Si les lleis estan per complir-les aquestes han estat una presa de pèl!
El Ple municipal del novembre a l’Ajuntament de Terrassa ha aprovat per unanimitat el Pla Local d’Habitatge fins al 2025. Hi ha actuacions com les expropiacions temporals de l’ús d’habitatges buits de grans tenidors (+ de 1250 m2), l’augment de les sancions als habitatges en mal estat o buits i la Constitució d’un Consell Municipal de l’Habitatge. Els elogis a les xarxes no s’han fet esperar en un municipi molt castigat per la crisi, que va iniciar les multes a ls pisos buits i que ha sortit airós en la re-municipalització del servei de l’aigua.
La música sona des de fa temps. Tot sembla que la classe política s’ha posat les piles aquí i allà per aturar la violència immobiliària contra les classes populars a causa que els inversors no veuen altra sortida per moure els diners i repescar rendes aquí i allà que invertir en el sector immobiliari i del lloguer el que fa créixer les bombolles d’actius en les ciutats amb més demanda. Sense anar més lluny, mentre Terrassa debatia les seves mesures per garantir l’habitatge, Michael Hudson, un reconegut economista molt crític dels EE.UU, anava a la Xina convidat per les autoritats per aconsellar sobre la particular bombolla immobiliària del país on milers de ciutadans, no allà se’n diu milions, s’han endeutat en crèdits per comprar habitatges pensant que sempre pujaran de preu i guanyarien diners a costa del següent idiota que li llogarà el pis o qui sap què (*1). Aquesta música també l’hem sentit a casa nostre molts cops doncs a l’actual cicle immobiliari els inversors són majoritàriament – 87%- persones físiques encara que a la premsa els titulars se’ls enduen els anomenats fons voltors com Blackstone.
El sector immobiliari és llavors un focus de la inversió rendista mundial doncs els interessos negatius del sistema de banca central ha convertit l’habitatge en un actiu molt més atractiu pels rendiments que la majoria d’altres vies d’inversió com són els interessos bancaris i els sectors productius. Avui la banca només fa préstecs especulatius amb interessos de fins dos dígits a consumidors o emprenedors com autònoms escurant les sevs butxaques o manté la seva participació accionarial o inversora en els grans grups multinacionals o monopolis privats de l’estil Agbar o Naturgy.
La causa de tot plegat són les polítiques monetàries dels bancs centrals per salvar els balanços de la banca mundial i aturar el foc que provoca l’expansió sense límit del deute mundial dons el seu negoci delictiu és precisament expandir el deute sense fi, causa última de totes les crisis financeres. Un exemple el tenim al nostre país en la darrera època: El monstre financer va generar la constitució de 11 milions de hipoteques en una dècada i la titulització d’una bona part d’elles al 2012 suposava 0,5 bilions d’euros en el mercat de renda fixa.
Moltes vegades la bona voluntat d’aquests polítics propers a la ciutadania sona com el que els peperos del PP diuen de l’esquerra: buenismo. Una bona voluntat d’un petit Ajuntament perdut a la plana vallesana lluitant contra gegants vinguts d’arreu. Es pot veure l’ampolla mig plena o mig buida però aquesta música dels buenistas que sona fa temps ha acabat en via morta a Barcelona que, amb un pressupost multiplicat respecte de Terrassa, amuntega centenars de famílies en pensions, resultat dels llançaments judicials, sense visos que res vagi a canviar en la nova legislatura de Pedro Sánchez. Doncs la seva administració estatal i la de la Generalitat són les principals responsables de la paràlisi política d’una dècada davant el drama de quasi 600.000 desnonaments a l’estat espanyol i 95.000 a Catalunya que són els danys col·laterals de la inestabilitat dels negocis delictius de les elits financeres globals.
Potser SÍ que el buenismo fa que uns milers de famílies respiren fins el proper agreujament de la crisi que està al caure quan l’habitatge se’n duu amb els serveis bàsics (aigua, gas, llum…) més del 50% de les rendes familiars. Nosaltres li diem expropiació financera i rendista. Potser SÍ que l’ampolla està mig plena però les dades a Catalunya de la violència immobiliària es mantenen constants des de fa una dècada a pesar de les lleis catalanes del Dret a l’Habitatge del 2007 i la d’Emergència Habitacional 24/2015.
La Llei del Dret a l’Habitatge del 2007 va ser un exercici hipòcrita de la classe política catalana davant la furibunda violència de les lleis universals dels mercats a la crisi global
En el marc previ a l’esclat de la inestabilitat financera mundial esmentada i els efectes col·laterals que tindria sobre les classes populars, les promeses que establia en el seu articulat la Llei catalana del Dret a l’Habitatge del 2007 – LDHC- (*2) sona a un exercici de parlamentarisme per justificar sous i prebendes:
Article 2. Finalitats. Les finalitats d’aquesta llei són:
a) Fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat, establert per la Constitució i per l’Estatut….
b) Establir criteris per a assegurar la coherència de les actuacions públiques i privades de promoció i rehabilitació …..
c) Garantir que els habitatges ……….. compleixen els requisits de qualitat ….
d) Impulsar la conservació, la rehabilitació, la reforma i la renovació del parc d’habitatges.
e) Protegir els drets dels consumidors i usuaris d’habitatges ………….
f) Promoure l’erradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge…
g) Assolir una oferta significativa d’habitatges destinats a polítiques socials, centrada especialment en les diferents modalitats d’habitatges amb protecció oficial…
Podem afirmar amb rotunditat que cap de les finalitats de la llei LDHC s’ha acomplert i més aviat han agreujat els problemes al llarg dels darrers 12 anys com era d’esperar perquè mai es van abordar les causes de tot plegat:
- Fer efectiu el dret a un habitatge digne i adequat. Ni l’Agència Catalana de l’Habitatge ni cap municipi garanteix el dret efectiu a l’habitatge per reclamació administrativament del ciutadà. Al 2019 hi havia 134.655 llar que sol·licitaven un habitatge assequible a Catalunya.
- Garantir que els habitatges ……….. compleixen els requisits de qualitat… Els llogaters s’han trobat impotents per denunciar les irregularitats manifestes dels arrendataris al mercat lliure de lloguer i el frau en les fiances les quals són responsabilitat essencial de l’Agència Catalana de l’Habitatge.
- Protegir els drets dels consumidors i usuaris d’habitatges … L’arribada de la crisi hipotecària mostra els límits de l’aposta dels principals partits catalans per “la societat dels propietaris del franquisme“ com a mètode d’accés a l’habitatge. El terrorisme financer de les entitats bancàries usant la pistola de les clàusules abusives per expropiar els habitatges de les llars té com única resposta política la creació de Ofideute que és una oficina claudicant als interessos financers doncs la única alternativa que ofereix és l’entrega voluntària extrajudicial de l’habitatge que maximitza els beneficis bancaris. Mai s’ha ofert assessorament seguint els criteris de les directives europees i sentències del Tribunal de Justícia de la Unió europea contra les clàusules abusives imposades als consumidors d’hipoteques.
- Assolir una oferta significativa d’habitatges destinats a polítiques socials, centrada especialment en les diferents modalitats d’habitatges amb protecció oficial. Cal ressaltar l’objectiu de la LLEI 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge que, en el termini de vint anys (2027), el 15% dels habitatges principals existents siguin habitatges destinats a polítiques socials. Si entenem polítiques socials com a parc públic de lloguer assequible la realitat és que a manca de 7 anys – de 20- per finalitzar el termini el parc públic d’habitatge no només no ha augmentat sinó que continua en el mateix percentatge: 1,5%. A més cal denunciar un cop més la venda pel Consell Comarcal del Barcelonès per 18 milions d’euros entre el 2013-14 d’un total de 298 habitatges a Colón Viviendas del grup Goldmann Sachs amb nocturnitat i traïdoria fins que la nostra Associació ho va denunciar amb la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona-FAVB.
Nunca tuvieron presupuestos dignos en los Gobiernos catalanes para implementar lo que escribían en sus leyes en los relatos que venían a la opinión pública. En realidad, las grandes partidas de los presupuestos catalanes estaban hipotecadas para asegurar los intereses de las élites catalanas, españolas y europeas.
Mai van haver pressupostos dignes en els Governs catalans per implementar el que escrivien en les seves lleis i en els relats que venien a l’opinió pública. En realitat, les grans partides dels pressupostos catalans estaven hipotecades per assegurar els interessos de les elits catalanes, espanyoles i europees. - Erradicació de qualsevol discriminació en l’exercici del dret a l’habitatge… Espanya és el país europeu que més diners ha gastat en polítiques d’habitatge per afavorir els negocis de la banca, les promotores i els arrendadors: 70.000 milions de desgravacions a l’habitatge habitual en 3 dècades i 100.000 milions d’elusió fiscal a les rendes immobiliàries només en el període 2004-14 en el IRPF i l’Impost de Societats junt a milers de milions en regals de sòl públic i avantatges en la promoció de la VPO de venda. Els partits catalans que avalaven estatalment aquestes xifres a Catalunya no movien un euro per un parc d’habitatge social, discriminaven profundament les rendes salarials i eliminaven els ajuts fiscals als llogaters.
L’arribada al 2011 de CiU a la Generalitat i la Llei Omnibus ultralliberal no retreu la responsabilitat dels incompliments polítics que recauen sobre tots els partits de l’arc parlamentari de l’època però especialment sobre els Governs d’Artur Mas i dels partits de la Transició com PSC i PP doncs mentre aprovaven lleis i normatives estatals que preparaven l’assalt de les grans entitats financeres als comptes públics i les llars endeutades, a Catalunya, aprovaven la llei del Dret a l’Habitatge del 2007 que era un exercici de hipocresia que amagava el veritable relat dels esdeveniments posteriors.
Els principals fronts de la Llei Omnibus del Govern Artur Mas contra la LDHC van ser limitar les reserves de sòl per a habitatge de protecció oficial, desactivar l’expropiació temporal d’habitatges buits o eliminar la incompatibilitat d’un segon pis per a les persones que en tenen un de protegit, entre altres aspectes. Per tant, en aquell temps CiU, el món convergent, ja s’alineava contra mesures com les actuals del 30% de reserva de noves promocions de l’Ajuntament de Ada Colau, totes de venda VPO, encara que avui aquesta renovada mesura dels Comuns no ha tingut encara cap efecte en incrementar el parc de lloguer assequible ni de VPO de venda. També el Govern d’Artur Mas es va alinear al 2011 contra l’expropiació temporal dels pisos buits que després va aprovar al 2015 que al seu temps va se recorreguda pel Mariano Rajoy. El tema del segon pis va ser una nova concessió als promotors de CiU per incrementar les segones residencies VPO destruint paratges singulars de la geografia catalana.
El 14 de desembre del 2017 a l’Aula Magna de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona es va celebrar un debat sobre el millorable futur de la Llei del Dret a l’Habitatge que recull en la simple lectura la impotència política per a fer front a la violència immobiliària emmascarant amb tecnicismes la crua realitat 10 anys després de la seva aprovació (*3). És mentida com diuen que la problemàtica és molt complexa. Quan es tracta d’afavorir per activa o passiva als de sempre, sempre hi ha una llei i una norma disponible.
Catalunya representant un 17% de la població del país suporta el 20% de les execucions hipotecàries estatals, el 25% dels desnonaments per aplicació de la Llei d’Arrendaments Urbans, el 20,5% dels llançaments judicials i un 25% dels judicis per ocupació il·legal
Catalunya és la comunitat amb més violència immobiliària de l’estat espanyol.
Encara que la música sonava be o les declaracions grandiloqüents sobre el dret a l’habitatge calaven a la ciutadania, el veritable relat de misèria i violència immobiliària es troba en les xifres. La realitat es que dades del sector immobiliari a Espanya segueixen essent un misteri en el que es refereix a drets humans però no així si es tracta de mesurar l’activitat econòmica del que les elits han decidit que és important. Així la col·lecció de dades sobre execucions hipotecàries arrenca amb facilitat des del 2007 però no així sobre desnonaments de lloguer o ocupacions. Sembla ser que fins al 2013 els llançaments de llogaters o al 2018 les ocupacions no entraven en les preocupacions de les autoritats. I les dades mostren el que diu el titular: Catalunya està al capdavant en execucions hipotecàries, de lloguer, ocupacions i llançaments judicials (desnonaments) dins la mitja nacional:
La llei “va ser una revolució”, assegura Juli Ponce- catedràtic de dret a l’UB (*4)- en una entrevista als 10 anys de l’aprovació de la LCDH del 2007. Les xifres del Consejo General del Poder Judicial mostren una imatge dantesca més propera a la realitat de la persistent inestabilitat financera global. Viuen en dos mons paral·lels les elits locals i les classes populars al nostre país?
Catalunya representant un 17% de la població del país suporta el 20% de les execucions hipotecàries estatals, el 25% dels desnonaments per aplicació de la Llei d’Arrendaments Urbans, el 20,5% dels llançaments judicials i un 25% dels judicis per ocupació il·legal des de que existeixen dades. Les xifres mostren que des de l’aplicació de la Llei 2007 la violència immobiliària és va disparar a Catalunya. L’efectivitat de la Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya 18/2007 ha estat nul·la i caldria portar-la al taller per veure com l’esfera financera, econòmica, fiscal i pressupostària va bloquejar-la des del seu inici. En termes esportius, no estava preparada per al terreny en el que havia de competir. Alguns al 1917 li deien parlamentarisme burgés inútil.
si es miren les xifres de la violència immobiliària a Catalunya es mostra clarament com l’entrada en vigor de la llei 24/2015 no afecta a la màquina de terror del Jutjats triturant somnis de les classes treballadores..
El benintencionat món de l’emergència habitacional de la Llei 24/2015 no existeix.
Si es miren les xifres de la violència immobiliària de la taula es mostra clarament com l’entrada en vigor aquesta llei al 2015 no afecta a la màquina de terror del Jutjats triturant expectatives i somnis de les llars de les classes treballadores. Precisament al 2018 s’arriba al pic de llançaments judicials a Catalunya des de l’inici de la crisi: 15.787 desnonaments (20% estatal). Estava clar que al 2015 la Llei catalana del Dret a l’Habitatge havia estat laminada pels efectes de la crisi financera del 2007. EL DOGC del 5.8.2015 publicava la Llei de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica aprovada al ple del Parlament de Catalunya del 23 de juliol d’aquell any com la Llei 24/2015 (*5).
La 24/2015 que venia d’una iniciativa legislativa popular d’alguns moviments socials i Plataformes d’Afectats per la hipoteca passarà de costat, sense qüestionar novament, el paper de la banca i el control privat del crèdit per dirigir-se a dulcificar els seus efectes més propers a un desastre natural – emergència- que a causa de decisions humanes conscients en l’esfera de les finances. Com al 2007 els parlamentaris catalans i moviments socials un cop més ¿oblidaven? l’esfera financera del capitalisme i, per tant, es feien còmplices de l’ofuscació del veritable motor de l’expropiació financera. Nosaltres van titllar ja al 2015 amb benevolència la llei: “s’aplica en un món irreal” o un brindis al Sol de tot l’arc parlamentari regalat pels moviments socials.
Es tractava -com deia l’Ada Colau activista- de la dació voluntària al banc de l’habitatge familiar per saldar deutes o d’una llei de segona oportunitat, però en cap cas la 24/2015 posa en dubte l’estatus quo dels negocis dels gran tenidors i banca on es volia aplicar, i en realitat, només intenta pal·liar les seves conseqüències “evitant” el drama dels llançaments. No ho aconseguirà: 2018 és l’any amb més desnonaments. En aquell moment crític es va estalviar a l’opinió pública l’explicació que la crisi financera és inherent al sistema de Banca privada generadora de diners del “pur aire“, és inestable per naturalesa i no hi ha acords de Basilea que puguin aturar el creixement espectacular del deute doncs el negoci bancari consisteix precisament en expandir el deute fictici en el món real per a confiscar la riquesa de tothom.
De fet, nosaltres afirmem que la crisi hipotecària neix d’un cop d’estat orquestrat entre el BCE i la banca privada d’una banda per eliminar competència i d’altra banda confiscar amb l’argument de la pujada de tipus – EURIBOR- els habitatges de la llars més endeutades. És el cop d’estat de la banca central que a Europa es diu Tractat de Maastrich. Així, els partits catalans que signen amb una mà la Llei 24/2015 per donar solució a l’emergència habitacional (eufemisme de violència immobiliària) avalaven amb l’altra mà la “reestructuració bancària“, amb la creació del FROB (per avalar públicament els passius de la desfeta bancària) i de la Sareb (per malvendre els habitatges espoliats a les famílies que havien pagat amb escreix per sobre del valor de venda als voltors) mentre es negava el dret de tanteig i retracte als deutors.
en cap cas la 24/2015 posa en dubte l’estatus quo dels negocis dels gran tenidors i banca on es volia aplicar, i en realitat, només “intenta” pal·liar les seves conseqüències “evitant” el drama dels llançaments. No ho aconseguirà: 2018 és l’any amb més desnonaments.
24/2015, art.5. Mesures per a evitar els desnonaments que puguin produir una situació de manca d’habitatge // el lloguer social després d’una execució hipotecària en llars vulnerable
La 24/2015 va estar en suspens doncs va ser recorreguda pel Partit Popular, el que li va donar més popularitat com una llei innovadora o revolucionària que canviaria el paradigma del dret a l’habitatge. Les dues principals eines eren l’article 5 que imposava als grans tenidors el lloguer social per a llars en risc d’exclusió social i a l’article 7 la cessió obligatòria dels pisos buits d’aquests “dolents agents voltors“.
A Catalunya la posada en marxa de la 24/2015 va permetre, un cop perdut l’habitatge, que només les llars en situació de vulnerabilitat rebien la benevolència de les entitats financeres signant un acord de lloguer social, sobre el que havia estat el seu habitatge subhastat, gràcies a l’aplicació de l’article 5. En aquesta operació hi col·laboren els Ajuntaments, Ofideute i els mateixos jutjats atorgant amb l’aval públic carta de legitimitat a la confiscació de l’habitatge per la Banca ofegant la contestació social.
No és molt diferent tot plegat que els acords extrajudicials amb els bancs per entregar l’habitatge a canvi de la resta del deute, operació anomenada dació en pagament, d’un deute fictici generat del pur aire doncs el banc no ha posat res dels seus actius i es queda amb l’habitatge que és l’única cosa que tenia valor sumat al treball de deutors. No hem trobat dades totals però si parcials: entre el 2012 al 2015 es va produir un total de 58.034 dacions en pagament d’habitatge habitual, segons el Banc d’Espanya, on la família es veia obligada a buscar-se la vida al carrer.
En contraposició a les suposades solucions que oferia la 24/2015 o la dació de l’habitatge al banc reivindicada per la direcció nacional de la PAH, moltes llars no van dubtar en resistir als habitatges en guerra judicial amb ajuda de les sentències del TJUE avui encara estan a casa seva amb execucions anul·lades o mantenen la propietat jurídica gràcies molts cops a valents advocats. També aquelles que van perdre l’habitatge en la subhasta però mantenen la possessió, des del 2013 fins avui més de 50.000 llars vulnerables, van poder demanar la moratòria de llançaments de Guindos, ministre del PP, i avui gaudeixen del seu habitatge sense haver pagat res, el deute pendent serà discutible i encara podrien exigir un lloguer social de 7 anys si arriben a perdre la possessió de l’habitatge.
En tot aquest marc de la crisi hipotecària s’ha produït una situació judicialment inversemblant quan els bancs executaven les garanties hipotecàries amb l’absoluta benevolència dels Jutjats encara s’estava produint una injustícia més. L’entitat financer es presentava al jutjat com legítima titular de la garantia hipotecària quan en realitat l’havia venut a un fons de titulització. Se l’havia tret de balanç per reiniciar el cicle del deute i fer més grossa la bombolla!. Els deutors que van voler usar aquesta magnifica eina judicial de la manca de legitimitat activa dels bancs per executar les garanties es va trobar al jutjats amb “l’obtusa oposició ignorant” d’uns jutges que sabien de lleis però que desconeixien els laberints de les altes finances. I els que de manera pacient des del 2014 van explicar als deutors la complexitat d’aquesta eina financera de la titulització hipotecària, com el motor de la bombolla creditícia, ens van trobar també amb la desautorització de la direcció nacional de la PAH (*6).
Però la 24/2015 amagava sorpreses: avui els propietaris d’aquells habitatges confiscats es neguen a renovar contractes de lloguer social. Senzillament la llei 24/2015 no diu que es renovaran automàticament els contractes socials doncs llavors estaríem parlant de contractes indefinits a la pràctica i això no ho diu ni la 24/2015 ni la LAU. Mentre els avaladors de la llei callen les seves febleses, els milers de llogaters arriben a les entitats abatuts perquè no entenen el perquè el que va ser el seu banc o fons voltor ja no volen renovar el contracte. I és que la 24/2015 només exigeix un contracte social mínim de 3 anys en el referit article 5, punt 7 lletra c. Encara que en honor a la veritat, hem de dir que molts ajuntaments estan aconseguint algunes renovacions de les entitats financeres en el cada cop més residual parc en propietat que tenen les entitats financeres, se’l estan venent!.
L’article 5 s’ha desfet com un terròs de sucre al cafè. Les entitats financeres, els grans grups immobiliaris i fons d’inversió estan torejant la 24/2015 de moltes maneres. Per exemple, han aprofitat les eines que els dona la llibertat econòmica per crear moltes societats mercantils amb un sòl propòsit: sortejar el volum de superfície habitable per a ser considerat gran tenidor constituint-les amb un capital social de 3.000€ però si després et fixes amb el consell d’administració surten tots els noms importants repetits. Quan un desnonament arriba als jutjats acaba essent molt complicat decidir si l’entitat acompleix els requisits per a ser considerat un gran tenidor tenint en compte que recau sobre ella i molts cops els noms d’aquestes propietats s’han tornat indesxifrables per a la majoria dels mortals. Un exemple d’això és el cas descobert per les companyes de l’Assemblea de Sants entorn de la Campanya Trenquem Talisman Capital, un fons d’inversió domiciliat al carrer Pedro TEIXEIRA 8 de Madrid on tenen la mateixa seu social 16 empreses, amb noms inversemblants, constituides amb un capital social de 3000€, etc que van comprar 450 actius REO (habitatges en un 90% okupats, garatges, etc) al Banc Dolent (Sareb) amb un valor brut de 70 milions €.
El paràgraf de l’article 5 punt 1: “El deure de comprovar aquestes circumstàncies recau sobre l’adquirent, que ha de requerir prèviament la informació als afectats.” queda tant diluït que fa difícil el seguiment públic veient com es pot torejar tot plegat.
24/2015, art.7. Mesures per a garantir la funció social de la propietat i augmentar el parc d’habitatges assequibles de lloguer // habitatges buits dels grans tenidors
L’article 7 encara no porta un any de vigència doncs com el 5 van ser recorreguts pel Govern del PP i suspesos per una Interlocutòria del Tribunal Constitucional de Recurs d’inconstitucionalitat núm. 2501-2016 que el va tenir en suspensió fins el 21/02/2019 quan Sentència del Tribunal Constitucional va desestimar els recursos de inconstitucionalitat parcialment. Això ha fet que aquesta norma ja no tindrà tampoc temps ni d’endolcir el major escàndol financer a Catalunya que va suposar la venda de més de 100.000 hipoteques sub-prime de Caixa Catalunya al fons inversor Blackstone.
Després de 5 anys gestionant amb Anticipa la cartera d’actius, Blackstone ha donat ordres a “Bank Of America ” de vendre les restes del naufragi de l’entitat que va ser dirigida pel socialista Narcís Serra (*7). Tancar aquesta nova operació pot suposar un forat de 546 milions d’euros al Frob que es sumen a l’espoli de 100.000 llars catalanes -100.00 habitatges!!!- i totes les despeses assumides pels Ajuntaments per endolcir amb la 24/2015 el patiment social de l’expropiació financera.
El morbo de l’operació Catalunya Banc- CX- té dues fites. Primer la constitució totalment irregular del fons de titulització FTA2015 on van anar a parar les més de 100.00 hipoteques de la popular caixa. Blackstone va comprar el 100% del FTA2015 que tenia tantes irregularitats que la CNMV – la mateixa CNMV!- li va negar un codi ISIN de validació internacional. Als deutors no només se’ls va negar el dret de tempteig i retracte sinó que van tenir a veure com la mateixa Catalunya Caixa continuava amb les execucions de les hipoteques després d’haver venut a Blackstone. I si als jutjats i Audiències s’esgrimia la manca de legitimació de CX, fet evident perquè havia titulitzat -venut- la totalitat de les seves hipoteques al FAT2015, allà estaven els jutges i magistrats per negar que existis una venda amb una argumentació surrealista de que les havien prestat a Blacstone, argument frabricat ad-hoc per l’Audiència Provincial de Barcelona en a la Sala 3 i despatxar l’execució de la família. A tot això, la direcció oficial de la PAH desautoritzant la titulització com a eina de defensa mentre reivindicava el lliurament voluntari dels habitatges als bancs com a gran solució – la dació en les 5 de la PAH -. Els afectats lluny de conèixer els secrets desgavellats que estem explicant no arribaven a entendre com a temps després en el sumun d’irregularitats judicials i processals Anticipa, la gestora de Blackstone, no havia fet execucions hipotecàries, i era evident: per què no tenien drets reals sobre les hipoteques de l’FTA2015! El que han fet aquest temps es compra-vendes disfressades de dacions en pagament per reduir exposició i endossar pèrdues al FROB. No ens estranya que a la darrera visita de Pedro Sánchez a Nova York s’entrevistés amb els directius de Blackstone pel tema de la seguretat jurídica. Tranquils està todo atado y bien atado… ¡por hoy!
D’altra banda l’assalt a la que va ser la seu de la Caixa icònica per una colla de voltors afamats entorn del cadàver: l’antic edifici de Catalunya Caixa al carrer Roure 6-8 del Prat del Llobregat seria la seu de totes les societats que han intervingut en l’espoli del banc. I perdonin els lectors el símil canibal i moralista. Només cal que facin una cerca a internet, hi trobaran vàries desenes d’empreses que creen una espessa xarxa societària entorn del pastis: els més de 100.000 crèdits hipotecaris comprats en un sol paquet del fons de titulització FTA2015 provinents de la fallida de Caixa Catalunya que van ser comprats des del paradís fiscal de Luxemburg. Algunes de les organitzacions socials que van tirar endavant la 24/2015 han estat concentrades davant del carrer Roure i com els honorables diputats del Parlament de Catalunya que van aprovar la 24/2015 saben perfectament de que parlem i si ho ignoren encara seria pitjor. Al carrer Roure trobarem BBVA que va absorbir per 1 euro a la CX, Anticipa, Blackstone que de la seva banda és accionista del Santander i aquest de Blackstone, etc… (alguns noms d’empreses al carrer Roure del Prat del Ll. –*8). Res més a dir!
Però no és només el gruix dels habitatges de Blackstone, que a terres catalanes suposaven uns 80.000 habitatges, el conjunt de l’espoli del sistema bancari espanyol ha portat a les entitats guanyadores de la cursa a netejar balanços venent durant aquest anys de vigència de la 24/2015 tota la morralla immobiliària que encara mantenien en balanços: més de 200.000 milions d’euros. Els actius immobiliaris han estat comprats majoritàriament des de paradisos fiscals, amb l’aquiescència de la troika Comunitària, el BdE i el BCE, per fons d’inversió que utilitzen sistemes de camuflatge per saltar-se qualsevol norma nacional o la 24/2015, distribuint els habitatges en desenes de societats mercantils ad-hoc, a 3.000 euros unitat. I en el camí el dret de tempteig i retracte dels antics deutors ha estat conculcat. Tal és el grau de desfeta de la Llei d’Emergència Habitacional que la cessió dels habitatges és un tortuós procés “contradictori”, com ell mateix diu, on l’Administració ha d’aconseguir declarar el pis buit i després aconseguir la cessió. Els processos de revenda d’actius de la Sareb i de la banca no fa sinó paralitzar l’aplicació del article 7 de la 24/2015 fins a fer-lo inoperatiu tant pels canvis de propietat com per la trampa d’amagar-lo en xarxes societàries com hem explicat o revendre a persones físiques o jurídiques que no acompleixen els requisits de l’article. L’article 7 de la llei 24/2015 és totalment inoperatiu i ha fracassat.
Fins i tot, les taxes als habitatges buits ideades per alguns ajuntaments com el de Barcelona amb l’empenta dels Comuns han quedat anul·lades pel Tribunal Suprem amb la peregrina excusa que no són de la seva competència (*9). Això no ha tret que després de 4 anys de vigència l’article 7 de la Llei 24/2015 s’ha pogut aplicar a un pis de Barcelona propietat del BBVA. És el primer cas i mostra les dificultats que la legislació per dur a terme cessions d’ús obligatòries (*10)
Sense pressupost ni debat sobre fiscalitat ni sobre el mercat del lloguer
Cap de les dues lleis comentades van tenir un pressupost assignat ni hi havia la voluntat. El mateix conseller Santi Vilà, del Govern Mas, qui va aprovar la 24/2015, reconeix que per començar a aplicar la llei es necessitaven 800 milions d’euros que es van dissoldre en la crisi catalana del dret a decidir del 2017. Però com al pressupost és inherent les polítiques fiscals aquestes també van lluir la seva absència als debats de la 24/2015 que no posa en dubte que el sistema fiscal és profundament injust i classista, doncs els treballadors i les classes populars sustenten el pes del sistema fiscal de l’estat espanyol i català.
També un cop més la Llei 24/2015 deixa de banda que la major part dels desnonaments es produeixen en el mercat lliure de la LAU on són majoria (85%) els arrendadors amb menys de 1250 m2 en propietat tant siguin persones físiques o jurídiques (9.685 LAU sobre 13.754 llançaments judicials a Catalunya a l’any 2015). A pesar de l’enorme forat fiscal que suposen les exencions i desgravacions als arrendataris ningú aixeca la llebre amb el recorregut argument de l’avi que complementa la pensió amb el lloguer. Una conseqüència de tot plegat serà l’ocupació massiva d’habitatges dels bancs per famílies desesperades que volen assegurar-se un lloguer social encara que no tinguin cap obligació.
En tot aquest anàlisi dels anomenats fons voltors hi ha massa “moral” com si els inversors que hi ha darrera d’aquests monstres tinguessin alguna, de fet el capitalisme no té moral, si en trobeu alguna potser hi ha un capitalisme BO i un altre DOLENT
Necessitem un nou cicle de lluites pel dret a l’habitatge front al capitalisme financer
Segurament, vist el vist, necessitem alguna cosa més que una reforma aquí o allà. És tot “el sistema” que funciona com un lobby per facilitar els interessos del capitalisme financer que com un càncer s’estén per tot el teixit social creant servituds al Col·legis d’Arquitectes, d’Advocats, als magistrats, als registradors, als notaris i la classe política.
Possiblement per a noves reformes legislatives haurem de prendre nota de tot el que ha passat en el món de les finances internacionals respecte del fracàs de els lleis catalanes de l’habitatge. El seu abast s’ha exhaurit abans de funcionar i tots els actors n’eren conscients que estaven enganyant o eren ignorants la qual cosa és encara pitjor. El recent Congrés d’Habitatge de Catalunya va mancar novament d’analitzar el paper del capitalisme financer en la història recent del dret a l’habitatge del nostre país i el debat de les polítiques fiscals va quedar marginat pels fons voltors omnipresents. En tot aquest anàlisi dels anomenats fons voltors hi ha massa “moral” com si els inversors que hi ha darrera d’aquests monstres tinguessin alguna, de fet el capitalisme no té moral, si en trobeu alguna potser hi ha UN CAPITALISME BO I UN ALTRE DOLENT. Tot plegat dificulta molt la comprensió del món en el que vivim i si la lluita és important més ho és dirigir-la en el bon camí per no repetir errors del passat. Cal aprendre dels errors però encara és més important reconèixer-los. Si no ho fem estem fent un frau i com diu la saviesa xinesa: qui no sap contra qui lluita, no pot vèncer!
Salva TORRES, activista de l’Associació pel Lloguer Públic i Assequible-500×20
2 de desembre del 2019
Notas
- Michael Hudson, Keiser Report: Trump: Easy to read.
- Portal Jurídic Gencat, LLEI 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l’habitatge.
- barcelona.cat – Habitatge i drets socials, Els escenaris de futur de la Llei del dret a l’habitatge.
- barcelona.cat – Habitatge i drets socials, La Llei de l’habitatge deu anys després: una mesura pionera aplicada parcialment.
- Portal Jurídic Gencat, LLEI 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica.
- Plataforma Afectados por la Hipoteca, Sobre titulizaciones: ahora habla la PAH.
- el confidencial, Blackstone cierra un ciclo en España: liquida su ‘herencia’ de Catalunya Banc.
- Albirana Properties Socimi, Tourmalet Propco Investment 2015 Socimi, Tourmalet Propco Investment 2015 2015 SL, Patriot Propco S.L, Alcmena Midco SÀRL, Anticipa Real State, Empire Real State Spain, Albirana Socimi, Catalunya Caixa Inmobiliaria, Catalunyacaixa Serveis SA, Hola Pisos, GESCAT LLOGUERS SL, Budmac Investments Sl, ISMENE PROPERTIES 2019 SA, VEVIT INVESTMENTS 2016 SL, Conita Investments Sl, Treamen investments sl, Naya Real Estate Spain SL., etc
- Idealista.com, El Supremo anula la tasa a las viviendas vacías ideada por Colau en Barcelona.
- catalunya plural, Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona va expropiar un pis buit a mans d’una entitat financera.
Més informació consultada:
- catalunya plural, Llums i ombres en la batalla per aconseguir més habitatge social a Catalunya.
- catalunya plural, Per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona va expropiar un pis buit a mans d’una entitat financera.
6 comentaris a “Les lleis catalanes del Dret a l’Habitatge del 2007 i la d’emergència habitacional 24/2015 han estat paper mullat.”