Els reptes del Congrés d’Habitatge de Catalunya davant la violència immobiliària amb Viena de fons

El recent reportatge de la cadena de televisió La Sexta sobre la situació de l’habitatge a la ciutat de Viena i la seva comparació amb les nostres ciutats és demolidor. El reportatge ha permès a molta gent comparar la realitat d’Espanya amb el cuidat model social de Viena on la majoria d’habitatges són de lloguer social o de propietat pública, la construcció es sostenible i arquitectònicament de gran qualitat. Hem sabut que la majoria dels vienesos viuen de lloguer i que aquests no superen el 30% dels ingressos i no hi ha barris marginals doncs pel simple fet d’estar empadronat a la ciutat tens accés a les avantatges socials independentment de la teva nacionalitat. Sense oblidar que la qualitat arquitectònica era immillorable i avui el seu grau de sostenibilitat i eficiència energètica és millor que els dels edificis privats (*1).

Sens dubte molt lluny de l’enorme crisi que viu el model espanyol d’accés a l’habitatge des de fa molts anys. El model espanyol rellançat des de la victòria franquista és el d’habitatge en propietat brillantment expressat amb la celebre frase de «volem un país de propietaris no de proletaris«. Per dècades, es sumen els ajuts fiscals a la compra de l’habitatge amb la privatització de my dilions de m2 del sòl públic regalat a les grans promotores i la suma segueix amb la omnipresència de les grans constructores associades a la banca espanyola que, al seu temps, feia el seu agost regant amb crèdits generosos les operacions de la cultura del «pelotazo» que feien pujar com l’escuma els preus i la destrucció despietada de la costa amb l’excusa del turisme. Un model depredador de materials i recursos on les qualitats arquitectòniques i de sostenibilitat es troben a les antípodes del model vienès.

Al «modelo español» s’afegit fins avui un sistema fiscal molt centralitzat a Madrid (típic de les dictadures) que oculta amb facilitat el saqueig i, al mateix temps, un paradís fiscal per a les rendes immobiliàries que també amaga un elevat frau entre els petits rendistes. El model es basa en «la vivienda de protección oficial» – VPO- bressol de la cultura reaccionària que dóna suport a la màquina de creixement econòmic per excel·lència: infraestructures, immobiliari i serveis hipotecaris associats del capitalisme popular abraçat per dreta, esquerra, catalans i bascos. El vell model franquista de la societat del propietaris que funciona des de fa 60 anys s’ha modernitzat amb els aires neoliberals de la Unió Europea com anell al dit. Si l’enorme i costos esforç de 60 anys del nostre país per amagar els anhels col·lectivitzadors del 36 s’haguéssim invertit seguint el model vienès avui el nostre país tindria un parc públic de 7 milions d’habitatges (*2). Per cert alguns han acabat a mans dels bancs i de fons voltors… cadascú és fruit de la seva història.

Després de veure el reportatge ningú pot negar que el model d’accés a l’habitatge de l’Estat espanyol ha fracassat estrepitosament amb un monumental deute privat hipotecari que ha enfonsat desenes de milers de llars en la misèria i amb una desigualtat social insultant. Però el reportatge de la Sexta no explica les bases socials i històriques del miracle vienès, per la qual cosa, per a la gran quantitat de gent que l’ha vist en aquest mitja generalista ha quedat com un tema més anecdòtic que altra cosa.

Tot i així no tot són flors i violes. A la Rote Wien – Viena Roja – dels anys 30 el lloguer suposava només el 5,4% del salari d’un treballador (*3). Avui i tot suposant un 30% de la despesa la llar, Viena, per desè any consecutiu, es considerada la ciutat amb major qualitat de vida del món (*4). Viena té un parc d’habitatge públic i social proper a mig milió d’habitatges i altres més amb el contracte regulat. Però també hi ha un reduït mercat de lloguer totalment lliure on les parts fixen lliurament totes les condicions on els preus en els darrers temps han pujat un 40% i la UE pressiona per a liberalitzar o vendre el patrimoni públic sota l’argument que fa competència deslleial al sector privat

A Espanya el mercat lliure és el 98% i les condicions són «lliurament» pactades entre les parts sota la batuta de la Ley de Arrendamientos Urbanos -LAU- y la Ley de Enjuiciamiento Civil -LEC- per assegurar els drets de la propietat sobre 3,6 milions de llars que viuen de lloguer actualment. El preàmbul de la LAU de 1994 parla del caràcter social de la propietat i per aquesta raó, la Ley Tributaria española regala milers de milions amb exencions i desgravacions fiscals a la propietat per llogar els seus habitatges sense demanar res a canvi, o sigui, cap contracte social – sense obligacions socials més enllà de posar l’habitatge al mercat- però les estructures de l’Estat espanyol SÍ que intervenen per a assegurar els drets substantius de la propietat amb amplis poders. El llogater que incompleix el pacte «lliure» sap que s’enfronta a la LEC i en tot cas si és insubmís a la policia doncs l’Estat a través dels seus instruments assegura el dret substantiu de l’arrendatarit. Aquest és el pacte secret de la LAU en el seu preàmbul: un contracte de funció social de la propietat que protegeix a l’arrendatari però abandona a la seva sort en el mercat liure al llogater al que a més ha cruixit a impostos.

Espanya, Barcelona – – vs — Viena, Austria

Les basses històriques i fiscals de la ciutat amb la major qualitat de vida del món.

L’edifici Karl Marx Hof representa la cultura arquitectònica de la Viena roja revolucionària del anys 20 del segle passat on comença la historia de les polítiques socials d’habitatge a la ciutat després de l’amuntegament en que vivia la classe obrera a l’imperi austrohongarès (*5). Construït al 1927 representa els ideals d’una arquitectura de luxe al centre de la ciutat per a treballadors i és l’edifici més llarg del món. Fins 1934 es van construir a Viena 61.175 habitatges en 384 blocs de pisos i 5227 habitatges en 42 urbanitzacions d’adossats intervenint 400 gabinets de arquitectes. Més de 250.000 persones van tenir en poc menys d’una dècada un habitatge dels millors de l’època i així fins avui, un segle més tard. Tot plegat es va fer sobre la base d’impostos directes sobre el patrimoni dels propietaris immobiliaris que anys més tard van ser la punta de llança reaccionària de la victòria del nazisme. Tot i així les bases socials d’aquell projecte mai han ser posades en dubte fins avui. Per contra, a l’Estat espanyol amb la democràcia ja consolidada la recaptació de l’Impost sobre el Patrimoni a les grans fortunes és irrellevant gràcies a les rebaixes amb que dreta i esquerra han agraciat als més rics.

Cinc anys més tard, 1939, a Espanya el cop d’estat franquista ofegava els efectes de la vaga dels lloguers i, sobre tot, l’intent col·lectivitzador de la revolució espanyola de la que el Decret de Municipalització de la Propietat Urbana de l’11 de juny del 1937 era l’únic intent seriòs a l’Estat de posar ordre en el caos capitalista del dret a l’habitatge amb el Pla Nova Barcelona, elaborat pels arquitectes revolucionaris del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània), que volien substituir la motivació irracional de construir per guanyar diners per la de construir per satisfer les necessitats bàsiques, especialment la d’habitatge. Vint anys després, al 1959, amb la dictadura consolidada arriba l’intent reaccionari més seriós de repartir la propietat privada de l’habitatge entre el proletariat, injectant la ideologia reaccionària, per coadjuvar derives revolucionàries. A Espanya triomfa la societat dels propietaris, la cara oposada a Viena, fins avui quan la crisis habitacional posa en dubte per a les noves generacions l’imaginari de la propietat en la via de reivindicar un parc d’habitatge públic assequible com demana el nom de la nostra Associació. Barcelona podia haver estat Viena però va perdre la guerra contra la reacció del general Franco al 1939.

Un altre tret diferencial de la conurbació de Viena és que posseeix autonomia financera, per la qual cosa disposa del control directa d’impostos importants que li permeten una capacitat pressupostària de les que no té ni Madrid ni Barcelona, doncs la victòria franquista va centralitzar la recaptació fiscal a la capital i els municipis reben el finançament públic sense recaptació directa (IVA, IRPF, Societats…) i només impostos secundaris, principalment immobiliaris, els permeten altres fonts d’ingressos. Per exemple, Viena recapta un 0,5% dels salaris pagats pels seus habitants – IRPF- i els destina al mercat immobiliari local: uns 600 milions d’euros que representa el 25% del pressupost total de l’Ajuntament de Barcelona. Només el règim foral del País Vasc i Navarra tenen alguna semblança. Els municipis espanyols estan ofegats per la llei d’estabilitat pressupostària de Montoro aplicada a totes les administracions locals després de la crisi del 2007 provocada precisament per la bombolla hipotecària, deutes a bancs estrangers, a la vegada fruit de la política d’habitatge franquista heretada fins l’actualitat pels poders públics i la banca espanyola que mana en tot gràcies a la victòria feixista del 1939. Espanya destinava al 2017 només 400 milions a nivell estatal a polítiques de VPO, la majoria de venda, que són subvencions directes als promotors. Cadascú és fruit de la seva història.

A l’any 2003 l’Estat espanyol arribava a l’èxtasi propietari mundial amb el 90,1% de les llars vivint en un pis en propietat. Poc més del 9% de llars en lloguer vivien sota la dictadura de la Llei d’Arrendaments Urbans en el mercat lliure sense que el residual parc social d’habitatge fos capaç de fer pressió per reduir preus. Avui encara els preus marcats per la Generalitat de Catalunya per al lloguer de pisos públics a la corona barcelonina es situa en quasi 9€/m2 (4€ més que Viena) per evitar fer competència als guanys del mercat lliure. Aquesta pressió a la baixa que provoca un parc públic de lloguer regulat és la raó per la que en ciutats com Viena i Berlín els propietaris i la Troika comunitària es queixen de l’empresa pública perquè diuen els fa competència deslleial.

A Barcelona la coalició PSC-Iniciativa Verds que ha governat més de 30 anys la ciutat va abraçar sense piular la cultura de la propietat. Està tant arrelada que les promocions d’habitatge social dels sindicats i les Federacions d’Associacions de Veïns sempre han estat dirigides a la venda ben regades amb hipoteques de les caixes desaparegudes. El tema de la cultura de la propietat sura fins i tot en les promeses de la campanya del 30% per habitatge social – ha passat a millor vida- doncs amagava que els habitatges serien de venda i no de lloguer. Ja al 2017 Ada Colau, com a Presidenta de l’àrea Metropolitana de Barcelona, aprovava el sistema de col·laboració público-privada en la gestió del parc d’habitatge de la ciutat i acceptava a les imposicions del Banc Europeu d’Inversions -BEI- que reclamava que el projecte de construcció de 4500 habitatges, en la propera dècada, amb la meitat del finançament del banc, 125 milions €, fos amb empreses privades que col·laborin amb l’administració. El projecte de privatització de la gestió del residual parc públic es diu Habitatge Metròpolis Barcelona però les elits barcelonines són tant arrogants que fins i tot li han donat un cop de porta a l’Ajuntament.

A Viena l’empresa que gestiona el parc públic és 100% pública i ens recorda que el parc d’habitatges es finança 100% amb els lloguers i els nous habitatges que es construeixen i els ajuts familiars surten del sistema fiscal. Aquí ni l’esquerra s’ha atrevit seriosament a denunciar el nefast sistema fiscal franquista i s’ha venut com un èxit el crèdit hipotecari del BEI quan en realitat posa a la ciutat en el circuit de bons de deute CDS – Obligacions de Deute Garantit – en els mercats de capitals i renda fixa internacionals. Barcelona ha d’endeutar-se per a fer habitatge social, el seu pressupost està ofegat per el Ministerio de Hacienda i per la Troika comunitària.

Tot plegat mostra que només successos i opcions revolucionàries o reaccionaries han permès avenços o retrocessos històrics als països.

Els reptes del Congrés d’Habitatge de Catalunya davant l’imparable pujada de preus de l’habitatge  i especialment del lloguer i dels desnonaments.

Alguns dels reptes que afronten les entitats i organitzacions que estem organitzant el Congrés d’Habitatge han estat comentades fins aquí en aquesta comparativa econòmica i històrica amb Viena. Les propostes i esmenes als documents i ponències necessiten una lectura pausada de la complexitat en el context de l’emergència en que viuen milers de llars a totes els ciutats de Catalunya i especialment la conurbació barcelonina. Les darreres notícies sobre la situació de la violència immobiliària a Barcelona no ajuden sinó a unir esforços per a fer front a polítiques nefastes arrelades des de fa dècades a l’esquerra, a les elits, al capital financer i les organitzacions que defensen els interessos de la propietat (Càmeres, API, bufets d’advocats).

El diari Nació Digital informava fa dies que els propietaris de la ciutat es negaven a renovar els contractes de més de 30.000 pisos que arribaven a la finalització (*6). El mitja assegura que l’Ajuntament de Barcelona és conscient del problema al veure com el degoteig de desnonaments no cessa i posa contra les cordes la Mesa d’Emergències que només acull els cassos més sagnants però deixa fora de l’habitatge social les demandes de més de 30.000 llars del Registre de sol·licitants d’habitatge amb protecció oficial de Barcelona (no diu lloguer públic i assequible! fins aquí arriba la idiosincràsia de la propietat). La xifra la volem completar amb l’increment del preu de l’habitatge en general (*7).

El mercat de lloguer ha patit una sospitosa davallada del nombre de contractes realitzats i un augment del preu fins al 13,8€/m2, un nou record (*8). La caiguda del nombre de contractes es pot deure a diverses possibilitats però una d’elles és que els propietaris hagin retirat una part dels habitatges cap a la venda la qual cosa només agreuja la situació de la ciutat doncs els parc d’habitatge buit l’Ajuntament el situa en 10.052 pisos.

Les xifres de l’informe 2018 de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge, que presideix Carme Trilla, mostra que un elevat nombre de llars i els joves en general han quedat fora de la capacitat de comprar o llogar un habitatge. El problema és doncs com en una ciutat com Barcelona o altres de Catalunya, amb un predomini del petit propietari, donem la volta a un mercat dominat pel 98% pel mercat lliure regit, la LAU i la LEC totalment decantades cap els interessos de la propietat. Cal derogar la LAU per imposar una Llei del Lloguer Social que lluiti per la justícia fiscal al temps que fem la SAREB nostra per augmentar el parc d’habitatge públic.

Tampoc podem oblidar-nos dels milers de catalans que han viscut, viuen o viuran processos d’execució hipotecària de la seva llar habitual. Cal assegurar mesures per les quals l’habitatge familiar sigui inembargable i els que l’han perdut el recuperin per evitar que nous habitatges acabin en mans dels bancs o fons d’inversió. Bé, són el mateix. Hem d’assegurar que qualsevol llar tingui garantida l’estabilitat habitacional com un dret ciutadà doncs els partits en la recent campanya electoral ni tant sols han entrat en el debat de l’habitatge a pesar de que portem una dècada de violència immobiliària.

Un darrer apunt. Davant l’emergència climàtica els experts recomanen d’una banda deixar de construir habitatges para evitar els efectes de bombolla de calor per l’augment de la població i efectes associats. I d’altra banda l’adequació dels edificis de les ciutats i pobles a onades de calor creixents i més llargues amb programes públics adequats. Hem vist com el parc d’habitatge de Viena ja ha entrat en aquests paràmetres. Només un programa públic amb finançament a cost zero del Banc Central Europeu pot tenir els efectes desitjats. Hem d’exigir que els diners públics serveixin per a garantir l’habitabilitat dels nostres pobles i ciutats.

Aquests són doncs alguns del reptes que haurem de treballar en el proper Congrés de l’Habitatge de Catalunya del dies 16 i 17 de novembre de 2019.

salva TORRES, activista de l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible

2 novembre del 2019

 

 

 

 

 

 


NOTA

  1. La Sexta, Así funciona el modelo de vivienda en Viena: el precio del alquiler no puede superar un máximo del 30% de los ingresos.
  2. COAM.es, Das rote Wien. Política y arquitectura residencial en la Viena socialista, Manfredo Tafuri.
  3. el Boletín, España tendría 7 millones de pisos públicos si no hubiese vendido la mayoría de su parque social.
  4. diario 5DÍAS, Viena, una década liderando la calidad de vida.
  5. sin permiso.info, La arquitectura como política e ideología: el Karl Marx Hof de Viena.
  6. nació Digital, Propietaris es neguen a renovar almenys 30.000 contractes de lloguer a Barcelona.
  7. El país.com, El preu de l’habitatge ha pujat el doble que la renda familiar a Catalunya des del 2000.
  8. La vanguardia, el preu dels lloguers no toca sostre a Barcelona. Les rendes pugen un 5,7% de mitjana al segon trimestre del 2019.

ALTRA DOCUMENTACIÓ CONSULTADA:

Print Friendly, PDF & Email

Deja un comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies