Una investigació de l’Agència Tributària Espanyola ens ha permès descobrir un torpede contra la línia de flotació de la sentència STS 505/2020, 5 de Octubre de 2020 del Tribunal Supremo que nega a un demandant la possibilitat que un crédit litigiós venut com a una cartera de crèdits, anomenat també en globus oa preu alçat, pugui individualitzar-se, el seu preu, aplicant el retracte del centenari artícle 1535 del Código Civil -CC-.

Aquesta sentència de l’alt Tribunal, que té com a ponent l’exregistrador de la propietat Juan Maria Díaz Fraile (*1), es refereix a la demanda de judici ordinari que a la província de Burgos va interposar el senyor Inocencio contra Bankia, S.A. i Gescobro Collection Services, S.L.U que ha assegut jurisprudència en un assumpte tan espinós al nostre país com han estat les vendes de crèdits morosos a fons voltor internacionals per “netejar” els balanços de les entitats financeres espanyoles desaparegudes i les quatre grans que han quedat.

Des de la crisi immobiliària del 2007, la Banca espanyola no para de vendre paquets de crèdits a “fons voltor” – vehicles de banca d’inversió i/o hedge fund– generalment establerts en “paradisos fiscals”. No hi ha més que la premsa especialitzada no en parli. I al nostre país a tots els deutors que els arriben cartes comunicant que el seu crèdit s’ha venut, els “laminen” el dret de retracte i aquí no hi ha diputat ni magistrat que digui aquesta boca és meva

Encara que injust, hi ha una poderosa raó per la qual els bancs espanyols prefereixen vendre a pèrdues? a un estranger abans que donar aquesta oportunitat a un ciutadà del nostre país. I podria ser que, com a col·laborador necessari, el principal beneficiari d’aquest negoci, “a pèrdues?”, no és el fons voltor només, sinó la banca espanyola, com a partícip o inversor d’aquell fons sempre establert en un paradís fiscal, instrumentant l’operació financera des de la banca d’inversió internacional.

Les elits financeres sempre han comptat amb la col·laboració necessària del Congrés dels Diputats aprovant “instruments legislatius” que permetin aquesta injustícia i del Tribunal Suprem interpretant aquestes lleis. Es pot comprovar aquesta afirmació en la llarga llista de sentències exemplars sobre execucions hipotecàries en què les grans entitats financeres sempre guanyen fins i tot en el suïcidi col·lectiu del rescat bancari espanyol orquestrat al Parlament.

Els nous actors immobiliaris, d’aquell desastre, com Blackstone, Anticipa, Cerberus, Divarian o Haya Real State, Intrum, etc solen tenir en comú, amb la Banca pàtria, societats instrumentals al nostre país de la seva matriu establerta a Luxemburg, el principal paradís fiscal europeu a la UE especialitzat en la propietat immobiliària

Els exemples, que uneixen tots aquests nous actors de la crisi immobiliària, són sagnants. Al Banc dolent, la Sareb, al FTA2015 que s’emportava per davant milers d’hipoteques de Caixa Catalunya i un llarg etcètera, els bancs espanyols han sumat altres vendes de desenes de paquets amb milers de crèdits dels quals molts portaven associada una garantia, un actiu subjacent: un habitatge, majorment l’habitual de tants milers de llars i empreses que després de la crisi del 2007, arribada dels EUA, van perdre el son de tenir la seva casa en propietat amb les anomenades hipoteques tòxiques.