la Fira o la Vida és una oportunitat de gestió «pública» de l’espai urbà davant la emergència climàtica i la violència immobiliària

Dos elements condicionen al nostre entendre la configuració de la ciutat en els propers anys i dècades: la violència immobiliària sistèmica contra el dret a l’habitatge de la ciutadania i amb especial virulència amb les llars més pobres i l’adequació de la infraestructura urbana a la previsible catàstrofe climàtica, que ja està aquí, amb estius llargs, tòrrids i nits tropicals d’insomni. Tots dos elements interactuen contra les classes populars perquè el repartiment social desigual dels efectes climàtics de l’escalfament global seran l’augment de la mortalitat i greus trastorns de la vida precisament en aquelles llars amb pobresa energètica o habitatges no adaptats a una calor sistèmica. El tema no és banal com es va veure a la reunió de moviments socials l’11 de juliol per «Realitat Climàtica = Emergència Social» a Espai Veïnal de Gestió Comunitària, Calabria 66 (*1).

Podem afegir més dramatisme a partir de les previsions del 2018 de l’Agència Internacional de l’Energia (*2), no donada precisament a alarmismes, que assegura una demanda no satisfeta de producció petroliera de fins al 30%, abans del 2025, amb conseqüències dramàtiques en una ciutat bolcada a l’assemblatge de vehicles a motor, a fires internacionals i a un turisme massiu al que sumar greus problemes d’abastiment pel col·lapse dels transports. Sota aquesta perspectiva molts projectes de ciutat  (entre ells les ampliacions del Port o l’Aeroport, …) no només són insostenibles sinó inútils degut la ceguera social reflex d’una classe política i unes elits ignorants dels advertiments clars del Panel Internacional del Canvi Climàtic o de l’Agència Internacional de l’Energia.

En aquest escenari l’ alarmisme no és el problema. El que sí és irresponsable és no preparar-se per al pitjor, doncs si no s’acompleixen les previsions el que hàgim fet o deixa de fer ben be anirà per a la ciutat. Sobre el tema de la catàstrofe climàtica – canvi climàtic és un eufemisme-, els científics i molts activistes alerten davant l’enorme incredulitat social (*3), la dificultat d’explicar coses complexes i el fals optimisme tecnològic sobre estúpides solucions com els cotxes elèctrics (*4).

Aquests darrers dies publicàvem al nostre web el suport de la nostra entitat a la solució popular, front les elits, que reclama la Plataforma «La Fira o la Vida» respecte de l’espai de 27 hectàrees que ocupa Fira Barcelona. A la Fira o la Vida – LFoLV en endavant- al nostre parer conflueixen tots aquests conflictes estructurals i socials, que acabem d’esmentar, de configuració de la ciutat. Sense dubte ens atrevim a dir que a la campanya «La Fira o La Vida» ens hi juguem una visió de futur sistèmica de Barcelona. La resposta institucional i la violència de les elits contra el projecte ens donaran una mesura dels reptes que enfrontem. I això és el que vol desenvolupar aquest document.

Sense un gran marge d’error podem dir que en La Fira o La Vida ens hi juguem una visió de futur sistèmica de Barcelona

Citant al geògraf marxista, David Harvey, ens hi juguem «el dret a la ciutat» de la majoria de la població front a unes elits que la dirigeixen disposades a no renunciar a cap privilegi amb la submissió històrica de tots els consistoris i alcaldes al seu «dictat«. La nova legislatura Colau-Collboni ens retornarà a la Barcelona de sempre amb un pla de Govern pactat amb els vells coneguts del PSC que, amb les crosses d’Iniciativa-els Verds, han modelat durant 35 anys la ciutat de Fires, Congressos, Turisme, automobilisme i HPO de venda.

Les més de 50 entitats que plantegem el repte de La Fira o La Vida no som encara conscients de l’abast de la nostra proposta. Però el camí el mostren les entitats de la Plataforma Port Ciutadà que han denunciat aquests dies el projecte de l’Hermitage a Barcelona. Resistències al model de ciutat o, dit d’altra manera, lluites pel dret a la ciutat com LFoLV en podem sumar-ne el Pla Caufec, Vallcarca i moltes altres. Aquesta modesta aportació vol obrir el debat en aquests termes.

La infraestructura de Corredors verds a la ciutat de Barcelona del Pla del Verd 2020 (aprovat el 2012)

El conflicte urbà: la infraestructura dels corredors verds a la Barcelona de l’emergència climàtica i habitacional

La nostra Associació 500×20 ha estat implicada d’alguna manera amb la lluita per a la ruralització del Districte de Nou Barris i del barri de Porta juntament amb les entitats de l’Ateneu La Bòbila i especialment l’Associació de Veïnes i Veïns al barri de Porta. En concret, al carrer Maladeta uns jubilats van iniciar al 2007 uns horts urbans en uns solars abandonats per la crisi, un dels quals és propietat d’un vell conegut de la ciutat: Nuñez i Navarro. Els horts al 2017 es van convertir en una barricada contra els promotors del 7 solars que volien construir. El conflicte entre l’interès dels promotors a construir en un solar qualificat al PERI del 1994 amb Joan CLOS xocava contra l’interès de les entitats del barri que afirmaven que per allà passava el corredor verd Collserola-Fòrum aprovat al Pla del verd i de la biodiversitat de Barcelona 2020. Aquest conflicte va tenir més ingredients: denúncia penal de N&N contra «les bledes» i el fet que mentre alguns es creien en el dret de construir més habitatges, al costat dels solars, l’escola pública Splai continua sense pati després de 30 anys.

El Pla del Verd preveia la creació de 7 eixos verds a la ciutat per unir Collserola a la ciutat fins al mar i un de transversal paral·lel al mar. Els eixos verds tenen categoria de infraestructura de ciutat, al igual que podria ser la xarxa de transports. Però el Pla del verd aprovat per més de 300 experts mai ha tingut categoria executiva en el Pla General Metropolità, o sigui, l’expropiació forçosa dels espais per on passava no va tenir plasmació en el PGM.

La definició de corredor verd, acceptada per tots els grups polítics del Consistori, al Pla Verd de ciutat és:

«… Els corredors verds urbans són franges amb una presència dominant de vegetació i un ús exclusiu, o si més no prioritari, de vianants i bicicletes, que travessen el teixit urbà i que garanteixen la connectivitat i també la connexió entre les diferents taques de verd existents dins la ciutat.
El conjunt de corredors forma una xarxa verda funcional connectada amb els espais naturals perifèrics, una veritable infraestructura ecològica dins la ciutat.
… En aquest sentit, els corredors verds urbans tenen també un paper estratègic en l’assoliment d’una ciutat saludable …»

.
Quin «marrón» deuen pensar els grups polítics del consistori barceloní! En el moment que les entitats de Porta van preguntar a l’Ajuntament que com es podia casar la construcció d’habitatges de promoció lliure al carrer Maladeta amb la construcció del corredor verd Collserola-Fòrum, la regidora Janet Sanz, de l’Àrea d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, va iniciar el període de rebaixes dels plantejaments ecològics, imposant el «sentit comú«, o sigui, no pensava pagar el lucre cessant als promotors per no fer els habitatges de promoció lliure i «el famós corredor verd» es podia situar perfectament al carrer del costat amb uns quants arbres.

Aquest fet mostra, com molts altres, el conflicte d’una planificació caòtica regida pels interessos immobiliaris i del lobby automobilístic que han centrat la configuració de Barcelona de manera que els serveis públics (escoles, sanitat, verd, transports, parc habitatge de lloguer, etc) han estat nyaps entre mig dels negocis de les elits. Dit d’altra manera, la planificació pública SÍ que servia si era per millorar les expectatives de lucre privat fins al punt que la capacitat fiscal del consistori està centrada en la recaptació impositiva immobiliària i els impostos al tràfic privat rodat, el que retroalimenta el monstre. Els reptes de l’escalfament global i la contaminació a Barcelona ens exigeixen d’una banda la planificació pública sense entrebancs judicials, unida a la transparènciaLa Fira no ho és-, apel·lació a la participació ciutadana i uns recursos municipals lligats als grans impostos (repartiment just dels impostos i no centralisme fiscal franquista) (*5).

La planificació d’un parc públic d’habitatge de lloguer assequible xoca amb dos grans entrebancs. D’una banda la dificultat pressupostària municipal ja comentada, una mostra de la qual és que l’Ajuntament ha de recórrer a l’endeutament per finançar el seu projecte estrella de la construcció de 2.198 habitatges de promoció pública que suposen un endeutament de 250 milions d’euros del quals 125 són finançament a baix cost del Banc Europeu d’Inversions, del que fèiem un ressò molt crític i que cal tenir en compte com a precedent en el projecte LFoLV.

El segon entrebanc ve després de preguntar-se si, en una ciutat de urbanisme tant dens, els pocs espais lliures – públics i privats- que queden han de servir per construir encara més o s’han de deixar per a preparar la ciutat pels reptes de l’escalfament global que obliguen a esponjar la configuració urbana per a dotar-la de la necessària infraestructura verda.

DOS MODELS PER A LA FIRA

Una nova mostra de la dificultat de desplegar mesures d’interès públic, dins el Pla General Metropolità, contra els interessos de les elits es trobaria en el desenvolupament del corredor verd Collserola-Montjuïc que circula al voltant de la bombolla de calor més gran de la ciutat: l’Eixample, Sant Antoni, Sants i fins i tot Raval i Poble Sec. De fet, Montjuïc atapeïda de instal·lacions és l’única zona «boscosa» més propera que té efecte mitigació vegetal per aquests barris centrals de la ciutat.

Des del 2012 fins ara la calor s’ha tornat un problema social de primera magnitud que se superposa a la violència immobiliària exercida en aquests barris populars propers a la muntanya, la pressió turística i el Port, per la qual cosa, el plantejament de la Fira o La Vida centra el conflicte urbà sobre qui decideix sobre la ciutat, amb quins interessos i quines lleis impedeixin l’exercici de la sobirania popular. Abans d’entrar de ple en formular hipòtesi sobre aquest conflicte de LFoLV volem afegir les conclusions de l’estudi de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB – (ICTA-UAB), del 2018, respecte de ciutats, contaminació i canvi climàtic. Fins a quin punt hi pot ajudar la infraestructura verda? (*6)

Bombolla de calor, contaminació i mitigació vegetal: Fins a quin punt hi pot ajudar la infraestructura verda?

Si entenem els corredors verds com a infraestructures, l’estudi de l’ICTA incideix precisament en avaluar la capacitat de la infraestructura verda en mitigar els efectes de l’escalfament global sobre la ciutadania:  l’estrès causat per la calor i la contaminació atmosfèrica. Les seves conclusions són rellevants:
  • les ciutats més verdes són també més sostenibles, habitables, saludables….. de manera que planificar i gestionar les zones verdes de les ciutats –els parcs urbans, els arbres dels carrers, les cobertes i murs verds, etc.– com una «infraestructura verda», que té com a objectiu últim el benestar i la salut humana.
  • Les polítiques urbanes sobre mitigació del canvi climàtic i de la contaminació atmosfèrica s’haurien de centrar primordialment en les fonts de contaminació (trànsit, transport, calefaccions, etc.).
  • Els parcs urbans, els arbres dels carrers o la vegetació en edificis poden actuar com a zones i corredors d’aire net i fresc a les ciutats, i són especialment rellevants a causa de l’absència de terrenys disponibles als nuclis urbans.
  • Per millorar la salut humana a les ciutats, és essencial millorar la qualitat de l’aire i el confort tèrmic, fronts en què la infraestructura verda urbana pot ser un bon suport a escala local.

La Fira o La Vida, una visió sistèmica de gestió «pública» de Barcelona

La campanya La Fira o La Vida pot concentrar una nova visió sistèmica de la ciutat obligada per l’escalfament global a la vegada subproducte de la civilització capitalista i els combustibles fòssils. Podem desenvolupar un parc d’habitatge públic de lloguer assequible a la ciutat, a la Fira, al temps que modifiquem la configuració urbana per adaptar-la a llargs estius tòrrids amb nits d’insomni?
La resposta, com diu LFoLV, ha de ser fruit de la transparència i de la participació ciutadana lluny dels acords de les elits a l’esquena de la ciutadania. Però cal tenir en compte tot el que hem aportat per la qual cosa aventurem algunes hipòtesis i conclusions.
  • Cal que el Pla del Verd i els corredors verds tinguin un reflex en el Pla Director Urbanístic del Pla General Metropolità que s’està consensuant assegurant els espais urbans per on passaran i els recursos per implementar-ho.
  • La Fira és l’únic espai allargant-ho fins la plaça Espanya i més enllà al Parc Miró per a desenvolupar una massa arbòria compacta de mitigació de l’estrès causat per la calor i la contaminació al mig de la bombolla de calor dels barris del voltant.
  • La Fira com corredor verd lliga la infraestructura verda de la ciutat amb una gran aportació de massa arbòria al corredor Collserola-Montjuïc.
  • La Gran Via ha de deixar de ser una autopista per convertir-se en un corredor verd transversal de la ciutat, una zona arbrada de vorera a vorera, que uneix amb la Plaça de les Glòries els túnels de la qual passarien a millor vida com un monument a l’estupidesa humana.
  • L’espai de la Fira hauria de mantenir en tot cas algun edifici de servei públic com escoles o instituts.
  • Els estudis ambientals aconsellen no construir més a la ciutat, per la qual cosa, s’hauria de declarar una moratòria de llicències d’obra nova, per dedicar tots els esforços a la rehabilitació i millora de l’eficiència energètica dels edificis. Cal evitar que el desastre climàtic recaigui sobre els de sempre.
  • Cal més que mai un parc d’habitatge públic de lloguer assequible, per la qual cosa, la única solució viable és l’expropiació sense indemnització dels grans tenidors, la reconversió d’hotels i apartaments turístics en habitatges.
  • Per a que totes les reformes urbanístiques que esmentem, que suposarien una millora molt notable dels barris, no acabin com rendabilitats económiques pels propietaris immobiliaris cal la modificació de la Llei de la Propietat Horitzontal per poder municipalitzar el sòl urbà de manera que deixi de ser un bé transmissible, amb dret a herència i si un bé gravat amb un impost de dret d’ús. Sense aquesta mesura, la millora del corredor verd acabaria creant gentrificació i expulsió del veïnat pobre.
  • Un veritable Pla de ciutat contra l’escalfament global i la violència immobiliària necessita molts recursos financers. Això posa sobre la taula la necessitat d’una banca pública a cost zero (la banca privada no pot tenir el monopoli del crèdit amb interès) i/o capacitat fiscal municipal descentralitzada lligada als grans impostos (repartiment just dels impostos i no centralisme fiscal franquista)

Qui veu ideologia en aquestes demandes?

És sentit comú de supervivència a l’altura dels temps que ens ha tocat viure!

simulació de l’arribada del Corredor Verd Collserola- Montjuïc a La Fira

Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona comparteixen la visió estractivista i depredadora de les elits barcelonines.

L’Àrea Metropolitana de Barcelona -AMB- de la que és Presidenta Ada Colau està treballant des de fa temps un Avenç del Pla Director Urbanístic -PDU- que afecta a 27 municipis. En el darrer monogràfic de La Vanguardia sobre «Habitatge i Futur» finançat per la APCE (Associació de Promotors i Constructors de Catalunya) portava un interessant article signat pel GERENT de l’AMB el senyor Ramón R. TORRA i XICOY (*7). Cal fer una lectura d’aquest document escrit pel Gerent de la AMB per adonar-se que no hi ha una sola línia d’adequació del territori metropolità als efectes de l’escalfament global. Tot el document destil·la la visió neoliberal, del creixement infinit en un planeta petit. És una mostra més de l’adaptació de les polítiques públiques als interessos de les elits: li diuen col·laboració público-privada. Davant la Presidenta de l’AMB, alcaldessa de Barcelona, a la Junta de l’AMB, hi ha mercadeig per satisfer els interessos que reivindiquen els promotors de la APCE que financen el monogràfic del rotatiu barceloní.

Un exemple de la supeditació dels interessos públics a l’APCE és l’èmfasi que Gerent i PDU de l’AMB fan al pla de construcció de 100.000 nous habitatges, sí, han llegit bé, !!!100.000!!!, en els propers temps. D’on sortiran tants milions d’euros? els sòls seran públics? Els pisos seran de venda o de lloguer? quina constructora pública els construirà? Per l’experiència seran de venda i HPO com ha passat amb la Campanya del 30% que era la mesura estrella de l’Ajuntament de Barcelona i que només nosaltres hem denunciat que seran de venda i no pas de lloguer.

Algú es creu que seran de promoció pública de lloguer assequible? Si per construir 2198 habitatges l’Ajuntament de Barcelona ha necessitat un crèdit de 250 milions… per a 100.000 habitatge facin vostès el càlcul. Sí, tot fa semblar que el gerent de la AMB s’ha begut l’enteniment amb aquest discurs. Però no. Són els alcaldes dels 27 municipis de l’AMB que persisteixin, erre que erre, amb un dels sectors econòmics més intensius en sòl, energia i matèries primeres com si la bombolla immobiliària, o la turística, en creixement infinit, fos congènit a l’ADN dels que manen. Així ens va! De què serveix construir més habitatges si en els que teniu ens foteu fora desnonats?

Tampoc trobareu res en aquest PDU sobre grans eixos rectors per a desenvolupar una enorme xarxa de transport públic que faci innecessari el cotxe privat, o que la Gran Via deixi de ser una autopista de cotxes per a ser una avinguda verda coberta d’arbres de fulla caduca fins la plaça de les Glòries o com els treballadors accediran als polígons industrials separats de qualsevol nucli urbà sense usar el seu temps personal i la vida familiar en transports inútils.

L’acord de PSC, Comuns, ERC y JxCat en la constitució de la nova AMB, després de les eleccions municipals, ha posat en primer pla l’emergència climàtica amb boniques paraules (*8). Si llegeixen amb deteniment la noticia buscant «mesures» trobaran que la principal serà la construcció d’aparcaments dissuasoris als accessos a la ciutat. Punt. Totes les mesures contra la catàstrofe climàtica recauen contra les classes populars, les elits i els seus polítics «ninots» fan negocis o portes giratòries.

Qui cregui que hi ha un camí del mig, el de la col·laboració públic -privada, va ben equivocat doncs aquest és el camí del desastre que hem transitat en les darreres dècades. Per desgracia els Comuns d’Ada Colau han tragat el caramel enverinat.

SALVA TORRES 26 de juliol de 2019

asc. per l’Habitatge Públic i Assequible – 500×20


Notas;
  1. Sicom.cat, Davant l’emergència climàtica: Actuem! 11/7/2019. Reunió preparatòria 2a jornada “Realitat Climàtica = Emergència Social”
  2. International Energy Agency, World Energy Outlook 2018. Cal mirar-se la versió completa millor que la reduïda.
  3. The Oil Crash, Antonio Turiel, Respuestas a la emergencia.
  4. Sin Permiso, «Colapsología: todas las derivas ideológicas son posibles». Entrevista a Daniel Tanuro.
    «… La «izquierda crítica», como usted dice, se enfrenta a este terrible dilema: hay un abismo entre el programa anticapitalista muy radical que es objetivamente indispensable para detener la catástrofe climática, por una parte, y el nivel de conciencia de la gran mayoría de la humanidad, por otro lado. Pero Naomi Klein, en su libro, tiene el inmenso mérito de reconocer desde el principio la dificultad: «No tengo dudas sobre la necesidad de medidas radicales», escribió, «pero me pregunto cada día sobre su factibilidad política». En el contexto de su pregunta, esta «flotación» me parece bastante positiva. Por un lado, esta franqueza lúcida falta en muchos partidos; por otro lado, Klein no se limita a la «viabilidad política» …»
  5. El finançament dels recursos per pagar una transició ecològica per evitar les pitjors prediccions ha donat peu a un intens debat. Encara que en el text proposem un repartiment just d’impostos entre administracions tenim clar que sense el control democràtic de la impressió de diners avui en poder del lobby bancari privat i el BCE és molt difícil obtenir recursos financers via impostos quan les grans fortunes i empreses no paguen quasi res (cas de l’Impost de Societats o Patrimoni o del capital).
  6. Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la UAB, Ciutats, contaminació i canvi climàtic. Fins a quin punt hi pot ajudar la infraestructura verda?
  7. La Vanguardia, Habitatge i Futur, Aprobado el Plan Director Urbanístico del Área Metropolitana de Barcelona, página 9, jueves 25 de julio de 2019.
  8. La Vanguardia, Colau es reelegida presidenta del Àrea Metropolitana con PSC, comunes, ERC y JxCat.
Print Friendly, PDF & Email

1 comentario en “la Fira o la Vida és una oportunitat de gestió «pública» de l’espai urbà davant la emergència climàtica i la violència immobiliària”

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies