotmet en aquestes forces del mercat immobiliari i algunes organitzacions socials també en eludir les crítiques en aquest fet.

El que SÍ ha canviat en el discurs de determinades organitzacions socials, des de la manifestació del 6 d’abril del 2019, es que hem passat – nosaltres, en primera persona del plural– des de l’acord en punxar la bombolla de lloguers abusius a acceptar [ la contenció del lloguers ]. La negociació liderada pel Sindicat de Llogateres i moltes altres entitats amb l’arc parlamentari, que va des de Junts per Catalunya fins la CUP i els Comuns, renunciava en aquells “principis” del 2019 a favor ara d’una llei que [moderarà] la bombolla. Però com a tot hi haurà qui veu l’ampolla mig plena

La llei catalana de [contenció de lloguers d’habitatges] ni tant sols congela els preus.

El Decret-Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge que apuntala els preus del mercat en màxims històrics – no és una victòria:

  • La llei catalana de [contenció de lloguers] permet l’increment dels lloguers amb l’index de competitivitat – nou invent estadístic pervers- quan aquest sigui positiu (*2). O sigui que si és positiu SÍ que PUGEN els preus del mercat però si és negatiu, com ara que està al -2,8%, el lloguer no baixarà en la mateixa proporció, no s’adequa a la renda disponible de la llar.
  • També permet un increment del lloguer del 5% segons les característiques de l’habitatge i si a l’any la zona ja no està tensionada el preu torna al lliure mercat.
  • També es permeten augments per millores d’habitabilitat siguin o no pactades.

Els detalls de tot plegat els expliquem aquí: L’aplicació del Decret-Llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge  i informem a les afectades tot exposant les seves perverses conseqüències. Com també una miríada de Plataformes i Sindicats d’habitatge estan fent cursets sobre aquesta llei per a què la gent dels col·lectius pugui explicar als afectats les modificacions legislades.

Però aquesta llei amb ampli consens parlamentari fins a la CUP s’oblida dels mecanismes sofisticats que qualsevol “propietari marginal” o “fons voltor professional” pot usar per rebentar-la. Ho saben a Europa però aquí no hem volgut escoltar els advertiments. Ho explicàvem ja fa 2 anys a: Cómo reventar la aplicación de la “regulación de precios de alquileres” en las grandes ciudades de España. Una llei amb tants ets i uts a l’articulat no pot més que acabar incrementant la ligitiositat o la punició administrativa que amplifica la sensació de provisionalitat.

Les experiències fracassades a París i Berlín es repeteixen amb els mateixos errors a la llei catalana que està recorreguda pel PP al Constitucional. Fa pocs dies Berlín ens demostrava dues coses: que la regulació no funciona doncs el mercat immobiliari de lloguer ha continuat al alça, plantejant-se d’una banda la congelació directa durant 5 anys que demanava el seu alcalde i una llei per impedir que els habitatges en lloguer els derivin a la compra (*3) doncs a la capital alemanya els grans propietaris controlen més del 50% del parc d’habitatges de la capital alemanya (*4). Animem als llogaters a fer una lectura profitosa de les 10 maneres que tenen els propietaris d’augmentar-li el lloguer – rebentant la llei catalana de contenció– doncs aniran previnguts en els propers temps.

La llei catalana [ apuntala el mercat immobiliari i de lloguer ] que expulsa milers de famílies a la vulnerabilitat

L’anterior discussió tècnica mostra que la llei catalana està plena de forats que trenquen les costures el que només ens permet veure l’ampolla mig buida enlloc de plena.

Però la discussió central no es troba en els detalls tècnics de la llei, en el seu estira-i-arronsa en el conflicte entre amo i llogater, que és el parany sobre la qual versen els cursets de formació dels Sindicats, Plataformes i Congressos d’habitatge a Catalunya.

La discussió central és que la llei catalana de [contenció de lloguers] apuntala els preus del mercat de la patronal del lloguer mentre la crisi pandèmica agreuja els efectes de la del 2007 expulsant més persones a la condició de víctimes de la violència immobiliària que es tornen – valgui l’eufemisme – llars vulnerables. Fins avui hi ha hagut rescat dels bancs i les finances, ara toca rescat dels rendistes però no hi ha rescat social.

El rescat social, des del punt de vista de qui paga la crisi, en el cas de les rendes de lloguer sempre hem defensat era una rebaixa substanciosa dels lloguers: CONDONACIÓ DE DEUTES A CÀRREC DELS RENDISTES i/o UNA LLEI DE LLOGUER SOCIAL OBLIGATORI EN EL MERCAT LLIURE QUE ACABI AMB ELS PRIVILEGIS FISCALS CONFISCATORIS DE LA PATRONAL DEL LLOGUER que tenen des de fa dècades.

La possibilitat d’aquest rescat social davant la crisi econòmica pandèmica, la CONDONACIÓ DE DEUTES A CÀRREC DELS RENDISTES, era una llei possible al Parlament català amb l’entesa entre els partits i les organitzacions socials si es plantejava de manera valenta. Però uns i altres es van plegar als interessos de la patronal del lloguer per treure unes almoines amb la [ Llei de contenció de rendes ] publicada al DOGC 11/2020, del 18 de setembre, amb un to conciliador que no ens podem permetre donada la urgència social que hi ha a la societat.

Era possible aquest rescat social?

I tant que sí. Només havia passat un mes quan amb majoria aclaparadora, el Parlament de Catalunya, aprovava la llei 34/2020, de 20 d’octubre, de mesures urgents de suport a l’activitat econòmica desenvolupada en locals de negoci arrendats. La Generalitat obligava a la patronal del lloguer a rebaixes del 50% dels lloguers dels locals seguint l’estela jurídica de la norma Rebus Sic Stantivus.

Aquesta nova llei per als locals comercials ridiculitzava la suposada victòria de la [ Llei de contenció de rendes ] avalada pels Sindicats d’Habitatge. Vam ser molt crítics en aquest moment: La rebaixa per llei del 50% del lloguer de locals afectats per la crisi a Catalunya “ridiculitza” la tímida regulació de lloguers d’habitatges mentre hi ha milers de desnonaments. El nostre tuit va rebre el silenci sepulcral a la xarxa dels interpel·lats:

Per tant, els propietaris de locals en lloguer patiran una rebaixa del 50% de la renda i a la tributació fiscal estatal del 2020 només poden deduir-se les despeses. Per contra, els propietaris d’habitatges en lloguer no suportaran rebaixes dels lloguers i a més en els impostos estatals del 2020 tindran deduccions per despeses i desgravacions fiscals entre el 60 i el 100% entre IRPF i Impost de Societats respectivament.


Cap rebaixa substanciosa dels lloguers duu a la [violència immobiliària= desnonament i vulnerabilitat]

La Llei com a gol per l’escaire a la carrera per l’hegemonia del Moviment de l’Habitatge

Recapitulem. Si el que volíem era una rebaixa substanciosa dels lloguers fins convertir-lo en un lloguer assequible entorn del 30% de la renda disponible de la llar per evitar desnonaments a causa de la bombolla de rendes els partits del Govern ens han colat un gol per l’escaire. I sembla que hi ha gent més preocupada per la carrera de l’hegemonia del discurs i del Moviment de l’Habitatge que establir les bases d’un canvi profund d’hegemonia front al mercat. No pagar preus abusius amb la llei a la mà ho han aconseguit els llogaters dels locals comercials però no els del dret a un lloguer digne.

La crisi pandèmica assegurava una eina per dur el rescat social a l’habitatge. Amb un mes de diferència l’acord parlamentari català entorn a la rebaixa del 50% dels lloguers dels locals comercials usant la norma jurídica Rebus Sic Stantivus citada en el mateix preàmbul de la llei, significava un canvi jurídic en les condicions dels contractes però deixava en evidència l’error d’estratègia del Sindicat de Llogateres i l’univers d’entitats que van donar per bó un acord que sumava amb Junts per Catalunya els interessos de la patronal del lloguer per [ salvar el mercat immobiliari i de lloguer ] que ja es desinflava.

La llei catalana, que ni tant sols congela els preus, és un dels eixos dels cursos de formació del Congrés d’Habitatge de Catalunya en l’autodenominat Moviment de l’Habitatge de Catalunya. Si l’estètica de la @GuerraACerberus per a Desbancar a la Bèstia acaba en una negociació col·lectiva i un conveni regulador, objectiu de la campanya, serà entorn a l’articulat de la llei catalana de [contenció de rendes de lloguers d’habitatges] el que resultarà bastant beneficiós per a Cerberus-BBVA. El fons voltor té una ocasió d’or amb la llei per a no moure’s un àpex més enllà d’ella, perquè per a això serveixen les lleis.

