Les entitats promotores de la petició de la reserva del 30% d’Habitatge Protegit en les futures promocions d’habitatge han aconseguit posar sobre la taula del mercadeig electoral una de les problemàtiques més greus que viuen milers de famílies barcelonines. El debat organitzat amb la col·laboració del diari digital El Crític va estar organitzat per les entitats PAH-barcelona, el Sindicat de Llogaters, l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible, la FAVB i l’Observatori DESC (*1). Ada Colau de (Barcelona en Comú -BEC-) es va imposar clarament als altres alcaldables amb masses hipoteques amb el passat de la seva gestió institucional encara que Iniciativa per Catalunya – dins de la candidatura de Ada Colau – Barcelona en Comú- va aparèixer en diferents moments com a corresponsable amb el PSC de 30 anys de governs a la ciutat comtal. Anna Saliente ( CUP), va posar elements sobre despesa, pressupost i control públic essencials que posen en dubte la realització de les promeses dels altres alcaldables . Les absències de Ciutadans i el PP en aquest debat essencial expliquen que en pensen del tema. Ernest Maragall (ERC), fill de família molt influent políticament a la ciutat, i tot i les dificultats amb el so, va mostrar una cara pactista i solvència amb les dades de ciutat al igual que Albert Civit (JxCAT). Aquest darrer i Jaume Collboni (PSC) van evidenciar clarament ser dignes representants de l’APCE- Associació de Promotors i Constructors– reivindicant la solvència privada i la producció d’habitatge respectivament.

Ada Colau va contradir al PSC i a JxCAT a l’explicitar que a l’arribada a l’Ajuntament no van trobar els pisos públics de lloguer assequible que sobre tot Collboní reivindicava del passat de 30 anys de PSC a la ciutat i va posar contra les cordes els models de ciutat del PSC i Trias en el passat.

El debat es va centrar principalment en l’absència d’un parc públic de lloguer assequible després de 35 anys de “democràcia” al país. Encara que la nostra entitat -Associació pel Lloguer Públic i Assequible 500×20- va estar absent en el debat, no vàrem ser convidats, ens sentim orgullosos humilment que el nostre nom d’entitat va centrar el debat després de 14 anys de lluita. Al juny del 2011 en un debat sobre habitatge organitzat per el 15-M a la plaça Catalunya vaig tenir al costat a l’Ada Colau, activista destacada de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca – PAH, que ens va sostreure el nostre discurs sobre la necessitat d’un parc públic de lloguer assequible. Inexplicablement per a mi. Ada va fer molt més èmfasi en el tema lloguer que en el hipotecari. Vuit anys després d’encimbellada per la crisis hipotecaria i ja com alcaldessa de Barcelona, Ada es va imposar als altres alcaldables precisament en aquell tema: el lloguer públic i assequible. Sorprenentment la crisi hipotecaria va estar absent en el debat i en les preguntes de les organitzacions convocants, entre elles la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca.

Tot i les pinzellades obligades dels paràgrafs anteriors, a la premsa i a les entitats convocants trobaran suficient i variada informació sobre el debat, opinions i crítiques de com van anar els debats dels candidats. I és que aquest document l’escric per mostrar als lectors els grans absents del debat que són precisament els que marcaran els esdeveniments de l’habitatge els propers 4 anys.

ELS GRANS ABSENTS DEL DEBAT

1er gran absent: els pisos de la mesura del 30% no seran de lloguer públic assequible.

Tothom va passar de puntetes, mostrant que es pot mentir amb la veritat a l’electorat: ELS PISOS DE LA MESURA DEL 30% NO SERAN DE LLOGUER PÚBLIC, i… assequible ja ho veurem!. Primer perquè els promotors i constructors són els que tenen la potestat de demanar els ajuts obligats que rebran per posar-los com a HPO de lloguer. Segon perquè cal esperar que el Govern de Madrid aprovi un pressupost que la Generalitat gestionarà per a edificis HPO de lloguer per als pisos de la mesura del 30% que es posaran al mercat només per un període entre 20 i 30 anys i després retornen al mercat lliure. Tercer aquests pisos HPO de lloguer estaran en edificis on els habitatges s’han venut en renda lliure segurament i finalment suposen només uns 400 habitatges anuals que són una gota fins arribar als 90.000 pisos socials que necessita la ciutat tal com van assegurar els candidats. Si en voleu saber més d’aquesta mesura llegiu aquest ampli document: Model de ciutat: el parc d’habitatge de lloguer públic i assequible no és una prioritat electoral de cap partit>>>

2on gran absent: la Llei d’Arrendaments Urbans vigent des del 1984 i contractes indefinits

El sr. Collboni del PSC hauria de ser més humil sumant a la antiga Convergència -JxCAT– com a responsables de l’aprovació de la Llei d’Arrendament Urbans – LAU- aprovada pel Govern socialista de Felipe González al 1984 i les successives reformes que han agreujat la indefensió del llogater davant la propietat i van destruir la seguretat dels contractes d’arrendament. Els hi va mancar un mea culpa! Els milers de desnonaments de llogaters actuals són fruit de les seves mesures dels darrers 35 anys. Que coi poden dir o donar lliçons als altres alcaldables! Aquestes reformes encara avui potencien la societat dels propietaris franquista i neolliberal de l’estat espanyol, engreixen a les entitats financeres amb les hipoteques dels ciutadans que fan números i creuen que és millor comprar un pis que llogar-lo i les constructores fan calaix ignorant la insostenibilitat del ciment dins la catàstrofe climàtica que vivim com be els va recordar Anna SALIENTE de la CUP.

L’esquerra BEC+CUP+ERC no van ni citar aquesta llei que és el rovell de l’ou del mal del que parlem. Segurament deuen tenir por de tocar el marc legal que sustenta els beneficis del 75% dels contractes de lloguer que es signen a la ciutat i que són de petits propietaris. La referència continuada en el debat de Collboní a la reforma de la LAU del president Sánchez per allargar el període del contractes d’arrendament a 5 i 7 anys com mesura per a aturar les pujades abusives dels lloguers a la ciutat no va ser confrontada per cap altre candidat de fet quan a molts països d’Europa hi ha contractes indefinits.

3er gran absent: la Llei d’Arrendaments Urbans vigent i els preus abusius

El sr. Collboni del PSC amb la citada modificació dels contractes de lloguer de 5 i 7 anys pretén acabar amb els preus abusius. Res més lluny de la realitat perquè aquesta mesura el que fa es donar per bons els preus actuals abusius. Els altres candidats no van explotar aquesta contradicció però la realitat es que la proposta estrella de tots els candidats “la regulació de preus amb topalls” que és una mesura de la dreta europea (Merkel i Macron) i que es va publicitar al Congrés del Diputats amb “las 5 de la PAH“, el PSOE va rebutjar-la en el seu moment a Unidos Podemos. La mesura del topalls és una mesura fracassada en els països europeus però tots els alcaldables hi estaven d’acord venent-la com a novetat. Amagaven als llogaters que la normativa dels topalls en un pou sense fons de conflictes judicials i burocràtics amb els propietaris que és la clau del seu fracàs a Europa.

La modificació del PSOE com la teoria dels topalls legalitzen l’actual bombolla del lloguer però a més la gestió de la segona generarà una burocràcia de normes que produirá més deutes i conflictes judicials als ajuntaments o la Generalitat que solucions. Nosaltres, l’Associació 500×20 proposem una mesura simple, sense burocràcia i immediata per acabar amb la bombolla: CONGELACIÓ DE PREUS, PRÒRROGA FORÇOSA DE CONTRACTES FETS I NOUS I CONTRACTE ÚNIC GESTIONAT PER LES OFICINES D’HABITATGE fins l’aprovació d’ una nova LAU que asseguri el lloguer social al mercat lliure que representa el 98% dels contractes que es signen a la ciutat de Barcelona.

Amb encert, Ada Colau va dir que la regulació de preus hauria de ser una modificació de la LAU – no diu derogar-la – a nivell estatal perquè la llei catalana diuen molts juristes podria ser derogada i fer perdre el temps.

4rt gran absent: Com finançar les propostes o que fem amb un sistema fiscal on els rics no paguen impostos?

Anna Saliente, va posar en dubte algunes propostes dels candidats de la dreta perquè ni la Generalitat ni l’Ajuntament no tenen capacitat fiscal per entomar la construcció o compra d’aquests de 90 a 120.000 habitatges. Cap altra candidat va fer esment en aquest tema per la qual cosa “venen fum” -com molt bé va dir Jaume Palomera del Sindicat de Llogateres al final del debat – i ho saben. No parlar d’un sistema fiscal centralista heretat del franquisme, que els rics no paguen impostos o que els propietaris de pisos llogats (petits o socimi) reben enormes avantatges fiscals que han suposat en poc més d’una dècada més de 100.000 milions d’euros en elusió fiscal per als propietaris és mentir a l’electoral.

En alguns moments del debat va haver un festival de subvencions fiscals per al lloguer social dels habitatges dels propietaris immobiliaris. Aquest fet demostra que els candidats menteixen o demostren un desconeixement de l’estructura fiscal de l’estat espanyol la qual cosa encara seria pitjor sobre tot en aquells que han tingut responsabilitats històriques de govern : PSC, Ciu-JxCAT o ERC. Si els rics no paguen impostos, els bancs paguen només pel 2,8% de l’Impost de Societats, a qui pensen carregar el pes recaptatori de les suposades desgravacions fiscals del lloguer social? a la classe mitjana que els mateixos diuen representar????

Nosaltres tenim molt clar que és als llogaters al que se’ls ha de bonificar fiscalment mentre advoquem per eliminar totes les exencions fiscals i només desgravar aquells contractes que estiguin en el marc d’un lloguer social legislat en una nova LAU més equilibrada entre drets i deures de tots plegats.

El festival de elusió fiscal cap als propietaris que acceptin fer lloguers socials (fracassat abans i també en l’era Colau) és insostenible… han fet números els alcaldables de les barbaritats que diuen?

Hem denunciant el sistema fiscal com totalment injust demostran que un llogater que treballa paga fins un 1000% més que un arrendador d’habitatges. Tot i així, les administracions es veuen obligades sempre, pel cop d’estat financer de Maastrich, a recórrer a la banca privada pagant interessos per trobar finançament enlloc de tenir un control públic d’emissió de moneda, la impressora de diners. Només la CUP va denunciar de manera indirecta la subordinació dels governs a la banca privada.

5è gran absent: la Banca com a responsable de la crisi hipotecària netejant balanços que deixen milers de deutors de la ciutat en mans de fons d’inversió en paradisos fiscals.

Si la nostra entitat hagués estat convidada segurament hauríem posat el dit a la nafra dels alcaldables. Ens causa sorpresa que els candidats i especialment l’alcaldessa hagin oblidat tant fàcilment que la crisi hipotecària, de la que és filla política, continua i que milers de barcelonins tenen cartes a la mà de fons inversors en paradisos fiscals que els exigeixen de males maneres als jutjats i per trucades telefòniques a qualsevol hora que els deuen diners. Milers de particulars i petits empresaris estan lligats per deutes que els ofeguen per a la resta de la seva vida i els candidats i entitats nascudes a l’empara d’aquest problema hagin oblidat aquest problema en els debats.

Parlem a l’estat espanyol de més de 200.000 milions d’euros de ciutadans morosos dels que entitats financeres espanyoles s’han desempallegat sense miraments patriòtics per a hedge funds establerts en paradisos fiscals en tal de netejar els seus balanços mentre la majoria dels partits de l’arc parlamentari espanyol donen per bona la regulació de la Comissió europea sobre NPL (Non Performing Loans). Alguna cosa haurien d’haver dit els candidats del paper que juguen empreses com Anticipa que és un malson de milers de barcelonins des de les seves oficines a la seu del BBVA al Prat del Llobregat on era abans Catalunya Caixa.

Hi ha milers de execucions hipotecàries esperant el torn a la ciutat de la Justícia de Barcelona on els jutges moltes vegades es salten la jurisprudència europea i nacional fent favors interpretatius de la llei a favor de les entitats financeres com va mostrar en el seu moment el Tribunal Suprem en el cas del impost IAJD. Aquests barcelonins necessiten també un cop de mà de la classe política de la ciutat contra la voracitat dels bancs i la parcialitat de la Justícia. Al 2016 amb diverses entitats vam presentar al ple de l’ajuntament de la mà de ERC una moció perquè el Consistori poses una mica d’ordre en el tema de les titulitzacions hipotecàries per la qual cosa els bancs sense ser ja propietaris de les hipoteques es presenten als jutjats suplantant als fons inversors. Va ser aprovada i resta en un calaix…. que en pensen fer els candidats?

6è gran absent: La zona fosca de la promoció pública-privada de construcció d’habitatge assequible a Barcelona.

El PSC i Convergència-JuntsxCAT varem fer de legítims representants al debat de l’APCE assegurant el primer que calia posar el motor de producció d’habitatge (sector immobiliari) i el segon afegint que els privats sabien fer be les coses. Mentre Maragall -ERC- callava la CUP assegurava que el lucre privat és incompatible amb l’habitatge públic i que res de construir més en una ciutat atapeïda però Ada Colau- BEC- no es va arronsar i va assegurar que érem la primera ciutat que havia aconseguit un marc de col·laboració amb els promotors i constructors sota el paraigües de la societat privada Habitatge Metropolis Barcelona.

Ningú va explicar a l’electorat que aquesta empresa segurament podrà tenir majoria privada en l’accionariat i que BEC renega dels seus postulats “dels comuns” de la legislatura del 2015. Tampoc van explicar que l’habitatge social construït amb aquesta col·laboració publico-privada obligarà als llogaters a signar dos contractes: un el pròpiament de lloguer i un altre de control social de bon ciutadà: contracte social d’itinerari de reinserció. Ep! reinserció! com si fossin delinqüents o convictes. Nosaltres l’anomenem política social-lliberal de control dels pobres que fa dels treballadors socials agents de l’Estat.

7è gran absent: els milers de famílies que després de la dació del seu habitatge al banc- encara mesura estrella de BarcelonaEnComú- se li acaba ara el lloguer social.

Cap dels candidats va explicar que s’havia de fer amb els milers de famílies que se’ls ha acabat el contracte de lloguer social o estan apunt de finalitzar-lo després d’haver entregat el pis en dació en pagament que es la reivindicació estrella que va fer famosa Ada Colau. L’alcaldessa hauria de ser responsable de donar una solució a un problema que va crear la seva organització amb una reivindicació més que dubtosa, a la que nosaltres ens varem oposar.

Les oficines d’Habitatge i el propi Ofideute de la Generalitat indueixen al hipotecats a entregar l’habitatge al banc i fer un lloguer social. és una política totalment errònia doncs s’hauria de reivindicar que l’habitatge habitual hauria de ser inembargable. A més, la dació suposa un acord extrajudicial amb el banc que t’obliga a signar un acord pel qual mai més podràs denunciar-lo. Això provoca que milers de dacionats no puguin ara recórrer clàusules abusives després de les successives sentències del TJUE sobre el tema.

ELS FONS VOLTORS: OMMIPRESENTS ÉSSERS MALIGNES DEL DEBAT

Algunes entitats socials i alcaldables presents han aconseguit amb l’ajut de determinats mitjans de comunicació fer dels fons voltors éssers malignes que destrueixen la ciutat i els responsabilitzen de la bombolla immobiliària. Només cal mirar els discursos de determinats col·lectius per saber de qui parlem. La denúncia d’aquest éssers té dues potes:

són dolents perquè expulsen les veïnes dels barris. La seva operativa és comprar edificis i expulsar les veïnes. Reformen i després venen o lloguen més car. Fan gentrificació.
el caràcter moral de la denúncia. S’expressa com una condició humana, de manera que podríem trobar també l’altra cara de la moneda amb especuladors bons. Hi ha un capitalisme bo???

No serem qui neguem precisament una tendència general del capitalisme a la concentració de la riquesa immobiliària per despossessió dels pobres en la qual els fons d’inversió juguen un paper clau. Però tots dos conceptes són reduccionistes o falsos i no són pedagògics per a la gent per entendre la lògica del sistema. L’especulació és inherent al capitalisme, és indestriable. La segona raó i més important és que el paper que juguen els fons d’inversió o voltors en el lloguer lliure és molt petit doncs tenen un percentatge ínfim del mercat com mostren les dades de Observatori Metropolità d’Habitatge (OMH).

Reconeixem que aquest discurs dels fons voltors dolents s’ha tornat majoritari en l’esquerra i els moviments socials. Però compte perquè aquest discurs opera com una cortina de fum de les polítiques neolliberals del Banc Central Europeu i la Reserva Federal dels EE.UU. El discurs “dels malignes” obvia que el seu poder està determinat perquè els Bancs centrals amb l’aquiescència dels Estats compren deute titulitzat dels fons voltors, de manera que els engreixen amb diner gratis per fer rondes de compres massives al sector immobiliari a tot el món. Se’n diu política de flexibilització quantitativa – QE- i darrera de cada consell d’Administració d’un Hegde Fund hi ha un Banc que opera des dels paradisos fiscals. La denúncia moral emmascara la denúncia política i econòmica en la que Estats, banca privada i hedge funds estan implicats i són com carn i ungla.

Salva TORRES. 22 maig 2019

Notes: