La Batalla per l’Habitatge: Per un Moviment Popular

Darrerament, en un article publicat a la mateixa Soli, s’aborden diverses temàtiques relacionades amb la lluita per l’habitatge a Barcelona. Abans d’abordar el debat cal deixar clar fins a quin punt partim d’un context d’extrema gravetat i feblesa. Els habitatges, els barris, el teixit comercial, l’espai públic i un llarg etcètera d’elements que configuren la vida en comú a la nostra ciutat estan sent subjectes d’un feroç procés d’acumulació per despossessió, emmarcat territorialment, per part d’una amalgama summament complexa i poderosa d’inversionistes estrangers, rendistes, bancs, immobiliàries, fons voltors i propietaris en general que veuen el moment perfecte per capitalitzar el valor dels seus habitatges. La legislació en matèria d’habitatge que principalment emana de la LAU, no només és nefasta, afavoreix aquest procés. La correlació de forces parlamentàries tant a l’Ajuntament, el Parlament com al Congrés de diputats no semblen favorables per fer un gran canvi legislatiu. Les grans organitzacions de la classe treballadora mai s’han adaptat a aquests processos d’acumulació que es donen fora del marc estrictament laboral, com el que es dona a través del mecanisme del deute o el lloguer. Ara ja fa més de 7 anys, d’allà on pràcticament no existia cap element de resposta col·lectiva, va néixer una de les experiències d’autoorganització popular més importants de les darreres dècades: La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

La PAH, després de varis anys de trajectòria,  amb especificitats més o menys satisfactòries i autogestionàries segons la ciutat o poble on s’hagi desenvolupat, a dia d’avui es veu acompanyada d’una constel·lació de grups, sindicats i assemblees que donen la cara en aquesta batalla per l’habitatge a Barcelona. Som molts -masses- col·lectius, sovint amb practiques informals, amb concepcions polítiques diferents, amb vincles laxes i puntuals, amb cap estratègia ni objectiu comuns clars i compartits. A això hi podem sumar el fet que moltes participants d’aquests grups tenen molts altres projectes on ens hi deixem les hores, les forces i els diners. Per tant, creiem que hem de ser extremadament estratègics i benevolents amb les forces que ens son més properes per tal de poder arribar a la centralitat del tauler (entenem que el debat engegat per l’article d’en Bannock té com a nucli aquest objectiu), així com ser capaces d’estalviar forces de manera inútil. Els grups d’habitatge tenen una necessitat de presència mediàtica, de suport jurídic i de base econòmica que, ara mateix, no tenen. És a dir, fins ara cadascú va fent i de tant en tant ens trobem per aturar desnonaments o per manifestar-nos d’una manera o altre.  És més, sembla que a sobre ens perdem perfilant “faccions” imaginàries en base a conceptes propis d’altres èpoques que ja no tenen cap valor descriptiu -“facció democràtica”,”coordenades insurreccionals”- i ficant en un mateix “bloc granític”, amb intencions gairebé conspiratòries, a un Ajuntament, una ONG, dos moviments socials autoorganitzats i un projecte incipient d’organització llogatera. Anàlisi amb pocs matisos, de brotxa grossa i que no concorda en bastants aspectes amb la realitat, evidentment més complexa.  De fet, el centre de gravetat del debat ha perdut tant el nord que no es centra en com ens organitzem més i millor contra els que ens roben la ciutat, sinó en base a que es delimita el nosaltres i ells dins els mateixos moviments socials, ja de per si insuficientment preparats i en nombre com per fer front l’enorme tasca que tenim per davant. La construcció artificial d’aquestes “faccions” és tan forçada, que es parlen de casos que demostren precisament el contrari.  El company, en el seu article, parla de la manifestació del 10 de Juny com a mobilització dels Comuns. Les persones presents a les assemblees preparatòries, recordaran com una representant dels Comuns, en una actitud lamentable, va demanar canvi de data fixada des de fa mesos perquè coincidia amb unes jornades internacionals organitzades per l’Ajuntament i com se’ls hi va negar ,i per suposat, no fer cas.

Ens hem d’organitzar pensant en el mig-llarg termini i ho hem de fer ja.  És evident, que degut a les diferents estratègies, concepcions de l’organització, de l’autonomia, discursives i un llarg etcètera que se sumen a rancors i desconfiances (algunes carregades de raó) no es pot fer sota una mateixa organització. L’aposta per un model amb alliberats, per exemple, ja ha demostrat els seus límits i problemàtiques, tot i que es pot justificar en certa mida si l’organització es constitueix en un veritable enquadrament popular de masses. Existeixen però, les bases per construir una proposta de mínims que ens ha d’ajudar a conformar un veritable moviment popular descentralitzat i autònom en la seva praxi quotidiana i summament granític, sòlid i unitari, al mateix temps, quan l’estratègia comuna així ho dicti. El debat però, mai serà complet si aquestes forces i organitzacions de les quals parlem no entren en el mateix debat, o les convidem.

No ens serveix cap moviment atomitzat, informal, ni “insurreccional”: cal un sindicalisme barrial de masses fortament organitzat i heterogeni amb capacitat d’incidència social. Abandonem els posicionaments moralistes i ideologitzats, construïm els objectius compartits i la unitat d’acció des de la fredor purament estratègica que ens imposa la crua realitat material. Establir una dialèctica entre acció directa i conquestes “legalistes” incrementals. Practiquem el mestissatge organitzatiu. Siguem del grup d’habitatge del barri i afiliem-nos al Sindicat de Llogaters al mateix temps. Reforcem la base i la conflictivitat del Sindicat de Llogaters, mantinguem els nostres grups coordinats. Pensem en nous repertoris d’acció col·lectiva per torpedejar, en totes les seves fases, el procés elitizador en els barris que pateixen la gentrificació i reforcem la col·laboració amb aquells barris que pateixen altres formes de despossessió en el seu desenvolupament urbà. Construïm el full de ruta a mig-llarg termini que hem de seguir col·lectivament, els 5 punts “programàtics” de mínims amb els quals absolutament totes les organitzacions podrem colpejar juntes. Malauradament, això, que seria de sentit comú a altres latituds, sona naïf i impossible en el context barceloní actual. El fet que la regidora de Ciutat Vella hagi de demanar per twitter ajuda a la ciutadania per aturar desnonaments, no es cap prova de subalternitat cap a l’Ajuntament. És la mostra fefaent dels límits que té l’acció político-social des de l’administració, incapaços de ni tan sols aturar per si sols una part molt important dels desnonaments. És la mostra de que la batalla per Barcelona recau sobre les esquenes dels grups i moviments socials vinculats a l’habitatge, que encara estan per constituir-se en un moviment popular barceloní per l’habitatge. Dins d’aquest camp heterogeni, veig persones amb les quals no estic d’acord, que a vegades fa coses de les quals no aprovo , però mai hi veuré ni un adversari ni un enemic. L’enemic és un altre i el seu poder dona vertigen.

FONT: lasoli.cnt.cat

Resposta a l’article publicat fa uns dies a Solidaridad Obrera, “Als grups d’habitatge de Barcelona”.

Aitor Terradelles, membre de la Comissió d’Habitatge de l’Assemblea de Vallcarca i militant d’Embat.
Lucas Vidal, de l’Oficina d’Habitatge de Gràcia i militant d’Embat.

Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

 




2017: el experimento #VidaLaietana y el edificio 15-O ocupado en el 2011 en el barrio de Verdum.

Conversión de edificios a ALQUILER PÚBLICO Y ASEQUIBLE

Creemos necesaria la comparación de las dos experiencias, sobre dos procesos que pudieran haber tenido el mismo resultado pero el desenlace feliz sólo ha sido para el primero: #VidaLaietana . Esta entrada pretende poner en alerta a las entidades que luchamos por el derecho a la vivienda para no cometer errores que son dolorosos y costosos a largo plazo para familias y activistas. Nos referimos a la ocupación de edificios públicos, de inmobiliarias o de entidades financieras.

més de 300 persones muntaen una assemblea a la plaça de Verdum

El 15 de Octubre del 2011, en plena efervescencia del movimiento 15-M, se realizó una manifestación bajo el lema: l’indignació a l’acció … mobilització mundial. Había 3 columnas de colores y la verde reivindicaba el derecho a la vivienda. Un sorprendente dispositivo en que participó nuestra asociación llevó esa columna verde de + de 1500 personas en metro desde plaza Catalunya a NouBarris y ayudaron a ocupar un edificio que estaba vacío desde hacia años, en el barrio de Verdum propiedad de Cajamar. La alegría desbordante del éxito siguió al alojamiento de alguna de las familias que esperaban un techo en nuestro distrito en un momento en que los desahucios ya caían a plomo en el que sería el distrito más castigado del país.

Recién llegado a la alcaldia Xavier Trias, de CiU, en un discurso en el cercano parque de la Guineueta, dos días después, renegaba de esas prácticas anti-sistema. Se creo una asamblea de gestión del edificio y poco después llegaban los primeros problemas junto a nuevas familias por el efecto llamada. A la asamblea se presentaron los antiguos propietarios del solar donde en permuta tenían tres pisos. Junto a ello, la aparición de los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento y los Mossos de Esquadra primero camuflados y después en servicio oficial. Los Servicios Sociales y el responsable de comunicación de la Alcaldía rápidamente se pusieron en contacto asegurando su interés en buscar soluciones al conflicto

La asamblea tomó un portavoz para la prensa y televisión que llegaba ávida de las formas nuevas de lucha. Los conflictos dentro de la asamblea de familias, activistas y gente del barrio se dieron en varios frentes:

  • Los Servicios Sociales centrales del Ayuntamiento buscaron tener información de las familias para encontrar vías de comunicación y ayuda. Un sector de los ocupantes principalmente activistas se negó a ninguna negociación.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a respetar las viviendas de las familias que habían negociado con el constructor la permuta.
  • Un sector mayoritario de la asamblea se negó a abrir la posibilidad de negociar la compra del edificio por el Ayuntamiento, a precio de saldo a Cajamar, para convertir las viviendas en pisos sociales.
  • La Asociación de Vecinos de Verdum, en una profunda crisis desde hacía muchos años, nunca dio soporte a la ocupación y por lo tanto a contrabalancear una salida negociada. Igualmente La Coordinadora de Avv y entidades de Nou Barris tampoco quiso entrar en el conflicto social de denuncia que suponía aquella ocupación. El movimiento vecinal nunca entendió desgraciadamente la conversión de la vivienda como un objeto financiero en la crisis que se estaba cociendo en todo el planeta y la problemática de los desahucios que ya caían a plomo en el distrito
  • Si el movimiento 15-M que dio cobijo a la ocupación, permitió ver con simpatía la ocupación, los conflictos dentro del edificio, algún que otro incendio en uno de los locales y el enfrentamiento con algunos jóvenes del barrio malbarataron esa simpatía inicial.

Nuestra Asociación, defendió desde el inicio, que con el soporto del vecindario era posible una negociación pública de las condiciones de vida de las familias, la mayoría en paro y con niños. El proceso aunque complejo suponía de facto aceptar que las políticas sociales de vivienda  y servicios sociales  estaban fallando en muchos aspectos. Con los meses, los canales de comunicación se cortaron y las familias algunas con problemáticas complejas se quedaron a merced de las circunstancias.

Defendimos a ultranza la conversión del edifico en viviendas de alquiler público y asequible para lo cual el Ayuntamiento o la Generalitat debería comprar a precio de tanteo y retracto el edificio abandonado. No era una idea descabellada y seguramente hubiera dado una salida distinta a la constitución del Banco malo que ha sido un desastre financiero para el país. El sector mayoritario no estaba de acuerdo, en otras palabras quería vivir ocupando sin más y supuestamente consolidar esa ocupación.

Nuestra entidad para dar un vuelco a la campaña de prensa contra la ocupación que se inició vimos en los propietarios de la permuta una oportunidad para dar el vuelco. Aceptar su derecho a las viviendas de la permuta y demostrar que los “ocupas” respetábamos la propiedad de esas familias estafadas en la burbuja. Con el sector mayoritario no fue posible llegar a ningún acuerdo. No quisieron respetar esas viviendas y supuso un enojo importante en el barrio, porque eran una familia conocida, que provocó enfrentamientos con vecinos.

Nuestra asociación después de algunas semanas dimitió como portavoz de la asamblea por no tener un apoyo mayoritario y poco después abandonamos la asamblea del edificio porqué creímos que las decisiones tomadas no se correspondían con los objetivos iniciales. Las asambleas del 15-M de Nou Barris que se celebraron en la plaza contigua al edificio se fueron vaciando hasta que se decidió volver a la marquesina de la Vía Júlia.

Con los meses se iniciaron los conflictos entre familias y entre familias y activistas ocupantes del edificio, donde las asambleas interminables agotaban a gente poco acostumbradas a esas dinámicas. Los tímidos intentos de enraizar en el tejido asociativo después de lo acontecido se hicieron más complicados (1). Hubo un incendio. “Desaparecieron” partes estructurales y materiales de la obra que aún quedaban para acabar el edificio y un largo sinfín de problemas con el agua, la luz, etc. Seguramente no nos dimos cuenta de la magnitud del cambio de lo que proponíamos pero recientemente alguna familia en los medios de prensa, después de las recientes ocupaciones en la ciudad, han pedido la intervención en el sentido que propusimos hace 6 años: la conversión del edificio Almagro en viviendas sociales – alquiler público- del Ayuntamiento.

Una CRONOLOGIA DE LOS HECHOS:


Nuestra Asociación participó en la reivindicación de diversos colectivos de Barcelona para que el edificio de Via Laietana se convirtiera en alquiler publico. El acuerdo con el Ayuntamiento actual había inspirado nuestras propuestas con el edificio del 15-O de la calle Almagro:
salva TORRES


(1) Blog del edificio Almagro – 15O- actualizado del octubre del 2011 al 2012.

(2) comunicat de premsa sobre acord amb equip Govern municipal.




LLoguer social: negoci privat o servei públic de qualitat?

La manca d’un veritable parc d’habitatge públic de lloguer l’ha reduït a un calaix de malendreços

El menysteniment d’aquest model ha estat una constant durant dècades.

Pisos buits, edificis en mal estat, finques mal administrades i l’aplicació dura de la LAU han estat els mals endèmics.

La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca fins ara.

Una declaració de principis.

Avui una tercera part de les llars de Catalunya viu al límit. No poden fer front a cap despesa extra que no sigui menjar o vestir i fins i tot això és complicat. No fa falta donar gaires dades. L’anomenat precariat, aquells ciutadans o llars que viuen en menys de 1000€ són majoritaris als carrers de pobles i ciutats de Catalunya.

De tots els drets robats en nom de la crisi, potser un dels importants és l’habitatge. Sense ell no hi ha projecte de vida (el 75% dels joves viuen amb els pares). Majoritàriament el nou precariat ja no viu en habitatges en propietat o el perdrà en els propers temps. En el mercat de lloguer la relació ingressos/ renda de lloguer ja fa temps que no guarda relació en una estructura salarial en espiral deflacionista. No és d’estranyar que el 70% dels desnonaments a Barcelona siguin per impagament de la quota del lloguer. Quan això succeïx cau sobre el llogater tot el pes dictatorial de la LAU (Llei d’Arrendaments Urbans). Una de les lleis més regressives d’Europa.

El mercat del lloguer és quasi 100% privat, controlat pel lobby del totxo, bancs i els API, que mantenen preus per sobre de la realitat social xuclant la sang als més pobres. Contradictòriament tots busquen “el lloguer segur” pescant en aigües turbulentes. Una contradicció insoluble en el mercat que acaba ajuntant als pitjor situats: els petits propietaris enfrontats a famílies en precari impossibilitades de pagar rebuts que superen el 50% de la renda disponible. En aquesta guerra entre pobres la LAU resolt a favor de la propietat. És un contracte privat, suposadament de lliure concurrència, on les lleis i la justícia fan prevaler la propietat sobre el dret a l’habitatge.

El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari. Si la Justícia, que es jutge i part, imposa les condicions del forts, l’Administració mira cap a l’altra costat adduint que en els contractes privats no si fiquen. Abans l’equip de Govern de l’alcalde Trias i ara l’equip de Colau saben que hi havia i hi ha un problema amb els desnonaments de lloguer a la ciutat comtal.

… El dret de propietat immobiliari exerceix una fèrria dictadura sobre el dret a un habitatge digne i assequible i sumeix en un fosc futur a una societat incapaç d’imposar-se a la dictadura patrimonialista del lobby financer-immobiliari.

Algú té una solució habitacional estable pel precariat?

Les dades de la Taula del Tercer Sector, avalades per la mateixa Administració, indiquen que 70.000 llars a Barcelona necessiten un contracte estable de lloguer que no superi els 100€ de renda mensual. Tot inclòs. Aquest hauria d’esser l’abast mínim d’un parc d’habitatge públic a Barcelona que no existeix. Però que no existeixi no vol dir que avui 300.000 persones de la nostre ciutat esperen una solució malvivint mentre hi ha milers de pisos buits. Estem parlant doncs de 70.000 habitatges d’emergència social o, dit d’una altre manera, de lloguer molt assequible.

Els tenim, però no estan accessibles perquè interessos molt poderosos controlen el mercat. Guanyar el debat a l’opinió pública sobre la necessitat d’aquest parc d’habitatge no pot quedar circumscrit només a un problema de beneficència. Aquesta reducció en portaria a construir guettos als quals apartaríem als perdedors d’aquesta injusta societat.

No, nosaltres parlem d’habitatge públic de lloguer com un dret de qualsevol ciutadà, tant guany molt o poc, a un habitatge digne i assequible a les seves possibilitats raonades entorn del 20 al 30% de la renda disponible. Tothom paga impostos i tothom se’n beneficia dels drets ciutadans. Aquest és el debat necessari per a una opció estable econòmica, legislativa, jurídica i socialment. Senzillament és posar l’habitatge al marge del mercat.

Però necessitem una segona condició. No acceptem una aplicació restrictiva amb contractes temporals als quals estan subjectes actualment els llogaters, fruit de les modificacions legislatives del PPsoe a la LAU, que han convertit el lloguer en la particular dictadura de l’arrendador. No és possible un projecte estable de vida amb contractes de 3 anys renovables any a any.

Dret o beneficència. Habitatge protegit i llogater desamparat.

Barcelona té ara un parc d’habitatge social que en prou feina supera els 10.000 habitatges i ara sí que està ple. Alguns habitatges dotacionals de joves fins i tot han estat venuts a fons d’inversió privats (SOCIMI). En aquest petit parc d’habitatge el paper de l’Administració, en el nostre cas, el Consorci de l’Habitatge de Barcelona ha estat nefast durant décades.

Lluny de ser un model, el parc d’habitatge ha patit com mals endèmics els pisos buits, edificis en mal estat i finques mal administrades. La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, ha estat l’ADN d’una gestió opaca que ha primat la lògica del mercat privat, altres cops la beneficència i l’aplicació dura de la LAU.

El menysteniment del parc d’habitatges ha estat una constant durant dècades per part dels gestors públics. Aquests habitatges eren una molesta càrrega de la que calia desempallegar-se. I els llogaters eren beneficiaris, no d’un dret, sinó de beneficència i per tant sempre sospitosos d’enganyar. Hem arribat a situacions inversemblants amb habitatges buits per llargues temporades tapiats amb portes de ferro o, per contra, quotes de lloguer que han superat fins i tot al mercat privat. Les irregularitats en els cobraments dels extres o del manteniment han igualat al Consorci amb les pràctiques més dubtoses del mercat privat.

Molts cops l’habitatge públic s’ha convertit en una mena de barraquisme vertical on s’han ajuntat problemàtiques socials amb atur, famílies desestructurades, etc que reforçava d’una banda el caràcter exclusivament assistencial i, per un altre costat, una opinió pública en contra. Si l’habitatge social era mal vist, com un malbaratament de recursos, l’opció neoliberal, l’opció patrimonialista d’accés a l’habitatge es reforçava i reforçava encara més la bombolla immobiliària, que a fi de comptes era el que interessava

L’aposta del Govern Trias a l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat des de sempre va ser donar un paper dominant en l’habitatge social a les entitats del tercer sector i especialment a Càritas, organització catòlica en mans del Bisbat de la ciutat, reforçaran el caràcter assistencial del lloguer social i públic allunyant-lo encara més del seu caràcter de dret social bàsic. No és casualitat, que Càritas, rebi donacions de pisos dels bancs enlloc de cedir-los a l’Estat que els hem salvat amb els diners de tots. És un apropament cada cop més descarat al model anglosaxo i tatcherià. Per aquesta raó, nosaltres reivindiquem l’habitatge públic com un dret fonamental dels ciutadans i per tant un dret exigible a l’Estat. Té un nom: lloguer social universal.

… Aquests contractes de lloguer públic per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

(*)Caminem cap a un altre model possible…

Dins del marc legal actual, diversos advocats i urbanistes, així com sentències europees i estatals permetrien modificar els paràmetres en el que es mou la gestió de l’habitatge públic i social tant a la ciutat com al país. La Disposició Adicional Primera de la LAU permet establir un règim diferenciat als contractes de lloguer dels habitatges en alguna de les modalitats de promoció pública. Aquests contractes podrien no estar subjectes a la legislació en matèria civil i patrimonial.

En primer lloc, la seva adjudicació està subjecta a un procediment de concurs transparent en base a uns criteris preestablerts. En segon lloc, les rendes venen marcades per llei i finalment les condicions no són objecte de la suposada llibertat contractual civil. El lloguer públic s’aproparia més a la prestació d’un servei públic i, per tant, seria el desenvolupament d’una competència de l’Administració en matèria d’habitatge que donaria servei mitjançant els contractes subscrits amb els seus llogaters. Aquests contractes per tant no serien de naturalesa estrictament civil i patrimonial, sinó que les seves condicions i les quotes a satisfer serien part de la prestació del servei públic.

Això és important, perquè en la venda a fons voltors del parc d’habitatge a Madrid o Barcelona, caldria preguntar si les garanties als llogaters no haurien d’haver estat incloses en els plecs de condicions de la venda. Aquest matis és fonamental doncs els concursos de compravenda no solament han estat mancats de transparència i concurrència en el cas de Barcelona, sinó que les condicions de prestació del servei públic dels habitatges socials estan avui en dubte. En el cas dels habitatges de joves, considerats equipaments dotacionals, afegirien encara més llenya a la discussió.

D’altra banda, els contractes de lloguer social estarien determinats per les lleis de protecció del consumidor en aquest cas d’un be fonamental com és l’habitatge. El Tribunal de Justícia de l’Unió Europea (TJEU) ha legislat profusament sobre la matèria en clàusules abusives com la revisió unilateral de les condicions dels contractes de lloguer social que podrien causar la pèrdua de l’habitatge habitual. Aquesta qüestió es podria judicialitzar en tant la revisió unilateral de les condicions podria resultar una posició d’indefensió del llogater. Aquesta circumstància ja ha succeït a l’edifici privatitzat de pg Urrutia. No són paraules doncs una sentència contra Alokabide ha permès aturar un desnonament per negar-se aquest a revisar una quota abusiva.

… Lloguer Social Universal.

Podria ser la signatura de nous contractes de lloguer objecte d’abús? S’han mantingut les condicions anteriors? La resposta en el cas de Colon Viviendas a Barcelona és no. Des del punt de vista de la jurisprudència actual seria discutible que les condicions dels contractes de lloguer, en prestació d’un servei públic, només es limitessin a la vigència dels contractes. Ha estat molt més greu encara que s’hagi obligat als llogaters a subscriure nous contractes amb les condicions canviades i això podria ser objecte controvertible davant tribunals de justícia civil.

Dit d’una altra manera, en el moment de compra-venda a un tercer, el rellevant no és només l’anàlisi del preu pagat per la venda en l’expedient patrimonial de la Fundació Pisos de Lloguer (i per tant el Consell Comarcal del Barcelonés, REGESA) sinó també les repercussions que aquesta venda tindrà sobre els contractes de lloguer. Per tant seria imputable a Regesa i a la seva subsidiaria Pisos de Lloguer la manca de transparència en tot el procés en un sector com és el de pisos per a joves que hauria de tenir la consideració de regulat.

Aquesta discussió és extensible a tots els habitatges que avui gestiona l’Agència Catalana de l’Habitatge com al Consorci de l’Habitatge de Barcelona amb tots els pisos d’emergència que està concedint. I és una lluita declarada pel lloguer social universal.

(*) Una part dels raonaments d’aquest article han estat inspirats als webs de Leólo i Urbaniker.

article actualitzat sobre el publicat a habitatgepublic.prouespeculacio.org el 29/12/2014




Estratègies organitzatives davant els reptes polítics i socials del Sindicat de Llogaters de Barcelona

D’aquella pols, vénen aquests fangs

Portem mig any llarg des de l’inici de les primeres reunions per construir a la ciutat de Barcelona el Sindicat de Llogaters i Llogateres. Per part de la nostra Associació ha estat sempre un dels reptes més importants l’organització dels llogaters. En els anys de l’esclat de la bombolla immobiliària, quan tots els focus mediàtics mostraven el naufragi hipotecari, érem de les poques veus a la conurbació barcelonina que vam fer costat a les llogateres dins la defensa del dret a l’habitatge de tothom…. Fèiem una lluita unitària que continuem practicant avui dels hipotecats que poden perdre l’habitatge però també del precariat se les té amb la propietat, les habitacions llogades o la ciutadania que ocupa vivint en un estat continuat d’angoixa.

Des del 1985, quan la LAU – Llei d’Arrendaments Urbans- i el ministre Boyer va acabar amb la protectora llei franquista dels lloguers de renda antiga, les continuades reformes legislatives perseguint al “inquilino moroso profesional” van destruir el lloguer. Aquestes reformes sempre venien acompanyades d’un discurs hipòcrita sobre “el foment del lloguer”. En realitat, passava el contrari: al 2009 el nostre país va arribar a tenir el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat (*1). Aquell estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa a l’estat espanyol, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica. La propietat es convertia en una dictadura on els contractes de lloguer eren i són una munyidora permanent d’extracció rendista professionalitzada del incaut llogater (*2). I a més, el discurs “del foment del lloguer”, permetia i permet, que els ajuts fiscals a la propietat multipliquin per 30 als rebuts pels llogaters – 1 euro de cada 30 van a la propietat-. (*3)

el nostre país tenia el record mundial del 90,1% del parc d’habitatges en règim de propietat. Aquest estrenyiment record del mercat de lloguer, acompanyat de la contrareforma legislativa de la LAU, va fer impossible tenir un projecte de vida estable com llogater per la desprotecció jurídica.

Així doncs, no és d’estranyar que en aquells dies de “vino y rosas” tothom va entendre que “mejor comprar una casa que tirar el dinero alquilando”. La LAU junt a la VPO – Vivienda de Protección Oficial-, beneïdes per PPsoe+CiU+PNV i ara C’s, van ser la incubadora de la societat dels propietaris i de la bombolla immobiliària i la llegenda continuara fins que la derogació de la LAU faci trontollar aquest principi ibèric. Podem afirmar sense error que la LAU i la LEC – Ley de Enjuiciamiento Civil- s’han convertit en les eines per desallotjar el nostre veïnat pobre intercanviat-los, en un procés de gentrificació, per rics compradors de segones o tercers residències o turistes en el hub global en que està immersa Barcelona. D’aquella pols venen aquests fangs on la llei neolliberal – LAU – permet negocis ràpids i sucosos a costa de l’afal·lera inversora estrangera a la ciutat que al 2015 quasi va igualar el total del pressupost de l’Ajuntament per a la ciutat.

Dos apunts més: des del punt de vista residencial Barcelona no és una ciutat europea. El mercat regulat, es a dir, el parc d’habitatge de titularitat pública no arriba al 1% dels 820.000 habitatges en una de les ciutats de l’Estat espanyol amb el percentatge més alt de lloguers: 32%. Són majoritàriament un guetto amb continuats problemes de convivència i control com ho denuncien moltes de les comunitats de llogateres a les que hem donat suport aquests anys. Aquesta gestió dels habitatges, per part de del PMHB – Patronat Municipal de l’Habitatge- i el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, ha ajudat a la mala imatge dels habitatges socials i a la gentrificació de la ciutat . Tornant a les xifres, si sumem als poc més de 6000 habitatges del PMHB, els anomenats pisos socials propietat dels bancs, església catòlica i particulars de la Bossa d’habitatge social… arribem en prou feina al 1,5% . Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Conclusió: el 98% dels contractes de lloguer es fan en el mercat lliure a la ciutat comtal.

Un segon apunt: sense una radiografia exacta del repartiment de la propietat immobiliària de tota la ciutat en els 820.00 habitatges que la composen serà difícil desplegar les mesures legislatives més adients que necessita la ciutat. Tot fa pensar que l’actual equip de Govern de l’Ajuntament ha iniciat tímidament un mapa d’habitatges buits. Repeteixo, habitatges buits, no parlem d’un veritable mapa de la propietat. És una vergonya, després de 40 anys de “democracia“, en un dels països on la propietat immobiliària té un pes tant important en l’economia, que no hi hagi un cens creuat de la propietat… bé potser és la manera d’emmascarar el frau sistemàtic dels rendistes sobre els impostos directes a la riquesa( frau en el que han col·laborat les successives administracions). Sense conèixer la radiografia immobiliària m’atreveixo a afirmar que una bona part de la propietat està en petites mans però aquesta nova bombolla inversora que vivim concentrarà la propietat en una poques SOCIMIS que van néixer legislativament per aquesta raó de les mans del PPsoe. (*4)

Enriquits, subvencionats i defraudadors

Aquest subtítol no està redactat per a ser cridaner sinó per focalitzar l’objecte real contra el que lluitem les llogateres a Barcelona.

Una gran part dels diners es creen en l’enginyeria financera no a la productiva, en el que els economistes clàssics diuen “ingressos no guanyats pel treball sinó per la possessió d’un títol“. Més del 70% dels préstecs bancaris són al sector immobiliari o béns arrels – real state-. El valor d’un edifici d’habitatges o oficines val el que el banc està disposat a finançar. I són els bancs comercials els que determinen la quantitat de crèdit que autoritza el BCE – Banc Central Europeu- i no a l’inrevés.

La Reserva Federal i després el BCE, en els darrers anys, han creat del no res milers de milions d’euros – quantitative easing– comprant actius immobiliaris a la Banca per buidar els seus balanços d’actius tòxics “enriquint les entitats financeres amb diner fresc“. Aquest programa de compra massiva de deute titulitzat del BCE – no és un préstec a interès al banc, és el BCE que està comprant deute – és el que ha permès a la banca, amb aquest diner fresc a la guardiola, llençar-se a  la compra massiva de béns arrels (*5) mitjançant el fons voltors apalancats a paradisos fiscals. Primer van ser els Blackstone (Anticipa Real State) des dels USA – inventors del quantitative easing- i després tots els fons d’inversió establerts al paradís fiscal de Luxemburg que arriben a Barcelona comprant la morralla hipotecaria, edificis sencers, hotels, centres comercials… I no deixem de banda les SOCIMI (*6) espanyoles participades per la Banca quasi al 100%. Aquest monstre determina la classe d’economia que hi haurà a la ciutat en els propers anys. Són els que creen els diners, són els que diuen qui té crèdit i que és el que no en té. Encara que tard els nostres conciutadans més rics s’afegeixen després a la festa. I no oblidem els turistes que en el deliri inversor són els convidats de pedra que arriben amb “el low-cost” com molts dels nostres compatriotes fan en altres contrades. Els turistes no són la causa sinó la conseqüència d’un pla traçat des de fa anys on diners, inversions, lleis i empreses s’uneixen per expulsar la gent i prendre’ns el valor històric i monumental de la ciutat, robar-nos el valor intangible de Barcelona, per a monetitzar-la i vendre-la millor.

Com el 98% del mercat de lloguer de la ciutat es lliure, sense restriccions, està abonat el terreny perquè el procés d’expulsió del veïnat més pobre es faci real a la finalització de qualsevol contracte. Tot i així, els enormes avantatges fiscals per als propietaris serveixen per justificar el discurs hipòcrita del “foment del lloguer” de manera que propietaris físics com jurídics – SOCIMI, – “estan subvencionats en tots els conceptes“: despeses, manteniment, etc i s’apliquen igualment una amortització anual de la seva propietat.

La mesura que es vol introduir al “Plan estatal de Vivienda 2017-20” (*7) de subvenció de lloguers fins a 600 euros- o 900 si són joves-  ni tant sols es aplicable a ciutats com la nostra. Els ajuts al lloguer per a famílies sense recursos són en realitat ajuts al propietari perquè cobri el rebut, que no ens vinguin amb excuses! Són inflacionistes, els propietaris saben qui els pot cobrar (*8). Els donen les comunitats autònomes i el llogater no arriba ni a veure els diners per evitar que els malgasti en menjar. El PP els va criticar al PSOE quan van aprovar els ajuts a l’emancipació de joves però tot sembla que aquest Pla estatal tirarà endavant amb 28 vots a favor i 8 abstencions com senyalitza EL PAIS en la seva noticia. Com és possible…. l’esquerra no hi ha votat en contra a la Comissió? (*9)

Tot i les descomunals avantatges “el frau fiscal” en el mercat del lloguer és enorme sobre tot en el petit propietari. Donem fe del que diuen els portaveus de GHESTA – sindicat dels inspectors d’Hisenda – que expliquen com any rera any l’ocultació de lloguers supera els 3000 milions d’euros. Molts dels desnonaments de llogaters que ens arriben tenen contractes no declarats perquè la fiança no està registrada. Per què no es subvenciona el lloguer en el IRPF? La desgravació fiscal al llogater és opaca a la propietat i, al mateix temps, delata als defraudadors quan es creuen els descomptes dels llogaters i la declaració de la renda dels propietaris.

assemblea presentació Sindicat Llogaters al Casinet de Hostafrancs

Un moment dolç de la mobilització social pels drets dels llogaters

La situació s’ha agreujat a tota Barcelona no només per la pujada desmesurada de preus i l’enorme quantitat de desnonaments de lloguer i precari. També han desaparegut els cartells de lloguer d’habitacions als locutoris, un desesperat refugi habitual per a famílies i ciutadans amb moltes dificultats. Finalment el estrenyiment de l’oferta de lloguer en tots els segments (torna a ser rendible la venda) fa molt complicada la gestió dels 44.000 contractes de lloguer que com a mitja es renoven cada any a la ciutat. Als barris més perifèrics no poden deixar de recordar la gran bossa d’habitatges ocupats per llars que no tenien altra alternativa per viure aixoplugats.

El que la nostra associació no va aconseguir al llarg dels anys de la bombolla ara és possible pel cúmul de circumstàncies esdevingudes i explicitades en aquest document. En aquest panorama, l’arribada “dels millennials” – generació NO CREDIT NO DEBT- i les especials circumstàncies del turisme a determinats barris a fet sorgir la idea de la defensa dels llogaters. La constitució fa uns dies del Sindicat de llogaters, en la qual estem implicades vàries entitats, farà donar un salt qualitatiu a tota la ciutat. Però no ens serà gens fàcil doncs el marge legislatiu no permet gaire alegria. Haurem de treballar la denúncia de que quasi tots els contractes de lloguer són en realitat abusius doncs són d’adhesió i moltes clàusules que contenen també són abusives. Però serà el treball barri a barri, carrer a carrer, el que permetrà l’autorganització de les llogateres en problemàtiques que molts cops són diferents entre barris com el Raval amb una pressió turística brutal o la zona nord de la ciutat amb l’index més alt de desnonaments de la ciutat i del país.

Estem parlant doncs de la territorialització de la lluita però també de la personalització, del coneixement mutu, etc…. El sindicat haurà de conviure doncs entre una estructura centralitzada que permeti aixoplugar les forces però al temps sumi les sinergies de cada barri que generem les organitzacions barrials coneixedores del teixit associatiu i de les complexes trames urbanístiques i habitacionals que genera la conurbació barcelonina. Aquests serien doncs en la meva humil opinió els reptes organitzatius del Sindicat de Llogaters: estructura centralitzada, consell d’entitats de suport, territorialització de la lluita, sinergies transversals i verticals entre barris, entitats i sindicat. Ningú s’ha de dissoldre perquè ha arribat el Sindicat. El Sindicat de Barri del Poble Sec ha fet una aproximació encertada de tot plegat:

Hi ha un repte més que volia deixar per al final. La creació del sindicat no pot convertir-se en una eina per separar la ciutadania en problemàtiques diferents segons l’accés a l’habitatge: hipotecats, llogateres i ocupes. El que ha demostrat aquesta crisi és que un hipotecat pot convertir-se en llogater i després en un ocupa. Ni podem permetre episodis on hipotecats fan contractes il·legals a llogaters que els paguen els rebuts de la hipoteca o permetre la criminalització de l’ocupació o el desnonament de famílies d’habitacions o infra-habitatges. Això ho haurem de combinar amb un treball de pressió i acompanyament barrial sobre el sistema dels Serveis Socials i emergències municipals que permeti el millor tractament possible a les llars en risc habitacional. El mapa el·laborat pel Poble Sec mostra una rica complexitat que no pot ofegar-se en una estructura vertical massa centralitzada del Sindicat ni oblidar que les associacions de veïnes i molts casals de barri són centres que ajudaran en la tasca del dret a l’habitatge digne a Barcelona.

El manifest fundacional del Sindicat de Llogaters és lo suficientment genèric perquè es permetin interpretacions diferents que poden conviure. Però la indefinició també pot ser un perill a mig termini. Haurem de bregar amb les diferències… avançar discutint, divergint i que les majories dels afiliats guanyin.

I com deia un tuit recent: Creemos que la labor de los sindicatos de inquilinas deben transcender de la de simples lobbies. (*10)

Salva TORRES, activista de asc.500×20


(1) López, Isidro – Rodríguez, Emmanuel, (2010), Fin de ciclo, Madrid -España, Traficantes de Sueños… pg.238 reseña 23

(2) Com en totes les generalitzacions hi ha l’excepció … en sabem de propietaris que són conscients de la funció social de l’habitatge
(3) Salva TORRES, 2016, Las ventajas fiscales para los arrendadores, 500×20.prouespeculacio.org
(4) Salva TORRES, 2016, Inquilinos precarizados, propietarios y fondos de inversión en conflicto, 500×20.prouespeculacio.org
(5) Europa Press, El balance del BCE rompe la barrera de los 4 billones de euros, Publicado 05/04/2017.
(6).Las SOCIMI – Sociedades-Cotizadas-Inversión-Mercado-Immobiliario.
(7) lamoncloa.gob.es Plan estatal de Vivienda 2017-20.
(8) nadaesgratis.es, Problemas del Nuevo Plan Estatal de Vivienda.
(9) elpais.com, El próximo Plan Estatal de Vivienda 2017-2020 busca impulsar el alquiler.
(10)


http://sindicatdellogateres.org/es/que-volem/

Altres entrades que et poden interessar:

LLoguer social: negoci privat o servei públic de qualitat?

La manca d’un veritable parc d’habitatge públic de lloguer l’ha reduït a un calaix de malendreços El menysteniment d’aquest model ha estat una constant durant dècades. Pisos buits, edificis en mal estat, finques mal administrades i l’aplicació dura de la LAU han estat els mals endèmics. La cultura patrimonialista dels gestors, de dreta o esquerra, […]




Inquilinos precarizados, caseros y fondos de inversión inmobiliaria en conflicto

La lucha por el mercado libre de alquiler ha llegado a Barcelona

Después de una década de crisis, el 50% de la población de Barcelona vive por debajo de rentas de 1000 euros. A su vez, la nueva generación que algunos le llaman millennials, escaldada de la banca mira con mucho recelo el crédito bancario hasta el punto de que las entidades financieras tienen estrategias personalizadas para capturar a incautos. El resultado, para el llamado precariado, es que no tiene el perfil financiero para acceder a la compra de una hipoteca pero tampoco para acceder a un contrato de alquiler con condiciones draconianas.

Los Bancos, fondos de inversión, inmobiliarias, Api’s, etc dividen a los potenciales inquilinos por perfiles financieros asegurando los mejores para la fórmula “alquiler seguro”(*1). En el lado de los arrendadores tendríamos al pequeño propietario marginal que ha acumulado uno o más pisos por herencia familiar, al inversionista que quiere hacer “negocio” usando una vivienda arrendada y a los propietarios de múltiples viviendas o edificios por herencia o compra. Más allá tendríamos a los grandes tenedores: inmobiliarias de bancos, fondos de inversión inmobiliaria, SOCIMIS, grandes familias y la Iglesia católica que es un caso aparte porque no paga impuestos.

Es en esta última franja donde nuestro país se esta produciendo una revolución del mercado, como hemos explicado, por la entrada masiva de capital especulativo. El PPsoe+CiU+PNV lleva años preparando el terreno en lo que sería una acción deliberada o que el lobby financiero-inmobiliario tiene mucha influencia entre sus señorías en los pasillos del Congreso de Diputados. No sólo han desarmado al inquilino con sucesivas reformas legislativas sino que han mejorado el poder financiero de los propietarios cambiando las condiciones fiscales para crear el llamado “mercado profesional del alquiler” con las SOCIMI que representaran un caballo de Troya contra los pequeños propietarios. Claro, todo se justifica con lo de facilitar el alquiler.

Asistimos a una batalla por el control del parque de vivienda en este país sobre todo en las ciudades. Por un lado, el tinglado inmobiliario de la Banca tiene cautivo el mercado de la vivienda en propiedad al controlar el crédito hipotecario concediendo hipotecas sólo para sus pisos, de manera que arruinan a los pequeños propietarios y constructoras que intentan vender los suyos en un mercado saturado.

Por otro lado, el control lo extenderá al mercado de alquiler bajo ese eufemismo de “mercado profesional del alquiler“ cuya materia prima ha sido la compra masiva del parque de vivienda más nuevo y valioso a precios de derribo después que el Estado ha cubierto las pérdidas de las Cajas de Ahorro y la Sareb. Ese largo medio millón de viviendas hubieran sido la base de un parque de vivienda pública de alquiler asequible, hoy, son el vehículo disfrazado de la misma banca nacional o extranjera que les facilitará la fijación de rentas de alquiler al poseer la mayoría y mejor oferta del mercado. Igualmente, las ventajas fiscales les darán una oportunidad inigualable respecto de los pequeños caseros lo que les permitirá aplicar una agresiva política de rentas de alquiler. Este dominio del llamado “mercado profesional del alquiler” también se verá reforzado por el control de los perfiles financieros y de solvencia de los arrendatarios a través de las cuentas bancarias y las tarjetas de crédito dentro de la colaboración entre banca y fondos inmobiliarios. Asimismo, las tareas de mantenimiento de grandes propiedades y edificios abarata los costes de reparaciones y pagos, gestión de cobros e impagados. Y la ventaja competitiva la cerraran con el poder disuasorio de un ejército de abogados capaz de agilizar los desalojos por impago de alquileres uno de los dolores de cabeza de los pequeños propietarios.

Los pequeños propietarios no pueden competir con este mercado profesional de alquiler pero nunca se enfrentaran a esa mafia que los empobrece ni a esas leyes que hacen el trabajo sucio de juntar su peor oferta (propietarios empobrecidos) con la peor demanda solvente (inquilinos precarizados). Un mercado así configurado sólo puede degenerar en “una guerra entre pobres” con actitudes reaccionarias de esos propietarios marginales contra los inquilinos.

Hay una izquierda que apuesta por esa opción: derribar todos los obstáculos legislativos a las SOCIMI con esa fiscalidad ventajosa y no quieren cambiar ni una coma de la actual LAU (*2). Basta leer los documentos de Fundación Alternativas, del Psoe, cuya presidenta es la actual alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena. Delegan en las SOCIMI, como Azora (*3), creadas con el material de la Sareb, para generar un volumen de negocio que irrumpa en el mercado libre o subvencionado en lo que debería haber sido el papel del Estado con un parque de vivienda pública de alquiler.

Ese trabajo sucio legislativo y patrimonial ya lo han hecho durante la crisis y sus resultados son observables porqué la guerra de pobres se ha agudizado en los desahucios del alquiler entre precarios y propietarios particulares. Esta configuración del mercado de alquiler tiene como efecto la existencia de miles de pisos vacíos de pequeños propietarios que se deterioran sin uso por miedo a los problemas con los inquilinos. Para esto tienen una solución: el alquiler social subvencionado. Pero son palabras: en un país con el presupuesto intervenido por la Troika comunitaria no hay dinero para una política de ese colosal tamaño.

Salva TORRES

1.- Eleconomista.es / El temor al impago dispara los productos de alquiler seguro.
2.- Mercado de vivienda en alquiler en España: más vivienda social y más mercado professional – Alejandro Inurrieta Beruete- ex-presidente de la Sociedad Pública de Alquiler que cerró con pérdidas de 21 millones de euros para poner en alquiler poco mas de 9000 viviendas en todo el país en 3 años.
3.- Azora, Anticipa, Anida, Solvia, etc serían ejemplos muchos de ellos a cobijo de fondos públicos pagados desde la Sareb.



Los 5 fines de la vivienda digna

Llevamos muchos años trabajando el derecho a la vivienda junto a miles de activistas que luchan por el derecho universal a techo: un derecho humano. Esa lucha la hemos desarrollado junto a personas a las que les ha sido conculcado alguna vez porqué el sistema económico hiper-financierizado de las últimas décadas ha convertido ese derecho, reconocido en todas las constituciones nacionales, en puro mercadeo que anula la dignidad de los que ganan y de los que pierden en ese casino de las vanidades. Vivienda digna es aquella vivienda donde los ciudadanos o las familias pueden vivir con seguridad, paz y dignidad, según el Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales de la ONU.

Nos creemos en condiciones pues de escribir sobre piedra 5 fines por los que vale la pena luchar y aunar voluntades por encima de la visión cortoplacista de la clase política y de algunos movimientos sociales. Las letras de esas razones fundamentales de la dignidad, de la VIVIENDA DIGNA, son estas:


  1. La vivienda es un derecho universal reclamable. (stop desahucios sin alternativa)
  2. Parque público de alquiler asequible (según la renta disponible)
  3. Suministros mínimos garantizados por ley.
  4. La vivienda habitual en régimen de propiedad no es embargable.
  5. Stop titulización de hipotecas. (prohibición de la titulización de deudas sobre la vivienda habitual)
    La última asamblea de nuestra asociación ha decidido incluir dos puntos más por su relevancia aunque son deducibles de los 5 anteriores:
  6. Despenalización de la ocupación.
  7. Derogación de la LAU. Contratos de alquiler indefinidos (para un proyecto de vida estable).

La vivienda es un derecho universal reclamable.

Si la vida de nuestra especie es impensable sin una vivienda digna acorde con las necesidades del individuo, del momento histórico y la necesidad de socialización de los seres humanos. Si el derecho de ciudadanía es impensable sin una dirección, barrio, ciudad o pueblo donde localizar y ejercer los derechos de ciudadanía….. ENTONCES LA VIVIENDA SE CONVIERTE EN UN DERECHO RECLAMABLE, POR LO TANTO, A LA ADMINISTRACIÓN DEL MARCO ECONÓMICO, LEGAL Y DE JUSTICIA EN QUE NOS HEMOS DATADO PARA VIVIR EN SOCIEDAD. HOY LOS MEDIOS TÉCNICOS ADQUIRIDOS DURANTE DÉCADAS NOS PERMITEN ALOJAMIENTOS Y SERVICIOS DIGNOS a coste del trabajo humano necesario pero fuera de la especulación desaforada del mercado pervertido por las élites financieras.

Parque público de alquiler asequible.

El mercado, ese instrumento hoy pervertido por las élites financieras globales, es incapaz de asegurar la vivienda para todas las clases sociales que intentan convivir en SOCIEDAD y que se convierte en un cáncer de esa convivencia. Para asegurar que la vivienda sea un derecho reclamable la Administración debe asegurarse los instrumentos jurídicos y las políticas de vivienda necesarias para satisfacer cualquier emergencia sobre ese derecho y fuera de las vicisitudes de aquel mercado falseado por la especulación. EL PARQUE PÚBLICO DE ALQUILER Y LAS OTRAS FORMAS DE TENENCIA DE LA VIVIENDA COMO BIEN DE USO DEBEN ESTAR RELACIONADAS CON LA CAPACIDAD ECONÓMICA DE LAS PERSONAS QUE TIENE QUE VER DIRECTAMENTE CON LA CAPACIDAD DE CREAR RIQUEZA Y DISTRIBUIRLA ENTRE SU CIUDADANÍA POR LA SOCIEDAD.

Suministros mínimos garantizados por ley.

Sin agua y energía tampoco es posible garantizar una vida digna. Los suministros mínimos garantizados por ley dan la posibilidad de gozar a toda la ciudadanía, al margen de su capacidad económica, de esos elementos básicos de supervivencia. Más allá de esos mínimos, los excesos deberán pagarse como cual derroche de bienes imprescindibles de la sociedad y de la Naturaleza.

La vivienda habitual en régimen de propiedad no es embargable.

Por razones económicas y históricas hay ciudadanos que gozan de una vivienda en propiedad. Debe garantizarse ese derecho adquirido sobre la vivienda pero no sobre el suelo que es de todas las generaciones que han vivido sobre la faz del planeta. Por lo tanto al igual que la vivienda social es un bien de uso reclamable, la vivienda habitual, no puede ser embargada por ninguna de las vicisitudes económicas o sociales que se viven en un momento histórico determinado. La vivienda habitual no puede ser objeto de rapiña de los acreedores que persiguen obtener rentas sin trabajo alguno. El artículo 1859 del Código Civil debe aplicarse estrictamente.

Stop titulización de hipotecas.

Si la vivienda habitual no es embargable no tiene ningún sentido que las élites financieras tengan encima el derecho de vender las deudas contraídas sobre ese bien social (es la vivienda familiar) en los mercados monetarios secundarios que luego les permiten reciclar ese derecho de cobro para generar nuevas rentas esparciendo las deudas impagables por toda la sociedad. Aunque hoy las élites financieras se hayan apoderado del control de la creación y emisión de moneda, y la sociedad aún no tiene capacidad de recuperar ese derecho democrático, se debe barrar la capacidad de esa élite para esparcir deudas que hipotecan el futuro de la ciudadanía.




El alquiler social hace aguas en Barcelona ante una especulación inmobiliaria desaforada.

Los bancos se niegan ahora a ceder más pisos para emergencia social

Se veía venir. La Regidora d’Afers Socials del Ajuntament de Barcelona, Laia ORTIZ, ha reconocido a los medios de comunicación que cada vez hay más dificultades para obtener pisos para la Bossa d’Habitatge Social.  Los mecanismos legales que permiten al Consistorio obtener vivienda para emergencia social en el mercado se agotan: acuerdos con los bancos, con particulares y con entidades sociales. La ciudad sólo dispone de 6500 viviendas públicas ( después de 40 años de democracia) y el plan de construcción de vivienda pública para llegar a 10.000 viviendas en el 2019 tiene su propio ritmo. Lo que retrocede son los pisos sociales cedidos propiedad de entidades financieras, de entidades sociales, de la Iglesia católica y de particulares. De hecho, el programa estrella del gerente de vivienda del Ayuntamiento, Javier Burón,  la captación de pisos privados para alquiler social, este año 2016 ha fracasado como ocurrió en su momento en Euzkadi.

Por contra, la maldecida AirBNB ofrece en la ciudad 8.500 pisos  y el PEUAT cifra en 15.000 los pisos turísticos de la ciudad. La oferta turística duplica por año el parque de vivienda pública después de 40 años de “democracia” ¿Alguien será culpable… no? Desde el punto de vista de la emergencia habitacional, el problema son los pisos turísticos que retrotraen oferta del mercado del alquiler para el turismo, pero no los confundamos con las habitaciones. Si una familia empadronada y viviendo en su piso ofrece una habitación para complementar su renta… NO RETRAE ESA VIVIENDA DE LA OFERTA del parque de alquiler del mercado libre. En Barcelona. hay 165.000 pisos que no son vivienda habitual, que no vive una unidad familiar censada, ese debería ser el objetivo de la disputa.

A pesar de un esfuerzo inversor enorme de 160 millones de € para el 2017, la Casa Gran – Ayuntamiento- se enfrenta a un mercado inmobiliario desaforado que engulle más y más dinero, con precios medios por las nubes. Si la ciudad claudica a sus exigencias, el afán del Ayuntamiento de buscar vivienda social en ese mercado puede convertirse en un suicidio financiero del Consistorio. El mercado de alquiler, contratos nuevos y renovaciones, de Barcelona es un mercado reducido de tamaño- 45.000 anuales- . Al mismo tiempo, no existe un parque de vivienda pública que amortigüe el valor medio de los alquileres del mercado libre como en muchas ciudades europeas. Ello supone, que las medias de rentas realizadas por las administraciones o los portales inmobiliarios privados sólo reflejan las expectativas de rentabilidades que marcan el conjunto del lobby arrendador. Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario (está mejor explicado más adelante) es un camelo  que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.

pisos añadidos a “Bossa pisos sociales
año 2016
Campanya “Tu tens la clau” – particulares
101 pisos
entidades sociales
250
Campanya “Primer la llar “
50
entidades financieras
250
otros
446
TOTAL
1097 pisos

Mientras el ritmo de lanzamientos judiciales, de emergencia social, crece el de pisos sociales disponibles decrece. En las Oficinas de Vivienda y en la Mesa de Emergencia Social de la ciudad se acumulan cientos de familias, con los trámites aprobados, pero que no reciben el esperado piso y están pendientes de desahucio desde los Juzgados. La situación empieza a ser insostenible ha dicho la Regidora. los datos de la tabla avalan estas afirmaciones

La magnitud del monstruo que acecha Barcelona supera la segura buena voluntad y la capacidad económica del Gobierno de Ada Colau. Es un problema de la Generalitat pero sobre todo es ya un problema de Estado. Barcelona, junto a Madrid, ya es una ciudad global y la circulación libre de capitales la convierte en un apetitoso bocado. El turismo es una consecuencia, pero no la causa, de la total libertad de mercado en que opera la propiedad inmobiliaria desde hace décadas en este país.

Quiere decir que hablar de “alquiler justo” en ese contexto totalmente liberizado, con una entrada masiva de dinero bancario, es un camelo que puede acabar llevando las sinergias creadas entorno a una reforma del alquiler a la orilla del enemigo. Cuidado con los discursos ligeros de argumentos que se piensan que por repetir miles de veces “alquiler justo” o “control de precios” la realidad será modificada.


La flexibilización cuantitativa del BCE, la LAU y la fiscalidad están detrás de la expulsión de vecinos en los barrios.

La media de compras de inversores sin hipoteca se sitúa en el 40% de media en Barcelona pero en barrios llega al 50% o al 80% en Ciutat Vella. Ese flujo de dinero compra edificios enteros con inquilinos dentro para después renegociar condiciones o desahuciar con la LAU en mano. La LAU– Ley de Arrendamientos Urbanos- se ha convertido en su instrumento predilecto para echar a los vecinos de sus casas. La comparación que hacíamos en el 2016 entre el presupuesto del Ayuntamiento y la fuerza aplastante de la inversión es un botón de muestra: la inversión inmobiliaria en BCN fue de casi 2000 millones de euros y supone el 85% del presupuesto global del Ayuntamiento y es el 20% del total estatal de todo el país.

La LAU- Ley de Arrendamientos Urbanos- es el instrumento legislativo, el arma, que usa el inversor extranjero y español para echar a los vecinos de sus casas y adecuar la ciudad a los negocios inmobiliarios y turísticos.

Sí, el sector inmobiliario en España está alborotado por la entrada masiva de dinero de los llamados fondos buitre -o hedge funds-. Una gran parte de la culpa la tiene la Reserva Federal de EE.UU y ahora el BCE – el Banco Central Europeo- que lleva años usando la máquina de creación de dinero bancario para realizar compras masivas de deuda empaquetada- titulizada – por valor de 80.000 millones de euros al mes, una deuda que los bancos españoles y europeos no paran de generar. Este “dinero “bancario” a raudales ha sido el detonador de la especulación y de la dislocación de precios del mercado inmobiliario en Barcelona. La titulización hipotecaria, de deuda, es una de las herramientas que la banca utiliza para retroalimentar el mercado y el BCE es subsidiario de sus necesidades.

Barcelona es una ciudad global donde la vivienda es un activo financiero que genera más rentabilidad que la inversión productiva o social. Pero para comprar o alquilar a turistas se necesita la materia prima. La vivienda nueva es un bien escaso en una ciudad sin espacio. La materia prima viene de la vivienda usada o de la rehabilitación que necesita de la expulsión de los vecinos como detonante del ciclo inversor. Ese ciclo necesita primero una oferta: dinero masivo bancario. Segundo una ley sencilla para echar a los vecinos: la LAU. Tercero una fiscalidad que castiga al inquilino y beneficia sobremanera al arrendador o propietario: España es líder europeo en subvenciones y execciones al alquiler, fraude, elusión fiscal tanto de propiedad jurídica como física.

El 50% de la población forma parte del precariado: persona sin perfil financiero solvente que no le permite comprar una hipoteca – piso- pero tampoco pagar alquileres de dos dígitos el m2: la media en BCN és de 14€/m2. Así, la expulsión del vecindario pobre es un hecho como lo es la apropiación del valor intangible de la ciudad por el inversor (español o extranjero)  que acaba apoderándose del valor monumental, artístico, histórico, geográfico o popular de la ciudad junto a un proceso que comentamos ya en el 2014 de gentrificación y disneyficación de la ciudad. El Gótico tiene más plazas hoteleras que viviendas para la población local.

Pero como dice este último artículo citado, el problema no es el turismo sino la especulación desaforada que ha tenido en la clase política un aliado eficaz para echar a sus conciudadanos. Los medios de comunicación y determinados grupos ponen mucho el acento en el turismo como la causa de todos los males. No nos confundamos de enemigo! El turismo es una consecuencia de políticas claras cultivadas durante décadas en favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, que controla los flujos de crédito y después de la clase política vendida a sus intereses: los partidos del régimen. Alguien tiene interés en llevar el debate ciudadano al terreno sin salida, de turismo sí o no, para correr una cortina de humo sobre esas otras responsabilidades.

No confundamos el enemigo! El turismo es una consecuencia de décadas de políticas públicas a favor de la vivienda como bien financiero y eso es responsabilidad de la banca, en primer lugar, y de la clase política……

La responsabilidad de la Banca y del BCE en la burbuja inmobiliaria de Barcelona

La banca ya no cede viviendas sociales sencillamente gestiona o vende sus inmuebles.

La Banca española no se puede ir de rositas en este desaguisado que ha montado. La especulación no es un monstruo ajeno a la banca, es parte de su materia, que orienta sus compras desde paraísos fiscales a través de sociedades interpuestas, SOCIMI, que gozan de la exención del 95% del Impuesto de Sociedades. Igualmente se han adjudicado miles de viviendas de manera fraudulenta en Barcelona fruto de las daciones en pago o de ejecuciones hipotecarias. En el caso de las ejecuciones hipotecarias a pesar de ser simples gestores de la hipoteca, los bancos se presentaban en los juzgados como legítimos propietarios de la hipoteca y su garantía: la vivienda, escondiendo al juzgado que esa deuda la habían vendido a un fondo de titulización. Igualmente en los remates de las subastas han adjudicado viviendas a sus inmobiliarias como Gescatviviendas,  ServiHabitat, etc sin pagar impuestos de ITP y AJD.

El 28 de octubre el Ayuntamiento de Barcelona aprobó una moción, presentada por ERC, que situaba la titulización hipotecaria en el ojo del huracán. Desde nuestra Asociación llevamos meses esperando el desplegamiento de esa moción en los protocolos de Ofideute y de las Oficinas de Vivienda de la ciudad para parar la hemorragia de viviendas cedidas a la banca por ejecuciones hipotecarias, compraventas de deuda – Anticipa-, alquileres sociales encubiertos o daciones en pago-  que acaban siendo muy onerosas al presupuesto municipal que debe asumir y pagar viviendas de emergencia para las familias en procesos de desalojo. Las organizaciones sociales debemos hacer de la no entrega de la vivienda de los hipotecados al banco un caballo de batalla judicial y en la calle. Ni nos imaginamos hasta que punto daríamos respiración asistida a los hipotecados expulsados de sus viviendas si bloqueamos ese combustible vital de la banca privada.

¿Cuántas viviendas son propiedad de los bancos en Barcelona?

Pues parece que muchas más de las que dicen. En 2015, los bancos entregaron al entonces alcalde Xavier TRIAS un documento que afirmaban poseer 4154 pisos en la ciudad. Repetimos … PROPIEDAD DE LOS BANCOS! Pero la prensa informa que 9 inmobiliarias ligadas a la banca o grandes tenedores poseen más de 98.000 viviendas en alquiler en el país. En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas. Otro estudio realizado por elcritic.cat muestra que en Catalunya, a fecha 31 de diciembre de 2016, habia 43.886 pisos vacíos producto de ejecuciones hipotecarias, nosotros añadimos ilegales con las sentencias europeas contra cláusulas abusivas.  Más de 15.000 de esas viviendas són del BBVA-CX y después más de 8000 de la SAREB. Los datos constan en el Registro de viviendas vacías y viviendas ocupadas sin título habilitante, que gestiona la Agencia de la Vivienda de Cataluña. Es evidente que esas viviendas deben ser el principio del parque público de viviendas y la discusión está en  como se destinan a ese fin y no a enriquecer aún más a la Banca española culpable de una década de crisis… quién le pone el cascabel al gato???

Salva TORRES…. activista de asc.500×20

– – – – – – – – – – – – – – – – – – FIN – – – – – – – – – – – – – – – – – –

TAMBIÉN LE PUEDE INTERESAR ESTA INFORMACIÓN

– – – – – – – – – – – – – – – MÁS DOCUMENTACIÓN – – – – – – – – – – – – – – –

NOTICIA EN La Vanguardia.

Nueve grandes grupos son dueños de 89.000 viviendas en alquiler

Nueve grandes grupos, de origen bancario, fondos de inversión o constructores son propietarios de 89.000 viviendas en España: un número considerable pero que supone apenas el 3% de la oferta de pisos de alquiler en España, muy lejos de lo habitual en Europa, donde grandes operadores, que generalmente cotizan en bolsa, son los grandes “caseros” del país. Este es el caso en Alemania, por ejemplo, de Vonovia y Deutsche Wohnen y en Francia de Foncia o Nexity.

En España el mayor propietario de vivienda en alquiler es CaixaBank, a través de sus filiales inmobilarias Servihabitat y BuildingCenter, con 38.00 viviendas; cuando el líder alemán, Vonovia, tiene 340.000 y Deutsche Wohnen, el segundo, 160.500.

Cuatro de los mayores propietarios españoles son grupos bancarios (Servihabitat, de CaixaBank, Altamira del Santander, Solvia, de Banc Sabadell y la Sareb, el banco malo del sistema financiero) y cuatro inversores financieros (Azora, de la socimi Hispania; Anticipa, de Blackstone; Testa, de la socimi Merlin y Goldman Sachs), a los que acompaña una constructora, Acciona.

Los propósitos de estos grupos de construir grandes inmobiliarias especializadas en el alquiler se han visto frenados por la subida de los precios de las viviendas en las grandes ciudades, en las que quieren concentrarse, que ha superado el crecimiento de los alquileres. Así, comprar un piso para alquilarlo en el 2012 proporcionaba una rentabilidad por alquiler del 7,02% en Madrid y del 6,48% en Barcelona, que bajó hasta situarse el año pasado en el 7,32% en Madrid y el 5,94% en Barcelona, según Tecnocasa.




Barcelona vol posar fre als desnonaments de hipoteques revenudes a fons de titulització.

Esquerra Republicana de Catalunya va presentar en el darrer plenari de la ciutat, el passat 28 d’octubre, una proposta que vol posar fre als desnonaments de famílies per execució de una hipoteca que havia estat revenuda a un fons de titulització.

roda-de-premsa_titulitzacions_erc

El moviment “Ni dación ni pago” impulsa aquestes propostes a molts ajuntaments demanant que la classe política posi fre a un mercat de revenda de crèdits que ha adquirit dimensions astronòmiques: 842.119 milions d’euros. La descoberta de la titulització hipotecària des del blog “Ataque al poder” – Jose Manel Novoa- i el suport de associacions com la nostra han permès extendre per tot el pais aquest fet totalment anti-social i especulatiu.

Al mesos de signar una hipoteca, els deutors no saben que el banc s’ha venut el crédit en el mercat AIFF de renda fixa i que els propietaris del deute, bonistes – tenidor dels bons de titulització- poden trobar-se a les antípodes del planeta. No ho sabran perquè els gabinets d’advocats dels bancs elaboren la normativa que aproven  “sus señorias en el Parlamento”.

Aquesta normativa aprovada per tots els partits del règim permet al banc no dir res, no inscriure la venda al registre de la propietat, quedar-se amb el pis i endossar les pèrdues al fons de titulització. Aquest a mans de bancs europeus acaben retornant les pèrdues com deute públic a l’Estat espanyol. Se’n diu: privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues.

En aquest ple, en una atmosfera enrarida, per la voluntad de CiU de preparar una moció de censura contra Ada Colau es va presentar una proposta d’importància cabdal x milers de famílies. La proposta va perdre pistonada per aquest fet però sembla que a CiU li són més importants aquests temes que salvar persones.

2015-10-29 desnonament sagrera_web
desnonament a la Sagrera de hipoteca titulitzada.

una eina molt important contra els desnonaments hipotecaris que cal usar ja!

La mesura va ser aprovada amb els vots de ERC, BEC, CiU, PSC i CUP. D’altra banda PP i C’s es van abstenir al·ludint que aquella resolució traspassava l’àmbit competencial del consistori. Aquest Consistori i el Govern municipal, haurà de posar-se a treballar de valent perquè té feina:

  • Una reunió de jutges de Primera Instància de Barcelona va decidir que això de l’oposició a les execucions hipotecàries per titulització del crèdit no servia per a res i devien continuar endavant els llançaments de famílies. Estem a favor de la separació de poders i no direm que la classe política ha de marcar el camp judicial. Però es evident que hi ha un poder obscur que si té cpacitat de dictar als jutges coses que són capaços de contradir la mateixes circulars del Banc d’Espanya.
  • Les oficines d’Habitatge de la ciutat comtal han d’assegurar que l’assessorament hipotecari contempli la titulització com a eina d’oposició a l’execució hipotecària. S’ha de formar al personal sobre la matèria i especialment als advocats de les esmentades oficines.
  • desplegar les mesures aprovades permeten assegurar els drets dels deutors de la ciutat front al procés sumaríssim de l’execució hipotecària.

Us deixem amb les mesures aprovades en la moció de ERC:

ERC EXIGEIX TRANSPARÈNCIA EN LES TITULARITZACIONS D’HIPOTEQUES

Des d’Esquerra Republicana de Catalunya sempre hem estat al costat de les persones que han patit la crisis econòmica i hem mostrat la nostra preocupació pels desnonaments i la situació d’indefensió que molts famílies han patit quan la crisi ha portat a una reducció dels seus ingressos. És per aixòm, i dins de la recerca de solucions per les persones que poden perdre casa seva vam creure convenient presentar la proposta per exigir transparència a les titularitzacions. Una eina per lluitar contra la situació d’indefensió de les persones que tenen una hipoteca arran del procés de titularitzacions que bancs i caixes apliquen a tot tipus de crèdits.

Per aquesta raó i atès que la Llei 19/1992, de 7 de juliol, sobre Règim de societats i Fons de titularització, permet que no hi hagi publicitat registral sobre la transferència al Registre de la Propietat, el passat 28 d’octubre vam proposar que el Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona insti al Govern espanyol a:

  1. Exigir a la Comisión Nacional de Valores que exerceixi com un veritable registre públic, organitzant els fulls, escriptures i annexos d’actius titularitzats, a fi de poder oferir a les famílies afectades de forma clara i accessible, la informació i certificació de si la seva hipoteca ha estat titularitzada i en quin fons d’inversió.
  2. Instar a l’impuls de les modificacions legals oportunes per tal que es garanteixi el compliment de l’obligació d’inscriure al Registre de la Propietat la cessió de la titularitat d’un crèdit hipotecari, amb la finalitat de dotar de major transparència i accessibilitat a la informació  referent a les titulitzacions d’hipoteques i dotar de majors garanties als deutors afectats.
  3. Sol·licitar a els entitats financeres que publiquin al seu web, al costat del full i l’escriptura de constitució del fons, la relació d’actius que componen aquest fons de titularització.
  4. Comunicar aquests acords al Jutjat degà de Barcelona per a què, si s’escau, pugui acordar la suspensió dels procediments d’execució fins que cada entitat financera remeti certificació de si el préstec a executar ha estat titularitzat o no.
  5. Enviar una còpia d’aquesta proposició a les oficines centrals de les entitats financeres amb sucursals a la nostra ciutat, al Parlament de Catalunya, a les formacions polítiques, sindicats, associacions veïnals, de consumidors i plataformes contra els desnonaments i per la defensa del dret a l’habitatge digne.
  6. Incloure a la pàgina web municipal un apartat amb informació sobre el problema de les titularitzacions, orientacions perquè el consumidor pugui saber si el seu préstec hipotecari ha estat titularitzat o no per la seva entitat financera i les mesures d’actuació i protecció, així com promoure des de l’Oficina Local d’Habitatge sessions informatives i d’orientació gratuïtes a tots els barris de Barcelona.
  7. Que l’Ajuntament de Barcelona insti a la Diputació de Barcelona, en el marc de les seves competències en matèria de consum, així com a la Generalitat de Catalunya, a través d’un servei específic d’OFIDEUTE, perquè atenguin les sol·licituds que no s’estan atenent dels ciutadans que es trobin en una situació de llançament hipotecari.

Un cop aprovada la proposició i com a regidora-portaveu adjunta del Grup Municipal d’ERC, em poso a la vostra disposició per tal de treballar conjuntament en defensa del dret de l’habitatge i per a obtenir la implicació de les institucions públiques davant l’emergència habitacional que viu la nostra ciutat. No dubteu, doncs, a contactar-me per a tot allò que us pugui ser d’utilitat.

Montserrat Benedí i Altés

Grup Municipal ERC

>/p>




SICOM amb 500×20: El caso de Mercedes contra Catalunya Caixa – BBVA.




CNMV. Por la transparencia. Hagan publicas las hipotecas que fueron titulizadas.

CNMVLos ciudadanos se vieron afectados por la crisis creada por los Bancos. Los bancos titulizaron las hipotecas. Sin embargo los Bancos no son los propietarios de las hipotecas titulizadas. Lo dice el Banco de España. Los Bancos y Cajas de Ahorro han titulizado la inmensa mayoría de las hipotecas de España. La Comisión Nacional del Mercado de Valores es la receptora de todos los Fondos de Titulización donde se han recogido esas hipotecas titulizadas.

La localización de las hipotecas es casi imposible para los ciudadanos sin una correcta digitalización de los datos que le suministraron los bancos a la CNMV. Pedimos que la CNMV, como organismo público, realice una base de datos para poder localizar los préstamos titulizados. La sociedad española lo necesita. Esta petición será entregada a la Comisión Nacional del Mercado de Valores.




2016/03/12 presentación de PROCESO A LA BANCA: movimiento x la soberanía económica.

Estructura de la presentació de Procés a la Banca:

  • 11h. Presentació moviment i ponents. Marta Afuera
  • 11,15h. Sistema Monetari i emisió moneda. Ramón FRANQUESA.
  • 11,35h. Mercats de Renda Fixa i Titulizacin Hipotecaria. J.M.Novoa
  • 11,55h. Deute públic i deuda privat. Iolanda Fresnillo
  • 12,15h. El Tratat TTIP. Mónica VARGAS
  • 12,30h. Presentació del primer Tribunal Popular. Procés a la Banca
  • 12,35h. Debat i resposta de ponents.
  • 14h Cloenda.

Manifiest procés a la Banca: manifiesto castellano -.- català

Cartells:

Procés a la Banca

2016-03-12 debat proces a la banca__CAT_cartell_webProcés a la banca es un movimiento ciudadano que quiere abrir el debate sobre el control de la moneda. Hoy está en manos de los banqueros y las élites financieras.

La privatización de la moneda es el origen del saqueo de los pueblos y naciones europeas. Los medios tecnológicos no hacen mas que agravar el control orwelliano sobre la ciudadanía.

Las entidades adheridas creemos que sin soberanía económica la libertad está hoy más comprometida que nunca. Por ello, mediante Tribunales populares iniciamos juicios de la verdad, sobre cada uno de los derechos ciudadanos que están en disputa con los banqueros. Estos tribunales sumarios armarán los juicios reales ante la Justicia ordinaria.

Procés a la Banca quiere ser lugar de libre expresión para todas aquellas iniciativas que luchen contra la dictadura financiera.

Entidades adheridas

SICOM Televisió, Asociación Hipotecados Activos, ATTAC-Acordem, PAH girona-Salt, Plataforma Sortida Euro, PAHC Sant Adrià-Besos, Associació 500×20 … +++




naciódigital: Tot per als bancs: rescat + pisos

«El rescat de les entitats bancàries va ser una oportunitat perduda per bastir un gran parc públic d’habitatges de lloguer»

naciódigital: Tot per als bancs: rescat + pisos

banqueros_ladrones_culpables de la crisis

Aquest diari publicava ahir un excel·lent treball periodístic signat per Elisenda Pallarès que –després de bussejar per les dades de les administracions– xifra en 46.974 els habitatges buits en mans dels bancs després d’una execució hipotecària.

La crisi dels bancs que va seguir l’esclat de la bombolla immobiliària va ser una enorme oportunitat perduda per a la societat. Ens vam empassar la gran mentida del les “entitats sistèmiques”, que no podien fer fallida. Ningú no ens va explicar mai perquè un banc és “sistèmic” i una gran indústria que tanca i deixa centenars de famílies al carrer no és “sistèmica”.

Hem bolcat milers de milions de diners públics que hauran de tornar els nostres fills i néts amb els seus impostos, per rescatar unes entitats que després es van transferir a d’altres bancs, ben netes, per preus simbòlics que en alguns casos va ser directament un insult als contribuents. Només un parell d’exemples: La Caixa es va quedar amb el Banco de Valencia per un euro. El BBVA es va quedar amb Unnim per 1 euro.

Ningú no va tenir la pensada de donar les ajudes multimilionàries a canvi dels pisos que els bancs es van quedar de promotores i famílies que van haver de triar entre pagar la hipoteca i menjar. Es podria haver bastit un gran parc públic d’habitatges de lloguer, com a d’altres països d’Europa on aquesta dèria de ser propietari no existeix.

Doncs no. Tot per als bancs. Les ajudes públiques i els pisos. I els anomenats actius tòxics, en comptes de transferir-los als ajuntaments per destinar-los a lloguer social, es van agrupar en el FROB, més conegut com a banc dolent. No sabem del cert que fa el banc dolent. El que sí que sabem és que en 2015, els seus cinc màxims directius van cobrar 693.900 euros de retribució.

Mentrestant, la Generalitat i alguns ajuntaments exerceixen el dret de tanteig per comprar pisos provinents d’execucions hipotecàries, i arribem al despropòsit màxim: els bancs tapen els seus forats amb diners públics a canvi de res, es queden amb els pisos que podrien haver cedit a canvi de les ajudes, i –la cirereta del pastís– els revenen a l’administració i tornen a ingressar diners públics!

És com duplicar l’ajut públic als bancs. Els nostres fills i néts ens ho recriminaran amargament quan els llibres d’història expliquin el rescat dels bancs i l’esclat de la bombolla.

escrit x Germà Capdevila. publicat a Nació Digital




Urgente: 8000€ para juicio contra responsables de la venta de viviendas de la Comunidad de Madrid a Goldman Sachs

Las afectadas buscan desesperadamente 8000€ para iniciar proceso penal.

Queda una semana y piden su ayuda AQUÍ.

.

.

Mientras Blackstone y Goldman Sachs estan enfangados en decenas de desahucios de los 6.000 pisos protegidos comprados en España buscando beneficios que dupliquen los 420 millones invertidos.

2935 VIVIENDAS DEL IVIMA

2935 FAMILIAS AFECTADAS

Esta campaña de crowdfunding tiene como objetivo principal sufragar los gastos del equipo jurídico que lleva la causa penal contra los máximos responsables de la venta de 2935 viviendas públicas de la Comunidad de Madrid y defender los derechos de todos los madrileños y futuros adjudicatarios de viviendas del Instituto de la Vivienda de Madrid (IVIMA), ya que lo que se ha producido es un expolio del patrimonio de la Comunidad de Madrid.

La venta de las viviendas públicas a un fondo buitre, sin previo aviso a sus inquilinos, además está suponiendo la modificación de muchas de las condiciones para los legales adjudicatarios de estas viviendas, como la supresión de ayudas al alquiler, la subida de cuotas de comunidad, el pago del IBI o la tasa de basuras como si fuesen propietarios, la supresión de las juntas de administración vecinal y la expulsión de sus casas a quienes no puedan comprarlas al llegar al 7º año de contrato.

La Asociación Afectados IVIMA y sus participantes buscan como objetivos principales los siguientes puntos:
• La suspensión cautelar y posterior anulación de la venta de viviendas públicas de IVIMA y EMVS a los fondos de inversión.
• La paralización de cualquier nueva venta de viviendas públicas de IVIMA y EMVS a los fondos de inversión.
• La prórroga automática de los alquileres de las viviendas públicas de IVIMA y EMVS.
• El ofrecimiento preferente a los inquilinos de la compra de sus viviendas y al mismo precio que costó su construcción.
• El mantenimiento de las ayudas de reducción del alquiler del IVIMA.
• La paralización de cualquier desahucio por impago provocado por motivos económicos.
• La reducción significativa del actual precio de módulo oficial para las viviendas de protección oficial.

¡Defendemos nuestras casas, no queremos que especulen con ellas! ¡No queremos que nos obliguen a irnos de nuestros barrios!

+++info en Afectadas IVIMA y en GOTEO.ORG




Plenario Distrito NouBarris aprueba exigir a bancos cesión de 4151 pisos en propiedad en la ciudad.

el plenario del pasado mes de octubre aprobó elevarlo a la Casa Gran

Todos los partidos excepto PP aprueban exigir cesión pisos bancos a ayuntamiento

2015-10-08 plenari_distrite noubarrisEl pasado 8 de octubre se realizó el primer Consell de Distrito de Nou Barris en donde previamente nuestra Asc.500×20 había negociado la entrada de una declaración institucional por la exigencia de la cesión de los pisos propiedad de las entidades financieras al Ayuntamiento para gestionar la emergencia habitacional.

La propuesta fue modificada en nuestras demandas por l’equip de Govern de BarcelonaEnComú. Aún así nosotros aceptamos con resignación los cambios con la idea que fuera aprobada por todos los partidos. A media mañana eso no estaba asegurado.

Pero a la tarde, 50 personas representando a las familias con necesidades de vivienda pública asequible nos presentamos para presionar a todos los partidos.

Finalmente, todos los partidos votaron a favor excepto PP que viró de votar en contra a abstenerse, como si no le fuera el asunto con él.

La declaración aprobada se elevará al ayuntamiento de Barcelona. Esperamos que los tiempos buricráticos no empañen esta pequeña victoria de nuestra lucha.

adjuntamos declaración aprobada y video del Plenario donde en el minuto 1h:57 minutos nuestro compañero Salva TORRES defiende la demanda.

DE