«Hem de denunciar la injustícia fiscal evident: una treballadora paga molts més impostos que una rendista»

ENTREVISTA de la REVISTA MASALA Nº79 al NOSTRE COMPANY Salva TORRES


Quins són els orígens de la vostra associació?

Els orígens de l’actual associació els trobem en l’Assemblea per l’Habitatge Digne, que va ser impulsada per un grup de joves del barri l’any 2005 i a la qual s’acabaran sumant dues associacions de veïnes. Es comença a moure el tema i, el gener del 2006, apareix la primera entrada a la web prouespeculacio.org. La bombolla ja estava més que inflada, els bancs havien concedit hipoteques a tort i a dret i es parlava de «la ciutat dels propietaris».

Quin era el panorama de moviments socials dedicats a l’habitatge en aquell moment?

En aquell temps, a Barcelona funcionava també el Taller contra la Violència Immobiliària del Casc Antic i, després, apareixeria V de Vivienda. Tot aquest entramat entrem en crisi a finals del 2006 amb l’aprovació de la Llei de dret a l’habitatge de la Generalitat impulsada pel Tripartit. Una llei que fa que el moviment —que era de denúncia, però no propositiu— es quedi descol·locat. Moltes militants es van retirant o, com a mínim, aquesta és la vivència que tenim des del barri.

Fins a l’esclat de la gran crisi…

Sí. Després de l’esclat de la bombolla és quan Ada Colau i companyia decideixen impulsar un moviment basat en el tema hipotecari i, a principis del 2009, neix la PAH. Nosaltres pensàvem que no era només un tema hipotecari, sinó que s’havia d’encarar el tema de l’habitatge en general (tenint en compte els lloguers, les ocupacions i, també, la qüestió hipotecària), per això aleshores decidim crear una associació, que serà 500 x 20 – Lloguer 100 % Públic i Assequible.

De fet, vosaltres naixeu com una associació que agafa el tema del lloguer i la reclamació d’un parc públic com a eix de les seves reivindicacions.

Perquè, tot i que sovint no es té en compte, la bombolla hipotecària s’encadenava amb una altra crisi —amagada mediàticament—, la dels lloguers. El 2003 va ser l’any en què el preu de l’habitatge de lloguer va superar els 12 euros per metre quadrat, un preu exorbitant que no es tornaria a assolir fins a l’any 2018. És a dir, que el que estem vivint ara no és el primer sinó el segon esclat de la bombolla del lloguer. La diferència és que ara hi ha moltes més persones llogateres. En aquells anys, l’Estat espanyol es va convertir en el país del món amb un percentatge més alt de propietaris. Si parlem d’habitatge habitual, ens trobàvem amb un 90 % de propietaris. Per això, quan creem l’associació li posem per nom «500 x 20», perquè el que reclamàvem era que, a cada barri, hi hagués 500 habitatges de lloguer social amb uns preus que no superessin el 20 % de la renda de les seves ocupants. Teníem clar que el problema a resoldre era la falta d’habitatge públic de lloguer i preteníem que Barcelona és poses en marxa per aconseguir un parc de, com a mínim, 50.000 habitatges.

Aquest parc públic de lloguer que reclamàveu ja existia a altres països europeus…

El tema és que aquí, l’anomenada «màquina del creixement» o Growth Machine —formada per constructores, promotores, gestores de sòl i indústries afins— va rebre milions de metres quadrats de sòl públic i facilitats de finançament per construir VPO (Habitatge de Protecció Oficial, per les seves sigles en castellà). Una VPO que va ser, gairebé tota, destinada a venda. Si tot l’habitatge públic construït en els darrers trenta anys s’hagués destinat al lloguer, avui tindríem un parc suficient d’habitatges públics de lloguer amb un preu regulat. I, en canvi, la realitat és la que és…

I, en aquell moment, com rebien les administracions les vostres demandes?

Mira, nosaltres ens vam trobar amb el fet que, al barri, una fundació que es diu Família i Benestar va fer un edifici de VPO destinada a la venda. Al patronat de la fundació hi havia gent de CiU, d’Esquerra, socialistes… Nosaltres vam reclamar a qui en aquell moment era la regidora del districte, Carmen Andrés (PSC), que els habitatges es destinessin a lloguer social. No volíem que es destinessin a la venda. Ella ens va mirar com si pensés «però què diuen aquests gilipolles» [riu]. Encara recordo la cara que va posar…

Avui, però, sí que és un tema del qual se’n parla tot sovint.

El que ara és diferent és que, finalment, la mateixa administració reconeix que la manca d’aquest parc públic impossibilita, o dificulta molt, trobar solucions al problema d’habitatge que patim a la ciutat.

Deies abans que, a partir de l’esclat de la crisi, l’atenció es va centrar sobretot en el tema hipotecari.

La crisi de les hipoteques va fer evident que l’habitatge no pot ser a la vegada un negoci rendible i una necessitat coberta de manera justa i igualitària per a tothom. Cada dia arribaven més i més casos de gent que tenia una hipoteca que no podia pagar. Treballem en un barri obrer i, en aquells temps, les hipoteques eren molt habituals entre la gent treballadora. El moviment va créixer molt i la premsa en parlava sovint, però nosaltres pensàvem que la consigna que guiava a la PAH en aquell moment no ens convencia.

Parles de la dació en pagament?

Nosaltres crèiem que entregar l’habitatge al banc no era una bona solució, però no teníem elaborada una proposta alternativa i teníem dificultats per entomar aquesta discussió. En aquell moment, els bancs s’estaven desfent de les hipoteques mitjançant un vehicle jurídic financer anomenat «fons de titulització hipotecària». Aquests vehicles, que provenen de la legislació anglosaxona, són adoptats pels governs espanyols tant del PP com del PSOE i modificats per donar les millors condicions al sector bancari. En realitat, el que estaven fent els bancs era vendre les hipoteques i aconseguir convertir un actiu ilíquid, que s’havia de recuperar en trenta anys, en un actiu líquid, que es cobra al moment. Això els permetia augmentar la liquiditat en el balanç bancari i treure’s el risc de sobre.

El tema és que, paral·lelament, els mateixos bancs s’estaven presentant als jutjats per fer fora a famílies de casa seva amb uns títols que ja no eren seus. L’any 2011, als Estats Units, hi ha una sentència on es donava la raó a diverses famílies que argumentaven que el Deutsche Bank havia comparegut al judici amb un títol executant que realment havia perdut en vendre les hipoteques. D’aquesta sentència, que després serà coneguda com «la sentència Minnesota», nosaltres no en vam saber res fins al 2015. Gràcies al coneixement de tot això, vam arribar a la conclusió que l’estratègia havia de ser modificar les lleis de manera que l’habitatge habitual es convertís en un bé inembargable i que el pagament dels deutes bancaris s’hagués d’adequar a la capacitat de cada família.

Tornant al tema del parc públic de lloguer, com valoreu el que s’ha fet des de l’Ajuntament al llarg de la darrera legislatura?

El govern d’Ada Colau va entrar a l’Ajuntament amb la pretensió d’acabar amb els desnonaments, però els desnonaments continuen i tenim a sis-centes famílies dormint en pensions. I aquesta xifra seguirà augmentant. Per afrontar aquest problema, el que se’ls acut és fer un acord en l’àmbit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que estableix que les polítiques d’habitatge es faran sobre la base d’un acord públic-privat. Preveuen construir 4.500 habitatges a l’àrea metropolitana en deu anys, dels quals 2.500 serien aquí a Barcelona.

Deixant de banda que és una xifra molt baixa, per aconseguir tirar-ho endavant presenten una proposta per cercar un soci «estable» a qui l’administració ofereix solars, alhora que es fa càrrec de la possible morositat i s’obliga a les llogateres a signar uns contractes que inclouen una carta de compromisos i obligacions, fet que acaba convertint la plantilla de serveis socials en una mena de policia de la pobresa. Fins i tot, en determinades circumstàncies, es permet al soci privat vendre’s les seves accions. A més, els únics que s’hi poden presentar són empreses amb un historial de gestió d’habitatges de lloguer; per tant, entre d’altres, va dirigit a les socimis (Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Immobiliària).

El més fort és que fan el plec de condicions, presenten la licitació i no s’hi presenta ningú. Per a mi això és un cop a la taula de les elits barcelonines, que són les que dominen la ciutat per més que l’Ajuntament pensi que és ell qui mana. Sembla que, malgrat les facilitats que els hi posen, els que sempre s’han repartit el pastís immobiliari no estan disposats a cedir ni una mica davant aquest Ajuntament ni a perdre cap de les seves prebendes.

Per altra banda, els 125 milions que han de venir del Banc Europeu d’Inversions per finançar el projecte no es pot dir que són d’origen públic, perquè el que fa aquest banc és emetre obligacions que es venen als mercats internacionals de renda fixa i que seran comprats per fons d’inversió i bancs.

Quan parlem d’habitatge sempre acaben sortint els fons d’inversió…

Els fons voltor estan alimentats pels bancs centrals i, per tant, quan aterren a l’Estat espanyol és gràcies a la mateixa dinàmica del sistema financer capitalista que els està donant una energia gratuïta (crèdits a cost zero) per comprar el que sigui (hotels, infraestructures, habitatge…). Ells comencen a generar la nova bombolla i, després, s’hi afegeixen els petits voltors locals, que són petits i mitjans propietaris, perquè l’any 2018 el 87 % de les compres —i això són dades del Col·legi de Registradors d’Espanya s’han fet des de persones físiques, no pas jurídiques. És cert que es van donar tota mena de facilitats als fons i ells van obrir camí al nou cicle especulatiu, però penso que focalitzar-se només en ells té el problema que crea categories ètiques: si hi ha propietaris dolents és que hi deu haver propietaris bons. A vegades es parla de «petits propietaris especuladors» com si poguessin existir els que no ho són.

Creus que el que limita les polítiques públiques és la falta de pressupost?

Hi ha un fet molt poc conegut i és que l’Estat espanyol és el país que més gasta en habitatge. I això és així perquè, si sumem el cost de totes les polítiques d’habitatge, hem de tenir en compte el tema fiscal. De fet, el capítol de les bonificacions fiscals és el més important. Si sumem el que això ha representat en la darrera dècada a l’Estat la xifra supera els 60.000 milions d’euros.

I d’on surt aquesta xifra?

Per fer aquest càlcul ens vam basar en dades del Ministeri d’Hisenda. Concretament vam buscar les dades corresponents als lloguers en l’IRPF de les persones físiques i després vam sumar les xifres de cada any. Cal tenir present que les persones físiques propietàries d’un habitatge, quan han de declarar el que han rebut pel lloguer, el que fan, primer de tot, és restar dels ingressos obtinguts totes les despeses que han tingut (IVA inclòs) i el 3 % del valor cadastral de la construcció en concepte d’amortització de l’habitatge. Un cop feta aquesta resta s’obté la quantitat que està subjecta a gravamen i de la qual, actualment, es desgraven automàticament el 60 %. Si això et sembla molt, pensa que, abans, aquesta desgravació era superior i, en el cas dels joves, va arribar fins al 100 %.

Heu pogut calcular el que suposen les exempcions per la via de l’impost de societats?

Això no ens ha estat possible. Tot i que hi hem treballat, no hem pogut extreure dades directament. Però si fem un càlcul aproximatiu del que suposen les exempcions via impost de societats i ho sumem a les de l’IRPF, arribem a la xifra de 100.000 milions d’euros. Una quantitat de diners que, si no s’hagués dedicat a bonificar als propietaris, hauria permès desenvolupar un gran parc d’habitatge públic de lloguer.

La pregunta que hauria de trobar resposta és quantes vegades té dret a amortitzar el seu pis un propietari. Segons el Banc d’Espanya, entre les revaloritzacions del mercat de compra, les bonificacions fiscals i altres, un pis de lloguer s’amortitza en deu anys. I, després, evidentment, encara te’l pots vendre [riu].

Quina estratègia penseu que cal seguir per capgirar aquesta situació?

Es tracta de denunciar la injustícia fiscal evident. Una persona treballadora paga molts més impostos que una rendista —sigui petita o gran— i això està més que demostrat. Les nostres dades, confirmades pel coordinador del sindicat d’inspectors d’Hisenda de Catalunya, demostren que, si fem la comparativa entre una persona treballadora, una pensionista que cobra un lloguer i una àvia no pensionista que cobra dos lloguers, això que dic resulta evident per a qualsevol. Per posar-te un exemple, sobre la base d’un ingrés anual de 27.000 euros la treballadora pagarà 4.600 euros d’impostos, la gent gran que cobra la pensió i té un pis de lloguer en pagarà 2.500 i la que viu exclusivament dels lloguers pagarà només 490 euros d’impostos. Això és una injustícia objectiva i injustificable i pensem que el problema s’ha d’atacar per aquí.

I quina és la vostra proposta?

El 98 % dels contractes de lloguer de l’Estat es fan en el mercat lliure i resulta que el mercat lliure està subvencionat a través de les desgravacions. Això genera una enorme elusió fiscal per part dels propietaris que cal aturar. Per tant, el que caldria és una llei de lloguer social que lligués les bonificacions fiscals exclusivament a uns contractes de lloguer social fiscalitzats per l’Administració. I, després, sí, que hi hagi un mercat lliure, al qual s’hauria de fregir a impostos.

UNA HERÈNCIA DIRECTA DEL FRANQUISME

«A l’Estat espanyol, l’aposta de les polítiques públiques per la propietat és una herència directa del franquisme. Un franquisme que, com va dir el ministre José Luis Arrese l’any 1959, no volia “una España de proletarios, sino una España de propietarios”. Mirant-ho avui, sorprèn veure com es van anticipar al thatcherisme, però encara sorprèn més que aquest plantejament reaccionari de la dictadura es mantindrà inalterat en democràcia i enllaçarà perfectament amb la concepció neoliberal de l’habitatge com a actiu financer.

»Els partits d’esquerra van recollir aquesta herència d’una manera totalment acrítica i, a Barcelona, aquest model és el que seguiran el PSC i també Iniciativa, sense fer-li cap mena de crítica, durant més de trenta anys. Ells són corresponsables de tot el que ha passat i de la situació en què es troba Barcelona actualment. I dic “corresponsables”, perquè, en matèria d’habitatge, la majoria de competències les tenen el Govern central i la Generalitat. Però, com a mínim, un Ajuntament suposadament d’esquerres hauria d’haver fet una crítica a aquest model, i ni això van fer.»

FONT: REVISTA MASALA: Revista d’informació, denúncia i crítica social a Ciutat Vella
Volem donar les gràcies a la revista MASALA per l’entrevista

Print Friendly, PDF & Email

Escriba aquí su comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies