Enverinada normalitat: la pandèmia està lligada a la crisi ambiental i climàtica

  • La transmissió de la COVID-19 està vinculada amb la contaminació. Reduir a mínims el transport alimentat amb combustibles fòssils, és crucial. I el descens de la contaminació, causada per l’aturada productiva, no atura l’augment de la concentració de Gasos amb Efecte Hivernacle a l’atmosfera

La crisi sanitària està estretament lligada a la crisi ambiental i climàtica. Així ho demostren tres estudis científics. La sortida de la pandèmia no pot basar-se en tornar a la mal dita normalitat. Fer-ho seria repetir els errors que ens han conduït fins aquí, tant pel que fa a la pandèmia com en el cas de l’emergència ambiental/climàtica

El coronavirus SARS-CoV-2 viatja en els mateixos transports moguts amb combustibles fòssils que enverinen la biosfera

Què tenen en comú el coronavirus SARS-CoV-2 i la COVID-19 amb la crisi ecològica, contaminació, canvi climàtic?
Per respondre’ns la pregunta cal que relacionem el transport de persones i mercaderies, el turisme, la contaminació, la concentració de gasos amb efecte hivernacle/ canvi climàtic, el sistema agroindustrial, el deteriorament dels ecosistemes, la pèrdua de biodiversitat [anem camí de perdre una de cada vuit espècies], les desforestacions, amb la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2.

COVID-19 i Turisme

La COVID-19 viatja, especialment, en avió. Ho diu l’OMS: en 36 hores pot estar a qualsevol lloc. I ho diuen les dades del turisme. Si repasseu quins són els països més castigats per la pandèmia, veureu que són vuit dels deu que reben més turisme: França, Espanya, Estats Units, la Xina, Itàlia, el cinc primers, Turquia sisena, Alemanya, vuitena i Gran Bretanya desena. Dels deu primers, queden fora dels més contagiats, Tailàndia i Mèxic.

Coneguda indiciàriament la influència del turisme en la propagació de la pandèmia, un turisme que es mou impulsat per combustibles fòssils, preguntem-nos la incidència del transport de persones i mercaderies en la contaminació de l’aire i el canvi climàtic.

Transport i Emissions

Segons el ‘World Resources Institute 2016’, el transport suposa el 15,9% de les emissions mundials de GEH. A Europa, segons l’Agència Europea del Medi Ambient, i amb dades publicades enguany, el transport consumeix un terç de l’energia final de la UE – en augment -, i suposa més d’una quarta part dels gasos amb efecte hivernacle, GEH, que emet el club de nacions. A Espanya, segons notifica el Ministeri per la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO), el transport va suposar, el 2018, el 27% de les emissions. A Catalunya, l’any 2017, el transport suposava el 28% de les emissions anuals de GEH (12.7M tones GEH davant 45M tones GEH totals).

Gasos amb Efecte d’Hivernacle

La concentració de gasos amb efecte hivernacle continua augmentant a l’atmosfera, donat que no s’han aturat les emissions. Enguany, s’han batut 4 rècords. El darrer fou el dia 9/4/20 quan l’Observatori de Mauna Loa, a les illes Hawaii, va enregistrar 417,91 ppm [parts per milió].

La contaminació de l’aire no és el mateix que el canvi climàtic

Aquest increment indiscutible dels GEH aigualeix la reducció de la contaminació a les ciutats, transmesa, a ‘bombo i platerets’, com si haguéssim resolt tots els problemes. I no és veritat. La contaminació reapareixerà si tornem on érem i es reprèn, com si res, l’activitat productiva, el funcionament habitual de la societat. I en cap cas s’ha resolt, malgrat el missatge equívoc que es dona sobre la contaminació, la greu amenaça del canvi climàtic.

Perquè no és el mateix la contaminació que el canvi climàtic causat pels GEH, tot i que la causa de totes dues alteracions de l’atmosfera sigui bàsicament la mateixa: la combustió de matèria fòssil – petroli, gas, carbó – per obtenir energia, i l’emissió a l’atmosfera de gasos i micro partícules sòlides.

La diferència rau en què la contaminació atmosfèrica, molt perjudicial per a la salut, – partícules PM10, PM2,5 i l’ozó troposfèric -, es dispersa amb una certa facilitat quan aturem les emissions. En canvi, els GEH – CO2, diòxid de dinitrogen (N2O), metà (CH4) i els gasos fluorats -, romanen a l’atmosfera molt de temps i els seus efectes, no nocius directament per a la salut, però sí a la llarga, provoquen l’efecte hivernacle que escalfa i altera la biosfera i, en conseqüència, amenaça la vida de les espècies que l’habitem: és el canvi climàtic compromès i no és altra cosa que el temps en què continua pujant la temperatura encara que deixem d’abocar GEH a l’atmosfera, en especial CO2, que persisteix per sobre de 25-30 anys amb intensitat, i metà, que dura menys però és 80 vegades més potent [el CO2 suposa el 80,7% de les emissions a Espanya i el metà l’11,9].

La contaminació no tan sols mata directament, sinó que ajuda a propagar el virus

Tal i com expliquem detalladament a ‘Prevenció, morts, contaminació de l’aire, coronavirus i capitalisme’, us recordem que la contaminació de l’aire mata més de 7 milions de persones cada any arreu del món, mig milió a Europa i entre 25 i 30 mil a Espanya, 3.500 de les quals a Catalunya, segons Air Quality in Europe.

A les grans ciutats i a les trames urbanes, la contaminació de l’aire prové fonamentalment dels motors de combustió del tràfic rodat i en especial, dels vehicles dièsel pel que fa a l’emissió de NO2 i partícules. Un informe de 2018 de la Diputació de Barcelona assenyala que la contaminació per partícules PM2,5 causa la mort prematura de 17.910 persones a Espanya, i que l’NO2 en provoca 19.470. Sumades, són 7.000 persones mortes més i abans d’hora, que les dades del MITECO i 12.000 més de les que reconeix l’Agència Europea del Medi Ambient. Aquestes dades són molt adients per comprendre la importància de tres estudis que vinculen la contaminació de l’aire amb la propagació del virus.

La COVID-19 és propaga millor quan l’aire està contaminat, segons tres estudis científics

Un és de la ‘Universitat Harvard TH Chan’, Air pollution linked with higher COVID-19 death rates fet per Xiao WU i Rachel Nethery. Sosté que per cada microgram més de contaminació, el risc de contreure la Covid-19 s’incrementa en un 15%: “una persona que viu durant dècades en un indret amb alts nivell de contaminació per partícules, té un 15% més de probabilitats de morir per COVID-19 que una altra que visqui en un lloc que només tingui un microgram menys per metre cúbic de contaminació”.

Un sol microgram menys per metre cúbic augmenta la probabilitat de contagiar-se i morir en un 15%! L’estudi apunta, com sembla confirmar-se, que els països, regions, amb més contaminació, seran els que tindran més hospitalitzacions i víctimes mortals.

Un segon de la ‘Universitat Martin Luther de Halle-Wittenberg’, realitzat per Yagen Ogen, vincula la propagació de la COVID-19 amb l’alta presència de NO2 a l’aire. Han estudiat la relació entre la presència de diòxid de nitrogen, – que provoca problemes d’hipertensió, diabetis i malalties cardíaques i cardiovasculars -, i les morts pel virus SARS-CoV-2 a 66 regions administratives d’Itàlia, França, Alemanya i Espanya.

El resultat ha estat que dels 4.443 casos de víctimes mortals, 3.487, el 78%, foren a cinc regions del nord d’Itàlia i del centre d’Espanya, regions totes elles amb les concentracions de NO2 més altes que, combinades amb fluxos d’aire descendent, impedeixen una dispersió eficient de l’aire. L’estudi conclou que l’exposició a llarg termini a l’NO2 pot ser un dels principals contribuents de les morts causades per la COVID-19, en concret a les regions estudiades i tal vegada arreu del món.

El tercer estudi s’ha fet a la Universitat de Bolonya, i l’ha dirigit Leonardo Setti. Suggereix, perquè està pendent de revisió per científics independents i són evidències preliminars, que el virus és present en partícules PM10 a l’aire lliure. I que els nivells més alts de contaminació podrien explicar taxes més altes d’infecció per SARS-CoV-2. Falta saber la taxa de virulència quan és absorbit per les partícules.

Altres dos grups del mateix equip d’investigadors apunten que la contaminació de l’aire podria ajudar el coronavirus a viatjar a distàncies més grans, contribuint així a augmentar el nombre de persones infectades. No se sap la taxa de concentració que caldria per impulsar l’efecte contagi.

A la vista de les dades, podem afirmar que el transport de mercaderies i persones, turisme inclòs, procedència principal la contaminació de l’aire, contribueixen significativament a la propagació de la COVID-19 i alhora enverinen l’atmosfera.

Què s’ha de fer davant l’evidència? Aplicar mesures coercitives, com ara mapes immunològics, controls a través del mòbil, aplicació de test ràpids a les duanes, vigilàncies a través de càmeres amb reconeixement facial, carnets de bon comportament, restricció de drets a les persones presumptament emmalaltides i de totes en general… o canviar de model i anar treballant per restringir, poc a poc però decididament, el transport amb l’objectiu de limitar-lo a casos estrictament necessaris, de seguretat? L’augment de GEH i de les temperatures, com hem vist abans, així ho aconsellaria.

Allà on governen les dones

No està de més posar de manifest que en la llista de 12 països més eficients en la lluita contra la pandèmia, el 60% estan governats per dones. Una dada que encara és més significativa, i no pot ser pas per casualitat, si tenim en compte que tan sols el 5% dels països a nivell mundial estan dirigits per una dona. Tant Alemanya, com Noruega, Finlàndia, Dinamarca, Islàndia, o com Nova Zelanda o Taiwan –amb dones al capdavant dels seus governs- han tingut un estil similar a l’hora d’abordar la crisi sanitària.

Les seves dirigents han estat capaces de prendre decisions ràpides i efectives, han estat capaces de preveure la magnitud de la crisi, han transmès missatges clars i contundents i, a la vegada, empàtics i han estat creatives en les seves solucions. Per tant, la mirada femenina en aquests casos ha estat la més eficient per atendre i vetllar per la seva població, i així ho demostren les dades de contagis i morts.

Unit Bios Hèlsinki

Val la pena recordar en aquest punt, les recomanacions que un any enrere, ens va fer Paavo Järvensivu, economista biofísic, autor principal d’un estudi de la ‘Unit Bios de Hèlsinki’ ,en què s’analitzen, per a l’informe sobre desenvolupament sostenible de les Nacions Unides ‘Governance of economic transition, del 2019’, com s’haurien de transformar les economies per fer front a la crisi ecològica.
Ens va contestar:
1. Escalfar i refredar les cases i produir electricitat sense cremar carbó ni cap altre combustible fòssil.
2. Transportar les persones i les mercaderies sense cremar petroli ni cap altre combustible fòssil.
3 Produir aliments de manera que es regeneri el sòl en lloc d’erosionar-lo.

El punt segon coincideix amb les conclusions que fins ara apuntem en aquest reportatge. Desenvolupem el tercer.

La producció d’aliments

Si tonem a mirar el ‘World Resources Institute 2016’ sabrem que l’11,8% dels GEH abocats a l’atmosfera són produïts per l’agricultura. Si hi sumen els canvis d’ús del sòl i la silvicultura, el 6,5%, els GEH atribuïbles arriben al 18,3%.

A Espanya, un 12%. A Catalunya, el 2017, un 11%. Si hi sumem les emissions que generen la maquinària agrícola i forestal, ens anem al 14%. Abandonar l’agroindústria suposaria un bon estalvi de GEH i contrarestar eficaçment el canvi climàtic i les pandèmies.

La tercera recomanació de Järvensivu va directe a la línia de flotació de l’actual sistema agroalimentari. Per fer front a l’emergència climàtica que ve, llegim a l’informe de la Unit Bios de Helsinki, l’exportació d’aliments pot arribar a ser insostenible tal com la coneixem. Als països en via de desenvolupament, el sistema imposat d’exportar una selecció reduïda de matèries primeres i materials i la importació d’aliments bàsics barats no ha funcionat per a les comunitats locals.

Aquests països haurien de centrar-se a proporcionar nutrició diversa a les persones, produïda al país per compte propi i, així, augmentar les oportunitats de vida locals i millorar les condicions sociomaterials generals.
Simultàniament, la majoria dels països rics, que actualment confien en la importació d’aliments en quantitats significatives, hauran d’assolir un alt grau d’autosuficiència alimentària. Seria massa arriscat confiar en la producció d’uns quants aliments principals per importar-ne la resta. Això tindrà repercussions en el comerç internacional d’aliments, que s’hauria de limitar a casos de seguretat alimentària.

Estem parlant de sobirania alimentària al nord i al sud per millorar l’alimentació i reduir el transport significativament i la contaminació que causa. Estem parlant d’agroecologia, que no es limita a contemplar la dimensió tècnica i productiva sinó que també contempla la socioeconòmica i la sociopolítica i cultural.

En aquest sentit, diu Marta Guadalupe Rivera, directora de la càtedra d’Agroecologia i Sistemes Alimentaris de la Universitat de Vic-UCC i membre de l’equip que redacta l’informe d’impactes, adaptació i vulnerabilitat del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic de les Nacions Unides, a l’article ‘Què ha de fer Catalunya per tenir sobirania alimentària‘: “només un terç de l’agroecologia està directament relacionada amb la producció. Els altres dos terços són qüestions culturals, polítiques, de justícia social, de redistribució, de drets, de conseqüències mediambientals, de feina, de salut pública. No n’hi ha prou amb l’agricultura ecològica”.

I a més a més, és millor que l’agricultura sistèmica: “Si considerem un monocultiu convencional i analitzem els quilograms de producció obtinguts per hectàrea, la productivitat/negoci seria més gran que en un conreu ecològic. Per contra, si el que tenim és un policultiu sotmès a guaret i rotacions, on plantem productes diversos (arròs, blat de moro, patates, cebes, enciams), aleshores la quantitat de biomassa/menjar produïda amb agricultura ecològica és major que en la convencional”.

“Cal anar cap a un sistema alimentari basat en petites produccions —sosté l’ agroecòloga Isabel Álvarez— que protegeixi el medi rural i produeixi aliments fixant carboni. Assentar un teixit agrari molt potent que limiti el creixement de les ciutats, que fixi població i estalviï emissions, energia i quilometratge per transportar aliments”. “L’actual sistema agroalimentari no només destrueix el planeta a marxes forçades, sinó que fa fora la gent de les seves cases i terres”.
I rebla Marta Guadalupe Rivera: “El sistema agroalimentari no està pensat per posar fi a la fam, sinó per generar beneficis econòmics. Seria més barat canviar de model que no pas pagar els costos en salut que està causant”.
Ara mateix, menys d’un terç de la població mundial es pot alimentar amb produccions locals. A Catalunya, segons dades del Departament d’Agricultura que mai no hem pogut contrastar, el 40%.

Un camí

Transformar el sistema alimentari és també lluitar contra la COVID-19 i futures malalties/virus/pandèmies, perquè l’alteració d’ecosistemes i les infeccions víriques estan relacionades. Com explicàvem a ‘Una sola crisi, la del capitalisme’, la colonització de nous territoris fins ara inhòspits relaciona els humans amb soques víriques amb les que no hi havia contacte i activa processos de zoonosi que permeten als virus passar primer a animals domèstics i després als humans. Ha estat el desenvolupament de la indústria agrària i ramadera qui ha causat les desforestacions massives, que els monocultius s’hagin escampat, que s’hagin destruït ecosistemes i reduït la biodiversitat. Ha estat el sistema agroindustrial qui ha facilitat la propagació dels virus patògens, de les malalties víriques.

Reduir gradualment però decidida, el transport mogut amb combustibles fòssils, reduir la mobilitat a mínims, – aviació, vaixells, cotxes, turisme, viatges, persones, en definitiva – també el de les mercaderies i els aliments, transformar l’agricultura i la ramaderia fent-la de proximitat i extensiva, cercant sobiranies locals, emprant les renovables per escalfar/refredar cases i produir electricitat i alimentar la societat i els seus processos productius i dels béns comuns, amb energies renovables i emprant les fòssils per fabricar les eines i renovar-les, sense excedir la capacitat d’absorció de CO2 – neutralitat de carboni -, pot semblar una utopia, i tal vegada ho sigui, però és un camí per evitar la contaminació, la concentració de GEH a l’atmosfera i l’augment de les temperatures, crear sobiranies locals alimentàries i energètiques, també polítiques, evitar el deteriorament de la biosfera, avançar en la lluita contra la COVID-19.

En definitiva, avançar en la lluita contra el canvi climàtic, la contaminació de l’aire – també l’acústica – i la pandèmia actual i les que han de venir. Tres objectius en una sola actuació, reduir a mínims el transport alimentat per combustibles fòssils faria avançar de forma efectiva en la descarbonització de l’economia i reportaria beneficis evidents a la salut planetària.

Per aconseguir-ho, caldria fer cas i portar a terme, les indicacions que el programa de Nacions Unides pel Medi Ambient feia saber el novembre de 2019. En síntesi, diu que si es vol aconseguir que la temperatura no pugi més d’1,5ºC respecte de l’era preindustrial, les emissions de CO2 haurien de reduir-se un 7,6% cada any durant el decenni del 2020. Un 55% en un decenni. Abocar a l’atmosfera 32Gt menys de CO2e. [Gigatones de CO2 equivalent]. Si l’objectiu acceptat fos evitar els + 2ºC, aleshores la disminució hauria de ser del 2,7% anual. Un 25% en el total de la dècada. Reducció de 13GtCO2e.

Jason Hickel, de la Goldsmiths University de Londres, i Giorgos Kallis, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, ho explicaven en termes de PIB, en un informe publicat el mes de maig 2019 a la revista ‘New Political Economy’ i recollit per ‘Sostenible’: si el sistema econòmic vol evitar que la temperatura pugi més de 2ºC, el PIB no pot créixer més enllà del 0,5% (un percentatge insuficient pel concepte sistèmic de créixer, que se situa al voltant del 2%). Però si el que es vol evitar és l’augment d’1,5ºC, aleshores el decreixement és inevitable.

En conseqüència, evitar un increment d’1’5ºC significaria decréixer ineludiblement. Evitar els 2ºC, suposaria créixer tan poc que, de fet, comportaria l’estancament. Diu Kallis a New Yorker: “Com més ràpid produïm i consumin béns, més perjudicarem el medi ambient”. “Si la humanitat no vol destruir els sistemes de suport a la vida del planeta, l’economia global s’hauria d’alentir”. Com veurem més endavant, no sembla el cas.

Si sumem les emissions de GEH atribuïbles a l’agricultura, amb les del transport i les de l’energia al món [ Energia: un 30,4 arreu i 18 a Espanya ] se supera, de molt, la meitat de les emissions: 64,6% a tot el món. El 59% a Espanya.

Què ve

Res fa pensar, per les declaracions i anunciades actuacions dels governs, que aquest sigui el camí. Més aviat el contrari. Tornar a la ‘normalitat econòmica’, als negocis habituals, al recurs mortal de les energies fòssils posant tot el verí a la graella, anul·lant les regulacions mediambientals i les limitacions a la circulació de vehicles.

Arreu s’està demanant/pressionant en aquest sentit, la qual cosa confirma que la voluntat del món financer/elits és fer un intent desesperat de tornar on érem, confonen la ciutadania amb falses esperances.

Les mesures que es proposen/proposaran seran presentades com si la pandèmia no estigués relacionada amb la mala gestió de la biosfera. La COVID-19 no és una amenaça del passat, també ho és del futur perquè no s’ha acabat, no marxarà del tot, anirem alternant períodes de llibertat restringida amb nous confinaments quan la malaltia repunti. Com a mínim, fins que hi hagi una vacuna capaç de ser efectiva encara que el virus muti. O fins que la majoria de la població estigui immunitzada. També molt difícil perquè els test que ha fet l’OMS fins ara només han detectat entre un 2 i un 3% d’immunitat. Fatal, de confirmar-se.

I és clar, si relacionéssim el model econòmic vigent amb la malaltia, tal vegada respondríem diferent. Els hi cal treure-nos-ho del cap.

Actuant d‘aquesta manera no tan sols se sacrificaran persones per salvar els interessos de les elits/món financer, sinó que augmentarà la contaminació i la concentració de GEH i en conseqüència, el risc que la biosfera alteri encara més el seu funcionament i es posi en risc la supervivència dels sers que l’habitem. Tornar on érem, recuperar la mal dita normalitat, vol dir repetir els errors que ens han conduït fins aquí, tant pel que fa a la pandèmia, com en el cas de l’emergència climàtica/ecològica. Actuar de la mateixa manera ens porta al mateix resultat: el sistema va subsistint a base d’excloure, desposseir, precaritzar, de sostreure riquesa de les classes mitjanes/populars i transferir-la als més rics, de considerar supèrflues a persones, de practicar necropolítiques.

I a la llarga, molt probablement massa tard, elits i governs, que van de la mà, hauran d’actuar contra l’emergència climàtica/ecològica. Aleshores, amb presses, tractaran d’imposar mesures pertorbadores ‘manu militari’ iniciant un temps negre. Un objectiu suïcida i alhora de cap fiabilitat.

per

Amb el suport de Siscu Baiges Planas i Ester González Garcia, en nom de Solidaritat i Comunicació

FONT original: Catalunya Plural.

Print Friendly, PDF & Email

Escriba aquí su comentario

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies