Model de ciutat: el parc d’habitatge de lloguer públic i assequible no és una prioritat electoral de cap partit.

Amb les eleccions municipals convocades pel diumenge 26 de maig cal anar fent balanç de la gestió del Govern d’Ada Colau i dels reptes de qui guanyarà la nit electoral. De moment, l’enyorada reivindicació d’un parc d’habitatge públic que redueixi l’impacte de la bombolla de preus de l’habitatge a la ciutat es quedarà en un calaix a l’Ajuntament de Barcelona. O sigui, que la ciutat disposi de unes desenes de milers d’habitatges de propietat pública amb un preu de lloguer no superior al 20% dels ingressos de la llar y accessible a diferents rendes familiars per evitar els guetos. Més enllà de la gestió dels desnonaments que ni han disminuït ni disminuiran, governi qui governi, el Govern Colau tenia una important tasca en augmentar el miserable 1,5% de parc públic d’habitatge de lloguer assequible que fa riure a Europa.

Per no marejar en xifres, el darrer informe Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2015-18 indica que el parc públic i social de lloguer assequible ha passat de 11.071 a 12.440 habitatges incrementant-se en 1.116 unitats en 3 anys dels quals 514 pisos són compres directes de l’Ajuntament. A pesar de la important despesa en habitatge respecte de l’anterior equip de l’alcalde Trias, la xifra de 1.116 habitatges és una gota en una ciutat submergida en una violència immobiliària quotidiana de 47 desnonaments setmanals i altres molts invisibles (*1). A qui governi més enllà del 26 de maig li serà difícil superar la inversió de Barcelona En Comú però les dades del desastre van més enllà de la capacitat municipal per a fer-hi front:

  • la UCER o Unitat Contra l’Exclusió Residencial – pèrdua habitatge – va atendre en dos anys 1.476 llars.
  • les Oficines d’Habitatge van fer 5.475 mediacions per evitar la pèrdua de l’habitatge.
  • Segons les dades del deganat dels jutjats de Barcelona, amb la tendència actual l’any 2019 podria tancar amb uns 2.400 desnonaments, dels que el 83,4% són per impagaments del lloguer, en una ciutat on el 38% de les llars són de lloguer y el 98,5% dels contractes d’arrendament es fan al mercat lliure.
  • Més de 125.000 famílies estan inscrites al registre de sol·licitants d’habitatge protegit a Catalunya esperant un habitatge (*2).

En els darrers temps s’han moltes comparacions de Barcelona amb Viena o altres ciutats. Al ritme de l’era Colau es necessitarien moltes dècades només per cobrir un 15% dels habitatges assequibles – 120.000 habitatges- dels més de 800.000 que té la ciutat. Veurem que donen de si els debats electorals però cap partit explicarà la veritat als barcelonins per la senzilla raó que no guanyarien les eleccions.

La mesura del 30% de reserva HPO

A part les sonades compres d’edificis i habitatges (514) amb talonari usant el dret de tempteig i retracte, la venda electoral i mediàtica de la mesura estrella del Govern d’Ada Colau, la reserva del 30% para HPO, que fou aprovada àmpliament al Consistori per BEC+ERC+PSC+CUP+PDEcat, tenia una petita trampa: els promotors són qui decidiran que tot aquest l’habitatge serà de venda – per raons obvies i històriques- i no lloguer social. A banda del recurs judicial que tenen pendent els promotors als Jutjats i essent indulgents amb els impulsors de la mesura, Plataforma del 30% (PAH, Sindicat Llogateres, etc), diríem ens han enganyat amb la veritat.

La mesura aigualida del 30% servida en safata a d’Ada Colau va necessitar de 4 condicions el dia del ple del Consistori barceloní en que es va aprovar de les que ningú en parla:

  1. que l’aprovació de la mesura va ser possible perquè des de l’inici la direcció de Barcelona En Comú va renunciar a que els habitatges fossin de lloguer social o cooperatiu tal com deia el seu programa de govern (*3) i la nostra Associació va reivindicar en el seu moment. Sense aquest petit detall no hi havia quòrum al Consistori…. el mateix Ajuntament ho interpreta com nosaltres al seu web (*3bis).
  2. la segona condició es que en qualsevol cas, els promotors afectats han de rebre una subvenció, per fer pisos HPO, que caldria negociar amb la Generalitat, cosa que va fer Ada Colau als pocs dies visitant Torrà.
  3. la tercera no és una condició però tothom sap que si fossin finalment habitatges de lloguer, els programes de HPO de lloguer tenen una data de caducitat al nostre país: 25 anys. Llavors passen al mercat lliure.
  4. per últim, aprovat com està i pendent del recurs, la reserva del 30% en les futures promocions de Habitatge de Protecció Oficial no serviran per la població més pobre de la ciutat, la més necessitada, perquè no tenen un perfil financer solvent per demanar una hipoteca. A aquestes altures de la història encara l’esquerra promociona el negoci de la banca??

Tampoc és excusa dir que BCNencomú no té majoria al ple doncs imposar una HPO de lloguer assequible a 25 anys, de promoció privada, una fórmula totalment legislada, era possible perquè BEC+ERC+PSC+CUP sumaven majoria (22 regidors de 41). Amb una ciutat amb emergència habitacional des de fa anys el paper de tots els partits municipals ha estat deplorable per usar un adjectiu suau. La suposada «esquerra» va renunciar un cop més a imposar al lobby promotor de Barcelona la mesura del lloguer social en la reserva d’habitatges HPO. La por de BCNencomú de presentar-se a les eleccions del dia 26 de maig sense un titular a la premsa d’habitatge ha jugat contra la veritat. La mateixa Plataforma d’Afectats per la Hipoteca reconeixia en boca petita el que diem (*4).

Tots els partits volien sortir a la foto electoral obviant que no deien tota la veritat al personal. Tampoc la premsa ha burxat gaire doncs quina premsa avui mira pels interessos dels barcelonins que estan exclosos del mercat? I finalment a la gent més implicada tampoc l’interessa saber tota la veritat perquè obliga a posicionar-se i estem en una societat massa líquida per exigir rigor en les informacions.

Els 10.052 pisos buits que hi ha a Barcelona

El darrer informe del Pla pel Dret a l’Habitatge de Barcelona 2015-18 comença amb una dada llargament reclamada pels moviments socials a Ada Colau: a la ciutat hi ha 10.052 pisos buits. Res dels 80.00 del cens estatal del 2011. Aquesta dada és una galleda d’aigua freda pel Consistori. Entrar a discutir si són més o menys no té gaire sentit doncs si al mercat lliure de lloguer es fan anualment més de 40.000 signatures de contractes vol dir que pis que surt pis que es lloga inflant la bombolla dels arrendaments urbans.

Més de 230.000 habitatges amb contractes de lloguer a la ciutat, 98,5% en el mercat lliure, que es reciclen continuadament en un mercat restringit de poc de 10.000 habitatges buits determinen la situació delicada que viu el dret a l’habitatge a Barcelona. Les polítiques de col·laboració públic-privades per obtenir lloguer assequible han fracassat estrepitosament a pesar del Gerent d’Habitatge, el sr. Javier Burón, especialista en la matèria i fitxatge estrella de l’alcaldessa per la seva amplia experiència de Govern a la Conselleria d’Habitatge del Govern basc. Després de l’experiència institucional, Burón va fundar una empresa, URBANIA ZH Gestión (avui desapareguda), de col·laboració pública-privada amb la finalitat de posar pisos de propietaris privats en règim de lloguer social. Va fracassar allà i també aquí. Els mateixos responsables de la regidoria d’Habitatge de Barcelona reconeixen que els propietaris privats no volen cedir pisos a la Borsa d’Habitatge Social del Consorci de BCN. Només una visita al web mostra que no hi ha res a fer. I els bancs estan venent les seves carteres per eludir la Llei d’Habitatge per a grans tenidors o constitueixen multitud de petites empreses immobiliàries (SAUnipersonals) també per evadir responsabilitats socials.

Però tornant a les xifres de la ciutat considerant que al 2016 hi havia 811.106 habitatges a la ciutat, què 684.829 estan ocupats per llars empadronades, què 10.052 són habitatges buits, què 9.611 són pisos amb llicència turística (*5)…. però resten encara entre 70 i 100.000 habitatges. Què són aquests habitatges? En quina categoria haurien de classificar-los? Doncs segur que hi ha uns milers de segones residències que l’enquesta d’habitatges del INE del 2011 els xifrava en 38.769 (*6). Alguna cosa haurem de fer en habitatges poc usats amb una ciutat amb emergència habitacional. Cap partit parla tampoc d’aquest tema.

Per acabar, si suposem que un Govern valent aconseguís posar en règim de lloguer social aquests 10.052 habitatges no arribaríem ni al 5% d’un parc d’habitatge de lloguer assequible. De manera lògica cal pensar que en una ciutat sense grans espais lliures la solució passa obligatòriament per transformar en règim de lloguer social una bona part dels més de 200.000 pisos que hi ha al mercat aprovant una nova LAU que asseguri el lloguer assequible en el mercat lliure com proposem a la nostra Associació. Cap partit està per la derogació de l’actual LAU ni tant sols se’n parla als programes electorals. L’espai vital a la ciutat de Barcelona a la legislatura actual ho està decidint el mercat lliure posant en marxa el ventilador per centrifugar pobres cap a les localitats veïnes de la conurbació, és el que està passant: GENTRIFICACIÓ DE LA CIUTAT COMTAL i cap partit acceptarà aquesta realitat en els seus programes electorals.

Hi ha una altra possibilitat, construir habitatge públic nou en règim de lloguer assequible i reformar edificis antics en règim de cessió a l’administració…

reunió de l’Àrea Metropolitana amb l’alcaldessa de Barcelona i el vice-president executiu Antoni Balmón de Cornellà.

La zona fosca de la promoció pública-privada de construcció d’habitatge assequible a Barcelona de la que ningú en parla

El 24 d’abril del 2017 l’Àrea Metropolitana de Barcelona – AMB – publicava el document «Directrius de política metropolitana d’habitatge 2016-2019» (*7) on per primer cop es recullen elements bàsics del que seran les polítiques d’habitatge del Govern d’Ada Colau dins el context de l’Àrea Metropolitana entenent que gestionar eficientment el dret a l’habitatge cal tenir en compte els impactes en tota la conurbació barcelonina. De la seva lectura s’extreu que en l’acció de Govern municipal hi ha una continuïtat en l’externalització públic-privada de l’habitatge al acceptar-se operadors privats al 50% d’accions o més, concretament a l’Annex V, en la constitució de l’Operador Metropolità d’Habitatge Públic. Aquest nou element de l’acció de govern és un cop de timó respecte del programa amb el que Barcelona En Comú va guanyar les eleccions del 2015.

Aquest és un document molt important que ha passat desapercebut pel seu caràcter institucional i que de fet no ha estat gaire publicitat perquè implica que a l’equador del mandat d’Ada Colau s’acaba acceptant les imposicions dels poders econòmics i del mercat de l’habitatge. Algú pot criticar que és una afirmació lleugera o sense base però l’equip Colau accepta que, primer, la solució és metropolitana (amb altres municipis – centrifugació) del que se’n diu l’organització supramunicipal de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (*8), constituïda al 1987 i reformada al 2010, fque ha estat feu del aparell socialista per dècades i que el seu vice-President executiu és precisament Antoni Balmón, alcalde de Cornellà. La segona raó es que l’equip de Colau acaba rodant en «la lògica del sistema» en que el sector privat ha d’exercir un paper clau en les polítiques d’habitatge públic ( i el que ens confirma el que en el seu moment va ser el fitxatge de Javier Burón com gerent). I en tercer lloc, i potser el més important, que per construir habitatge nou o comprar-ne amb el talonari a la mà cal endeutar la ciutat. Dit d’una altra manera cal pagar el peatge a les elits financeres privades o sigui interessos bancaris.

Un parèntesi per entendre «la lògica del sistema» es que a l’octubre del 2017 en plenes negociacions de la configuració del que serà la política metropolitana d’habitatge, amb la ciutat comtal com nucli central, es trenca l’equip de Govern entre Barcelona En Comú i el PSC amb un 54% dels vots emesos per la militància de base perquè el PSC avala l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. L’equip de Govern no explica la seva posició política sobre un fet tant greu que determinarà la legislatura, amb l’argument tant recurrent del principi de neutralitat pel qual els càrrecs institucionals no es pronunciaven en la consulta. Mentre es trencaven els acords amb el sempre institucional aparell del PSC a la ciutat, a la AMB, històricament feu socialista de les diputacions, l’equip de Govern de Ada COLAU continuava negociant la configuració de la política d’habitatge. Cal veure els càrrecs de Javier Burón al seu perfil professional per veure el paper assumit pel gerent d’Habitatge a l’AMB: Conseller Delegat al IMPSOL (empresa pública d’habitatge de l’Área Metropolitana de Barcelona) i d’Habitatge Metropolis Barcelona (empresa públic-privada metropolitana de lloguer assequible).

El segon moviment clau de l’Ajuntament dins l’AMB ha estat la creació d’Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB), com Operador públic en temes d’habitatge a la conurbació, el 24 d’abril del 2018 i la venda per part de AMB del 50% d’accions a l’Ajuntament de Barcelona entenent que l’Ajuntament de Barcelona ciutat és amb diferència el que té més pes econòmic i és també capital política (*9).

El tercer moviment succeïx en una sessió tumultuosa del Consistori el 21 de desembre del 2018 on s’aprova el concurs públic pel qual es dona cabuda a un soci privat amb el 50% de les accions a HMB que gestionarà el parc d’habitatge assequible en el 27 municipis de l’AMB amb els vots de BCN en Comú+ PSC+ Ciutadans i l’abstenció del PP (*10). En aquest ple estaven absents els grups del Pdecat, ERC y la CUP en solidaritat amb les lluites socials contra la presència del «Consejo de Ministros» a Barcelona. Aquests acords obliguen a canviar els estatuts de HMB per donar cabuda al soci privat prioritàriament una UTE -Unió Temporal d’Empreses – i s’amplia capital per donar cabuda en aquest soci privat. No és doncs estranya aquella votació conjunta de partits suposadament dispars com BEC i Ciutadans. «La lògica del sistema» s’imposa poc a poc com demostra que dins la mateixa AMB hi ha diversitats d’opinions si el «soci privat» acabarà o no tenint una quota d’accions superior al 50% perquè hi ha les restriccions pressupostàries del Pla d’Estabilitat en aplicació de l’article 135. Mentre l’equip de Govern d’Ada COLAU parla de remunicipalització dels serveis públics, com Barcelona Energia, en temes d’habitatge es busca una empresa privada per gestionar els lloguers socials (*11).

no tot el que rellueix és or

Finalment, i aquí sí va haver una àmplia cobertura mediàtica, al 2017 l’equip d’Ada Colau a través de l’AMB aconsegueix un crèdit financer de 125 milions d’euros del Pla Juncker de la Unió Europea per finançar la construcció de 2.198 habitatges públics a la ciutat (*12). Convindran amb el que escriu que 2198 pisos en el període 2016-2o26 és una carrera de tortuga de dècades per arribar als estandarts europeus d’habitatge públic. Aquests diners són la meitat dels necessaris per construir aquests habitatges doncs la resta els posarà el mateix Ajuntament (31%) o entitats privades (19%). No hem aconseguit el plec de condicions del préstec però en la seva presentació pública l’alcaldessa de Barcelona va subratllar que la ciutat s’havia estalviat molts interessos- 45 milions- si el crèdit hagués estat bancari privat. El Banc Europeu d’Inversions – BEI– dins el programa Juncker avala el crèdit a un tipus d’interès inferior al del mercat a 30 anys per el que la ciutat s’endeuta per construir habitatge públic (*13). Els diners del BEI arriben amb la condició obligatòria de la participació públic-privada. Aquesta és la raó per la qual el document «Directrius de política metropolitana d’habitatge 2016-2019» es publicava a l’abril del 2017 i al mes següent arriba l’aprovació del crèdit financer del BEI.
>
L’Ajuntament, subratlla Gerardo Pisarello, ha qualificat la concessió del crèdit com la prova que Barcelona té credibilitat internacional doncs ha parlat del BEI com un instrument de «Banca Pública» que a l’estat espanyol no acompleix ni l’Institut Català de Finances ni l’Instituto de Crédito Oficial que a més no donen crèdit per a promoure lloguer públic. Si es miren les bases jurídiques del BEI es pot veure que la major part dels seus recursos s’obtenen en ele mercats internacionals de capitals amb l’emissió d’obligacions a 30 anys. Dit d’una altra manera, el BEI també paga el peatge, les regalies, els royalties a les èlits financeres als mercats globals de renda fixa titulitzada, no és una banca pública com diu Pisarello (*14). El problema no és, que també, la existència d’aquesta crosta parasitària financera que rep peatges de tota l’economia, el problema és que l’esquerra vengui fantasies i ni tant sols expliqui a la plebe, de manera pedagògica, on estan els moderns grillons que mantenen esclavitzada la Barcelona dels comuns als senyors del planeta.

El Pla Juncker d’inversions suposa prop de 315.000 milions d’euros per a institucions com l’Ajuntament de Barcelona o Pymes.

Operador Metropolità d’Habitatge Públic: només polítiques social-lliberals!

El document «Directrius de política metropolitana d’habitatge 2016-2019» diu ben clar que tota la política d’habitatge de la ciutat de Barcelona, sigui qui sigui qui mani, passa per:

… Proposta d’una societat d’economia mixta, participada per l’AMB, l’Ajuntament de Barcelona, oberta a la participació de la resta d’Ajuntaments de l’àmbit metropolità i de les entitats del sector privat que estiguin interessades i que resultin escollides després d’un procés de selecció obert i transparent. Cal considerar que es farà especial atenció a la formació de reserves de fons propis per destinar-los a nova inversió, en el marc dels acords societaris d’autolimitació de beneficis, tot considerant el destí social de la iniciativa. Aquesta societat d’economia mixta tindria per objecte construir i explotar edificis destinats a habitatge assequible, aplicant un mateix model per a la selecció dels llogaters i la regulació de les seves relacions envers la propietat.

Com a inevitables elements de restricció s’han considerat, la minimització de riscos respecte l’estabilitat pressupostària de les Institucions i el seu nivell d’endeutament, els costos fiscals de les futures operacions, els costos de subvenció, així com evitar distorsionar o afectar a d’altres activitats que ja estan en funcionament en l’àmbit del habitatge social i/o protegit, especialment les pròpies de l’IMPSOL en l’àmbit de la promoció i venda d’habitatges de preu assequible, i les que es coordinen amb el Consorci Metropolità de l’Habitatge en el marc del programa metropolità de rehabilitació d’edificis i millora de barris.

Respecta a la qüestió de la no consolidació pressupostària via ingressos d’activitat mercantil, cal tenir en compte que caldrà subvencionar directament als llogaters. Aquesta circumstància, així com la voluntat de gestionar dinàmicament el parc de lloguer de manera que s’ajudi a les persones a superar les situacions de vulnerabilitat i a mig termini s’alliberi l’habitatge per a nous demandants, obligarà a desenvolupar un Reglament del servei metropolità específic, amb la idea d’establir els paràmetres de participació dels ciutadans vulnerables en els lloguers dels nous habitatges mitjançant la concurrència de dos tipus de contracte: el pròpiament de lloguer i un contracte social d’itinerari de reinserció que obligarà als llogaters.

L’objectiu és aglutinar, sota una mateixa estructura, la major part de les promocions que es volen destinar a habitatge assequible, ja sigui en règim de venda o lloguer. Així, …

Llegint aquests paràgrafs, al 2017 amb l’equip de Govern de l’Ajuntament de Barcelona format per Barcelona en Comú i el Partit dels Socialistes, s’extreuen les següents conclusions:

  • acceptació de la inversió de capital privat en la construcció i gestió posterior de l’habitatge públic i social.
  • que hi ha elements de restricció pressupostària, o sigui, s’accepten els dogmes neoliberals del rigor pressupostari.
  • s’accepta que Habitatge Metropolis Barcelona funciona com una empresa on ha d’haver beneficis a l’activitat mercantil.
  • que com l’activitat mercantil es pot veure afectada per la situació de vulnerabilitat econòmica dels llogaters subvencionats i al temps anar alliberant habitatges, als llogaters se’ls obligarà a signar dos contractes: un de lloguer i un altra de bon ciutadà – un contracte social- que obligarà als llogaters a seguir el control d’un itinerari de reinserció. O sigui que el dret a l’habitatge pels pobres existeix sempre i quan siguin uns bons ciutadans.
  • El control de l’itinerari d’inserció dels llogaters otorga als Serveis Socials i a les treballadores social el paper de policies socials que els sindicats rebutgen com a paper del Treballador Social fiscalitzador
  • la conseqüència lògica de tot plegat és que el parc d’habitatge públic és per a emergències, un gueto, i que l’operador públic-privat Habitatge Metropolis Barcelona actua per a una franja de llars amb certa capacitat adquisitiva, que pagaran més per l’arrendament i aquí ja hi ha negoci per empreses privades.

Pels que esperaven alguna cosa més…

De moment els que esperaven una revolució radical de l’activista Ada COLAU hauran d’esperar a millors temps. Un cop assentat l’equip Colau en les institucions «la lògica del sistema» s’ha imposat fins i tot al tímid programa electoral de BEC per al 2015. Tot plegat no és molt diferent del que va passar amb Alexis Tsipras: plegar-se als disseny neoliberal i capitalista de la gestió institucional. Es podrà veure l’ampolla mig buida o mig plena però res ha canviat en essència. La revolució haurà d’esperar. La majoria dels mitjans de comunicació dominats pel capital dels 4 grans bancs espanyols ho saben i es permeten comentar amb sorna el pas cap a la gestió privada de l’equip de Govern municipal de Barcelona En Comú (15).

NO ha hagut revolució radical però tampoc s’ha fet pedagogia amb la població usant la denúncia social des de la posició privilegiada que es té en la institució. La Barcelona de Colau no ha trencat ni el corsé institucional de la denúncia que és gratis:

  • denúncia del sistema fiscal franquista de l’Estat espanyol que ofega pressupostària i fiscalment els municipis que reben com administració més propera al ciutadà la pressió social de la desesperació d’una dècada de retallades socials sense precedents.
  • denúncia de la Llei d’Arrendaments Urbans i de totes les reformes del PSOE i el PP que han convertit el lloguer en una dictadura de la propietat.
  • denúncia del paper destacat que tenen les entitats financeres en la generació i gestió de la crisi
  • denúncia que sòl urbà és un be comú i no un valor especulatiu.
  • denúncia de la violència immobiliària i l’emergència habitacional que viu la ciutat des de fa una dècada
  • denúncia de la titulització hipotecària bancària com una eina d’expansió de la crisi financera.
  • denúncia de la llei mordassa que ni el PSOE es capaç de derogar
  • denúncia del paper del BCE i la impressió de diners que ha amplificat el poder de la bombolla immobiliària
  • denúncia del paper del Pla d’estabilitat pressupostària aplicat amb la modificació de l’article 135 per controlar les Hisendas locals mentre són ofegades fiscalment per l’Estat.
  • denúncia del paper de la judicatura i la policia com a braç armat de la propietat contra els pobres
  • ……

La «lògica del sistema» aixafa però no pots dir-ho perquè no pots vendre una veritat agra en unes eleccions, ningú et votarà, cal vendre promeses de futur i deixar a la Banca administrar aquell temps amb el control exclusiu dels diners i el teu deute. El 26 de maig del 2019, governi qui governi, els desnonaments seguiran o empitjoraran a la ciutat de Barcelona. El parc d’habitatge públic i assequible que reivindiquem des de fa 14 anys haurà d’esperar. Sempre hi ha el consol del mal menor.

Salva TORRES, activista de l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible


Notes a peu:

    1. tot barcelona, A Barcelona hi ha 47 desnonaments cada setmana.
    2. La Vanguardia, Catalunya duplica en vuit anys la llista d’espera de pisos públics.
    3. barcelonaencomu.cat, Programa de Govern de Barcelona En Comú 2015-19, pàg. 35 apartat «Promoure el lloguer social i l’habitatge en règim cooperatiu»
      • 3.bis. habitatge.barcelona, SubComissió d’Urbanisme, El 30% dels nous habitatges serà protegit.
        El preu assequible dels pisos, que determina la Generalitat, seria, avui dia i per un pis de 80 metres quadrats, de 512 euros al mes en cas de lloguer i 136.400 euros en cas de compra.
    4. Federació Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona, revista Carrer 151, Especial eleccions municipals 2019 , Luces y sombras sobre la vivienda en la era Colau.
    5. El Periódico, La mitad de los pisos turísticos legales de Barcelona están en 374 manos.
    6. bcn.cat, Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona 2018 > Edificios y viviendas.
    7. Àrea Metropolitana de Barcelona, Directrius política metropolitana d’habitatge 2016-2019.
    8. Àrea Metropolitana de Barcelona, competencia d’habitatge.
    9. amb.cat, L’AMB obre la porta a l’Ajuntament de Barcelona per a la participació a Habitatge Metròpolis Barcelona.
    10. amb.cat, Llum Verda per incorporar un soci privat a Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB).
    11. ajuntament.barcelona.cat, COMISIÓN DE DERECHOS SOCIALES, CULTURA Y DEPORTES de Ajuntament de Barcelona, Aprobación del pliego de condiciones para la selección de un socio privado para transformar Habitatge Metrópolis Barcelona, SA (HMB en una sociedad de economía mixta.
    12. La Vanguardia, Barcelona logra un crédito europeo de 125 millones para construir pisos de alquiler social.
    13. www.eib.org, The EU Bank, Construction of approx. 2,200 social housing units with ancillary infrastructure for rent in the City of Barcelona.
    14. Parlamento europeo – Fichas temáticas sobre la Unión Europea, Bases jurídicas y financieras del Banco Europeo de Inversiones.
    15. crónica global business, Colau da entrada por fin al sector privado a su política de vivienda:

La alcaldesa de Barcelona y presidenta del Área Metropolitana (AMB), Ada Colau, ha aceptado en la parte final de su mandato que el sector privado debe ejercer un papel crucial en las políticas de vivienda pública. Da, de este modo, un volantazo a la estrategia que ha mantenido hasta la fecha sobre los modelos de gestión que se deben promover desde las administraciones. Y lo hace en un segmento de actividad que le es especialmente sensible si se tiene en cuenta su etapa de activista en la PAH, donde rechazaba de forma vehemente este tipo de alianzas.

BComú, el partido que encabeza, ha dado su brazo a torcer y reconoce ahora que la colaboración público-privada es capital para el futuro operador de vivienda de alquiler público del AMB. La tesis que se defiende desde el PSC desde hace años, ya que este ámbito de actividad en la Administración supramunicipal depende del vicepresidente de la corporación, Antoni Balmón, aunque es el alcalde de Sant Feliu de Llobregat, Jordi San José (ICV-EUiA), el encargado de gestionar el nuevo operador de viviendas de alquiler social. Importancia de los privados

La importancia de la participación de los promotores privados está relacionada con el límite de endeudamiento de las corporaciones públicas. Construir vivienda es caro: desde la compra del suelo a la entrega de las llaves, la inversión media en una promoción pública ronda los 15 millones de euros. En el alquiler, esta aportación no se recupera de forma inmediata. Se amortiza a lo largo de los años en los que el arrendamiento está vivo. El problema para el sector público es que impacta de forma negativa a su contabilidad por el límite de déficit y de deuda. Un endeudamiento excesivo en promoción de vivienda puede paralizar otro tipo de proyectos. Los consistorios deben priorizar su gasto y decidir si es preferible endeudarse en una infraestructura demandada por los ciudadanos, la puesta en marcha de un nuevo servicio o la construcción de edificios para alquiler social, por ejemplo. La participación de un privado que esté dispuesto a asumir el grueso del pasivo minimiza la limitación.


LA CUP-Capgirem no està d’acord en que l’article l’inclogui entre els partits que no tenen interès en desenvolupar el PARC D’HABITATGE PÚBLIC DE LLOGUER ASSEQUIBLE

LA CUP-capgirem de Barcelona ENS HA INFORMAT QUE NO ESTAN D’ACORD EN QUE L’HAGIM AFEGIT EN L’ARTICLE A LA LLISTA DE PARTITS QUE NO DEFENSEM EN EL SEU PROGRAMA PER A LES MUNICIPALS UN PLA ESTRATÈGIC D’AMPLIACIÓ DE L’HABITATGE DE TITULARITAT PÚBLICA DE LLOGUER ASSEQUIBLE.
El que escriu l’article- Salva TORRES- ha mirat el programa per a les municipals del 2019 i pot confirmar que és dels més agosserats en aquesta matèria. No podem canviar el nom de l’article perquè ja ha tingut amplia difussió en les xarxes però deixem constància aquí. Podeu veure l’apartat HABITATGE en el seu programa a la pàgina 41>>>

Hem de dir de totes maneres, que la CUP-Capgirem va votar a favor de la mesura del 30% de HPO, que no ha informat a l’opinió pública que aquest habitatge no serà mai de lloguer social. També reconeixem que aquest partit és l’únic que porta en el programa una tomb absolut a Àrea Metropolitana de Barcelona en matèria d’habitatge però sense parlar en cap moment del procés de privatització d’Habitatge Metropolis Barcelona.

Print Friendly, PDF & Email

3 comentarios en “Model de ciutat: el parc d’habitatge de lloguer públic i assequible no és una prioritat electoral de cap partit.”

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies