Paradoxes del nou Decret d’habitatge de la Generalitat: mileuristes i dacionats desnonats i ocupes amb lloguers socials

Llums i ombres en el dret a l’habitatge

Aquesta setmana les assemblees, de la nostra Associació, amb les famílies afectades per la violència immobiliària han estat una alegria pel nou Decret de la Generalitat perquè després de moltes lluites s’obre una lleu esperança, un respir, en algunes de les llars que porten anys ocupant pisos dels grans tenidors als barris de la zona nord de Barcelona. Però també hem de dir que moltes llars s’han vist oblidades per un Decret que obre molts interrogants i mostra les limitacions de les polítiques actuals del nostre país en la defensa del dret a l’habitatge digne i assequible.

El principal interrogant es que només les llars que puguin demostrar que han ocupat un habitatge per una situació de vulnerabilitat econòmica sis mesos abans de l’entrada en vigor del decret, abans del 30 de juny del 2019, podran gaudir d’un contracte de lloguer social que serà gestionat pels serveis municipals amb l’altra contrapart: els grans tenidors ampliats avui a qualsevol propietari físic o jurídic que tingui 15 o més habitatges. Això deixa fora molta gent que està o estarà en situació de vulnerabilitat i crea greuges comparatius insolubles:

• Per què una llar que ha ocupat un habitatge d’un gran tenidor després del 30 de juny del 2019 no podrà optar en cap cas a un lloguer social? Per què no es pot generalitzar?
• Qualsevol llar en lloguer que no es troba en situació de vulnerabilitat, o sigui, treballadors mileuristes o amb més rendes però que no els lloguen cap habitatge per pocs recursos, o sigui treballadors eventuals o fixes pobres, per què no tindran els mateixos drets?
• Per què els petits propietaris, al igual que els grans, que reben ajuts i desgravacions milionàries no han d’entrar a la mateixa roda? per a què serveixen els ajuts fiscals als propietaris? per què guanyin encara més diners a canvi de res?
• Un llar dacionada (va entregar l’habitatge al banc a canvi del deute seguint el criteri dominant de l’època) i que el gran tenidor es nega a renovar el contracte o fa una pujada inassumible, per què no té dret a renovació del contracte de lloguer social dins la capacitat econòmica de llar?
• La majoria de llars amb processos hipotecaris sense tancar o de reclamació de deutes per part de fons voltors internacionals han quedat al marge de cap mesura de “compassió” per part dels nostres diputats.

Hem dit que aquest Decret Llei  ha legalitzant el dret a ocupar però no el dret a l’habitatge, el que senta un perillós precedent: moltes llars hauran de passar per l’amarga experiència de ser considerades vulnerables econòmicament i ésser desnonades perquè llavors si puguin ésser considerades aptes per a un lloguer social – dins la categoria de l’emergència social provocada pel llançament.

Ara ja no es parla de violència immobiliària ni estructural contra els pobres. És parla d’una emergència, habitacional en aquest cas, posant-la en el llenguatge a la mateixa categoria d’un fenomen o catàstrofe atmosfèrica. El llenguatge és important perquè emmascara que s’actua sense incidir en las causes estructurals i en els drets de la ciutadania. Aquest subtil canvi lingüístic permet llavors entendre la intervenció de les administracions com benefactores dels vulnerables sense posar en dubte les bases socials de l’esdeveniment: el desnonament.

El Real Decreto Ley 7/2019, del PSOE de Pedro Sánchez, que regula els tràmits per a la intervenció dels Serveis Socials en els processos de desnonament per manca de pagament del lloguer acaba donant forma a la intervenció dels poders de l’Estat judicial, policial i dels serveis socials municipals que posen la cara amable, en un pack. Encara que hem de reconèixer que els sindicats dels treballadors socials si oposen a anar als desnonaments i fer el paper de policia bona.

Llavors venen tots els tràmits burocràtics i la paperassa per al lloguer social que despullen la intimitat de la llar per introduir finalment el contracte de reinserció social perquè la llar que ha patit la violència estructural retorni el que se li ha regalat. El control social es generalitza i s’acostuma a la població vulnerable a la beneficiència i la submisió. Fa por que ajuntaments d’esquerra legitimin i normalitzin aquesta nova classe de protecció social en el marc dels dispositius securitaris neolliberals. És l’antítesi de la llibertat dels individus i del dret a tenir un treball i un habitatge digne.

Tampoc ens enganyem. Sabem que encara no som prou forts per imposar els nostres drets. Però una cosa es usar qualsevol concessió social per millorar les condicions de vida de la nostra gent i altra molt diferent és lloar el Decret com un pas en la bona direcció.