regulació i limitació dels lloguers, l’esquerra ha perdut el nord davant la bombolla del lloguer i immobiliària

La regulació i/o la limitació de preus davant la desaforada pujada de les rendes de lloguer en tot el país ha omplert rius de tinta o tertúlies en els mitjans de comunicació en els últims anys. Això no és sorprenent doncs parlem d’un dret bàsic que en el nostre país només es pot aconseguir en el mercat lliure que domina el 98% del parc d’habitatges de l’estat espanyol en règim de lloguer. No està de més recordar que «el mercat regulat«, o sigui, aquell que té en compte les circumstàncies econòmiques de la llar suposa només el 2%, titularitat pública i privada, respecte del 15% o més a Europa. El mercat lliure, per tant, imposa les seves condicions econòmiques en els contractes de lloguer -extorsiona a la població més vulnerable – sense que la classe política mai hagi construït cap aturador legislatiu o fiscal per evitar-ho. Per això, trobarem membres de les constel·lacions de l’esquerra alternativa que han parlat de com redreçar aquest gravíssim problema que està darrera de milers de desnonaments al país des de fa molts anys.

El tema de l’habitatge i el lloguer tot i essent una competència especialment estatal amb derivades autonòmiques ha estat també debat, per exemple, dels alcaldables de Barcelona. De fet, el debat organitzat pels membres de la Plataforma del 30% – com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, ha girat entorn d’aquest problema, al punt, que el problema hipotecari que afecta encara a milers de ciutadans ja no forma part del discurs de ningú ni tant sols de l’actual alcaldessa i ex-activista d’hipoteques Ada Colau. És lògica la preocupació doncs jutges de l’aparell estatal de Justícia i Mossos de l’aparell autonòmic de Catalunya practiquen els desnonaments de llogaters a les ciutats diàriament sense que els importi si la llar té el reallotjament assegurat per banda de l’administració local. Ha estat el Govern municipal de Colau o en general les administracions locals les que s’han menjat els marrons i despeses dels desallotjaments sense quasi recursos pressupostaris o fiscals o legislatius. Dit d’una altra manera, les administracions central i autonòmica es renten les mans davant aquest drama que afecta a milers de famílies doncs les bufetades són a les dependències municipals com l’Oficina d’Habitatge i els Serveis Socials com mostra clarament l‘acampada de famílies sense llar a Badalona que va per dues setmanes.

Per aturar aquesta sagnant situació, el debat entre dreta i esquerra gira entorn de si la regulació o la limitació de preus és possible i sota quins paràmetres cal fer-ho, però darrera la xerrameca els preus continúen pujant i sumem desnonaments a la llista. Aquest run-run de la regulació o limitació de preus forma part essencial de l’argumentari de representants visibles de les confluències d’esquerres com Lucía Martín, ex-diputada de EnComú-Podem, a qualsevol mitja de comunicació. Igualment els portaveus dels recent nascuts sindicats de llogateres confronten Barcelona i Madrid amb ciutats com París i Berlín primer, per després passar cap a New York i acabar a Viena en la mesura que ciutats que ells mateixos havien idealitzat com Berlín no encaixaven amb el discurs perquè es feia difícil sostenir des de l’esquerra que partits com la CDU de Angela Merkel o Macron defensen la regulació de lloguers a les seves ciutats «més tensionades«.

El tema també va ser motiu d’una trencadissa parlamentària a Madrid quan Unidos-Podemos va votar en contra de la reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans -LAU- que proposava el PSOE de Pedro Sánchez al no incloure aquest les mesures de regulació proposades a la seva vegada a «Las cinco de la PAH». Les confluències i les organitzacions socials que defensaven «las cinco de la PAH» van sortir en tromba a criticar Sánchez per la covardia de no legislar la regulació en el decret-llei.

Un cop contextualitzat políticament el tema anem a conèixer d’aprop el programa de Unidos-Podemos per a les generals del 2019 amb les mesures que suposadament haurien de trencar els estralls causats per la bombolla del lloguer. En concret a la pàgina 80 i la mesura 188 parla de la intervenció del mercat del lloguer :

  • Intervenir el mercado del alquiler para impedir subidas abusivas mediante el control de precios y garantizar un alquiler estable y seguro para personas inquilinas y pequeñas propietarias. Para ello, estableceremos mecanismos de control y regulación de los precios del alquiler mediante la creación de índices de precios de referencia adaptados a las realidades locales, para lo que se habilitará a los Ayuntamientos con el fin de que puedan regular los precios en barrios y zonas con precios especialmente tensionados, con el objetivo de que ninguna familia pague más del 30 % de su renta en concepto de alquiler.

Aquestes línies són una promesa de futur d’un programa polític sobre com solucionar problemes sobre una suposada realitat amb mesures polítiques i econòmiques. Què ens diuen aquestes línies del programa de Unidos Podemos:

MESURA 1 – volen un lloguer estable i segur per llogaters i propietaris petits.

MESURA 2 – per impedir pujades «abusives«dels lloguers criden a realitzar índex de preus de referència.

MESURA 3 – volen que els Ajuntaments declarin zones tensionades de preus.

MESURA 4mesures de control y regulació dels preus del lloguer perquè les llars només paguin el 30% de la renda disponible.

Analitzem els 4 punts per separat:

MESURA 1 – Estan llogaters i petits propietaris en el mateix vaixell? El mercat lliure està controlat a l’Estat espanyol pel petit propietari, és la contrarevolució franquista del 1959, i avui les compres d’habitatges com inversió de persones físiques són el 87% del total. Unidos Podemos intenta vendre un «conte moral» sobre que els petits propietaris renunciaran voluntariament a uns quants calerons en cada rebut respecte dels grans com els fons voltors que s’estan «apoderant» de les ciutats. En el mercat lliure de lloguer el petits propietaris -propietaris marginals- ni volen renunciar a les pujades abusives ni volen cedir el seu habitatge a «les bosses de lloguer social» pel simple fet que saben que tenen assegurades revaloritzacions en cada nou contrate.

MESURA 2 – Els índex de preus de referència només estan fets a Catalunya i són la mitja de les fiances dipositades a l’Agència Catalana de l’Habitatge- INCASOL. Aplicar aquests índexs serà un fracàs doncs al 2 trimestre del 2018 eren ja 13,3 euros m2 el que significa que un pis de 70 metres es posa a 931€ que es igual al 100% del salari mitja interprofessional- SMI. L’Observatori Metropolità de Barcelona – OMH- comandat per Carme Trilla és una eina que encamina el seus estudis a índexs mitjos de fiances de la INCASOL no de rendes com planteja la mesura de Podemos.

MESURA 3 – La declaració de zones tensionades no té cap sentit avui perquè de fet l’onada expansiva de la bombolla del lloguer arriba a totes les ciutats i de fet, la llei Alur a París va ser derogada pels tribunals precisament amb aquest argument.

MESURA 4 – Aquesta mesura invalidaria l’anterior per la raó que qualsevol llogater demanaria l’aplicació al seu cas del 30% de la renda familiar disponible inclosos serveis bàsics o 20% estrictament el lloguer. Aquesta mesura que la comparteixen CUP, Podemos i sindicats de llogateres és una concreció evolutiva del seu discurs de fa només uns mesos de regulació o limitació de preus per adaptar-se a la batalla ideològica i a la realitat.

Casualment, el Govern de la Generalitat de Catalunya, comandat per Junts per Catalunya – antiga Convergència- i Esquerra Republicana de Catalunya, després dels dubtes inicials es llença a la piscina de la bombolla del lloguer aprovant el dia 24 de maig l’entrada en vigor del Decret Llei 9/2019 de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d’arrendament d’habitatge i de modificació del llibre cinquè del Codi civil de Catalunya en l’àmbit de la penyora. Seguint l’estela europea, la llei catalana adapta a la seva manera les experiències europees en matèria de contenció de preus del lloguer. L’esquerra i determinats moviments socials han sortit en tromba a criticar-la per electoralista i per un articulat que genera més dubtes i burocràcia que solucions. Malgrat tot, han de reconèixer que se’ls ha avançat la Generalitat i que no anant gaire enrere en l’hemeroteca trobaríem líders d’aquestes formacions polítiques i socials dient coses iguals o semblants al que ara critiquen per impossible.

L’esquerra estatal i catalana està perdent el nord de com enfrontar la bombolla del lloguer.

El decret llei de la Generalitat no es gaire diferent al que demanava Pablo Iglesias, líder de Podemos, fa unes setmanes a Pedro Sánchez el que mostra com de desorientada està l’esquerra davant la bombolla immobiliària. Es veritat que des de fa uns mesos l’esquerra i alguns moviments socials han endurit el discurs però continuen partint d’un anàlisi erroni de la realitat i unes solucions preses a correcuita dels esdeveniments que els desmontarem fàcilment:

  • Primer dubte: si una llar cobra 1000€ pagarà només 200 independentment de la classe de pis? Llavors tothom voldrà els millors pisos perquè pagaran el mateix en el millor que en el pitjor habitatge.
  • Segon dubte: si a un lloguer opten dues llars de renda 1000€ (200€ el rebut mensual) i un altre de 2000€ (400€ el rebut mensual), a qui creuen que llogaran el pis? Perquè encara és el propietari qui decideix a qui lloga el pis oi? Això ha estat un dels problemes a Berlín.
  • Tercer dubte: com controlaran si sota mà, sobre tot en propietaris marginals, no es cobra un plus per un pis millor? Podran portar-ho als tribunals si és un acord voluntari de les parts i les Oficines d’Habitatge no fan un contracte únic de supervisió pública?
  • Quart dubte: La mesura en un mercat de lloguer lliure (98% a les grans ciutats) no crearà gentrificació a causa de les rendes familiars?
  • Cinquè dubte: al parc de lloguer lliure, o sigui quasi tot, l’edat mitjana de l’habitatge que es llogava és situava en el cas de la ciutat comtal en 72 anys. Com pensen abordar la rehabilitació i l’eficiència energètica quan el propietari suposadament digui que no cobra diners per pagar les millores obligatòries de la inspecció tècnica d’edificis?
  • Sisè dubte: Segons les dades del Banc d’Espanya, ja analitzades en aquest web, només en els darrers 20 anys un habitatge llogat continuadament s’hauria amortitzat dues vegades. Si el parc d’habitatges de lloguer té 72 anys, pregunta obligada a l’esquerra catalana i espanyola: quantes vegades té dret la propietat a amortitzar l’habitatge en la seva vida útil? eternament? i si l’habitatge havia estat de protecció oficial, reben ajuts públics, es pot permetre l’enriquiment amb diners públics? El lloguer, doncs, no hauria de ser a extingir?
  • Setè dubte: el festival de ajuts fiscals a la propietat per a la compra, 77.500 milions en 3 dècades al IRPF, i d’elusió fiscal als impostos IRPF i Impost de Societats, més de 100.000 milions en poc més d’una dècada, com encaixa amb la regulació i limitació de preus que l’esquerra política vol dur a terme? Les declaracions d’alguns polítics actuals de l’esquerra assegurant ajuts al lloguer a tort i a dret són alarmants, i veien les dades descrites, són conscients aquest líders que són insostenibles i també injustes fiscalment cap als llogaters?
  • Vuitè dubte: Amb tot això, com encaixa la regulació o limitació amb la LAU i les lleis tributàries? La CUP demana desobeir la LAU pel tema de la duració dels contractes però no els Comuns ni Podemos. Pot fer-se en aquest país un contracte indefinit al 20 o 30% de la renda familiar disponible sense l’oposició total de grans i petits propietaris que controlen el 98% del mercat? ( per exemple a Barcelona els pisos de lloguer són el de 69% persones físiques i un 24% de persones jurídiques)
  • Novè dubte. Tota l’esquerra està posant especial èmfasi en titllar a Socimis i grans tenidors (Fons inversió, bancs, Societats Limitades i Anònimes immobiliàries, etc …) en que són especuladors i això presenta el dilema de posar una etiqueta moral als negocis capitalistes. Si hi ha especuladors, hi hauria també rendistes bons? Llavors seguint el nostre raonament el bon rendista tindria dret a amortitzar 1, 2, 3, 4 o més vegades la seva inversió? Persistir en aquest en aquest discurs moral de l’especulació oculta la veritable naturalesa econòmica i financera del problema del paper de la bombolla immobiliària en la fase actual del capitalisme.

Aquests preguntes mostren la inconsistència de les promeses de l’esquerra sobre unes mesures polítiques i econòmiques QUE NO PODRAN IMPLEMENTAR TAL COM PENSEN. De fet, l’OMB observa una darrera tendència a la disminució de les llars de lloguer a Barcelona que han passat del 36% al 2011 al 28% al 2018 i un augment del endeutament hipotecari de les llars, el que indica que el principal problema que perceben les llars són l’estabilitat i que llogar és llençar els diners al 2019. En definitiva, l’habitatge com inversió.

Com dèiem al nostre blog un altra dia: «La sociedad de los propietarios iniciada en el franquismo y alimentada por el régimen del 78 ha creado una enorme base de pequeños propietarios que es el substrato social conservador y reaccionario cautivo de los partidos constitucionales. Ha sido el esfuerzo presupuestario del Estado español durante 60 años el que ha creado esa acumulación primitiva de capital de la sociedad de los propietarios renunciando a un parque público de alquiler. Aunque la clase trabajadora de este país ha olvidado la revolución del 36 no ha sido así para esas élites que llevan 60 años contrabalanceando su miedo al populacho

La diputada Lucía Martín en un recent retuit parava atenció en un article de Fernando Caballero Mendizabal, arquitecte madrileny, que explica a l’esquerra el perquè han perdut Madrid des de fa molts anys i el nucli el situa en la política d’habitatge del PP i els seus imputs de configuració ideològica de la població. Per continuar aprenent…(*1) Mentre al nostre país el lloguer social universal no sigui una opció de vida estable i assequible per la «classe mitjana«, com a Europa, el parc públic de lloguer és vist i usat pels Ajuntaments del canvi com el parking de l’emergència habitacional.

Per acabar, hem escrit molt sobre el tema del lloguer aportant solucions com 10 mesures per punxar la bombolla del lloguer i assegurar el dret a l’habitatge dels llogaters partint d’anàlisi ben fonamentats en la realitat econòmica, la política fiscal, el paper del sòl en el preu de l’habitatge, la ideologia i els reptes dels estat i ciutats com Barcelona davant un capitalisme que ha trobat en l’habitatge un circuit secundari d’acumulació i rendibilitat financera. L’esquerra hauria d’acabar amb les piruetes dialèctiques davant la bombolla del lloguer i exigir per començar la congelació dels lloguers immediata, la pròrroga forçosa, contractes públics de lloguer gestionats per les oficines d’Habitatge i ajuts fiscals a tots els llogaters mentre derogada la LAU esperem l’aprovació d’una nova que justifiqui el lloguer social en el mercat lliure a canvi de determinades exencions fiscals acabant d’una vegada amb els privilegis desgravacions fiscals a la propietat a canvi de res. Que paguin com tot déu!

Sobre la bombolla immobiliària actual al capitalisme

La crisi del 2007 va néixer amb la bombolla de les hipoteques subprime que aquí en sabem molt. La solució a les muntanyes de deutes impagables que col·leccionaven els bancs va ser el rescat amb diners públics però també la impressió massiva de diners dels Bancs Centrals per comprar deute titulitzat de la Banca i empreses seleccionades. Un privilegi d’uns pocs, gestionat pel banquers centrals lobbistes de la banca privada, que va generar l’onada inversora en el sector immobiliari que va arribar aquí de mans de hedge funds, com Blackstone, comprant entre d’altres edificis sencers a ciutats com Barcelona. No és l’especulació, són mesures aprovades per ses senyories diputades i senadors a les Càmeres espanyoles! Què es digui!

El comú dels mortals europeus estem fora d’aquest cel de liquiditat gratuïta …. ¿El comú dels mortals? NO! Merlín Properties, SOCIMI espanyola participada per Santander i Blackrock, és la primera SOCIMI agraciada per aquest mannà del BCE-BdE que li compren el deute que genera expandint els seus negocis per sectors estratègics. Merlín Properties, que és la Socimi lider del país, ha venut deute titulitzat a l’Estat espanyol que ha estat aprovat pel Parlament i el Senat. Per què l’esquerra calla aquests fets que són la cresta de l’onada de la bombolla que arriba a Espanya amb la flexibilització quantitativa – QE- de Mario Draghi i la Reserva Federal dels EE.UU. a la que després es pugen els milers de petits rendistes de la propietat immobiliària de l’estat? Sí, la metxa de la bombolla d’aquesta dècada l’han encès els «voltors» però el gruix dels arrendadors són propietaris marginals, comunitats de bens i societats patrimonials de lloguer d’habitatges i aquest és el problema – ideològic i fiscal – que l’esquerra vol defugir amb piruetes dialèctiques. Sí, les SOCIMIS ens costen 270 milions a l’any però l’elusió fiscal general de l’habitatge se’n duu prop de 10.000 milions any i més de 100.000 milions d’euros en la darrera època.

Anem ara a la crisi hipotecària. Ha deixat d’existir? La crisi hipotecaria que va llençar a l’estrellat a Ada Colau, l’activista de les hipoteques, ha desaparegut del seu discurs actual en les darreres eleccions. Al plató del debat de la Plataforma del 30%, on hi havia la Plataforma d’Afectats per la «Hipoteca», ni els alcaldables a la ciutat de Barcelona ni cap de les organitzacions van dir una paraula sobre hipoteques quan en el darrer informe del OMH mostra una tendència creixent al endeutament i una disminució de les llars en lloguer. Per què l’esquerra deixa perdre una oportunitat de treure el discurs a la dreta sabent que el percentatge de llars en propietat i endeutades és superior al de lloguer en una ciutat com Barcelona per exemple?

Per què l’esquerra assumeix l’error estratègic de que l’entrega de l’habitatge al banc – dació- és la causa actual de centenars de desnonaments de lloguer social després d’entregar l’habitatge al banc seguint aquesta demanda de la PAH? Per quina raó no es reivindica que l’habitatge principal sigui inembargable i que els deutes s’han d’adequar a la renda familiar disponible?

Quan hi ha milers de litigis col·lapsant els jutjats a causa de escriptures hipotecaries que totes elles eren una clàusula abusiva imposada per la Banca espanyola , per què cap paraula electoral sobre la nova llei dels crèdits hipotecaris que continua saltant-se la normativa europea? Igualment l’esquerra oblida que des de fa 4 anys els bancs espanyols estan netejant balanços venent a baix preu crèdits dubtosos amb garantia hipotecària per un valor superior a 200.000 milions d’euros a fons d’inversió- participats per ells mateixos i declaren pèrdues – establerts en paradisos fiscals, essent el Santander el més implicat. Aquí hi ha llars de la ciutat de Barcelona o Madrid afectades, a cas, no tenen dret a estar a l’agenda electoral dels seus representants?

Per aquesta raó preguntem a alcaldables i flamants nous diputats i senadors: Per quina raó el banc ha venut el seu crèdit a baix preu sense si més no haver negociat una quitança amb la família a la qual ha estat extorsionant, amb mètodes mafiosos, mitjançant clàusules abusives contingudes en els seus contractes de préstecs que són el fonament mateix de la fallida de la llar i la pèrdua de l’habitatge?

salva torres, activista de 500×20.

12 de juny 2019


notas:

  1. blogs ElConfidencial, ¿Por qué Madrid es de derechas?, Fernando Caballero Mendizabal
Print Friendly, PDF & Email

1 comentario en “regulació i limitació dels lloguers, l’esquerra ha perdut el nord davant la bombolla del lloguer i immobiliària”

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies