Els sindicats de llogaters nascuts a la calor de la segona bombolla de preus dels darrers anys sobre tot a les grans ciutats del país estan buscant l’argumentari per introduir topalls als augments de les rendes al llogaters. La pressió ve determinada per la possible aprovació de topalls màxims a la polèmica “Ley de Vivienda” debatuda al Congreso de los Diputados de propera aprovació.
Recordem que la nostra entitat quasi en solitari va denunciar la primera bombolla al 2008, ocultada mediàticament per la hipotecària i el naixement de les PAH. De la nostra modesta experiència, de més d’una dècada, podem afirmar que les direccions d’aquests sindicats estan introduint un argumentari que difícilment supera amb força el de les Patronals entorn del debat dels topalls que ha mostrat el fracàs a ciutats com Paris o Berlín.
El relat sindical ha anat variant en la mesura que els seus argumentaris eren superats per la realitat. Acusar als fons voltors de l’augment dels preus dels lloguers a les nostres ciutats des d’un despatx de Wall Street amb instruments fiscals com les SOCIMI- PP+PSOE- i altres s’estavellava mirant les petites xifres d’habitatges de “lloguer” que controlen els grans bancs i fons d’inversió immobiliària al nostre país. Els servicers es feien molt dolents però el cas és que ServiHabitat- La Caixa- mou encara no 50.000 habitatges a l’Estat. O la principal immobiliària barcelonina – CEVASA- desconeguda pel gran públic enriquida en el franquisme amb poc més de 2000 habitatges dels 290.416 en arrendament que hi ha a la ciutat. És veritat que la Sareb, per a tots, ha estat un autèntic frau a compte de l’Hisenda pública però el seu objectiu va ser vendre els actius immobiliaris no pas llogar-los.
El Congrés d’Habitatge de Catalunya que va aglutinar un nombrós grup d’entitats del territori va aprovar unes línies programàtiques que res tenien a veure amb la campanya final que es va concretar amb una bonica performance contra Divarian – CERBERUS – amb una campanya cridanera i plena de focs d’artifici: Maten a la Bèstia! de la qual vam ser molt crítics. Uns i altres plantegen front a la realitat de la bombolla de lloguer un dilema moral – que existeix – però que amaga .