Fiscalitat e injustícies: per un canvi en el discurs recurrent dels [especuladors] com a categoria moral

El discurs recurrent dels [especuladors] com a categoria moral és de fet la pedra angular de la majoria del moviment de l’habitatge que ve a dir al propietari… “vinga portat bé que hi ha gent que ho passa malament, renuncia a alguns guanys“. Les categories morals no tenen espai en el mercat immobiliari per guanyar l’hegemonia del discurs.

En un document de Pablo Carmona, La Patronal del Alquiler, es donen elements valuosos de l’estructura social dels propietaris i la necessitat d’un canvi discursiu que posi el dit a la nafra fiscal:

  • L’Observatori de l’Habitatge de Barcelona creat per l’Ajuntament explica en dades que un 86,1% dels propietaris que lloguen habitatges a la ciutat són persones físiques. I que la mitja dels seus habitatges en propietat d’aquests rendistes és de 2,1 habitatges i que el 46,7% només tenen entre 1 i 2 propietats en lloguer.
  • D’altra banda, senyala que la radiografia de les dades de l’Agència Tributària espanyola permeten veure que entre els que lloguen habitatges, el 95% de les declaracions del IRPF, provenen de rendes per sota de 60.000 euros, que corresponen a classes mitges i mig baixes propietàries, que els suposen uns ingressos bruts de 19.000 milions d’euros anuals abans d’impostos -IRPF-.
  • També és la mostra de com les rendes més baixes i precàries -llençades al mercat de lloguer-, els pobres i precaris, sostenen els nivells de renda d’aquestes classes propietàries que han perdut per altres vies com les salarials després de la crisi de 2008. Aquestes rendes immobiliàries els permet després sufragar despeses extra com els serveis privats de cura (residències, assegurances, cures personals) als quals no arriba el nostre sistema de benestar. Dit una altra manera, com en una piràmide social els de més abaix sostenen les despeses més sumptuoses dels que tenen per sobre.
  • La pujada de preus del mercat immobiliari no es deu al domini de les entitats jurídiques inversores com les SOCIMIS, doncs suposen poc més del 3% del mercat immobiliari i el cost fiscal al 2017 era entorn de 260 milions d’euros en desgravacions fiscals, el que es diu el xocolata del lloro.

La festa fiscal de la patronal del lloguer dins la crisi pandèmica

Els ingressos bruts per lloguers de les classes propietàries tenen a més un tracte fiscal fora de tota lògica des de fa dècades entorn al pacte parlamentari majoritari de l’article 23.2 de la Ley del IRPF. Amb aquesta legislació a la mà, cada rendista pot restar – deduir- al lloguer les despeses diverses que suporta i al resultat li pot aplicar després el desgravament legal – bonificació- del 60% en el cas de l’IRPF i fins del 100% en l’Impost de Societats. Per tant paguen impostos per una ínfima fracció del qual cobren. A la Memòria Estadística del 2016 de l’IRPF, l’última publicada pel Ministeri d’Hisenda, per uns ingressos de més de 18.000 milions d’euros per lloguers, la patronal del lloguer rebia una elusió fiscal per valor de 10.300 milions d’euros, al qual hauria de sumar-se els impostos no cobrats pel frau fiscal que assoleix el 40%.

Resum de les Memòries Estadístiques del 2004-16 del IRPF – Ministerio de Hacienda  – Gobierno del Reino de España

Al mes d’abril del 2020 en plena crisi pandèmica, arribava així la festa fiscal de la patronal del lloguer, com nosaltres l’anomenem, posant blanc sobre negre una profunda desigualtat i injustícia que podria ser el cavall de Troia per un nou discurs hegemònic front al mercat immobiliari molt més contundent que les categories morals dels especuladors. Els darrers mesos hem perdut moltes oportunitats per mostrar la injusticia de que no poden haver deduccions i desgravacions fiscals, a canvi de res. Cal una contrapartida d’una llei de lloguer social obligatori al mercat lliure. Ho demana fins i tot, l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal en el seu darrer informe >>>. Com han denunciat els sindicats d’Hisenda i la nostra entitat insistentment, la fiscalitat grava les rendes salarials i desgrava al rendista que guanya diners mentres dorm, fins al punt que un treballador llogater pot pagar fins un 1000% més que el seu arrendador: “Por iguales ingresos una declaración de IRPF de rentas salariales paga un 1.000% más que una de un arrendador de viviendas“.

L’argument era ben simple: que ara la crisis la paguin els rendistes per primer cop.

El debat que obrin és cabdal doncs possiblement la llei de [ contenció de rendes catalana ] potser és copiada a l’Estat. Aquesta llei és una seqüela de la vaga llogatera, del mes d’abril, que reclamava la “suspensió” dels lloguers enlloc de demanar la paraula clau, maleïda, de la “condonació” dels deutes de milers de llars a càrrec dels propietaris. No només hem vist que la condonació era possible amb l’aplicació de la norma Rebus Sic Stantivus per als locals comercials, sinó que sobre tot era educativa respecte de la calculada ambigüitat de la “suspensió”. Només cal mirar els seus significats al diccionari.

Però el Gobierno de España tenia altres pensaments: en la brutal aturada econòmica de la pandèmia va decidir salvar el mercat del lloguer i no als llogaters. Hi havia rescat dels rendistes però no rescat social.

A l’abril pressionat pels fets. el Govern del PSOE-UP va habilitar línies de crèdit per als llogaters avalades per l’ICO – Instituto de Crédito Oficial- per pagar les rendes de la patronal dels lloguers. Va ser un fracàs perquè ni les llars podien endeutar-se – recórrer al crèdit bancari- ni els bancs estaven per la tasca de ser els veritables organitzadors i distribuïdors del manà del salvament estatal a famílies moltes de les quals ja estaven en les llistes de morosos que corren pel país. No hi ha xifres, però des del punt de vista legislatiu va ser un fracàs – a pesar del ¡Este Gobierno no va a dejar a nadie atras! va dir Pablo Iglesias- però també un desengany polític per a les organitzacions socials oposades als crèdits.

Tot i així, la configuració de la vaga llogatera – suspensió- va emmascarar la veritable discussió de qui pagava la festa propietària. Encara que mai va haver una veritable vaga de lloguers més que als mitjans de comunicació que en van fer ressò, tots vam perdre una ocasió d’or de posar-ho al “plató mediàtic. Altre cop les noves mesures del Gobierno de España i del Banc Central Europeu aprobades fa uns dies aprofundeixen en l’apuntalament del mercat immobiliari i rendista amb el [Real Decreto-ley 37/2020, de 22 de diciembre, de medidas urgentes para hacer frente a las situaciones de vulnerabilidad social y económica en el ámbito de la vivienda y en materia de transportes] que modifica el que van iniciar al març d’aquest any amb el famós [Real Decreto-ley 11/2020, de 31 de marzo, por el que se adoptan medidas urgentes complementarias en el ámbito social y económico para hacer frente al COVID-19].

El Banc Central Europeu i el Gobierno de España al rescat [de les finances, del mercat immobiliari i dels rendistes]

¿Estem en un carreró sense sortida política?

El shock pandèmic sobre l’economia espanyola i catalana terciaritzada i addicta al turisme continua entre la devastadora catàstrofe de l’atur massiu, l’explosió de les fallides empresarials i la formidable esquerda entre les urgents necessitats de les llars sense recursos i la pusil·lànime resposta de Governs i administracions -el rescat social- a la violència immobiliària estructural curada d’urgència amb cataplasmes. La llei catalana és un exemple de cataplasma davant les forces del mercat i una bombolla immobiliària en màxims històrics mentre desenes de milers de llars han de decidir entre menjar o pagar la hipoteca o el lloguer acabant a les portes dels menjadors socials habilitats.

L’esperada segona resposta del Gobierno de España ha portat una nova decepció després de l’anunci de les mesures preses en el Real Decreto-ley 37/2020, de 22 de diciembre, de medidas urgentes para hacer frente a las situaciones de vulnerabilidad social y económica en el ámbito de la vivienda y en materia de transportes:

  • La prohibició dels desnonaments de famílies vulnerables fins al maig del 2021 traurà pistonada a la denúncia social als carrers mentre veiem com es concreta en la capacitat dels serveis autonòmics i municipals de gestionar l’ona expansiva de la crisi i com d’ample és la màniga als jutjats en la seva interpretació i la capacitat dels serveis municipals. L’eufemisme de la vulnerabilitat, com la maledicció divina, amaga la violència estructural immobiliària que no farà més que sumar més i més llars en els propers mesos a les cues de la beneficència.
  • La prohibició dels desnonaments és l’altra cara de la impossibilitat de fer front als pagaments de l’habitatge. La solució del Gobierno de España, amb els suports parlamentaris que té, ha estat aprofundir més el rescat [de les finances, del mercat immobiliari i dels rendistes] no només allargant terminis dels crèdits bancaris al pagament dels lloguers i hipoteques amb garantia de l’ICO sinó la nova mesura estrella és la COMPENSACIÓ ECONÒMICA ALS RENDISTES que han de suportaruna llar vulnerable” que no paga en les seves propietats mentre els Serveis Socials municipals desbordats per la plaga pandèmica busquen l’eufemística “alternativa habitacional” que és la impotència de no tenir un parc d’habitatge “públic” de lloguer assequible.

El Gobierno de España amb la COMPENSACIÓ ECONÒMICA ALS RENDISTES respon amb un contundent NO A LA “CONDONACIÓ” DELS DEUTES DE MILERS DE LLARS A CÀRREC DELS PROPIETARIS O ELS BANCS, que usaria la via jurídica de la norma Rebus Sic Stantivus o la de un decret polític de CONDONACIÓ per a un RESCAT SOCIAL, com en el cas dels locals comercials. La vaga llogatera i la SUSPENSIÓ DE LLOGUERS mostren ara que tenien data de caducitat doncs al pocs mesos no tenen resposta als nous reptes plantejats per l’acció del Govern PSOE-UP.

Què diem ara?

Quan veiem que el Gobierno de España rescata al rendistes amb els fons europeus concretats en el Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP) de la famosa Expansió Quantitativa del BCE– (QE) – del Banc Central Europeu – BCE-?

Diners que serveixen per a  pagar les compensacions econòmiques als rendistes o les ajudes per pagar els lloguers desorbitats habilitades des de les Comunitats Autònomes i els crèdits avalats per l’ICO que distribueixen les mans de l’omnipresent Banca privada de l’IBEX35. El PEPP suma 1,5 bilions d’euros dels quals les escorrialles arribaran en forma de crèdits gestionats pels bancs comercials – cobrant un interès fins del 7% – a llars i empreses en fallida tècnica.

Però són això, crèdits amb interessos que cal pagar als bancs quan qualsevol Agència Pública podria fer la mateixa funció gratis pel interès general. Pagar dàdives a les elits financeres com si fossin un senyor feudal.

Tenim resposta davant aquest dogma neoliberal?

que consisteix en que Governs, autonomies, ajuntaments i llars només poden ser salvades sobre la base de l’endeutament privat concedit i fiscalitzat per la banca comercial -segons els seus propis criteris de rendibilitat i amb un evident risc de frau- però avalada amb fons públics de l’Institut de Crèdit Oficial: un negoci segur per a la banca, sense cap criteri d’utilitat social, en un país en el qual, després d’un rescat colossal del sector bancari a càrrec de l’erari públic, després de l’explosió de la bombolla hipotecària de fa una dècada. Sense un banc públic digne de tal nom, la despesa d’interessos del deute públic supera la astronòmica xifra de 30.000 milions anuals, essent ja el tercer capitul dels Pressupostos estatals considerant que el principal que supera el bilió d’euros ja no es paga però tot assegura el rescat de [de les finances, del mercat immobiliari i el del lloguer] (*5).

Què diu el moviment del dret a l’habitatge davant la col·laboració público – privada?

El BCE i el Gobierno de España al rescat del sector de la construcció i gestió privada del parc d’habitatge públic

Finalment, el “Plan 20.000 de Viviendas  de alquiler asequible” del Ministre Àbalos finançat a càrrec dels Pressupostos és en realitat una operació què dissenyada – sota la figura de col·laboració público-privada, no és per afrontar el dèficit estructural d’un parc públic que té el nostre país i Catalunya sinó una operació per armar l’enèsim rescat del sector immobiliari en els propers anys a costa de deute públic finançat per la banca del IBEX35 (*6) i la privatització de la construcció i gestió dels habitatges de renda assequible com ja està passant a tota l’àrea metropolitana amb el fracassat Habitatge Metròpolis Barcelona.

Excepte el cas excepcional europeu de Viena on el parc d’habitatges públics i socials arriba quasi al 50% dels habitatges disponibles, el mercat immobiliari està en ebullició en tot el món: alquiler de viviendas: ni Barcelona ni Madrid son Viena por muchas vueltas que le den. Bancs, fons d’inversió i particulars emprenedors tenen molt clar que el preu de l’habitatge de lloguer té recorregut a l’alça com explica BBVA Research o CaixaBank (*7):

-La vivienda como activo refugio de los tipos negativos. Este punto es nuevo y quizá de los más importantes. Los tipos de interés negativos han disparado el precio de acciones y bonos, hundiendo su rentabilidad por dividendos y el interés que paga la deuda. Los depósitos y otros activos conservadores ofrecen al ahorrador un 0% en el mejor de los casos (las comisiones se comen el resto). La vivienda es de los pocos activos que ofrece un rentabilidad positiva notable (comprar para alquilar) y que aún puede tener recorrido al alza.

La nostra entitat ha fet un repàs exhaustiu dels reptes que tenim davant i no estem responent de manera col·lectiva. Aquesta serà doncs el nostre objectiu i ens trobarem per col·laborar per un veritable PLA DE RESCAT SOCIAL.

Associació pel Lloguer Públic i Assequible- 500×20, 28 de desembre de l’any de la crisi pandèmica.


NOTES:

  1. gencat.cat, Consulta de l’índex de referència de preus de lloguer.
  2. INE.ES, Índex de garantia de competitivitat.
  3. eldiario.es, La ley que limita el alquiler no impide que casi la mitad de Berlín pertenezca a empresas y millonarios.
  4. eldiario.es, El Gobierno alemán va a frenar la conversión de pisos de alquiler en pisos en propiedad.
  5. trampantojos y embelecos, El dinero en la pandemia: rescate financiero versus “rescate” social.
  6. Pablo Carmona, Las luchas por la vivienda ante las nuevas políticas inmobiliarias.
  7. El economista, ¿Por qué apenas baja el precio de la vivienda en medio de la mayor crisis en décadas?.

SEGUR QUE LI POT INTERESSAR:

Barcelona y la composición del sujeto inquilino

Cataluña y Barcelona han producido los procesos de segregación y exclusión residencial más elevados del Estado. Esto abre numerosos interrogantes justo donde la normativa de vivienda ha obtenido sus mayores avances, valgan como ejemplo la Ley 24/2015 e incluso la modesta normativa de contención de alquileres aprobada en 2019. Sin embargo, es en este segmento donde los datos se muestran más crudos.

Print Friendly, PDF & Email

Les estratègies “negligents” dels sindicats de llogaters i d’habitatge

El problema d’accés a un habitatge digne i assequible al nostre país està donant entrada a debats i estratègies divergents i retrets entre les organitzacions d’habitatge que no permeten una discussió honesta. Aquest document intenta posar unes bases per fer-ho.

Print Friendly, PDF & Email

Volen vendre el meu pis, el vol el propietari i no renovar-me el contracte de lloguer… què faig?

La bombolla de lloguer no s’atura ni amb zones tensionades ni amb Ley de Vivienda estatal.
Els particulars volen fer negoci i no tenen escrupols en fotre fora els llogaters amb les herències. Una especulació, lligada als petits caseros, que cap administració atura.
Aqui donem unes claus de defensa.

Print Friendly, PDF & Email

GUIA de defensa del inquilino en contratos de temporada/ BASTA DE ABUSOS!

Esta exhaustiva GUÍA permite defenderse a los que tienen contratos de alquiler de temporada sean disfrazados o no.

La reciente crisis económica sobrevenida en marzo del 2020 a causa según dicen de la plandemia ha hecho aflorar un fenómeno muy extendido en las grandes ciudades del alquiler de temporada enmascarado (turístico), de habitaciones o de subarriendos de habitaciones donde viven miles de hogares en condiciones muy precarias y que han sufrido el confinamiento con personas menores en espacios de pocos metros cuadrados.

Print Friendly, PDF & Email

Print Friendly, PDF & Email

Escriba aquí su comentario

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies