10 mesures per punxar la bombolla del lloguer i assegurar el dret a l’habitatge dels llogaters

Les nostres mesures per punxar la bombolla del lloguer i assegurar el dret a l’habitatge dels llogaters

Als primers dies de Gener del 2019 la nostra entitat, la Associació per el Lloguer Públic i Assequible 500×20, vam realitzar una assemblea per analitzar i prendre postura sobre que mesures havíem de proposar front els preus abusius dels lloguers que pateixen tots els llogaters i llogateres, però molt especialment els sectors amb més dificultats econòmiques.

Aquestes mesures les volem consensuar amb el màxim d’organitzacions de cara a unificar objectius en les lluites compartides i si fos possible un programa de reivindicacions per a les pròximes eleccions generals, autonòmiques i municipals del 2019 i que s’afegiran a les que elaborem des de 2015. Les polítiques d’habitatge del franquisme que han marcat les últimes dècades unides a la complexitat social, econòmica i financera actual fan que una solució pactada dins dels límits constitucionals necessiten solucions igual de complexes per domesticar el mercat lliure que suposa el 98%. Encara que la profunditat del que proposem i mesures encara més radicals només vindran determinades per una àmplia mobilització popular i el consens en la lluita.

Congelació temporal de lloguers vigents i nous fins la aprovació d’ una nova LAU que asseguri el lloguer social al mercat lliure.
Pròrroga forçosa pels contractes vigents i els nous-indefinits– (excepte en cas de necessitat familiar justificada).
Contracte de lloguer únic, inspeccionat per les Oficines d’Habitatge.
Eliminar totes les desgravacions fiscals als arrendataris.
Realitzar desgravacions fiscals a tots els inquilins baremant el lloguer perquè no superi el 20% de la renda familiar disponible.
Gravar fiscalment els habitatges “urbans” buits i crear un impost sobre la venta d’habitatges que no siguin per la primera residència.
Municipalització del sòl urbà. El sòl ni es crea ni es destrueix. És patrimoni de la humanitat. No pot formar part del preu de l’habitatge perquè és especulatiu.
Pla d’Inspecció i tancament de tots els habitatges d’ús turístic il·legals i elaboració d’un Pla d’eliminació gradual, fins arribar a la seva totalitat, dels legals.
Augment significatiu d’un parc de lloguer públic i assequible per part de les administracions, ja sigui de nova construcció com d’adquisició dels ja construïts, com a prioritat absoluta en la pròxima dècada. Legislar les cessions d’ús d’habitatges privats a l’administració amb exempció total fiscal i assumpció de despeses immobiliàries per les administracions.
Expropiació dels habitatges buits dels grans tenedors per ampliar el parc de lloguer públic i social.

DOMESTICAR EL MERCAT LLIURE DE LLOGUER
¡JUSTÍCIA FISCAL Y SOCIAL!

Mesures complementàries i explicacions per fer efectives les anteriors mesures en un contracte de lloguer al mercat lliure que asseguri la estabilitat indefinida en aquell règim:

Eliminació de la deducció per amortització cadastral a partir de l’edat adulta de l’edifici i habitatge que s’aprovi. Els habitatges no poden ser amortitzats indefinidament per la propietat. A Barcelona els habitatges llogats tenen una mitjana de 72 anys, per tant han sigut amortitzats dos vegades o més abans de vendre’s. És socialment injust i suposa un forat fiscal insostenible per la Hisenda Pública. Una conseqüència lògica de l’amortització de l’habitatge pos les rentes seria l’extinció del dret a la propietat doncs ¿quantes vegades té dret la propietat a amortitzar l’habitatge?
Lligar les despeses deduïbles a l’edat de la finca i de l’habitatge, iniciada l’edat adulta de l’edifici. Les exempcions fiscals de despeses en finques adultes només poden estar relacionades si va haver-hi reformes i millores d’habitabilitat, energètiques, etc, només dins de contractes de lloguer social signats al mercat lliure.
Per tant, s’ha de eliminar el dret als increments del rebut del lloguer per millores arquitectòniques, instal·lacions o estètiques de l’habitatge als contractes de lloguer social per evitar el doble cobrament a Hisenda i al llogater.
Respecte del contracte únic gestionat per les Oficines d’Habitatge: Els contractes de lloguer social signats al marc d’una nova LAU només podran reflectir el preu, els increments pactats amb l’Estat i altres clàusules menors i sotmès a una Inspecció tècnica dels habitatges arrendats i de la cèdula d’habitabilitat amb revisions cada 10 anys. La fiança no pot ser superior a un mes de renta, i un segon mes en concepte de mobles i utensilis en el cas d’habitatges moblats. No s’ha de poder retirar la fiança depositada al registre públic sense document que acrediti l’extinció del contracte del lloguer social i l’acord signat per arrendador, arrendatari i Administració.
La elusió fiscal immobiliària als arrendataris s’ha tornat insostenible per la Hisenda Pública. Després de dècades de parasitar a l’Estat fiscalment és necessari que els guanys immobiliaris tributin com un guany més a l’Impost de la Renta de les Persones Físiques (IRPF) i a l’Impost de Societats (IS), ¡és de justícia fiscal! Les exempcions fiscals a les despeses només estaran contemplades als contractes de lloguer social al mercat lliure. Som partidaris d’escales de gravamen de les rentes immobiliàries incrementals i superiors a les rentes del treball doncs la seva funció és essencialment parasitària. Una conseqüència lògica de l’amortització de l’habitatge pos les rentes seria l’extinció del dret de la propietat aleshores.
Respecte de les desgravacions fiscals als llogaters:

Les desgravacions fiscals han d’estar en funció de les rentes pagades i renta familiar disponible utilitzant el diner estalviat de suprimir la elusió fiscal dels arrendataris. Igualment aquesta mesura permet acabar amb el frau fiscal dels propietaris doncs coneixerem la totalitat dels lloguers que cobren
Al parc d’habitatge públic haurien de legislar-se contractes de lloguer assequible (20% de la renta de la llar) amb les màximes garanties socials o cessions d’ús amb despeses compartides.
No neguem l’existència d’un mercat totalment lliure. En aquesta alternativa l’arrendatari ha de saber que no gaudirà de cap privilegi estatal. En tots els casos el contracte únic ha de ser obligatori. Hi hauria una escala de gravamen especial i progressiva sobre l’arrendador al IRPF i al I.Societats.

Respecte la creació d’un impost d’habitatges que no siguin per primera residència, això intenta evitar que els propietaris boicotegin totes aquestes mesures posant al mercat els seus habitatges buits a l venta.
Respecte de la municipalització del sòl urbà. El sòl ni es crea ni es destrueix. És patrimoni de la humanitat. No pot formar part del preu de l’habitatge perquè és especulatiu. El sòl urbà ha de ser de domini públic i no un bé privat, especulatiu i amb dret a herència. L’únic que es pot vendre si s’ha comprat és el dret d’ús del sòl públic (seria com un impost) i la pròpia edificació doncs són els únics elements que tenen treball humà, el sòl privat és només rendista.

Quatre aspectes que nos s’han d’oblidar:

La LAU (Llei d’Arrendaments Urbans) decanta la balança cap a la propietat, per això ha de ser derogada en la seva totalitat per una altre llei basada en que el dret a l’habitatge passa per sobre de qualsevol vicissitud econòmica i que sigui compatible amb els Tractats Internacionals de Drets Humans i de caràcter vinculant a qualsevol administració.
Que l’estructura fiscal del Estat espanyo és profundament centralista pel nostre passat franquista i que és peremptori una reforma fiscal profunda que doti a l’administració municipal de capacitat recaptadora en tots els impostos i en la generació de nous que gravin la riquesa especialment.
La obligació de les Administracions Públiques de reallotjar a les persones desnonades per la impossibilitat de pagar el lloguer, com es contempla en la Llei 24/2015 (art. 5.6). Cal derogar el procediment de “desnonament exprés” establert en la última reforma de la LEC i en general no tindria cabuda en aquest llei determinats drets de la propietat incompatibles amb el dret a l’habitatge. Per tant, els drets substantius de les parts han d’equiparar-se en una reforma de la LEC.
Front les actuals situacions de vulneració del dret a l’habitatge, i a l’espera dels canvis legislatius i les polítiques públiques que redirigeixin la situació, donem suport i considerem legítimes aquelles resistències immediates practicades pels llogaters i llogateres, incloent la permanència a l’habitatge “en precari” quan el propietat hagi rebutjat la renovació del contracte i a ocupació de propietats verticals que es trobin buides.

Per últim, més aclariments sobre tota aquesta enorme complexitat:

Per nosaltres, les mesures propostes a (1) tenen la finalitat d’aturar en sec la pujada de lloguers, per lo que hem primat aquestes per quatre aspectes:

El primer seria, i aquí coincidim amb un sentir majoritari, els lloguers s’han duplicat i/o triplicat, en molts casos, als últims cinc anys, motiu que fa necessària la seva congelació.
La regulació de preus suposa de fet la legitimació de la bombolla de lloguer de les últimes dècades pel que som partidaris d’altres vies més executives i justes socialment, estalviant a l’inquilinat infinits plets als jutjats sobre la justificació abusiva de rentes on només hi pot perdre, ja que la justícia ha demostrat sempre ser lobbista de la propietat.
La regulació per topalls en zones geogràfiques tensionades o per renta disponible de la llar sempre acaba provocant gentrificació de barris i ciutats. S’ha de prevaler l’accés a l’habitatge per la proximitat a serveis bàsics o al treball, independentment de qualsevol factor. Les polítiques fiscals o de càmeres de compensació permeten assignar qualsevol habitatge a qualsevol zona independentment de la renda disponible. De fet la municipalització del sòl acabaria amb barris rics i barris pobres.

La mesura (3) té l’objectiu d’acabar amb els contractes de lloguer com a contractes d’adhesió on la propietat fa xantatge amb un dret bàsic i el llogater està totalment desprotegit. No pot ser que un contracte privat reguli un dret humà, per tant ha de ser tutelat per l’Administració per garantir un contracte de lloguer social, al marc de la nova LAU, amb un contracte únic després de l’adhesió de l’arrendador als avantatges legislats en la LAU per a aquests contractes.

Els punts (4-6) tenen relació amb la justícia fiscal. No pot ser que un treballador per la mateixa renta pagui un 1000% més que un rendista professional, al que s’hauria de sumar tots els avantatges de l’Impost de Societats que permetin l’elusió fiscal dels grans propietaris i la brutal caiguda de recaptació d’aquest impost que s’ha tornat irrellevant als Ingressos de l’Estat. Explicació apart que la figura social de les SOCIMI, és en realitat una UTE (Unió Temporal d’Empreses) en la qual sempre hi ha alguna que redirigeix els ingressos a paradisos fiscals. Per a això, proposem eliminar totes les desgravacions fiscals als arrendadors que suposen més de 10.000 milions anuals insostenibles per la Hisenda Pública per a que aquests diners s’inverteixin en ajudes fiscals a tots els llogaters que de rebot permetria acabar amb el frau i a la construcció o rehabilitació o compra d’edificis ja existents amb voluntat de sostenibilitat ecològica.

També volem deixar constància en el fet de que al nostre país no existeix un parc d’habitatge públic de lloguer que amortitzi preus i on la picaresca consentida suposa, per exemple, un 25% de l’economia submergida i el 60% dels contractes de lloguer de la Comunitat de Madrid siguin il·legals, per això creiem que és de necessitat immediata que les Administracions Públiques comencin a fer-ho de forma decidida.